dimecres, d’octubre 31, 2007

La sentència de l'11-M i Nuremberg ( i 2)

Quan he sentit l'absolució de l'Egipci, m'ha vingut al cap la sentència del judici de Nuremberg. Ja sé que els atemptats de Madrid tenen difícil parió amb el tribunal internacional que va jutjar els crims nazis. Però hi ha un paral·lelisme que he rumiat mentre anava conduint i escoltant la ràdio del cotxe.

L'Egipci ha estat absolt de l'autoria intel·lectual de l'11-M per falta de proves. En realitat, han estat declarades no vàlides per la discrepància entre traductors sobre la conversa telefònica incriminatòria. Però l'efecte és el mateix, ja m'entenen: una prova que no val és com si no hi fos. Si he pensat en Nuremberg és perquè aquell tribunal també va descartar acusacions importantíssimes per l'absència de proves.

He recordat el cas del gran almirall Raeder, comandant de la marina de guerra alemanya. Raeder va ser acusat de l'assassinat de presoners, en base al fet que els submarins a les seves ordres havien metrallat els nàufrags dels vaixells enemics enfonsats. El tribunal el va absoldre d'aquest càrrec perquè no es va trobar cap document signat per ell que donés aquesta ordre. Tanmateix, el mariscal Keitel i el general Jodl, també processats a Nuremberg, van veure com la imputació tirava endavant perquè les atrocitats comeses per les tropes a les seves ordres portaven, en alguns casos, la seva signatura escrita.

Raeder va ser comdemnat a cadena perpètua per altres acusacions, però absolt de l'acusació que li hauria significat la pena de mort. Pena que sí va recaure en Keitel i Jodl, precisament per la mateixa situació, a la inversa. Estic resumint en poques frases el que va passar a Nuremberg, però a risc de simplificar massa, crec que aquest exemple històric il·lustra la necessitat de fonamentar les decisions judicials en alguna cosa més que les impressions a primera vista o les emocions, per més justificades que estiguin.

Com deia en l'anterior post, tot plegat ens pot causar un mal de panxa impressionant. És difícil apel·lar a la serenitat i a la raó. Però precisament aquests són els elements que ens diferencien dels salvatges que avui han estat comdemnats i d'algun salvatge que ha quedat absolt.

La sentència de l'11-M i Nuremberg (1)

El titular més "polític" de la sentència de l'11-M és que d'ETA res de res i que de conspiracions tampoc. Pel que estic veient a la pràctica totalitat de mitjans de comunicació, però, sembla que la notícia principal és l'absolució d'aquest personatge a qui coneixem pel renom de l'Egipci. La veritat és que és una sorpresa relativa. El dia que es va posar en qüestió l'única prova que l'incriminava directament com a autor intel·lectual dels atemptats, ja es va intuir que la cosa acabaria així.

Una altra cosa és que l'absolució deixi un mal sabor de boca, com crec que és el cas. Tots podem tenir la sensació que l'Egipci s'ha escapolit per un tecnicisme. En el seu cas, la falta d'acord entre els intèrprets que van traduir una escolta telefònica realitzada per la policia italiana.

Una persona només pot ser declarada culpable si hi ha proves i, en el pitjor dels casos, si hi ha dubte s'ha de fallar en favor seu. Això és així des del dret romà ("in dubio pro reo"). Aquesta és una de les grandeses de l'Estat de dret i l'hem de saber acceptar encara que un cas concret, com el present, se'ns regirin els budells.

Sé que potser aporta poc consol aquella màxima que resa que és preferible que 100 culpables quedin sense càstig que castigar a un sol innocent. Però, en la línia de les discussions que he tingut amb alguns lectors en els darrers dies, hi ha coses que en una societat democràtica tenen fins i tot més importància que el legítim afany de fer justícia. La presumpció d'innocència és una d'elles. Comdemnar només si hi ha proves definitives i irrebatibles, per molt poderoses que siguin les sospites, n'és una altra.

Però això vol dir que no ens haguem de preguntar què ha passat i en què hem fallat, perquè l'Egipci hagi pogut evitar el càstig no per qüestions morals sinó per un tecnicisme. Entenguem-nos, jo no voldria ser comdemnat mai en base a una traducció equívoca i per això em veig obligat a defensar la decisió del tribunal. Una obligació que em produeix, això sí, un gran malestar.

11-M, abans de la sentència

Escric abans que es faci pública la sentència del judici per l'11-M. Potser més tard caldrà dir alguna altra cosa. Potser, segons com vagi el tema, diferent de la que escric aquí. A primera hora em quedo amb una opinió que avui recullen la major part de mitjans de comunicació. L'opinió d'una gran majoria de les víctimes dels atemptats que van sobreviure o dels familias de les víctimes que hi van deixar la vida. Esperen una catarsi. La sentència és, per a la majoria, l'esperança per passar pàgina.

No és que vulguin oblidar. És evident que no podran mai. Però avui tenen una oportunitat per tornar a la normalitat, per posar punt i final al circ mediàtic i per superar el dol permanent. En definitiva, per poder començar a mirar el futur de nou.

Destaco una afirmació d'una persona que va perdre la seva dona en els atemptats: "La presó no desmuntarà la fàbrica del terror. Els ideòlegs aprofitaran per ensinistrar a nous assassins i incubar l'odi en delinqüents comuns. Per això, desprès de superar el dolor, he d'obrir el cor i el coneixement. Mai he estat tan decidit a treballar per un món millor".

Tots sabem que moltes persones mai podran cobar sentiments com aquests. Sentiments que són escèptics, no ens enganyem, però que volen ser positius. El millor que pot quedar de tota aquella desgràcia de l'11-M és que hi hagi persones que pensin així, encara que siguin poques.

dilluns, d’octubre 29, 2007

Una reflexió moral necessària

L'agressió que un individu descerebrat (“iba borracho y punto, neng”) va perpetrar en un tren prop de Barcelona ha aixecat molta controvèrsia. Vegeu aquí la polseguera que va aixecar-se en un conegut bloc calafellenc sobre la situació d'aquest element. Els mecanismes de què disposa la societat per a corregir i prevenir aquesta mena de conductes han mostrat la seva ineficàcia, per dir-ho de forma elegant. I ho dic més per la incomprensible actualització de la fiscalia que per la llibertat que va decretar el jutjat, que tot i no compartir sóc capaç de racionalitzar.

Una part important de la polèmica es relaciona amb un element del ja famós vídeo gravat per una càmera de seguretat. Es tracta del jove que apareix en primer terme, que sembla no immutar-se davant l'agressió. És una imatge que pot entendre's fins a cert punt, ja que la por és lliure i no falten exemples de persones que han sortit malparades, i fins i tot han perdut la vida, en intentar intervenir en situacions d'aquestes característiques. Tot això, per no parlar de la inversió de la culpa que han patit algunes persones que, havent volgut ajudar, han acabat sent acusades judicialment.

La discussió ha tingut moments de gran visceralitat i no han faltat veus que confonien el deure d'auxili amb el fet de prendre's la justícia per la pròpia mà. Fins i tot amb la legítima defensa, que és un terreny molt delicat i que requeriria un comentari a banda i ben profund. Però com el debat s'ha plantejat també en termes morals, voldria fer algunes reflexions que crec necessàries.

Diré d'entrada que a ningú no se li pot exigir heroisme. És molt fàcil parlar, en fred, d'obligacions morals, de deures cap als altres. Caldria posar-se en la pell de qui es troba en mig d'un fet violent per a comprendre, si és possible, què ens pot passar pel cap en un moment així. Però posar-se en el lloc de l'espectador a la força serviria també per a determinar si la paràlisi és fruit de la por o de la indiferència.

Hi ha una gran distància entre no voler arriscar una plantofada, o alguna cosa pitjor, i no trucar a la policia perquè a l'animal del principi el puguin detenir a la propera estació. És més, la teoria de que no podem fer alguna cosa més que trucar, sense arriscar-nos, no sempre és veritat. De vegades, pot ser un simple pretext per no complicar-nos la vida amb tràmits, judicis...

Una conductora d'autobús de Barcelona denunciava l'altre dia a una emissora de ràdio que havia estat atacada per un individu mentre més de trenta passatgers miraven cap a una altra banda. L'agressor no portava cap arma que pogués fer mal a qui s'interposés. Per molt violenta que fos la seva actitud, no hauria resultat intimidat per la simple advertència verbal efectuada per 30 persones? Pot ser que no, s'ha d'admetre. El problema està en què ningú va trucar la policia, i això que a l'autobús hi havia tants mòbils com passatgers, potser més.

La clau d'aquesta qüestió moral radica precisament aquí. No podem exigir el màxim a ningú, però sí el mínim.

No voldria donar idees a un sistema judicial que sembla el d'una república bananera, tot i ser el de la vuitena potència econòmica mundial. Però cal recordar un episodi molt il·lustratiu ocorregut fa mitja dotzena d'anys. La fiscalia de Còrdova va "empaperar" dos reporters de la televisió andalusa per no interposar-se en una agressió a la via pública, a una zona particularment conflictiva. Tots dos periodistes van avisar a la policia, amb la qual cosa van complir el mínim moral indispensable. A més, van enregistrar els fets. La gravació va ser requerida, com a prova per acusar l'agressor, pel mateix fiscal en cap que recriminava als reporters per haver filmat els fets en comptes d'embolicar-se a bufetades.

Certament, els periodistes tenim el defecte de mirar només per la nostra notícia, però tampoc se'ns pot exigir un valor superior al de la resta de persones. Si cito aquest cas és a títol de mer exemple d'una altra mala costum molt freqüent a les nostres institucions, que és la de carregar la mà per ocultar errors propis o per treure enrabiades infantils. Perquè si algú entén al fiscal de Còrdova, o al d'ara a Barcelona, que m'ho expliqui. Li estaré molt agraït.

Aquest tema és prou seriós com per agafar-se'l com a tal. No sempre podem esperar la serenitat necessària de la gent normal i corrent, que té tendència a deixar-se a portar per les emocions en casos tan forts. Però si no proïsme, sí que podríem esperar prudència al menys dels responsables polítics. La fiscalia es va cobrir de glòria l'altre dia, però el ministre de Justícia no va lluir a major alçada.

diumenge, d’octubre 28, 2007

Ereccions complint ordres? Una revelació escruixidora

Estic veient el "30 minuts" de TV3. Acabo d'escoltar una revelació escruixidora. Tan escruixidora que no m'he pogut contenir de deixar-ne constància afegida aquí. Contava una víctima de la repressió de la dictadura argentina les violacions a què va ser sotmesa i, en particular, comentava l'habitual excusa dels torturadors en el sentit que complien ordres.

Pot un home tenir una erecció perquè l'hi ordenen? Pot tenir una erecció perquè compleix ordres? És la qüestió que ens han tirat a la cara. L'argumentació ha estat impecable i dolorosa. La violació deixa fora de tot dubte que la tortura era un acte del tot voluntari. En altres menes de tortura, podria quedar un dubte. En el de la violació, no.

És molt important que algú conservi la capacitat de raciocini, i la dignitat, de plantejar les coses d'aquesta forma. Podria ser un exemple molt útil per a contrarestar el món al revés que alguns estan plantejant aquí a propòsit del nostre passat recent.

dissabte, d’octubre 27, 2007

Les passions ofuscades que aixeca el general Cabrera

Fa un parell de dies que participo, aquí i a casa digital d'algú altre, en una interessant controvèrsia sobre el general Cabrera. En particular, sobre la glorificació i idealització d'un personatge que era un autèntic tros d'animal. He constatat que el tema aixeca algunes passions ofuscades. Ofuscades per falta d'informació fonamentalment, però també per actituds preocupants d'autoengany. Intentaré resumir aquí les opinions que he anat deixant per aquí i per allà i expressar-ne algunes de noves.

Les guerres carlines van ser bèsties per part de tothom. Cap bàndol en va sortir amb les mans netes. Les guerres són fets violents per naturalesa i no es pot esperar que no hi corri la sang. Però fins i tot en la guerra hi ha límits i el fet de traspassar-los és voluntari. Les espirals de repressàlies i contrarepressàlies no són pretext suficient per creuar les línies de la moralitat i de l'humanitarisme que existeixen fins i tot en la guerra.

Són mínims que a les guerres carlines es van tirar a l'esquena reiteradament uns i altres. Jo tinc l'opinió que Cabrera va superar la mitjana de bestialitat. Però acceptant que no fos així, que no hagués despuntat especialment en el seu salvatgisme, disculpa en alguna cosa al general Cabrera que els seus contemporanis fossin també uns bèsties?

És més, jo no ho plantejo tant en el sentit de qui va ser més animal, sinó de si avui podem honorar o tenir idealitzats tals personatges. Que ningú tingui el més mínim dubte que si es proposés un homenatge al general Espartero, posem per cas, també hi estaria en contra. Com que calculo que tothom sap qui és el general Espartero, o és capaç de buscar-ho pel google, no ho faré llarg explicant-ho.

Tots eren uns salvatges, és veritat, i la brutalitat, en la guerra i en la pau, és un patrimoni de totes les èpoques de la història. La diferència està en què alguns al general Cabrera li volen fer homenatges. Com ahir ens recordava la Comedianta tortosina, a un poble de València tenen el retrat de Felip V cap per avall, en memòria de la repressió que van patir a mans seves. Aquí, en canvi no posem de cap per avall el retrat de Cabrera. Muntem congressos d'història que, segons els seus organitzadors, són també un homenatge al personatge. O escrivim novel·les que contribueixen a la idealització d'un mite amb peus de fang.

Vull recordar que també he dit que no estic en contra ni dels congressos, ni dels centres d'interpretació, ni de les novel·les que parlin del carlisme, perquè la història ni s'ha de negar ni s'ha d'ocultar. Però m'oposo a què tals iniciatives esdevinguin homenatges o a què acabin edulcorant la cosa fins al punt que es digui el que no és.

He explicat també que la síndrome d'Estocolm que molts viuen amb Cabrera, i que provoca certes ofuscacions, té el seu origen en l'autoengany. Ahir ja vaig opinar que la falta d'expectatives pot fer que la nostàlgia ens jugui males passades. També reitero que és evident que algunes persones consideren que una barbaritat feta per algú de casa és com a més disculpable. Això no és només un símptoma de decadència, sinó d'absoluta immoralitat. Cadascú ha d'aprendre a portar el ciri amb dignitat. El ciri propi, el primer.

Una part de l'0fuscació que genera aquesta història tan lamentable es fa palesa en la descontextualització que s'arriba a fer de la qüestió. Hem pogut llegir defenses del carlisme en ordre a què va ser el bressol del catalanisme. Això és cert en bona mesura, però en tot cas explica el profund conservadurisme del nacionalisme català i de la facilitat amb què se li han trencat les cames al nacionalisme d'esquerres en les curtes èpoques en què aquest ha aixecat el cap.

No obstant, m'ha fet molta gràcia llegir que els carlins lluitaven contra el centralisme jacobí. Tots sabem que aquest centralisme té avui molt mala premsa, i justificada. Però hauríem de situar-nos precisament en el context de l'època. Descobriríem que el model centralitzat creat per la Revolució Francesa servia per garantir un mínim de drets per a tothom, per damunt de jurisdiccions i vassallatges medievals. Descobriríem també que el regionalisme o cantonalisme dels carlins era d'oportunitat. I és més, veuríem que la successió monàrquica per via masculina era una mera excusa per segar d'arrel les minses llibertats de l'època, tornar a un règim absolut i feudal i reinstaurar, de propina, la inquisició.

Com molt bé deia ahir l'Amable Pallisé: "ara els hi ha pegat per Cabrera, però si aquests carlins eren uns fatxes ...”. L'Amable la quadrava.

divendres, d’octubre 26, 2007

La ceguesa amb el general Cabrera ( i 2)

Parlar del general Cabrera com una mena de clònic local de Hitler obliga, naturalment, a argumentar una afirmació tan contundent. La frase té un punt de provocació, no ho negaré, però fonamentada.

Cabrera és un personatge que coneixem a través d'un seguit de mites. El mite d'un militar molt eficaç. El mite d'una eficàcia acompanyada d'una audàcia i una valentia excepcionals. I finalment el mite del perdedor bo, és a dir d'aquell que és derrotat però que mai abdica dels ideals que l'han impulsat a lluitar. Tots tres mites són falsos i podem analitzar-los un per un per comprovar-ho:

–Militar eficaç? Cabrera no va passar de ser un cabdill guerriller d'un cert èxit. La guerrilla no ha guanyat cap guerra en la història de la humanitat, perquè bé que hi hagi pogut contribuir destacadament. Amagar-se a unes muntanyes perquè no t'enxampin i anar incordiant l'enemic amb accions molt espectaculars, però poc resolutives, no és el súmmum de la ciència militar.

En això últim, Cabrera despuntava més o menys. Però cada cop que va sortir del Maestrat, per dirigir operacions militars més convencionals, va fracassar estrepitosament. Sent honrats, hem de reconèixer que el fracàs de les expedicions carlines contra Madrid i contra Andalusia i Extremadura no va ser culpa única de Cabrera, sinó del guirigall que era el seu bàndol. Però al capdavall, quan Cabrera va haver de lluitar en camp obert i en condicions d'igualtat amb l'enemic, va resultar que no era tan bo com tots ens pensem.

És més, la famosa conquesta de Morella, considerada el principal èxit militar de Cabrera, té un valor bastant relatiu. Tot i que aconseguir acorralar l'enemic no és un fet militar menyspreable, m'agradaria saber quina èpica especial té rendir per gana una fortalesa assetjada.

–El mite del militar valent, audaç i fins i tot generós, és un altre mite amb peus de fang. Seria molt fàcil despatxar la qüestió recordant les matances de presoners o les efectuades entre la població civil. L'assassinat de persones indefenses és, com se sap, un acte d'una valentia excepcional.

Cabrera no va ser considerat un criminal de guerra per la senzilla raó que la legislació internacional sobre crims de guerra és posterior. Si l'anomeno criminal de guerra, o genocida, és perquè ens entenguem: si els fets es produïssin avui en dia, ho seria considerat sense cap mena de dubte. I és més, no podem aminorar el seu salvatgisme recordant que totes les guerres són brutals i que les carlines ho van ser de formar destacada, perquè Cabrera va superar àmpliament la mitja.

Però hem de recordar que Cabrera també tenia l'especialitat de sortir per cames quan li anaven maldades. És possible que la fugida a França al final de la primera guerra carlina sigui considerada digna d'elogi pel carlisme sociològic encara vigent. Però tampoc hauríem de confondre la velocitat de la desbandada amb què no n'hi hagi, no troben?

–El mite de la persona fidel fins al final a les seves idees és potser el més còmic de tots tres. Com és sabut, al final de la segona guerra carlina, Cabrera no en va voler saber res més. Amb la vida de luxes i excessos que li va proporcionar un matrimoni molt interessant des del punt de vista econòmic, es va anar desvinculant progressivament del carlisme. Al principi hi va posar calers (el casament va ser financerament molt bo, tal com hem dit), però la bona vida a Londres el va estovar definitivament.

Desprès de ser expulsat de les files carlines el 1870 (una decisió nominal més que altra cosa), va acabar acceptant els honors que li va oferir Alfons XII per atreure-se'l. Els propis carlins el van acabar considerant un traidor. És difícil determinar si Cabrera va experimentar un canvi sincer d'opinió o si tot plegat obeïa a una enrabiada senil. Això segurament requeriria més espai i més profunditat que la que ofereix un simple bloc.

La ceguesa amb el general Cabrera (1)

Ahir es va iniciar una interessant controvèrsia als comentaris del bloc de Gustau Moreno, La Marfanta, a propòsit del general carlí Ramon Cabrera Griñó. Un servidor de vostés va comentar que Cabrera era el producte més semblant a Hitler que havien parit les Terres de l'Ebre al llarg de tota la història, i això va provocar que dues o tres persones em saltessin d'immediat a la jugular. Es pot seguir l'intercanvi dialèctic subsegüent clicant aquí.

Jo mateix he explicat en diferents ocasions els motius que fan absolutament inexplicable aquesta mena de síndrome d'Estocolm que alguns tortosins tenen amb el general Cabrera. I vull afegir un matís important que també he fet anteriorment. Jo no estic en contra dels congressos d'història o dels centres d'interpretació del carlisme, en el quals Cabrera ha de tenir un lògic protagonisme. Estic en contra que tals iniciatives esdevinguin homenatges a un salvatge.

Em fa la impressió que el bon crèdit de què gaudeix el general Cabrera, encara avui en dia i fins i tot entre persones joves i d'un progressisme bastant radical, és fruït de la ignorància. N'hi ha prou d'informar-se sobre les autèntiques "gestes" de Cabrera per sentir-ne vergonya i per desterrar, per sempre més, qualsevol consideració positiva que ens pugués despertar el personatge. Jo he fet aquest exercici, saníssim, i no em sento acomplexat per compartir-lo.

Ho diré en un titular perquè s'entengui més clar: que el general Cabrera fos tortosí no és un motiu per encobrir les seves salvatjades, sinó per a sentir vergonya.

També vull reiterar que és possible que, a més de la ignorància, la glorificació del general Cabrera es degui a l'autoengany. És raonable pensar que una ciutat que ha tingut un passat bastant esplendorós, però que pateix un present galdós i un futur incert, busqui referents amb què reivindicar-se. Però la desesperació és mala consellera. La falta d'expectatives pot fer que la nostàlgia ens jugui males passades.

El cas de Cabrera no pot ser més evident. L'autoestima col·lectiva toca fons quan s'ha de recórrer a funestos personatges com aquest. I un no pot evitar preguntar-se si no hi ha altres persones que mereixin molt més un homenatge o ser convertides en estendard del que calgui. És més: és molt millor no tenir res a commemorar (que no és el cas, precisament), que commemorar a energúmens com Cabrera.

Una ciutat que ha estat exemple històric de convivència entre religions, o que ha donat investigadors mèdics que han fet descobriments que han salvat milions de vides, ha de tirar de beta d'un protofeixista? No sé si això és carlisme sociològic, però segur que és un símptoma molt preocupant d'alguna cosa que és més que decadència.

dimecres, d’octubre 24, 2007

Per fi algú comença a parlar clar


Acabo de veure a TV3 una entrevista a Manuel Valls, alcalde de la ciutat francesa d'Evry, situada a la rodalia de París, i una de les noves veus del socialisme francès i europeu. Pel nom ja haureu vist que és d'origen català (va néixer a Barcelona) i si l'heu sentit, també ho haureu constatat.

Feia temps que buscava escoltar un discurs com el de Manuel Valls. Ha dit coses tan interessants com que l'esquerra no ha de tenir cap complex per exercir l'autoritat. Com que els partits no poden tenir un missatge quan són al govern i un altre quan romanen a l'oposició. Com que els discursos progressistes en matèria d'immigració poden ser profundament ineficaços i que la generositat verbal serveix de poc si no es resolen els problemes. O com que les desigualtats poden tornar a derivar en conflicte, com ja va passar als "banlieu" de París fa un parell d'anys, sinó hi ha un esforç, que ha qualificat de nacional, per corregir-les: és a dir, que no valen les paraules, si no es posen diners sobre la taula.

Manuel Valls ha parlat amb una veu d'esquerra moderna. Jo no sóc excessivament partidari de terceres vies tipus Tony Blair, o de les obsessions pel centre, que no acostumen a plantejar-se per convenciment, sinó merament per ampliar l'espectre electoral. I així ens va desprès, que la gent acaba perdent la il·lusió i l'abstenció es desborda. Però l'alcalde d'Evry també ha recordat que certes actituds molt tradicionals de l'esquerra el que fan es deixar el camí lliure a la dreta, si no directament a l'extrema dreta.

¿Sobreoferta sanitaria?

El departamento de Sanidad del Gobierno catalán quería ampliar el horario de los centros de atención primaria, pero se ha acabado achantando ante presiones corporativas y sindicales. El hecho no es ninguna novedad, pero esta vez los argumentos rozan el delirio. El colegio de médicos ha llegado a manifestar que la medida produciría una sobreoferta de atención.

¿Cómo tiene que tomarse dicha línea argumental la persona que pide visita y la consigue para varios días después, frecuentemente cuando la enfermedad ya ha remitido sola? No planteamos una situación tan extraña y es indiferente que la enfermedad no sea grave. Si algún sentido tiene un sistema público de salud es dar respuestas rápidas a los problemas, sean éstos grandes o pequeños. Términos tan al gusto de nuestros políticos como bienestar o calidad de vida se fundamentan precisamente en seguridades como esa.

Lo de la sobreoferta nos ilustra, en todo caso, sobre las actitudes existentes en un estado que es la octava potencia económica mundial, pero que no consigue desprenderse del viejo chiste de las tres potencias mundiales, Grecia, Portugal y España. Y es un ejemplo complementario de ciertas políticas sanitarias que no merecen otro calificativo que el de pésimas.

¿Puede haber sobreoferta de atención cuando tenemos que importar médicos a centenares? Que importamos, además, mientras asistimos impávidos a la fuga de profesionales cuya formación hemos financiado nosostros. O que importamos mientras ponemos unas trabas difíciles de comprender a los médicos de origen extranjero que cursan aquí la especialidad, incluidos los que han hecho también aquí la carrera.

¿El mundo al revés? Tal vez no. Pero nuestros gobernantes parecen estar más preocupados de contentar a ciertos colectivos profesionales que de dar un buen servicio a los contribuyentes.

dimarts, d’octubre 23, 2007

Ens fotem grans: m'han fet una entrevista televisiva

Fa uns anys, quan treballava a TVE-Catalunya, l'Ajuntament de Porrera (Priorat) va voler reconèixer amb una placa un reportatge que havia fet un servidor. Vaig comentar a la "superioritat" si no valdria la pena fer-ne una petita notícia. No per mi, evidentment, sinó perquè la televisió és un mitjà molt propici per a l'autopromoció o la promoció creuada. Recordo una frase lapidària que em van deixar anar: "Aquí et dedicaran una notícia el dia que caiguis en acte de servei". Poc s'hi pot afegir.

Avui m'han fet una entrevista televisiva i per això "me tiento las vestiduras". Ha estat una simple entrevista a la Televisió del Vendrell i a sobre al programa que presenta un col·lega que feia com a tres anys que m'ho demanava. Com que estic escrivint aquí al bloc, calculo que no he abandonat fins al moment aquesta vall de llàgrimes, però a toro passa em preocupa el fet.

Tinc la sensació que deuen tenir els polítics als quals els comencen a organitzar homenatges. Aviam, l'experiència ha estat interessant, perquè quan encara treballava de periodista les entrevistes les havia fet sempre jo. Però la nova perspectiva m'ha agradat. M'hi he sentit còmode, massa potser. Serà que em foto gran. Potser sí, deu ser això.

No obstant, tinc sentiments bastant ambivalents. D'una banda, ja no tinc edat per a sortir al carrer a mossegar turmells. De l'altra, tot i poder parlar d'una varietat de temes àmplia amb cert grau de coneixement, no m'acaba de fer el pes el paper de patum.

De totes formes, he intentat donar tot l'espectacle possible, dins de la mala llet que gasto en general quan se'm convida (irresponsablement, potser?) a donar les meves opinions. Aquest és un defecte meu molt molest, ja ho sé. Però com que treballant m'he d'aguantar prou, quan escric sense cobrar dic el que em dóna la gana. Amb el límit del Codi Penal, és clar. Que es pot tenir estima per la frase brava, sense fer necessàriament el beneït.

dilluns, d’octubre 22, 2007

Afegeixo la informació del temps



Avui m'he decidit a afegir al bloc la predicció meteorològica de Calafell. No vull saturar excessivament aquest espai, però tinc alguns motius per introduir aquesta novetat. La principal és que tinc de fa alguns anys una mena d'"afició" per la informació meteorològica, que se m'ha anat consolidant gràcies a Internet i a un interès personal per la comunicació per a emergències.

La xarxa ofereix una gran quantitat de recursos relacionats amb la climatologia. Incorporar una previsió gratuïta a escala local a un bloc és un dels més senzills, però a la vegada més útils. No obstant, hi ha projectes que segueixo des de fa prop de 10 anys i que, dins de la seva modèstia, no dubto a qualificar de modèlics. Per exemple, tormenta.net, un web sobre les tempestes tropicals a la zona del Carib que impulsa John Toohey Morales.

L'home, portorriqueny de naixement, és avui en dia l'home del temps d'un dels principals canals televisius en llengua espanyola de Miami. I té a les espatlles una trajectòria de divulgació i prevenció espectacular, amb un premi Emmy inclòs. Per entendre'ns és un Tomàs Molina o un Francesc Mauri corregit i augmentat.

Segueixo tormenta.net des que era una web d'aquelles antediluvianes, de disseny lletgíssim, lentes d'obrir-se i tal..., però que disfrutàvem com a bojos en aquells temps gairebé heroïcs de la xarxa, quan tenir Infovia era un luxe a l'abast d'uns pocs. L'exemple d'aquesta web és que Internet permet fer el màxim amb el mínim. Allò més senzill pot ser allò més útil: és una gran lliçó que poques persones arriben a comprendre en la seva totalitat.

Tot i les millores experimentades al llarg d'aquests anys, tormenta.net continua sent un espai relativament modest, però que ofereix una informació que res té a envejar a la dels instituts meteorològics oficials i que a sobre ofereix el valor afegit que li dóna un professional que sap de què parla i té una gràcia especial per explicar-ho.

La blocaire jove de casa casca contra Renfe

Fa unes setmanes, la meva filla gran, Emma, es va fer una mica famosa en cercles blocaires per haver estrenat un bloc a la tendra edat de 12 anys. La criatura diu que vol ser periodista de gran (confiem que se li passi, ja que a casa ja n'hi ha prous de periodistes) i es dedica a comentar l'actualitat. No li demaneu una redacció perfecta ni que ho argumenti com un adult. Però fetes aquestes salvedats, tira amb bala contra certes situacions.

Avui mateix comenta el desori de Renfe. Tan de bo fos tan fàcil seguir la seva recomanació de prescindir d'anar a Barcelona. Però tot plegat sí que ens pot fer reflexionar sobre el fenomen de treballar a un lloc i viure a un altre.

És un fenomen complex, ja que no n'hi ha prou de dir que qui vulgui viure amb la filosofia de la caseta i l'hortet ha d'assumir els peatges corresponents. La gent que marxa de Barcelona a viure a altres llocs no ho fa sempre per gust. No pocs han estat expulsats del mercat immobiliari de la capital de Catalunya. Per això els transports públics (eficaços, puntuals, en fi propis del país que diu ser la vuitena potència econòmica munidial) no són un luxe, sinó una necessitat.

Mentrestant, això de Renfe està traspassant la categoria de desastre per entrar en la de xarlotada. A partir de demà, bitllets gratuïts a les línies afectades. Es pensen que amb això arreglaran alguna cosa o que silenciaran les crítiques (que és l'objectiu real i no un altre)?

Ves que demà els usuaris habituals no es vegin duplicats per gent que no té feina (jubilats...) que decideixin anar a passar el dia de franc a Barcelona, tot i les molèsties i els transbordaments en autobús. I això de la gratuïtat farà molt feliços als que paguen abonament mensual o tenen algun bitllet de 10 viatges (tarifa aquesta última que té un mes de vigència des de la primera "picada").

Sortir avui a la carretera, acte intrèpid

D'aquí a una estona surto cap al poble de Martorelles, al costat de Mollet del Vallès. No és estrictament l'àrea metropolitana de Barcelona, que miraré de vorejar amb el cotxe. Lògicament amb el cotxe, perquè ja sabeu que si amb el tren no s'hi podia contar gaire, ara no s'hi pot contar contar en absolut. Ja explicaré l'experiència. De moment, tinc una reunió a les 12 del migdia i marxaré a les 9 per curar-me en salut. La setmana passada, el mateix viatge, sense el desori ferroviari, em va costar dues hores, quan en condicions normals no hauria de costar més d'una hora i un quart.

El nou desori provocat pels trens ha començat aquest matí. De fet, deu fer un parell d'hores que va. I no oblidem que la cosa va des de dissabte, tot i que el cap de setmana ha quedat una mica minimitzat pel fet de ser dies no feiners. M'ha fet molta gràcia veure fa uns minuts al Josep Cuní a TV3 dient que les 8 del matí era l'hora H del dia D. Just l'hora que comença el seu programa, és clar. L'egolatria d'aquest periodista és francament irritant.

dissabte, d’octubre 20, 2007

Un vídeo per no recordar a les mares dels responsables de Rodalies





És poc menys que impossible dir alguna cosa més sobre la ignomínia de Rodalies. L'avaria d'avui dissabte fa una mala olor considerable. Després del globus sonda d'ahir, en el sentit de tallar línies, i vist el rebuig generalitzat, avui es produeix un nou esvoranc i a una ràdio oficial (Catalunya Informació) sentim que aquest fet fa pràcticament inevitable la mesura. Que rodó!
Com que no podríem més que recordar els difunts i les mares dels responsables, aquí deixo un petit vídeo, fet amb telèfon mòbil, del cacau que hi havia aquest matí a l'estació de Gavà, on s'interrompia el servei de tren i estaven disponibles (és un dir) autobusos per arribar a Barcelona.

dilluns, d’octubre 15, 2007

La necesidad de una ley de huelga

Los acuerdos entre la Administración y los sindicatos para regular servicios mínimos en caso de huelga en servicios esenciales no son un mal sistema. Pero no consiguen obviar la necesidad de una ley de huelga, cuya inexistencia es una anomalía grave tras casi 30 años de democracia. Aunque alabamos los pactos conseguidos en Catalunya, no podemos dejar de recordar que, en el fondo, ni a la Administración ni a los sindicatos les interesa realmente determinar por ley los servicios mínimos.

No es la primera vez que nos referimos a ello y por eso nuestra opinión no es oportunista. Si se hubiera querido resolver de una vez por todas la cuestión de los servicios mínimos, que frecuentemente acaba suplantando al conflicto de fondo, las partes implicadas han tenido 30 años para ello. En ese intervalo, el diálogo social ha afrontado cuestiones tan peliagudas y difíciles de tragar como la flexibilización del mercado laboral, las pensiones y hasta los contratos-basura. O sea, que si los agentes sociales no se han puesto de acuerdo sobre una ley de huelga es porque no han querido.

Es más, los intentos de presentar a las Cortes un proyecto de ley por parte de los gobiernos socialista y popular, que se frustraron por los pelos, no venían animados por buenos propósitos, sino por la resaca de las dos huelgas generales que los sindicatos les organizaron a los respectivos ejecutivos. En el caso de Aznar, sin otro motivo aparente que el de que un presidente de gobierno de derechas no podía irse de rositas (cita textual) sin que le “hicieran” una huelga general.

Es verdad, por otra parte, que el decreto preconstitucional que continua rigiendo la materia no ha dado un mal resultado. En realidad, ese decreto no dice nada que sea muy diferente de lo que dicen las leyes de huelga vigentes en el mundo occidental, ni nada que fuera a decir una ley que se aprobara ahora por nuestros pagos. Y los servicios mínimos, que son el auténico quid de la cuestión, darían los mismos o parecidos problemas. En definitiva, si somos prácticos, se trata de una cuestión estética más que de eficacia.

Sin embargo, tampoco es normal que un derecho fundamental en democracia esté regulado por una norma de bajo rango, por el riesgo evidente de que pueda ser modificada con un simple plumazo. Si la huelga está regulada por un decreto emitido por el Gobierno, basta con un simple acuerdo del próximo consejo de ministros para cambiar las reglas del juego, mientras que la modificación de una ley requiere al menos de un procedimiento algo más complejo que, sin ser una garantía total contra las arbitrariedades, da alguna seguridad mayor. Quien crea que alterar reglas de juego básicas de una sociedad democrática por simple capricho gubernamental es un riesgo remoto, debe recordar cuando Aznar y el hoy elevado a los altares Rodrigo Rato reformaron el paro por hormonas, con un decreto-ley tumbado luego en los tribunales, pero que dejó descolgados a miles de trabajadores.

Evidentemente, hay que preguntarse, visto el panorama, por la negativa insistente de unos y otros a coger el toro por los cuernos. Y la respuesta se encuentra precisamente en los servicios mínimos. La lamentable conclusión es que ni a la Administración ni a los sindicatos les interesan unos servicios mínimos regulados con la fuerza de la ley, que les obligaría tanto a una como a los otros.

No vemos viable que un gobierno, sea del color que sea, quiera renunciar al derecho de determinar los servicios mínimos, sobre todo si la huelga se dirige contra él. Desengañémonos: ¿qué gobierno va a ceder la posibilidad de fijar servicios del 100% para minimizar una huelga general? No se lo planteja ni siquiera el talante de Zapatero.

Pero miremos también el reverso de la moneda: ¿qué sindicato va a querer unos servicios mínimos que no puedan saltarse sin repercusiones? Incumplir los servicios mínimos, como forma añadida de presión, forma parte ya del “ritual” de las huelgas. Ello es así hasta el punto de que la solución a los conflictos laborales incluye casi siempre la condonación de las infracciones ocurridas en su transcurso.

Por ese, y no por otro motivo, en España no hay una ley de huelga. ¿Los pactos? No son una mala solución. Pero un pacto, igual que se hace, puede deshacerse. Los acuerdos conseguidos en Catalunya entre la autoridad laboral y los sindicatos durarán hasta el día en que a una de las partes, o ambas, les interese otra cosa. La ley no les daría ese margen.

diumenge, d’octubre 07, 2007

Los culpables del apagón son todos

El informe de la Comisión Nacional de la Energía sobre el gran apagón de Barcelona de este verano ha acabado reflejando más las pugnas partidistas en los organismos reguladores del Estado, que la realidad de lo ocurrido. Es un signo más del desprestigio de las instituciones por idénticas razones (Tribunal Constitucional, Consejo General del Poder Judicial, Comisión Nacional del Mercado de Valores...), que no consigue ocultar, sin embargo, que el vergonzoso episodio fue culpa de todos.

En época de la Revolución Francesa, la Asamblea constituyente votó por mayoría que Dios no existía. Algunos de los que se opusieron a tal resolución señalaron que no lo hacían por sus creencias, sino porque hay cosas que no pueden someterse a votación. Mejor dicho, que se voten en un sentido o en otro no tiene repercusión alguna en los hechos.

Algo parecido ocurre con la Comisión Nacional de la Energía. El informe sobre los hechos de Barcelona, más que ser salomónico en el reparto de responsabilidades, refleja que los consejeros socialistas trataban de minimizar la culpa de Red Eléctrica Española y los consejeros populares, la de Endesa. Lo de los socialistas todavía se entiende: Red Eléctrica es una empresa pública que depende del gobierno. De su gobierno, para ser más precisos. Lo del PP con una empresa privada es más complejo, como saben.

Un somero análisis del informe, así como del expediente abierto por la Generalitat, permite, sin embargo, sacar algunas conclusiones. La más evidente es que si el famoso cable de Endesa no se hubiera caído no se habría producido el incidente, pero que si las protecciones de las líneas de Red Eléctrica hubieran funcionado correctamente no se habría incendiado una subestación en la otra punta de Barcelona.

Dicho de otra forma: con un buen mantenimiento el cable de Endesa no se habría caído o, de haberlo hecho, la red de la empresa pública habría aislado el cortocircuito y el problema se habría minimizado enormemente. Nos permitirán añadir algo sin querer cargar la mano sobre una u otra culpa: que las redes o mallas que tienen como función “encajar” las incidencias fueran precisamente las que las propagaran, dice mucho de como funcionan las cosas en la octava potencia económica mundial.

Pero la responsabilidad no es sólo de unas empresas, públicas o privadas, sino también de la Administración. Que no inspeccionaba las instalaciones porque, asómbrense, de acuerdo con la normativa vigente en esta potencia mundial, las compañías se inspeccionaban a sí mismas. Como la Administración no se puede sancionar a sí misma, y no practica la sana costumbre de la dimisión o de la destitución, el único remedio ofrecido ahora para salvar la cara es asumir las competencias inspectoras. Ello, naturalmente, no significa absolutamente nada en un país en que todas las desgracias ocurren en sitios que cumplen la normativa al pie de la letra.

Finalmente, hay una reflexión sangrante que no puede obviarse. Para quienes reclaman el traspaso de servicios públicos a la Generalitat, en la confianza de que una gestión más próxima pueda evitar los peores males, hay que recordar el apagón del hospital del Vall d’Hebron. El suceso ilustra que en todas partes cuecen habas. La sanidad está traspasada desde hace más de 25 años al gobierno catalán y tras ese dilatado período resulta que los equipos eléctricos de emergencia están ubicados al lado de los principales, de forma que saltando unos saltan los otros. Tal planificación de alto nivel se ve agravada cuando esa Administración próxima es incapaz de devolver una cierta normalidad al hospital, aun a precario, antes de diez días.

De la misma forma que los ferrocarriles que explota la Generalitat son modélicos (gracias a una inversión continuada durante esos mismos 25 años), lo del hospital constituye el ejemplo perfecto de que la “feina mal feta no té fronteres”. Por eso no basta con decir que uno lo hará mejor, si no lo demuestra en la práctica. A veces estamos tan pagados de nosotros mismos que olvidamos este principio fundamental. A fin de cuentas, en la propaganda oficial el hospital afectado por el apagón era puesto como modelo de gestión energética. Lo que ahora, claro, adquiere la categoría de un sarcasmo.

dimecres, d’octubre 03, 2007

Terminal sur, ni hecho a posta

El “reparto” de la futura terminal sur del aeropuerto de Barcelona no puede ser más decepcionante. Lo que se esperaba como una gran oportunidad para Catalunya ha sido reducida a lo de siempre por la lógica centralista de toda la vida. El ente público AENA lleva mucho tiempo apostando por Barajas como aeropuerto para viajeros de calidad y relegando al de Barcelona a la categoría de aeropuerto mochilero.

Naturalmente, esto no significa que el aeropuerto del Prat no sea rentable por sí mismo. Sin duda, es uno de los que mayores beneficios aporta a AENA. Otra cosa es que la “aportación” del Prat a la economía catalana en su conjunto sea manifiestamente mejorable.

Tal vez se estén mitificando en exceso los vuelos intercontinentales, que son, y seguirán siendo, la asignatura pendiente del aeropuerto de Barcelona. ¿Qué porcentaje del total de usuarios los tomarían, caso de haberlos en mayor cuantía que en la actualidad? Pero a la vez hay un hecho objetivo: una empresa extranjera interesada en instalarse en un país tiende a ubicarse donde hay vuelos directos con su país de origen.

Por otra parte, no podemos dejar de preguntarnos por qué se habían levantado tales expectativas de cambio y mejora para acabar con lo de siempre. Es decir, con Iberia. Es sorprendente el síndrome de Estocolmo existente con la antigua compañía de bandera. Claro que Iberia es la principal operadora en el Prat, pero su servicio es el que es. Y además no habría que olvidar que hace poco más de un año que Iberia decidió recortar drásticamente sus operaciones en Barcelona, traspasando algunas de ellas a una filial de bajo coste.

Lo que no se entiende, en todo caso, es que las decisiones de política aeroportuaria se ajusten al milímetro a los intereses comerciales de una compañía hoy en día absolutamente privatizada. Como hemos dicho en muchas otras ocasiones, no existe gran diferencia entre los antiguos monopolios públicos y los monopolios de facto que surgieron tras las privatizaciones de las grandes empresas del Estado.

¿Tiene alguna lógica “recompensar” con los mejores espacios de un aeropuerto a una compañía que no cree en él? ¿Hay que poner el futuro de una instalación en manos de quien sólo la quiere para acarrear pasajeros hacia los vuelos con base en otra parte? ¿Se acuerdan de cuando el gobierno catalán lanzaba admoniciones en el sentido de que si Iberia no creía en el Prat, el Prat dejaría de creer en Iberia, aludiendo directamente al futuro reparto de la terminal sur?

Son preguntas muy pertinentes, que no obtienen consuelo en las guindas que AENA ha lanzado para tranquilizar a Catalunya, a saber: que Iberia (y Spanair, la otra gran beneficiaria del pastel) puede pasar en cualquier momento a manos de otros grupos que aspiraban a la terminal sur y que pierde el monopolio sobre el puente aéreo. Lo mínimo que cabe decir de ambas perlas es que constituyen un insulto a la inteligencia.

Si tan claro está lo primero, puede plantearse la alternativa contraria: ¿por qué no asignar directamente la terminal a esas competidoras que se van a quedar con Iberia? No es demagógico planteárselo, es simplemente hacer la pregunta evidente sin necesidad de una excesiva mala intención.

Por lo que respecta al puente aéreo, nos preguntamos a qué monopolio se refieren. Por una parte, hay varias compañías que cubren la relación entre Barcelona y Madrid. Eso sí, sin la ventaja de contar con una terminal exclusiva. Pero por otra parte, si el grueso de las operaciones de Iberia va a trasladarse a la terminal sur, sería un perjuicio para la compañía tener sus vuelos divididos en dos terminales. Es decir, que “quitándole” la terminal del puente aéreo realmente le están haciendo un favor.

En todo caso, la “pérdida” de interés en el puente aéreo por parte de Iberia tiene un valor muy relativo, dada la inminente puesta en marcha del AVE Madrid-Barcelona. El puente aéreo ha sido un mercado cautivo durante más de 30 años, que toca a su fin de todas formas. Tanto Iberia como el resto de aerolíneas que operan el recorrido entre ambas capitales conocen perfectamente lo ocurrido en otros lugares: el tren de alta velocidad ha conquistado hasta al 80% del pasaje aéreo. Por ello, la actitud despreciativa de Iberia hacia el que ha sido históricamente su negocio más rentable se asemeja cada día más a la fábula de la zorra que no llegaba a las uvas, pero que decía que no las comía porque estaban verdes.

En definitiva, el reparto de la terminal sur del Prat ha sido un pésimo negocio, esperable pero no por ello menos malo. Que no les confunda la satisfacción expresada por patronales, sindicatos y parte de las fuerzas políticas. Todos esos agentes sociales y políticos están atados a las expectativas que ellos mismos habían levantado, incluidos plantes y supuestas demostraciones de fuerza. Su fracaso es evidente, pero no pueden permitirse reconocerlo.