Bòsnia commemora (celebrar seria massa demanar) el vintè aniversari de l'inici de la guerra. Torno a veure a la televisió les imatges de la neteja ètnica, del setge de Sarajevo, de l'avinguda dels franctiradors, de Srebrenica, de les fosses... I se'm regiren els budells. Com ja vaig escriure aquí, ara fa un any, quan un va conèixer de primera mà i in situ el pa que es donava als Balcans fa dues dècades, no pot ser neutral. No pot explicar-ho agafant-se-la amb paper de fumar.
Mai m'han agradat els maniqueismes de bons i dolents. Sobretot quan parlem de guerres, fets violents per naturalesa dels quals ningú surt amb les mans netes. Però les coses com són. Quan hi ha un mort per un bàndol i 1.000 o 2.000 per l'altre (a Srebrenica, el marcador macabre va quedar 8.000 a zero), no és eficàcia militar, sinó quelcom bastant més lleig.
És més, no es tracta tan sols de qui fa més morts. La maldat que va desplegar-se a Bòsnia, amb entusiasme digne de millor causa, deixa sense paraules qualsevol ànima sensible. Sovint pensem en la matança al bulevar Mese Selimovica, que els mitjans de comunicació, de forma sensacionalista però amb absoluta precisió, van rebatejar com Avinguda dels Franctiradors. Però faríem bé de no oblidar com els carnissers serbobosnis van aconseguir "capturar" els 8.000 homes musulmans executats a Srebrenica. S'hi van presentar disfressats de cascos blaus, després d'arrabassar els uniformes (i diuen que fins i tot les armes) a les tropes holandeses sota bandera de l'ONU que estaven acampades als afores de la ciutat, precisament per protegir la seva població (valent sarcasme!).
Per si aquesta sevícia els sembla poc, pensin què va ser el primer que van fer moltes dones de Srebrenica quan van arribar a zona segura: buscar-se un arbre i una corda i penjar-se. No volien continuar vivint després del que havien vist sense poder-hi fer res. Van ser-ne uns quants centenars. Si el relat els sembla cruel i no els deixarà dormir tranquils aquesta nit, no continuïn llegint. Però les coses van ser així.
Sí, la maldat humana no tenia aturador a Bòsnia. Només un mal acord de pau, signat a Dayton a instàncies dels Estats Units, va posar fi a la guerra, sense resoldre cap dels problemes de fons. Tan sols la presència militar occidental ha impedit durant la major part d'aquests vint anys que les hostilitats es reprenguessin. I el problema principal no és que l'Estat multiètnic creat a Dayton sigui un vaixell encallat a la costa, que no funciona ni pot funcionar. Són les ferides sense tancar. I sobretot la mala fe d'uns i altres, que continuen perseguint els mateixos objectius que fa vint anys, sense gosar a tornar-ho a intentar a sang i foc. Si més no, de moment.
Tot allò va tenir culpables. Alguns han estat castigats. Altres s'han burlat de tothom durant anys i anys. Sèrbia, que tenia a les seves mans més que ningú facilitar que es fes justícia, només ha actuat quan li ha interessat quedar bé amb la comunitat internacional. Ja poden presumir els serbis d'haver fet caure el règim del diabòlic Slobodan Milosevic: si tan fàcil va ser tombar aquell castell de cartes, com és que no van fer-ho abans? Abans, és clar, quan haurien actuat per autèntics motius morals, per aturar una guerra que anaven guanyant i arriscant alguna plantofada. No després, per fer caure un règim derrotat, quan ja no hi havia cap perill de prendre mal.
Amb el temps he pogut conèixer alguns pacifistes serbis. He pogut comprovar que el seu pacifisme (no sé si la seva valentia) era sincer. Però que hi hagués serbis bones persones, que estaven en desacord amb les salvatjades per molt que es cometessin en nom del seu país, només fa més palesa l'altura moral de la resta. Viure sota un règim autoritari pot explicar la por i el silenci, però no és excusa per tot. Sobretot quan resulta que no n'hi havia per a tant.
Però permetin-me dir que qui hauria de continuar morint-se de vergonya per tota l'eternitat és el món occidental, per haver permès tot allò. I mira que era fàcil evitar-ho, com va demostrar la guerra del Kosovo, el segon capítol del conflicte balcànic. N'hi va haver prou que avions americans tiressin quatre bombes a Belgrad, assegurant-se que caiguessin ben als afores, no fos cas que algú prengués mal de debò, perquè els serbis es rendissin immediatament. Què hauria costat fer aquell bombardeig de broma, però tant eficaç, uns pocs anys abans?
El gran quid de la qüestió és que Bòsnia no tenia petroli i ningú la va salvar, a diferència del que havia passat amb Kuwait el 1991. Tampoc tenia petroli Kosovo i penso que si Occident va fer-hi alguna cosa va ser únicament per mala consciència. I com des llavors de petroli no se n'ha trobat (tampoc cap altra font de recursos o riquesa), Bòsnia continua sent un problema que fa nosa. Però en la mesura que no hi ha morts als telenotícies, ha passat a ser només una molèstia. Incòmoda, però de molt baixa intensitat.
No hi ha solucions fàcils. De la pròpia Bòsnia se'n pot esperar poc. Les opcions d'Occident són bastant limitades. Però l'alternativa a la ficció de convivència actual ja sabem quina és. "Unificar" el país és una entelèquia de somniatruites. De fet, sovint penso que Bòsnia és quelcom que mai no ha existit, fora del mite que vam crear els qui fa vint anys ens en solidaritzàvem. Però acceptar una partició i la creació de tres nous estats, no garanteix res. Els odis a flor de pell, només continguts per interès, donen per a qualsevol nova barrabassada. Tenim mala peça al teler, sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada