Mariano el breu?

Corre una facècia des d’abans de les eleccions del novembre passat que vaticina que Mariano Rajoy no arribarà als sis mesos com a president del  Govern. Que malgrat la seva majoria absoluta, la marxa de l’economia serà tan negativa que abocarà a una intervenció d’Espanya en tota regla, la qual cosa provocaria la caiguda del Govern i la seva substitució per un executiu tecnòcrata, a l’estil de Grècia o Itàlia.

No s’ha de fer gaire cas dels rumors, és clar. Resulta sospitòs que qui més difon aquest sigui una part de la dreta mediàtica que no suporta Rajoy. Que el considera massa tou i enyora Aznar. El problema rau en si el rumor es fa versemblant. És a dir, quan les coses donen pàbul als més negres pronòstics.

Dades no en falten. Negatives, s’entén. Les mesures que havien de restablir la confiança en les finances públiques espanyoles han acabat tenint l’efecte contrari. Els pressupostos per 2012, tot i la tisorada, ha enfonsat la borsa i ha disparat la prima de risc. I la desconfiançano no és tan estraya perquè el problema no són tant les autonomies malgastadores com que les prioritats inversores siguin línies d’AVE per les qual no hi arribarà a circular mai cap tren.

Cal admetre que els mercats s’haguessin esvalotat igual, perquè la confusió els genera uns bons beneficis. Però el Govern ha interpretat malament l’aparent calma que havia tingut fins ara. I és que no era per ells, ni pel canvi ni per les seves primeres mesures de mà dura, sinó perquè el Banc Central Europeu va fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Acabat l’efecte placebo de la injecció de liquiditat, som altre cop al mateix lloc.

Víctima d’un greu error de lectura de la situació, el Govern portava el pas canviat. Però la seva reacció a les males notícies no ha aportat gaire més tranquil·litat. L’escena de Rajoy fugint pel garatge del Senat és innenarrable. Però el pitjor és que el Govern està caient en la mateixa espiral en què s’havia embarcat l’anterior executiu: ministres que van per lliure, informacions contradictòries, desmentits diversos, inclosos els autodesmentits... La sensació resultant és la d’un Govern al qual se li escapen les coses de les mans. I no és únicament un problema de comunicació.

Al Govern se li escapen les coses de les mans i el rescat d’Espanya està sobre la taula

Espanya està intervinguda de fet des de la primavera de 2010. Zapatero va congelar pensions i retallar el sou als funcionaris perquè eren les úniques retallades que tenia temps de fer en les 48 hores d’ultimàtum perquè el fos de rescat europeu, arribat el cas, inclogués Espanya. Però ara el fantasma d’una intervenció amb totes les lletres sobrevola la situació. I no perquè la prima de risc cavalqui cap a les xifres que van provocar el rescat de Grècia, Portugal o Irlanda. És que Europa ja s’ha posat la bena. És l’explicació més evident a la dotació del fons de rescat amb la xifra d’un bilió d’euros.

Quina destinació pot tenir aquest elevat import? No sembla que sigui Grècia, però no perquè no pugui necessitar ajut, sinó perquè se la dóna per perduda. Irlanda ha reconduït els seus problemes i no necessita un nou rescat. I Portugal està executant un ajust duríssim, però ja té les coses encaminades. El bilió d’euros no arribaria per rescatar Itàlia. Només queda Espanya.

Càlculs no oficials, però amb el rigor que se li vulgui donar a les estimacions acadèmiques, xifren entre 800.000 milions i un bilió d’euros el rescat d’Espanya. Només una casualitat?

La solució, per cert, no està clar que passi per sortir de l’euro, com proclama la dreta mediàtica més silvestre. Si el rescat està sobre la taula, que ho està, és perquè Espanya continuï a l’euro. No perquè se’n surti. Malgrat el mal que tot plegat fa a la butxaca dels contribuents alemanys, Espanya és massa gran per deixar-la caure. Una altra cosa és que l’austeritat ens porti al precipici en comptes de la recuperació, com ens ha recordat The New York Times.