diumenge, de setembre 04, 2011

Ja hem tocat fons?

El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.

Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.

Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.

Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.

No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.

I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?

La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?

Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?

1 comentari:

agimeno ha dit...

encara no...