divendres, de febrer 29, 2008

Debats, campanyes i Fórmula 1



Aquests dies s'ha plantejat perquè serveixen els debats electorals. El de dilluns passat va tenir una audiència televisiva espectacular (més que un Barça-Madrid, que és el paradigma en aquestes qüestions), tot i ser molt fluix com a espectacle. Però no tot el que mata engreixa. I considerant que els debats, com les pròpies campanyes, no s'usen per explicar propostes, ens hem de preguntar si al menys serveixen per fer canviar la gent de vot. O més ben dit, per mobilitzar els potencials votants situats en l'abstenció, que és el que es porta en èpoques en què els comportaments electorals estan assentadíssims.

L'evidència, no sé si trista o positiva, és que un debat com el de dilluns passat entre Zapatero i Rajoy no té una traslació pràctica en el resultat electoral més enllà d'un punt percentual, dos sent generosos. Es pot discutir si aquesta minsa diferència se suma a la que pugui produir la campanya globalment considerada, o si hi queda subsumida. Amb aquests marges tan petits, importa poc. O si més no és el que sembla.

Lògicament, hom es pot plantejar perquè cal fer campanyes com les actuals si ben just tenen cap incidència en el resultat. Però aquí és on entra l'al·lusió a la Fórmula 1 que feia en el titular. Un punt o dos de diferència són vitals quan les distàncies són de tres punts. És com tots els invents i provatures que es fan a un monoplaça de Fórmula 1 per aconseguir que faci una volta dues dècimes de segon més ràpid. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes són una diferència decisiva.

Després del debat de dilluns, Zapatero ha obert forat en relació a Rajoy en les enquestes. Entre un punt i mig i dos punts, per ser precisos. Si això es confirmés el dia 9, aquest mínim canvi pot decidir les coses. No és necessàriament la diferència entre una majoria relativa i una eventual, tot i que poc probable, majoria absoluta. És la diferència entre que a uns els surtin els números per governar si cal en minoria o els altres no puguin sumar ni a trets.

Les campanyes actuals a tot drap podran ser molt qüestionables. Més encara si valorem els mitjans emprats en relació als limitats objectius que poden assolir. Però si els partits van a per totes és perquè el que es juguen s'ho juguen en un marge molt estret. Altra cosa és que els partits es juguin molt més que poder portar a la pràctica, des del govern, el seu programa. Aquest és un dels efectes colaterals de la professionalització de la política.

La justícia s'autoabsol

Avui dedicarem una estona a comentar una sentència del Tribunal Suprem que crida particularment l'atenció. L'alt tribunal ha fallat (quin gran verb de significat ambivalent) que la durada total d'un procès no ha de ser l'únic criteri per a determinar si hi ha hagut dilacions innecessàries. Això de les dilacions té el seu què, perquè igual serveix per lliurar-te del problema, sobretot si et dius Albert, o per aconseguir una sempre interessant indemnització.

Per això està bé que es tallin les molt florides i diverses maniobres que allarguen i allarguen les causes, especialment si un pot pagar advocats cars, i que col·lapsen objectivament els jutjats. Però la sentència té també un to d'autoabsolució que està fora de lloc.

Fa uns mesos, es van celebrar les vistes orals dels judicis oberts pels dos grans incendis forestals ocorreguts a Catalunya els anys 1994 i 1998. El primer dia, l'advocat de la companyia elèctrica acusada es va lamentar pels anys transcorreguts. No el va arribar a amonestar el tribunal, com es mereixia per cert, ja que el retard es devia bàsicament a les obstruccions practicades, amb afany digne de millor causa, pel propi lletrat i el seu client, la companyia elèctrica.

Per tant, no em sembla malament la "trompada" a tots aquells que fan tot el possible per retardar un judici i després es queixen que la justícia no funciona. És més, part de la revolcada jurídica del Suprem es refereix a qui al·lega dilacions indegudes només quan perd. També és positiva la resolució des d'aquest punt de vista.

Però a continuació la sentència es perd per camins intrincats en voler posar en el mateix sac la falta de mitjans de la justícia. Diu el Suprem que per valorar adequadament si ha existit dilació, s'ha de tenir en compte la conducta de les parts i l'actuació del tribunal, però també la disponibilitats de mitjans. I aquí ens hem de plantar, perquè una cosa és que les parts que es barallen en un judici emboliquin la troca i una de molt diferent, que el mal funcionament es justifiqui ell mateix.

Si la causa del retard d'un procés és la falta de mitjans, no hi ha millor evidència del mal funcionament de la justícia. La sentència del Suprem, tanmateix, diu en realitat tot el contrari. Si no hi havia mitjans suficients, el retard pot ser disculpable. És un argument que resultaria còmic si no fos tan greu.

dissabte, de febrer 23, 2008

Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

dijous, de febrer 21, 2008

AVE, alegría a medias



El AVE Barcelona-Madrid arrancó el miércoles tras meses de una pasión digna de Semana Santa. Pero la alegría que podemos sentir es una alegría a medias. Pero no porque lo único que podemos celebrar sea el fin de un calvario. Es que la alta velocidad ferroviaria, a parte de llegar tarde y mal, lo hace con todos los defectos que dicho transporte presenta en España desde sus mismos inicios en el recorrido Madrid-Sevilla.

Podemos destacar dos errores del proyecto AVE, uno más subsanable que el otro. El primero es el constante aplazamiento de la conexión con Europa. No es que el AVE no genere dinámicas positivas dentro de España. Es que sólo completará su sentido cuando sea tan fácil ir a París, Londres o Berlín (con diferencias razonables de tiempo de viaje), que a Ciudad Real o a Córdoba.

El segundo error, y grave, es plantear una nueva red de comunicaciones con el sistema radial de siempre. Todo pasa por Madrid, al menos de momento. Y si no cambian mucho las cosas, así seguirá siendo en el futuro. No es que la idea sea ilógica para los desplazamientos en diagonal de punta a punta de la península, ya que Madrid está más o menos en el centro.

Es que las regiones con mayor dinamismo económico y más posibilidades de futuro, la fachada mediterránea o el valle del Ebro, se van a quedar sin AVE. En algunos casos, con remedos llamados velocidad alta, comercialmente Euromed, y en otros, con los servicios decimonónicos de toda la vida. Es una paradoja que para ir de Barcelona a Bilbao en AVE habrá que pasar por Madrid.

A la fuerza ahorcan. Y hay muchas formas de consolidar el predominio de una capital. El modelo madrileño no sólo se basa en crear “obligaciones” administrativas. También en convertir la capital en punto de paso obligado para casi todo. A veces parece que la segunda juventud del trasnochado sistema radial sea para compensar la descentralización administrativa de los últimos treinta años.

Por lo demás, el AVE no debe plantearse únicamente como una alternativa al transporte aéreo. Debe servir también para aprovechar mejor la liberación parcial de la red de ferrocarril convencional. La mejora del transporte convencional de pasajeros, sobre todo en cercanías, es una asignatura que debe abordarse inmediatamente: ya no hay más excusas. Pero también debe aprovecharse para fomentar el transporte de mercancías por ferrocarril. Ahí hay un gran espacio para crecer, tras años de práctico abandono, y mucho a ganar en términos de movilidad y sostenibilidad.

El ferrocarril no debe tanto aclarar los cielos como ayudar a vaciar las carreteras. Ese es el reto principal.

dimecres, de febrer 20, 2008

Penedès en xarxa, un experiment de participació 2.0

Aquesta passada nit hem posat en marxa el bloc Penedès en Xarxa. És una simple aplicació pràctica (el moviment no es demostra caminant, però ja m'enteneu) de l'Internet 2.0 en el terreny de la participació. No estem parlant de res de l'altre món: és un simple bloc participatiu o col·laboratiu obert a les opinions polítiques.

Hi ha exemples a les Terres de l'Ebre i a altres llocs del país que demostren l'interès d'iniciatives com aquesta. Sobretot en l'àmbit local i comarcal. M'agradaria que aquest experiment durés, evidentment, però també que s'assemblés, en el concepte, al bloc d'eleccions municipals que l'any passat va funcionar a les Terres de l'Ebre. Va ser una gran idea que sempre poso com exemple quan algú encara pregunta perquè serveix Internet.

Començar-ho en època de campanya electoral és un risc. El risc, evidentment, és que l'experiment mori passades les eleccions. Però és un risc calculat. Si més no, en aquesta època tenim als partits predisposats a comunicar.

En tot cas, els partits, els candidats o els opinadors tenen a la seva disposició una eina útil i senzilla per donar a conèixer les seves propostes. Depén d'ells aprofitar-la. I al capdavall una part de l'experiment és comprovar si totes les prèdiques sobre participació i noves tecnologies, o sobre democràcia electrònica, se les creuen o no.

El mecanisme de funcionament és molt senzill. Per accedir als blocs blogspot és imprescindible disposar d'una adreça de correu de gmail. Un cop s'obté (és gratuïta i molt fàcil d'aconseguir), cal comunicar-la a l'administrador del bloc, que és un servidor de vostés. Amb aquesta adreça es dóna d'alta l'usuari i aquest ja pot començar a publicar.

Aviso que serà un bloc moderat. La meva intenció és aplicar el principi de mínima intervenció possible. Però cal un mínim, que no és altre que el de la legislació vigent. Afegeixo que m'agradaria, tot i que sé que és molt esperar, que l'experiment no esdevingués un galliner. Per descomptat, que fos un espai d'intercanvi d'opinions i de discussió seriosa, no el simple pim-pam-pum a què ens tenen acostumats els polítics. En tot cas, també depén d'ells que això funcioni raonablement.

Si voleu més informació sobre com donar-vos d'alta i començar a participar, podeu enviar un correu electrònic a info@consultoralocal.com o trucar al telèfon 685 121 610.

dilluns, de febrer 18, 2008

Beers&blogs, cava&blogs, wine&blogs?

A la reunió "constitutiva" de la Penedesfera es va acordar tirar endavant algunes reunions presencials periòdiques per tal de mantenir el vincle personal entre els blocaires penedesencs. Com que costa molt mobilitzar la gent en general, i la cosa digital ja té una vida pròpia a la xarxa, s'ha inventat una mena de trobada amb component lúdic: els "beers&blogs". Em sembla que el nom és prou explicatiu: una trobada per prendre alguna cosa i arreglar el món, si més no el virtual.

Però a la trobada de Gelida també va sorgir la idea de mirar de donar-li un altre nom a l'invent. No ja per diferenciar-se, sinó perquè el Penedès és una regió poc cervesera. Bé, més ben dit, és terra productora de vi i cava i tots vam estar d'acord que la nova comunitat donaria suport genèric als productes de la terra.

D'aquí la idea de buscar una altra denominació per als "beers&blogs". Potser "cava&blogs"? "Wine&blogs"? Evidentment, posar-li cava és molt fàcil, però no es vol deixar de banda els vinaters-vinaters. En tot cas, en anglès o en català? També és una qüestió que, ja que ens hi posem, val la pena plantejar.

Són preguntes que jo abordaria sense manies. "Beers&blogs" ja m'està bé, ja que considero que la cosa valdrà la pena si té nivell, amb independència de si ens prenem un whisky de 25 anys o una aigua mineral. Però ja que li hem de buscar noms, s'admeten idees. Si en deixeu aquí, les remetré al Daniel Garcia, que és qui de moment acull la Penedesfera a casa seva. Si no, aneu directament al seu bloc.

Queda una altra qüestió. Es va quedar que la primera trobada amb cervesa, vi, cava o txakolí, es faria a Calafell. Com que això m'acabarà petant a mi, pel fet de viure a Calafell, també agrairia suggeriments. On us sembla que podem anar? Busquem un bar i simplement ens entaulem? Potser algun establiment que tingui una saleta a banda? Quin dia de la setmana? Cap al vespre, potser?

Ja direu. No ho vam comentar, però suposo que la gent de la Penedesfera no tindrà cap inconvenient que s'hi apunti algun blocaire d'algun altre territori, si li ve de gust.

dissabte, de febrer 16, 2008

La Penedesfera ja rutlla

Diguem-li Penedesfera, perquè d'alguna forma hi haurem d'al·ludir. Però com que tampoc serem una cosa formalment constituïda, si més no de moment, el nom és del de menys. Aquesta tarda, a Gelida, ens hem reunit alguns blocaires que vivim al Penedès per veure de posar en marxa una comunitat a l'estil de l'Ebresfera de les Terres de l'Ebre. O de la Xarxa Santboiana, que és un model que uns quants tenim també com a referència.

Com era previsible, hem estat en família. Això no és ni estrany ni significa res en cap sentit. La cosa digital té una vida pròpia a la xarxa. I si ja costa prou mobilitzar la gent en pro de res, les reunions presencials van perdent alenada a mesura que es construeix una societat en xarxa.

Vull fer constar l'assistència del diputat de CiU al Congrés Carles Campuzano, penedesenc de pro, varietat de Vilanova i la Geltrú. I de la portaveu de CiU a Cunit i diputada provincial de Tarragona, Montse Carreras. Tot i que sembla que hi ha hagut alguna adhesió virtual, els dos únics polítics que han aparegut per la trobada de Gelida han estat ells dos. No és que la cosa tingui un mèrit extraordinari. És que si la Penedesfera va tirant endavant, no dubteu que els polítics es pegaran per remenar-hi la cua. Però llavors sempre podrem dir que Campuzano i Carreras ja hi eren el primer dia.

A continuació faig un petit resum del que hem parlat. Resum esmenable si qualsevol altre dels assistents considera que no afino prou.

–Serem un col·lectiu no formal. Vull dir que, de moment, no ens constituirem com a associació. Això no vol dir que no ens organitzem mínimament. Avui mateix ja s'han assignat algunes tasques entre els que hem sortit voluntaris o ens ha tocat ser voluntaris.

–La creació i el manteniment d'un agregador és l'objectiu més immediat

–També serà prioritari donar a conèixer el naixement d'aquesta nova comunitat digital per totes les vies possibles

–No renunciem a actes presencials. A banda les presentacions en societat d'aquí a unes setmanes, s'ha quedat en convocar un "beers&blocs" un dia d'aquests, probablement a Calafell. Resta oberta la possibilitat de posar-li un altre nom a l'esdeveniment. En terra de vi i cava..., ja m'entenen

–De cara al mes de maig o juny, ens plantegem celebrar una jornada a l'estil de l'Ebrebloc. Hem cregut positiu començar amb cert grau de modèstia. Intentarem que la cosa tingui nivell, evidentment, però amb senzillesa logística i organitzativa.

–S'ha parlat d'una segona fase d'aquesta activitat, en la qual podria organitzar-se una jornada simultània a diferents pobles i ciutats del Penedès.

–Hem debatut una estona sobre qüestions més identitàries i territorials. La representació de la plataforma Vegueria Pròpia que ha assistit a la trobada, ha reclamat que la Penedesfera s'identifiqués de forma expressa amb l'àmbit territorial de les comarques del Baix i l'Alt Penedès, el Garraf i l'Anoia.

Tots hem estat més o menys d'acord que la Penedesfera tingui un grau d'activisme pro vegueria. També hem estat d'acord que la pròpia existència d'una comunitat digital que s'autodefineix com a penedesenca ja és prou clara per sí mateixa.

–S'ha proposat la idea que aquesta comunitat contribuís a la promoció de la cultura del vi o del cava. A ningú no ens ha semblant malament, però si no ho entés malament, hem quedat que això és cosa de cadascun dels blocaires, més enllà del suport genèric que la xarxa pugui donar als productes de la nostra terra.

M'autoinculpo del gag sobre Jiménez Losantos





Jiménez Losantos es vol querellar contra el programa "Polònia". Que curiós que suporti tan poc la crítica (bastant tova d'altra banda), qui prodiga a diari una mala llet digna de millor causa. I quina poca memòria que tenen alguns, o quines ganes de negar els seus orígens polítics.

Ja sé que no servirà de res el gest, però he decidit autoinculpar-me de l'autoria del gag. No treballo per a "Polònia" ni hi tinc cap relació, ni intenció de passar-los factura. Però en això hem de fer com quan la portada de "El Jueves": mullar-nos i no fer el progre de saló. Si els advocats del senyor Losantos volen alguna cosa, ja saben. Aquí mateix penjo el vídeo, és a dir, la prova del delicte.

Aquesta tarda, a Gelida

Aquesta tarda, a les 6, hi ha convocada una primera trobada de blocaires del Penedès. Serà a Gelida (Alt Penedès). El lloc, la Unió del Casal Gelidenc. L'objectiu de la trobada és mirar de crear una comunitat de blocaires. Veurem com va la cosa. Si sou blocaires i penedesencs, ja ho sabeu.

Les meves fotos a Flickr

Això del bloc acaba sent un autèntic vici. Quan el vaig obrir, aviat farà tres anys, pensava que em serviria per esbravar-me. La possibilitat d'expressar opinions sense filtres aliens mai no s'ha de menystenir. Entre altres raons, perquè va molt bé per a la salut: treus la bil·lis acumulada, li fas un "reset" a la pau interior i fins i tot fas més bona cara.

Però en aquella època devia estar molt esbravat per altres conductes, perquè els inicis van ser molt irregulars i inconstants. El primer Ebrebloc em va sacsejar una mica la mala consciència. Allà s'hi va presentar un interessant estudi estadístic, segons el qual es podia considerar inactiu un bloc que no s'hagués actualitzat en els darrers sis mesos. La dada va ser suficient per fer-me adonar que la falta de temps era una mera excusa. Sempre tens un raconet, ni que sigui un cop a la setmana, per penjar alguna cosa al bloc.

Des d'aleshores, m'he anat animant i li he agafat un gust diferent a la cosa. El bloc serveix per a "arrear", igual que abans, però també com una joguina amb la qual experimentar i provar coses noves. Allò del nen amb sabates noves se'm podria aplicar a la perfecció. Si em permeteu un incís, a les passades eleccions municipals a l'empresa vam portar una campanya d'un client. El bloc de campanya el vaig portar personalment i he de dir que és la vegada que m'ho he passat millor treballant en força temps.

Això no implica adhesió ideològica ni res que s'hi assembli. Allò era una feina professional. Pagada per més senyes. La qual cosa no treu que resultés un treball d'aquells que et fan disfrutar com un animal.

Per coses com aquestes, el meu bloc s'ha anat convertint una mica en un basar digital, a base d'afegir-hi tota mena d'artefactes: enllaços, comptadors, enquestes, pronòstic del temps... Avui, aprofitant que tenia un matí de dissabte lliure he atacat un compte pendent des de feia temps: obrir espai a Flickr.

La meva afició a la fotografia és llarguíssima i d'uns quants anys ençà ha esdevingut una activitat semiprofessional. No em considero fotògraf amb totes les lletres (n'hauria de saber molt més, però que molt més), però obtenir fotografies forma part de la feina. Les meves imatges, no obstant, tenen un problema (si és que és un problema) de visibilitat. Com a tals fotos meves, vull dir. Les que pugui fer per motius de feina, rarament s'identifiquen com a meves. Les que faig per gust molt sovint no les veu ni la família. Ara, en canvi, aquest gran invent d'Internet em permetrà compartir-les.

Ja aviso que, en matèria de fotos, són tan rar com a l'hora d'escriure. Vull dir que el meu gust no correspon necessàriament amb el de la majoria. A mi m'agrada captar, si puc, un moment, més que no pas un paisatge. És a dir, prefereixo les instantànies caçades al vol. Naturalment, és perquè a mi l'escena en concret em diu alguna cosa.

Per no fer-ho més llarg, si us ve de gust, em trobareu a www.flickr.com/photos/tonigallardo. També hi podeu accedir directament des dels menús que hi ha a la dreta.

dimecres, de febrer 13, 2008

Els blocaires del Penedès ens posem en marxa

Aquest dissabte, a Gelida (Alt Penedès) hi haurà una reunió per mirar de constituir una xarxa de blocaires del Penedès. Sovint es parla del fenomen dels blocs a les Terres de l'Ebre, però l'eclosió blocaire que hi ha a les comarques que formen el Penedès ha passat bastant inadvertida. Suposo que deu ser un dels efectes negatius de ser un territori que una mica és terra de ningú, ni Barcelona ni Tarragona.

No obstant, el fenomen blocaire penedesenc té molts punts de coincidència amb el fenomen ebrenc. Com a les Terres de l'Ebre dels darrers anys, hi ha hagut una revifada molt important de la consciència de la identitat del territori. S'han aplegat forces al voltant de la demanda de la Vegueria del Penedès, però també hem tingut detonants, estil Pla Hidrològic, que han animat el cotarro.

Aquí no ha estat un projecte únic, sinó un seguit d'"agressions" territorials força diversificades, emmarcades dins d'un brutal creixement demogràfic vingut de Barcelona i d'una situació geogràfica molt estratègica (haureu sentit parlar de comarques ròtula), que diuen que porta molts avantatges, però a la qual és més fàcil comptar-li els inconvenients.

Desprès, lògicament, els blocs parlen del que parlen. N'hi ha de dedicats a les campanyes contra això o contra allò, però quan la cosa agafa embranzida es diversifica molt. És el que tenen els blocs, i és la seva principal gràcia: permeten que tothom expliqui el que li vingui de gust. Perquè us en feu una idea de la versatilitat de l'invent, aquí al Vendrell ens ha sorgit una figura molt peculiar, l'integrisme catòlic de la qual deixa a Rouco Varela i al propi Papa Ratzinger com si fossin teòlegs de l'alliberament, o directament com a monjos exclaustrats. Veure per creure!

Convoca la reunió de dissabte (algú ha de fer-ho) el gelidenc Daniel García Peris. Fa temps que el Daniel ha organitzat un llistat de blocs penedesencs, que podeu trobar aquí. En som un centenar, tot i que jo en trobo a faltar algun del meu poble. Amb les distàncies que vulgueu, el Daniel, a qui no conec personalment (cosa també normal en la colla digital), ve a ser el Manel Zaera del Penedès.

Podeu trobar més informació de la trobada punxant aquí. Serà dissabte, a les 6 de la tarda, a la Unió del Casal Gelidenc.

La iniciativa és positiva. Jo he escrit, a propòsit de l'Ebrebloc, que potser no calen tantes formalitats. En tot cas, dono per benvinguts tots aquests projectes, sempre que el fet de formalitzar-los no els faci perdre la frescor original. El risc que una idea fresca i original acabi sent una de tantes, a partir del moment en què es fa "oficial", no és tan remot.

Si no passa res, dissabte aniré a la reunió de Gelida i ja us explicaré.

dimarts, de febrer 12, 2008

Una guerra civil d'aquí a 25 anys?


Pere Macias, el número 2 de CiU per Barcelona, assegura que les propostes lingüístiques del PP poden provocar una guerra civil d'aquí a 25 anys. M'imagino que aquesta és una de les tradicionals rescalfades de boca pròpies de qualsevol campanya electoral. Perquè, aviam, el PP diu moltes rucades en qüestions de llengua. I no les diu per ignorància o error, sinó amb molt mala intenció. Però que la cosa acabi amb una guerra civil d'aquí a una generació... Voleu dir que n'hi ha per a tant?

Els efectes de la segregació lingüística a les escoles serien, sense cap mena de dubte, un desastre. Però voldria pensar que els nostres fills o nets, donat el cas, no s'enganxaran a trets. Evidentment, el que cal és evitar la major.

dilluns, de febrer 11, 2008

La història de la cadira elèctrica

A l'espai d'històries curioses de Calafell Ràdio fa setmanes que anunciem que explicarem la història dels orígens curiossíssims de la cadira elèctrica. Ho hem anat postergant perquè hem donat prioritat a explicar en clau històrica episodis i fets d'actualitat. Pensàvem que la cadira elèctrica estaria sempre allí. Doncs no. Ara és l'actualitat la que ens farà parlar-ne demà i segurament dijous vinent.

La història és de les que se les porta. Qui hagi llegit una mica sobre la història de la pena de mort als Estats Units ja sabrà que l'electrocució com a mètode d'execució va aparèixer mitja dotzena d'anys mal comptats desprès que Edison patentés la bombeta l'any 1882. Poca gent sap, en canvi, que la idea va sorgir com una estratègia publicitària. Avui ens costa de creure que això sigui possible, però si ens escolteu demà ja veureu com sí.

L'espai s'emet entre dos quarts de 10 i les 10 del matí, el dimarts i el dijous. Calafell s'agafa pel 107.9 FM, tot i que fora del Baix Penedès se sent més aviat poc. Això sí, ho podeu escoltar per internet.

diumenge, de febrer 10, 2008

La reforma electoral propuesta por el PP: un buen planteamiento mal desarrollado

El PP ha incluido en su programa una propuesta de reforma de la Ley Electoral que es un interesante punto de partida para corregir algunos de los defectos del sistema que desincentivan la participación. Pero ese buen planteamiento tiene un mal desarrollo. Con ánimo de simplificar el procedimiento, y de no entrar a plantear la segunda vuelta electoral, dicho sea de paso, la propuesta del PP acaba no significando prácticamente nada.

Digamos, de entrada y con carácter general, que la idea de asegurar que gobierne quien gana las elecciones es una idea positiva. Uno de los motivos de la creciente abstención, no el único, es que los ciudadanos perciben que sus decisiones en las urnas no siempre tiene reflejo en las instituciones. Ello es especialmente sangrante en el mundo local, donde abundan los pactos más floridos que quepa imaginar y que frecuentemente no gustan ni a los votantes de los partidos que los integran.

Por eso, que gobierne la lista más votada, es decir quien ha ganado las elecciones, es una medida de sana política. El problema se presenta cuando los electores no se han pronunciado con la rotundidad que este planteamiento exige. En otras partes donde han pasado por las mismas circunstancias, han encontrado la solución: se trata del sistema de dos vueltas.

Es un sistema a veces discutido, con el argumento de que excluye a las opciones políticas minoritarias. Y de que fomenta las mayorías absolutas, que por nuestros pagos tienen una mala prensa considerable y a veces injustificada, que otro día comentaremos. Pero con una fórmula de dos vueltas bien diseñada no es forzoso que los partidos pequeños queden al margen. En todo caso, no deberíamos olvidar que, en la actualidad, muchas de esas fuerzas no entran en las instituciones, aunque tienen los votos suficientes para ello de acuerdo con la Ley de Hondt, al no superar el mínimo del 5% de los sufragios.

Además, aunque la segunda vuelta pueda complicar o encarecer el proceso electoral, hay que tener presente que los partidos, con los pactos, ya efectúan en la práctica una segunda vuelta. A veces, “reinterpretando” los resultados de una forma absolutamente sui géneris, por muy amparada que esté por la aritmética. Puestos a que haya una segunda vuelta de facto, mejor que la hagamos los electores.

Descartada la segunda vuelta, y no hablemos ya de las listas abiertas, el PP apuesta por otro camino. Cree que debería fijarse un porcentaje de voto que, de lograrse, permitiría a quien lo obtenga designar al alcalde. El problema, claro está, es fijar ese porcentaje. Los “populares” dan orientativamente cifras como el 40 o el 45%. Se trata de cifras trampa y la mejor prueba de ello es que los mismos autores de la idea se ven obligados a añadir que debería darse también una ventaja con el segundo partido de al menos un 5%. Se trata, ni más ni menos, de la necesidad de que la victoria sea mínimamente clara para poder justificar que se imponga un alcalde sin mayoría en el pleno.

Pero hay otros factores que nos indican que tras la buena idea poco más hay. Sin ir más lejos, un resultado del 45% daría prácticamente la mayoría absoluta a quien lo obtuviera. Aunque esto no es necesariamente exacto, sorprende que se plantee como una novedad revolucionaria algo que, en los términos en que se plantea, ocurriría de todos modos más que probablemente.

Sin duda estamos ante una propuesta, de esas tan frecuentes en las campañas electorales, que no significan mucho, pero que lucen muy bien. Además, al PP hay que recriminarle que haya querido mezclar en la misma propuesta cuestiones de esas que le son tan gratas y que se supone que deben gustar a su parroquia, pero que poco consenso van a obtener. En todo caso, y con ánimo de ser positivos, al PP hay que agradecerle que al menos ponga el tema sobre la mesa.

dimarts, de febrer 05, 2008

El Danubi Blau era un vals cantat?

He posat aquest titular per ajudar a ubicar-se als que no sàpiguen de què va el tema. A l'espai d'històries curioses que faig a Calafell Ràdio vam estar parlant a principis de gener del Concert de Cap d'Any de Viena, el clàssic televisiu de l'1 de gener. Com altres coses que expliquem en aquest espai, aquest concert té el seu què.

Una de les curiositats que van sorgir es referia al universalment famós vals "El Danubi Blau". Poques persones saben que, originalment, va ser un vals cantat. En realitat va ser un encàrrec de la Societat Coral Masculina de Viena, que volia renovar repertori davant del seu concert anual de Carnaval.

La cosa de poc que no acaba com una picada de fesols. Johann Strauss fill va acceptar l'encàrrec, però la lletra li va ser imposada. Havia de ser obra del "poeta oficial" de l'entitat. Un senyor que atenia per Josef Weyl. Com a comissari de policia, que tal era la seva professió, devia ser molt bo, però com a poeta era una pena. Una altra cosa és que ningú gosés portar-li la contrària.

El cas és que, en aquesta ocasió, els cantaires es van esvalotar. Es van negar a cantar el vals i només els va convèncer l'argument que no podien fer-li un lleig al principal compositor de l'època a Viena. No obstant això, l'estrena va ser un desastre. Si als cantaires no els agradava, al públic encara li va agradar menys. El ressó dels xiulets i les picades de peu contra terra encara se senten a la Sala Diana, on es va estrenar el vals el 13 de febrer de 1867.

Però Strauss fill era home d'empenta. L'estiu d'aquell mateix any se'n va anar a París, a dirigir uns concerts amb motiu d'una Exposició Universal. Allà va fer interpretar "El Danubi Blau" en versió únicament instrumental. Va ser un èxit espectacular. Tant, que d'allà el van cridar per interpretar el vals a Londres.

I en poques setmanes, d'arreu del món van arribar milers i milers de comandes de la partitura. Un parell de dades perquè us feu una idea d'un "boom" que no sé si dir-li mediàtic. Aquell mateix any 1867 es van imprimir un milió de còpies de la partitura. En aquella època, les partitures s'imprimien amb unes planxes de coure, que permetien fer-ne 10.000 còpies. Rara era l'ocasió en què s'exhauria aquest màxim, fins i tot en composicions desprès molt famoses. "El Danubi Blau" va necessitar 100 planxes en menys de sis mesos.

Aquest vals és una composició molt popular, però hi ha qui l'ha volgut veure convertit en una icona de la cultura occidental contemporània. Això arrenca de la incorporació a la banda sonora de la pel·lícula "2001, una odissea de l'espai", d'Stanley Kubrick. Mireu l'escena aquí.

Per no fer-ho més llarg, direm que la lletra ha quedat completament oblidada, tot i que en els primers anys es va traduir al francès i a l'anglès, i que alguns "poetes" en van fer noves versions en alemany i en francès. Jo he trobat per Internet fins i tot una "versió" de l'any passat ideada per a ser cantada en karaoke.

Però com que la lletra original se'ns resistia, vam demanar als oients de Calafell Ràdio una mica d'ajut. El vendrellenc Xavier Gil ens ha fet arribar l'adreça d'un web en el qual es pot localitzar. Aquest matí, durant el programa hem prefirit no donar-la de viva veu i penjar-la aquí al meu bloc. No tothom té a mà paper i llapís per apuntar en aquell moment i si les adreces es fan llargues, i a sobre hi surten paraules en altres idiomes, al final la gent es perd.

Aquí teniu l'enllaç directe. Xavier Gil també ens ha facilitat un enllaç on es pot trobar la lletra traduïda a l'anglès.

Fins aquí la història. És evident que no hem canviat el curs de cap esdeveniment ni hem trobat un remei pel càncer. Però això ha estat una altra aventura de coneixement compartit. Són d'aquelles aventures en què tan important és el camí que es fa cap a la meta com la meta per ella mateixa.

Si voleu escoltar més històries curioses com aquesta, podeu sintonitzar Calafell Ràdio (107.9 FM), els dimarts i els dijous cap a dos quarts de 10 del matí. Per Internet, a www.calafellradio.com

dilluns, de febrer 04, 2008

Felicitats per l'Ebrebloc

No hi he pogut estar en contra del que hauria estat el meu desig. Però la informació que m'arriba de la segona edició de l'Ebrebloc és molt positiva. Per tant, és de justícia felicitar els organitzadors, que han fet molta i bona feina.

Jo he volgut introduir, a través de La Marfanta, un mínim debat sobre si calia que l'Ebrebloc adquirís un caràcter tan formal. No perquè no sigui una opció, fins i tot desitjable, sinó per si era realment necessari. No ho fet per tocar la pera, ni per aigualir la festa, sinó perquè hi ha abundants experiències al país de com la "formalitat" ha matat la frescor d'iniciatives molt interessants.

És evident que fer les coses "a la buena de Dios" no garanteix precisament el futur de res, també cal dir-ho. I dono per bons els convidats de luxe, les teles oficials i les associacions legalment constituïdes. Per descomptat, també les coses ben organitzades. Faltaria més.

Només he volgut demanar als organitzadors que vetllin perquè a l'Ebrebloc no li passi el mateix que a altres experiències que han començat a fer aigües el dia que ho han volgut fer tan "espectacular", que no necessàriament bé, que s'han acabat carregant l'invent.

Que això no passa? Fantàstic. No desitjo altra cosa. Però el risc que plantejo, l'experiència demostra que no és tan remot. El meu comentari, que no crítica, és positiu i constructiu. No és altra cosa que demanar que ho continuïn fent bé i que no es deixin enlluernar per cap parafernàlia.

divendres, de febrer 01, 2008

A qui diuen els bisbes que no hem de votar?

Tinc un problema davant les eleccions generals. Si, segons els bisbes, no hem de votar aquells que negocien amb terroristes, se m'han reduït dràsticament les opcions davant l'urna.

Segons els monsenyors, aquest pecat només el fa el PSOE. Però és clar, un té bona memòria i se'n recorda de quan Aznar. Potser el problema és que, en el cas de Zapatero, es tracta d'un acte vexatori de claudicació, però quan la medalla se la podia penjar el PP s'apujava fins i tot la categoria dels terroristes. Se'n recorden del Movimiento de Liberación Vasco, no? Vinga va, que fa quatre dies. Llegiu-ho aquí, en boca dels "palmeros" d'Aznar, perquè no quedin dubtes.

Eliminades les dues opcions principals a nivell estatal, quines alternatives em queden? ERC està descartada des de l'excursió de Carod a Perpinyà. Suposo, vaja. Calculo que CiU mai s'ha posat en aquests pedregars, però bàsicament perquè no l'hi hauran volgut. I m'imagino que Iniciativa tampoc, per idèntics motius. En tot cas, si Duran Lleida i Joan Herrera llegissin per un casual aquestes línies, podrien traquil·litzar el meu esperit amb unes paraules aclaridores? Els estaré molt agraït.

Com que no votaré a Ciutadans ni intoxicat amb productes de la terra (ni en la versió beguda, ni en la fumada), em veig abocat al vot extraparlamentari. Confio que per la circumscripció de Tarragona es presenti alguna candidatura de les que al menys fan gràcia. Que n'és de dur ser un elector que es resisteix a caure en l'abstenció!

Em sento desolat i abandonat. Els dubtes m'aclaparen i el 9 de març s'acosta. Senyors bisbes, no podrien il·luminar-me amb major precisió? No pateixin, no ho demanin a l'Esperit Sant, no fos cas que els il·luminés a vostès.