dissabte, de desembre 24, 2011

Què hi fem a l'Afganistan?

Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.

Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts.  Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?

La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.

Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.

Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment  resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.

Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial

Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.

Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.

Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.

I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.

Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011) 

dimecres, de desembre 14, 2011

L'escola de la Mercè fa una crida a tota Tortosa per ampliar el fons de la bibliotca del centre

 Presentació de la campanya, a la biblioteca de l'escola.


L'escola pública de la Mercè ha engegat una campanya per aconseguir ampliar el fons de llibres de la seva biblioteca. El centre fa una crida a tota la societat tortosina perquè faci donacions de llibres i jocs didàctics adequats a alumnes de 3 a 12 anys. La iniciativa es desenvoluparà aquests mesos de desembre i gener.

La campanya compta amb el suport de l’Associació de Mares i Pares de la Mercè, l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco de Tortosa, l’Institut de l’Ebre i el col·lectiu d’exalumnes del centre. També té el suport de la direcció territorial del departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La donació de llibres i jocs didàctics pot fer-se directament a l’escola (carrer Providència 11-15) i també a l’Institut de l’Ebre (avinguda Cristòfol Colom 34-42), en horari escolar del 15 al 22 de desembre i del 9 al 20 de gener. Una altra fórmula és comprar un llibre a diferents establiments tortosins, com La 2 de Viladrich, Centre del Llibre i del Paper El Cid, Ebrebooks, Parereria Cris, Didó i altres. Els establiments faran arribar després les donacions a l’escola.

La setmana passada, l’Ampa ja va promoure un mercadet al pati de l’escola, per tal de recaptar fons per comprar llibres: es van aconseguir 400 euros. També poden fer-se donacions econòmiques al local de l’Ampa, situat a la mateixa escola i amb accès directe des del carrer.

En la presentació de la campanya, aquest 13 de desembre de 2011, la directora de l’escola, Aurèlia Subirats ha recordat “el valor de la lectura en la formació de les persones” i ha remarcat la importància que a l’escola hi hagin els recursos bibliogràfics necessaris. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director territorial d’Ensenyament, Antoni Martí, qui ha destacat que “iniciatives com aquesta s’emmarquen perfectament dins del projecte del departament de fomentar la lectura; per això aquesta campanya tindrà el nostre suport”.

De la seva banda, la presidenta de l’Ampa, Anna Cid, ha explicat que “la Mercè té una bona biblioteca, àmplia i amb bon equipament de mobiliari i fins i tot amb una bona col·lecció d’obres de consulta, però li falten llibres de lectura”. Sobretot falten llibres de lectura per a les joves generacions d’avui. La Mercè atresora alguns llibres que són autèntiques joies, per ser el retrat de diferents èpoques, “però no són adients per donar-los a llegir avui i que el que hem de fer-ne és conservar-los en benefici de la memòria històrica”, ha dit la directora de l’escola.

Toni Ponts, de l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco ha indicat que “l’objectiu és que tota Tortosa pugui implicar-se en aquesta campanya, fins i tot les Terres de l’Ebre”. “Perquè la idea que volem transmetre”, ha afegit, “és que tots som Mercè”.

I Toni Gallardo, representant del col·lectiu d’antics alumnes, ha compromès la participació d’aquest grup a la campanya “perquè un dels nostres objectius és donar suport a l’actual escola, en agraïment pel molt que aquesta ens va donar quan en vam ser alumnes”. Els exalumnes posen a disposició de la campanya el seu bloc (http://exalumnes-lamerce-tortosa-blogspot.com), un espai 2.0 de relació obert a tothom que suma més de 384.000 visites, amb una mitjana diària de 300.

dilluns, de desembre 12, 2011

Solucions amb ideologia

Europa va a la deriva en la que diuen que és la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial. Potser caldria retrocedir més enrera, però com en aquestes qüestions porta la veu cantant la cancellera alemanya, Angela Merkel, donem per bona l’afirmació. Però fins i tot la identificació del que estem intentant salvar presenta dificultats. No està clar que volguem posar en marxa de nou l’economia, encara que ho manifestem així. Si més no, no com a primera prioritat. De moment, estem entretinguts provant de salvar les nostres finances públiques.

En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.

El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.

Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.

Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.

No hi ha solucions “tècniques” a la crisi, 
només solucions polítiques

Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.

Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.

El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.

Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.

Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.

Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011) 

diumenge, de desembre 11, 2011

Una mort menys gratuïta


Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.

S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.

I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.

De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.

I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.

Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.


Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)

divendres, de novembre 25, 2011

Consentits, però cops d’Estat

No és per simpatia cap a Berlusconi ni cap a les trampes comptables que escriuré el que ve a continuació. Però els canvis de govern a Itàlia i a Grècia, decidits pels mercats i executats a distància per l’Angela Merkel (amb Sarkozy de “palmero”), em semblen cada vegada més uns cops d’Estat.

Cops d’Estat consentits, és clar, perquè els respectius parlaments s’han baixat els pantalons. No són els primers parlaments que avalen un canvi de govern decidit de forma antidemocràtica. La diferència és que ara no ha calgut cap acte de força, ni tan sols la mera remor de sabres.

En realitat, han estat sacrificis rituals oferts a aquests ens incorporis que anomen mercats. L’esperança d’apaivagar-los amb sang ha estat vana. Com a exemple de l’eficàcia de l’abandonament dels procediments democràtis, els “mercats” van redoblar els atacs contra el deute italià un cop consumat el canvi de govern. I què esperàvem, per cert?

Naturalment, qualificar com a cop d’Estat el que semblen mesures benintencionades per salvar països caiguts en mans de pocavergonyes, requereix una justificació. Podria liquidar-ho recordant que, diumenge passat, al meu col·legi electoral no vaig trobar urna per al Fons Monetari Internacional. Ni que ningú dels “mercats” donés la cara en una papereta electoral, ni que fos perquè li poguessim partir. Però la qüestió té un calat més profund.

“Els sacrifis rituals als mercats han estat ineficaços. Ens hem carregat la democràcia a canvi de res”

Mal que ens pesi a les persones mínimament sensibles, Berlusconi havia guanyat els eleccions. Era un fatxenda i un masclista, un corrupte al qual haurien d’haver jubilat els electors i no els mercats. Però és el que van decidir una majoria d’italians. I qui, exactament, ha decidit que plegui? Els italians, malgrat les manifestacions d’alegria d’una part, no.

El cas de Grècia és encara més sagnant. Yorgos Papandreu va aconseguir fa només dos anys una majoria absoluta aclaparadora amb la promesa d’aixecar catifes i acabar amb la ficció dels comptes públics. Va complir la seva paraula i vam descobrir que el deute grec no era del 3% del PIB, sinó del 10%.

Quina ha estat la seva recompesa per haver gosat desafiar els nous poders mundials amb un referèndum, convenientment avortat? Doncs la de ser abatut ignominiosament. Part de la ignomínia ve del fet que el tecnòcrata que l’ha succeït, Lucas Papademos, era el governador del Banc de Grècia, un dels còmplices (si no autor) en el gran engany.

I què passa mentrestant a Espanya? La victòria del Partit Popular havia d’acontentar els mercats, o això ens deien. Ja van veure que, malgrat tot, el deute espanyol ha assolit una cotització que a Grècia, Portugal, Irlanda o Itàlia ha significat la intervenció. Les mesures dràstiques que caldrà adoptar, un cop passades les eleccions, han disparat un rumor: que Mariano Rajoy no durarà ni sis mesos i serà substituït per un govern de tecnòcrates. Només política ficció? Per si de cas, el PP es posa la bena abans que la ferida i no descarta situar una “personalitat tècnica” com a ministre d’Economia.

Publicat a El 3 de Vuit (25-11-2011) 

diumenge, de novembre 20, 2011

El nivell cultural del jovent d'ara

No tots són iguals, evidentment. El problema és que n'hi ha de dolents i de molt pitjors, però que molt. Fallarà l'educació que els donem a casa. O fallarà la "instrucció" que reben a l'escola (Esperanza Aguirre dixit, això de la instrucció). Però el nivell cultural del jovent d'ara fa autèntica por. Ja dic que anirà per casos i potser caldria dir, per tant, que el nivell cultural mig és el que fa autèntica por.

Perquè els dic això? Acabo de tornar de votar. A la porta del col·legi electoral hi havia un noi d'una empresa d'enquestes fent l'acostumat sondeig perquè les ràdios i les teles puguin emetre un avenç de resultats així que toquin les 8 aquesta nit. He estat una estona observant-lo i escoltant-lo per veure com actuava. Prou correcte, trobo. Educat i amb els coneixements mínims que cal per aquesta feina.

Ha estat una agradabilíssima sorpresa, perquè no em podia treure del cap una anècdota que vaig viure, fa un any i poc, quan les eleccions al Parlament de Catalunya. Llavors, a la porta del col·legi em vaig trobar amb una mossa del mateix segment d'edat, dedicada a la mateixa tasca. Un servidor anava acompanyat d'un amic que és molt de la conya i davant la pregunta de qui havíem votat, ell va contestar que Francisco Franco Bahamonde. Com que hi ha persones que no saben qui va ser aquest il·lustre personatge, els deixo aquest enllaç. Espero que als ignorants els faci servei.

El que els volia contar no és l'acudit del meu amic, sinó la reacció de l'enquestadora, a qui se li suposa que com a mínim havia aprovat el Batxillerat. "Francisco Franco, Francisco Franco... Aquests es presenten? És que no els trobo a la llista?". Els juro pel més sagrat (la meva col·lecció de discs de Wagner, per exemple) que la cosa va anar així. La noia encara no deu entendre ara com és que vam marxar, deixant-la amb la paraula a la boca i emmig de grans riallades.

No és creguin que és un cas aïllat. Aquí vaig explicar que la major part de nascuts després de 1981 per un canal de televisió confonien el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Se'n podrien posar molts més exemples. I permetin-me dir quelcom que serà molt poc políticament correcte: la culpa és només de les famílies?

diumenge, de novembre 13, 2011

Blocs electorals als mitjans públics, la mateixa cantarella de sempre

El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.

Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.

Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.

Aquí va la cosa.


Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

dijous, de novembre 03, 2011

Sí, senyoria, són uns cabrons

He de donar-li la raó, senyoria. Txapote i companyia són, efectivament, uns cabrons. Com que la condició de cabró no figura en el Codi Penal, si més no de moment, no cal que a la cosa li afegim l'adjectiu presumpte. No sé què cal per agafar una pistola i anar a matar gent. Suposo que estar molt convençut, tot i que no voldria justificar segons què a partir de conviccions. O ser un psicòpata fred com el glaç. Potser per això, no és estrany que els etarres jutjats escoltessin impassibles el relat d'un de l'assassinat que se'ls atribueix. Sí, cabrons no em sembla una mala definició.

Però passa que vostè presideix el tribunal que els jutja i hi ha coses que no pot permetre's, per molt que les pensi o les senti. No pot deixar anar comentaris com el seu, per molt merescut que ho tinguin les persones que s'asseuen davant de vostè, al banc dels acusats.

I no ho dic perquè els cabrons en qüestió em despertin cap mena de simpatia. És que si vostè seu al setial del tribunal és perquè, en aquest acte, representa una societat que es creu millor que els cabrons que estan sent jutjats. I si és així (és a dir, millor) és perquè hi ha algunes coses que no fem. Entre elles, no jutjar amb parcialitat. O, si més no, no deixar cap dubte sobre que jutgem amb imparcialitat.

Vostè, senyoria, quan estudiava Dret, va haver d'aprovar l'assignatura de Dret Romà. No se'n recorda que, des de l'època dels romans, que van inventar moltes institucions jurídiques i polítiques encara vigents, les coses no tan sols ha de ser, sinó que han de semblar?

Amb encert ha decidit abstenir-se i retirar-se del procés. El Tribunal Suprem ja li va picar el bitllet una vegada, obligant a repetir un judici durant el qual vostè va deixar anar un altre comentari com aquest. Lamentablement, la seva retirada no estalviarà a la vídua de l'assassinat haver de tornar a explicar els fets davant la sala. Però sí que evitarem la vergonya (per nosaltres, no per ells) de l'anul·lació d'un judici perquè vostè no sap mantenir la boca tancada, en contra del principi més bàsic de la seva professió, que és el de parlar a través de les sentències.

Insisteixo, no parlo així per simpatia cap als acusats. És molt més senzill. Jo no voldria ser mai jutjat per una persona que es manifesta com vostè en els judicis que presideix. No defenso a Txapote i companyia. Defenso el dret de tothom a ser jutjat amb imparcialitat, per més abassagadores que puguin ser les evidències. Com a mínim, reclamo que es respectin les mínimes formes imprescindibles perquè la imparcialitat no quedi en entredit. Perquè sigui alguna cosa més que una mera teoria.

Sé que lluitar contra el terrorisme ha de tenir un cost personal molt elevat. I dono per descomptat que vostè ha de tenir una opinió formada, després d'escoltar totes les salvatjades que li ha tocat jutjar a la seva sala de l'Audiència Nacional. Però també té la professió que ha escollit, que li prohibeix fer certa mena de comentaris, per molt fonamentats que puguin estar. I no és cosa que el micro estigués engegat, el molt traïdor. Ja sap vostè (no pot ignorar-ho) que amb callar n'hi ha prou.

En definitiva, puc entendre-la en el terreny humà i, per això, lamento fer-li aquests retrets. Però hi ha coses més importants que els seus sentiments i opinions. Tampoc és que el seu exabrupte sigui tan i tan transcendent: l'Estat de Dret sobreviurà el seu pas per la magistratura, senyoria, no ho dubti pas. L'únic problema és que hi ha unes garanties mínimes per tothom, fins i tot per qui no se les mereix. És el que ens defineix com a societat democràtica, fins i tot com a societat adulta. És també el que ens diferencia dels que ha qualificat de cabrons.

Aprengui de l'error, senyoria. Ja van dos cops.

divendres, d’octubre 28, 2011

Jerónimo?

No dic que això que en diuen teambuilding (creació d’equips) no serveixi per a res. Alguna cosa ha de tenir, és clar. Es molt possible que la seva principal aportació sigui relaxar les tensions que sempre hi ha en qualsevol grup humà, a base de cert grau de xerinola. Ara, que els participants en tals activitats prenguin consciència dels elevats valors que presumptament es persegueixen en aquestes activitats, ja em sembla una altra cosa. I atés que el teambuilding surt força més car que un partit de futbol de solters contra casats (o de solteres contra casades, o de qualsevol altra combinació), caldria plantejar-se seriosament la seva eficàcia.

Parlo per experiència personal. En la meva vida professional hauré assistit a mitja dotzena d’aquestes trobades, sovint convidat per clients que han utilitzat l’amistat per arrossegar-m’hi. La conclusió que n’he tret és que no servien per trencar les dinàmiques negatives, si no és que tenien directament efectes contraproduents.

La pitjor de totes les paradoxes és que si es deixa que els assistents formin els grups que s’enfrontaran en una carrera de sacs o a trets (de pintura), es reprodueixen les capelletes existents a l’empresa. Els monitors van descobrir fa temps el pastís i ara són ells qui organitzen els grups. Però no aconsegueixen evitar que les capelletes es formin de nou a l’hora de seure a taula, en l’àpat (de germanor, per descomptat) amb què acostuma a acabar la cosa. Que això passi immediatament desprès d’una immersió profunda en el tema, no és un sarcasme, però li falta poc.

D’altra banda, podem sentir-nos afortunats que les tècniques de formació d’equips hagin evolucionat cap a activitats assossegades, com l’exercici a l’aire lliure o la pràctica de tradicions folklòriques com els castells. En aquests casos, tothom ha de posar l’espatlla i tots a una, cadascú en el seu paper, que és el que tenen els castells. Bé, si més no en teoria.

Molt pitjor era, amb el degut respecte per qui hi cregui, el paintball. Les batalles amb fusells carregats de pintura han estat posades sovint com a exemple de creació de lideratge i d’esperit de cooperació. Podria ser. Però quan aquests propòsits es busquen per la via bèstia, de vegades es produeixen els efectes contraris. L’ambient de lluita propicia que les possibles inquines no tan sols no es relaxin, sinó que s’excitin i que la cosa acabi fins i tot a bufetades. Pel que fa al lideratge, diguem que més aviat es fomenta el cabdillisme, que no és exactament el mateix o, en tot cas, la seva pitjor cara.

Ja sabem que, de vegades, en els partits de futbol de l’empresa, es cometen faltes molt poc cristianes. Però quan allò que es recrea deliberament és un ambient d’enfrontament, a ningú li hauria d’estranyar que a algú li surti l’animal que tots portem dintre.

Cal reconèixer que hi ha un factor cultural implicat. O d’idiosincràsia, com prefereixin. Som com som (mediterranis, perquè ens entenguem) i difícilment ens canviarà un matí corrent pel camp o cridant consignes tan èpiques com “Jerónimo!” o “Banzai!”, i altres perles de semblant alenada. Per això el teambuilding potser pugui donar més resultats en altres latituds més serenes i pràctiques i menys individualistes.

No voldria acabar sense una darrera reflexió sobre les nostres actituds a la feina. El teambuilding no és imprescindible per fomentar un ambient de treball positiu i productiu. Ni tan sols necessari. N’hi hauria d’haver prou amb apel·lar a l’orgull professional per aconseguir el mateix resultat. A ningú se li pot exigir que es faci amic dels seus companys, però sí que sàpigue treballar amb ells. En castellà castís se’n diu vergonya torera, que és una modalitat de la vergonya pròpia, que no aliena, consistent en deixar-se d’històries i estar per la feina.

Publicat a El 3 de Vuit (28-10-2011)

diumenge, de setembre 04, 2011

Ja hem tocat fons?

El devessall de males notícies relacionades amb la crisi, pel que sembla inacabable, fa molt pertinent la pregunta del títol. Portem quatre anys submergits en el problema i fa la impressió que, lluny de remuntar, cada dia anem a menys. Que no es tracta ja de veure la llum al final del túnel (ja no hi posem data, per llunyana que sigui), sinó que potser encara no hem vist el pitjor.

Les impressions més pessimistes s’alimenten per un factor que resulta demolidor des d’un punt de vista psicològic: la sensació que, fem el que fem i prenguem les mesures que prenguem, no aconseguim aturar la caiguda lliure en què es troba la nostra economia. L’assalt especulador contra el deute emés pels Estats n’és el millor exemple.

Som, doncs, presoners d’un destí que no controlem? Doncs no, perquè el que està passant no té res a veure amb un fatalisme de caire romàntic, sinó amb coses absolutament prosaiques. A més, el que passa té responsables amb noms i cognoms, o si més no amb raó social.

Una altra cosa és que no hi hagi cap govern disposat a prendre mesures contra aquests responsables, llevat d’alguna declaració tipus Robin Hood per acontentar l’opinió pública (que, per cert, ja no s’acontenta amb meres paraules). Això dels mercats, per exemple, és un eufemisme dialètic que va de primera als qui s’amaguen darrera de tal denominació i als qui busquen culpables genèrics perquè cert statu quo quedi apuntalat i ningú, fora dels de sempre, prengui mal.

No podem fer res, doncs? Sóc conscient que, si més no de moment, sense els bancs ni els mercats no anem enlloc. I també que “afusellar” l’especulació no resulta senzill. Però no puc evitar preguntar-me si estem tan inermes davant la ruïna de les nostres finances publiques, o de la prosperitat aconseguida a base de dècades de treball i esforç.

I segurament no calen grans reformes legals per poder actuar. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem espanyol José Antonio Martín Pallín assegurava temps enrere que el que succeeix al món de les finances d’uns anys ençà era perseguible amb els tipus penals de tota la vida. I potser seria molt del cas. Però s’ha de voler. Ja volem? Ja vol qui té els eventuals recursos per actuar?

La passivitat en aquest sentit dels estats és francament desencoratjadora. Que països capaços de desplegar milers d’efectius militars a qualsevol racó del món, i de defensar-se del terrorisme a cop de bomba, es mostrin impotents davant els atacs de coll blanc a la seva solvència financiera, diu molt del món real en què estem vivint. I la pregunta que cal fer a continuació potser sonarà a cínica, però és molt apropiada: no ens estarem equivocant d’enemic?

Estem segurs que la principal amenaça contra la nostra estabilitat i seguretat, i contra la preservació de la nostra forma de vida, és aquest terrorisme que ofereix escàs blanc als nostres arsenals militars, o uns pocs centenars de persones que s’enriqueixen arruïnant-nos?

divendres, d’agost 26, 2011

Els Alfacs contra Google: raó de fons, decisió potser equivocada

Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.

I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.

Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.

I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?

I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.

En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?

Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.

Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.

Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.



Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011) 

Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)

dimarts, de juliol 26, 2011

Estrenem versió per a telèfons mòbils

És una funcionalitat gratuïta que ens ofereix Blogger i per això la incorporo al bloc. A partir d'ara, si hi entreu des d'un telèfon mòbil amb accès a Internet, trobareu una versió simplificada del bloc, que consumirà menys ample de banda: es descarregarà més ràpidament i significarà una transferència de dades menor. Al peu de la pàgina trobareu un botó que us permetrà tornar al disseny clàssic del bloc.

dilluns, de juliol 25, 2011

Certa hipocresia hipotecària

La dació en pagament quan no es pot pagar la hipoteca és una idea essencialment sana. Però té un punt pervers: és d’aquelles idees amb les quals és impossible estar en desacord, que et fan quedar com un troglodita si goses fer-hi algun matís, per mínim i ponderat que sigui. O neocon i fatxa.

Naturalment, la banca no és en absolut innocent de l’actual crisi hipotecària. Tot el contrari, li correspon la principal culpa: és la conseqüència lògica d’anys d’anys d’irresponsabilitat en el mercat hipotecari. Però uns quants subscriptors d’hipoteques donades amb aquesta alegria tampoc són éssers virginals. Lamento dir-ho, però qui va rebre crèdit basant-se en algun conte de la lletera no té la mateixa culpa que qui li va deixar diners sabent que no els podria retornar, però poc li falta. Que els mateixos bancs aconsellessin pèssimament els seus clients no és cap consol pràctic.

És clar que la cosa té un component de mercat. Qui va comprar una cosa per 80, posem per cas, i la va finançar d’acord amb aquest preu, pot trobar-se que el mercat ha decidit que tal cosa ara val 50, o menys. Tanmateix, al banc caldrà pagar-li, i tota la vida, en relació als 80. Alguns es pensaven que adquirien un patrimoni, que a més es revaloritzaria de forma indefinida, quan de fet assumien un deute pràcticament perpetu, quan no una trampa, com el temps ha demostrat.

Però com que el mercat no sabem qui és ni on viu (és una de tantes ficcions de la nostra societat), no podem ni clavar-li una plantofada ni enrecordar-nos-en dels seus familiars i difunts. En definitiva, que la culpa tampoc no és de ningú.

Però què passa quan qui va comprar no pot assumir els pagaments del finançament? Lògicament, el banc executa la garantia del crèdit. L’habitatge, en el cas de les hipoteques. Aquestes són les regles del joc i qui signa una hipoteca no hauria d’oblidar-ho.

El problema és quan l’execució no cobreix l’import pendent. És una situació freqüent quan l’habitatge s’ha desvaloritzat per les raons que sigui, entre elles que un preu inflat per una bombolla immobiliària s’hagi situat en un nivell més raonable o ajustat a la realitat. Recordin, si el crèdit era per 80 i l’habitatge ha passat a valer-ne 50 o menys, és molt fàcil que el deute no quedi cobert. Si més no, en hipoteques recents amb un grau d’amortització molt baix.

Hi ha països que han resolt aquesta qüestió considerant que l’habitatge és l’única garantia del crèdit i que, per tant, el banc, que també sabia què signava, s’ha de conformar amb el que es pugui recuperar. És la dació en pagament, que no és ben bé allò d’anar al banc a donar les claus del pis, però per aquí van els trets.

Ara, hi ha una pregunta incòmoda i molesta que no renuncio a fer-me. L’import de les hipoteques dels darrers anys està inflat únicament per raons de mercat? O és més aviat perquè el crèdit ha estat cobrint quantitats que mai abans havien estat finançades? No cal que usem subterfugis ni metàfores. Les hipoteques eren tan altes perquè es finançava el 100% del preu de l’habitatge. Perquè es finançaven, a més, les despeses fiscals de la compra i de formalització de l’operació. I perquè es finançaven, amb l’excusa dels tipus d’interès baixos, béns en absolut immobiliaris, com el cotxe, la nevera o fins i tot viatges de vacances.

Els bancs s’han tirat a l’esquena aquelles ràtios prudents que establien que no es podia prestar més del 70% del valor de taxació, o que la quota mensual no podia superar la tercera part dels ingressos. Però molts clients dels bancs s’han deixat portar, pensant-se que en sortien beneficiats quan poques coses hi ha pitjors que creure’s ric. Estic d’acord amb la dació en pagament, però no tinc tan clar que hagi de cobrir el que no toca. Tornaran els interessats el cotxe i la nevera? I com s’ho faran per tornar les vacances? Diguin-me fatxa, però així ho veig jo.


Publicat a El 3 de Vuit (22-7-2011)

Un model de festes que agonitza

Al poble on resideixo fa dos o tres anys que es discuteix sobre la creació d’una nova festa major, que ho sigui de tot el municipi. Calafell té tres nuclis (el Poble, la Platja i Segur de Calafell) i cadascun té el seu patró i les seves festes. Però com el municipi és cada dia més ciutat i menys poble es planteja una evolució com la que han fet les ciutats grans i les mitjanes a mesura que han anat creixent. Òbviament, hi ha qui defensa a capa i espasa el model actual. I fins i tot qui advoca per un model mixt.

Qualsevol persona podria pensar que a Calafell estem bastant ociosos o que no tenim problemes. Però si un debat així és possible és perquè fa una vintena d’anys les festes majors ja van fer una gran transformació. No sense reticències, algunes molt prolongades, es va apostar per un model festiu de quatre dies de durada i d’actes completament gratuïts (fora dels gastronòmics, on com és normal es paga un tiquet).

I un factor important: en un municipi turístic, que a l’estiu multiplica per cinc la seva població, les festes estan orientades, gràcies a aquest canvi, a les persones que hi vivim tot l’any. No es tanquen les portes de les celebracions a ningú, és clar, però les festes ja no són una activitat més per als estiuejants.

Amb aquests antecedents, si ara és possible discutir si ha d’haver-hi tres festes o una, és perquè el canvi de base ja està fet. I com està ben arrelat, ningú es planteja que la hipotètica festa major de tot el municipi, cas d’implantar-se, hagi de durar més de quatre dies.

Els explico tot això perquè el canvi anunciat per a les festes de la Cinta de Tortosa em sembla molt correcte. És més, diria que absolutament imprescindible perquè el model vigent fins ara havia quedat més que exhaurit. I no ho dic per una qüestió numèrica sobre els dies que han de durar les festes, o per l’impacte econòmic d’una aturada de prop de dues setmanes (que tampoc caldria menysprear). És que no pot haver evidència més palesa que el fet que més de mitja Tortosa marxi fora de la ciutat durant les festes majors.

Es podrà dir que la Festa del Renaixament ha suplantat la Cinta com a gran punt d’encontre lúdic. És possible. Però potser no recordem que la fugida de setembre ja es produïa abans del Renaixement. I si serveix d’alguna cosa l’experiència de Calafell, els diré que les festes són més plenes de gent que mai des que es van convertir, com els explicava més enrera, en una celebració per a la gent del poble, no un acte més per als visitants. És més, les activitats que es fan a Calafell, algunes d’elles molt intenses, no roben públic a les festes majors. Són universos diferents. I si alguna festa major és poc concorreguda no és pel mercat medieval, o la fira del mar o uns festivals de música clàssica. És perquè se celebra a un nucli on la població ha crescut molt ràpid i funciona més aviat com una ciutat-dormitori.

Ja sé que cada poble és cada poble i que té la seva idiosincràsia particular, també a l’hora de fer festes. La comparativa entre pobles, en aquest i en molts altres àmbits, és molt arriscada. Però hi ha unes evidències que em semblen vàlides. El temps dirà si el nou model de la Cinta és acceptat popularment i no és descartable que, de bon començant, hi hagi moltes reticències. Però de moment és un pas en la direcció correcta. Potser no exactament un pas valent, però sí imprescindible. Les festes de la Cinta tenen ara, si més no, una oportunitat de deixar d’agonitzar.

Publicat a La Veu de l'Ebre (22-7-2011)

dilluns, de juliol 18, 2011

18 de juliol amb humor?


Ja sé que és molt difícil agafar-se amb humor l'inici d'una guerra civil. Però no em venia de gust una pujada de bilis per repetir coses sabudes. I a fi de comptes, les guerres no, però les dictadures tenen un component intrínsenc de ridícul. Per això, a risc de semblar frívol i marxant una mica de la meva línia habitual, he pensat que una bona forma de dir alguna cosa aquest 18 de juliol seria el vídeo adjunt. És humorístic, sí, però té una mala llet considerable i molt adient al cas.

dimarts, de juliol 12, 2011

La realitat sempre supera la ficció

I així és. Hi ha vegades que la vida ens depara episodis que la més folla imaginació no podria concebre, ni volent. Ha passat a València, fa una setmana. La història va d'una dona que truca al 112 perquè s'ha deixat les claus i el marit (que és minusvàlid) no contesta al timbre, i tem que hagi tingut un accident. Hi ha un gran desplegament de policia i bombers. És el que té viure al primer món, que de vegades sembla que els equips d'emergència s'avorreixin o que aprofitin incidències més o menys menors per fer pràctiques.

Després d'estona d'intentar que el marit contesti,  els bombers es despengen amb una corda i entren per la finestra. A l'home el troben al llit amb una altra dona. I després del tràngol de les banyes, a l'esposa enganyada li volen cobrar el "rescat", perquè l'emergència no era real. Sembla un acudit, però no és així.


Podeu escoltar la notícia en aquest podcast de Catalunya Ràdio. La història està explicada amb la sal grossa que pot esperar-se'n i fins i tot fa gràcia. Però que voleu que us digui, jo ho sento molt per la pobra dona, que està patint allò de cornuts i pagar el beure.

dijous, de juliol 07, 2011

Democràcia en helicòpter (2)

Tinc uns pocs amics en el món de la política amb els quals mantenim una cordial i saludable discrepància a propòsit de les coses que escric. La polèmica és educada, però intensa. Els sous que cobren els polítics són font freqüent de controvèrsia. Què n’esperem els mortals de la política, i que en rebem, també.

Per això, aquests amics (als quals puc anomenar així amb tota exactitud) m’han fet notar que, en l’article de la setmana passada, poso en qüestió en algun moment la legitimitat derivada de les urnes. Però el cas és que no. Amb totes les seves imperfeccions, que no són poques, no se m’acut cap altre sistema millor. I el que està clar, i no ha de suscitar dubtes, és que la legitimitat (preferiria dir-ne representació, però ja m’està bé) deriva exclusivament de les urnes.

Una altra cosa és que discutim, perquè és molt discutible, l’ús que els polítics en fan d’aquesta legitimitat. Aquest, i crec que no cap altre, és l’autèntic motiu de queixa dels “indignats” i d’altres espècies vivents que protesten. Dit d’una altra forma: el vot popular és la base de la representació i de l’autoritat, però no és disparat discutir si la legitimitat és un xec en blanc amb un venciment a quatre anys. I és que si és així, ja no és que la democràcia sigui merament formal, és que acaba sent una mena de pretext.

No voldria posar exemples, perquè és fàcil caure en la demagògia. Però és clar, hi ha coses que no es poden fer per molta legitimitat que es tingui. Més ben dit, no es poden fer i confiar que els electors s’ho empassaran, ni que sigui perquè abans s’ho han empassat sempre. Un alcalde no pot començar un mandat pujant-se més d’un 30% un sou que ja era molt més que digne, si més no en els temps que corren. És un atemptat a la intel·ligència i la sensibilitat. I no justifico que a l’alcalde en qüestió l’empaitin pel carrer i li diguin xoriço. Però també penso que potser l’interessat no es pot esperar que li diguin guapo. Per molt que guanyés les eleccions. Per descomptat, l’alcalde en qüestió no ha entés res: només cal sentir-lo com veu mans negres per tot arreu, sense plantejar-se en cap moment si no podria ser que s’hagués equivocat.

Tampoc podem esperar que la gent de menys de 35 anys valori la democràcia en atenció al molt que va costar aconseguir-la. A les generacions nascudes després de la mort de Franco no els valen batalletes. Hi ha coses que donen per suposades i quan això passa hi ha una tendència natural a veure els defectes, més que no pas les virtuts. És injust, ho sé, però fer veure que no és així no ens porta enlloc, si no és a tirar de la lluita antifranquista com un altre pretext.

És més, el problema no és que les majories parlamentàries es basin en bastant menys del 25% de la població major d’edat (menys de la meitat dels que han anat a votar, que són la meitat dels que podien anar-hi). És que hi ha poders reals als quals no ha votat ningú. Els governs que elegim es comporten com si fossin assalariats de la gran banca o del Fons Monetari Internacional. Però el problema no és que el sou els el paguem nosaltres, quan sembla que treballin per altres. És que Emilio Botín no es presenta a les eleccions i darrerament no he vist urna per a l’FMI al meu col·legi electoral.

Després, és clar, hi ha qui no entén què passa a Grècia i perquè els grecs protesten tant. Seran desagraïts, no?, si tot es fa pel seu bé... Però la qüestió és que ningú els ha preguntat res als grecs. El més normal és que es queixin, oi?

Ah, que a Grècia es fan eleccions? Doncs sí. Però de quina legitimitat estem parlant? De la que va servir per falsejar els comptes públics i fer veure que no passava res? La de les dues nissages familiars que es reparteixen el poder des de fa mig segle? Qüestió d’ús, que no de la cosa mateixa, com els deia al principi.


Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)

dimarts, de juny 21, 2011

Democràcia en helicòpter

La “revolta dels indignats” m’ha deixat descol·locat i amb uns sentiments ambivalents que alguns amics consideren contradictoris. D’una banda, estic d’acord amb el fons de les seves reivindicacions. Tenen raó que els partits usen a discreció la legitimitat que obtenen a les urnes i que la democràcia és avui una qüestió merament formal. I tampoc s’equivoquen quan es queixen que l’Estat s’ha abocat a salvar els culpables de la crisi, al preu que sigui, inclós el de destruir la solvència de les finances públiques. Una dada objectiva: els països més entrampats tenien superàvits abans d’abocar carretades de diners a la banca.

Però de l’altra banda, em fan un mal horrorós a la vista les escenes de l’altre dia a les portes del Parlament de Catalunya. I no és perquè la porta del Parlament sigui un mal lloc per queixar-se. És que per molt que la porra dels antiavalots sigui una de les gran conquestes del capitalisme, ens queda una resta de respecte per les institucions i la seva representativitat. I així doncs, un entén fins i tot la democràcia d’helicòpter, perquè una autoritat que es preui de tal no pot permetre que algú impedeixi una sessió parlamentària.

Com poden conviure, dins d’un mateix, sentiments tan aparentment oposats? Potser és perquè la raó hi té poc a veure. Els humans, en relació a la política, ens movem a partir d’un seguit d’emocions. És a dir, de sentiments no racionals que poden entremesclar-se amb facilitat i que fan que no hi hagi dues persones d’esquerres o de dretes exactament iguals.

El psicòleg nord-americà Jonnathan Haidt ha desenvolupat una teoria, la de l’equalitzador moral, que estableix que tota cuca vivent de l’espècie humana respon a cinc emocions bàsiques en qüestions morals i polítiques. Són la protecció, la justícia, l’autoritat, la lleitat o sentiment de pertinença i la puresa o santedat (que potser seria més entenedor anomenar confiança). En general, les persones progressistes tendeixen a tenir accentuats els sentits de protecció i justícia. Les conservadores, els altres tres.

En realitat, el resultat que donen els tests creats per Haidt (terribles en alguns moments, però ideats per fer-nos retratar sense concessions a allò políticament correcte) ens situen per sobre o per sota de la mitjana progressista i conservadora..., de les persones que han complimentat el test. No obstant aquesta limitació, s’obté un patró estadístic molt interessant sobre els perfils morals dels votants.

El test se’l pot fer un mateix per Internet i, com que no estem parlant d’un tema de salut, no hem de patir pels perills de l’autodiagnòstic. Un servidor ha passat per la prova i això m’ha permés entendre (no sé si justificar) la pretesa contradicció del principi. Resulta que sóc més progressista que la mitjana i puntuo molt alt en els sentiments de protecció i justícia. Però tinc el sentiment d’autoritat per damunt de la mitjana progressista i també em puntua més, tot i que no tant, el sentiment de lleialtat o pertinença.

Per tant, se’m podria considerar una persona d’esquerres, però de les que no creu que l’esquerra sigui incompatible amb l’autoritat. I ves per on resulta que no em puc sentir més identificat amb aquest plantejament, que defenso per terra, mar i aire, en aquesta i altres tribunes, des de fa anys. No m’agraden les autocites, però hi ha vegades que és imprescindible. L’esquerra s’ha deixat arrabassar històricament dos discursos per part de la dreta: el de l’autoritat i el de l’eficàcia.  Serà que em faig gran i ja no estic per córrer davant de la policia. Potser per això dic que si en algun règim polític resulta legítim l’ús de la força és en les democràcies. I que no ens hem d’enganyar sobre què vol dir exactament que l’Estat tingui el monopoli de la violència. Una altra cosa és com exercim en ocasions, de forma manifestament millorable, aquesta prerrogativa.

Publicat a El 3 de Vuit (23-6-2011)

dimarts, de juny 14, 2011

Santa Rita i els impossibles del 22 de maig

El dia de les eleccions municipals era Santa Rita. A la nit, a la seu de Convergència de Tortosa, quan ja no quedaven mitjans de comunicació, Ferran Bel va treure de la butxaca una estampeta de la patrona dels impossibles que una ciutadana devota de la santa li havia donat dies abans. Per a sorpresa dels presents, va resultar que altres candidats portaven al damunt la mateixa imatge, que havien rebut de la mateixa persona.

La intercessió de Santa Rita poc té a veure segurament amb el que el mateix Bel va qualificar en aquells moments d’intimitat com una barbaritat. El resultat aconseguit per CiU a Tortosa pot qualificar-se amb tota justícia d’històric, però també és bo valorar-lo en la seva exacta dimensió.  Si la victòria de CiU és històrica no és tant pel fet de ser el primer cop que a Tortosa hi ha una majoria absoluta en 32 anys de democràcia municipal, com per l’amplitud d’aquesta victòria.

Expliquem-ho d’una altra forma. La novetat de la majoria absoluta tindrà el seu moment de glòria en els annals locals, però no estem davant més que de la correcció d’una relativa anomalia. Les majories absolutes són impopulars a casa nostra, o això diuen, perquè n’hi ha a un munt de pobles i ciutats i per alguna cosa serà. És més, sense negar els vicis que generen, aporten estabilitat i eviten els espectacles en què acaben certs pactes.

No, si la victòria de Ferran Bel sembla una enormitat no és tant pels dotze regidors assolits com per la magnitud de la derrota del PSC i de Joan Sabaté. Una diferència més ajustada no és que hagués deixat les coses més o menys equilibrades de cara al nou duel d’aquí a quatre anys, però hauria atenuat segurament l’impacte de la sacsejada.  No es tracta de posar o treure mèrits a ningú. Simplement, la victòria de CiU no semblaria tan èpica si la patacada socialista no hagués estat tan contundent.

Una mica és com el resultat de les passades eleccions al Parlament de Catalunya. CiU no va treure la majoria absoluta i es passarà la legislatura fent equilibris (fins a la data se n’ha sortit prou bé). Però la impressió de victòria abassagadora d’Artur Mas venia no del seu propi resultat, tot i ser notablement remarcable, sinó del desplomament dels seus adversaris.

La correlació de forces resultant a l’Ajuntament de Tortosa suggereix clarament l’existència d’un vot transversal en favor de Ferran Bel. L’enorme diferència entre CiU i el PSC, Santa Rita al marge, només s’explica perquè Bel ha sabut captar, com ja va passar el 2007, una part de l’electorat d’altres partits i, en particular, de votants socialistes.

Com i perquè? Possiblement perquè Bel, a diferència de Sabaté, domina la política de carrer, que és una de les dues potes fonamentals (l’altra és el despatx) de la política local. Sense menysprear l’obra de govern de Bel, que no és negligible precisament, bona part del seu resultat electoral deriva del fet que l’interessat és un excel·lent candidat... els quatre anys del mandat, no els últims sis mesos.

El temps dirà si estem davant d’una tendència de fons en la societat tortosina (no n’estic segur per la mateixa transversalitat del vot registrat aquest 22 de maig, que pot ser molt evanescent) o d’un bon candidat que fa campanyes intel·ligents i presenta balanços que la ciutadania considera convincents, al marge de sigles.

En tot cas, demà, quan es constitueixin les noves corporacions municipals, Sabaté ja no serà a la sala de plens. Algú es pot preguntar si les renovacions obligades ara pels resultats no haurien d’haver-se fet abans. I és clar, la retrospectiva és molt còmoda, ja que un no s’hi equivoca mai, però la qüestió és pertinent. No obstant, també s’ha de dir que en certes situacions plegar és l’actitud més digna. A Sabaté l’haurà de valorar a partir d’ara la història i quan això pugui fer-se amb serenitat potser resultarà que no va ser tan dolent. De moment, els tortosins i les tortosines no l’han volgut com a alcalde, i de forma del tot inapel·lable.

I ja que parlem d’història, i per acabar, Bel n’ha fet amb un resultat rotund. I n’ha fet ell, perquè com un servidor ja va escriure fa quatre anys, es tracta de victòries seves, personals, més que del seu propi partit. Això no és cap elogi, sinó la constatació de l’evidència. A partit de demà, i durant els propers quatre anys, la valoració que cal, tanmateix, és la de la feina feta. Que és el que compta (encara que expliqui també els resultats electorals) en temps tan difícils com els que encara estan per venir. Per això, més que felicitar el guanyador (que tampoc és feina d’un opinador) potser cal desitjar sort a Bel i al seu equip. Per molta capacitat que tinguin, que esperem que sí, i àmplia i còmoda sigui la seva majoria, els farà falta.

Publicat a La Veu de l'Ebre (10-6-2011)

dijous, de juny 02, 2011

Estat d’excepció electoral

Per un cop estic content de publicar el darrer divendres de cada mes. Si m’hagués tocat el divendres passat, potser hauria escrit coses que a la junta electoral no li haurien agradat. I com que la junta electoral no aplica la censura prèvia, però només de moment, potser hauria tingut conseqüències a posteriori.

Vagi per endavant que estic d’acord que el joc net ha de presidir un procés electoral i que ha d’haver-hi organismes que ho garanteixin. Però no tinc tan clar que tals organismes puguin declarar una espècie d’estat d’excepció, durant el qual quedin restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.

També tinc clar que les places plenes de persones indignades no tenen altre valor que el merament romàntic. Amb hippies passats d’edat que no van fer el maig del 68 quan tocava, antisistemes diversos, conreadors d’horts autogestionaris i “perroflautas”, no arreglarem els problemes que tenim. Però tenim perfecte dret a queixar-nos i a dir que n’estem fins a la gorra de certes coses. I a veure qui és la junta electoral per prohibir-nos-ho. És més, quan ens hauríem de queixar, si no? Quan no hi ha campanya i els partits no estan receptius (és un dir) i es fan el sord?

Després, el resultat és el que pot esperar-se, per més pervers que resulti: la dreta dura posant-se al costat dels antisistema (!), però criticant a la vegada el govern per no enviar-hi la policia a desallotjar a garrotades. En fi...

Podria escriure tres o quatre pàgines sobre el fàstic que em fa tot plegat, però sóc de tarannà pràctic i no m’agraden els actes inútils. No obstant, no renuncio a oferir algunes idees a la junta electoral per si creu oportú prendre alguna mesura. Ja que es veuen amb cor de decidir quan ens podem emprenyar, doncs podrien aprofitar per prohibir algunes altres coses no exemptes d’evident utilitat social.

La junta electoral podria començar per prohibir els partits xenòfobs i racistes. Jo m’he llegit la Llei de Partits i, tot i saber que es va fer únicament per il·legalitzar Batasuna, crec que dóna de sí per adoptar una mesura que seria tan higiènica com decent.

Tot seguit, la junta electoral podria prohibir l’especulació de capitals, que tant mal ha fet i continua fent. Però com afusellar l’especulació no resulta senzill, poden emetre ordres de detenció, o si més no de recerca i captura, contra els principals especuladors. No són difícils d’identificar: poden consultar la llista Forbes o l’anuari de la banca espanyola.

Suggereixo a la junta electoral que prohibeixi en tota època l’excès de decibels de certes celebracions populars. Si la gent vol continuar fent el ridícul disfressant-se per Carnaval, endavant, però que baixin el volum dels aparells de so. El mateix podria aplicar-se a les celebracions dels triomfs del Barça. Sóc culer, però crec que se’n pot gaudir sense perdre la compostura. Ah, i que li prohibeixin a un veí meu del Reial Madrid que tiri coets quan el seu equip fa un gol. És que em molesta molt, a més de fer-me molta ràbia.

També poden corregir la incongruència de prohibir els toros a les places i no els correbous, que són possiblement més salvatges. I ja que estem en matèria, que prohibeixin als Mossos d’Esquadra que et fan un control d’alcoholèmia preguntar-te com és que dones 0,0 si surts de sopar a un restaurant: estic cansat de contestar que bevent aigua. Suggereixo també que prohibeixin els fideus amb costella, que no m’agraden i que odio amb totes les meves forces des que la meva mare m’obligava a menjar-los de petit. I l’anguila (sóc de prop del delta de l’Ebre), que no em puc empassar ni obligat per la junta electoral.

Posats a fer, la junta electoral podria deixar de tocar-nos el que no sona i prohibir-se ella mateixa. Seria un acte del tot coherent amb el despropòsit de la setmana passada.

Publicat a El 3 de Vuit (27-5-2011)

divendres, de maig 27, 2011

Srebrenica dorm avui una mica més tranquil·la (però només una mica)

Les autoritats sèrbies han detingut aquest 26 de maig Ratko Mladic, un dels pitjors salvatges (si no el pitjor) dels molts que van abundar durant el conflicte dels Balcans. Srebrenica, l'escenari de la més greu de les matances dirigides i perpertrades per aquest fill de la grandíssima puta, podrà aquesta nit descansar una mica més tranquil·la.  O si més no, allunyar una mica els fantasmes.

No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.

Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.

El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.

En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.

Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.

Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?

I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.

Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.

Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.

Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.

Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?

La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.

Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.

dijous, de maig 19, 2011

Estat d'excepció electoral?

Estic d'acord que les campanyes electorals han de ser netes i que calen organismes independents que ho vetllin i garanteixin. No tinc tan clar que les decisions de la junta electoral converteixin aquest període en una mena d'estat d'excepció en què queden restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.

divendres, de maig 06, 2011

Males universitats, bons estudiants?

La Llista de Xangai, que emet des de 2003 la facultat de Comunicacions d’aquesta ciutat xinesa, és el rànquing de qualitat universitària mundial de referència. I no exempt de polèmica, i no perquè les universitats nordamericanes copin, de carrer, els primers llocs (disset dels primers dinou). És que se li atribueix que només valori els estudis de ciències i no els d’humanitats, o que sobrepuntuï les publicacions en revistes científiques de llengua anglesa. Com si Nature o Science, o The Lancet, no estiguessin escrites en anglès. O com si la immensa majoria de premis Nobel de disciplines científiques no fossin professionals universitaris en actiu.

Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.

Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.

Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?

Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.

En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.

Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.

Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)

dimarts, de març 29, 2011

La hipocresia racista

Dos articles enrera escrivia sobre el copagament i deixava a l’aire que caldria parlar sobre la hipocresia racista i la despesa sanitària. Moltes veus, no totes declarament xenòfobes, plantegen que els recursos actuals no arriben per a tots i que, en aquest cas, primer els de casa (no saben el que em rebenta citar aquest lema: és a títol merament il·lustratiu).

El plantejament s’adoba amb referències ja no al suposat tracte de favor que reben els immigrants en els serveis públics (i que les xifres desmenteixen), sinó a episodis quotidians que vindrien a demostrar la major. Ho hauran sentit: que si els immigrants col·lapsen urgències, que si van amb exigències que no ens permetem ni nosaltres, que si reben assistència gratuïta persones que no cotitzen... En definitiva: que consumeixen molt sense aportar res al sistema.

I és possible que tinguem alguna mala experiència que pugui fonamentar tal creença. Possiblement hem vist a un immigrant queixant-se inapropiadament i potser sense tenir raó. I podem tenir la impressió que sí, que els immigrants consumeixen més serveis sanitaris, ni que sigui pel fet que tenen més fills. Fins i tot que alguns aprofiten per accedir a tractaments no disponibles al seu país d’origen.

Però les impressions no poden contradir la veritat freda i objectiva de les xifres. Amb números de 2009 (darrer exercici tancat), l’atenció sanitària a persones immigrants va significar el 5,5% de la despesa sanitària. En el mateix període, la població d’origen estranger va aportar, via cotitzacions, el 6,6% dels ingressos de la Seguretat Social. Per més senyes, l’1,1% de contribució neta al sistema equival al respectable import de 5.000 milions d’euros. Aquesta simple constatació ja desmenteix les opinions més tremendistes. Però altres xifres donen pistes encara més importants per acabar de situar la qüestió en el seu context exacte.

La població immigrant és menys del 15% del total (a Catalunya, tenen entre l’11 i el 12% de les targetes sanitàries). Volen rellegir quin percentatge de la despesa representen?

La despesa per ciutadà de nacionalitat espanyola és de promig el doble que l’efectuada per ciutadà estranger. Això es deu al fet que el gruix de la immigració està format per persones d’entre 20 i 45 anys, és a dir, persones joves i “fortes” (han vingut a treballar) i gaudeixen de bona salut. En tot cas, de millor salut que l’envellida població autòctona: els membres de la nostra tercera edat consumeixen fins a quatre vegades més serveis sanitaris que l’immigrant mig. Les dades donen fins i tot per desmentir que els immigrants aprofitin que són aquí per posar-se al dia amb la salut: no arriben a l’1% de les llistes d’espera quirúrgiques.

Ja sé que aquesta informació no vencerà idees preconcebudes, però resulta bastant incontestable. La immigració és contribuent neta del sistema fiscal i de seguretat social. No és sobrer recordar que, sent menys d’un 15% de la població, els immigrants han aportat el 40% del gran creixement del PIB dels anys anteriors a la crisi. Els superàvits històrics de la Seguretat Social no s’expliquen sense la seva aportació. En tot cas, han aportat més que les grans fortunes que tributen a l’1%.

Una altra cosa és que ara, assetjats per l’atur, vulguem tornar a fer les feines que havíem descartat i que els immigrants van venir a cobrir. O que els ajuts puguin estar desproporcionats, però per una qüestió de renda i no d’origen. A molts autòctons (calculo que també uns quants dels que protesten) els venia de primera tenir una mà d’obra precària i barata. Quants d’aquests explotadors són a la presó? La pregunta és incòmoda, sí, però pertinent. Si haguéssim pagat als immigrants com a un nascut aquí, els ajuts també haurien quedat equilibrats i algunes boques més (hipòcrites totes elles) haurien de callar.

Publicat a "El 3 de Vuit" (25-3-2011)

diumenge, de febrer 27, 2011

Els impostos tenen sexe

El mes passat vaig escriure sobre el copagament sanitari i, entre altres perles, posava en qüestió que a aquestes alçades de la pel·lícula la sanitat universal i gratuïta es pogués considerar una conquesta social. No m’han dit fatxa els meus amics sindicalistes, com em temia. La crítica m’ha vingut d’un economista que, en contra del que podria fer pensar la seva professió en els temps que corren, és d’esquerra. I de la varietat de pedra picada.

En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.

Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.

Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.

L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.

Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i  de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.

Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.

I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.

Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.

dijous, de febrer 24, 2011

Quatre coses sobre el 23-F (i 2)

Tenia catorze anys, però em sembla que no era com els nascuts després de 1981 que avui han entrevistat a un canal de televisió: un ha confòs el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Per aquella època un servidor ja havia participat en alguna pintada i havia ajudat a penjar alguna pancarta. Quan d'adult algú m'ha atribuït idees conservadores o ser de dretes, hauria d'haver-li explicat el contingut de tals pintades i pancartes. Però és que fa molt que no desmenteixo coses que no són certes. Els desmentits no sol·licitats, que volen dir el que volen dir, ja se sap...

Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.

I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.

Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".

L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).

De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.

Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.

Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.

El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.

També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.

El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.

Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.

Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.

Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.

Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.