dilluns, de gener 16, 2006

Tots els que hem treballat a la redacció d’un mitjà de comunicació coneixem determinats personatges als quals els periodistes atribuim la condició d’”atracadors”. La figura de l’”atracador” és una variant de la figura del “pesat”. Tots dos tòpics venen a significar més o menys el mateix: elements que venen a robar un bocí d’espai per a la seva moto particular, amb una freqüència i insistència digna de millor causa. L’”atracador”, al menys, ho fa en pro d’una bona causa, davant la qual és més difícil resistir-se. En aquesta circumstància, l’”impost revolucionari” es paga amb menys disgust.

Després d’anys d’espolsar-me de sobre tals morts, em vaig trobar jo mateix, el novembre del 2003, “atracant” el Llorenç Aviñó i els alts directius d’Edicions del Garraf, sobretot el Guillem Mercader. La causa? La d’apadrinar dos periodistes xinesos engarjolats, Liu Jinsheng i Gao Qinrong. L’ONG Reporters sense Fronteres va idear fa uns anys una campanya consistent a fer que els qui ens guanyem el pa d’això del periodisme ens solidaritzéssim amb companys de professió bastant menys afortunats que nosaltres.

En honor a la veritat s’ha de dir que el Diari del Baix Penedès, i la seva publicació germana Diari de Vilanova, es van deixar “atracar” molt gentilment. Des de llavors, el Diari del Baix Penedès ha apadrinat el periodista Gao Qinrong, a presó des del 1998, amb una comdemna de tretze anys. Diari de Vilanova ha apadrinat Liu Jinsheng, detingut i comdemnat el 1992 a quinze anys, però que va sortir de la presó, gràcies a la pressió internacional, a principis d’enguany.

Ahir dijous, 17 de novembre, se “celebrava” (és un dir, òbviament) el Dia de Suport als Periodistes Empresonats. Per això, Llorenç Aviñó i la seva gent s’han deixat “atracar” un cop més, per fer memòria de la situació de Gao Qinrong. El meu agraïment, com a mer membre de base de Reporters sense Fronteres, és molt poca cosa, però confio que en sabran apreciar la sinceritat.

No es pot dir el mateix d’altres mitjans i empreses de la comarca.Tothom és molt lliure de fer el que estimi oportú, però rebutjar una cosa que és de franc i et fa quedar com un senyor, explica com són alguns directius i exdirectius de mitjans de comunicació, per als quals la llibertat d’informació cotitza molt baix entre les seves prioritats personals i professionals.

No es creguin vostès que tot això que s’explica en aquestes línies és corporativisme barat. Tot el contrari, si algú té alguna cosa a perdre amb les restriccions a la llibertat de premsa no som precisament els periodistes. Nosaltres sempre ens podrem recol·locar com a tertulians especialistes en tot, “periodistes” dels programes roses o reporters graciosos i/o imitadors de polítics, si tenim la gràcia suficient (i certament no en cal molta).

I què significa això de la llibertat de premsa, que obliga a organitzar mogudes com aquesta? Doncs es pot explicar en un tractat en catorze volums, però també es pot resumir en unes poques frases. Es pot citar Voltaire, quan li fa dir al seu Càndid: “menyspreo el que dius, però donaria la vida pel teu dret a dir-ho”. Es pot recordar Lord Acton, que a finals del segle XIX deia quelcom semblant. Es pot citar també Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, que manifestava que posats a triar entre una democràcia sense diaris i una dictadura amb diaris, preferia la segona opció. La cosa és molt senzilla d’explicar. La democràcia només vol dir dues o tres coses, més enllà de votar cada cert període temps: en essència, poder pensar el que es vulgui i, sobretot, poder-ho explicar.

Els mitjans de comunicació no han de ser un contrapoder de res, però sí que constitueixen un dels contrapesos en què es basa qualsevol sistema democràtic. Lluny del primer món, aquest paper és encara més important. A molts països sense desenvolupar, els únics que denuncien la tirania i la corrupció són uns pocs periodistes. No es creguin que són herois o que aspiren a fer política (bé, al primer món i a casa nostra sí; ep, fer política o medrar al seu recer, no l’heroi). Alguna altra vegada he escrit, en aquestes mateixes pàgines, que en llocs on l’oposició, els sindicats i els intel·lectuals són a la presó, a l’exili o al cementiri, uns pocs periodistes que no fan altre que la seva feina, que és la de contar el que passa, són els únics que, parafrasejant un conte clàssic, diuen que el rei va despullat, quan tothom diu que va vestit.

Aquest és el sentit de donar suport, al menys un cop l’any, aquests periodistes. Que des de molta distància, sí, donen la cara també per nosaltres. Que són a la presó perquè nosaltres ens poguem donar el luxe de triar entre el “Salsa Rosa” i el Jiménez Losantos, si ens dóna per aquí. A aquest extrem arriba que donem per suposades moltes coses que, a altres indrets, són pures entel·lèquies.

Però el més greu no és que els paradigmes periodístics a les nostres latituds siguin els dos exemples esmentats en la frase anterior. Aquests mateixos dies, l’ONU celebra una cimera mundial sobre la societat de la informació a Tunísia, un país que et pot empresonar per usar Internet. Un país, a més, que no content amb usar pròdigament aquest recurs per silenciar la dissidència, tolera, si no incentiva, que s’estomaqui els periodistes, autòctons o estrangers. No havia millor lloc per celebrar una cimera d’aquestes característiques?

Així doncs, hi ha molta feina a fer, molts articles com aquest a escriure (i a llegir, si tenen la paciència i les ganes). És millor fer-ho a l’avançada. Com resa un eslogan de Reporters sense Fronteres, que diu en mitja dotzena de paraules el que aquí s’ha intentat explicar amb menys perícia, “No esperis a què et privin de la informació per defensar-la”.

Toni Gallardo
Membre de Reporters sense Fronteres
Padrí d’Alí Lmrabet i de Jennifer Latheef
Feia temps que volia dir quatre coses sobre la desaparició de la llibreria Viladrich. He preferit esperar al tancament definitiu. No perquè la cosa ja no tingui remei, sinó perquè allò bo que pugui dir no afegirà cap fama a la que ja tenia, per mèrits propis, l’establiment, i perquè allò negatiu que també s’ha de posar sobre la taula no tindrà cap efecte perjudicial en la liquidació.

Diguem que la primera sensació, cap allà al mes de setembre, va ser una profunda mala consciència. La notícia em va arribar just l’endemà de comprar els llibres de text de les meves filles a “El Corte Inglés”. Que, per cert, em va deixar tirat en dues de les obres en qüestió, problema per al qual vaig haver de recórrer, no sense vergonya infinita, al meu llibreter de guàrdia del poble on visc.

Després van venir, a doll, sentiments bastant inclassificables. Els primers llibres adults comprats encara a l’adolescència. Llibres que encara volten per casa i que m’han donat alegries i satisfaccions immenses. Llibres que cada quatre o cinc estius es rellegeixen per renovar el goig i que fan d’un canvi de casa una operació logística més complicada que desplegar una divisió blindada a l’altra punta del món. Però que es fa amb gust.

Llibres com un que, en un viatge a una dictadura d’aquestes que, per un progressisme mal entès, cauen simpàtiques, vaig haver de defensar d’un agent de duanes que o s’avorria o volia alguna mena de suborn o propina (o pagament per l’esquerra, com vaig descobrir que també s’anomenava al fenomen). El valor material del llibre no mereixia segurament els tres quarts d’hora de controvèrsia i les mirades homicides provinents de la cua que va formar-se al control de passaports on l’escena tenia lloc. En fi, a un pas fronterer hi ha qui defensa un cartró de cigarrets o una botella de licor. A alguns pocs exaltats suposo que ens dóna, en canvi, per defensar altres coses.

No puc deixar de dir que l’ànim que em va empènyer a mantenir aquella baralla tan poca cosa, però menys poca cosa del que sembla (i a qui no ho entengui és inútil explicar-li), va ser el récord de Jordi López Viladrich defensant, l’any 1984, un llibre de la voracitat dels qui el volien ocultar. Aquell any es va publicar “Les meves confessions”, l’obra autobiogràfica de Mossèn Joan Baptista Manyà, i determinat personatge del clergat local va intentar comprar tots els exemplars existents a les llibreries tortosines, abans i tot que es posessin als prestatges.

El personatge no mereix altre qualificatiu que el de sinistre (per les seves obres els coneixereu, no?), però entre els seus mèrits no figurava el de conèixer el tarannà de llibreters de raça com Jordi López. Uns quants exemplars guardats per ell van obrir l’escletxa suficient perquè el mur s’ensulsiés. Gràcies a la seva valentia, un altre tocat de l’ala de la literatura, Manel Ollé, va poder organitzar una presentació pública del llibre a l’Institut de Batxillerat. Estic molt orgullós d’haver participat en aquella moguda, a la tendra edat de disset anys i en la vessant més guerrillera, cartellera i pancartera.

Després, la vida ens ha portat on ens ha portat i jo fa un munt d’anys que no visc a Tortosa i que no trepitjo la llibreria Viladrich. En realitat, crec que el meu exemplar del llibre de mossèn Manyà, que conservo i guardo com un autèntic tresor, no me’l van arribar a cobrar. Però quan del periodisme vaig aconseguir menjar calent cada dia, pagar la hipoteca a final de mes i, en general, pujar la família, mai vaig oblidar l’exemple de persones com Jordi López o Manel Ollé. Quan m’he partit la cara a peu d’obra de la notícia, de vegades en la pràctica literalitat del terme... Quan m’he jugat el visat d’entrada a un país o que me n’expulsessin a empentes i rodolons per ser d’una ONG que toca la pera en relació a la llibertat de premsa... Doncs sempre he tingut presents a aquest parell. De Manel Ollé algun dia escriuré alguna cosa més profunda (Manel, quedes avisat). De Jordi López Viladrich puc dir que va tenir l’oportunitat de demostrar que no era un mer comerciant, que la seva feina no era com la de vendre embotits (amb el degut respecte pels xarcuters), i que va passar l’examen amb nota màxima.

Però tots aquests elogis, que els asseguro que són sentits i sincers malgrat el que diré a continuació, em van caure als peus quan vaig saber que la llibreria serà substituïda per una sucursal bancària. I que les xifres manejades en l’operació no eren d’escàndol, perquè al capdavall el mercat és el mercat, però sí substancioses. Quedi clar que tothom és molt lliure de vendre’s el negoci familiar, però les llàgrimes de cocodril són perfectament estalviables. Perquè els arguments que hem sentit en boca del senyor López Viladrich no quadren, tot i tenir base, en el que podríem esperar d’una persona que es presenta com a gestor cultural i no com a venedor d’embotits.

Tots sabem que les associacions de mares i pares s’organitzen per comprar a l’engrós els llibres de text, per no parlar de la competència de les grans superíficies comercials, que voreja la deslleialtat. Però tot això és la reacció lògica a anys d’abusos en aquest sector: des dels preus a tot el repertori de pràctiques per impedir el reaprofitament dels llibres. Els llibreters no en són els principals culpables, però tampoc són innocents. Entre la necessitat d’activitats purament comercials per sostenir el negoci cultural i la pirateria descarnada dels llibres de text, hi ha d’haver algun punt mig, que ningú s’ha pres la molèstia de buscar. En tot cas, l’actitud dels que es lamenten per la pèrdua d’ingressos en aquesta activitat em recorda la dels hotelers als quals el sol i platja ja els ve bé, perquè treballar només un mes i mig a l’any és un gran invent, però que quan un estiu van una mica maldades s’exclamen i es lamenten.

Quan un basa el seu negoci en una espècie de monoconreu accepta també aquests riscos. En tot cas, alguna recent implantació de la cooperativa Abacus, una bèstia que fa especial por al sector, ha demostrat que si bé es causen víctimes entre les llibreries tradicionals, altres en surten reforçades. A Tarragona, l’Abacus va matar un parell d’establiments molt interessants, però que la llibreria més dinàmica i amb més salut de la ciutat estigui al mateix carrer, pràcticament davant per davant, diu molt.

Discrepo també sobre la idea de què els guanys amb els llibres de text financen serveis que es donen gratuïtament. Presentar un llibre a una llibreria no és altra cosa que vetllar pel negoci. I que el llibreter t’assessori i t’aconselli, o que t’aconsegueixi una raresa, també els entra en el sou o en el preu que et cobrin. A fi de comptes, a temps de buscar-nos la vida entre els prestatges d’una superfície comercial sempre hi som. Ni ens assessoren ni aconsellen, i de fet no ens donen ni el bon dia, però per això el preu és més barat.

Hem sentit dir, també amb motiu del tancament de la llibreria, que Tortosa, i les Terres de l’Ebre, en general, són lluny de Barcelona i d’altres grans ciutats on es cou el negoci editorial i cultural. Només puc dir que la distància és bàsicament la que un mateix es posa. Que les grans editorials ignoren les petites llibreries? Sí, però també les que estan al mateix centre de Barcelona. Les poques que queden, és clar. I enviar un paquet per missatger costa el mateix de la plaça de Catalunya a Canaletes, que de Portbou a Sevilla, per dir alguna cosa.

Una cosa sí he de reconèixer-los: estic molt mal acostumat per la xarxa de rodalies de Renfe, gràcies a la qual tinc tren per anar a Barcelona cada mitja hora (i cada quart a les hores punta). I per una autopista, caríssima però que em deixa a l’entrada de la Diagonal en 25 minuts sense saltar-me cap limitació de velocitat. Però després de veure com el poble en què visc s’ha convertit en pocs anys en una ciutat dormitori i ha perdut l’ànima, no sé si val la pena ser tant a prop de Barcelona. O si la valdria més una mica més lluny i fins i tot amb pitjors transports.

I una més. Al meu poble estic cansat de veure com els negocis tradicionals cauen un darrera l’altre. Me’n vaig lamentar fins que vaig constatar que les excuses dels antics propietaris (la pèrdua de vendes, la falta de relleu generacional, la competència dels hípers...) eren exactament això, excuses. Estic escamentadíssim de comprovar com les botigues de toda la vida baixen la persiana per ser substituïdes per agències immobiliàries, a canvi de grans traspassos o mil·lionàries vendes del local. Tot plegat fins al punt que tenim el doble d’immobiliàries que de botigues d’alimentació. I no és perquè la gent no mengi... Creguin-me que lamento escriure aquestes coses. Però l’experiència em fa malfiar.

En darrera instància, vull acabar trencant una llança en favor del senyor López Viladrich. A veure, quants de nosaltres no hauríem fet el mateix de trobar-nos en la seva situació? Pensin-ho: acostant-se al final de la vida laboral, amb un negoci en decadència i amb l’oportunitat de treure del local una carretada de diners... El senyor López Viladrich ha elegit la vida de jubilat de luxe, en comptes de la de gestor cultural, i ens ha pogut caure del pedestal, però poca cosa més. És molt fàcil esperar actituds heroïques, sempre que siguin d’un altre. I a fi de comptes les nòmines dels seus treballadors no les pagàvem nosaltres.

Només resta desitjar-li al Jordi López una bona jubilació i recordar-li que, ara que tindrà temps de sobra i el ronyó ben cobert, hi ha moltes formes d’agitació cultural que podrà exercir. Als extreballadors, molta sort, sobretot a les dues persones que han decidit tirar endavant un negoci en el mateix ram. Són la millor prova de vitalitat que es mereix la cultura tortosina en un moment de tristesa com el present. No tot deu està perdut, encara que una de les grans patums s’hagi rendit.