dilluns, de desembre 31, 2007

El vi de dir missa intoxica?

Plantejo la pregunta del títol davant de l'exageració manifesta que significa dir que a la concentració que els bisbes van convocar ahir a Madrid hi havia dos milions de persones. De fet, més que exageració, és una autèntica animalada. Algú ha estat algun cop a la plaça de Colón? Jo sí i, sense necessitat de calcular els seus metres quadrats (operació que de totes formes es pot fer), tinc claríssim que, per dir-ho de forma elegant, o hi falta espai o hi sobra gent.

És més, com que no és el primer cop que en temps recents la dreta política o episcopal convoca manifestacions que comencen, acaben o passen per aquesta plaça, tenim l'evidència de les xifres contradictòries dels propis convocants. Simplement, no pot ser que la plaça rebenti pels descosits amb un milió de persones i que al cap de pocs mesos n'hi entrin dos milions.

Clar que els carrers adjacents també s'omplen. Però vaja, quan les manifestacions de la guerra d'Iraq o les de l'11-M, a Madrid van sortir al carrer dos milions de persones, presumptament, en cada cas. I van ocupar pràcticament tot el centre de la ciutat. És a dir, a banda que totes aquestes xifres estan inflades, per motius diferents però inflades, no quadren entre elles.

De vegades, em penso que alguns convocants de manifestacions es pensen que la gent som imbècils. Justificar la "gran" afluència en ordre a què hi havia 500 autocars... En fi, a 60 places com a molt per autocar, surten 30.000 persones. En falten unes quantes per arribar a dos milions.

Arribats a aquest punt, com que calculo que els bisbes observen el manament de no mentir, i per tant excloc la mala fe, he de concloure que tenen problemes de visió, problemes amb les matemàtiques o que el vi de dir missa distorsiona la perspectiva de les coses.

No obstant, a casa nostra tampoc hauríem de treure tant de pit. El mite del milió de persones que caben al Passeig de Gràcia s'aguanta tan poc com els dos milions a la plaça de Colón de Madrid. Si algú en té ganes, li explico. Però ja avanço que la justícia d'una causa no s'incrementa, ans el contrari, amb exageracions disparatades.

diumenge, de desembre 30, 2007

Polèmica amb els Pastorets de "Polònia"? Au, va!

L'arquebisbe de Barcelona està molest amb el programa de TV3 "Polònia" pels Pastorets que van muntar dijous passat. Em costa imaginar què li haurà vist el senyor cardenal a aquest programa, que si algun defecte tenia no era el seu contingut satíric, sinó més aviat que es notava que estava treballat com qualsevol altre capítol i no com un d'especial: és a dir, que es veia poc treballat tot i ser, no obstant, bastant bo.

Calculo que els trets deuen anar perquè la marededéu fos representada per un home. I que automàticament la sagrada família fos equiparada a un matrimoni gay. Que consti que ho dic per dir alguna cosa, ja què el senyor arquebisbe sabrà. La veritat és que fins i tot un ateu com jo se sent ofés de veure l'Acebes en el paper de la marededéu (o de qualsevol altra cosa). Però ja entendran que jo ho dic amb conya i l'arquebisbe, no.

Pel poc que conec a l'arquebisbe de Barcelona, no em quadra aquesta reacció seva. Tot i ser del morro fort en temes com l'avortament, més aviat és un personatge de formes suaus i que no es busca brega pel fet de buscar-se'n. Però escoltin, la mentalitat dels capellans i dels bisbes de vegades és ben rebuscada.

No cal que els recordi que aquest mateix arquebisbe no considera ofensives les declaracions del seu col·lega de Tenerife. Sí, aquell que justifica que els capellans abusin de nens perquè aquests van provocant. Bé, no sabem si Martínez Sistach ho considera ofensiu o no, però el que està clar és que no bada boca. I per cert, són molt més injurioses i indignants les paraules del bisbe de Tenerife que un sàtira tova sobre un conte popular.

divendres, de desembre 21, 2007

Un any més de croada contra el nadal




Aquest és el sisè any de la croada antinadal que quatre eixelebrats anem reiterant per aquestes dates. Un encara no ha descobert que tenen aquestes dates d'assenyalades, si no és per fer una mirada al món i agafar una emprenyada. Tampoc cal prendre un parell de bombes de mà i anar-se'n a fer justícia, com resava la lletra d'una cançó que acompanyava aquesta anti-nadala fa un parell d'anys. Però entre això i guardar silenci queda molt camí per córrer.

En particular, trobo que el millor que podem fer-ne és enfotre-nos del nadal i de tot el que l'acompanya. És un exercici saníssim, que et deixa noves les neurones, va bé per la salut i et fa fer més bona cara.

Constato amb alegria que el pensament antinadalenc va guanyant terreny, lentament però sense aturador. Enguany, uns quants blocaires s'han empescat una mena de xarxa contra el nadal. He buscat per Internet i he trobar fins i tot una colla gallega que proposa formar comandos per anar a carregar-se els llums de nadal, a cops de roc o com calgui. Potser no cal fer malbé el mobiliari urbà, certament, però si la cosa ha de servir perquè els pobles i ciutats es decideixin a no posar guarniments al carrer..., doncs igual no és tan mala idea. En tot cas, té molt de cívica la despesa insostenible i consumista que es fa en la il·luminació nadalenca?

Potser m'estic posant massa seriós, però és que en aquesta època de l'any jo sempre faig mala cara. I com em deia l'any passat el vendrellenc Jordi Beltran, el que s'ha fer amb el mal rollo és divulgar-lo.

Els que rebeu per primer cop aquesta antinadala potser no sabreu que des de la segona "edició" va acompanyada d'un tema musical. D'un tema antinadalenc, com us podeu imaginar. No sempre ha estat fàcil localitzar composicions adients, però el balanç és bastant positiu. Tot i que a vosaltres us n'han arribat mitja dotzena mal comptades, al meu Itunes hi tinc una llista de reproducció ben farcida, amb autèntiques perles que fa goig d'escoltar fins i tot a l'estiu. Si la SGAE no toqués tant la pera llimonera, en sortiria un bon disc, que potser ens faria guanyar la primera pela i tot.

El llistó està molt alt, desprès de la versió punk del "Santa Claus is coming to town", perpetrat per uns tals Wizo. O del gran descobriment d'uns molt coneguts a casa seva i que atenen per Eurosis, però que canten un sensacional "25, ya es navidad". Enguany no podíem baixar el nivell i a la vegada volíem ser interactius. Per això, deixem per a millor ocasió una versió reggae (i més porrera que la mare que la va parir) del "We wish you a Merry christmas", i recollim una petició molt reiterada en els darrers dos o tres anys per part d'algunes de les persones que reben aquest antinadala.

Ens referim al "Merry fucking christmas". Tot un clàssic, que oferim en la versió de la corrosiva sèrie d'animació South Park. L'una per l'altra. Ara que està tan de moda parlar de maridatges, aquí en tenim un exemple de manual. Poques poses resulten tan harmonioses anant juntes. Entre altres motius, perquè la lletra és bèstia com ella mateixa i reparteix contra el cristianisme, per motius evidents, però també contra la resta de les principals religions, ateus inclosos.

Si aneu a youtube trobareu un grapat de vídeos amb aquesta melodia i diferents animacions. Per afany de contradició, aquí poso una animació alternativa a la dels ninots de South Park.

No m'allargo més, que ja ho fet prou. No obstant, la causa s'ho mereix.

És evident que no us desitjo bon nadal.


P.S.– En aquest post la paraula nadal (o christmas) no surt en majúscula. No és cap problema tècnic, ni cosa de la blackberry. Ho posem en minúscula per coherència i perquè ens dóna la real gana.

diumenge, de desembre 16, 2007

Si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi!


Peu de foto: Perfecte Soler, davant del micròfon, explicant-nos que de dictadors ni en volem ni ens en fan falta.


Aquest matí he assistit al lliurament d'uns premis literaris a Calafell. Un dels guardonats ha estat Perfecte Soler, un manresà de 83 anys que, segons pròpia confessió, ha arribat a la literatura a partir de la jubilació. No sé si la literatura li dóna grans alegries, tot i que calculo que sí. El que sí ha demostrat avui el senyor Soler és que està en plena forma i que manté un esperit jove i, sobretot, un humor llampant.

Ha volgut explicar de què tractava el seu treball, que reivindica el sistema educatiu de la República i, en particular, la figura de Joan Puig i Elias, pedagog, continuador de Ferrer i Guàrdia i principal estendard de l'escola unificada. Com tantes altres coses, l'escola unificada va ser anul·lada el 1939. Per no fer-ho llarg, el senyor Soler es preguntava avui què hauria estat del país sense dictadura.

I és llavors que ha fet un al·legat en favor de les societats lliures que vull destacar aquí. Al·ludint possiblement, tot i que no de forma explícita, a les relacions entre Franco i l'església catòlica, el senyor Soler ens ha etzibat que "si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi". Ha afegit, amb rotunditat, que "nosaltres no els volem" aquests possibles dictadors.

Perfecte Soler no podia ser més clar. En realitat, el seu nom de pila no podia ser més escaient per a aquestes manifestacions. Afirmacions molt oportunes en èpoques en què l'església catòlica, a més de molta altra bèstia viva, s'està desacomplexant en relació al franquisme.

dissabte, de desembre 15, 2007

Jo també aniré a la manifestació de Tortosa


Aquesta tarda, a Tortosa, hi ha convocada una manifestació per protestar contra les amenaces que planen sobre el territori de les Terres de l'Ebre. És una convocatòria que té tota la raó del món, perquè és normal que la gent es rebel·li contra una forma de fer segons la qual casa teva hagi de ser sempre l'abocador de tot allò que territoris més rics i ben servits no volen, o el subministrador de recursos naturals per a què els altres visquin bé, mentre tu no tens expectatives o has d'acabar marxant.

Es poden donar xifres objectives de com ha pujat el nivell de renda de les comarques que reben l'aigua del ministransvasament. Jo fa disset anys que visc a Tarragona, primer, i al Baix Penedès desprès, i, a banda els números, no parlo per parlar.

I si es desitja es pot fer demagògia, però fonamentada. Perquè el cementiri nuclear nuclear no el posen a les Rambles (i posats a fer, les nuclears a la plaça de Catalunya o el dipòsit de gas allà al Fòrum)?. No és a Barcelona on es consumeix més electricitat? És el mateix que passa amb les presons. On es cometen més delictes? A Sant Esteve Sesrovires?

És demagògia, és veritat. Però no és més demagògia que la solidaritat sempre en la mateixa direcció. És més, quan la solidaritat és imposada, deixa de ser solidaritat. El mínim que podria fer la resta de Catalunya és pagar-se el gust.

Però també vull recordar el que vaig escriure aquí un altre cop. Totes les amenaces per les quals avui hi ha una manifestació no arriben perquè sí. I en particular no arriben únicament perquè a fora de les Terres de l'Ebre no ens estimen. Se n'aprofiten, certament, però perquè sempre troben algú disposat a quedar-se el mort. És important tenir-ho present, perquè si no, el centralisme, o fins i tot la mera fatalitat, acaben sent pretextos per despistar el personal. Això de creure que l'enemic només està a fora i que els nostres mals mai són culpa nostra els és molt útils a aquells a qui els va bé que la gent s'equivoqui d'enemic.

Amb aquesta crida a l'autocrítica, que no menysté sinó que complementa i enriqueix el plantejament d'aquesta tarda, us convido a assistir a la manifestació. Jo també hi seré. Ja sé que visc a un lloc (a Calafell) on el minitransvasament em fa servei. Però les coses justes són les coses justes.

Hi portaré les meves filles. Vull que aprenguin un parell de coses. En particular que sàpiguen tot el que hi ha al darrera (injustícia, greuges territorials, desequilibri...) de l'innocent acte d'obrir l'aixeta a casa, a Calafell, i que hi surti aigua.

Fins al vespre!

dimarts, de desembre 04, 2007

"Vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa

Aquests darrers dies he tingut un interessantíssim "vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa, autor de centpeus, un dels meus blocs de capçalera. Li vaig demanar ajut científic en un tema que volia tractar al petit espai d'història que faig a Calafell Ràdio. Per resumir, és una història de romans i de les habilitats militars que van fer a Roma l'ama del món.

El tema és el de menys. A qui li importa a quina velocitat caminaven les legions romanes, per exemple? Però l'experiència ha estat molt gratificant. Jo he aprés un munt de coses, que no considero inútils en absolut. No ho dic perquè hagin de sortir a un programa de ràdio. És que la història sempre ensenya coses. Fins i tot quan no ensenya res, ajuda a posar les coses en perspectiva. Ens permet, per exemple, veure que hi ha coses a les quals donem una transcendència com si ens hi anés la vida i que resulta que ja els passaven als nostres pares, als nostres avis i als nostres avantpassats de fa vint segles, sense que ningú prengués mal o s'estripés les vestimentes.

La millor part ha estat comprovar com les noves tecnologies faciliten compartir la curiositat i el gaudi d'aprendre pel fet de saber. Simplement perquè sí. El que buscàvem se'ns ha resistit bastant, però aquest era l'al·licient. Emmig de les obligacions professionals i familiars i de la manca de temps per això o per allò, hem trobat raconets per satisfer la curiositat i, a la vegada, disfrutar com a animals mentre empaitàvem les dades que se'ns escapaven.

D'un fil inicialment molt prim, hem acabat compartint gairebé una visió panoràmica del món antic. No puc deixar d'admirar-me, malgrat no ser novetat, que tot plegat ho hem fet dues persones que només ens hem vist la cara una vegada (a la presentació del llibre del Daniel a Roquetes). Internet ens ho ha posat fàcil (potser per telèfon no hauríem arribat ni a trucar-nos, qui sap). Però cal dir que la societat del coneixement no és únicament la seva base tecnològica. És l'afany de saber, la curiositat inquieta, el no quedar-se amb la primera moto que t'intenten vendre...

D'aquí a uns dies, ja ho avisarem, el Daniel participarà en el programa d'històries curioses de Calafell Ràdio. Si ho escolteu (podeu fer-ho per Internet), ja us n'assabentareu de tota la pel·lícula. Jo, ara, només puc donar les gràcies al Daniel per les alegries que m'ha donat aquesta batalleta de coneixement que hem compartit.

dissabte, de desembre 01, 2007

El dia contra la sida i el valor dels símbols


Avui és el Dia Internacional de la Lluita contra la Sida i moltes persones ens hem posat un llaç vermell. Aquest símbol, ja universal, i que ha tingut una prolífica descendència (llaços de diferents colors, simbolismes i reivindicacions), té una interessant història al darrera, no exempta, per cert, de polèmica. Tenim el símbol adoptat i assumit (aquest és el seu èxit), però com passa en moltes altres coses ignorem d'on ve tot plegat.

Aquesta setmana m'he estat estudiant una mica la història del llaç vermell, per poder-ho explicar al programa de Calafell Ràdio en què col·laboro, parlant d'històries curioses. Buscar els orígens de les coses és un exercici molt interessant, en què al gaudi de satisfer la curiositat s'hi afegeixen descobriments insospitats.

Jo, aquesta setmana, m'he quedat parat en assabentar-me que el llaç que ha donat peu a tants altres llaços, no és una idea realment original i que s'inspirava en un llaç anterior. En concret, en un llaç de color groc que van començar a posar-se espontàniament els familiars dels soldats americans que van participar en la Guerra del Golf (1990-1991). La cosa no pretenia honorar els soldats morts, sinó expressar una actitud més de record fins i tot que de suport a les tropes en general.

Poc després, un grup d'artistes de Nova York especialment conscienciats pel tema de la sida, que actuaven sota el nom de Visual AIDS, van recollir aquesta idea i van tenyir el llaç de vermell. L'al·lusió a la sang no és imaginada: ells mateixos van dir que representava justament això.

El símbol del llaç vermell va tenir la partida de naixement el dia que es van lliurar els premis Tony de 1991. Aquests guardons premien els espectacles teatrals que es fan als Estats Units, en particular els de Broadway. Aquell dia, l'actor britànic Jeremy Irons en portava un a la solapa quan va pujar a l'escenari per llegir un dels veredictes. Interrogat desprès pels mitjans de comunicació sobre aquell símbol, va explicar de què es tractava i a partir d'aquí la cosa va començar a córrer.

Poques setmanes després, a principis de 1992, va començar la cursa per a les eleccions presidencials nord-americanes. Alguns candidats, sobretot dels que es presentaven a les primàries del partit demòcrata i van ser derrotats per Bill Clinton, van començar a aparèixer en públic lluint el llaç vermell. Els candidats del partit republicà no van trigar en imitar-los. D'aquí al dia d'avui, en què aquesta modesta tira de tela de seda vermella s'ha convertit en un símbol universal amb el qual ens podem sentir identificats tots.

No obstant, mai no ha faltat una certa polèmica a propòsit d'aquest llaç. Una polèmica compartida amb moltes altres bones causes. Entre els que pensen que un símbol, si bé no aporta solucions per ell mateix, ajuda a crear les circumstàncies en què les solucions són possibles. I els que pensen que aquesta mena de símbols només serveixen perquè la gent, un cop l'any, faci callar la mala consciència. O el que és pitjor, perquè moltes persones creguin que amb gestos com aquest, ineficaços des d'un punt de vista estrictament pràctic, ja han complert i que no calen altres demostracions de solidaritat.

He de reconèixer que aquest segon plantejament té el seu pes. En una societat tan mediàtica com la nostra, en què la gent cada cop té meys criteri propi i es mou (si ho fa) mimèticament segons la causa de moda, el risc és evident.

No obstant, jo sóc dels que encara li donen algun valor a la pedagogia i que pensa, a més, que a la guerra s'hi ha d'anar amb tot el que es tingui a mà. Per a fer front a la sida, i a qualsevol situació semblant, ens són més necessaris els convençuts de tot l'any que els convençuts d'un sol dia. Però jo no menysprearia als convençuts ocasionals. La seva aportació, per minsa que sigui, no fa nosa a ningú.

Parlo des d'un punt de vista pragmàtic, i per l'experiència que tingut partint-me la cara en alguna oenagé de periodistes. Als que tinguem guanyats per a la causa tots els dies de l'any, posar-se el llaç, la gorra o un mocador al coll, no significarà cap diferència. Els solidaris ocasionals només hi pensaran un cop l'any, però si bé no sumen realment res, tampoc resten. I si la cosa els arrossega, doncs tot això que guanyem. El que intento explicar és una mica enrevessat, ja ho sé, i espero haver-ho expressat prou bé.

En tot cas, els símbols tenen un valor afegit que no hem d'arraconar. És la capacitat d'explicar les coses d'una forma entenedora i accessible a tothtom. Jo no puc deixar d'admirar-me davant l'evidència que un modest bocí de tela, que té un cost econòmic irrisori, assoleixi un abast i una significació universals. No és que sigui la millor campanya publicitària que es pugui fer. És que és un prodigi que l'espècie humana produeix de tant en tant: dir el màxim amb el mínim.