divendres, de maig 27, 2011

Srebrenica dorm avui una mica més tranquil·la (però només una mica)

Les autoritats sèrbies han detingut aquest 26 de maig Ratko Mladic, un dels pitjors salvatges (si no el pitjor) dels molts que van abundar durant el conflicte dels Balcans. Srebrenica, l'escenari de la més greu de les matances dirigides i perpertrades per aquest fill de la grandíssima puta, podrà aquesta nit descansar una mica més tranquil·la.  O si més no, allunyar una mica els fantasmes.

No utilitzo qualificatius com el de fill de la grandíssima puta a la lleugera o perquè sí. Ho faig amb coneixement de causa. Quan un ha estat a Bòsnia en els moments més calents de la guerra, i ha vist amb el seus propis ulls el pa que s'hi donava, simplement no pot ser neutral o agafar-se-la amb paper de fumar quan en parla. Ho acostumo a resumir en una idea: quan en una guerra hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica van ser 12.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.

Em diran que cal respectar la presumpció d'inocència, fins i tot la dels pitjors criminals. Però permetin-me recordar que el benvolgut senyor Mladic tenia el costum, o vici, d'enregistrar en vídeo les seves moltes i immenses maldats. Entre elles, la de presentar-se a Srebrenica a fer una matança amb una tropa disfressada de cascos blaus, per despistar o no alarmar les seves imminents víctimes i evitar que fugissin cames ajudeu-me.

El seu currículum està ornamentat amb altres proeses, com el ferotge setge de Sarajevo, durant el qual va tenir una altra de les seves idees brillants, consistent en apostar franctiradors per les teulades, que disparaven contra tot el que es mogués. De vegades he pensat que als xenòfobs de casa nostra els hauríem d'haver enviat una temporadeta a passejar pel bulevar Mese Selimovica, rebatejat a l'època com Avinguda dels Franctiradors. Preferentment amb un cartell penjat del coll que digués "I'm bosnian". Així haurien aprés, per la via bèstia i en pròpia pell, què és exactament l'odi racial.

En definitiva, que la presumpció d'innocència del senyor Mladic, vista la muntanya de material autoinculpatori, és merament formulària. I, en tot cas, que se la posi per on li càpigue. Així de clar.

Sí, Srebrenica pot descansar tranquil·la, però només una mica com posa al títol. Perquè Sèrbia s'ha pixat a la cara de tota la comunitat internacional durant quinze anys, deixant solta la bèstia. Això fins al punt que la bèstia en qüestió, a diferència d'altres carnissers col·legues seus, ni tan sols s'amagava. Tot el contrari, continuava amb la seva afició als vídeos, aquesta vegada a bodes i a tota mena de celebracions.

Molt difícil no devia ser enxampar-lo. I molts som els que mai no ens hem cregut del tot la sinceritat de Sèrbia en relació al seu passat recent. Alguns tenim memòria i recordem que, quan la guerra del Kosovo (segon capítol del conflicte balcànic), n'hi va haver prou que avions americans deixessin caure quatre bombes a Belgrad, assegurant-se de tirar-les ben als afores sense que ningú prengués mal (va haver un mort, d'un infart provocat per l'ensurt), perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de pega uns anys abans per aturar el que passava a Bòsnia, si tan fàcil hauria estat aconseguir-ho?

I el més bo. El dia que va caure el règim d'Slobodan Milosevic, va ser cosa que uns pocs milers de manifestants arribessin a la plaça del Parlament de Belgrad i ocupessin l'edifici. No va haver-hi violència perquè la policia, i menys encara l'exèrcit, no es va voler complicar la vida. Lamento dir que la valentia del poble serbi és presumpta i poca cosa més. La pregunta és la mateixa que en el paràgraf anterior: si tan fàcil era fer caure aquell castell de cartes, com es que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant, i arriscant alguna cosa; no després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.

Però per a covardia, la del món occidental. La memòria a la qual al·ludia unes línies més amunt també ens fa tenir present que la matança de Srebrenica va fer-se davant de la total passivitat dels cascos blaus holandesos desplegats a la rodalia justament per protegir la seva població. Valent sarcasme! Hi ha versions dels fets que diuen que els serbis fins i tot els van prendre les armes per usar-les a la matança. Bé, les armes no ho sé, però els cascos pintats de blau cel sí, perquè es veuen perfectament als caps dels assassins en els vídeos d'aquella jornada amarga.

Occident no va fer res durant gairebé quatre anys per aturar les mantances i les salvatjades, segurament per la tristíssima raó que Bòsnia no tenia petroli. El mateix Occident que feia poc havia "alliberat" Kuwait, o el que en època més recent es passeja pel món imposant la democràcia a canonades, fins i tot a qui no la vol. Perdonin que sigui tan agre, però els malsons que encara tinc, tants anys després, sobre les fosses comunes de Srebrenica i els milers de cadàvers que contenien, em disparen la bilis. Ja els deia abans que no era neutral.

Per això, els que no tenim dret a dormir tranquils, ni tan sols una mica com Srebrenica, som aquell món occidental que hauria pogut evitar tot allò i no va moure un dit quan s'havia de moure el que més convingués. Kofi Annan, per aquella època secretari general de l'ONU, va dir que el record de Srebrenica ens perseguiria força temps. I així és. Bé, si més no, si tenim consciència, si no deixem-ho córrer. Però ja em perdonaran: més que boniques paraules el que ens cal és justícia, encara que sigui retardada.

Sento a la televisió, estupefacte, que l'interrogatori del detingut s'ha hagut d'interrompre a causa de la seva mala salut. A les imatges que acompanyen la notícia, es veu al senyor Mladic ballant amb notable agilitat i alegria. Pinochet també es va aixecar de la cadira de rodes a Londres, quan la demanda d'extradició del jutge Garzón va ser definitivament desestimada. Quines coses, oi?

La cadena perpètua segurament és poc càstig per al cafre de Mladic. Però jo seré coherent amb la meva oposició a la pena de mort. No obstant, també dic que una absolució o una comdemna simbòlica per raons de salut no fa justícia a Srebrenica. No fa justícia als homes de totes les edats, d'adolescents a vells, que van ser-hi massacrats. Tampoc fa justícia a les dones que, quan van arribar a zona segura, el primer que van fer, després de veure el que havien vist, va ser proporcionar-se una corda, buscar un arbre i penjar-se. Els sembla cruel el relat? Doncs no continuïn llegint, però les coses van ser així.

Srebrenica pesa sobre la nostra consciència. Havíem permés que Hitler se'ns escapés de les mans, però al final el vam destruir. I amb un cost elevat, per cert. Res no pot negar aquest fet, ni tan sols la doble moral amb què van ser tractats, per benefici seu, molts nazis. Els carnissers dels Balcans se'ns van escapar de les mans, però després se'ns van escapar literalment, emmig de la passivitat sèrbia i d'una comunitat internacional que només "apretava" amenaçant de retardar l'ingrés serbi a la Unió Europea. Calculo que la detenció de Mladic obeeix únicamen al fet que al govern serbi li deu "apretar" el seu propi calendari. A fi de comptes, per una gran majoria de serbis, l'avui detingut és un heroi nacional, Diplomàcia, en diuen. I jo penso: quin fàstic, doncs.

dijous, de maig 19, 2011

Estat d'excepció electoral?

Estic d'acord que les campanyes electorals han de ser netes i que calen organismes independents que ho vetllin i garanteixin. No tinc tan clar que les decisions de la junta electoral converteixin aquest període en una mena d'estat d'excepció en què queden restringits el dret de manifestació o la llibertat de premsa.

divendres, de maig 06, 2011

Males universitats, bons estudiants?

La Llista de Xangai, que emet des de 2003 la facultat de Comunicacions d’aquesta ciutat xinesa, és el rànquing de qualitat universitària mundial de referència. I no exempt de polèmica, i no perquè les universitats nordamericanes copin, de carrer, els primers llocs (disset dels primers dinou). És que se li atribueix que només valori els estudis de ciències i no els d’humanitats, o que sobrepuntuï les publicacions en revistes científiques de llengua anglesa. Com si Nature o Science, o The Lancet, no estiguessin escrites en anglès. O com si la immensa majoria de premis Nobel de disciplines científiques no fossin professionals universitaris en actiu.

Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.

Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.

Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?

Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.

En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.

Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.

Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)