Els Alfacs contra Google: raó de fons, decisió potser equivocada

Els propietaris del càmping Els Alfacs han demandat judicialment Google. Reclamen que les referències a la tragèdia que va haver-hi el 1978 no surtin les primeres quan es tecleja el seu nom. O si més no, que quedi diferenciat clarament que una cosa és el càmping i l’altra la tragèdia que hi va ocórrer.

I saben què? Que tenen raó. Ha de ser molt dur que, pels segles dels segles i a escala universal, casa teva quedi com el lloc on va passar una desgràcia horrible, quan tu no en vas tenir la culpa, sinó que en vas ser, n’ets, una víctima més.

Però he volgut conèixer en detall la demanda, perquè a banda de la meva malfiança natural, sumada a l’adquirida en la meva època de periodista, qualsevol retallada a la llibertat d’informació, fins i tot si pot estar fonamentada, no em deixa indiferent. Com a mínim, crec que s’ha de discutir i, per descomptat, justificar molt bé.

I aquí la sorpresa. L’advocat dels propietaris no explica exactament el mateix que aquests. Els amos del càmping reclamaven el dret a l’oblit, que potser es porta malament amb la necessitat de no perdre la memòria, però que podria arribar a admetre’s en determinades circumstàncies. El seu lletrat, en canvi, argumenta un perjudici al negoci. Qui voldrà anar a un càmping si quan el troba per Google li tiren a la cara relats horrorosos i imatges que fan autèntica feredat?

I també tenen raó. Ha de ser molt dur que una desgràcia de la qual vas ser víctima et perjudiqui la forma de guanyar-te el pa. Però ja no és el mateix. Puc raonar-ho, però ja no se’m produeix la identificació emocional automàtica del primer supòsit.

En darrera instància, tot i entendre els motius dels empresaris, em sembla que estem davant d’un precedent potencialment perillós. Ningú ha de patir un dolor inflingit gratuïtament, sí, i al nostre país hi ha hagut sentències judicials molt sensates que han sabut equilibrar la llibertat de premsa amb no burxar gratuïtament les ferides. Però restringir la llibertat d’informar i comunicar, encara que sigui amb bones raons, és sempre un camí que se sap on comença, però no on pot acabar. No voldria donar idees, però els propietaris dels Alfacs fa temps que demanen als mitjans de comunicació que els deixin estar. Què faran ara, pel mateix principi? Denunciar-los també?

Això no vol dir que els mitjans de comunicació, o els que opinem, o Google (tot i que es limiti a indexar contiguts d’altres), tinguem carta blanca. És més, va sent hora d’afinar els criteris deontològics que han de regir la informació sobre catàstrofes. I sobretot plantejar-nos si certes coses tenen lògica. Per exemple: cal recordar any rere any l’aniversari d’una desgràcia, sense aportar més que anècdotes irrelevants? Perquè una cosa és no parlar de les coses, i l’altra repetir-les ad nauseam i oblidar que el “producte” amb què treballem no és una entelèquia abstracta que anomenem notícies, sinó persones i les coses que els passen.

Però que això sigui així no vol dir tampoc que els propietaris del càmping Els Alfacs, tot i tenir una raó amb la qual és senzill identificar-se, no puguin equivocar-se en les seves decisions.

Lamento dir-ho, però quan van voler continuar l’activitat després de l’accident, a més de certa autoritat moral, van assumir també algunes càrregues. Perquè mantenen, si no, un monolit commemoratiu dins del recinte? Em dol adreçar certes preguntes als empresaris dels Alfacs, però tristament toquen. Què faran amb el monument? El desmantellaran un dia d’aquests en atenció al “dret a l’oblit”, o més bé perquè pot perjudicar la imatge del negoci? I què els expliquen als turistes que pregunten què significa? Els diuen que és una escultura com tantes altres? Que hi pensin, si us plau.



Publicat a El 3 de Vuit (26-8-2011) 

Publicat a La Veu de l'Ebre (26-8-2011)