divendres, de setembre 28, 2012

Confessió independentista



En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%.

Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.

Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.

Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. D’aquí em deu venir la fama de dretà, que ara potser quedarà desmentida definitivament. En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecil·litat. Si de cas, ja sabíem que l’esperit crític i inquiet, i no quedar-se amb la primera moto que et venen, no fa amics.

Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució de la independència. Els problemes eren avui, s’entén?

No entro a valorar la impressió que hagi pogut fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer créixer l’independentisme (els seus propis resultats parlen més clar que qualsevol opinió aliena). Però va notar-se poc, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.

I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. M’han influït poc les campanyes anticatalanes de la caverna espanyola: són mera xerrameca, tot i que en absolut desinteressada. Menys encara la febrada independentista d’aquest final d’estiu. No funciono per modes i no recolzaria una rucada perquè la trobessin bona milions de persones. És més, hem de ser realistes i assumir  que, a banda de les moltes dificultats del procès, la independència té poc futur mentre els disposats a votar “sí” en un referèndum siguin la meitat dels que es declaren favorables a la independència. Per no parlar de la temença que, a l’empara de la mobilització popular, algú busqui només una majoria absoluta. O despistar sobre les retallades. Vull pensar que no, però és d’aquelles coses que només el temps dirà.

No, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre. La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície. I em dol que una part de la nostra esquerra no se n’adoni.

No m’enganyo sobre una cosa: la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran: la gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa molt modesta, sí, però millor que frustrar-se després. I per descomptat és més racional que emocional.

Publicat a El 3 de Vuit (27-9-2012)