dimarts, de desembre 30, 2008

Un balance que de tan fácil resulta difícil



El balance del ejercicio que cada año hacemos por estas fechas resulta demasiado fácil esta vez. Bastaría con titular que la principal noticia del año ha sido la crisis. Es un fenómeno que se ha comido literalmente a cualquier otro suceso ocurrido durante 2008, al punto de que hechos relativamente recientes y de notoria trascendencia en su momento parecen haber ocurrido hace un millón de años. ¿Quién se acuerda a estas alturas de la sequía o del lío de Cercanías, o de que hubo unas elecciones?

Durante el mes de diciembre, muchas instituciones y empresas organizan un ágape con los medios de comunicación. Una demanda frecuente que formulan los organizadores a sus invitados es que mencionen cual es, según su opinión, la noticia más importante del año. Una variante de ello consiste en preguntar por las buenas y las malas noticias. Nos consta que, este año, muchos periodistas han vacilado a la hora de responder.

No es carezcan de criterio para pronunciarse, como algunos preguntones pretenden. A veces es muy difícil elegir un único titular, pero este año sucedía todo lo contrario. El titular único era tan fácil y evidente, que ignoraba muchísimos hechos que nada tienen que ver con la crisis económica global, pero que a lo largo del ejercicio hicieron correr ríos de tinta, miles de horas audiovisuales y toneladas de bits.

Al final, quienes han cedido al tópico previsible apuntan que la peor noticia del año es la crisis y la mejor, Obama. Parecen las dos caras de la misma moneda. El mal y su remedio. Lógicamente, Obama aún no ha demostrado nada, excepto ser un extraordinario candidato. Pero las expectativas son tan altas, que la decepción figura razonablemente entre las previsiones a no demasiado largo plazo. Al menos, el presidente electo de los Estados Unidos ofrece esperanza. No es mucho, pero bastante más que lo visto hasta ahora.

Sólo añadiremos que las paradojas originadas por el peculiar calendario político norteamericano, diseñado en las circunstancias de finales del siglo XVIII, resultan cuando menos desconcertantes. Las urgencias para salvar la economía son tan acuciantes que acaba tomando medidas de largo alcance una administración en funciones, desautorizada y desprestigiada como pocas. Que decisiones vitales las tome un presidente que pinta tan poco que su escolta ni siquiera reacciona cuando es atacado (suerte que era a zapatazos), dice más que cualquier tratato en catorce volúmenes. Y dado que los presentes males vienen de Estados Unidos, y que allí deben resolverse en buena medida, para el resto del mundo el panorama resulta cuando menos preocupante.

Lo más triste, sin embargo, es que las buenas intenciones que la crisis ha parecido despertar son más retóricas que otra cosa. Los remedios aplicados lo son para unos pocos, en realidad para quienes son culpables del embrollo. Por el camino, como ha ocurrido siempre, se quedaran muchísimas víctimas. Aunque no hay inocentes absolutos en la crisis del sistema financiero, en la maldad, como en la bondad, hay grados. Como hemos recordado en anteriores ocasiones, quien aceptó una hipoteca irresponsablemente no está limpio de polvo y paja. Pero su culpa es muchísimo menor de quien convirtió en un gran negocio, casi siempre personal, la versión inmobiliaria de la ingeniería financiera de peor recuerdo.

Quienes defienden que el sistema necesita una purga, olvidan frecuentemente los dramas personales que provocan los remedios a lo bruto. No es que la purga no sea indicada, sino todo lo contrario. El sistema necesita aligerar ciertas cargas, a título al menos de evitar que ciertos errores graves se repitan en el futuro. El problema es qué cargas aligeramos y quien paga la broma. Lo mínimo que puede decirse de por donde van los tiros es que la falta de auténtico propósito de enmienda no parece ser el colmo de la prudencia.

divendres, de desembre 26, 2008

Les llàgrimes d’una víctima de la crisi són per mi el titular de l’any


Estic passant les festes de Nadal a Londres. No és que no em toqui la crisi. A banda el meu enamorament de la capital britànica, que reconec que acaba sent agobiant quan l’explico i que em fa prioritzar viatjar-hi sempre que puc davant d’altres formes de lleure, tenir-hi família i els vols de baix cost ajuden molt.

Tinc una mania de quan feia de periodista, que em fa anar pel món amb el radar sempre engegat. Sento una sirena i no puc evitar girar el cap per veure què passa. Quan s’està produint un gran esdeveniment mundial el segueixo tot el que puc i fins i tot trobo a faltar ser en una redacció al peu del canó (tot i que això de ser en una redacció ho vaig deixar estar fa anys i no sense bons motius). I la mania té derivades francament molestes, per exemple, la d’etiquetar les coses en forma de titulars. Aquesta darrera, al menys, em serveix per controlar (gestionar, en diríem ara) una gran quantitat d’informació sense parar boig.

Tenia ganes d’escriure alguna cosa a títol de resum de l’any. La veritat és que enguany no era fàcil. Bé, més ben dit, era tan fàcil que resultava difícil. Sé que això que dic sembla una contradicció. Però les coses com són: era molt senzill recórrer a la crisi per bastir un titular únic, però es deixaven al marge una immensitat de fets que van fer córrer rius de tinta, hores audiovisuals i tones de bits.

Hi ha vida més enllà de la crisi? Doncs sí, per molt que costi de creure. I, en tot cas, es podria explicar la pròpia crisi des d’algun altre punt de vista? També. I no dic que la crisi es pugui contar amb alguna forma d’optimisme o amabilitat. No ens enganyem a aquest respecte. Però crec que sí que podem explicar-la des del punt de vista de les seves víctimes i no tant des de les grans decisions globals que no signifiquen gaire en la pràctica i poc propòsit d’esmena demostren.

Aquí a Londres he trobat l’estampa necessària. Una estampa que m’ha dolgut, i en el més profund per les seves circumstàncies, però que és prou il·lustrativa com per compartir-la amb qui vulgui llegir-la. No sé si coneixereu l’existència d’una cadena comercial britànica anomenada Woolworths. Si no heu anat mai a aquest país, ja no en tindreu l’oportunitat. Tanquen la barraca d’aquí a uns dies. Woolworths responia a un model comercial que s’havia quedat antiquat ja feia temps i que ha perdut el favor dels consumidors. Fracassada l’enèsima operació de salvament, l’empresa tancarà definitivament, deixant enrera un segle d’història i, com era d’esperar, milers d’aturats (uns 30.000).

Woolworths era una d’aquestes empreses britàniques que no saps si realment són privades o una institució del país. És com el banc-asseguradora Lloyds o la petroliera Shell. A Woolworths l’havia “salvat” el govern britànic en ocasions anteriors gràcies a aquesta realitat pràctica de l’economia d’aquest país. Però aquesta vegada, quan més ho necessita, Woolworths ha estat sacrificada perquè els recursos de l’Estat ara només arriben per salvar banquers irresponsables.

Els últims dies de la companyia són com eren de preveure. Els seus establiments estan fent una liquidació d’existències. Vistos els preus, podríem dir que la liquidació és a la desesperada. Es tracta de rematar com sigui els estocs que queden. I com també era d’esperar, ara els compradors que entren als Woolworths es compten per milers. Ho he comprovat en persona aquí a Londres i m’he fet una pregunta amb molt mala intenció. La mateixa que ens fem a certs funerals molt concorreguts, en els quals no podem evitar preguntar-nos com és que el difunt va morir en la més absoluta soledat, si tenia tants amics i coneguts.

Però és més, la gentada que omple aquests dies els Woolworths hi acudeix animada no tant per les gangues d’última hora com per un autèntic esperit de saqueig. Ho dic perquè, no contents amb quedar-se a preu de saldo els pocs articles que queden als prestatges, es passegen pels passadissos de la botiga com en aquella dita de l’elefant en una exposició de porcellana. Agafen una cosa, la miren, se l’emproven si és el cas, i si no els convenç la tiren literalment a terra.

M’he quedat bastant sorprès d’aquesta actitud. No tant pel fet en sí, que no és inhabitual en un país molt educat en altres coses però no gaire en els hàbits a l’hora d’anar a comprar, com per la llenya que s’està fent de l’arbre caigut. Podríem preguntar-nos on estaven aquestes legions de compradors quan Woolworths encara es podia salvar. O no. Però segur que és pertinent plantejar-se el perquè d’aquestes escenes gairebé de pillatge, tot i que no incloguin cap mena de furt o robatori.

El titular no és aquest, però. El titular l’he trobat a un passadís de la botiga on una empleada intentava, amb ràbia continguda i llàgrimes als ulls, retornar els productes als seus prestatges. L’esforç era inútil, tant perquè no donava a l’abast com perquè és dubtós que alguí li pugués recriminar algun incompliment laboral en el clima de desfeta que es viu, a simple vista, a aquesta cadena. Perquè ho feia, doncs? És probable que per mera ràbia. Postser per la tensió de saber-se a l’atur en el termini de pocs dies i, vista la seva edat, amb moltíssimes dificultats per tornar a trobar feina mai més. També per impotència i per una resta de dignitat, que penso que és el més probable.

L’escena és la descripció més crua i directa que he pogut trobar de la crisi actual, desprès de molts de mesos de buscar i de pensar-hi. Moltes vegades oblidem que una feina no és una simple forma de guanyar-se la vida. Que fins i tot per a qui només aspira a anar menjant i fregint, el sou és la garantia d’un mínim de somnis i d’esperances. A banda, és clar, del combustible imprescindible per a una vida amb un mínim dignitat. Material, per descomptat, però no únicament. A casa nostra hi ha molta gent que li posa galtes a l’atur per a poder viure (jo diria més aviat anar passant) sense treballar. Però no hauríem d’ignorar als que sí volen treballar i no poden: el sentiment de sentir-se inútils, més que el de sentir-se rebutjats, és colpidor. És allò de la doble victimització de la violència de gènere, aplicat a un altre camp.

Els que pensen que al sistema li cal una bona purga, opinió que mantenen gairebé sempre des d’una posició còmoda i segura, no se’n recorden dels drames personals que provoquen els remeis bèsties. No és que la purga no estigui indicada, sinó tot el contrari. El sistema necessita soltar llast, si més no per prevenir la repetició de certs errors greus. El problema està en quines càrregues alleugerim i qui paga la broma.

M’hauria agradat agenollar-me al costat de la pobra dependenta de Woolworths i ajudar-la a recomposar les quatre rampoines que eren per terra. No ho he fet perquè la situació era molt tensa i he temut que la cosa fos malinterpretada. En un altra època de la meva vida ni se m’hauria passat pel cap la idea: em creia tant la virginitat del periodisme que hauria pensat que la meva obligació era explicar-ho, no intervenir-hi. Era veritat, però no tota la veritat. No sé si és per a bé o per a mal, però en això he canviat.

Quan feia de periodista hauria sentit igualment un nus a la gola, que consti, però hauria racionalitzat la stituació i m’hauria consolat pensant que el millor servei que podia fer-li a aquella senyora era explicar el seu cas. Avui, no. Però sentint-me coartat per la por de no empitjorar les coses, he decidit que a la pobra dependenta li estalviaria l’única indignitat que podia estalviar-li, que era la de fer-li una foto en aquell moment tristíssim per ella. És el mínim que podia fer, considerant que, a fi de comptes, tenia clar que ho explicaria per escrit.

Així és la crisi. Com totes les anteriors. Les víctimes són les de sempre. Els culpables, com a molt marxaran amb una jubilació daurada. No tenen cap llàgrima a contenir ni cap dignitat per la qual lluitar.

dissabte, de desembre 20, 2008

Es cuestión de economía, no de tocinería

El balance de 2008 no puede ser más descorazonador. No por la crisis desatada, que ya es bastante mal asunto, sino por la constatación de que lo peor aún está por venir. Pero sobre todo porque la crisis está siendo usada como el cerdo, del que, como es sabido, se aprovecha todo. El dramatismo con que se nos está vendiendo la mala situación, y los aciagos pronósticos sobre el futuro inmediato, parecen cada vez más una excusa para justificar medidas impopulares.

Hay voces que reclaman la necesidad de una purga en el sistema. Es verdad, hay cargas que deben ser aligeradas. No tanto para remontar el desastre actual, como para intentar que ciertas cosas no se repitan en el futuro. Pero parece que esa purga nada tiene que ver con los principales responsables (no únicos, pero principales) del embrollo. No, la fórmula es la de siempre: despidos masivos, bajada de salarios... Es decir, un retroceso generalizado para quienes han pagado todas las crisis desde la noche de los tiempos.

Naturalmente, si alguien propone que los muchísimos delitos cometidos en la euforia que vivimos hasta hace unos meses tengan la lógica repercusión penal, le sueltan que no haga demagogia peligrosa. Que eso, en el mejor de los casos, empeoraría las cosas. Porque si a los bancos y a las grandes empresas les entra el pánico porque la palabra cárcel aparezca en su horizonte, se cerrarán todavía más sobre sí mismos. Como si los grandes banqueros acabaran entre rejas como cosa de cada día.

La realidad es que la cárcel no es, ciertamente, la solución a la crisis. Sin embargo, las responsabilidades deberían repartirse en proporción no sólo a las maldades cometidas, sino también al beneficio obtenido de ellas. Quienes aceptaron una hipoteca basura a sabiendas que no la podrían pagar no son inocentes. Pero lo son todavía menos quienes prestaron ese dinero a espuertas, plenamente conscientes de lo que iba a ocurrir, para obtener unos resultados ficticios, aunque muy beneficiosos de hoy para mañana.

¿Cual ha sido la respuesta que los gobiernos de medio mundo han dado a esta cuestión? Dinero a manos llenas para quienes antes lo tiraron al mar (aunque quedándose una buena tajada). Sacrificios y demandas de resignación para el resto de la Humanidad. Como siempre. Por eso resultaban tan ridículas pretensiones como la de refundar el capitalismo, que cumplido su objetivo de animar los titulares de prensa durante una quincena, se ha desvanecido ya en el espacio exterior. Mal se va a refundar algo con las mismas bases y métodos que ocasionaron la necesidad de refundación. Pero sorprendre el desparpajo con que nos querían convencer.

Al final se recurre únicamente al miedo, bajo la fórmula-trampa de los males mayores, porque la quiebra moral impide cualquier otro curso de acción. La situación es mala, pero se ha gestionado peor. Cuando se trata de pedir sacrificios hay que comenzar por decir la verdad. ¿Qué autoridad se tiene si no? Y sobre todo hay que evitar ejemplos contraproducentes, por mucho que se puedan racionalizar.

El auténtico propósito de enmienda del sector financiero quedó acreditado en el Reino Unido, como ya comentamos aquí. El gobierno quiso nacionalizar a los cuatro principales bancos, cansado de tirar dinero a un pozo sin fondo. Lo consiguió sólo en dos casos. Cuando citó a los cuatro directores para despedirlos, el primero y el segundo fueron cogidos por sorpresa, pero el tercero y el cuarto comunicaron que sus entidades ya no necesitaban la ayuda del Estado y que ya encontrarían otra solución.

Que la vanidad o el privilegio personal pueda ser el motor de cualquier cosa ya es bastante grave. Pero algo malo siempre es susceptible de empeorar. Convencida seguramente de que trata con personas tontas, una multinacional de la electrónica propone bajar sueldos para evitar tener que despedir a sus empleados en Catalunya. Aceptado el mal menor, el siguiente paso es anunciar que, pese a todo, habrá despidos. No se trata solamente de una grave falta de respeto a las autoridades que negociaron el acuerdo, que obviamente pintan más bien poco, sino de un insulto clamaroso a la inteligencia.

Nos queda una duda triple. Si empresas como estas aprovechan la crisis para deslocalizar con el pretexto de que ellas ya han hecho todo lo que podían; para sacarnos ventajas urbanísticas o subvenciones directas, como las que a fin de cuenta tuvieron frecuentemente al instalarse aquí; o para hacer retroceder un siglo el reloj. Tocinería fina, por lo que se ve, dado que lo que queda en claro es que se trata de aprovecharlo todo de la crisis, ya que si no es para una cosa, será para la otra.

Mientras tanto, en Estados Unidos dos terceras partes de la ayuda estatal para salvar bancos se ha destinado al pago de dividendos. Podría racionalizarse que si los inversores huyen ante la falta de beneficio, las empresas se descapitalizarán todavía más. Pero también podemos preguntarnos si ocurriría algo tan grave si los grandes especuladores de los mercados se quedaran sin cobrar el cupón durante un año. ¿Tal vez deberían esperar unos meses para cambiarse el yate? Parece demagogia, claro, pero tal vez la demagogia está en los hechos: los pequeños ahorradores que se embarcaron en la Bolsa, animados y pésimamente aconsejados por sus propias entidades, no se pueden plantear ni siquiera la opción por haberse quedado ya por el camino.

Lo que decimos tampoco es tan extraño. En España se comenzó anunciado medidas que se decía que la banca no necesitaba (sólo para generar confianza). Resultó que sí que hacían falta, pero no se dio publicidad al nombre de lo s necesitados (para no generar desconfianza). El dinero ha cambiado de manos (de las nuestras a las suyas), pero debemos continuar igual de desconfiados, ya que el grifo del crédito sigue cerrado a cal y canto. Eso sí, las entidades continúan anunciando beneficios récord. Y lo hacen sin rubor, ya que puede que crean que exhibir músculo inspira confianza. Maldita palabreja.

En definitiva, si no estamos ante un ejercicio de charcutería es que lo refundado es un capitalismo a la soviética, que si no sonrojara tanto nos haría levantar incluso una leve sonrisa.

diumenge, de desembre 14, 2008

Perquè unes maratons tenen més èxit que altres


Divendres passat, en una tertúlia de ràdio en què participo, es va plantejar la qüestió de com pot ser que La Marató de TV3 recapti molts més diners que altres programes televisius equivalents emesos per cadenes d'abast estatal. Som més solidaris els catalans, malgrat la nostra fama de garrepes? No, l'explicació és una altra.

És evident que no val a dir que l'èxit és la possibilitat de fer aportacions molt petites, que animen a molta gent a participar-hi. Allò de poc multiplicat per molt, pot ser més gran que molt multiplicat per poc. En aquests casos, l'ordre dels factors sí importa, però és un avantatge comú a qualsevol marató televisiva i, en definitiva, a qualsevol bona causa implicada en mogudes mediàtiques com aquestes.

Si de cas, La Marató de TV3 té la singularitat de la llarga trajectòria (quinze anys ja) i sobretot la de la regularitat. N'hi ha una a l'any i sempre en les mateixes dates. Això focalitza molt l'atenció i, de fet, la gent ja ho espera. Pel que he vist de la resta de cadenes, el calendari de maratons solidàries és més aviat irregular i en no poques ocasions fa la impressió que es tracta d'iniciatives improvisades. Això no vol dir que la causa en qüestió no sigui justa i que no mereixi la nostra solidaritat. Però els resultats, desprès, salten a la vista.

No és menys important que La Marató de TV3 estigui ben organitzada i la moguda que origina un dia determinat de l'any s'hagi estructurat molt bé per tenir vida els altres 364 dies. En particular, el millor cartell de presentació d'aquesta marató és que tothom pot conèixer amb exactitud el destí que han tingut els diners recaptats. Tot i no ignorar que les investigacions finançades no donaran resultats concrets a curt termini, saber amb noms i cognoms on va la nostra solidaritat ens esvaeix qualsevol dubte, però molt en particular incrementa la sensació d'utilitat de la nostra contribució.

Però l'autèntic secret de La Marató de TV3, el principal factor únic que la fa diferent i tan exitosa, és que ha sabut fer xarxa. Avui no recapta diners únicament una cadena de televisió, sinó que hi ha centenars d'entitats i col·lectius de tota mena, per no dir milers, que també estan recaptant. Algunes d'aquestes iniciatives sorgides de la gent fa setmanes que estan funcionant. Aquesta mobilització popular marca l'autèntica diferència.

Salvant totes les distàncies, és un èxit equivalent al de la recent campanya electoral del nou president dels Estats Units, Barack Obama. Aquesta campanya no es va fonamentar-se tant, com sovint es creu, en la possibilitat de fer donacions modestes o en la possibilitat de col·laborar-hi a través d'Internet, que també. L'autèntica novetat va ser la sensacional idea de convèncer a la gent que era possible un determinat canvi, però sobretot que era la mateixa gent qui podia fer aquest canvi. No hi ha causa més imparable i potencialment fructífera que aquella que la gent fa seva. En el seu excepcional discurs (llegiu-lo aquí) la nit del 4 de novembre a Chicago, Obama ho resumia referint-se a la gent que "ha cregut que aquest cop havia de ser diferent i que la seva veu podia ser la diferència". No es pot dir més clar.

Certament, la veterania, regularitat i transparència han ajudat moltíssim a assentar una marató que fa temps que ha deixat de ser un espectacle televisiu per entrar en una nova categoria. Però que la gent s'ho estigui fent en la mesura que ho està fent ens obliga a pensar en conceptes que, si anem a mirar, en realitat són de tota la vida, però que resulten fonamentals en aquest segle XXI. La implicació de la gent en xarxes transversals sorgides des de la base de la societat és un dels trets que sembla que han de definir el segle.

En tot cas, com també va dir Obama a Chicago, hi ha fets que desmenteixen l'apatia que se'ns atribueix o que ens autoatribuim. Ara ja només ens faltaria, per ser feliços del tot, que trobéssim el secret per fer desaparèixer o per minimitzar l'altíssima abstenció electoral. De fet, no és tan difícil, però haurien de convèncer-se'n primer els que se suposa que hi tenen més a perdre i que, a banda laments retòrics, no es donen per al·ludits.

dissabte, de desembre 13, 2008

Los sainetes del calendario festivo (y 2)

Puede parecer que hablar de calendario festivo y de horarios laborales, con la que nos está cayendo encima, es no vivir en este mundo. Pero haríamos bien en recordar que una de las causas de la presente crisis es haber vivido en la ficción de una riqueza asentada en bases tan débiles como un monocultivo económico, el de la construcción, y una productividad digna de los chistes sobre las tres potencias mundiales.

Las cifras no pueden estar más claras. En la octava potencia mundial es donde se trabajan más horas al día de toda la Unión Europea. Sería más correcto decir que es donde se pasan más horas en el puesto de trabajo, dado que la estadística no refleja una laboriosidad al estilo alemán o japonés. Qué va. Esta misma potencia que pide sitio en las cumbres mundiales es la segunda por la cola en productivitad en Europa, sólo por delante de Grecia. Hasta en Portugal, el tercero en discordia del chiste, están mejor.

Una economía que lo fía todo a un sector, encima al más cíclico de todos ellos, está haciendo oposiciones al desastre. Pero además, una economía tan poco productiva agrava los vaivenes naturales del sistema capitalista en que vivimos. La bonanza, artificial pero bonanza a fin de cuentas, lo disimula. Pero cualquier leve brisa, no digamos si se trata de un huracán desatado, deja la debilidad del andamiaje en carne viva.

Todo el mundo es capaz de darse cuenta de que los trompazos se aguantan mejor y acaban antes si existe un fondo en las cosas. Sin duda, habrá quien se consuele pensando que si se tiene poco, poco se pierde. Ante lo que no se puede comentar más que el autoengaño es legítimo.

¿Qué factores influyen en esa bajísima productividad? Es obvio que existen factores culturales, muy relacionados con una idiosincrasia particular. También una limitada cultura emprendedora y pocos alicientes para incentivarla. Pero el factor único más objetivable son los disparatados horarios laborales. Como si hubieran vuelto al vasallaje medieval, los españoles se pasan en el trabajo literalmente de sol a sol, superando en mucho la expectativa realista de un buen rendimiento.

Hay infinidad de estudios científicos que demuestran que a partir de cierto punto el esfuerzo se vuelve estéril. Bien, aunque se siga produciendo, el resultado en relación a la energía empleada cae en picado. Pero eso, con ser malo, no es lo peor. Lo realmente grave es que la cosa es estéril pero no neutra. No suma ni aporta nada positivo, pero acumula cansancio que acaba repercutiendo en la jornada siguiente..., y así sucesivamente.

No habría que olvidar que somos también el país que menos duerme de la Unión Europea, 45 minutos menos de media, aunque la realidad no estadística está bastante por encima. El dato tiene explicación: descansamos menos por la sencilla razón de que estamos menos en casa o, en general, menos horas fuera del trabajo. A nadie deberían sorprenderle, por tanto, que se hayan disparado los accidentes laborales “in itinere”. En especial los ocurridos a primera hora de la mañana, cuando nos dirijimos al trabajo, en lugar de producirse a la salida, por el cansancio de la jornada, como parecería lógico. Se trata, simplemente, de que ya salimos cansados de casa.

Otra parte del problema radica en que estamos perdiendo el largo parón del mediodía, que por sus efectos reparadores se usaba para justificar las dilatadas jornadas laborales. Muchas opiniones sostienen que no, que es ese parón el que alarga la jornada. Es cierto, pero no más que en muchos casos la pausa de hasta tres horas se ha reducido a una sin que se adelantara la hora de salida. En el mejor de los casos, dado que cada vez más trabajamos en ciudades diferentes a donde vivimos, resulta difícil disfrutar adecuadamente de ese descanso de mediodía. Que el país inventor de la siesta la esté relegando, mientras otros se esfuerzan por introducirla a machamartillo, no puede ser más indicativo de nuestra desorientación en esta materia.

Para rematar, llega el fin de semana y tampoco descansamos. Además de un modelo hiperactivo de ocio consumista, el sábado y el domingo deben suplir la falta de tiempo de los días laborables en todo tipo de tareas. Hay que ocuparse del hogar, de las compras, de estar con la familia, de gestiones y tareas de todo tipo a las que no se puede dedicar otro momento... Aunque no todas esas actividades son una carga, resulta evidente que llegamos al lunes por la mañana con las baterías al mínimo... Y vuelta a empezar.

¿Qué ocurre, entonces, cuando llegan las vacaciones? Pues algo tan sencillo como que nunca tenemos suficiente. Llegamos al verano (o a cuando sea que disfrutamos el asueto anual) tan quemados que 30 días de un tirón no bastan para cargarnos las pilas. Las vacaciones fueron un logro fruto de una larga lucha. Pero romanticismos al margen, fueron aceptadas finalmente para que los trabajadores renovaran sus energías y recuperaran la plenitud de su productividad. Pero nuestros horarios son tan irracionales que las vacaciones no cumplen su función.

Estudios de hace un par de años calcularon que el “suplemento” de vacaciones que nos falta se sitúa entre 10 y 15 días. Será casualidad, pero ese extra casi coincide con la ganancia festiva que conseguimos los años que los puentes vienen de cara y se convierten en esos acueductos terapéuticos de una semana o más. Es así como una anomalía sin fundamento, ni parangón en nuestro entorno, se convierte en lo más normal del mundo.

dimarts, de desembre 09, 2008

Los sainetes del calendario festivo (1)

Andan soliviantados los trabajadores de los mercados de valores ante la decisión de declarar laborable en el sector el 6 de enero, día de Reyes. Quienes han tomado dicha decisión arguyen, no sin razón, que los mercados son globables y que la actividad no puede pararse por una celebración local. La polémica tiene parte de esperpento, pero también pone en carne viva las anomalías de un calendario festivo que urge reformar.

Las chanzas han sido para todos los gustos. Desde si los tiburones de las finanzas tienen su corazoncito a que tal vez las familias podrían visitarles a la Bolsa o los Reyes Magos dejarse caer por allí para repartir los regalos. Es normal, dado que la polémica tiene un punto humorístico. Como una vez en un Ayuntamiento que convocó el pleno de los presupuestos municipales a las 9 de la noche de un 31 de diciembre. Si se trataba de acortar el debate, el tiro les salió por la culata, ya que la oposición se presentó acompañada de la familia y provista de la logística necesaria para comerse las uvas en la sala de plenos. El gobierno y sus sagaces estrategas, acuciados telefónicamente desde sus domicilios, consiguieron dar por finalizada la sesión quince minutos antes de medianoche.

Bromas aparte, la controversia tiene el valor de recordarnos que nuestro calendario festivo tiene algunas anomalías, la menor de las cuales no es precisamente su descoordinación con los del resto del mundo. Cada país tiene su particularidades en materia de fiestas, sumadas a las celebraciones que son generales en todas partes. Pero el nuestro se lleva ciertamente la palma al desconcertar a los contactos internacionales de las empresas, que nunca saben si habrá una fiesta local de la que no tienen noticia alguna o de si encima nos tomamos puentes que, como el de diciembre y según el año, pueden llegar a prolongarse hasta nueve o diez días.

Que algo forme parte de la tradición no significa necesariamente que sea lógico o razonable. Todos estamos de acuerdo en que hay fiestas señaladas ante las que la actividad debe detenerse. En cambio, hay fiestas que no sabemos porque se siguen celebrando. La Purísima es una de esas fiestas que ni siquiera continúan por costumbre, sino únicamente porque su inmediatez al día de la Constitución permite un puente de esos que a veces se critican como concepto, pero al que nadie parece querer renunciar.

¿Pasaría algo si la Purísima fuera laborable? Puede que hubiera una revolución, pero hay que recordar que cuando se suprimió el Corpus como día festivo no pasó absolutamente nada. En realidad, el problema no es de fiestas religiosas, sino de fiestas en general que han dejado de significar aquello que se quería conmemorar cuando se declararon como tales. ¿El Primero de Mayo es un simple día de asueto que, si el calendario acompaña, da para un puente apañadísimo, o recuerda realmente la histórica lucha sindical por los derechos de los trabajadores?

Decimos esto porque hay fiestas que tal vez no sean suprimibles, pero sí perfectamente trasladables, al estilo “bank holiday” del Reino Unido. Una fiesta que cae en miércoles, partiendo la semana y sin aportar demasiado en términos de descanso, puede pasarse al lunes. La actividad económica quedaría mucho menos alterada y un fin de semana largo sería seguramente más fructífero para quienes lo disfrutaran.

No todas las fiestas admiten este tratamiento. Las fiestas no se celebran en una fecha determinada por capricho. Lo que simboliza la fiesta tiene una relación muy directa con la fecha: conmemoramos tal cosa el mismo día en que ocurrió. Pero estando de acuerdo con ello, también pensamos que los festivos realmente intocables son relativamente pocos (Navidad, el Onze de Setembre...). El resto merece como mínimo el honor de la discusión.

Sin embargo, la reforma necesaria del calendario festivo no tiene sentido si no se acomete antes una reflexión a fondo sobre los horarios laborales. Una cosa va con la otra e intentaremos explicarlo en un próximo comentario.

dimecres, de desembre 03, 2008

Energía nuclear, solución fácil sólo para hoy

Las subidas del petróleo de los últimos tiempos han puesto otra vez sobre el tapete la supuesta alternativa que representa la energía nuclear. Bien, ha sido la propia industria eléctrica quien se ha ofrecido como fuente energética más barata y menos dependiente. Son razones de peso que, sin embargo, no consiguen ocultar los serios inconvenientes que hacen que la alternativa deba adjetivarse como supuesta.

La industria nuclear no nos miente en esto. El precio de su kilovatio es el más económico que existe. Ni siquiera la elevadísima inversión que representa la construcción de una central nuclear altera este dato. Para que nos hagamos una idea de las magnitudes en que nos movemos, un kilovatio de origen nuclear tiene un coste cuatro veces inferior a uno producido mediante la quema de combustibles fósiles. Y en términos puros de “rendimiento”, sin duda una nuclear lanza muchos más kilovatios a la red eléctrica que un huerto solar o un parque eólico.

También es verdad que la energía nuclear tiene un grado de dependencia respecto a las materias primas inferior a la del petróleo o el gas natural. España produce uranio y a donde no llegan las minas situadas en Salamanca llegan los acuerdos con países que son nuestros aliados y cuya estabilidad política está fuera de duda, aunque no sean ellos mismos productores.

Pero la industria nuclear no nos lo cuenta todo, como cualquier persona es capaz de detectar a simple vista. Existen problemas de seguridad y de residuos que cabe situar con toda justicia en el platillo opuesto de la balanza. Problemas que no son meramente nominales y que, en el mejor de los casos, significan acogerse a la irresponsable filosofía del pan para hoy y hambre para mañana.

Poco puede añadirse a la confianza que inspiran en este momento las centrales nucleares españolas. Los episodios ocurridos en el último año serían un sainete si no hubieran sido tan graves. Escribimos en su día que el episodio de la ocultación de una fuga de partículas radioactivas en Ascó era de república bananera, pero que lo de las escuelas visitando la central como si nada hubiera pasado, era la peor campañana publicitaria posible para esta industria. Anteponiendo el beneficio a la seguridad, las eléctricas demostraron que lo realmente alarmante no es que las nucleares estén en manos de personas incompetentes, sino que estén en manos de irresponsables peligrosos.

Nada ha ocurrido desde entonces que nos haga cambiar de opinión, sino más bien todo lo contrario. La reiteración de incidentes en las centrales puede que se deba simplemente a la creciente “edad” de las instalaciones, que comienzan a acercarse al límite de la vida operativa para el que fueron construidas. Pero que haya una explicación no quiere decir que vayamos a recuperar la confianza de golpe y menos si se trata de una explicación tan "tranquilizadora" como "ya se sabe, las pobres se están haciendo viejas". El daño que la industria nuclear ha infligido a su propia credibilidad es demasiado grande.

Sin embargo, no es la seguridad el único inconveniente mayor relacionado con la energía nuclear. Existe un problema de residuos que no resulta fácil de catalogar, pero que no puede ser más preocupante. Si decimos que no es fácil de catalogar, no es porque no entrañe riesgo alguno, que va. Lo decimos porque habiendo dos posibilidades, a cual peor, no es sencillo elegir.

Los residuos radioactivos son peligrosos por sí mismos. No nos engañemos en esto. ¿Por qué creen que nadie los quiere, ni siquiera los municipios que albergan centrales nucleares, que ya los almacenan en la práctica y que se supone, por tnato, que ya están acostumbrados al asunto? ¿Por qué son inofensivos?

Pero un problema grave siempre es susceptible de empeorar. Los residuos radioactivos tienen una vida dilatadísima, más que la de cualquier otro residuo. Ciertamente algunos dejan de ser peligrosos pasados unos 25 años. Pero los más contaminados tardarán unos 100.000 años. Algunos incluso 200.000. No se trata de cálculos a la ligera pergeñados por ecologistas con ganas de meternos miedo en el cuerpo, sino de una evidencia científica que no se atreven a desmentir ni siquiera quienes niegan la existencia del cambio climático o, si les da por ahí, la teoría de la evolución de las especies. La radioactividad de dichos residuos se “degrada” a un ritmo constante y por eso puede calcularse con notable exactitud cuánto tiempo tardará en desaparecer completamente.

100.000 o 200.000 años son a todas luces una hipoteca para las generaciones venideras. Aunque los residuos no fueran demasiado peligrosos, su pervivencia durante tales períodos es un legado indeseable. Nos dicen que esos residuos pueden guardarse con seguridad y además todo el tiempo que haga falta. Pero la credibilidad de la industria nuclear, como decíamos al principio, no pasa por su mejor momento. Con independencia de si las nucleares constituyen o no una solución, las decisiones cuyos efectos van a tener tan largo recorrido deberían ser bien estudiadas y no tomarlas por una necesidad coyuntural.

dilluns, de desembre 01, 2008

Sí, hi ha coses que no es poden comprar amb diners





Sovint es diu que hi ha coses que no tenen preu. No m'acaba d'agradar com queda definida la qüestió. Sembla com si una cosa que no té preu (és a dir, per la qual no es paguen diners) no tingui valor. I no és el cas, com també se sap. Per això prefereixo dir que hi ha coses que no es poden comprar amb diners, tot i que sóna molt més materialista i menys "estètic". És més precís, això sí.

Aquest comentari ve d'una trobada dissabte passat al vespre, a Tortosa, al nucli Jesús. Si algú segueix el bloc dels exalumnes de la Mercè, la Rosa Sánchez i Morales, poetessa i professora de català, va "tornar" als seus autors i autores unes redaccions escrites fa més d'un quart de segle, arran d'un taller de poesia que va impartir a la Mercè. La Rosa ha guardat els originals de les redaccions durant tots aquests anys i dissabte els va tornar a fer a mans d'aquells alumnes que les van escriure.

És evident que el ressuscitat esperit de la Mercè ha contribuït al rescat de moltíssim material relacionat amb la història sentimental de l'escola. Material que romania guardat (potser oblidat) en capses de sabates i que tots hem anat a buscar. La Rosa tenia molt ben guardades les redaccions. M'atreviria a dir que les guardava com un tresor. I em fa l'efecte que ha volgut tancar el cercle imbuïda pel sentiment de retrobament que estem vivint tots els que som de la Mercè.

Què fa que una persona conservi unes redaccions escolars durant el que pràcticament és mitja vida? Què fa que els que van escriure, i potser ni ho recordaven, vagin a buscar-les? El de menys són els poemes llegits o els originals de les redaccions, malgrat el seu enorme valor documental. És que el tresor al qual al·ludia abans són tots aquests fets. Que són els que no es poden comprar amb diners. Perquè de llibres de poemes a les llibreries i a les biblioteques se'n troben. De poetes que fan conferències, també. D'alumnes que escriuen redaccions escolars, "más de lo mismo". Però hi ha coses excepcionals que no tenen preu, malgrat tenir un immens valor.

La trobada va ser memorable. Un local públic amb un xivarri considerable (inclòs un Getafe-Madrid a tota pastilla per la pantalla gegant de televisió) no es potser el lloc més indicat per a llegir poemes i textos en veu alta. Era igual. Va ser una hora tan meravellosa i tan excepcional que ens van ser igual els gols del Getafe i la mare que els va parir. És més, el partit de futbol en qüestió es podia "comprar" si és que el feien en pay per view. El regal que ens va fer la Rosa Sánchez i l'estima i pràcticament veneració que vam mostrar els assistents, no.

Aprofito per agrair a la Neus Jové i a la Cinta March que em convidessin a anar-hi i per acceptar el suggeriment de digitalitzar els documents per tal de garantir-ne la conservació i disposar-ne d'una còpia per a altres finalitats que, amb permís dels autors, es puguin plantejar.

Jo no vaig ser alumne del taller de poesia de la Rosa Sánchez. Per aquella època ja corria per l'institut. Però havia estat alumne de les classes extraescolars de català que la Rosa havia impartit en certa època. Li he d'agrair, a més, les gentils paraules que va tenir per a la meva humil persona, però sobretot agrair-li que sabés "aguantar" que fos una criatura que volia saber el perquè de totes les coses. A diferència d'altres, dels quals ara tampoc seria correcte dir-ne el nom, sempre em va animar a no deixar mai de preguntar.

Com vaig respondre-li allà, ara pregunto amb la mala llet d'un adult hipercrític i molt escarmentat, però no he deixat mai de preguntar i penso continuar fent-ho mentre les neurones "ragin". Preguntar és un exercici molt saludable. Les preguntes incòmodes potser no fan amics, però van la mar de bé per a la tranquil·litat d'esperit, la pau interior i fins i tot el cutis. Ep, preguntar i no quedar-nos amb la primera moto que ens venguin, que les evidències aparents...

Per no fer-ho més llarg, anar a Jesús dissabte a la tarda o escriure aquest post no tenen cap altre mèrit que el de la gratitud. Ah!, i el del temps ben aprofitat. Perquè com ja cantava no sé qui fa uns quinze o vint anys, "corren malos tiempos para la lírica", però la trobada amb la Rosa és de les estones que més m'han valgut la pena en molt de temps. L'hora, sense preu, més ben aprofitada.

dijous, de novembre 27, 2008

¿Nacionalismo económico a estas alturas?


La posible venta del 30% de Repsol a la petrolera rusa Lukoil ha puesto muchas vergüenzas al aire. No porque una empresa privada no pueda venderse a quien quiera comprarla, sino porque todos los participantes en la obra han quedado perfectamente retratados en sus miserias y contradicciones. En realidad, tan curioso es ponerle bandera al dinero como aceptar un supuesto favor poniendo tú el dinero.

Empezemos por los políticos. El Gobierno ha ido de vaivén en vaivén, como casi siempre que le toca bailar con la más fea. Inicialmente, pareció aprobar la operación, aunque con las habituales diferencias de un gobierno que, a veces, no se pone de acuerdo consigo mismo ni para tomar café. Pero tan pronto el PP sacó la bandera, Zapatero comenzó a modular el mensaje. Y cuando uno quiere conciliar imposibles le sale lo que le sale. Por ejemplo, ese “curioso” mix de que Repsol puede estar en manos de quien sea, siempre que los directivos sean españoles.

No ha lucido a mayor altura el PP. Que el partido que privatizó la mayoría de grandes empresas públicas españolas ahora se rasgue las vestiduras porque esas compañías completamente privadas cambien de manos... Claro que no se privatizó sin razones, pero el PP, como el Gobierno, haría bien en aclararse. Porque no deja de ser paradójico que el partido que prefería una Endesa alemana antes que española, variante catalana claro, ahora se oponga a que Repsol acabe en manos extranjeras. Claro que mejor en manos alemanas que rusas. Porque lo de Lukoil, y lo de los antiguos monopolios rusos privatizados en general, no es un caso normal.

Sorprendre, además, que a los dos principales partidos españoles les haya dado de repente semejante interés por la geopolítica y la estrategia energética mundial. ¿Será como consecuencia de miserias diplomáticas previas como la foto de las Azores o la más reciente de Washington? Mucho nos tememos, sin embargo, que la controversia no pasa de la categoría de carrera de nacionalismo español a la que aludimos recientemente.

En lugar de plantearnos tonterías como las precedentes, deberíamos hacernos las preguntas auténticamente sagaces. Por ejemplo, ¿cómo es que un comprador que sabe que el vendedor está con el agua al cuello le dice amén a la primera de cambio, cuando le bastaría con esperar un poco, sin ni siquiera presionar, para conseguir un precio mejor? ¿Tan generosa es Lukoil? ¿Tanta prisa tiene que está dispuesta a aceptar condiciones onerosas? ¿Qué competidor acecha en el horizonte, cuando el problema añadido es precisamente que no hay financiación, excepto en este caso? ¿Hay truco?

Pues sí, hay truco. Es algo tan sencillo como que Lukoil no pondrá ni un euro sobre la mesa. Bien, ni un euro de sus propios fondos, ya que la adquisición se la financiarán los bancos de los que es acreedor no Repsol, sino uno de sus principales accionistas, la constructora Sacyr. No olvidemos que Repsol no se vende a sí misma, sino que es Sacyr quien vende su paquete, al mismo tiempo que la Caixa el suyo, en un movimiento desinversor en absoluto aislado que ya da qué pensar.

En todo caso, las cosas como son. Los bancos entrampados con la gigantesca deuda de Sacyr van a prestarle hasta el último céntimo a unos rusos que se quedan con la participación de la constructora en Repsol. Cabe imaginar que la garantía con que Lukoil avalará el crédito serán las propias acciones, al inimitable estilo de los grandes pelotazos de la España de los primeros años noventa, cuyos protagonistas se forraron sin tener que rascarse el bolsillo. Suerte todavía que, posiblemente por mero decoro, se exigirán y se darán otras garantías, aunque está por ver cuales podrían ser.

Pero preguntémonos qué ocurriría si nosotros tuvieramos una deuda equivalente comparativamente a la de Sacyr. Tal vez podríamos convencer al banco de que no nos embargara, que nos permitiera vender los bienes que garantizaban la operación. Incluso podría ser que aceptara que el adquiriente se subrogara la deuda existente. ¿Levantaría un nuevo crédito para tapar el anterior? En el actual panorama, es absolutamente seguro que no. Pero también está claro que, si eres Sacyr, no existe mayor problema.

Sinceramente, nos da la impresión de que Lukoil solo está de paso por aquí y que los bancos acabarán cobrándose la broma el día en que se queden con Repsol. Pero en lugar de intentar cuadrar círculos, ¿no sería más sencillo que se quedarán directamente con Repsol ahora, sin fases intermedias y sin organizar una película de miedo en la escena internacional?

Aquí no acostubramos a estar de acuerdo ni con el PP ni con sus altavoces mediáticos, pero al final van a tener razón cuando denuncian que el auténtico favor de este montaje es el que el Gobierno le hace a Sacyr. Se trataría, en definitiva, de que la constructora saliera lo mejor parada posible de sus serios problemas actuales. De ahí tanta triangulación y camino indirecto.

Es una teoría que al menos tiene el valor de ser muy verosímil. Zapatero es sin duda persona agradecida y Sacyr le ha sacado de dos embrollos de los gordos en los dos últimos años. El primero, cuando con el líquido del que disponía tras años de vacas gordas compró el dichoso paquete de Repsol, poco menos que a instancias del Gobierno, para asegurar la “españolidad” de la petrolera. El segundo, cuando Sacyr se volcó para sacar al ministerio de Fomento del brete en que se había metido con la llegada del AVE a Barcelona.

No menos verosímil resulta preguntarse si es que los bancos van a hacerle ahora el favor al Gobierno a título gratuito. Está claro que no. Pero dado que no hay liquidez, cabe preguntarse de dónde van a sacarse los miles de millones de euros necesarios. ¡Ah! Que ahora el Tesoro Público está inyectando líquido al sistema financiero... Por qué no habríamos caido en esta obviedad.

Sólo nos queda la duda de si el auténtico leit-motiv de esta complicada historia no será la nacionalización encubierta de Repsol. Es una pregunta muy pertinente dado que, en última instancia, quien está poniendo el dinero en realidad es el mismo Estado. Si fuera así, que lo digan abiertamente. Igual se sorprenderían del resultado, que no sería necesariamente negativo. Como dijimos en otra ocasión, ya estamos bastante asustados ante la enormidad de la crisis y aceptaremos lo que venga. No hace falta que nos mientan.

dimecres, de novembre 26, 2008

El bloc dels exalumnes de la Mercè supera les 250.000 visites

Fa vuit mesos va néixer el bloc dels exalumnes del col·legi la Mercè de Tortosa. Aquest passat cap de setmana, vam superar les 250.000 visites (pàgines vistes). Hem tingut 61.500 visites úniques. És un bloc cooperatiu, que ha arribat a tenir, en els moments àlgids, 80 autors actius, que han introduït fins avui 484 entrades. Moltes corresponen al rescat de material gràfic històric.

En les dates prèvies al 7 de juny, quan se va celebrar una gran trobada d'exalumnes, es va arribar a les 10.000 visites diàries. A l'estiu la cosa va estar molt parada, però fins i tot llavors es mantenia una mitjana diària de 900-1.000 visites.

El bloc s'ha resituat molt bé desprès d'una explosió insòlita que encara avui no ens podem creure els que vam posar en marxa l'invent. Ara mateix, el bloc serveix de punt de contacte entre generacions d'alumnes, de mural de convocatòria per a noves trobades i per continuar recuperant la petita memòria d'una escola emblemàtica de Tortosa.

Els homes ens hem de mullar contra la violència masclista


Ahir era el 25 de novembre. El Dia Internacional contra la Violència Masclista. Altres vegades he criticat la fórmula dels dies mundials perquè no resolen el problema, si bé permeten fer un "reset" a la consciència, i resulten molt perillosos perquè molta gent (generalment, la de la consciència que es tranquil·litza) acaba pensant que sí que resolen el problema. Però també he afegit que quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la resulta difícil rebutjar les mans que s'ofereixin. Fins i tot en el cas que sigui contraproduent.

Serà per això, o perquè tinc una època en què la meva habitual fredor i insensibilitat pateix un cert desglaç, que m'he embarcat en la moguda que a Calafell hi ha entorn del 25 de novembre. Perquè? No és perquè sempre comparteixi el llenguatge de nova creació que s'han empescat els i les professionals que han aparegut al voltant de les qüestions de gènere. Un llenguatge que genera més antipatia que adhesió. I no ho dic perquè un tema tan greu hagi d'explicar-se de forma simpàtica, sinó perquè penso que, de vegades, ens coarta una mica als homes que ens hi afegiríem més de ple si no fóssim considerats presumptes culpables per persones extremistes, que tenen tota la raó del món en el que diuen, però no afinen tant en la forma en què sovint ho diuen.

En definitiva, no estem parlant d'un tema per ser simpàtics o fer amics, però jo intentaria no espantar ningú que pugui compartir la mateixa causa. Serà que m'agrada el màrqueting positiu. És possible.

Un cop dit això (que he dit amb el màxim respecte, però evidentment perquè tenia ganes de dir-ho), també crec que l'important és la substància i no tant la forma. Ja s'haurà vist que no estic del tot d'acord amb aquesta darrera afirmació. Però pel mateix principi d'urgència que expressava en dir que quan cau una paret no es poden rebutjar mans, també tinc clar que no ens entretindrem amb punyetes quan hi ha persones mortes sobre la taula. I ja entomarem amb tranquil·litat i bonhomia els possibles excessos verbals.

Per no fer-ho més llarg. Comparteixo plenament la idea que la lluita contra la violència masclista es començarà a guanyar el dia que ens hi sumem una majoria d'homes. I com que el moviment es demostra caminant (la física ens recorda que no, però ja ens entenem), aquí em poso mans a la feina amb aquest post, igual que m'hi he posat participant en l'exposició "Desdèmona", que han organitzat al meu poble.

És una exposició que recull pintures, escultures i fotografies d'una colla de calafellencs, dones i homes, que, segons el catàleg, resulta que fem "un manifest gràfic de rebuig als actes de caràcter sexista i discriminatori en què el fet de ser dona és un factor de risc". Estic d'acord en la segona part de l'enunciat, però potser no calia tanta floritura. De fet, és tan fàcil dir com que ens retratem en públic, ens planten i diem que no.

Pel que fa a la resta d'elogiosos qualificatius que el catàleg ens dedica, només diré que a mi em consta molt identificar-me com a artista. No és casual que la meva col·laboració amb el "fregado" sigui mitjançant unes fotografies, que és l'única "manifestació artística" visual en què em sento còmode. I ja us en podeu fer un compte. Admiro molt a les persones que la natura ha dotat per a la pintura, l'escultura, la música..., per la senzilla raó que un no ha rebut tal do, però sap apreciar-lo en els altres.

I com que les fotos que faig per motius professionals acostumen a ser una mica avorrides, em sembla que el dia que vull fer una cosa diferent me'n vaig a extrems oposats, no necessàriament divertits. És més, el tema de l'exposició admetia poca lírica, em sembla. Quina visió amable es pot donar d'un tema així? Al final no sé si l'he encertat o s'entén el que volen dir les tres imatges que figuren a l'exposició, que són les tres que encapçalen aquesta entrada. Podeu criticar.

És fàcil consolar-se pensant que cadascú té la seva mirada de les coses. És una fantàstica excusa per colar qualsevol rampoina. Si hi ha qui es veu amb cor de comparar qualsevol espectacle contemporani a base de batucada amb Mozart o Beethoven (em rebenta posar només exemples masculins, però una part del problema que tractem és també aquest), doncs qualsevol cosa és possible. I ho diu un fanàtic de la percussió, que contra les batucades no hi té absolutament res.

Allò important, no obstant, és la retratada. I no ho dic des de l'acepció merament fotogràfica del terme. Així queden clares moltes coses. Es diu en públic en quin bàndol estem, a quin costat de la línia. No em penjaré cap medalla ara, evidentment. Estem parlant d'actituds decents, res més.

Podeu visitar l'exposició fins al proper 8 de desembre a la sala d'exposicions de les dependències municipals de la Platja de Calafell, al carrer Sant Pere 29-31. Obre de dilluns a divendres de 18 a 20 hores, el dissabte, d'11 a 14 i de 18 a 20 hores, i el diumenge, d'11 a 14 hores. Aneu-hi. Recordeu que la paret cau i falten moltes mans.

dimarts, de novembre 18, 2008

Si certes coses són de rutina, en quin país vivim?

Hi ha situacions que ens obliguen a preguntar-nos en quin país vivim. O més ben dit, quina Disneylàndia virtual existeix darrera de les declaracions oficials efectuades per dissimular els problemes o les qüestions desagradables.

Ahir al migdia estava al Vendrell, fent coses meves. Baixava pel carrer del Mar, on hi ha la seu d'un dels jutjats de primera instància i instrucció. L'entrada a l'edifici estava presa literalment pels Mossos d'Esquadra amb un desplegament que el mínim qualificatiu que mereix és el d'espectacular. Una bona dotzena d'agents. Tots amb armilla antibales i roba de campanya, que a banda la comoditat té una funció intimidatòria, ja que és menys "amable" que l'uniforme normal. Alguns amb la cara tapada. Tres o quatre amb armes llargues, fusells i subfusells. I el més sorprenent, un parell amb les pistoles a la mà.

Això darrer té més importància de la que sembla. Els fusells i els subfusells s'han de portar per força a la vista: és una qüestió de dimensions. Però els Mossos són un dels cossos policials que té més regulat l'ús de les armes curtes (les pistoles). No únicament pel que fa a les situacions en què poden disparar, sinó el simple fet de treure l'arma de la funda. És tan estricta aquesta norma, i hi dediquen tantes hores a l'escola de policia, que veure un mosso d'esquadra amb la pistola a la mà és més rar que veure'l portant un fusell (que és una mesura molt més contundent que tampoc s'ha de sovintejar).

És evident que al jutjat en qüestió alguna en passava. Alguna de grossa, vull dir. L'evidència no pot ser més clara: el batalló de policies armats fins a les dents que hi havia a la vista, més el que era de preveure a l'interior de l'edifici, no hi van anar a portar un robagallines.

Per això, la resposta que el gabinet de premsa dels Mossos va donar als periodistes que es van interessar per la qüestió no pot ser més sorprenent. Un trasllat rutinari. Sí, tal com ho sentiu. Rutinari. A Catalunya, o si més no al Vendrell, els policies amb la cara tapada i amb les armes apuntant en totes direccions deuen ser cosa de cada dia. I ves per on, no ens n'havíem adonat.

És clar que no vivim al país més segur del món. I a la comarca del Baix Penedès hi ha mogudes delictives bastant exòtiques i complicades. No parlo tant dels delictes contra la propietat, que tenen èpoques i darrerament s'han fet molt violents, com d'històries perilloses de debó. És el que té combinar una posició molt estratègica en el mapa i el fet de conservar encara una certa tranquil·litat, que permet passar despistats a tota mena de personatges.

Però em sembla que la sorprenent afirmació dels portaveus dels Mossos té més a veure amb una rucada de comunicació que amb una possible constatació que El Vendrell és com el Chicago de fa un segle. És evident que, pels motius que sigui, ahir no interessava divulgar què estava passant. Pot ser que fos per motius fins i tot legítims que recomanaven no fer més soroll que l'imprescindible, que ja era bastant. Però seria bo que tals motius no fossin realment excuses, que també podria ser.

Jo no sóc ningú per dir als portaveus dels Mossos d'Esquadra què han de fer i dir. Però com que em dedico professionalment a la comunicació (i sóc conscient de la dificultat que de vegades té aquesta feina), penso que hauríem de revisar protocols, com es diu ara, i posar al dia els tòpics que es venen utilitzant des de quan Larra escrivia allò de "Vuelva usted mañana". Ja sé que això dels tòpics per dissimular regira els budells a qualsevol. Però si no en podem prescindir, com a mínim hem d'exigir que els tòpics tinguin cert nivell, no?



Ah, m'hauria agradat fer una foto de la moguda perquè es pogués valorar si el desplegament era o no espectacular. Però com que ja no em dedico al periodisme, no tinc necessitat de buscar-me problemes en pro de la notícia. Per això, el relat de la pel·lícula d'ahir és únicament verbal.

diumenge, de novembre 16, 2008

El Codi Penal, aplicat a la crisi. Perquè no?

Que la crisi no ha estat obra de l'atzar és una evidència tan palesa com que els culpables de provocar-la escaparan sense cap mena de càstig. Que es tindrien més que merescut, perquè una cosa és que a algú li surti malament un negoci perquè s'ha equivocat o no en sap més i una de molt diferent robar a consciència, pretenent-nos fer creure que en realitat ho fan pel nostre bé. Cap dels causants de la crisi acabarà davant d'un tribunal, com a molt hi farà cap algun cap de turc que fins i tot sortirà voluntari, però què temptadora és la idea...

Avui, José Antonio Martín Pallín, magistrat jubilat del Tribunal Suprem espanyol, posa el dit a la nafra en un article a "El Periódico de Catalunya" (aquí en català) de lectura absolutament obligatòria. Em quedo amb dues idees. Una, el paper que els mitjans de comunicació han tingut en tot plegat, enaltint uns comportaments immorals com el súmmum de la saviesa financera. I el més greu, sense ignorar que es tractava d'una simple ficció (i d'una enganyifa, per tant). L'altra idea: les maniobres que han portat on han portat havien estat calculades per vorejar les lleis i escapolir-se de responsabilitat penal, però resulta que totes i cadascuna d'elles podrien perseguir-se per tipus delictius clàssics i tradicionals.

Com que jo no puc explicar-ho millor que Martín Pallín, ho deixo aquí i em limito a recomanar la lectura d'un article que paga molt la pena.

dissabte, de novembre 15, 2008

Ja tenim la foto de Washington (i res més)


Doncs sí, ja se l'han feta. I ara a una altra cosa. Es tornaran a trobar a Londres al mes d'abril. Es tornaran a fer la mateixa foto. Hi haurà algun canvi. Bush ja estarà jubilat i al seu lloc hi sortirà Obama. Pot ser que algun altre dels de la foto hagi passat a millor vida política, mentrestant. No crec que siguin gaires, però no se sap mai.

En tot cas, que es facin les fotos el més ràpid que puguin i que tornin pitant als seus despatxos i llocs de comandament, que fa temps que se'ls ha girat feina i no se la treuen de sobre ni a trets.

Parlo en aquests termes perquè desprès d'haver llegit unes dues dotzenes de cròniques de la cimera ja acabada, en mitjans de les dues bandes de l'Atlàntic, concloc que la cosa ha acabat com era esperable. Filosofia San Miguel. Sí, 0,0.

Alguns titulars elegits a l'atzar, amb comentaris entre parèntesi:

–El G-20 aposta per major regulació i transparència del sistema financer (això ja van dir-ho abans).
–Els líders mundials es comprometen a reformar el sistema financer (no havien anat a Washington a fer-ho?).
–Acord per a estimular l'economia (porten sis mesos estimulant-la cada dia, pobreta).
–Reformes per a una crisi que serà llarga (té el mèrit de la sinceritat, si més no).
–L'important és que s'ha reconegut a Espanya (i Zapatero ja està content i a una altra cosa).

En definitiva, que no calia, tot això s'ho haurien pogut dir per videoconferència, o directament per correu electrònic o fins i tot per sms, si molt m'apureu. Ens haurien pogut estalviar la despesa i el show.

Si era aquesta la foto, ja està


Si era aquesta la foto que buscava Zapatero, doncs ja està i ja pot tornar de Washington. Com que part d'aquesta moguda té motius psicològics, sembla ser que un dels quals és un exorcisme relacionat amb la retirada de les tropes espanyoles d'Iraq, doncs la foto ja fa el paper. No li cal esperar que el convidin a posar els peus damunt de la taula, fumar havans i parlar en texà en la intimitat (estamos trabajandou en ellooouuuu). Vinga, va, José Luis, ja has cobert l'expedient, agafa l'avió i torna que aquí hi ha problemes que sí que et toquen.

No obstant, tothom pot imaginar-se que encara queda per fer la foto de família de tots els que són a la capital americana explicant que hi van a canviar el món. Cosa que no es creuen ni ells, perquè a la força han de ser més conscients que ningú que tot plegat és un gest de cara a la gal·leria, per fer veure que fan quelcom.

Dia Mundial de la Diabetis: molta necessitat d'informació

Aquest 14 de novembre s'ha "celebrat" el Dia Mundial de la Diabetis. És lògic que el verb celebrar hagi aparegut entre cometes. Estem parlant d'una nova epidèmia sanitària que crec que no valorem en la seva justa mesura, per una qüestió de mala consciència. Diguem-ho clar: l'enorme expansió de la diabetis és una epidèmia del benestar. Més ben dit, dels excessos del benestar. Amb la fam que hi ha al món, resulta difícil parlar d'un problema de mals hàbits d'alimentació, que tenen més a veure amb l'excés que amb la qualitat, tot i que també.

Però en el meu bloc sobre la diabetis, que escric com a diabètic recentment diagnosticat, s'ha dit molt sovint que el problema ja està creat i que ignorar-lo no porta enlloc. No, més ben dit, ignorar-lo porta a poblemes de salut molt importants. Avui en dia, la diabetis està en l'origen d'una de cada vuit defuncions i si la dada no sempre es veu reflectida fefaentment en les estadístiques sanitàries és perquè les morts s'atribueixen a la causa immediata (atac de cor, accident cerebrovascular, fallada renal greu...). Tot això per no parlar de les complicacions greus que la diabetis pot produir.

I el principal problema és que, per una raó o una altra, la major part de persones que pateixen diabetis no ho saben. Per això cal molta informació i molta difusió. Perquè una diabetis controlada permet fer una vida perfectament normal i evitar les complicacions. Però una diabetis sense controlar és gravíssima, i és evident que difícilment es pot controlar una diabetis que es desconeix. Jo ha he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme sobre la fórmula dels dies internacionals i similars. Però també he dit que a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i que quan falten mans per aguantar una paret que cau, no se'n pot rebutjar cap. Per això avui intento des de la modèstia d'aquest blou ajudar a fer la bola grossa.

Podeu llegir els orígens d'aquest dia a la web de l'Organització Mundial de la Salut, tot clicant aquí. També trobareu informació a la web de la Fundación para la Diabetes, que ens recorda que enguany la jornada està dedicada a l'afectació de la malaltia en els nens i adolescents.



Enllaços del Dia Mundial de la Diabetes

Generalitat de Catalunya. (notícia en català)

Dia Mundial de la Diabetis
. Campanya de la Federació Internacional de la Diabetis (en anglès)

Organització Mundial de la Salut (en espanyol)

Fundación para la diabetes
(en espanyol)

Informació molt útil del departament de Salut de la Generalitat (en català)

American Diabetes Association
(en anglès)

Associació de Diabètics de Catalunya
(en català)

Diabetic Gourmet
(en anglès)

Children with diabetes (en anglès)

divendres, de novembre 14, 2008

Doncs era una foto i prou

L'entossudiment de Zapatero per assistir a la cimera de Washington és difícil d'interpretar. Potser no és més que una mera cursa de nacionalisme espanyol amb el Partit Popular. Si no, no s'entén. Arriscar una trompada internacional, per no dir un ridícul majúscul, per aconseguir el que no serà més que una foto... Perquè si algú creu que aquesta reunió de potències mundials servirà per a alguna cosa real, va llest.

Això de refundar el capitalisme, que sona a brindis al sol, hauria d'indicar-nos l'abast real de tan magne encontre mundial. Refundar el capitalisme? Algú que no tingui el cap avariat pensa que a Washington es reescriuran les lleis i normes que han regit l'economia mundial durant més de mig segle, simplement perquè uns polítics tinguin la necessitat de traslladar a les seves respectives opinions públiques que fan alguna cosa? Ja els donaran permís per fer algun mínim gest els poders econòmics davant dels quals tots els governs mundials porten mesos baixant-se els pantalons?

És més, que el convocat d'aquest fòrum sigui un dels principals responsables de l'embolic és poc menys que una burla. Com us agafarieu que a l'acusat se'l posés a presidit el tribunal? Ens pensaríem que ens prenen per alguna cosa lletja. Doncs això, ni més ni menys que això, passa aquests dies a Washington. A la vista de tothom, i sense cap vergonya, com queda demostrat pels cops de colze que hi ha hagut per apuntar-se a la foto.

Al final, el president del govern espanyol se n'ha sortit i ha tret pit pel que ha venut com un èxit ressonant de la políica exterior d'Espanya. Però no ens enganyem, la cosa no passa d'una foto. I, en tot cas, si la presència a la cimera de Washington marca un abans i un desprès de la recent història diplomàtica espanyola, Zapatero s'hauria de preguntar llavors quin balanç pot presentar en aquesta matèria. A veure si al final tenia raó el PP quan parlava de la "diplomàcia bananera" de Zapatero. I ho dic després d'haver defensat a Zapatero l'any 2004 quan va retirar les tropes d'Irak, perquè a banda de la injustícia d'aquesta guerra i els enganys que la van "justificar", les promeses electorals estan per complir-les.

No obstant, tampoc és que el PP tingui gaire autoritat moral per parlar de la diplomàcia de Zapatero. Seria molt fàcil recordar la foto de José María Aznar, la de les Açores, i el cacau en què ens va ficar. Potser és demagògic i tot, però les coses també són com són. I si tot es redueix a fotos, les que no serveixen per a res tenen si més no el valor de ser inofensives.

Tampoc hem d'oblidar que si Espanya no està en determinats fòrums internacionals és perquè Aznar va creure que n'hi havia prou amb la seva amistat personal amb Bush. És veritat que els grups ad hoc, com el G-7, el G-20 o el G-3459, no figuren en el Dret internacional i, per tant, tothom és lliure de crear-ne i de convidar qui vulgui. Però no és menys veritat que Aznar no hi va posar major esmerç, i això que l'amistat amb Bush deuria posar-ho fàcil. I és que, fins i tot en matèria de fotos, Aznar va preferir altres imatges.

Aquesta línia argumental podria allargar-se preguntant-nos, per exemple, perquè a Zapatero li dolen tant les invectives del PP sobre política exterior que necessita rescabalar-se'n com sigui, fins i tot amb gests buits com aquest que ens ocupa. Però és innecessari. Ja s'haurà entés que tot aquest assumpte és d'una vacuïtat gratuïta i insultant. La política es mou massa sovint per ficcions d'aquesta mena, que pot ser que entenguin els polítics, però gairebé ningú més.

En tot cas, si alguna crítica raonada se li pot fer a Zapatero es l'escassa convicció europeïsta que està demostrant. Pensa el govern que la Unió Europea no representa prou a Espanya? Clar que llavors la mateixa lògica podria aplicarse a Franca, al Regne Unit o Alemanya, que han anat a Washington a títol individual. Però també és evident que és molt millor que a un el representi la Unió Europea que els havans que s'hagi fumat, amb els peus damunt de la taula, mentre es parla en texà en la intimitat.

dimecres, de novembre 12, 2008

Els millors fragments del gran discurs d'Obama


He fet una petita tria de les millors frases del discurs de Barack Obama a Chicago, la nit del 4 de novembre, quan es va proclamar la seva victòria. La tria respon al meu criteri, és clar, però si algú vol llegir el text íntegre en català pot clicar aquí. No obstant, crec que la selecció justifica sobradament que qualifiquem d'excel·lent aquest discurs.

No ens hem d'enganyar. A Obama l'hem de començar a jutjar no per la seva històrica victòria (que hauríem d'anar pensant a conceptuar com a aigua passada) sinó pel que faci a partir d'ara. I seríem il·lusos si penséssim que aquest enorme discurs va ser improvisat sobre la marxa. Deixem-ho en què molta gent va participar en la seva redacció. Però també he dit aquí mateix que les intervencions d'aquesta alçada acostumen a ser molt personals i que a l'orador li poden donar pràcticament fet, però que és ell al final qui, al parlar, en fa una gran ocasió o no.

Certament, els americans viuen a una altra galàxia. Però la seva democràcia, tan imperfecta com la que més, encara pot donar moltes lliçons als europeus que ens les donem de gats vells d'això de la política i de la història. Trobo especialment interessant la referència al candidat perdedor: igualet que aquí, per entendre'ns...

Ah! Si a algú no li agrada que es parli d'aquests temes, ja sap què ha de fer: no seguir llegint. Mentre Blogger no em tanqui la parada, continuaré escrivint del que em vingui de gust. Faltaria més, i al capdavall jo no em queixo (em limito a no llegir) dels que tenen un bloc per fer-se l'enfant terrible i dir caca, cul, pet i pipi (era així?).

Aquí va:

"Si hi ha algú que encara dubta que Amèrica és el lloc on tot és possible; que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors és viu entre nosaltres, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta".


"És la resposta que han donat les cues al voltant de les escoles i les esglésies en quantitats que aquesta nació mai no havia vist; la resposta que ha donat la gent que ha esperat tres i quatre hores -molts d’ells per primera vegada a la seva vida- perquè han cregut que aquest cop havia de ser diferent i que la seva veu podia ser la diferència".


"Acabo de rebre ara mateix una trucada molt cordial del Senador McCain. Ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya, i ha lluitat encara més llargament i més durament pel país que estima. Ha patit per Amèrica sacrificis que molts de nosaltres no podríem ni imaginar, i nosaltres som avui millors gràcies al servei que ens ha ofert aquest coratjós i generós líder.


"Mai no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria: us pertany a vosaltres. Jo mai no vaig ser el candidat amb més possibilitats per obtenir aquest càrrec. No vàrem començar ni amb massa diners ni amb massa suports públics. (...) Va ser construïda per homes i dones treballadors que, malgrat els pocs estalvis que poguessin tenir, van gratar-se la butxaca per donar-li a aquesta causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars".


"Una campanya que va créixer enfortida per gent jove que va rebutjar el mite sobre l’apatia de la seva generació (...), per milions d’americans que van fer-se voluntaris, es van organitzar i van demostrar que més de dos-cents anys després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s’ha extingit en aquesta Terra".


"Aquesta és la vostra victòria. Sé que no heu fet això només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè enteneu l’enorme embalum de la tasca que ens espera. Perquè encara que avui ho celebrem, sabem que els reptes que vindran demà són els més grans de la nostra vida: dues guerres, el planeta en perill, la pitjor crisi financera del segle".


"A aquells que es demanen si el far dels Estats Units encara il·lumina tan intensament, aquesta nit hem demostrat, una vegada més, que la força autèntica de la nostra nació prové no del poder de les nostres armes, ni de la magnitud de la nostra riquesa, sinó del poder permanent dels nostres ideals: la democràcia, la llibertat, l’oportunitat i l’esperança ferma".


"Aquest és el nostre moment. Aquest és el nostre temps: posar la nostra gent a treballar una altra vegada i obrir les portes de l’oportunitat per als nostres fills; restablir la prosperitat i promoure la causa de la pau; reclamar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental: que entre molts, en som un; que mentre respirem, esperem; i que allí on ens trobem amb la desconfiança, amb el dubte i amb aquells que ens diuen que no podem, nosaltres respondrem amb aquesta fe eterna que convoca l’esperit de la gent: Sí podem".

dimarts, de novembre 11, 2008

Mapa amb tots els grups de Facebook de poblacions de les Terres de l'Ebre.

Mapa amb tots els grups de Facebook de poblacions de les Terres de
l'Ebre.

Blocaires Ebrencs i Atictes presenten http://www.facebook.com/l.php?u=http://facebook.ebresfera.cat

Per qui encara no ho conegui Facebook és una Xarxa social per
Internet. Normalment per buscar feina i ampliar el grup d'amistats o
socis per negocis recorrem als amics dels nostres amics i mos toca
dependre de la intermediació dels nostres amics. Amb facebook podem
accedir de forma directa. La gent de les Terres de l'Ebre durant
aquest 2008 està descobrint que pots recuperar el contacte amb gent
que fa temps que no veus (amics del col·legi, de l'institut, de la
feina, gent del poble que ara és a ciutat...)

Facebook és una pàgina d'internet on pots posar el perfil, la foto,
aficions, història personal i llavors pots posar enllaços, vídeos i
demés informació que es vulgui deixar d'un mateix. Podem tindre la
nostra agenda de contactes que s'actualitza automàticament (renovant
la foto o afegint informació actualitzada). També podem estar
informats d'activitats culturals o simplement apropar-nos a gent que
viuen lluny, però cada vegada més estan havent contactes del nostres
pobles per la xarxa social i es poden trobar punts en comú amb els
teus amics que no s'haguera pogut saber per una altra banda.

Una de les primeres coses que fas a Facebook és buscar el teu municipi
a veure si hi han veïns teus. Amb aquest projecte es permet trobar de
forma fàcil la gent del municipi d'on ets i dels pobles veïns i així
afegir-te al grup o trobar la gent que coneixes d'una manera fàcil.
També hi pots trobar l'aplicació de moda, que envia regals ebrencs als
teus contactes de Facebook.

dilluns, de novembre 10, 2008

Si ha de ser català, ha de ser el millor del món




Una colla d'amics de la professió ens trobem a dinar de tant en tant. Són trobades tan gastronòmiques com dialèctiques. És a dir, gaudim de la bona taula i de l'amistat, però aprofitem per posar el món de volta i mitja (no pretenem "arreglar-lo", en tenim prou de posar el dit dins de l'ull amb cert grau de mala llet). Potser recordareu que fa un temps explicava en una entrada que havíem estat analitzant quin era el sector més internacionalitzat de l'economia catalana i que, contra tot pronòstic esperable, resultava ser la indústria pornogràfica.

Aquest és el to general d'aquestes reunions al voltant d'una taula: fugir de l'evidècia més immediata. De vegades hi ha el risc que parlem massa del sexe dels àngels i que algú ens prengui per uns rucs que no toquen de peus a terra o que viuen en una altra dimensió. A banda que podria ser, he de dir que dels tòpics a l'ús ja en parlem prou en el dia a dia i que si alguna gràcia té trobar-se és la de parlar de coses diferents. Encara que semblin un acudit. Però com que no tenim ínfules de think tank ens és igual.

Havent esmentat això dels acudits, potser algú s'agafarà a broma el tema de la darrera conversa-dinar, però... En definitiva, volíem parlar de com ens imaginàvem una Catalunya independent. Diguem per anticipat que la possibilitat és versemblant potser per primer cop. Com recorda sovint Joan Puigcercós, la feina no serà fàcil. Però el consens en pro de la independència ha guanyat molts punts en un temps relativament curt. Segurament coincidirem que el creixement independentista té més a veure amb el cap que amb el sentiment. Dit d'altra forma, més amb la butxaca que amb el cor. En tot cas, sembla evident que un nombre de catalans cada cop més elevat s'està convencent que amb Espanya no hi ha res a fer. Encara no en som prous per reeixir en un referèndum, però la tendència no pot ser més clara.

Intentant mirar com seria el país arribat el cas, ens hem imaginat moltes coses. Però al final la discussio s'ha centrat en un aspecte que no sé si havíem calculat al planejar la discussió. La qüestió és si una Catalunya (o Països Catalans) independent hauria de tenir exèrcit. Com a criteri general, hem conclós que no caldria. És més, la independència hauria de ser una oportunitat no únicament de ser lliures sinó de començar les coses amb uns altres planejaments.

Hem recordat que els Estats Units van néixer, segons els seus fundadors, per fer un país millor, no únicament per alliberar-se del jou britànic. Això, comptant fins i tot que la Revolució americana va començar per una mera qüestió fiscal, i encara secundària. Quan a les pel·lícules americanes de judicis, sentiu dir a un advocat allò que resa "Aquest país es va crear per...", doncs és l'estricta i literal veritat, amb independència del supòsit, real o pretés, que s'estigui al·legant. Les moltes rucades que els Estats Units han fet al llarg de la seva història no han aconseguit desmentir aquest principi fundacional.

Així doncs, la independència ens oferiria el plus afegit de començar com un país consagrat a la pau, que renuncia voluntàriament a l'ús de la força, més enllà de l'estrictament interior exercit per les forces de policia. La cosa també té un sentit pràctic. Perquè ens cal un exèrcit? I de qui ens hem de defensar?

També hem discutit molt sobre els símbols que ha de tenir un Estat. Una part de la taula ha discutit amb energia la renúncia militar. Han argumentat que no hem d'estar acomplexats i que si som un Estat ho hem de ser amb tots els ets i uts, per a allò bo i per allò dolent. Ja saben, alguns amics independentistes pensen que hauríem de poder ser tan dolents com Espanya. Jo no hi estic d'acord, però no pas per correcció política. És que si pot ser lliure i, a més, millor, doncs què més volem demanar?

Per això, també hi hagut molta discussió sobre el model d'exèrcit que hauríem de tenir arribat el cas. Els partidaris d'un exèrcit petit i professional ens hem quedat en franca minoria. He comprovat que l'esperit de somatent és ben viu, ja que han estat majoria els partidaris d'unes forces armades a l'estil d'Israel o Suïssa, que són exemples de "nacions en armes".

La discussió ha acabat amb una derivada que confirma que ens les podem donar molt d'intel·lectuals però que som uns freakies acabats. Algú ha plantejat que si no tenim exèrcit com ens ho farem per participar a missions internacionals de pau. I és veritat, però també s'ha discutit si aquestes missions són tan útils o eficaces com de vegades qüestionen tot d'ONGs. No obstant, com que a la taula dominava un ambient "bel·licista", hem estat d'acord que per separar a dos que estan en guerra o aturar segons quines salvatjades no n'hi ha prou amb bona voluntat. Només la intimidació, o quelcom més contundent, fa efecte.

Hem trobat un consens curiós. Podríem participar a missions internacionals sense tenir forces armades, perquè hi podríem enviar els Mossos d'Esquadra. No és qüestió d'armar amb tancs la nostra policia. És que una missió d'aquestes característiques requereix també la intervenció de forces policials. A banda la intimidació sobreentesa dels canons i els fusells, cal gent que investigui delictes, garanteixi una seguretat en termes menys contundents o que ajudi a formar la nova policia local. I si estem convençuts que el model policial català és bo, més encara en situació d'independència, demostraríem que ens ho creiem.

Però el freakisme ha tocat sostre, o fons, quan algú ha plantejat com rebríem als caps d'Estat estrangers sense tropes per retre honors. La discussió ha estat viva, tot i que hem arribat a un fàcil consens. En primer lloc: és imprescindible rebre visitants amb una tropa formada? No formaria part del país millor canviar un protocol de la "noche de los tiempos" i rebre a la gent sense armes a la mà? Doncs sí. Qui pot estar-hi en desacord.

Però també hem conclós que si hem de rebre dignataris amb gent d'uniforme i banda de música pel mig, els Mossos d'Esquadra poden fer perfectament aquest paper. Una secció de Mossos vestits de gal·la és més que suficient. Hi ha hagut certa controvèrsia sobre la música que s'hauria de tocar, perquè un país amb la tradició militar interrompuda durant molts segles no té música militar pròpia i no és qüestió de tocar "Soldadito español" o "Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda". Un altre dia explicaré (avui no em veig amb cor de burxar més en la ferida) els idees que hem tingut per fornir música de desfilada als Mossos. Només puc dir que hi hem hagut de posar molta imaginació.

També cal desmentir la idea que Catalunya no tingui tradició militar i que una altra cosa és que quedés estroncada fa més de 500 anys. No hauríem d'oblidar que l'expansió medieval per la Mediterrània no es va fer únicament amb diplomàtics o comerciants, que al més gran dels nostres reis el coneixem amb el renom de "Conqueridor" i que els almogàvers són una de les millors tropes d'infanteria lleugera de la història.

La conclusió final és que si considerem inevitable rebre autoritats amb una formació militar a càrrec dels Mossos, aquesta ha de ser la formació més marcial i elegant que hi hagi al món mundial. Dit d'una altra forma: si en podem prescindir, millor, però si toca, o si així ens hem de sentir desacomplexats com a Estat, ja podem enviar la secció de gal·la dels Mossos a entrenar-se a Londres al canvi de guàrdia de Buckingham Palace. És el lloc on, no sense discussió, hem conclòs, tot i no ser experts en la matèria, que es desfila millor del món.

Em direu que aquesta colla estem tocats del bolet i segurament no us falta raó. Però mireu, hem rigut d'allò més i durant un parell d'hores no hem tingut el cap ni a la crisi, ni al finançament, ni a la cimera del G-3459, ni en l'Obama ni en la mare que els va parir a tots plegats. I com que el wifi dóna força marge per navegar per Internet estigues on estigues, fins i tot hem cercat al Youtube alguna mostra del que volíem explicar. És el vídeo que surt al principi.

Ja sabem que tot plegat servirà de molt poc. Però si el nostre govern ens vol contractar com a assessors en la matèria, ens oferim per un mòdic preu. Al capdavall, molts dels nostres dirigents, especialment els més independentistes, no han fet la mili, amb el comprensible argument que era fer-la a un exèrcit espanyol.

diumenge, de novembre 09, 2008

20.000 visites, 300 entrades

Només a títol de fer balanç, aporto algunes xifres rodones d'aquest bloc que han pràcticament coincidit en el temps. Hem arribat a les 20.000 visites (pàgines vistes) i a les 300 entrades (aquesta és de fet la 302). El bloc ha tingut molts d'altibaixos. Creat al 2005, no va arrencar realment fins a principis de 2007. Des de llavors ha fet molt més camí, tot i que jo sóc dels de text llarg publicat més de tant en tant, que no d'aquells que escriuen quatre o cinc entrades curtes cada dia. L'experiència és satisfactòria i, mira, el mínim que podem fer és donar les gràcies a les persones que tenen la santa paciència d'entrar a veure les tonteries que escric.

Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)

El recull de titulars poètics sobre la victòria d'Obama progressa adequadament. Si algú té alguna perla, pot deixar-la als comentaris i l'afegiré. Gràcies.



"La gent que és al carrer no està celebrant exactament l'arribada d'Obama sinó la marxa de Bush". Diana Negre, a la tertúlia d'"Els Matins" de TV3.

"Ja no és un somni". El Periódico de Catalunya

Obama cambia el color de la historia. El Mundo

Obama culmina el sueño de cambio
. El País

With Obama win, America changes course. Usa Today

Invitación a soñar. Editorial d'El País

La victòria de l'esperança. Editorial d'El Periódico de Catalunya

El mundo entero reconoce la histórica victoria de Obama. El Economista

Yes, we can. Avui

Obama cambia el color de la política y la historia de EEUU
. Periodista digital (Aportat per Jordi Voltà)

El cambio ha llegado. ABC

Barack Obama entra en la historia al ser elegido el presidente negro de Estados Unidos. Expansión

La victoria de la América real. Editorial d'ABC

Obama fa història. e-noticies.cat

Victoria de Obama transciende la raza. Houston Chronicle (Estats Units)

Barack Obama cumple el sueño. Siglo XXI (Guatemala)

La autopista de la información lleva a Obama a la Casa Blanca
. El País

Obama logra histórico sueño. Correo del Caroní (Veneçuela)

És l'any dels afros. e-noticies.cat

Obama Sweeps to Victory in History-Making Election. Washington Post (Estats Units)

Change has come to America
. CNN (Estats Units)

Obama Makes History. Washington Post (Estats Units)

Racial Barriers Falls as Voters Embrace Call for Change
. The New York Times (Estats Units)

La nueva Jackie
. Elle

Estados Unidos abre una nueva era con Obama
. La Vanguardia

Obama ja ha guanyat. Bloc de Saül Gordillo

Obama barre a McCain y pulveriza los últimos registros demócratas. ecodiario.es

Barack Obama aconsegueix la presidència dels Estats Units amb una victòria clara i històrica. Vilaweb.

Estados Unidos pudo
. El Periódico de Catalunya

Passi-ho bé, Mr. Bush! e-noticies.cat

El president més influent a les nostres vides no l'elegim nosaltres. Bloc Calafell 2008

Yes, they can! Obama hace el sueño realidad. El Economista

La receta del éxito. El Mundo

El tío lo ha conseguido. Público

Next up after Obama win, governing
. Northeast Mississipi Daily Journal. (Aportat per Jordi Voltà)

Obama afronta la tarea de cumplir los sueños de los americanos. Efe

That is the true genius of America. Los Angeles Times

Obama's big night. Chicago Tribune

Obama's Big Win: As It Happened. Sky News (aportat per Jordi Voltà).

Obama Sweeps to Historic Victory. The Wall Street Journal

Obama moves America beyond racial politics. International Herald Tribune

Mr. President. ABC News

Dirigentes de todo el mundo piden a Obama que haga realidad el cambio. El Periódico de Catalunya

El Rey, en la Casa de la razón. La Razón, a tota portada, però referint-se al rei d'Espanya i a ells mateixos.

Bush qualifica d'històrica la victòria d'Obama. Vilaweb (Aportat per Lourdes)

El triunfo de Obama abre un horizonte de esperanza en las relaciones entre España y EEUU
. ABC (Aportat per Joan)

Pajín dice que la visión del mundo de Obama es "muy parecida" a la de Zapatero y augura una buena relación con EEUU. Europa Press

Obama gana y abre una nueva era. elconfidencial.com

EEUU entra en una nueva era
. El País

¿Cuánto les va a durar a los progres españoles la "obamitis"? Periodista digital

'Con Obama todo serás más fácil'. Article de Carlos Carnicero a El Periódico de Catalunya

Dimarts negre. Diari del Baix Penedès, referint-se a aquest bloc en la secció de xafarderies El Tothosap.

"De Lincoln a Obama, pasando por JFK". Article de Francisco G. Basterra a "El País"

"El país donde todo es posible". Article de Lluís Bassets a "El País"

"El chamán". Article de Moisés Naím a "El País"

El himno de Estados Unidos conmueve en la era Obama. El País

Tengo un mail de Obam@. Bloc de Antoni Gutiérrez-Rubí.

La victòria de l'esperança. Bloc de Xavier Sabaté Ibarz.

"Y sin embargo, se puede". Artículo de Diego Petersen Farah, en Milenio.com

La noticia más importante del martes no es Obama, ni siquiera el paro. Artículo de S. McCoy en cotizalia.com