La Llista de Xangai, que emet des de 2003 la facultat de Comunicacions d’aquesta ciutat xinesa, és el rànquing de qualitat universitària mundial de referència. I no exempt de polèmica, i no perquè les universitats nordamericanes copin, de carrer, els primers llocs (disset dels primers dinou). És que se li atribueix que només valori els estudis de ciències i no els d’humanitats, o que sobrepuntuï les publicacions en revistes científiques de llengua anglesa. Com si Nature o Science, o The Lancet, no estiguessin escrites en anglès. O com si la immensa majoria de premis Nobel de disciplines científiques no fossin professionals universitaris en actiu.
Però on la crítica a la Llista de Xangai es fa ferotge és entre les universitats que queden classificades a partir del lloc número 200, llindar d’una mena de top ten d’excel·lència més o menys acceptat. Però ja va explicar-ho Esop amb aquella sensacional faula de la guineu i el raïm verd. El primer centre català del rànquing és la Universitat de Barcelona, que ocupa el lloc 253. La Universitat Autònoma de Barcelona és a la posició 302. La Pompeu Fabra, tot i ser una pública a la qual s’han abocat diners a cabassades per convertir-la en un centre d’elite, se situa en el lloc 384. La Politècnica de Catalunya o la Rovira Virgili, i cap altra de les públiques i privades catalanes, figura entre les 500 primeres de la llista. Estalviem-nos la vergonya de citar d’on són els centres que ens passen la mà per la cara.
Naturalment, això no vol dir que a les universitats catalanes no es facin coses ben fetes. Vol dir, simplement, que n’hi ha qui les fa millor. I que els que les fan millors es compten per centenars. El que són les coses, oi? Però coses així passen quan l’avaluació és autènticament independent i externa. És a dir, quan no la fa un mateix o el polític de torn.
Però hi ha una paradoxa terrible. Aquestes universitats que volen tan baix en el rànquing mundial baten récords d’alumnes estrangers, entre ells el de becaris Erasmus. I, és clar, un no pot evitar preguntar-se com és possible que centres tan “dolents”, puguin acollir estudiants tan “bons”. És que els estudiants no volen aconseguir el millor futur possible obtenint una bona formació? És que ningú aspira a tenir una universitat de prestigi en el seu currículum, per poc que s’ho pugui permetre?
Sembla ilògic, és veritat. Però hi ha una lògica més crua. Hi ha ciutats, com Barcelona, que reben Erasmus a milers per la senzilla raó que s’hi viu de meravella. Per més senyes, perquè existeix la impressió que, a banda d’un clima fantàstic, hi ha una gran oferta de lleure i una permissivitat per fruir-ne a cor què vols.
En definitiva, les legions d’Eramus que recalen a Barcelona no venen necessàriament a estudiar, sinó a passar-ho bé i a sortir cada nit. És una afirmació exagerada? Doncs no, no és difícil arribar a aquesta conclusió, per trist que pugui resultar. N’hi ha prou de fer un tomb per alguns fòrums d’internet sovintejats per aquests “estudiants” per adonar-se’n que els que estan aquí gaudint d’una festa permanent seran una minoria, però que són una minoria molt visible o no són tanta minoria.
Alguns reportatges televisius dels darrers temps confirmen sobradament aquesta impressió. El més sagnant és escoltar com els interessats, amb veu d’aiguardent, admeten que han vingut a casa nostra a emborratxar-se. Sort que, presumptament, tenen un mínim d’educació. Però potser les seves paraules indiquen, millor que cap rànquing, quin és el nivell de les universitats d’origen de tals individus.
Les beques Erasmus són un dels millors invents nascuts a Brussel·les. No haurien de pervertir-se per molt que als joves els agradi l’alegria de viure, per dir-ho de forma elegant. Un no ha estat precisament un universitari trist i tancat a casa, però, si més no, no em pagava les copes amb una beca.
Publicat a El 3 de Vuit (21-4-2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada