divendres, d’abril 27, 2012

Perquè no dimiteix ningú

Ja saben que per aquests paratges no dimiteix ningú. Això fins al punt que quan algú renuncia, pensem sempre el pitjor. La deu haver fet grossa de debò. O és que és ruc. Podria ser que plegués perquè admetés un error? No, això passa als països seriosos, no als decoratius. Aquí pot ser que et facin fora, però plegar voluntàriament... Si no dimiteixen ni els que s’han estavellat reiteradament a les urnes, que no han comés altre delicte que el de perdre les eleccions...

Sovint raonem aquest fenomen no tant com una absència de criteris ètics o d’honor, com d’una tossuderia que neix de la idiosincràsia. També passa que els resultats electorals són agafats sovint com a absolucions d’efecte universal. És clar, com ha de dimitir un alcalde enfilat per la fiscalia anticorrupció, posem per cas, si els seus conciutadans li agraeixen la feina amb una majoria encara més àmplia?

Però crec que no hauríem de descartar preguntar-nos si no hi ha algun motiu més. Jo fa temps que hi penso i he arribat a la conclusió que dimitir serà molt difícil mentre la dimissió sigui una mena de sacrifici ritual, un acte de fe en el qual només hi ha l’opció de la foguera o la foguera.

És una opinió agosarada, que segurament necessita la justificació que intentaré donar-los. Primer que res, no cal que algú hagi comès algun fet de naturalesa penal. En política, hi ha coses que fan lleig i que es paguen amb la dimissió. O que no fan lleig, però que constitueixen un error. Un error té una naturalesa moral diferent d’un acte deliberat. Revela manca de criteri o de capacitat, no que se sigui un penques. Però el resultat pràctic (si tirés endavant, que ja hem dit que majoritàriament no) seria el mateix, perquè mantenim una exigència igual per a les diferents situacions.

L’expulsió a perpetuïtat de la vida pública és un factor objectiu que fa difícil dimitir. I voldria que s’entengués bé el que dic. Hi ha casos en què el que cal és precisament l’expulsió a perpetuïtat de la vida pública. I  no creguin vostès que els qui s’atrinxeren a un càrrec fan reflexions molt intel·lectuals sobre les diferències morals. Però hi ha coses que, senzillament, no són el mateix.

No els defenso, no, i menys a elements com Francisco Camps. Però en una cosa no se’ls pot negar la raó, encara que la usin a la seva conveniència: i si al final són innocents, encara que sigui des d’un punt de vista tècnic? Els restitueix algú en el càrrec? No. L’absolució pot ser que restitueixi l’honorabilitat, però res més. Ni els propis partits dels dimitits, fora de casos excepcionals, els compensen el sacrifici. Com volen que la gent dimiteixi de bon grat, sobretot si l’únic que ha fet és equivocar-se sense transcendència penal?


Un assassinat no és igual que una multa de trànsit. Però la dimissió ho iguala, si es planteja com un sacrifici ritual.

Què podem fer, doncs? Penso que no hem de menystenir les lliçons de política pràctica que ens arriben de les democràcies anglosaxones. Perquè en aquests països es dimiteix amb més facilitat? No creguin que és perquè l’exigència moral és més alta, ni la nostra ni la d’ells. És que una dimissió no representa, automàticament, la mort en vida de l’interessat. Tant les faltes greus com els errors es paguen, però d’una forma proporcionada. I un error pot purgar-se sense anar a raure a les tenebres per sempre més.

Pot purgar-se, per exemple, passant una temporada fora del govern, al qual pot retonar-se més endavant. Fins i tot pot pugar-se amb un canvi de cartera, passant a un ministeri inofensiu. S’estreny, però no s’ofega. Es reconeix l’error i es paga, però sense carregar la mà.

Potser és difícil d’entendre des de les mentalitats passionals que demanen la mateixa sang davant d’un assassinat que d’una multa d’aparcament. I segurament no sempre és just, perquè per aquest camí s’escaparan molts pecadors. Però resulta pràctic, que sovint és el millor que pot aconseguir-se.

Publicat a El 3 de Vuit (27-4-2012)   

dissabte, d’abril 14, 2012

Mariano el breu?

Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà als sis mesos com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Dades no en falten. Negatives, s’entén. Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012, tot i la tisorada, ha enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano no és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que les prioritats inversores siguin línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haguessin esvalotat igual, perquè la confusió els genera uns bons beneficis. Però el Govern ha interpretat malament l’aparent calma que havia tingut fins ara. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el Banc Central Europeu va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

Víctima d’un greu error de lectura de la situació, el Govern portava el pas canviat. Però la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat és innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits diversos, inclosos els autodesmentits... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és únicament un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar el sou als funcionaris perquè eren les úniques retallades que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum perquè el fos de rescat europeu, arribat el cas, inclogués Espanya. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació més evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quina destinació pot tenir aquest elevat import? No sembla que sigui Grècia, però no perquè no pugui necessitar ajut, sinó perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els seus problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Malgrat el mal que tot plegat fa a la butxaca dels contribuents alemanys, Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times.

divendres, d’abril 13, 2012

"La Vanguardia" publica un reportatge de dues pàgines sobre el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa

El diari "La Vanguardia" publica aquest divendres, 13 d'abril de 2012, un reportatge de dues pàgines, dedicat al bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya. El reportatge ha aparegut a les pàgines centrals del suplement de Tarragona d'aquest rotatiu. Com podeu veure s'hi publiquen sis fotos (més una setena a la portada del suplement, seleccionades entre els centenars d'imatges històriques recollides al bloc. I el títol no pot ser més expressiu i apropiat: "La memòria del pupitre".

Avui és un dia perquè tots els que participem en aquest bloc estiguem satisfets. Al darrera hi ha molta feina de moltes persones. Ningú dels que hi som busquem l'aplaudiment públic. Estem embarcats en aquesta guerra per gratitud cap a la nostra escola, que ens va donar moltíssim. I el que guanyem és alegria, i no poca. Això sí, volem compartir el que fem, que aquesta, i no una altra, és l'essència del 2.0.

Estic molt content per les referències explícites a Joan Otero i Joan Ramírez. Són dos dels col·laboradors més actius del bloc i han descobert i aportat autèntiques joies gràfiques. Es mereixen sobradament aquest reconeixement.

Aquest matí li he enviat un correu a l'autor del reportatge, Esteve Giralt. Li he volgut agrair la sensibilitat amb què ha tractat aquest tema. Ja sé que és la seva feina, però l'ha fet molt bé i d'una forma que crec que a tots els implicats d'alguna forma en aquesta aventura ens ha emocionat. Em diuen que a Tortosa avui s'ha exhaurit "La Vanguardia"...






dijous, d’abril 12, 2012

Els bons no són tan bons

La Generalitat continua venent els seus bons amb l'advertiment, a la lletra petita, que la inversió pot comportar "certs riscos en el pagament dels interessos i/o principal dels valors". Aquest risc de pèrdua es produiria "en cas de deteriorament de l'estructura financera de l'entitat emissora". Per si no teníem prou clar que la situació financera de la Generalitat està prou deteriorada, el fulletó de l'oferta ens recorda la qualificació creditícia que li atorgen Moddy's, Fitch i Standard & Poors, que són, totes tres, per sortir corrent.

Consti que aquesta informació és obligatòria d'acord amb la legislació vigent sobre comercialització sense assessorament de productes d'inversió. Però en aquest cas concret no ens ho hauríem d'agafar com una informació d'ofici, considerant el preocupant que és el seu contingut. Una cosa pot ser no cobrar els interessos, que ja és prou fotut, però no recuperar el capital, ni que sigui en part?

I no recordem les ànsies que va passar el desembre la Generalitat Valenciana per liquidar els seus propis bons, que va aconseguir pagar d'autèntic miracle, perquè la nova emissió, llençada únicament per cobrir l'anterior més els seus interessos, no arribava a cobrir-la?

divendres, d’abril 06, 2012

Bòsnia, vint anys desprès però la mateixa vergonya


Bòsnia commemora (celebrar seria massa demanar) el vintè aniversari de l'inici de la guerra. Torno a veure a la televisió les imatges de la neteja ètnica, del setge de Sarajevo, de l'avinguda dels franctiradors, de Srebrenica, de les fosses... I se'm regiren els budells. Com ja vaig escriure aquí, ara fa un any, quan un va conèixer de primera mà i in situ el pa que es donava als Balcans fa dues dècades, no pot ser neutral. No pot explicar-ho agafant-se-la amb paper de fumar.

Mai m'han agradat els maniqueismes de bons i dolents. Sobretot quan parlem de guerres, fets violents per naturalesa dels quals ningú surt amb les mans netes. Però les coses com són. Quan hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica, el marcador macabre va quedar 8.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.

És més, no es tracta tan sols de qui fa més morts. La maldat que va desplegar-se a Bòsnia, amb entusiasme digne de millor causa, deixa sense paraules qualsevol ànima sensible. Sovint pensem en la matança al bulevar Mese Selimovica, que els mitjans de comunicació, de forma sensacionalista però amb absoluta precisió, van rebatejar com Avinguda dels Franctiradors. Però faríem bé de no oblidar com els carnissers serbobosnis van aconseguir "capturar" els 8.000 homes musulmans executats a Srebrenica. S'hi van presentar disfressats de cascos blaus, després d'arrabassar els uniformes (i diuen que fins i tot les armes) a les tropes holandeses sota bandera de l'ONU que estaven acampades als afores de la ciutat, precisament per protegir la seva població (valent sarcasme!).

Per si aquesta sevícia els sembla poc, pensin què va ser el primer que van fer moltes dones de Srebrenica quan van arribar a zona segura: buscar-se un arbre i una corda i penjar-se. No volien continuar vivint després del que havien vist sense poder-hi fer res. Van ser-ne uns quants centenars. Si el relat els sembla cruel i no els deixarà dormir tranquils aquesta nit, no continuïn llegint. Però les coses van ser així.

Sí, la maldat humana no tenia aturador a Bòsnia. Només un mal acord de pau, signat a Dayton a instàncies dels Estats Units, va posar fi a la guerra, sense resoldre cap dels problemes de fons. Tan sols la presència militar occidental ha impedit durant la major part d'aquests vint anys que les hostilitats es reprenguessin. I el problema principal no és que l'Estat multiètnic creat a Dayton sigui un vaixell encallat a la costa, que no funciona ni pot funcionar. Són les ferides sense tancar. I sobretot la mala fe d'uns i altres, que continuen perseguint els mateixos objectius que fa vint anys, sense gosar a tornar-ho a intentar a sang i foc. Si més no, de moment.

Tot allò va tenir culpables. Alguns han estat castigats. Altres s'han burlat de tothom durant anys i anys. Sèrbia, que tenia a les seves mans més que ningú facilitar que es fes justícia, només ha actuat quan li ha interessat quedar bé amb la comunitat internacional. Ja poden presumir els serbis d'haver fet caure el règim del diabòlic Slobodan Milosevic: si tan fàcil va ser tombar aquell castell de cartes, com és que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant i arriscant alguna plantofada. No després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.

Amb el temps he pogut conèixer alguns pacifistes serbis. He pogut comprovar que el seu pacifisme (no sé si la seva valentia) era sincer. Però que hi hagués serbis bones persones, que estaven en desacord amb les salvatjades per molt que es cometessin en nom del seu país, només fa més palesa l'altura moral de la resta. Viure sota un règim autoritari pot explicar la por i el silenci, però no és excusa per tot. Sobretot quan resulta que no n'hi havia per a tant.

Però permetin-me dir que qui hauria de continuar morint-se de vergonya per tota l'eternitat és el món occidental, per haver permès tot allò. I mira que era fàcil evitar-ho, com va demostrar la guerra del Kosovo, el segon capítol del conflicte balcànic. N'hi va haver prou que avions americans tiressin quatre bombes a Belgrad, assegurant-se que caiguessin ben als afores, no fos cas que algú prengués mal de debò, perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de broma, però tant eficaç, uns pocs anys abans?

El gran quid de la qüestió és que Bòsnia no tenia petroli i ningú la va salvar, a diferència del que havia passat amb Kuwait el 1991. Tampoc tenia petroli Kosovo i penso que si Occident va fer-hi alguna cosa va ser únicament per mala consciència. I com des llavors de petroli no se n'ha trobat (tampoc cap altra font de recursos o riquesa), Bòsnia continua sent un problema que fa nosa. Però en la mesura que no hi ha morts als telenotícies, ha passat a ser només una molèstia. Incòmoda, però de molt baixa intensitat.

No hi ha solucions fàcils. De la pròpia Bòsnia se'n pot esperar poc. Les opcions d'Occident són bastant limitades. Però l'alternativa a la ficció de convivència actual ja sabem quina és. "Unificar" el país és una entelèquia de somniatruites. De fet, sovint penso que Bòsnia és quelcom que mai no ha existit, fora del mite que vam crear els qui fa vint anys ens en solidaritzàvem. Però acceptar una partició i la creació de tres nous estats, no garanteix res. Els odis a flor de pell, només continguts per interès, donen per a qualsevol nova barrabassada. Tenim mala peça al teler, sí.

dimecres, d’abril 04, 2012

Eurovegas, immoral? Au, va


No m’agrada gens que el meu país vagi amb els pantalons pels turmells. Ni que s’arrossegui. Sobretot si és al darrera de projectes d’aquells que són pa per avui i gana per demà. Hem comès errors que no hauríem de repetir. I no oblidar que l’argument dels mals majors és, sovint, molt enganyós. Una altra cosa és que la situació estigui tan fotuda que no ens poguem permetre pagar el preu de la dignitat.

Però ens haguem d’empassar el que ens haguem d’empassar, es digui Eurovegas o qualsevol altra cosa, trobo que hauríem de deixar-nos d’hipocresies. En particular, hi ha estripades de vestimentes que no tenim cap dret a fer, per molt noble que sigui el propòsit d’impedir que als afores de Barcelona s’hi instal·li un antre de vici i perdició a l’engròs.

No podem queixar-nos de les exigències, algunes fora de la llei, altres immorals, dels promotors, quan el que demanen ho estem tolerant i acceptant des de fa molts anys, i sense la pressió d’una duríssima crisi. I com que l’afirmació és contundent, em permetran que l’argumenti, despullant unes quantes hipocresies.

Exempcions fiscals gairebé totals durant 10 anys? Doncs no serà tan greu, perquè ja en concedim, via les sicav, del 99% als grans patrimonis i fortunes. És més, acabem d’aprovar una amnistia fiscal que permetrà que el diner negre aflori a preu de ganga.

Tenim una reforma laboral que ja ha “relaxat” els convenis i facilitat els acomiadaments a bon preu. I ja donem tracte fiscal preferent a certs treballadors estrangers. O si no, Hisenda ja mira cap a una altra banda. No cal que siguin futbolistes o alts executius.

Ja comptem amb experiència d’expropiar terrenys per a negocis privats: vam fer-ho a Port Aventura. És més, l’Administració s’ha fet un tip d’avalar projectes fracassats o que han estat deslocalitzats un cop amortitzats els regals del Tresor públic.

A casa nostra no és que la prostitució estigui permesa, és que tolerem el proxenetisme (teòricament penat), perquè els prostíbuls han tingut la sagaç idea de treure’s llicència municipal com a hotels. Hi ha alcaldes que han arribat a presumir que el seu poble ja era turístic...

No ens agrada la ludopatia, i és normal, però som el segon país de tot el món en despesa en joc per habitant.  I ens exclamem davant la demanda que els ludopates recalcitrants tinguin entrada lliure als casinos, quan ara els que s’“autodenuncien” en tenen prou amb fer-se enrera ells mateixos.

Ens escandalitzem que els menors puguin entrar als casinos, però dissimulem quan entren a les places de toros. O als correbous. O quan accedeixen a la teleporqueria en horari presumptament protegit.

I pel que fa a revocar a la prohibició de fumar, resulta que tenim una llei molt radical, però que miraculosament funciona; no com l’anterior, que era una llei antitabac tan fantàstica que permetia fumar a tot arreu. Però desenganyem-nos: si demà la llei s’anul·lés, els núvols de fum serien encara més espessos que abans.

Per tant, què vol dir ara que Eurovegas ens sembla una immoralitat? Si la immoralitat aquest país la practica cada dia des de fa un munt d’anys...

Pensem que el que demanen els promotors és immoral. Però són immoralitats que consentim dia a dia des de fa anys

Al final, el gran problema que té Catalunya és l’hort de marihuana que volen conrear a Rasquera. I això que el consum propi és del tot legal, per no parlar de les virtuts terapèutiques del producte en qüestió. O de si no seria millor fer com a Holanda, on s’han deixat de ficcions i han agafat el toro per les banyes. I no serà que Holanda sigui un país endarrerit i indocte. Però saben què passa? Que l’hort de marihuana, tot i que serà un gran revulsiu econòmic per a un poble petit, no té al darrera ni milers de milions d’euros d’inversió ni ofereix llocs de treball per desenes de milers. Encara que tot pugi ser un miratge. És l’única, i la gran, diferència.

Publicat a El 3 de Vuit (5-4-2012)