dilluns, de novembre 26, 2012

Quina patacada, exactament?


Que Convergència i Unió va clavar-se una patacada en les eleccions de diumenge passat queda fora de tot dubte. El retrocès d’escons, si molt m’apuren, és el de menys. És que CiU no reclamava perdre diputats (hauria estat molt rar), sinó una majoria que, per usar el seu propi adjectiu, havia de ser excepcional.

És evident que CiU va equivocar-se en la seva apreciació de la situació. Els resultats tampoc en deixen cap dubte. Les anàlisis dels que s’hi guanyen la vida parlaran del desgast causat per les retallades. O de l’oportunisme d’haver-se sumat a la marea independentista de la passada Diada: posats a votar independència, potser millor votar als independentistes de pedra picada, no als d’ocasió... S’entén, oi?

Tot i que la sinceritat de l’independentisme de CiU es veurà precisament a partir d’ara, no costa imaginar que ja hi haurà qui estarà esmolant les eines contra Artur Mas.  És més, no costa gaire imaginar-se Duran Lleida, la mateixa nit electoral, dient-li a Mas: “Ja t’ho deia jo, ja t’ho deia jo...”.

Però ja que parlem de patacada, estaria bé determinar exactament de quina patacada parlem. Perquè no està tan clar que el sobiranisme s’hagi clavat res. Per poc que mirem els resultats al marge de les sigles, veiem que les coses han quedat exactament igual que abans. Diputat amunt, diputat avall, continua havent-hi dos terços del Parlament favorable a la independència, o si més no a convocar un referèndum, i una tercera part, en contra.

Podem preguntar-nos perquè calia fer unes eleccions quan no tocava perquè tot quedés igual. És una pregunta pertinent. Però que no altera dos o tres fets molt senzills. CiU surt escaldada i ni tan sols podrà governar en solitari. I els contraris a la independència canten victòria i treuen pit. Però en l’eix independència-unionisme tot ha quedat exactament igual.

Un dels avantatges del fet que aquestes eleccions s’haguessin polaritzat tant és que algunes coses quedarien clares. Una és que, certament, l’independentisme ha tocat sostre, i en unes circumstàncies de màxima mobilització. Però el mateix ha passat amb l’unionisme. Amb una alta participació i amb les coses tibades al màxim, l’unionisme no passa de representar, en termes parlamentaris, un terç del país.

Naturalment, com que les coses queden igual en l’eix independència-unionisme, i hi ha partits que se l’han clavat i altres que han crescut molt, cal tenir en compte que la polarització ha beneficiat les opcions més radicals de cada bàndol. Retallades i altres interpretacions al marge, ERC creix pràcticament el que perd CiU. I Ciutadans o molt més minoritàriament el PP recullen el que el PSC i la seva indefinició s’han deixat pel camí.

La independència i l’unionisme han tocat sostre. De fet, tot continua com abans. I el sobiranisme guanya de carrer. 

Una altra cosa és si la patacada convergent resta forces al projecte sobiranista. Que les resta de forma objectiva, i no creguin que ajuda molt que dirigents de CiU com Oriol Pujol no descartin el pacte amb el PP, o si més no que no contestin, quan se’ls pregunta explícitament.

És més, els catalans som així i ens mortificarem i flagel·larem una bona temporada. Però aconsello llegir la premsa internacional. La seva interpretació del que ha passat és que de patacada la justa. Més aviat el contrari. Els sobiranistes guanyen clarament... Els catalans fan una passa en el seu allunyament d’Espanya...  Així titulaven mitjans de referència com el diaris Financial Times o The New York Times, la cadena BBC o l’agència de notícies Reuters.

No faltarà qui digui que aquests temples del periodisme mundial estan desconnectats de la realitat catalana. Que ells tampoc es preocupen dels problemes reals de la gent... I en una cosa no se’ls pot negar la raó a aquests profetes del desastre. Continuem tenint problemes greus i més feina que abans de les eleccions per poder-los encarar.

Publicat a El 3 de Vuit (30-11-2012)
 


divendres, de novembre 23, 2012

Ai, diumenge...

Escriure un cop al mes de política i que et toqui publicar a 48 hores d’unes eleccions és una autèntica jugada. Sobretot si no ets del gremi que es guanya la vida pronosticant què passarà (i que completa el negoci explicant perquè ha passat una altra cosa). Si, a més, no tens un compromís polític declarat tampoc et dediques a demanar el vot. O si tenies un compromís, o si més no unes idees que es traduïen en un determinat vot, que la situació ha posat en qüestió.

Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...

Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.

Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.

Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.

Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.

També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.

Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana.

Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.

Publicat a El 3 de Vuit (23-11-2012)

divendres, de novembre 09, 2012

L'economia i quatre coses més


Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)
 


dimecres, de novembre 07, 2012

US Elections. Quick analysis of results

Was again the economy, but voters have not penalized the government, but they have assessed who was most responsible for the crisis, whether now or in the past. There are also other reasons.

Obama won the states that decided the outcome. Romney could not fail in any of these strategic polls and failed a few. Obama could fail in one or two, but not failed i
n any.

Hurricane Sandy has confirmed that nothing beats a well-managed crisis: it was the push that Obama needed to break a tied situation.

The voters have rewarded moderation, against the extremism of the Tea Party.

America is a different country every four years. The Republican Party dominates the white electorate. But this is not enough to win. Democrats have more penetration in the minority but still emerging sectors of American society. They have also succeeded in mobilizing their bases at similar levels to those of four years ago.

dilluns, de novembre 05, 2012

Una part del món elegeix amo del món


Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

divendres, de novembre 02, 2012

No hi ha res com una crisi ben administrada


Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.

Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.

També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.

dijous, d’octubre 18, 2012

És l'economia, estúpids?



Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic.

El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.

L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?

George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.

Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica.

El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.

El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.

El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions.

El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.

Publicat a El 3 de Vuit (26-10-2012)

 

diumenge, de setembre 30, 2012

Avís a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol

Aquest és un avís adreçat a les divisions blindades de l'exèrcit espanyol que vulguin ocupar Catalunya (el mateix pot aplicar-se a la Guàrdia Civil, l'enviament de la qual demana Vidal Quadras). Sàpiguen que si entren per autopista i no volen pagar el peatge, els prendran les dades i els multaran amb cent euros. Hi ha peatgistes de "armas tomar", que no en deixen passar ni una, vagin amb compte. Segur que el tanc passa pel carril del peatge?.

Que si entren per carreteres "nacionales" no completaran mai la "reconquesta", atès que el seu mal estat de conservació els malmetrà les cadenes dels tancs, a més dels retards que els causaran les travessies sense desdoblar i els embussos i trànsit lent provocat per la seva manca de capacitat. Recordin que algunes d'aquestes carreteres són vies romanes utilizades des de fa més de 2.000 anys, amb l'única diferència que estan asfaltades (pèssimament).

És a dir, que la manca d'inversions de l'Estat a Catalunya se'ls girarà en contra. Provin d'entrar a Barcelona per la ronda litoral entre les 8 i les 9 del matí i quan arribin a Colom a l'hora de dinar m'ho expliquen.

Que quan prenguin Barcelona, en tindran un tip per trobar aparcament i que si se'ls acut estacionar en doble fila la grua municipal actuarà sense miraments. Que la grua, més sent catalana, és "mu mala". I que com vostès no són residents a Barcelona no podran gaudir de la tarifa "barata" de la zona verda i hauran de pagar zona blava o zona verda a preu de visitant.

Ull també amb fer servir per aparcar el carril bus, que hi ha taxistes i conductors d'autobús que poden donar lliçons als sergents dels marines americans de les pel·lícules. Compte també amb alguns ciclistes. Això darrer és massa espantós per posar-ho per escrit. Ja s'ho trobaran.

Que la benzina és més cara a les benzineres catalanes i que això és una dificultat d'entitat per a un exèrcit que només fa desfilar la infanteria perquè no pot pagar el combustible.

Que es faran un embolic amb els seus mapes escrits en castellà, ja que una de les dolenteries més malvades dels catalans és senyalitzar pobles i carreteres en català. Ja saben per on cauen avui en dia San Cucufate o San Quírico?

Que els catalans som tous i des dels almògavers no aixequem la mà a ningú en el context internacional, però no estem mancats d'aptituds per donar pel sac. Els podria dir a quins barris de Barcelona trobarien gent disposada a col·laborar amb vostès. Però no confiaria en les indicacions que em donessin segons quins pagesos de l'Empordà o de l'Ebre (és el que té que hi faci vent). És més, no oblidin que el GPS d'Apple situa l'Ebre a Brasil.

Que, com ens va recordar fa uns anys Iu Forn (que de poc no li costa un consell de guerra) no portin segons quins familiars amb vostès, ja que les ordenances municipals prohibeixen determinades activitats a la via pública...

En definitiva, que Perejil, el peñón Vélez de la Gomera i la heroïca defensa de la tanca de Ceuta i de Melilla els garanteix majors glòries militars. No es compliquin la vida

divendres, de setembre 28, 2012

Confessió independentista



En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%.

Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.

Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.

Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. D’aquí em deu venir la fama de dretà, que ara potser quedarà desmentida definitivament. En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecil·litat. Si de cas, ja sabíem que l’esperit crític i inquiet, i no quedar-se amb la primera moto que et venen, no fa amics.

Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució de la independència. Els problemes eren avui, s’entén?

No entro a valorar la impressió que hagi pogut fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer créixer l’independentisme (els seus propis resultats parlen més clar que qualsevol opinió aliena). Però va notar-se poc, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.

I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. M’han influït poc les campanyes anticatalanes de la caverna espanyola: són mera xerrameca, tot i que en absolut desinteressada. Menys encara la febrada independentista d’aquest final d’estiu. No funciono per modes i no recolzaria una rucada perquè la trobessin bona milions de persones. És més, hem de ser realistes i assumir  que, a banda de les moltes dificultats del procès, la independència té poc futur mentre els disposats a votar “sí” en un referèndum siguin la meitat dels que es declaren favorables a la independència. Per no parlar de la temença que, a l’empara de la mobilització popular, algú busqui només una majoria absoluta. O despistar sobre les retallades. Vull pensar que no, però és d’aquelles coses que només el temps dirà.

No, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre. La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície. I em dol que una part de la nostra esquerra no se n’adoni.

No m’enganyo sobre una cosa: la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran: la gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa molt modesta, sí, però millor que frustrar-se després. I per descomptat és més racional que emocional.

Publicat a El 3 de Vuit (27-9-2012)

diumenge, d’agost 26, 2012

La foto del rei i els sindicats



La foto (no era altra cosa) del rei d’Espanya amb els líders sindicals m’ha portat a la memòria un episodi de la Segona Guerra Mundial. Va sobre l’autoritat dels governs i el paper que fan de vegades els monarques en exercici, per més simbòlic que sigui el seu càrrec.

La història va de l’exrei britànic Eduard VIII. Aquell que va abdicar per casar-se amb una divorciada americana, Wallis Simpson. Des de l’abdicació, els festeigs de la parella amb el règim nazi d’Alemanya i amb el partit feixista britànic van ser constants, si no coses més lletges, incloses sospites d’espionatge. Començada la guerra, el govern anglès temia que l’exrei, conegut llavors amb el títol de duc de Windsor, no estigués col·laborant encobertament amb els alemanys a canvi de recuperar la corona. Després de diversos episodis que feien de tot llevat de bonic, la gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions públiques derrotistes, en el moment més delicat de la guerra, el juliol de 1940.

El govern, encapçalat per Winston Churchill, va decidir allunyar el duc de Windsor de l’escena. Aprofitant que era oficial en actiu de l’exèrcit (en començar la guerra li van canviar el rang honorífic per un d’efectiu) el van destinar a les Bahames. Però l’interessat, refugiat a Lisboa, s’hi va negar repetidament. Vist el panorama, el govern va decidir arrestar-lo i sotmetre’l a consell de guerra amb totes les conseqüències. Abans de procedir, però, Churchill va intentar una última gestió amb el nou rei, Jordi VI, germà del rebel.

Churchill era monàrquic fins al moll de l’os. Fins i tot era dels pocs polítics que havia estat al costat d’Eduard VIII quan la crisi de l’abdicació. Però també sabia el que estava en joc. Així que li va dir al rei: “Majestat, la desobediència en temps de guerra és un delicte molt greu. Sàpigue que el govern està decidit a afusellar el seu germà”. La resposta del rei va ser: “Em dóna unes hores? Potser no caldrà arribar a tant”.

Aquell mateix dia, el rei va trucar Churchill: “Senyor primer ministre, ja està. Em torna a trucar per dir-me on s’ha de presentar?”. I Churchill, prolongant l’acte d’autoritat, va contestar que l’interessat estigués a punt l’endemà a primera hora, que ell ja s’encarregava de fer-lo anar a buscar.
Així va ser, i el duc de Windsor va passar la resta de la guerra al Carib, on no va parar d’incordiar i conspirar, però de forma bastant inofensiva.

Sembla un tema menor, una simple foto. Però el govern ha demostrat que no té cap autoritat.

Disculpin la historieta i la seva longitud. Però és que em sembla il·lustrativa de l’autoritat que correspon als governs, que no oblidem que representen la voluntat popular gràcies a la seva majoria parlamentària. És igual que un no hagi votat el govern de torn o que li caigui gros. O que sigui un govern manifestament incompetent o que no dialoga amb ningú, com és el cas (més el segon que el primer fins i tot). O encara que els sindicats puguin tenir raó. A un país democràtic qui té l’autoritat, amb totes les salvaguardes al cas, és el govern.

El que ha de fer un govern com cal, davant la foto amb els sindicats, és fer-li saber al rei una cosa molt senzilla. És a dir, que si algú li demana audiència per parlar de política o reclamar referèndums, faci el favor de contestar que s’adreci al govern.

El rei d’Espanya no és d’esquerres en absolut. Però sí un supervivent nat. Més enllà dels darrers problemes de la seva família, que també queden tapats en part amb la foto amb sindicalistes, ell o els seus assessors es veuen a venir la possibilitat que la crisi econòmica desemboqui en una crisi política i institucional. I prenen el que creuen una precaució. No sé que hi guanyen els sindicats amb la maniobra, que beneficia més la monarquia que no pas a ells. Però el que queda clar és que el govern no té autoritat. I això que la crisi podria tenir l’utilitat de carregar-se alguns mites, sense justificació, provinents de la Transició...

Publicat a El 3 de Vuit (24-7-2012)


divendres, de juliol 27, 2012

Injeccions d'autoestima necessàries



Algú podria plantejar-se si saraus com la Festa del Renaixement són admissibles en èpoques de crisi tan dura com la present. No és tant el que costen celebracions així, que no és poc precisament, com si podem estar de xerinola quan tantes persones pateixen, i de valent. És més, si estem com estem és perquè hem estirat més el fraç que la màniga, amb alegria de nous rics o, de vegades, com aquell ric que s'ha arruïnat, entra al bar i crida que està tot pagat.

Però, més enllà del benefici econòmic que aquests esdeveniments també deixen, crec que en situacions tan difícils ens calen injeccions d'autoestima. Necessitem uns escenaris que poguem compartir i que ens ajudin a sentir orgull i reforçar el sentiment de pertinença. Això, que és bo sempre, sobretot en territoris que se senten abandonats i sovint desmoralitzats, és encara més útil quan van tan maldades. Les pèrdues que pugui generar una festa com la del Renaixement són una excel·lent inversió a llarg termini. I no parlo de promoció, sinó de fortalesa, convicció i confiança. És a dir, de valors imprescindibles per encarar els colls de mar de la vida i de crisis com aquesta.

Només cal veure com els tortosins parlen del Renaixement. És una il·lusió contagiosa que poc té a veure amb l'economia o la festassa. Són dies que la gent parla amb orgull de la seva ciutat, quan tantes dades objectives hi ha per al pessimisme. És cert que l'endemà hi haurà el lògic anticlímax i que el nucli antic de la ciutat, despullat del decorat renaixentista, tornarà a fer feredat. I rondinarem sobre la falta d'expectatives i el futur galdós que ens espera... Però haurem demostrat, un any més, del que som capaços quan ens ho proposem. Ah, si volguessim tot l'any, en comptes de només quatre dies... Que el victimisme, i el conformisme, fan més mal i tot que l'abandonament...

I tot això val tant per a Tortosa com per al conjunt de les Terres de l'Ebre. Hi ha un orgull que el Renaixement fa vibrar fora dels límits estrictes de Tortosa. Només certa ceguesa nècia, de localisme equivocat i ignorant, pot atrevir-se a negar-ho.

Sí, el valor afegit de la Festa del Renaixement és enorme, i no tan sols en termes materials. Per això enguany no m'ha agradat gens veure “mogudes” que no li fan cap mena de bé. No entraré en detalls perquè a un servidor, pel fet de viure fora, la política tortosina no li fa ni fred ni calent. I perquè tothom, per poc que llegeixi i sigui perspicaç, entendrà per on van els trets. Que és en més d'una direcció. Hi ha moltes formes de carregar-se un projecte. No dic que estiguem en aquest camí. Dic que és un camí que seria un error gravíssim transitar. I no hi ha forma més perillosa de començar a transitar-lo que aconseguint que la gent percebi la festa com una cosa que no és de tots, sinó dels que remenen les cireres. Amb les seves discussions partidistes i decisions preses amb el fetge.

Font: La Veu de l'Ebre (27-7-2011)

El tabú de la mobilitat laboral


L’altre dia, a la butaca del costat de la barberia, seia un aturat. Tot i ser a punt d’exhaurir les prestacions, es resistia a acceptar ofertes de feina de França, Suïssa i Alemanya, on guanyaria més del doble que aquí. No hi havia ni hipoteca ni obligacions familiars que el lliguessin. Ni tan sols barreres lingüístiques greus, perquè als pobles turístics de la costa els idiomes se saben de forma rudimentària, però suficient per navegar. Què feia aquest bon home que no sortia volant cap a la frontera? “És que com aquí no es viu enlloc”, va sentenciar.

La mobilitat laboral és un tabú que mai no ens atrevim a posar sobre la taula. I que ara hagi sortit a la superfície dins del tsunami retallador, tan carregat ell de mala fe i d’opcions ideològiques, no ens hauria de fer oblidar que és una qüestió que mereix, si més no, l’honor de la discussió. Perquè un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens ho haurem de replantejar.

Deixin-me dir per endavant que tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet tal opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme sovint és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda, malgrat els avantages que representa: tenir apamat el terreny i saber sempre d’on bufa el vent, disposar d’una xarxa familiar, complicar-se poc l’existència anant amunt i avall...

Però què fem quan no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, però molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Però si la mobilitat laboral ens fa tanta por, o ens resulta un obstacle tan insalvable, és perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. Aquest patró cultural inclou tant la mera comoditat com conceptes sobre la propietat immobiliària que la crisi ha fet palès que poden ser molt enganyosos.

És molt difícil combinar vida laboral i familiar sense suport i això d’aquí no és Suècia i el seu sistema de guarderies. Però també tenim obsolet el xip immobiliari. Assumirem algun dia que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%)? No és únicament qüestió de legislació i seriositat del mercat, sinó que la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

També ens cal fer-nos a la idea que ja no és que els llocs de treball no siguin per tota la vida, sinó que tampoc farem el mateix tipus de feina tota la vida. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.


Publicat a El 3 de Vuit (27-7-2012)

dimarts, de juny 19, 2012

El parany de sortir de l’euro

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiEwTxNNszKKsUbpAIeHsCbnIPHNf1wtO0UNgMOrHacMdCY8M8HG2PW1JJ-XFBp_BhOM1p6m7gmgC9WNSJk5MGsflmIJ2FzhpGfh0d1RVKgI7pNKT1VL-4-MmRrGeo5LBnx0Ofq/s400/01.jpg

La situació s’està fent dramàtica de debò. I més que això, hi ha una sensació d’impotència: els sacrificis no serveixen per a res. Ja podem retallar que les coses només empitjoren. Per això no és estrany que, al final, pensem en solucions  aparentment fàcils. Que no cal dir que són les més perilloses.

La sortida d’Espanya de l’euro és el remei dels d’aquesta categoria que més hauran escoltat en els darrers mesos. La dreta mediàtica més silvestre en fa molta campanya. La virtut atribuïda a la mesura és que Espanya recuperaria la capacitat de devaluar la moneda. I, en teoria, les empreses podrien vendre barat i els turistes tornarien a arribar a milions en comptes de marxar a destinacions més econòmiques. Es calcula que la nova pesseta baixaria de valor entre un 30% i un 40% i a partir d’aquí s’obraria el miracle.

Però les aparences enganyen. Hi ha altres conseqüències, no tan evidents, que també es produirien. La més visible seria que l’abaratiment dels productes i serveis espanyols beneficiaria únicament els estrangers. Ells sí que comprarien més barat. Nosaltres no tant, en la mesura que els salaris valdrien també entre un 30% i un 40% menys. Però els deutes que tenim, contrets en euros, no minvarien (algú ho creu?) i deuríem moltes més pessetes.

Però si l’abaratiment és un enorme parany no és tant per això com perquè hi ha factors intrínsecs de l’economia espanyola que farien que els productes i serveis fossin en realitat més cars. Si més no, que costessin més de produir. El principal d’aquests factors és que l’economia espanyola és una gran importadora de matèries primeres i productes intermedis. Aquestes importacions, vitals a data d’avui, serien molt més cares.

Una altra qüestió greu seria l’immediat encariment del petroli i del gas, que comprem en dòlars i en euros. Energia més cara vol dir productes més cars, més enllà de l’efecte domèstic d’un augment brutal de la llum, el gas i la benzina.

Per tant, de més competitivitat res de res. Però hi ha un altre perill encara pitjor: que un govern populista o acollat per la situació tingui la temptació de fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Perquè fer retallades si es pot ordenar al Banc d’Espanya que posi en circulació uns milers de milions? Això, és clar, portaria a una inflació desbocada, que acabaria destruint el que quedés dempeus de l’economia.

Europa ens acolla, però abandonar l’euro seria una catàstrofe

Entenc que no siguin raons fàcils de comprendre, però un exemple senzill ho il·lustrarà a la perfecció. Ja saben que un café que valia 100 pessetes va passar a costar un euro d’avui per demà. Però no ens enganyem. El café no tornaria a costar 100 pessetes. En primer lloc, perquè avui ja costa pel capbaix 1,30 euros, la qual cosa no deixa de reflectir prou aproximadament la inflació acumulada en els deu anys de l’euro, que ha estat del 38%. I en segon lloc, perquè el café és producte d’importació i les cafeteres, també. Com l’electricitat necessària per preparar-ne una tassa, o per mantenir obert el bar, serien bastant més cars. Faríem bé de pensar que el café ens costaria l’equivalent d’1,80 euros. Dos, més probablement.

Hi ha qui es consola pensant que la sortida d’Espanya significaria la destrucció del propi euro. I que, per tant, quedaria neutralitzada la competitivitat dels nostres socis. Sempre hi ha qui no s’aconforma amb un desastre normal i corrent, si pot aconseguir una autèntica catàsfrofe.

Però Alemanya és competitiva no tant per la moneda com per una elevada productivitat i una seriositat i un rigor que aquí no tenim. És més, s’imaginen una Alemanya alliberada de la càrrega que li representem? Sí, venen el 60% de la seva producció a la pròpia Europa i qui els comprarà res si tot s’enfonsa al seu voltant... Però no sé si tinc ganes de comprovar si això seria realment així.

divendres, de maig 25, 2012

Mariano el Breu?



Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà a l’any com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012 i les tisorades sobrevingudes, han enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que la prioritat continuï sent llençar els diners al mar, en línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haurien esvalotat igual, perquè la confusió els genera bons beneficis. Però el Govern va interpretar malament l’aparent calma que havia tingut en les seves primeres setmanes. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el BCE va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

El govern va llegir pèssimament la situació, però un cop constatat el fet la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat va ser innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits i autodesmentits, la impressió que, es prenguin les mesures que es prenguin, fins i tot les més impopulars, mai no n’hi ha prou i que els esdeveniments sempre ens superen... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar sou als funcionaris perquè era l’únic que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum que li van donar per incloure Espanya en el rescat europeu, si arribava el cas. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quin destí pot tenir aquest import? No Grècia, perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times i altres veus que intenten posar seny al desastre.


Publicat a El 3 de Vuit (25-5-2012)   

divendres, d’abril 27, 2012

Perquè no dimiteix ningú

Ja saben que per aquests paratges no dimiteix ningú. Això fins al punt que quan algú renuncia, pensem sempre el pitjor. La deu haver fet grossa de debò. O és que és ruc. Podria ser que plegués perquè admetés un error? No, això passa als països seriosos, no als decoratius. Aquí pot ser que et facin fora, però plegar voluntàriament... Si no dimiteixen ni els que s’han estavellat reiteradament a les urnes, que no han comés altre delicte que el de perdre les eleccions...

Sovint raonem aquest fenomen no tant com una absència de criteris ètics o d’honor, com d’una tossuderia que neix de la idiosincràsia. També passa que els resultats electorals són agafats sovint com a absolucions d’efecte universal. És clar, com ha de dimitir un alcalde enfilat per la fiscalia anticorrupció, posem per cas, si els seus conciutadans li agraeixen la feina amb una majoria encara més àmplia?

Però crec que no hauríem de descartar preguntar-nos si no hi ha algun motiu més. Jo fa temps que hi penso i he arribat a la conclusió que dimitir serà molt difícil mentre la dimissió sigui una mena de sacrifici ritual, un acte de fe en el qual només hi ha l’opció de la foguera o la foguera.

És una opinió agosarada, que segurament necessita la justificació que intentaré donar-los. Primer que res, no cal que algú hagi comès algun fet de naturalesa penal. En política, hi ha coses que fan lleig i que es paguen amb la dimissió. O que no fan lleig, però que constitueixen un error. Un error té una naturalesa moral diferent d’un acte deliberat. Revela manca de criteri o de capacitat, no que se sigui un penques. Però el resultat pràctic (si tirés endavant, que ja hem dit que majoritàriament no) seria el mateix, perquè mantenim una exigència igual per a les diferents situacions.

L’expulsió a perpetuïtat de la vida pública és un factor objectiu que fa difícil dimitir. I voldria que s’entengués bé el que dic. Hi ha casos en què el que cal és precisament l’expulsió a perpetuïtat de la vida pública. I  no creguin vostès que els qui s’atrinxeren a un càrrec fan reflexions molt intel·lectuals sobre les diferències morals. Però hi ha coses que, senzillament, no són el mateix.

No els defenso, no, i menys a elements com Francisco Camps. Però en una cosa no se’ls pot negar la raó, encara que la usin a la seva conveniència: i si al final són innocents, encara que sigui des d’un punt de vista tècnic? Els restitueix algú en el càrrec? No. L’absolució pot ser que restitueixi l’honorabilitat, però res més. Ni els propis partits dels dimitits, fora de casos excepcionals, els compensen el sacrifici. Com volen que la gent dimiteixi de bon grat, sobretot si l’únic que ha fet és equivocar-se sense transcendència penal?


Un assassinat no és igual que una multa de trànsit. Però la dimissió ho iguala, si es planteja com un sacrifici ritual.

Què podem fer, doncs? Penso que no hem de menystenir les lliçons de política pràctica que ens arriben de les democràcies anglosaxones. Perquè en aquests països es dimiteix amb més facilitat? No creguin que és perquè l’exigència moral és més alta, ni la nostra ni la d’ells. És que una dimissió no representa, automàticament, la mort en vida de l’interessat. Tant les faltes greus com els errors es paguen, però d’una forma proporcionada. I un error pot purgar-se sense anar a raure a les tenebres per sempre més.

Pot purgar-se, per exemple, passant una temporada fora del govern, al qual pot retonar-se més endavant. Fins i tot pot pugar-se amb un canvi de cartera, passant a un ministeri inofensiu. S’estreny, però no s’ofega. Es reconeix l’error i es paga, però sense carregar la mà.

Potser és difícil d’entendre des de les mentalitats passionals que demanen la mateixa sang davant d’un assassinat que d’una multa d’aparcament. I segurament no sempre és just, perquè per aquest camí s’escaparan molts pecadors. Però resulta pràctic, que sovint és el millor que pot aconseguir-se.

Publicat a El 3 de Vuit (27-4-2012)   

dissabte, d’abril 14, 2012

Mariano el breu?

Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà als sis mesos com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Dades no en falten. Negatives, s’entén. Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012, tot i la tisorada, ha enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano no és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que les prioritats inversores siguin línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haguessin esvalotat igual, perquè la confusió els genera uns bons beneficis. Però el Govern ha interpretat malament l’aparent calma que havia tingut fins ara. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el Banc Central Europeu va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

Víctima d’un greu error de lectura de la situació, el Govern portava el pas canviat. Però la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat és innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits diversos, inclosos els autodesmentits... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és únicament un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar el sou als funcionaris perquè eren les úniques retallades que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum perquè el fos de rescat europeu, arribat el cas, inclogués Espanya. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació més evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quina destinació pot tenir aquest elevat import? No sembla que sigui Grècia, però no perquè no pugui necessitar ajut, sinó perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els seus problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Malgrat el mal que tot plegat fa a la butxaca dels contribuents alemanys, Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times.

divendres, d’abril 13, 2012

"La Vanguardia" publica un reportatge de dues pàgines sobre el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa

El diari "La Vanguardia" publica aquest divendres, 13 d'abril de 2012, un reportatge de dues pàgines, dedicat al bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya. El reportatge ha aparegut a les pàgines centrals del suplement de Tarragona d'aquest rotatiu. Com podeu veure s'hi publiquen sis fotos (més una setena a la portada del suplement, seleccionades entre els centenars d'imatges històriques recollides al bloc. I el títol no pot ser més expressiu i apropiat: "La memòria del pupitre".

Avui és un dia perquè tots els que participem en aquest bloc estiguem satisfets. Al darrera hi ha molta feina de moltes persones. Ningú dels que hi som busquem l'aplaudiment públic. Estem embarcats en aquesta guerra per gratitud cap a la nostra escola, que ens va donar moltíssim. I el que guanyem és alegria, i no poca. Això sí, volem compartir el que fem, que aquesta, i no una altra, és l'essència del 2.0.

Estic molt content per les referències explícites a Joan Otero i Joan Ramírez. Són dos dels col·laboradors més actius del bloc i han descobert i aportat autèntiques joies gràfiques. Es mereixen sobradament aquest reconeixement.

Aquest matí li he enviat un correu a l'autor del reportatge, Esteve Giralt. Li he volgut agrair la sensibilitat amb què ha tractat aquest tema. Ja sé que és la seva feina, però l'ha fet molt bé i d'una forma que crec que a tots els implicats d'alguna forma en aquesta aventura ens ha emocionat. Em diuen que a Tortosa avui s'ha exhaurit "La Vanguardia"...






dijous, d’abril 12, 2012

Els bons no són tan bons

La Generalitat continua venent els seus bons amb l'advertiment, a la lletra petita, que la inversió pot comportar "certs riscos en el pagament dels interessos i/o principal dels valors". Aquest risc de pèrdua es produiria "en cas de deteriorament de l'estructura financera de l'entitat emissora". Per si no teníem prou clar que la situació financera de la Generalitat està prou deteriorada, el fulletó de l'oferta ens recorda la qualificació creditícia que li atorgen Moddy's, Fitch i Standard & Poors, que són, totes tres, per sortir corrent.

Consti que aquesta informació és obligatòria d'acord amb la legislació vigent sobre comercialització sense assessorament de productes d'inversió. Però en aquest cas concret no ens ho hauríem d'agafar com una informació d'ofici, considerant el preocupant que és el seu contingut. Una cosa pot ser no cobrar els interessos, que ja és prou fotut, però no recuperar el capital, ni que sigui en part?

I no recordem les ànsies que va passar el desembre la Generalitat Valenciana per liquidar els seus propis bons, que va aconseguir pagar d'autèntic miracle, perquè la nova emissió, llençada únicament per cobrir l'anterior més els seus interessos, no arribava a cobrir-la?

divendres, d’abril 06, 2012

Bòsnia, vint anys desprès però la mateixa vergonya


Bòsnia commemora (celebrar seria massa demanar) el vintè aniversari de l'inici de la guerra. Torno a veure a la televisió les imatges de la neteja ètnica, del setge de Sarajevo, de l'avinguda dels franctiradors, de Srebrenica, de les fosses... I se'm regiren els budells. Com ja vaig escriure aquí, ara fa un any, quan un va conèixer de primera mà i in situ el pa que es donava als Balcans fa dues dècades, no pot ser neutral. No pot explicar-ho agafant-se-la amb paper de fumar.

Mai m'han agradat els maniqueismes de bons i dolents. Sobretot quan parlem de guerres, fets violents per naturalesa dels quals ningú surt amb les mans netes. Però les coses com són. Quan hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica, el marcador macabre va quedar 8.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.

És més, no es tracta tan sols de qui fa més morts. La maldat que va desplegar-se a Bòsnia, amb entusiasme digne de millor causa, deixa sense paraules qualsevol ànima sensible. Sovint pensem en la matança al bulevar Mese Selimovica, que els mitjans de comunicació, de forma sensacionalista però amb absoluta precisió, van rebatejar com Avinguda dels Franctiradors. Però faríem bé de no oblidar com els carnissers serbobosnis van aconseguir "capturar" els 8.000 homes musulmans executats a Srebrenica. S'hi van presentar disfressats de cascos blaus, després d'arrabassar els uniformes (i diuen que fins i tot les armes) a les tropes holandeses sota bandera de l'ONU que estaven acampades als afores de la ciutat, precisament per protegir la seva població (valent sarcasme!).

Per si aquesta sevícia els sembla poc, pensin què va ser el primer que van fer moltes dones de Srebrenica quan van arribar a zona segura: buscar-se un arbre i una corda i penjar-se. No volien continuar vivint després del que havien vist sense poder-hi fer res. Van ser-ne uns quants centenars. Si el relat els sembla cruel i no els deixarà dormir tranquils aquesta nit, no continuïn llegint. Però les coses van ser així.

Sí, la maldat humana no tenia aturador a Bòsnia. Només un mal acord de pau, signat a Dayton a instàncies dels Estats Units, va posar fi a la guerra, sense resoldre cap dels problemes de fons. Tan sols la presència militar occidental ha impedit durant la major part d'aquests vint anys que les hostilitats es reprenguessin. I el problema principal no és que l'Estat multiètnic creat a Dayton sigui un vaixell encallat a la costa, que no funciona ni pot funcionar. Són les ferides sense tancar. I sobretot la mala fe d'uns i altres, que continuen perseguint els mateixos objectius que fa vint anys, sense gosar a tornar-ho a intentar a sang i foc. Si més no, de moment.

Tot allò va tenir culpables. Alguns han estat castigats. Altres s'han burlat de tothom durant anys i anys. Sèrbia, que tenia a les seves mans més que ningú facilitar que es fes justícia, només ha actuat quan li ha interessat quedar bé amb la comunitat internacional. Ja poden presumir els serbis d'haver fet caure el règim del diabòlic Slobodan Milosevic: si tan fàcil va ser tombar aquell castell de cartes, com és que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant i arriscant alguna plantofada. No després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.

Amb el temps he pogut conèixer alguns pacifistes serbis. He pogut comprovar que el seu pacifisme (no sé si la seva valentia) era sincer. Però que hi hagués serbis bones persones, que estaven en desacord amb les salvatjades per molt que es cometessin en nom del seu país, només fa més palesa l'altura moral de la resta. Viure sota un règim autoritari pot explicar la por i el silenci, però no és excusa per tot. Sobretot quan resulta que no n'hi havia per a tant.

Però permetin-me dir que qui hauria de continuar morint-se de vergonya per tota l'eternitat és el món occidental, per haver permès tot allò. I mira que era fàcil evitar-ho, com va demostrar la guerra del Kosovo, el segon capítol del conflicte balcànic. N'hi va haver prou que avions americans tiressin quatre bombes a Belgrad, assegurant-se que caiguessin ben als afores, no fos cas que algú prengués mal de debò, perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de broma, però tant eficaç, uns pocs anys abans?

El gran quid de la qüestió és que Bòsnia no tenia petroli i ningú la va salvar, a diferència del que havia passat amb Kuwait el 1991. Tampoc tenia petroli Kosovo i penso que si Occident va fer-hi alguna cosa va ser únicament per mala consciència. I com des llavors de petroli no se n'ha trobat (tampoc cap altra font de recursos o riquesa), Bòsnia continua sent un problema que fa nosa. Però en la mesura que no hi ha morts als telenotícies, ha passat a ser només una molèstia. Incòmoda, però de molt baixa intensitat.

No hi ha solucions fàcils. De la pròpia Bòsnia se'n pot esperar poc. Les opcions d'Occident són bastant limitades. Però l'alternativa a la ficció de convivència actual ja sabem quina és. "Unificar" el país és una entelèquia de somniatruites. De fet, sovint penso que Bòsnia és quelcom que mai no ha existit, fora del mite que vam crear els qui fa vint anys ens en solidaritzàvem. Però acceptar una partició i la creació de tres nous estats, no garanteix res. Els odis a flor de pell, només continguts per interès, donen per a qualsevol nova barrabassada. Tenim mala peça al teler, sí.

dimecres, d’abril 04, 2012

Eurovegas, immoral? Au, va


No m’agrada gens que el meu país vagi amb els pantalons pels turmells. Ni que s’arrossegui. Sobretot si és al darrera de projectes d’aquells que són pa per avui i gana per demà. Hem comès errors que no hauríem de repetir. I no oblidar que l’argument dels mals majors és, sovint, molt enganyós. Una altra cosa és que la situació estigui tan fotuda que no ens poguem permetre pagar el preu de la dignitat.

Però ens haguem d’empassar el que ens haguem d’empassar, es digui Eurovegas o qualsevol altra cosa, trobo que hauríem de deixar-nos d’hipocresies. En particular, hi ha estripades de vestimentes que no tenim cap dret a fer, per molt noble que sigui el propòsit d’impedir que als afores de Barcelona s’hi instal·li un antre de vici i perdició a l’engròs.

No podem queixar-nos de les exigències, algunes fora de la llei, altres immorals, dels promotors, quan el que demanen ho estem tolerant i acceptant des de fa molts anys, i sense la pressió d’una duríssima crisi. I com que l’afirmació és contundent, em permetran que l’argumenti, despullant unes quantes hipocresies.

Exempcions fiscals gairebé totals durant 10 anys? Doncs no serà tan greu, perquè ja en concedim, via les sicav, del 99% als grans patrimonis i fortunes. És més, acabem d’aprovar una amnistia fiscal que permetrà que el diner negre aflori a preu de ganga.

Tenim una reforma laboral que ja ha “relaxat” els convenis i facilitat els acomiadaments a bon preu. I ja donem tracte fiscal preferent a certs treballadors estrangers. O si no, Hisenda ja mira cap a una altra banda. No cal que siguin futbolistes o alts executius.

Ja comptem amb experiència d’expropiar terrenys per a negocis privats: vam fer-ho a Port Aventura. És més, l’Administració s’ha fet un tip d’avalar projectes fracassats o que han estat deslocalitzats un cop amortitzats els regals del Tresor públic.

A casa nostra no és que la prostitució estigui permesa, és que tolerem el proxenetisme (teòricament penat), perquè els prostíbuls han tingut la sagaç idea de treure’s llicència municipal com a hotels. Hi ha alcaldes que han arribat a presumir que el seu poble ja era turístic...

No ens agrada la ludopatia, i és normal, però som el segon país de tot el món en despesa en joc per habitant.  I ens exclamem davant la demanda que els ludopates recalcitrants tinguin entrada lliure als casinos, quan ara els que s’“autodenuncien” en tenen prou amb fer-se enrera ells mateixos.

Ens escandalitzem que els menors puguin entrar als casinos, però dissimulem quan entren a les places de toros. O als correbous. O quan accedeixen a la teleporqueria en horari presumptament protegit.

I pel que fa a revocar a la prohibició de fumar, resulta que tenim una llei molt radical, però que miraculosament funciona; no com l’anterior, que era una llei antitabac tan fantàstica que permetia fumar a tot arreu. Però desenganyem-nos: si demà la llei s’anul·lés, els núvols de fum serien encara més espessos que abans.

Per tant, què vol dir ara que Eurovegas ens sembla una immoralitat? Si la immoralitat aquest país la practica cada dia des de fa un munt d’anys...

Pensem que el que demanen els promotors és immoral. Però són immoralitats que consentim dia a dia des de fa anys

Al final, el gran problema que té Catalunya és l’hort de marihuana que volen conrear a Rasquera. I això que el consum propi és del tot legal, per no parlar de les virtuts terapèutiques del producte en qüestió. O de si no seria millor fer com a Holanda, on s’han deixat de ficcions i han agafat el toro per les banyes. I no serà que Holanda sigui un país endarrerit i indocte. Però saben què passa? Que l’hort de marihuana, tot i que serà un gran revulsiu econòmic per a un poble petit, no té al darrera ni milers de milions d’euros d’inversió ni ofereix llocs de treball per desenes de milers. Encara que tot pugi ser un miratge. És l’única, i la gran, diferència.

Publicat a El 3 de Vuit (5-4-2012)   

divendres, de març 23, 2012

Una metàfora sobre la crisi

Els bancs, i uns polítics porucs sinó còmplices, són els principals responsables de l’actual crisi. Bé, també unes 400 persones que, llevat d’algun cas puntual, no sabem la cara que fan, però que són l’encarnació física de l’especulació. Ells i uns quants milers d’acòlits que els fan la feina quotidiana, és clar.

Però que aquests siguin els principals no vol dir que no hi hagi altres culpables, potser en un grau inferior. La gent, les persones normals, no som del tot innocents del que està passant. Hem viscut anys immersos en una ficció que ens venia algú altre, però que compràvem amb deler. Amb els resultats que eren de preveure i que el temps ha confirmat, perquè en aquesta vida poques hi ha més perilloses que creure’s ric.

Els paranys d’aquesta ficció han estat diversos: les hipoteques inflades, la creença que la propietat immobiliària era un patrimoni que es revaloritzaria indefinidament o el fet de viure per damunt de les nostres possibilitats de forma estructural, gràcies al crèdit presumptament barat. Però avui els voldria contar una petita faula sobre el perill de creure’s ric. Una faula real que és una de les millors metàfores sobre la crisi que conec.

El meu poble (Calafell) és un dels que més va viure la bogeria immobiliària d’anys enrera. Va haver-hi un moment en què estaven obertes 200 agències immobiliàries, quan, per exemple, només hi havia 96 botigues d’alimentació. I no és que a Calafell no mengem, és que molta gent sense antecedents, formació o experiència va voler pujar al carro d’un negoci que reportava grans beneficis. Volien fer-se rics, ni més ni menys. De vegades, sense cap altre fonament que una mescla de contemplació de l’entorn i enveja de la vairant insana: si el veí havia aconseguit tocar calers, nosaltres no podíem ser menys.

Hem viscut en una ficció de riquesa. I no hi ha res més perillós que creure’s ric

Moltes persones que tenien un negoci el van reconvertir al nou manà providencial. I el cas que els explicaré no és únic, però sí molt il·lustratiu del que pretenc explicar-los. És el cas d’un petit empresari d’un altre sector a qui les coses li anaven raonablement bé, amb un local de propietat situat per a sort seva en un lloc immillorable. Quan vaig veure que despenjaven el rètol original vaig dubtar si la cosa havia fet fallida o si era algú altre que es deixava emportar per la temptació del diner fàcil. Era la segona opció, com podran imaginar-se.

La immobiliària resultant va ser com tantes altres que van sortir com a bolets en aquella època no tan llunyana. Dues taules, quatre cadires i un expositor al minúscul aparador. Poc més que un “xiringuito”.

Però això no és el pitjor. El tema és que el propietari no havia venut encara un sol pis que ja s’havia comprat un cotxe espectacular. Més ben dit, l’havia finançat a compte de la futura riquesa. Van abundar altres manifestacions d’aquesta versió particular del compte de la lletera. Com podia un flamant empresari immobiliari viure a un ritme que no fos aquest?

El final de la faula és previsible. Estava escrit en el seu mateix inici. Les immobiliàries autènticament professionals van saber recular a temps: potser per això són les que han sobreviscut. Al protagonista d’aquesta faula, la crisi li ha passat pel damunt, com a tants altres. Ja fa dies que el cotxe va ser embargat pel banc. El local, que valia una petita fortuna gràcies al seu emplaçament, també. El rètol encara hi és, com el recordatori que presideix la porta de l’infern (abandoneu tota esperança els que entreu aquí).

I el nostre home? Doncs arruïnat i devent moltíssim al banc. Però encara amb sort perquè tenia un ofici que ha pogut tornar a exercir. Això sí, a un local de lloguer de mala mort i guanyant molt menys que abans de deixar-se dur pel que ha acabat sent un malson. Sí, és una bona metàfora que ajuda a entendre què ens ha passat. Inclòs el final.

Publicat a El 3 de Vuit (23-1-2012)   

dissabte, de març 17, 2012

El tabú de la mobilitat laboral

 
Vagi per endavant que no estic a favor de les retallades. Ni per elles mateixes, ni per les formes, ni per la reiteració de globus sonda destinats a acoquinar el personal i aplanar el camí a altres mesures que colen com a més toves. No nego que la situació és greu i que potser calen mesures dramàtiques, però no necessàriament les que s’encaparren a presentar com a única fórmula possible. La via cap a la recuperació de la dreta europea porta de moment al que porta: més recessió i més atur, sense resoldre realment la fallida de les finances públiques. I ja en veurem els resultats a llarg termini, tot i que els efectes ja s’insinuen ara mateix. Tenim mala peça al teler, sí.

Però algunes qüestions que surten a la superfície dins del tsunami retallador crec que mereixen, si més no, l’honor de la discussió. Que es plantegin amb mala fe no vol dir que no siguin temes que caldria pensar-se. El més evident em sembla que és la mobilitat geogràfica dels treballadors. Sóc conscient que poso sobre la taula un autèntic tabú, però que un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens haurem de replantejar, i no tan sols al sector public.

Tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant fins i tot possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet aquesta opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme de vegades és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit i el valor, fins i tot l’heroïcitat, dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda.

Però què fem quan això no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, de les que trepitja ulls de poll, però penso que molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

La mobilitat laboral és una bèstia innombrable a casa nostra. Tant la geogràfica com la funcional, més potser la geogràfica. I fins a cert punt és comprensible, perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. En particular, ens calen canvis profunds en la nostra mentalitat immobiliària. I assumir que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%). Entre altres motius, a banda lleis favorables als inquilins i seriositat general del mercat, perquè la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

També ens calen altres canvis. Per exemple, hem d’anar-nos fent a la idea que les feines ja no són per tota la vida. Ni al mateix lloc on vam començar a treballar, ni la mateixa mena de feina. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i segurament no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.

dilluns, de març 12, 2012

He tornat a fer de periodista després de més de quinze anys

Fa molts anys que vaig deixar el periodisme, per dedicar-me als gabinets de premsa i, després, a la meva empresa d'assessoria de comunicació. Hi ha vells companys que no entenen que em consideri antic periodista (i actual consultor de comunicació). Pensen que continuo sent periodista i que, encara que no treballi pels lectors, oients o espectadors, sinó pels clients que em paguen, no deixo de fer una mena de periodisme. Alguns caps de premsa es consolen pensant que són "periodistes de font", un eufemisme que no comparteixo.

I saben perquè? Perquè tot i que uso eines periodístiques, també en faig servir moltes que no en són. Quan ajudo a preparar el qüestionari d'una enquesta d'opinió, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan organitzo una campanya publicitària o dissenyo un anunci, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan aconsello un client com ha de menar la seva relació amb els mitjans de comunicació, què hi té a veure això amb el periodisme?

I encara que usi eines periodístiques, no és per fer periodisme. Un col·lega de fatigues va explicar-m'ho un cop amb una metàfora més o menys entenedora. Una cosa és engegar-li un tret a algú, i una de molt diferent ser el cirurgià que extreu la bala i cus la ferida. Tot té a veure amb la bala, sí, però les professions no poden ser més diferents.

Els explico tot això perquè he tornat a fer de periodista per un moment. I perquè continuaré fent-ho amb caràcter puntual en els propers temps. Aquest divendres passat, vaig publicar al setmanari de Tortosa "La Veu de l'Ebre" una entrevista. Una entrevista autèntica, amb un periodista que pregunta i un entrevistat que contesta. I mentre res no es torci en faré una al mes. Els entrevistats seran, en principi, persones nascudes a les Terres de l'Ebre que estan "exiliades" professionalment a altres llocs del país o, fins i tot, de l'estranger. Al damunt de tot, la imatge mostra la primera.

M'ha agradat molt tornar a exercir la professió original que vaig elegir. Ni que sigui per unes hores, he recuperat l'alegria (era una alegria, sí) d'explicar coses. Una part de l'alegria ve del fet que he tornat a exercir el periodisme en la publicació on vaig començar a escriure notícies, fa ja trenta anys (com passa el temps) quan era un adolescent que pràcticament encara no s'afaitava.

La premsa no passa per bons moments, i la comarcal encara menys. La crisi s'acarnissa especialment amb mitjans modestos, que no tenen el mateix coixí financer ni la influència (capaç de generar ingressos) dels grans mitjans de masses. Però igual que necessitem qui ens expliqui què passa al món, ens cal també algú que ens expliqui què passa al costat de casa. Una altra cosa és que haguem de canviar les formes d'explicar-ho i els canals a usar, tot sabent també que avui el consumidor d'informació no necessita obligatòriament intermediaris.

La meva contribució és modesta (una entrevista al mes), però ara que calen moltes mans per apuntalar les coses, aquí estan les meves per ajudar en la mesura del possible. No obstant, més enllà d'aquestes consideracions, el que volia compartir són les emocions que m'ha produït tornar als orígens. Per moltes voltes que faci el món, i per lluny que ens hagi portat la vida, oblidar d'on venim és imperdonable. Diuen que de vegades el romanticisme és un luxe i que s'ha de ser pràctic. Però hi ha moments que creus, i sents, que no.

diumenge, de març 11, 2012

El bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya, arriba a les 400.000 visites



Una de les experiències digitals més peculiars dels darrers temps a les Terres de l’Ebre, el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa acaba d’assolir 400.000 visites. La fita s’ha superat quan falten pocs dies perquè el bloc compleixi quatre anys de presència a la xarxa (els complirà el proper 5 d’abril). Són 400.000 visites comptabilitzades en termes de pàgines vistes. L’estadística de visites úniques (que resumeix en una totes les que faci un usuari en el termini d’una hora) se situa en les 135.000.

Nascut arran de la gran trobada d’exalumnes que va celebrar-se el 7 de juny   de 2008, el bloc ha esdevingut un punt de trobada de moltes persones amb independència que passessin o no per les aules de la que és l’escola pública més antiga de Catalunya. La recuperació i salvaguarda de fotos antigues de l’escola, que la responsable última de la gran eclosió d’aquest bloc, és avui la principal activitat d’aquest espai d’internet.

Un terç de les visites van produir-se en els primers mesos, al caliu de la trobada d’exalumnes i de les emocions que va despertar poder trobar-se amb companys que potser feia trenta anys a qui no es veia. En poques setmanes el bloc va multiplicar per cinc les visites que tenia el de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una època de mobilitzacions per les “captacions temporals” per la sequera.

Això no treu cap valor a la defensa de l’Ebre, és clar. Només vol dir que l’internet que coneixem com a 2.0, o amb el nom de xarxes socials, permet fer grans coses i que mobilitzen molta gent des d’iniciatives molt modestes i sense cost econòmic. I el que més singular és que els protagonistes d’aquesta experiència eren en origen persones de més de 40 anys, analfabets digitals en bona mesura i   residents a un territori amb una escletxa digital molt acusada.

El bloc va néixer com a bloc cooperatiu. És a dir, un bloc on pengen continguts diverses persones. Ha arribat a tenir 80 autors simultanis. Actualment, hi ha un grup de col·laboradors més reduït, que es dedica bàsicament a la recerca i documentació d’imatges escolars. Entre les joies gràfiques que el bloc ha publicat en aquests quatre anys, la més antiga, publicada aquest mateix mes de març, data del 1895. Una selecció d’aquestes imatges va convertir-se ara fa dos anys en una exposició itinerant que ha recorregut tota Tortosa i altres municipis de les Terres de l’Ebre i que ara encara un camí a altres indrets de Catalunya.

La recuperació de la memòria escolar és una contribució a la memòria històrica local. Les fotos que hem anat a buscar a casa dels pares o dels avis retraten socialment diferents èpoques de la història de Tortosa del darrer segle i escaig.

I no tan sols això. El bloc és la principal eina amb què treballen els ex-alumnes de la Mercè en el seu objectiu de donar suport a l’actual escola. Un exemple recent ha estat la participació en la campanya per recollir llibres per la biblioteca del centre.