tag:blogger.com,1999:blog-153997352024-03-07T07:12:22.032+01:00toni gallardo i favàL'autor va ser periodista fins al 1996, quan es va passar al bàndol dels gabinets de premsa. Va tenir una joventut dedicada a la poesia, però ja fa molt que es dedica a la prosa, abans periodística i ara no se sap ben bé. Aconsegueix pagar la hipoteca, menja calent cada dia i puja la família, que ja és molt. Té la molesta mania d'escriure sobre política i economia, preferentment amb la baioneta calada.Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.comBlogger473125tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-78827126900008446302013-02-07T09:34:00.000+01:002013-02-08T09:45:22.512+01:00Quan algú cobra, algú pagaMiguel de Unamuno aconsellava en certa ocasió la pràctica de senyalar amb el dit. Sí, aquella que les nostres mares ens prohibien, picant-nos fins i tot el dit. Escrivia Unamuno: “Ensopegueu amb un que menteix? Crideu-li a la cara: mentider! Trobeu a un que roba? Crideu-li: lladre! N’hi ha un que diu rucades a gent que l’escolta amb la boca oberta? Digueu-los estúpids!”.<br />
<br />
La corrupció campa a plaer i resta generalment impune perquè és tolerada socialment. No parlo de les converses de café, on al caliu de la crisi es dispara a tort i a dret (bé, més aviat a tort que a dret), sinó de la nostra peresa per plantar-nos de debò. Com deia el mateix Unamuno, Espanya era un país ensenyat a “fugir de la veritat, transigir amb la injustícia i suportar l’opressió”.<br />
<br />
Que no ens enganyin les mínimes mostres de rebel·lia que la corrupció està despertant entre una població a la qual la desesperació fa sortir, tímidament, al carrer. No és que trobi malament que la gent es manifesti a la porta de la seu d’un partit que presumptament s’ha finançat il·legalment. És un lloc molt apropiat per queixar-se, i més en aquest cas. No considero que s’alteri el funcionament normal de la democràcia, ja que qui l’altera, en realitat i per descomptat presumptament, és qui es finança per sota de la taula.<br />
<br />
Però trobo que manifestar-se a les portes dels partits amb les mans brutes és quedar-se curt. Com ja deia en l’anterior article i remarco en el títol d’aquest, no hi hauria corruptes sense corruptors. Quan algú para la mà, sempre, però és que sempre, és perquè algú està disposat a pagar. Perquè no ens manifestem, doncs, davant de les portes de les empreses que compren favors a base de comissions? Seria lògic, no?<br />
<br />
Certament, hi ha un problema d’identificació, derivat d’una qüestió de visibilitat. Sabem la cara que fan els polítics, perquè surten cada dia als diaris i als telenotícies. Quina cara fan els banquers que perdonen crèdits de campanya als partits? Com es diuen els responsables de les empreses que, segons sospitem sotto voce, els unten?<br />
<br />
Difícil, sí, fora de dos o tres casos (que, a més, no vol dir que coincideixin amb els podrits). Però no impossible. El Tribunal de Comptes del Regne d’Espanya publica cada any un informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics. Ho fa, certament, amb set anys de retard (enguany es publicaran les dades de 2006), però la informació que se n’obté no és precisament menyspreable.<br />
<br />
Hi surten retratats, en particular, els crèdits que els partits han rebut i que han deixat de pagar sense haver-los amortitzat. I sense que l’entitat financera que els va prestar els diners, els reclami, és clar. És el que té aquest peculiar sistema de finançament, que deixa rastre documental.<br />
<br />
Ens hem d’escandalitzar per aquestes maniobres de dubtosa legalitat i d’innegable immoralitat? És clar que sí. Són una burla a tothom, en particular a qui ha de suar sang per aconseguir finançament per qualsevol cosa. Però estem segurs que no ens equivoquem si només disparem contra qui es beneficia del favor i no contra qui el fa? Contra qui rep i no contra qui dóna?<br />
<br />
I no es creguin que ens sigui indiferent qui dóna. Perquè el favor se’l cobra, i a compte nostre. Però ja no és això, ni que siguem una societat malalta, o ensenyada a transigir amb la injustícia i a aguantar-ho tot. És que no obren la boca ni els perjudicats directament a la butxaca. Imaginin-se una junta general d’una entitat financera on un accionista s’aixequés, amb un exemplar de l’auditoria del Tribunal de Comptes, i demanés explicacions. Perquè va perdonar-se tal crèdit a tal partit? Perquè les pèrdues derivades de la condonació han de minvar el benefici i, per tant, el nostre dividend? Costa d’imaginar, veritat? Costa perquè no ha passat mai.<br />
<br />
Publicat a <a href="http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/quan-algu-cobra-algu-paga-72580.html">e-noticies.cat</a> (4-2-2013) Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-52462517604248192942013-02-04T09:32:00.000+01:002013-02-08T09:46:18.536+01:00Morts de gana farts de menjarLa frase del títol hauria de dir-se en espanyol. Perquè s’usa a Castella (“Muertos de hambre hartos de comer”). I que, tot i que segur que té algun altre origen, em sembla molt apropiada per descriure els aficionats a això del poder que són els polítics.<br />
<br />
Els polítics no són pas innocents del que està passant. No ho són, en particular, de la corrupció. Però hi ha més culpables: recordin, no hi ha corruptes sense corruptors. Quan algú cobra és que algú paga. Però com que corrompre’s no és de moment obligatori, els que cauen en les temptacions que nien en els contorns del poder, no tenen perdó de Déu.<br />
<br />
Amb aquest argument no vull disculpar ningú, ni minimitzar cap responsabilitat. Però les coses com són. La culpa del que passa està molt repartida. En realitat, és culpa de tothom, fins i tot nostra, que els seguim votant com si res no passés. No obstant, no sóc gaire partidari de les culpes col·lectives. Saben perquè? Perquè quan una cosa és culpa de tothom, acaba no sent-ho de ningú. Per això, crec més intel·ligent plantejar-ho com que tots tenim culpa, sí, però amb graus diferents. Uns potser tenim una culpa equivalent a la d’una multa d’aparcament. Altres, equivalent a un assassinat amb agreujants. Lògicament, pel mig hi ha còmplices i cooperadors necessaris, tampoc innocents.<br />
<br />
Perquè tota la culpa recau, doncs, en la política i en els polítics? Com explicava en un article anterior, perquè és més fàcil identificar un culpable que retratar-ne uns quants. Sobre aquest tema hi tornaré en un tercer article (valenta trilogia!) que espero que tinguin la paciència de llegir i aquest diari, que em deixa compartir amb vostès aquestes soflames, de publicar.<br />
<br />
La realitat, tanmateix, és que la política i els polítics, tot i la seva pèssima reputació i la seva capacitat d’embolicar la troca, no són ni l’únic ni tan sols el principal problema. Hi ha unes oligarquies, els privilegis i la impunitat de les quals deixen les dels polítics a l’altura d’uns autèntics aprenents. Amb encert, aquestes oligarquies han estat batejades com a elits extractives. Hi qui pensa, legítimament, que els polítics en formen part. Jo crec que en són uns simples assalariats.<br />
<br />
Des d’aquest punt de vista, la significació moral d’un corrupte no és pitjor que la d’un simple robagallines. El problema és que els polítics no s’aconformen amb un desastre normal i corrent si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És quan decideixen passar de robar gallines a atracar bancs. La naturalesa humana és cobdiciosa i qui es corromp mai no en té prou i és llavors quan es converteix en un mort de fam fart de menjar.<br />
<br />
I com que són uns aficionats, molt mal acostumats però aficionats, de vegades els enxampen. No acostumen a pagar gaire les culpes i sempre hi ha l’indult. Però fixin-se en un detall. Va a la presó algú de les elits extractives? Doncs se’n coneixen pocs casos, la veritat. Banquers? Només Mario Conde, i perquè era un “outsider” que va saltar-se les regles del sistema. Tant per escombrar una part de la vella guàrdia financera amb la seva aventura a Banesto com per intentar triomfar a la política per la porta del darrera. En aquell cas, oligarquia econòmica i política van actuar conjuntament en defensa pròpia. Amb les coses de menjar...<br />
<br />
Què no tots els polítics són iguals? És veritat. Tampoc són iguals totes les empreses que, com la meva, treballen per l’Administració pública (jo valoro tant el benefici com dormir tranquil i poder-me aguantar la mirada davant del mirall). Però no siguem cínics. No dubtin que hi ha “honrats empresaris”, fins i tot dels de missa diària, que somriuen per sota el bigoti quan senten parlar de corrupció. Com els “guiris” quan intenten enraonar amb els pagesos i pescadors del poble on estiuegen: “Mi no saber, mi no comprender”.<br />
<br />
Publicat a <a href="http://blogs.e-noticies.com/toni-gallardo/morts_de_gana_farts_de_menjar.html">e-noticies.cat</a> (29-1-2013) Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-27850651799705682802013-02-02T09:58:00.001+01:002013-02-05T17:37:56.434+01:00La bàssia plena i encara runa la tossina...Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...<br />
<br />
La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...<br />
<br />
Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-42418005891131629402013-01-25T22:42:00.002+01:002013-01-25T22:42:25.268+01:00Els corruptes són uns aficionatsL’esport de moda és el linxament de polítics. Ja saben: que si tenen la culpa de tot, que si els privilegis, que si la casta, que si patatim i patatam... I és molt fàcil sumar-se al ramat. Els pecats de la política són tan nombrosos que mai no faltarà munició. Hi ha moltes mitges veritats que fa córrer cert populisme perillós. Però fins i tot les mitges veritats, tan pernicioses elles, tenen algun fonament. I hi ha extrems en la política que, sense ser delicte, són indecents i fan un mal horrorós a la vista.<br /><br />Però tampoc no oblidem que som un país on necessitem culpables. No és pas per tradició religiosa o cultural. És simplement que aquí ningú no té la culpa mai de res i per això necessita que la tingui el veí. I com que un no pot buscar-se molts enemics a la vegada, acaba trobant un culpable únic. El boc expiatori.<br /><br />Consti que no defenso els polítics, perquè els polítics, malgrat que no tots són iguals, s’han guanyat a pols la mala imatge que tenen. No els defenso ni jo, que em guanyo la vida com a consultor de comunicació política i els tinc, ells i els seus partits, com a clients. El que passa és que, com a persona particular, no m’agrada equivocar-me d’enemic. No és per motius morals, sinó de pura eficàcia davant dels problemes. Quan una situació té múltiples culpables, en traiem alguna cosa carregant la mà només en un d’ells?<br /><br />Sé que em diran que estic massa ficat dins del sistema. Però m’és igual, perquè un servidor no subscriu coses impresentables i intenta usar el cap per a alguna cosa més que per portar gorra. Per això, em permeto dir que la política no és l’única causa del que està passant. I és possible que no sigui ni la principal. Però la seva capacitat de distorsió, de no resoldre problemes i de crear-ne on no n’hi ha, la converteix en un problema greu. En un obstacle seriós per superar la crisi i fer els canvis imprescindibles per deixar de ser un país decoratiu. Però que els canvis han de ser a molts nivells (financer, productiu, educatiu...) només poden negar-ho els ignorants i els necis, o els que s’hi juguen alguna cosa o volen que la culpa la continuï tenint un altre.<br /><br />No hi ha millor exemple del que intento explicar-los que la corrupció. Ens hem posat les mans al cap quan l’extresorer del PP ha estat enxampat amb 22 milions d’euros a Suïssa. Plou sobre mullat: és l’enèsim escàndol, tot i que molt gruixut pels diners en dansa. Ja no entro en si aquest import era el raconet que es feia l’interessat ni especulo, per tant, en l’autèntic volum de la cosa. No, només els proposo un simple exercici comparatiu.<br /><br />A finals de 2012, un conegudíssim empresari espanyol va regularitzar la seva situació amb Hisenda. Va presentar voluntàriament una declaració complementària amb un import a pagar de 200 milions d’euros. No ha quedat clar si aquest exemple amb potes del proïsme tributari s’acollia a l’amnistia fiscal, o es posava al dia per la via rutinària. La forquilla del que havia defraudat es mouria, segons la situació, entre els 500 i els 2.000 milions d’euros. No és, per desgràcia, un cas aïllat. Qui en té la culpa? Només Hisenda, i els seus caps polítics, per no vigilar prou?<br /><br />Potser les situacions no són equivalents, però la comparació confirma una idea molt subversiva, però no mancada del tot de fonament: els polítics corruptes són uns autèntics aficionats. I qui mana de veritat en aquest país és una oligarquia econòmica que ha manat sempre. I que deixa caure quatre molles al plat dels polítics (ai, els crèdits de campanya perdonats; ai, les canongies ben pagades en deixar la vida pública...) a canvi que cap llei o decisió perjudiqui la marxa dels negocis.<br /><br />Que hem d’actuar contra la corrupció és innegable. És una vergonya i un escarni. No ens creguem que serà fàcil, perquè la naturalesa humana no es canvia així com així, però hi ha coses senzilles que ajudarien a frenar-la (un dia d’aquests els explico algunes idees). Ara, assumim també que la corrupció és una podridura molt escampada. Per començar, no hi ha corruptes sense corruptors. I sí, el problema moral comença quan ens pregunten si amb IVA o sense i contestem que sense. Però on l’hemorràgia és incontenible és allà on es regiren cireres de debò.<br />
<br />
Publicat a <a href="http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/els-corruptes-son-uns-aficionats-72237.html">e-noticies.cat</a> (24-1-2013)<br />
Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (25-1-2013)Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-81901758155762385982013-01-16T09:00:00.000+01:002013-01-22T00:27:04.828+01:00Democràcia a cops de bastó<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjW-mzxUeTJmaWm5cOVCQoZsOebXOXtOcB6LTk40G53nc_wjcqiMKWC56ZflPuoJVDpFWHF14qzsjjZpOmlpcYsXX_JFooISUVg2sdI1_KFilxH83UCQBUQpU5EC0AYowSEDG0A/s1600/282243_120475781437760_1347592725_n-50005.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjW-mzxUeTJmaWm5cOVCQoZsOebXOXtOcB6LTk40G53nc_wjcqiMKWC56ZflPuoJVDpFWHF14qzsjjZpOmlpcYsXX_JFooISUVg2sdI1_KFilxH83UCQBUQpU5EC0AYowSEDG0A/s400/282243_120475781437760_1347592725_n-50005.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Hi ha coses que són conceptualment impecables, però que fan un mal horrorós a la vista. Els cops de porra pertanyen a aquesta categoria. A ningú li agrada veure la policia antiavalots en plena acció, però pot donar-se el cas que les garrotades estiguin d’allò més justificades. Que estem en democràcia, diuen? És veritat. Als països que tenen experiències contemporànies de dictadures repressives, això de la porra indueix unes sensacions diferents a les de les democràcies amb molt recorregut. <br />
<br />
Però no oblidem que si en algum règim polític és legítim l’ús de la força és precisament en una democràcia. I això és així perquè l’ús de la força requereix uns mínims requisits per considerar-lo legítim. Bàsicament, que sigui l’últim recurs i estigui proporcionat. Hem inventat una acrobàcia semàntica, dir-ne força en comptes de violència, aplicable si es compleixen aquests mínims. Si no es compleixen, estem davant d’un simple repartiment de garrotades.<br />
<br />
Acabo d’escriure que la força ha de ser l’últim recurs i que ha de ser proporcionada. Però em deixava que ha d’estar justificada. Sembla el que en espanyol en diuen “perogrullo”. Però quan es veuen determinats excessos de la policia no és sobrer recordar-ho. Una pedrada que no toca a ningú, tot i el risc evident, o un contenidor en flames no hauria d’acabar amb desenes de persones a l’hospital o a comissaria.<br />
<br />
No deixa de ser un dels costos (menors) d’una democràcia on, afortunadament, es pot protestar. I que hauríem de pagar gustosos, perquè menys rendibles en tots els ordres són les situacions contràries.<br />
<br />
I no justifico, no, els excessos que cometen certs manifestants i que estan a la vista de tothom. És que quan l’Estat ha de vulnerar un dret (la integritat física de les persones) ha de ser per protegir un altre dret com a mínim igual d’important, o possiblement més. Però precisament per això cal afinar molt i recordar que la majestat de la llei només ha de cedir quan el seu exercici pot provocar mals majors que els que pretén evitar.<br />
<br />
Un cop dit això, voldria fer alguns comentaris antipàtics, dels que no em faran fer amics, però molt pertinents. Perquè aquí tenim molt equivocades algunes coses. Per exemple, ni la policia és tan perversament repressiva, ni tots els manifestants són inofensius ciutadans que reivindiquen causes justes, pensant-se que viuen en una democràcia moderna, on hom pot expressar-se lliurement, sense por que li obrin el cap. No, les coses no són així ni per un costat ni per l’altre. <br />
<br />
Hi ha actituds de la policia del tot incomprensibles, i amagar informes i deixar els comandaments amb el cul a l’aire és el de menys. I hi ha gent (dir-los persones potser és un oxímoron) que a les manifestacions van a liar-la. Sé que l’equilibri entre totes les qüestions implicades no és senzill. Però podem continuar enganyant-nos amb pel·lícules de bons i dolents.<br />
<br />
I sí, l’actuació de la policia és manifestament millorable. I als demòcrates que pensem que la força és legítima precisament en democràcia ens deixa de vegades fora de lloc. Però tindrien la bondat d’explicar-me què s’ha de fer quan una tropa de brètols comença a cremar ja no contenidors, sinó locals comercials? Esperar que hi hagi morts?<br />
<br />
Discutirem els mètodes, faltaria més, sobretot els que són tan “indiscriminats” i amb conseqüències tan lesives com les pilotes de goma. Però que es pensaven què volia dir aquell bonic aforisme que un signe de progrès i civilització és que el monopoli de la violència el tingui de l’Estat? Doncs vol dir ni més ni menys que, quan toca, s’han de clavar cops de porra. I posar multes. I tancar gent a la presó. L’ordre i la seguretat no són un fi per ells mateixos. Però resulten imprescindibles per viure amb llibertat. Se’n diu autoritat. <br />
<br />
En les dues darreres grans protestes de controladors aeris i personal d’aeroports tothom va aplaudir la intervenció de la força pública, fins i tot mesures tan excepcionals com la declaració de l’estat d’emergència, la militarització del personal i les acusacions de sedició. Estem segurs que aplaudíem únicament perquè els que protestaven ens cauen grossos i ens han fastidiat algunes vacances? No tenim també un problema de coherència?<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/democracia-a-cops-de-basto-71945.html">e-noticies.cat</a> (16-1-2013)</b><br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (28-12-2012)</b><br />
<b> </b> <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyz6Jcs5fl1YzvV7LH4b-Ser83nUzzYSnf2rqI5FzydeKqlfRH1zUNJNhOHmiUzQ94mMpjKOmHm5qfztEEQ0etUPNtBWfJM-pInZYJddbt6ReYF97CHOISB2W7VvtgcfMyTJvd/s1600/019v1(28-12).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjyz6Jcs5fl1YzvV7LH4b-Ser83nUzzYSnf2rqI5FzydeKqlfRH1zUNJNhOHmiUzQ94mMpjKOmHm5qfztEEQ0etUPNtBWfJM-pInZYJddbt6ReYF97CHOISB2W7VvtgcfMyTJvd/s400/019v1(28-12).jpg" width="316" /></a></div>
<br />Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-45913170506640131352013-01-12T11:38:00.001+01:002013-01-12T11:38:15.809+01:00 No ens equivoquem de causes ni d’enemic
<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-language:ES-TRAD;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";}
@page WordSection1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
-->
</style>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">L’arribada de l’AVE a Girona ha despertat una certa controvèrsia en aquest
bloc, a propòsit dels preus del servei i a partir de la comparació amb el cost
que té per als usuaris de les Terres de l’Ebre desplaçar-se en tren a
Barcelona. En comentaris en l’entrada corresponent ja he indicat que no es
poden comparar peres i cols i argumentar, sobre aquesta base, un greuge
territorial. El greuge existeix, però per altres motius i és importantíssim no
equivocar-se en les causes. Perquè correm el risc ja no d’equivocar-nos
d’enemic, sinò de no reclamar el que realment necessitem.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Amb els números es poden fer els jocs de mans que es vulgui: les
matemàtiques són una ciència exacta, però l'economia no. He seguit amb força
interès les queixes de Tarragona i Lleida pels preus de l'AVE a Girona. I en
una cosa tenien raó (per això els la van donar sobre la marxa): l'abonament per
a usuaris diaris a un preu molt més ajustat. Si una part d’usuaris d’una xarxa
gaudeixen d’un determinat avantatge, és de justícia que la resta també.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Però hi ha un plantejament que no comparteixo ni puc compartir. El preu, a
la tarifa que sigui, no pot ser el mateix, per la poderosa raó que la distància
en quilòmetres no és la mateixa en els tres casos. Entre Barcelona i Lleida hi
ha pràcticament el doble de quilòmetres que entre Barcelona i Girona. El
bitllet ha de costar el mateix?</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Ahir em vaig entretenir a fer números sobre preus i quilòmetres i resulta
que el preu per quilòmetre és exactament el mateix en els viatges en AVE entre
les tres "capitals provincials" i Barcelona: 16 cèntims, en el
bitllet ordinari més econòmic. Corregida ja la qüestió dels abonaments, on és
exactament la discriminació? En el fet que Lleida és més lluny?</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Accepto que poden haver raons d'equilibri territorial que facin abaratir el
transport públic que arriba a la perifèria del país, sigui del tipus que sigui
i de la velocitat amb què circuli. És més, penso que amb l'AVE més que de
quilòmetres resulta pràctic parlar de temps de viatge (tot i que tampoc són els
mateixos). L’important és que si hi ha un descompte o avantatge sigui equànime.
Però equànime no vol dir un preu idèntic per a situacions diferents, sinó un
percentatge idèntic en totes les situacions. És l’única forma de ser just en
casos que són diferents.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Però no dubteu que si volem trobar greuges, en trobarem amb una facilitat
extrema. Un exemple pràctic. Perquè hem de sufragar amb els nostres impostos un
servei deficitari (si és rendible, ho serà només l'explotació, ja que la
inversió no s'amortitzarà mai) que permeti a un ciutadà de Lleida anar a
treballar cada dia a Barcelona? Perquè exactament? Perquè pugui gaudir dels
salaris més alts de Barcelona, mentre pot viure a un lloc molt més econòmic com
Lleida?</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">I no dic que a això la gent de Lleida (o de Girona o de Tarragona) no hi
tingui dret. És que potser és discutible que ho paguem amb els nostres
impostos, sobretot els que no tenim oportunitat de gaudir del servei...</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">L’exemple és molt antipàtic, i possiblement demagògic. Però estaran d’acord
amb mi que no és esperable gaudir de tot el millor d’aquest món, pagant els
altres. És a dir, sense fer una contribució proporcionada ja no a les
circumstàncies sinó al benefici que en treus.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">
<style>
<!--
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:"MS 明朝";
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:1 134676480 16 0 131072 0;}
@font-face
{font-family:"Cambria Math";
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:"";
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";
mso-bidi-font-family:"Times New Roman";
mso-fareast-language:ES-TRAD;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-fareast-font-family:"MS 明朝";}
@page WordSection1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
-->
</style>
</span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-size: large;"><b><span style="color: black; font-family: Helvetica;">La discriminació ferroviària de les Terres de l’Ebre no està en les
tarifes, sinó en el nombre de serveis diaris i el temps de viatge</span></b></span></div>
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;"> </span>
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;"> </span>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Ja sé que tot això a la gent de les Terres de l'Ebre, que no gaudeixen de
l'alta velocitat, no els farà ni fred ni calent. O potser els indignarà encara
més. Però no renuncio a fer una mica més de pedagogia sobre la facilitat amb
què es poden aixecar greuges territorials sobre bases febles. La discussió
sobre els serveis de tren Girona-Barcelona i Tortosa-Barcelona no pot
fonamentar-se en els preus. En regional (única possibilitat de comparar), el
cost per quilòmetre és de 8 cèntims en els dos casos. Una altra cosa és que la
distància de Girona a Barcelona sigui de 91 quilòmetres i de Tortosa a
Barcelona, de 168. Que d'aquest fet sí que no té la culpa ningú.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">No hi ha motius per la queixa, doncs? Sí, però insisteixo que és bo no
equivocar-se de diagnòstic. Els gironins surten beneficiats en nombre de
serveis diaris i en temps de viatge. Sense la nova oferta d'AVE i la ja
existent de Talgos i llarga distància, en el trajecte Girona-Barcelona hi ha 25
serveis diaris entre regionals i mitja distància. En el trajecte
Tortosa–Barcelona, hi ha nou trens diaris, la tercera part com qui diu. </span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">El temps de viatge? Sempre en tren lent, per tal de poder comparar peres
amb peres, de Girona a Barcelona, 1 hora i 33 minuts, el més llarg. De Tortosa
a Barcelona, 2 hores i 41 minuts. Però per poder comparar, ateses les diferents
distàncies, calculem els quilòmetres recorreguts per minut. En el recorregut
Girona-Barcelona, 0,98 quilòmetres per minut. En el tram Tortosa-Barcelona,
0,56 quilòmetres per minut. Un 43% més lent...</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Que les Terres de l'Ebre no tinguin alta velocitat ferroviària, ni tan sols
un trist Euromed al dia, és un factor objectiu de discriminació. Ho dic, tot i
que crec que un Euromed que no ens deixés a dos quarts de 9 del matí a
Barcelona (o a València, se’ns obririen moltes possibilitats) no ens serviria
de gaire, amb independència de la rapidesa i el possible bon preu. Però penso
que les dades ofertes ens indiquen que hi ha prioritats més peremptòries. Per
ser concrets, més regionals, reforçant especialment les hores de més demanda
potencial, i convois nous amb més places per evitar l’espectacle indecent, de
llauna de sardines, que es produeix contínuament al llarg del trajecte.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Però assumim també que hi ha coses que no se solucionen posant més trens,
és a dir amb l’explotació de la línia, sinó amb inversions importants en la
infraestructura. El coll d’ampolla de la via única entre l’Hospitalet de
l’Infant i Tarragona és un problema seriós de veritat, impropi d’un país
europeu, però molt indicatiu de com es planifiquen i construeixen les grans
infraestructures.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Com a reflexió final, tornaria sobre el tema de no equivocar-nos d’enemic.
Si desenfoquem la qüestió ens poden passar coses com que reclamem que l’AVE ha
de ser molt més clar. Ja ho és: comptant en preu per quilòmetre, està sortint
com a mínim pel doble que circular en tren de gamma baixa. Hauria de costar
més? Potser sí. Però tampoc seria normal carregar la mà en uns territoris simplement
perquè uns altres no s’enfadin. És més senzill: també podria donar-se el cas
que els serveis regionals o de rodalies costessin menys, ateses les seves
menors prestacions. </span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Algun dels nostres polítics ha pensat a demanar que els bitllets de la
línia de la costa han de baixar el preu, si més no mentre no es resolgui el
coll d’ampolla de la via única? Mentre no es corregeixi el fet que el temps de
viatge sigui superior al de molts anys enrera? No serà precisament el primer cop
que s’apliquen rebaixes així per mancances del servei: me’n recordo
perfectament de la gratuïtat durant mesos del tren de Rodalies quan el famós
forat que les obres de l’AVE van obrir a l’altura de Bellvitge. De bades,
escoltin…</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">És clar que això darrer ha passat a territoris que pinten alguna cosa,
electoralment parlant. Però els que han d’escoltar són sords, segons és clar
d’on vingui la demanda, o els que alcen la veu, no l’alcen prou. Hem de deixar
de queixar-nos? No, en absolut. El que passa és que els problemes no se
solucionen només amb paraules.</span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="color: black; font-family: Helvetica; mso-fareast-language: ES;">Publicat a <a href="http://marfanta.com/">Marfanta.com</a> (4-1-2013) </span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-59705227961640410242013-01-07T23:29:00.003+01:002013-01-07T23:31:38.860+01:00Una democràcia a trets?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEimvzgBWgdDCYRdexoqRQ1TUEmkmucokosQeioIQxyDUCQkaut7gT3l9FQjbFgIYyflv3s4VV8TEr7upYYSYalg9b8xjjeovTaU5X8KaLAvfTc6DZa_ANNXfU8Iw_YOfx2lWIez/s1600/e326265c80babae16c9e3e486f866b00.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEimvzgBWgdDCYRdexoqRQ1TUEmkmucokosQeioIQxyDUCQkaut7gT3l9FQjbFgIYyflv3s4VV8TEr7upYYSYalg9b8xjjeovTaU5X8KaLAvfTc6DZa_ANNXfU8Iw_YOfx2lWIez/s400/e326265c80babae16c9e3e486f866b00.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Periòdicament ens sacsegen notícies sobre matances ocorregudes als Estats Units. I més que el fet en sí, ens escandalitza la facilitat amb què es produeixen. Denver no és el Beirut dels mals temps. Ni un llogarret de Connecticut l’avinguda dels franctiradors de Sarajevo. Tot i que de vegades ho sembli. <br />
<br />
És molt complicat d’aclarir perquè persones aparentment normals entren un dia a una escola, un cinema o un restaurant i maten unes dotzenes de conveïns. Més enllà d’exclamar que mai ningú no ho hauria dit, ningú sap ben bé què dir. Però no és consol, perquè molts d’aquests episodis no els protagonitzen persones inadaptades o conflictives. El dia que la fan, la fan grossa, però sovint no han donat cap pista prèvia i aquesta és una part important de la por que fa tot plegat. <br />
<br />
Ara, que això sigui així no treu que hi hagi circumstàncies que faciliten aquestes tragèdies repetitives: em refereixo al dret a portar armes, que consagra la segona esmena de la Constitució d’aquell país. I això sí que és així. Si bé aquí una matança com aquelles no és impossible, sí que és més difícil. Tot i que els filtres de vegades són per riure, no són del tot inútils: per això hem tingut un Puerto Hurraco (se’n recorden?), però no un cada pocs mesos. És tan senzill com que aquí no podem entrar a una botiga i sortir amb una pistola, un fusell o una metralladora sota el braç, únicament pagant el seu import. <br />
<br />
I al capdavall és això. Un negoci gegantí. En un país de 311 milions d’habitants, hi ha en circulació 270 milions d’armes de foc. Gairebé una per cap. Com pot ser? Doncs perquè n’hi ha prou de ser major d’edat. A alguns estats la identitat del comprador consta en un registre. A altres, ni això, per no parlar dels controls irrisoris quan la compra és per correu o internet. No es demana un document ni per assegurar-se de l’edat i, en molts llocs, és més fàcil comprar un fusell amb mira telescòpica que una ampolla de licor.<br />
<br />
A més, les armes són més barates del que ens podríem imaginar. Perquè? Doncs perquè en tenir un mercat tan ampli, i sobretot tan actiu, poden amortitzar-se millor i oferir preus competitius. Una lògica absolutament repulsiva, però no gaire diferent de la lògica amb la qual et venen una hamburguesa a un fast-food. <br />
<br />
Els grups de pressió a favor de la venda lliure d’armes són poderosíssims. Mouen una carretada de diners, perquè el negoci que pretenen preservar en mou encara més. L’objectiu és evitar, de totes totes, la derogació o modificació de la segona esmena. És una empara jurídica enorme que justifica que a un particular li venguin des d’un trabuc a un llançagranades, però que té una justificació feblíssima. Es basa en una decisió del 1791, que determinava que atès que calia establir alguna mena de milícia per garantir la seguretat, el dret del poble a portar armes no seria infringit. La redacció és confosa. Sembla que vulgui dir que, ja que els ciutadans poden ser cridats a files, millor que portin el fusell de casa. I si ja saben fer-lo servir, tot això que tenim avançat. <br />
<br />
Un pot arribar a entendre que, a finals del segle XVIII, es pensés que la gent necessitava autoprotegir-se. Posem-nos en situació. Un país enorme, fins i tot el format pels tretze estats originals, amb escassa població urbana i la gent vivint bàsicament dispersa al camp... La seguretat efectiva que pogués proporcionar l’Estat devia ser molt minsa. Una altra cosa és si avui són vigents tals circumstàncies de fa més de 200 anys. Sense oblidar que els Estats Units són un país insegur (30.000 morts anuals en tiroteigs)..., perquè tothom pot dur armes per garantir la seva seguretat personal. Una paradoxa brutal... <br />
<br />
Què pot fer-se? Obama fins ara ha fet la viu-viu. Cada cop que hi ha hagut una matança, ha fet bonics discursos. El darrer cop fins i tot se li van escapar unes llàgrimes. Però a les campanyes electorals hi ha passat de puntetes. Ara promet fer servir tota la seva autoritat. Però la solució no és posar vigilància armada a la porta de les escoles. Ni vendre motxilles escolars antibales (n’hi ha al mercat, a uns 400 dòlars). Obama ja no es presentarà més a president i pot dedicar-se a passar a la història. Té el valor suficient per fer el cop de cap?<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/una-democracia-a-trets-71656.html">e-noticies.cat</a> (7-1-2013)</b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-46431865420293340252012-11-26T12:26:00.000+01:002012-11-30T01:15:51.468+01:00Quina patacada, exactament?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCDl-BlCfi7iQKbanUKHQcH8hSVtouqb3P-UcBzeceaZOrAPD2SlSp2IARUoyBLZ3PUvDryxYe_mRhcQ5vEdILBCbJJIVc8H8tZe3uTqZI216XR9U2-9yqzvXZXc_Jscx8SNXk/s1600/destacat_eleccions_autonomiques_2012_2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="148" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhCDl-BlCfi7iQKbanUKHQcH8hSVtouqb3P-UcBzeceaZOrAPD2SlSp2IARUoyBLZ3PUvDryxYe_mRhcQ5vEdILBCbJJIVc8H8tZe3uTqZI216XR9U2-9yqzvXZXc_Jscx8SNXk/s400/destacat_eleccions_autonomiques_2012_2.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de
diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt
m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats
(hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi
adjectiu, havia de ser excepcional.<br />
<br />
És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació.
Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi
guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de
l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada
Diada: posats a votar independència, potser millor votar als
independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?<br />
<br />
Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament
a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant
les eines contra Artur Mas. És més, no costa gaire imaginar-se Duran
Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja
t’ho deia jo...”.<br />
<br />
Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de
quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi
clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles,
veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat
amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament
favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i
una tercera part, en contra. <br />
<br />
Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava
perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera
dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà
governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria
i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat
exactament igual.<br />
<br />
Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat
tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament,
l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima
mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta
participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de
representar, en termes parlamentaris, un terç del país.<br />
<br />
Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix
independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres
que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha
beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres
interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I
Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la
seva indefinició s’han deixat pel camí.<br />
<br />
<span style="font-size: medium;"><b>La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans.<span style="font-size: medium;"> </span>I el sobiranisme guanya de carrer. </b></span><br />
<br />
Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte
sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda
molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el
PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.<br />
<br />
És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona
temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva
interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat
el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una
passa en el seu allunyament d’Espanya... Així titulaven mitjans de
referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la
cadena BBC o l’agència de notícies Reuters. <br />
<br />
No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan
desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels
problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a
aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més
feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (30-11-2012)</b><br />
<b> </b> <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgelpu_LdQ2CbVfBR8ze2Xo0h4D1kcbJPHzAk3yFcpPONN8O6ZSmN4btS8Grk6wyEbcgRHU57ip00GDW0-L8pm8Acuy717ia3wOQQXqo1gc489DbiQw57S_QpYdTej61V5TkvW7/s1600/023v1(30-11).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgelpu_LdQ2CbVfBR8ze2Xo0h4D1kcbJPHzAk3yFcpPONN8O6ZSmN4btS8Grk6wyEbcgRHU57ip00GDW0-L8pm8Acuy717ia3wOQQXqo1gc489DbiQw57S_QpYdTej61V5TkvW7/s400/023v1(30-11).jpg" width="310" /></a></div>
<br />Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-41158357778031020402012-11-23T08:30:00.000+01:002012-11-23T08:30:00.307+01:00Ai, diumenge...Escriure un cop al mes de política i que et toqui publicar a 48 hores d’unes eleccions és una autèntica jugada. Sobretot si no ets del gremi que es guanya la vida pronosticant què passarà (i que completa el negoci explicant perquè ha passat una altra cosa). Si, a més, no tens un compromís polític declarat tampoc et dediques a demanar el vot. O si tenies un compromís, o si més no unes idees que es traduïen en un determinat vot, que la situació ha posat en qüestió.<br />
<br />
Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...<br />
<br />
Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.<br />
<br />
Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.<br />
<br />
Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.<br />
<br />
Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.<br />
<br />
També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.<br />
<br />
Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana. <br />
<br />
Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (23-11-2012)</b><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdtK1N0imjzC43N9908LgqpXprP49oj1r_C9CUoMpQjx1fiHHzKlVgSMbRh3c0rUu0t5ujfSvF1p_7BfRbNj2bO88YT-EoWHjFJvrnAJhpksr_1lfWeIEoj6HnkiBD5mjzAkd_/s1600/027v1(23-11).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdtK1N0imjzC43N9908LgqpXprP49oj1r_C9CUoMpQjx1fiHHzKlVgSMbRh3c0rUu0t5ujfSvF1p_7BfRbNj2bO88YT-EoWHjFJvrnAJhpksr_1lfWeIEoj6HnkiBD5mjzAkd_/s400/027v1(23-11).jpg" width="307" /></a></div>
Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-28783396104772389622012-11-09T01:58:00.000+01:002012-11-09T01:58:33.476+01:00L'economia i quatre coses més<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEili_yQAlRY9WSda5utXoTurGs5Rtpf8jYI42eajhrnq7C1PSEqFLWuPo7WwrpbrD7G6zEEdWFBWzdnKCW8wJNm5kL_LFLY8Ns6nOfWR0vHqFUoOHe_e23Z1iY5UqFZJ3Aq3rNd/s1600/imageobama.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEili_yQAlRY9WSda5utXoTurGs5Rtpf8jYI42eajhrnq7C1PSEqFLWuPo7WwrpbrD7G6zEEdWFBWzdnKCW8wJNm5kL_LFLY8Ns6nOfWR0vHqFUoOHe_e23Z1iY5UqFZJ3Aq3rNd/s400/imageobama.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.<br />
<br />
Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).<br />
<br />
Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.<br />
<br />
Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.<br />
<br />
L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.<br />
<br />
Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.<br />
<br />
I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.<br />
<br />
I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.<br />
<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (9-11-2012)</b><br />
<b> </b> <br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVM91Jdcx8EKxCzwfM49keXEU7F8xdpfvJQ91bT4p65SJmGs7AelybyrfTDyunIQs5IwIjkdVN3Bq8Qz9LyEYmaD2VpcfTUpwzmGCK7sknNESak32H7hWZl2RMWwqwGB61JXYU/s1600/026v1(09-11).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVM91Jdcx8EKxCzwfM49keXEU7F8xdpfvJQ91bT4p65SJmGs7AelybyrfTDyunIQs5IwIjkdVN3Bq8Qz9LyEYmaD2VpcfTUpwzmGCK7sknNESak32H7hWZl2RMWwqwGB61JXYU/s400/026v1(09-11).jpg" width="305" /></a></div>
<br />Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-5510455977554307432012-11-07T08:00:00.000+01:002012-11-08T21:49:37.306+01:00US Elections. Quick analysis of results<span class="userContent">Was
again the economy, but voters have not penalized the government, but
they have assessed who was most responsible for the crisis, whether now
or in the past. There are also other reasons.<br /> <br /> Obama won the
states that decided the outcome. Romney could not fail in any of these
strategic polls and failed a few. Obama could fail in one or two, but
not failed i</span>n any.<br />
<div class="text_exposed_show">
<br />
Hurricane
Sandy has confirmed that nothing beats a well-managed crisis: it was the
push that Obama needed to break a tied situation.<br />
<br />
The voters have rewarded moderation, against the extremism of the Tea Party.<br />
<br />
America is a different country every four years. The Republican Party
dominates the white electorate. But this is not enough to win. Democrats
have more penetration in the minority but still emerging sectors of
American society. They have also succeeded in mobilizing their bases at
similar levels to those of four years ago.</div>
Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-9066341882872701562012-11-05T15:30:00.001+01:002012-11-05T15:43:47.486+01:00Una part del món elegeix amo del món<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXey_9llIss85O1V70VNP1Yxb2wp9MWAn0GYTHryZ2yMzgofNX_h6tmSlcxY-TuhNhjUuiHJSQOYfLgGmsF1JRmnODuYTWg7QvzqFAFY02TqhfB7WlqeSWdr3P0ehE2Quk7k20/s1600/barack2.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="195" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjXey_9llIss85O1V70VNP1Yxb2wp9MWAn0GYTHryZ2yMzgofNX_h6tmSlcxY-TuhNhjUuiHJSQOYfLgGmsF1JRmnODuYTWg7QvzqFAFY02TqhfB7WlqeSWdr3P0ehE2Quk7k20/s400/barack2.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.<br />
<br />
De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.<br />
<br />
He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.<br />
<br />
Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.<br />
<br />
Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.<br />
<br />
Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.<br />
<br />
<br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/10/obama-un-paso-de-la-historia.html">Obama, a un paso de la historia</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/una-part-del-mn-elegeix-amo-del-mn.html">Una part del món elegeix amo del món</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/coll-avall-per-obama-segons-la-cnn.html">Coll avall per a Obama, segons la CNN</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/la-muntanya-russa-de-les-nits.html">La muntanya russa de les nits electorals</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/la-muntanya-russa-2.html">La muntanya russa (2)</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/la-muntanya-russa-3.html">La muntanya russa (3)</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/doncs-ja-ha-guanyat.html">Doncs ja ha guanyat</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/obama-aixeca-una-onada-de-lirisme.html">Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/barack-obama-ahora-que-valga-la-pena.html">Barack Obama: ahora que valga la pena</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/lxit-dobama-no-s-un-xit-dinternet.html">L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/vull-una-democrcia-com-la-daquest-pas.html">"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/un-discurs-excepcional.html">Un discurs excepcional</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/obama-aixeca-una-onada-de-lirisme_09.html">Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2008/11/els-milors-fragments-del-gran-discurs.html">Els millors fragments del gran discurs d'Obama</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2009/01/obama-ahora-s.html">Obama, ahora sí</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2009/10/la-canonizacion-en-vida-de-obama.html">La canonización en vida de Obama</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2009/12/el-aterrizaje-de-un-sueno.html">El aterrizaje de un sueño </a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2010/02/si-quieren-guerra-la-tendran.html">Si quieren guerra, la tendrán</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2012/10/es-leconomia-estupids.html">És l'economia, estúpids?</a><br />
<a href="http://tonigallardo.blogspot.com.es/2012/11/no-hi-ha-res-com-una-crisi-ben.html">No hi ha res com una crisi ben administrada</a>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-29963006624288957222012-11-02T10:14:00.002+01:002012-11-02T10:14:54.420+01:00No hi ha res com una crisi ben administrada<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC9pyO_O4jyoW1LahIxPwkekQU5hppqPuSKafoybDTdcdkC71BObBkRPdA6TFY8iGzP_F47P7iVbbQhlTQ7eY4GN2_JLVgxd9v7gzyLf8CRYjrrv1qkLGVdv6JePQ8NUEPcIXy/s1600/Schroeder-in-Grimma-550x366.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC9pyO_O4jyoW1LahIxPwkekQU5hppqPuSKafoybDTdcdkC71BObBkRPdA6TFY8iGzP_F47P7iVbbQhlTQ7eY4GN2_JLVgxd9v7gzyLf8CRYjrrv1qkLGVdv6JePQ8NUEPcIXy/s400/Schroeder-in-Grimma-550x366.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.<br />
<br />
Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.<br />
<br />
També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-66780012767893554922012-10-18T21:19:00.000+02:002012-10-26T12:00:24.537+02:00És l'economia, estúpids?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWG0juU-cmVw06Kjlnee2U91DiPhzX_64pcZOZyreOy0tTUf-NLbBloz1Et2Ty0eSqQBZCH5Ik3E0L1RyhKyFxb3ZpwaUxG9vFMlkNFM27dQDze42_WiiQH0FoRO_Vdah5m9Vf/s1600/barackMitt_2361837b.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="248" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWG0juU-cmVw06Kjlnee2U91DiPhzX_64pcZOZyreOy0tTUf-NLbBloz1Et2Ty0eSqQBZCH5Ik3E0L1RyhKyFxb3ZpwaUxG9vFMlkNFM27dQDze42_WiiQH0FoRO_Vdah5m9Vf/s400/barackMitt_2361837b.jpg" width="400" /></a></div>
<br />
<br />
Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic. <br />
<br />
El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.<br />
<br />
L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?<br />
<br />
George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.<br />
<br />
Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica. <br />
<br />
El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.<br />
<br />
El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.<br />
<br />
El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions. <br />
<br />
El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (26-10-2012)</b><br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYnzUgj2G2FLpCpLogmbWUkNDuFWcP_0-dKW2wjy7hdim-npYlwIO4kuPef8jiAGAVq_xHqO4X9AgyGOf1NHntdrA13KsKe5k46JpvsNSvp1KYbEdePgJqkTL79SH1FsI7rZAz/s1600/021v1(26-10).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiYnzUgj2G2FLpCpLogmbWUkNDuFWcP_0-dKW2wjy7hdim-npYlwIO4kuPef8jiAGAVq_xHqO4X9AgyGOf1NHntdrA13KsKe5k46JpvsNSvp1KYbEdePgJqkTL79SH1FsI7rZAz/s400/021v1(26-10).jpg" width="310" /></a></div>
<b> </b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-26921924946358011842012-09-30T13:37:00.004+02:002012-10-01T20:22:47.238+02:00Avís a les divisions blindades de l'exèrcit espanyolAquest és un avís adreçat a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol que vulguin ocupar Catalunya (el mateix pot aplicar-se a la Guàrdia Civil, l'enviament de la qual demana Vidal Quadras). Sàpiguen que si entren per autopista i no volen pagar el peatge, els prendran les dades i els multaran amb cent euros. Hi ha peatgistes de "armas tomar", que no en deixen passar ni una, vagin amb compte. Segur que el tanc passa pel carril del peatge?. <br />
<br />
Que si entren per carreteres "nacionales" no completaran mai la "reconquesta", atès que el seu mal estat de conservació els malmetrà les cadenes dels tancs, a més dels retards que els causaran les travessies sense desdoblar i els embussos i trànsit lent provocat per la seva manca de capacitat. Recordin que algunes d'aquestes carreteres són vies romanes utilizades des de fa més de 2.000 anys, amb l'única diferència que estan asfaltades (pèssimament).<br />
<br />
És a dir, que la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya se'ls girarà en contra. Provin d'entrar a Barcelona per la ronda litoral entre les 8 i les 9 del matí i quan arribin a Colom a l'hora de dinar m'ho expliquen.<br />
<br />
Que quan prenguin Barcelona, en tindran un tip per trobar aparcament i que si se'ls acut estacionar en doble fila la grua municipal actuarà sense miraments. Que la grua, més sent catalana, és "mu mala". I que com vostès no són residents a Barcelona no podran gaudir de la tarifa "barata" de la zona verda i hauran de pagar zona blava o zona verda a preu de visitant.<br />
<br />
Ull també amb fer servir per aparcar el carril bus, que hi ha taxistes i conductors d'autobús que poden donar lliçons als sergents dels marines americans de les pel·lícules. Compte també amb alguns ciclistes. Això darrer és massa espantós per posar-ho per escrit. Ja s'ho trobaran.<br />
<br />
Que la benzina és més cara a les benzineres catalanes i que això és una dificultat d'entitat per a un exèrcit que només fa desfilar la infanteria perquè no pot pagar el combustible.<br />
<br />
Que es faran un embolic amb els seus mapes escrits en castellà, ja que una de les dolenteries més malvades dels catalans és senyalitzar pobles i carreteres en català. Ja saben per on cauen avui en dia San Cucufate o San Quírico?<br />
<br />
Que els catalans som tous i des dels almògavers no aixequem la mà a ningú en el context internacional, però no estem mancats d'aptituds per donar pel sac. Els podria dir a quins barris de Barcelona trobarien gent disposada a col·laborar amb vostès. Però no confiaria en les indicacions que em donessin segons quins pagesos de l'Empordà o de l'Ebre (és el que té que hi faci vent). És més, no oblidin que el GPS d'Apple situa l'Ebre a Brasil.<br />
<br />
Que, com ens va recordar fa uns anys Iu Forn (que de poc no li costa un consell de guerra) no portin segons quins familiars amb vostès, ja que les ordenances municipals prohibeixen determinades activitats a la via pública...<br />
<br />
En definitiva, que Perejil, el peñón Vélez de la Gomera i la heroïca defensa de la tanca de Ceuta i de Melilla els garanteix majors glòries militars. No es compliquin la vidaToni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-71043241050044626872012-09-28T10:00:00.000+02:002012-09-28T12:41:21.462+02:00Confessió independentista<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVkLMEoVBztng1qXcUQZMC6zW5V5tIXIW-fNlzcz7dhKL93kTOP0NFCcjuKHgr4O8lSVQkGNbyShPZDEvBJj5PU3Fd5t8ML7LrHg6lPZQ1ET9_8MYCXgQXPduuH9n5suD3Ptv4/s1600/021v1(28-09).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVkLMEoVBztng1qXcUQZMC6zW5V5tIXIW-fNlzcz7dhKL93kTOP0NFCcjuKHgr4O8lSVQkGNbyShPZDEvBJj5PU3Fd5t8ML7LrHg6lPZQ1ET9_8MYCXgQXPduuH9n5suD3Ptv4/s400/021v1(28-09).jpg" width="307" /></a></div>
<br />
<br />
En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%.<br />
<br />
Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.<br />
<br />
Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.<br />
<br />
Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. D’aquí em deu venir la fama de dretà, que ara potser quedarà desmentida definitivament. En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecil·litat. Si de cas, ja sabíem que l’esperit crític i inquiet, i no quedar-se amb la primera moto que et venen, no fa amics.<br />
<br />
Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució de la independència. Els problemes eren avui, s’entén?<br />
<br />
No entro a valorar la impressió que hagi pogut fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer créixer l’independentisme (els seus propis resultats parlen més clar que qualsevol opinió aliena). Però va notar-se poc, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.<br />
<br />
I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. M’han influït poc les campanyes anticatalanes de la caverna espanyola: són mera xerrameca, tot i que en absolut desinteressada. Menys encara la febrada independentista d’aquest final d’estiu. No funciono per modes i no recolzaria una rucada perquè la trobessin bona milions de persones. És més, hem de ser realistes i assumir que, a banda de les moltes dificultats del procès, la independència té poc futur mentre els disposats a votar “sí” en un referèndum siguin la meitat dels que es declaren favorables a la independència. Per no parlar de la temença que, a l’empara de la mobilització popular, algú busqui només una majoria absoluta. O despistar sobre les retallades. Vull pensar que no, però és d’aquelles coses que només el temps dirà.<br />
<br />
No, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre. La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície. I em dol que una part de la nostra esquerra no se n’adoni.<br />
<br />
No m’enganyo sobre una cosa: la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran: la gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa molt modesta, sí, però millor que frustrar-se després. I per descomptat és més racional que emocional.<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (27-9-2012) </b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-9659422711617078682012-08-26T15:56:00.000+02:002012-08-28T16:58:51.314+02:00La foto del rei i els sindicats<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEil3t2UpTGCRvTgmk00GvmzGNRGRqrU8RZOzRGLrhLVzRS8IgVQD1n0-OcD1LbxviXfLPRwEkMtzNWnVwa06VLUfIgryaqHUGx4oAkNClfXjMjtWLotaod0TPfq_LTqswOS7sdG/s1600/013v1(24-08).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEil3t2UpTGCRvTgmk00GvmzGNRGRqrU8RZOzRGLrhLVzRS8IgVQD1n0-OcD1LbxviXfLPRwEkMtzNWnVwa06VLUfIgryaqHUGx4oAkNClfXjMjtWLotaod0TPfq_LTqswOS7sdG/s400/013v1(24-08).jpg" width="310" /></a></div>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
<div style="text-align: center;">
<br /></div>
La foto (no era altra cosa) del rei d’Espanya amb els líders sindicals m’ha portat a la memòria un episodi de la Segona Guerra Mundial. Va sobre l’autoritat dels governs i el paper que fan de vegades els monarques en exercici, per més simbòlic que sigui el seu càrrec.<br />
<br />La història va de l’exrei britànic Eduard VIII. Aquell que va abdicar per casar-se amb una divorciada americana, Wallis Simpson. Des de l’abdicació, els festeigs de la parella amb el règim nazi d’Alemanya i amb el partit feixista britànic van ser constants, si no coses més lletges, incloses sospites d’espionatge. Començada la guerra, el govern anglès temia que l’exrei, conegut llavors amb el títol de duc de Windsor, no estigués col·laborant encobertament amb els alemanys a canvi de recuperar la corona. Després de diversos episodis que feien de tot llevat de bonic, la gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions públiques derrotistes, en el moment més delicat de la guerra, el juliol de 1940.<br />
<br />El govern, encapçalat per Winston Churchill, va decidir allunyar el duc de Windsor de l’escena. Aprofitant que era oficial en actiu de l’exèrcit (en començar la guerra li van canviar el rang honorífic per un d’efectiu) el van destinar a les Bahames. Però l’interessat, refugiat a Lisboa, s’hi va negar repetidament. Vist el panorama, el govern va decidir arrestar-lo i sotmetre’l a consell de guerra amb totes les conseqüències. Abans de procedir, però, Churchill va intentar una última gestió amb el nou rei, Jordi VI, germà del rebel.<br />
<br />Churchill era monàrquic fins al moll de l’os. Fins i tot era dels pocs polítics que havia estat al costat d’Eduard VIII quan la crisi de l’abdicació. Però també sabia el que estava en joc. Així que li va dir al rei: <b>“Majestat, la desobediència en temps de guerra és un delicte molt greu. Sàpigue que el govern està decidit a afusellar el seu germà”</b>. La resposta del rei va ser: <b>“Em dóna unes hores? Potser no caldrà arribar a tant”</b>.<br />
<br />Aquell mateix dia, el rei va trucar Churchill: <b>“Senyor primer ministre, ja està. Em torna a trucar per dir-me on s’ha de presentar?”</b>. I Churchill, prolongant l’acte d’autoritat, va contestar que l’interessat estigués a punt l’endemà a primera hora, que ell ja s’encarregava de fer-lo anar a buscar.<br />Així va ser, i el duc de Windsor va passar la resta de la guerra al Carib, on no va parar d’incordiar i conspirar, però de forma bastant inofensiva.<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Sembla un tema menor, una simple foto. Però el govern ha demostrat que no té cap autoritat.</b></span> <br />
<br />Disculpin la historieta i la seva longitud. Però és que em sembla il·lustrativa de l’autoritat que correspon als governs, que no oblidem que representen la voluntat popular gràcies a la seva majoria parlamentària. És igual que un no hagi votat el govern de torn o que li caigui gros. O que sigui un govern manifestament incompetent o que no dialoga amb ningú, com és el cas (més el segon que el primer fins i tot). O encara que els sindicats puguin tenir raó. A un país democràtic qui té l’autoritat, amb totes les salvaguardes al cas, és el govern.<br />
<br />El que ha de fer un govern com cal, davant la foto amb els sindicats, és fer-li saber al rei una cosa molt senzilla. És a dir, que si algú li demana audiència per parlar de política o reclamar referèndums, faci el favor de contestar que s’adreci al govern.<br />
<br />El rei d’Espanya no és d’esquerres en absolut. Però sí un supervivent nat. Més enllà dels darrers problemes de la seva família, que també queden tapats en part amb la foto amb sindicalistes, ell o els seus assessors es veuen a venir la possibilitat que la crisi econòmica desemboqui en una crisi política i institucional. I prenen el que creuen una precaució. No sé que hi guanyen els sindicats amb la maniobra, que beneficia més la monarquia que no pas a ells. Però el que queda clar és que el govern no té autoritat. I això que la crisi podria tenir l’utilitat de carregar-se alguns mites, sense justificació, provinents de la Transició...<br /><br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (24-7-2012) </b><br />
<br />
<br />
Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-4878038409550853512012-07-27T13:21:00.000+02:002012-07-27T16:49:29.168+02:00Injeccions d'autoestima necessàries<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP3Rdmk3jdCCoHVg_2JvbZEaitGdMma_kxRcfB7-2MYCXEGblW2HOc94uKt3PJAs8iRhJh-CsGBR6UB0Sp7F1qOwEk1ORoAYNF4lJ98OD81ws-MJ9CrUvRAVGC_JQmnrRyE_TJ/s1600/EBR037.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiP3Rdmk3jdCCoHVg_2JvbZEaitGdMma_kxRcfB7-2MYCXEGblW2HOc94uKt3PJAs8iRhJh-CsGBR6UB0Sp7F1qOwEk1ORoAYNF4lJ98OD81ws-MJ9CrUvRAVGC_JQmnrRyE_TJ/s400/EBR037.jpg" width="321" /></a></div>
<br />
<br />
Algú podria plantejar-se si saraus com la Festa del Renaixement són admissibles en èpoques de crisi tan dura com la present. No és tant el que costen celebracions així, que no és poc precisament, com si podem estar de xerinola quan tantes persones pateixen, i de valent. És més, si estem com estem és perquè hem estirat més el fraç que la màniga, amb alegria de nous rics o, de vegades, com aquell ric que s'ha arruïnat, entra al bar i crida que està tot pagat.<br />
<br />
Però, més enllà del benefici econòmic que aquests esdeveniments també deixen, crec que en situacions tan difícils ens calen injeccions d'autoestima. Necessitem uns escenaris que poguem compartir i que ens ajudin a sentir orgull i reforçar el sentiment de pertinença. Això, que és bo sempre, sobretot en territoris que se senten abandonats i sovint desmoralitzats, és encara més útil quan van tan maldades. Les pèrdues que pugui generar una festa com la del Renaixement són una excel·lent inversió a llarg termini. I no parlo de promoció, sinó de fortalesa, convicció i confiança. És a dir, de valors imprescindibles per encarar els colls de mar de la vida i de crisis com aquesta.<br />
<br />
Només cal veure com els tortosins parlen del Renaixement. És una il·lusió contagiosa que poc té a veure amb l'economia o la festassa. Són dies que la gent parla amb orgull de la seva ciutat, quan tantes dades objectives hi ha per al pessimisme. És cert que l'endemà hi haurà el lògic anticlímax i que el nucli antic de la ciutat, despullat del decorat renaixentista, tornarà a fer feredat. I rondinarem sobre la falta d'expectatives i el futur galdós que ens espera... Però haurem demostrat, un any més, del que som capaços quan ens ho proposem. Ah, si volguessim tot l'any, en comptes de només quatre dies... Que el victimisme, i el conformisme, fan més mal i tot que l'abandonament...<br />
<br />
I tot això val tant per a Tortosa com per al conjunt de les Terres de l'Ebre. Hi ha un orgull que el Renaixement fa vibrar fora dels límits estrictes de Tortosa. Només certa ceguesa nècia, de localisme equivocat i ignorant, pot atrevir-se a negar-ho.<br />
<br />
Sí, el valor afegit de la Festa del Renaixement és enorme, i no tan sols en termes materials. Per això enguany no m'ha agradat gens veure “mogudes” que no li fan cap mena de bé. No entraré en detalls perquè a un servidor, pel fet de viure fora, la política tortosina no li fa ni fred ni calent. I perquè tothom, per poc que llegeixi i sigui perspicaç, entendrà per on van els trets. Que és en més d'una direcció. Hi ha moltes formes de carregar-se un projecte. No dic que estiguem en aquest camí. Dic que és un camí que seria un error gravíssim transitar. I no hi ha forma més perillosa de començar a transitar-lo que aconseguint que la gent percebi la festa com una cosa que no és de tots, sinó dels que remenen les cireres. Amb les seves discussions partidistes i decisions preses amb el fetge.<br />
<br />
Font: <a href="http://www.ebredigital.cat/">La Veu de l'Ebre</a> (27-7-2011)Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-69862031989488541742012-07-27T11:04:00.000+02:002012-07-27T11:04:59.338+02:00El tabú de la mobilitat laboral<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdDOQiWk8IwxHe5im34cgUxuKc5VBhnDGTHzTp0RksvhqRvrwNcC_xoNCwgNNJQIC0xElr82YZBU2Ax9pi18PjZbw_aBa82aU79SlbduAHNubv07TK2Mc3JXkNRAPo2TYTIAf_/s1600/017v1(27-07).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgdDOQiWk8IwxHe5im34cgUxuKc5VBhnDGTHzTp0RksvhqRvrwNcC_xoNCwgNNJQIC0xElr82YZBU2Ax9pi18PjZbw_aBa82aU79SlbduAHNubv07TK2Mc3JXkNRAPo2TYTIAf_/s400/017v1(27-07).jpg" width="315" /></a></div>
<br />
L’altre dia, a la butaca del costat de la barberia, seia un aturat. Tot i ser a punt d’exhaurir les prestacions, es resistia a acceptar ofertes de feina de França, Suïssa i Alemanya, on guanyaria més del doble que aquí. No hi havia ni hipoteca ni obligacions familiars que el lliguessin. Ni tan sols barreres lingüístiques greus, perquè als pobles turístics de la costa els idiomes se saben de forma rudimentària, però suficient per navegar. Què feia aquest bon home que no sortia volant cap a la frontera? <b>“És que com aquí no es viu enlloc”</b>, va sentenciar.<br />
<br />La mobilitat laboral és un tabú que mai no ens atrevim a posar sobre la taula. I que ara hagi sortit a la superfície dins del tsunami retallador, tan carregat ell de mala fe i d’opcions ideològiques, no ens hauria de fer oblidar que és una qüestió que mereix, si més no, l’honor de la discussió. Perquè un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens ho haurem de replantejar.<br />
<br />Deixin-me dir per endavant que tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet tal opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme sovint és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda, malgrat els avantages que representa: tenir apamat el terreny i saber sempre d’on bufa el vent, disposar d’una xarxa familiar, complicar-se poc l’existència anant amunt i avall...<br />
<br />Però què fem quan no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, però molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.<br />
<br />Però si la mobilitat laboral ens fa tanta por, o ens resulta un obstacle tan insalvable, és perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. Aquest patró cultural inclou tant la mera comoditat com conceptes sobre la propietat immobiliària que la crisi ha fet palès que poden ser molt enganyosos.<br />
<br />És molt difícil combinar vida laboral i familiar sense suport i això d’aquí no és Suècia i el seu sistema de guarderies. Però també tenim obsolet el xip immobiliari. Assumirem algun dia que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%)? No és únicament qüestió de legislació i seriositat del mercat, sinó que la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran</b></span> <br />
<br />També ens cal fer-nos a la idea que ja no és que els llocs de treball no siguin per tota la vida, sinó que tampoc farem el mateix tipus de feina tota la vida. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.<br />
<br />El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.<br />
<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (27-7-2012) </b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-69711798859879545992012-06-19T12:14:00.001+02:002012-06-19T12:15:02.086+02:00El parany de sortir de l’euro<div style="text-align: center;">
<img alt="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiEwTxNNszKKsUbpAIeHsCbnIPHNf1wtO0UNgMOrHacMdCY8M8HG2PW1JJ-XFBp_BhOM1p6m7gmgC9WNSJk5MGsflmIJ2FzhpGfh0d1RVKgI7pNKT1VL-4-MmRrGeo5LBnx0Ofq/s400/01.jpg" height="265" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiEwTxNNszKKsUbpAIeHsCbnIPHNf1wtO0UNgMOrHacMdCY8M8HG2PW1JJ-XFBp_BhOM1p6m7gmgC9WNSJk5MGsflmIJ2FzhpGfh0d1RVKgI7pNKT1VL-4-MmRrGeo5LBnx0Ofq/s400/01.jpg" width="400" /> </div>
<br />
La situació s’està fent dramàtica de debò. I més que això, hi ha una sensació d’impotència: els sacrificis no serveixen per a res. Ja podem retallar que les coses només empitjoren. Per això no és estrany que, al final, pensem en solucions aparentment fàcils. Que no cal dir que són les més perilloses.<br />
<br />
La sortida d’Espanya de l’euro és el remei dels d’aquesta categoria que més hauran escoltat en els darrers mesos. La dreta mediàtica més silvestre en fa molta campanya. La virtut atribuïda a la mesura és que Espanya recuperaria la capacitat de devaluar la moneda. I, en teoria, les empreses podrien vendre barat i els turistes tornarien a arribar a milions en comptes de marxar a destinacions més econòmiques. Es calcula que la nova pesseta baixaria de valor entre un 30% i un 40% i a partir d’aquí s’obraria el miracle.<br />
<br />
Però les aparences enganyen. Hi ha altres conseqüències, no tan evidents, que també es produirien. La més visible seria que l’abaratiment dels productes i serveis espanyols beneficiaria únicament els estrangers. Ells sí que comprarien més barat. Nosaltres no tant, en la mesura que els salaris valdrien també entre un 30% i un 40% menys. Però els deutes que tenim, contrets en euros, no minvarien (algú ho creu?) i deuríem moltes més pessetes.<br />
<br />
Però si l’abaratiment és un enorme parany no és tant per això com perquè hi ha factors intrínsecs de l’economia espanyola que farien que els productes i serveis fossin en realitat més cars. Si més no, que costessin més de produir. El principal d’aquests factors és que l’economia espanyola és una gran importadora de matèries primeres i productes intermedis. Aquestes importacions, vitals a data d’avui, serien molt més cares.<br />
<br />
Una altra qüestió greu seria l’immediat encariment del petroli i del gas, que comprem en dòlars i en euros. Energia més cara vol dir productes més cars, més enllà de l’efecte domèstic d’un augment brutal de la llum, el gas i la benzina.<br />
<br />
Per tant, de més competitivitat res de res. Però hi ha un altre perill encara pitjor: que un govern populista o acollat per la situació tingui la temptació de fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Perquè fer retallades si es pot ordenar al Banc d’Espanya que posi en circulació uns milers de milions? Això, és clar, portaria a una inflació desbocada, que acabaria destruint el que quedés dempeus de l’economia.<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Europa ens acolla, però abandonar l’euro seria una catàstrofe</b></span><br />
<br />
Entenc que no siguin raons fàcils de comprendre, però un exemple senzill ho il·lustrarà a la perfecció. Ja saben que un café que valia 100 pessetes va passar a costar un euro d’avui per demà. Però no ens enganyem. El café no tornaria a costar 100 pessetes. En primer lloc, perquè avui ja costa pel capbaix 1,30 euros, la qual cosa no deixa de reflectir prou aproximadament la inflació acumulada en els deu anys de l’euro, que ha estat del 38%. I en segon lloc, perquè el café és producte d’importació i les cafeteres, també. Com l’electricitat necessària per preparar-ne una tassa, o per mantenir obert el bar, serien bastant més cars. Faríem bé de pensar que el café ens costaria l’equivalent d’1,80 euros. Dos, més probablement. <br />
<br />
Hi ha qui es consola pensant que la sortida d’Espanya significaria la destrucció del propi euro. I que, per tant, quedaria neutralitzada la competitivitat dels nostres socis. Sempre hi ha qui no s’aconforma amb un desastre normal i corrent, si pot aconseguir una autèntica catàsfrofe. <br />
<br />
Però Alemanya és competitiva no tant per la moneda com per una elevada productivitat i una seriositat i un rigor que aquí no tenim. És més, s’imaginen una Alemanya alliberada de la càrrega que li representem? Sí, venen el 60% de la seva producció a la pròpia Europa i qui els comprarà res si tot s’enfonsa al seu voltant... Però no sé si tinc ganes de comprovar si això seria realment així.Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-31959289609668836892012-05-25T11:38:00.002+02:002012-05-25T11:38:50.457+02:00Mariano el Breu?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpg-q7PLGjGQJ_7lPH_7yxmUhoxWj2j18mVFxSuAXToTsEua_pXvyEHlTmOc31Pi2xynbZA3igZFwUFMpqQzLNHfpzJlU7veuBvdkBK2RKu919OhQMZf9cJcoD_p1lrrZPM6_1/s1600/021v1(25-05).jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhpg-q7PLGjGQJ_7lPH_7yxmUhoxWj2j18mVFxSuAXToTsEua_pXvyEHlTmOc31Pi2xynbZA3igZFwUFMpqQzLNHfpzJlU7veuBvdkBK2RKu919OhQMZf9cJcoD_p1lrrZPM6_1/s400/021v1(25-05).jpg" width="307" /></a></div>
<br />
<br />
Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà a l’any com a president del Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.<br />
<br />
No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.<br />
<br />
Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012 i les tisorades sobrevingudes, han enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que la prioritat continuï sent llençar els diners al mar, en línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.<br />
<br />
Cal admetre que els mercats s’haurien esvalotat igual, perquè la confusió els genera bons beneficis. Però el Govern va interpretar malament l’aparent calma que havia tingut en les seves primeres setmanes. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el BCE va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.<br />
<br />
El govern va llegir pèssimament la situació, però un cop constatat el fet la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat va ser innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits i autodesmentits, la impressió que, es prenguin les mesures que es prenguin, fins i tot les més impopulars, mai no n’hi ha prou i que els esdeveniments sempre ens superen... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és un problema de comunicació.<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula</b></span><br />
<br />
Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar sou als funcionaris perquè era l’únic que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum que li van donar per incloure Espanya en el rescat europeu, si arribava el cas. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.<br />
<br />
Quin destí pot tenir aquest import? No Grècia, perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.<br />
<br />
Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?<br />
<br />
La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times i altres veus que intenten posar seny al desastre.<br />
<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (25-5-2012) </b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-15672535367820889542012-04-27T11:25:00.001+02:002012-04-27T11:25:09.203+02:00Perquè no dimiteix ningúJa saben que per aquests paratges no dimiteix ningú. Això fins al punt que quan algú renuncia, pensem sempre el pitjor. La deu haver fet grossa de debò. O és que és ruc. Podria ser que plegués perquè admetés un error? No, això passa als països seriosos, no als decoratius. Aquí pot ser que et facin fora, però plegar voluntàriament... Si no dimiteixen ni els que s’han estavellat reiteradament a les urnes, que no han comés altre delicte que el de perdre les eleccions...<br />
<br />Sovint raonem aquest fenomen no tant com una absència de criteris ètics o d’honor, com d’una tossuderia que neix de la idiosincràsia. També passa que els resultats electorals són agafats sovint com a absolucions d’efecte universal. És clar, com ha de dimitir un alcalde enfilat per la fiscalia anticorrupció, posem per cas, si els seus conciutadans li agraeixen la feina amb una majoria encara més àmplia?<br /><br />
Però crec que no hauríem de descartar preguntar-nos si no hi ha algun motiu més. Jo fa temps que hi penso i he arribat a la conclusió que dimitir serà molt difícil mentre la dimissió sigui una mena de sacrifici ritual, un acte de fe en el qual només hi ha l’opció de la foguera o la foguera. <br /><br />
És una opinió agosarada, que segurament necessita la justificació que intentaré donar-los. Primer que res, no cal que algú hagi comès algun fet de naturalesa penal. En política, hi ha coses que fan lleig i que es paguen amb la dimissió. O que no fan lleig, però que constitueixen un error. Un error té una naturalesa moral diferent d’un acte deliberat. Revela manca de criteri o de capacitat, no que se sigui un penques. Però el resultat pràctic (si tirés endavant, que ja hem dit que majoritàriament no) seria el mateix, perquè mantenim una exigència igual per a les diferents situacions.<br /><br />
L’expulsió a perpetuïtat de la vida pública és un factor objectiu que fa difícil dimitir. I voldria que s’entengués bé el que dic. Hi ha casos en què el que cal és precisament l’expulsió a perpetuïtat de la vida pública. I no creguin vostès que els qui s’atrinxeren a un càrrec fan reflexions molt intel·lectuals sobre les diferències morals. Però hi ha coses que, senzillament, no són el mateix.<br /><br />
No els defenso, no, i menys a elements com Francisco Camps. Però en una cosa no se’ls pot negar la raó, encara que la usin a la seva conveniència: i si al final són innocents, encara que sigui des d’un punt de vista tècnic? Els restitueix algú en el càrrec? No. L’absolució pot ser que restitueixi l’honorabilitat, però res més. Ni els propis partits dels dimitits, fora de casos excepcionals, els compensen el sacrifici. Com volen que la gent dimiteixi de bon grat, sobretot si l’únic que ha fet és equivocar-se sense transcendència penal?<br />
<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Un assassinat no és igual que una multa de trànsit. Però la dimissió ho iguala, si es planteja com un sacrifici ritual.</b></span><br /><br />
Què podem fer, doncs? Penso que no hem de menystenir les lliçons de política pràctica que ens arriben de les democràcies anglosaxones. Perquè en aquests països es dimiteix amb més facilitat? No creguin que és perquè l’exigència moral és més alta, ni la nostra ni la d’ells. És que una dimissió no representa, automàticament, la mort en vida de l’interessat. Tant les faltes greus com els errors es paguen, però d’una forma proporcionada. I un error pot purgar-se sense anar a raure a les tenebres per sempre més.<br /><br />
Pot purgar-se, per exemple, passant una temporada fora del govern, al qual pot retonar-se més endavant. Fins i tot pot pugar-se amb un canvi de cartera, passant a un ministeri inofensiu. S’estreny, però no s’ofega. Es reconeix l’error i es paga, però sense carregar la mà.<br /><br />
Potser és difícil d’entendre des de les mentalitats passionals que demanen la mateixa sang davant d’un assassinat que d’una multa d’aparcament. I segurament no sempre és just, perquè per aquest camí s’escaparan molts pecadors. Però resulta pràctic, que sovint és el millor que pot aconseguir-se.<br />
<br />
<b>Publicat a <a href="http://www.el3devuit.cat/">El 3 de Vuit</a> (27-4-2012) </b>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-22578400125678562792012-04-14T13:56:00.002+02:002012-04-14T21:27:28.762+02:00Mariano el breu?Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà als sis mesos com a president del Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.<br />
<br />
No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.<br />
<br />
Dades no en falten. Negatives, s’entén. Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012, tot i la tisorada, ha enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano no és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que les prioritats inversores siguin línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.<br />
<br />
Cal admetre que els mercats s’haguessin esvalotat igual, perquè la confusió els genera uns bons beneficis. Però el Govern ha interpretat malament l’aparent calma que havia tingut fins ara. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el Banc Central Europeu va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.<br />
<br />
Víctima d’un greu error de lectura de la situació, el Govern portava el pas canviat. Però la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat és innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits diversos, inclosos els autodesmentits... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és únicament un problema de comunicació.<br />
<br />
<span style="font-size: large;"><b>Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula</b></span><br />
<br />
Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar el sou als funcionaris perquè eren les úniques retallades que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum perquè el fos de rescat europeu, arribat el cas, inclogués Espanya. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació més evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.<br />
<br />
Quina destinació pot tenir aquest elevat import? No sembla que sigui Grècia, però no perquè no pugui necessitar ajut, sinó perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els seus problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.<br />
<br />
Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?<br />
<br />
La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Malgrat el mal que tot plegat fa a la butxaca dels contribuents alemanys, Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times.Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-14545149361724029042012-04-13T20:49:00.000+02:002012-04-13T20:49:14.589+02:00"La Vanguardia" publica un reportatge de dues pàgines sobre el bloc dels exalumnes de la Mercè de TortosaEl diari "La Vanguardia" publica aquest divendres, 13 d'abril de 2012, un reportatge de dues pàgines, dedicat al <a href="http://exalumnes-lamerce-tortosa.blogspot.com.es/2012/04/la-vanguardia-publica-un-reportatge-de.html">bloc dels exalumnes</a> de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya. El reportatge ha aparegut a les pàgines centrals del suplement de Tarragona d'aquest rotatiu. Com podeu veure s'hi publiquen sis fotos (més una setena a la portada del suplement, seleccionades entre els centenars d'imatges històriques recollides al bloc. I el títol no pot ser més expressiu i apropiat: "La memòria del pupitre".<br />
<br />
Avui és un dia perquè tots els que participem en aquest bloc estiguem satisfets. Al darrera hi ha molta feina de moltes persones. Ningú dels que hi som busquem l'aplaudiment públic. Estem embarcats en aquesta guerra per gratitud cap a la nostra escola, que ens va donar moltíssim. I el que guanyem és alegria, i no poca. Això sí, volem compartir el que fem, que aquesta, i no una altra, és l'essència del 2.0.<br />
<br />
Estic molt content per les referències explícites a Joan Otero i Joan Ramírez. Són dos dels col·laboradors més actius del bloc i han descobert i aportat autèntiques joies gràfiques. Es mereixen sobradament aquest reconeixement. <br />
<br />
Aquest matí li he enviat un correu a l'autor del reportatge, Esteve Giralt. Li he volgut agrair la sensibilitat amb què ha tractat aquest tema. Ja sé que és la seva feina, però l'ha fet molt bé i d'una forma que crec que a tots els implicats d'alguna forma en aquesta aventura ens ha emocionat. Em diuen que a Tortosa avui s'ha exhaurit "La Vanguardia"...<br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjloSBRpXuWi_W2Ra2QeSKtSKrAWro-SNISfERvfejDmeWg038PKXZmp_S5UyYnDGQuiwHa9DdruEaNon8J2mjGvhzDvqPiitJg3nq13CjoBR4HLt-daOd0YWdjNitKt5765oja/s1600/vanguardia2012.jpg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjloSBRpXuWi_W2Ra2QeSKtSKrAWro-SNISfERvfejDmeWg038PKXZmp_S5UyYnDGQuiwHa9DdruEaNon8J2mjGvhzDvqPiitJg3nq13CjoBR4HLt-daOd0YWdjNitKt5765oja/s400/vanguardia2012.jpg" width="295" /></a></div><br />
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW14QGtxg3B8fG-xra0o-EqkZt4BCGM9X3dHceyKg1QossjTcgl2Yuh35anA1APkX55Ya9Z4ECCc-pEEPek1h1A7VWD7tyKDfnKhAbWhdK1tWcDFTdzFV7VqaCczrmQYl0TK9g/s1600/vanguardia+2012+%282%29.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgW14QGtxg3B8fG-xra0o-EqkZt4BCGM9X3dHceyKg1QossjTcgl2Yuh35anA1APkX55Ya9Z4ECCc-pEEPek1h1A7VWD7tyKDfnKhAbWhdK1tWcDFTdzFV7VqaCczrmQYl0TK9g/s400/vanguardia+2012+%282%29.jpg" width="300" /></a></div><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjloSBRpXuWi_W2Ra2QeSKtSKrAWro-SNISfERvfejDmeWg038PKXZmp_S5UyYnDGQuiwHa9DdruEaNon8J2mjGvhzDvqPiitJg3nq13CjoBR4HLt-daOd0YWdjNitKt5765oja/s1600/vanguardia2012.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><br />
</a></div>Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-15399735.post-19136960400698990902012-04-12T00:54:00.001+02:002012-04-12T11:13:31.519+02:00Els bons no són tan bonsLa Generalitat continua venent els seus bons amb l'advertiment, a la lletra petita, que la inversió pot comportar <b>"certs riscos en el pagament dels interessos i/o principal dels valors"</b>. Aquest risc de pèrdua es produiria <b>"en cas de deteriorament de l'estructura financera de l'entitat emissora"</b>. Per si no teníem prou clar que la situació financera de la Generalitat està prou deteriorada, el fulletó de l'oferta ens recorda la qualificació creditícia que li atorgen Moddy's, Fitch i Standard & Poors, que són, totes tres, per sortir corrent.<br />
<br />
Consti que aquesta informació és obligatòria d'acord amb la legislació vigent sobre comercialització sense assessorament de productes d'inversió. Però en aquest cas concret no ens ho hauríem d'agafar com una informació d'ofici, considerant el preocupant que és el seu contingut. Una cosa pot ser no cobrar els interessos, que ja és prou fotut, però no recuperar el capital, ni que sigui en part?<br />
<br />
I no recordem les ànsies que va passar el desembre la Generalitat Valenciana per liquidar els seus propis bons, que va aconseguir pagar d'autèntic miracle, perquè la nova emissió, llençada únicament per cobrir l'anterior més els seus interessos, no arribava a cobrir-la?Toni Gallardohttp://www.blogger.com/profile/00896150386754372589noreply@blogger.com1