La bàssia plena i encara runa la tossina...

Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...

La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...

Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.

El parany de sortir de l’euro

La situació s’està fent dramàtica de debò. I més que això, hi ha una sensació d’impotència: els sacrificis no serveixen per a res. Ja podem retallar que les coses només empitjoren. Per això no és estrany que, al final, pensem en solucions  aparentment fàcils. Que no cal dir que són les més perilloses.

La sortida d’Espanya de l’euro és el remei dels d’aquesta categoria que més hauran escoltat en els darrers mesos. La dreta mediàtica més silvestre en fa molta campanya. La virtut atribuïda a la mesura és que Espanya recuperaria la capacitat de devaluar la moneda. I, en teoria, les empreses podrien vendre barat i els turistes tornarien a arribar a milions en comptes de marxar a destinacions més econòmiques. Es calcula que la nova pesseta baixaria de valor entre un 30% i un 40% i a partir d’aquí s’obraria el miracle.

Però les aparences enganyen. Hi ha altres conseqüències, no tan evidents, que també es produirien. La més visible seria que l’abaratiment dels productes i serveis espanyols beneficiaria únicament els estrangers. Ells sí que comprarien més barat. Nosaltres no tant, en la mesura que els salaris valdrien també entre un 30% i un 40% menys. Però els deutes que tenim, contrets en euros, no minvarien (algú ho creu?) i deuríem moltes més pessetes.

Però si l’abaratiment és un enorme parany no és tant per això com perquè hi ha factors intrínsecs de l’economia espanyola que farien que els productes i serveis fossin en realitat més cars. Si més no, que costessin més de produir. El principal d’aquests factors és que l’economia espanyola és una gran importadora de matèries primeres i productes intermedis. Aquestes importacions, vitals a data d’avui, serien molt més cares.

Una altra qüestió greu seria l’immediat encariment del petroli i del gas, que comprem en dòlars i en euros. Energia més cara vol dir productes més cars, més enllà de l’efecte domèstic d’un augment brutal de la llum, el gas i la benzina.

Per tant, de més competitivitat res de res. Però hi ha un altre perill encara pitjor: que un govern populista o acollat per la situació tingui la temptació de fer anar la màquina d’imprimir bitllets. Perquè fer retallades si es pot ordenar al Banc d’Espanya que posi en circulació uns milers de milions? Això, és clar, portaria a una inflació desbocada, que acabaria destruint el que quedés dempeus de l’economia.

Europa ens acolla, però abandonar l’euro seria una catàstrofe

Entenc que no siguin raons fàcils de comprendre, però un exemple senzill ho il·lustrarà a la perfecció. Ja saben que un café que valia 100 pessetes va passar a costar un euro d’avui per demà. Però no ens enganyem. El café no tornaria a costar 100 pessetes. En primer lloc, perquè avui ja costa pel capbaix 1,30 euros, la qual cosa no deixa de reflectir prou aproximadament la inflació acumulada en els deu anys de l’euro, que ha estat del 38%. I en segon lloc, perquè el café és producte d’importació i les cafeteres, també. Com l’electricitat necessària per preparar-ne una tassa, o per mantenir obert el bar, serien bastant més cars. Faríem bé de pensar que el café ens costaria l’equivalent d’1,80 euros. Dos, més probablement.

Hi ha qui es consola pensant que la sortida d’Espanya significaria la destrucció del propi euro. I que, per tant, quedaria neutralitzada la competitivitat dels nostres socis. Sempre hi ha qui no s’aconforma amb un desastre normal i corrent, si pot aconseguir una autèntica catàsfrofe.

Però Alemanya és competitiva no tant per la moneda com per una elevada productivitat i una seriositat i un rigor que aquí no tenim. És més, s’imaginen una Alemanya alliberada de la càrrega que li representem? Sí, venen el 60% de la seva producció a la pròpia Europa i qui els comprarà res si tot s’enfonsa al seu voltant... Però no sé si tinc ganes de comprovar si això seria realment així.

Els bons no són tan bons

La Generalitat continua venent els seus bons amb l'advertiment, a la lletra petita, que la inversió pot comportar "certs riscos en el pagament dels interessos i/o principal dels valors". Aquest risc de pèrdua es produiria "en cas de deteriorament de l'estructura financera de l'entitat emissora". Per si no teníem prou clar que la situació financera de la Generalitat està prou deteriorada, el fulletó de l'oferta ens recorda la qualificació creditícia que li atorgen Moddy's, Fitch i Standard & Poors, que són, totes tres, per sortir corrent.

Consti que aquesta informació és obligatòria d'acord amb la legislació vigent sobre comercialització sense assessorament de productes d'inversió. Però en aquest cas concret no ens ho hauríem d'agafar com una informació d'ofici, considerant el preocupant que és el seu contingut. Una cosa pot ser no cobrar els interessos, que ja és prou fotut, però no recuperar el capital, ni que sigui en part?

I no recordem les ànsies que va passar el desembre la Generalitat Valenciana per liquidar els seus propis bons, que va aconseguir pagar d'autèntic miracle, perquè la nova emissió, llençada únicament per cobrir l'anterior més els seus interessos, no arribava a cobrir-la?

Una metàfora sobre la crisi

Els bancs, i uns polítics porucs sinó còmplices, són els principals responsables de l’actual crisi. Bé, també unes 400 persones que, llevat d’algun cas puntual, no sabem la cara que fan, però que són l’encarnació física de l’especulació. Ells i uns quants milers d’acòlits que els fan la feina quotidiana, és clar.

Però que aquests siguin els principals no vol dir que no hi hagi altres culpables, potser en un grau inferior. La gent, les persones normals, no som del tot innocents del que està passant. Hem viscut anys immersos en una ficció que ens venia algú altre, però que compràvem amb deler. Amb els resultats que eren de preveure i que el temps ha confirmat, perquè en aquesta vida poques hi ha més perilloses que creure’s ric.

Els paranys d’aquesta ficció han estat diversos: les hipoteques inflades, la creença que la propietat immobiliària era un patrimoni que es revaloritzaria indefinidament o el fet de viure per damunt de les nostres possibilitats de forma estructural, gràcies al crèdit presumptament barat. Però avui els voldria contar una petita faula sobre el perill de creure’s ric. Una faula real que és una de les millors metàfores sobre la crisi que conec.

El meu poble (Calafell) és un dels que més va viure la bogeria immobiliària d’anys enrera. Va haver-hi un moment en què estaven obertes 200 agències immobiliàries, quan, per exemple, només hi havia 96 botigues d’alimentació. I no és que a Calafell no mengem, és que molta gent sense antecedents, formació o experiència va voler pujar al carro d’un negoci que reportava grans beneficis. Volien fer-se rics, ni més ni menys. De vegades, sense cap altre fonament que una mescla de contemplació de l’entorn i enveja de la vairant insana: si el veí havia aconseguit tocar calers, nosaltres no podíem ser menys.

Hem viscut en una ficció de riquesa. I no hi ha res més perillós que creure’s ric

Moltes persones que tenien un negoci el van reconvertir al nou manà providencial. I el cas que els explicaré no és únic, però sí molt il·lustratiu del que pretenc explicar-los. És el cas d’un petit empresari d’un altre sector a qui les coses li anaven raonablement bé, amb un local de propietat situat per a sort seva en un lloc immillorable. Quan vaig veure que despenjaven el rètol original vaig dubtar si la cosa havia fet fallida o si era algú altre que es deixava emportar per la temptació del diner fàcil. Era la segona opció, com podran imaginar-se.

La immobiliària resultant va ser com tantes altres que van sortir com a bolets en aquella època no tan llunyana. Dues taules, quatre cadires i un expositor al minúscul aparador. Poc més que un “xiringuito”.

Però això no és el pitjor. El tema és que el propietari no havia venut encara un sol pis que ja s’havia comprat un cotxe espectacular. Més ben dit, l’havia finançat a compte de la futura riquesa. Van abundar altres manifestacions d’aquesta versió particular del compte de la lletera. Com podia un flamant empresari immobiliari viure a un ritme que no fos aquest?

El final de la faula és previsible. Estava escrit en el seu mateix inici. Les immobiliàries autènticament professionals van saber recular a temps: potser per això són les que han sobreviscut. Al protagonista d’aquesta faula, la crisi li ha passat pel damunt, com a tants altres. Ja fa dies que el cotxe va ser embargat pel banc. El local, que valia una petita fortuna gràcies al seu emplaçament, també. El rètol encara hi és, com el recordatori que presideix la porta de l’infern (abandoneu tota esperança els que entreu aquí).

I el nostre home? Doncs arruïnat i devent moltíssim al banc. Però encara amb sort perquè tenia un ofici que ha pogut tornar a exercir. Això sí, a un local de lloguer de mala mort i guanyant molt menys que abans de deixar-se dur pel que ha acabat sent un malson. Sí, és una bona metàfora que ajuda a entendre què ens ha passat. Inclòs el final.

Publicat a El 3 de Vuit (23-1-2012)   

Spanair i la ficció de país que tenim

Les institucions catalanes han enterrat 170 milions d’euros en l’aventura d’Spanair. Bé, 170 milions era el recompte en el moment d’escriure aquestes línies. És possible que la xifra augmenti quan s’hagin de liquidar els crèdits avalats pel govern. Les institucions diuen que tornarien a fer-ho perquè creuen que estava més que justificat. Naturalment, és molt fàcil criticar a posteriori una operació que ha sortit malament. Però no hauríem de renunciar a fer-nos algunes preguntes antipàtiques i contra corrent, de l’estil de si els vols transoceànics són tanta qüestió de vida o mort.

Tampoc hauríem d’enganyar-nos pensant que la culpa és tota de Madrid. Perquè que el complex d’interessos polítics i econòmics que anomenem Madrid no sigui precisament innocent, no ens converteix automàticament a nosaltres en els bons de la pel·lícula.

Cal admetre que hi ha un problema de fons que té a veure molt amb Madrid: tenir una companyia aèria no serveix de res si els aeroports ens els gestionen altres. British Airways és l’aerolínia de referència a Londres; Air France, a París; Lufthansa, a Frankfurt... A Barcelona són els interessos d’Iberia i tot el que això comporta, inclosa l’“especialització” del Prat en vols de baix cost i turisme de motxilla. Entenen la diferència?

Però hi ha un altre problema greu. I greu perquè no és aliè, sinó propi. Un problema de model de país, en nom del qual es justifica qualsevol decisió. El mateix govern que es manifesta satisfet de la picada de dits, i que la repetiria sense dubtar, ha reduït a la mínima expressió la línia de ferrocarril de la Pobla de Segur, per tal d’estalviar 700.000 euros. No cal que agafin la calculadora. Ja els ho dic jo: 243 vegades menys que el que s’ha llençat a Spanair.

No tota la culpa és de Madrid. Una part és nostra 
i del model de país que tenim

No tinguin cap dubte que el tren de la Pobla de Segur és deficitari, com qualsevol altre ferrocarril per cert. I segur que les alternatives per carretera seran més sostenibles, sobretot si ho miren únicament des d’un punt de vista econòmic.

Però aquests dos episodis, pràcticament simultanis tot i que han ocupat espais molt diferents als mitjans de comunicació, ens il·lustren en quina mena de país vivim. Tenim capitals on es concentren els serveis i les oportunitats i més renda per càpita. I un rerapaís on s’apila tot allò que molesta o fa lleig i on es pot retallar a plaer perquè són quatre gats amb poc pes electoral.

Hi ha un tercer episodi que demostra aquesta tesi més enllà de qualsevol dubte: l’exigència que el metro de Barcelona (que financem també els que no hi vivim) perdi una picossada prologant el servei els dies que el Barça juga de nit. És normal la demanda amb la que està caient? No, però veurem el temps que aguanten les administracions la pressió.

És solidaritat a l’inrevès? Podria ser, per més forassenyat que sembli. Ara bé, tot i admetre que les capitals han de ser mimades en alguna mesura com a locomotores dels països, un no pot evitar pensar que tenim un problema seriós, que potser no solucionarà ni la independència.


Publicat a El 3 de Vuit (24-2-2012) 

El problema de las cajas

La grave crisis financiera ha puesto sobre el tapete el papel de las cajas de ahorros en el actual panorama financiero. Hay que aclarar que no todas las críticas que se vierten sobre ellas son desinteresadas. Pero también hay que decir que parte de sus problemas vienen de jugar a lo que se supone que no son.

Frecuentemente nos referimos a las cajas de ahorro como un modelo de capitalismo popular. Como una especie de alternativa, de base casi altruista, a la banca clásica. Pero se trata de un espejismo en parte irreal. Puede que las “building societies” que aparecieron durante el siglo XIX en el norte de Inglaterra para socializar el acceso a la vivienda, y que funcionaban como auténticas cooperativas de crédito en las que los préstamos se concedían por sorteo, respondieran a esa idea. Pero el modelo se pervirtió muy pronto, al dar entrada a socios que aportaban capital a cambio de un interés.

En Catalunya la historia se explica a veces de forma muy parecida. Es verdad que las primeras cajas catalanas, como las mutuas y otras entidades de solidaridad cooperativa, nacieron para suplir las insuficiencias del Estado en temas como las pensiones o la sanidad. Pero hay que plantearse si su base era tan popular como puede pensarse.

Es evidente que las “building societies” no las crearon los obreros de a pie. Lo que ocurre es que las cajas catalanas de fundación privada fueron creadas directamente por el establishment económico de la época. Y cabe imaginar que, en parte, su intención era también conseguir líneas alternativas de financiación, dado que la prolongada tradición comercial catalana no siempre ha ido acompañada por una tradición financiera, al menos por una tradición financiera de éxito: la capacidad negociadora que se atribuye al carácter catalán ha tenido históricamente efectos paradójicos como éste. Insuficiencias políticas a parte, cuando uno es capaz de conseguir dinero de debajo de las piedras, removiendo Roma con Santiago si resulta necesario, acaba no teniendo bancos propios.

Del hecho de que las cajas catalanas de fundación privada respondían a esa derivada del modelo dejan testimonio las razones sociales de las entidades fundadoras. Unas entidades, por cierto, a veces fantasmales, pero que son mantenidas en pie porque su carácter fundador les confiere asientos en órganos rectores que hoy en día manejan montañas de dinero.

La historia de las cajas catalanas tiene un segundo modelo: las entidades de fundación pública. Aparecidas más tarde, cuando el Estado ya se había hecho cargo de muchas prestaciones sociales, su justificación fue el apoyo a la iniciativa local, frecuentemente postergada, por poco rentable, por la gran banca. Esta filosofía, como en el caso anterior, no es en absoluto incorrecta. Otra cosa es que, con el devenir del tiempo, haya derivado hacia un control político o hacia riesgos, como una excesiva exposición al ladrillo, que no tan sólo son indeseables, sino también la raíz de los actuales problemas.

En definitiva, como con tantas cosas de la vida, el problema no es la fórmula original, sino su uso. Por eso mismo, las fusiones en ciernes tienen tantos elementos positivos como negativos. Positivos, porque la escala significa fortaleza. Negativos, porque por el camino se perderán objetivos locales que, pese a los muchos pecados cometidos, seguían siendo válidos.

Naturalmente, sería mucho mejor abordar procesos de integración desde la tranquilidad, en lugar de hacerlo bajo el apremio de la crisis. Y siempre nos quedará la duda, más allá de consideraciones sobre la necesidad y la virtud, de si tales proyectos surgen ahora porque serán “calentados” con el dinero del fondo de reestructuraciones bancarias aprobado por el Gobierno. Está claro que hay problemas. La experiencia demuestra que nadie abandona de grado una poltrona de lujo. Y no pocas cajas son una especie de virreinato o feudo. Pero mucho nos tememos que también se aplicará aquí la filosofía del cerdo (aprovecharlo todo) de la que se está echando mando en tantos aspectos de la presente crisis.

El sistema modélico se cobra su primera víctima

La crisis se ha cobrado su primera víctima en el sistema bancario puesto como modelo de solidez para el mundo mundial. Pero la intervención de Caja Castilla-La Mancha es sólo la punta del iceberg de las graves tensiones que afectan a muchas otras entidades. La situación es muy delicada y las posibles sorpresas, de alcance casi inimaginable. Y sólo queda la duda de si hay problemas que se intentan ocultar para no desatar el pánico o como consencuencia, indeseable pero coherente, de haber dado garantías que pueden acabar siendo inasumibles.

Hacía semanas que se veía venir el trompazo. Hasta podía darse por descontado que la primera víctima sería una caja, porque el sector había puesto mucho más el cuello incluso que los bancos en la euforia constructora de los últimos años. Y porque, no hay que olvidarlo, el control político, directo o indirecto, conlleva desde muy antiguo toda suerte de pecados y pecadillos de lo más diverso. Cuando no hay accionistas a los que darles cuenta de nada...

Que la entidad caida sea ésta y no otra es meramente circunstancial. Con la conocida excepción de Caja Madrid, en la que hay una lucha a muerte por controlarla (señal que no estará tan mal), la mayor parte de gobiernos autonómicos está buscando componendas para salvar de la debacle a entidades con sede o raíces en sus territorios.

En el peor de los casos, lo ocurrido con la entidad manchega ilustra que ni el control político basta para que el resto de cajas quiera quedarse con el muerto. Ni gratis ni siquiera cobrando por ello. Muy mal tienen que estar las cosas...

Nos dicen que se trata de un problema de desconfianza. De que nadie sabe qué esqueletos guarda en el armario cada cual. Y que así es imposible que las entidades se presten dinero entre ellas para reactivar la rueda financiera. O que acepten fusiones a precio cero que pueden ser regalos envenenados. Es normal que desconfíen y no sólo porque quién va a saber mejor cómo están realmente las cosas. Es que a los directivos les ha de costar horrores imaginarse que alguien deje la poltrona tan fácilmente. Si la mayor parte no se sueltan ni con aguarrás, aunque les esperaría una jubilación dorada, sin ninguna responsabilidad por el lío que han montado...

Hasta el Gobierno está atrapado por la situación y se ve obligado a participar de una especie de encubrimiento que, en otras circunstancias, podría llegar a comprenderse. La teoría de los males mayores acostumbra a ser tramposa, pero tampoco puede despreciarse completamente. Pero es más, decir la verdad es básico cuando se van a pedir actos excepcionales o grandes sacrificios y sólo puede existir alguna excepción para evitar un pánico. Otra cosa es que el pánico se use como pretexto para obviar los problemas, sobre todo cuando uno se ha equivocado tanto en un tema.

Sin embargo, no crean ustedes que el Gobierno hace reflexiones tan sesudas sobre cómo se deben gestionar situaciones difíciles. Qué va. El problema es que el Gobierno ha quedado atrapado en sus propios alegatos de que no pasaba nada y el sistema era modélico. Hasta en el mismo anuncio de la intervención se daba esa contradicción. Dijo Solbes que la caja intervenida era solvente, que su patrimonio neto es positivo y que no tiene agujeros. Bueno, pues qué suerte, considerando que el Gobierno ha acabado avalando el triple de la cifra en la que se estimaban sus “dificultades transitorias de liquidez”.

Pero el Gobierno es especialmente prisionero, entre otras cosas, de su promesa de garantizar los depósitos “urbi et orbe” de todo el sistema financiero español. Esa promesa, formulada para tranquilizar los ánimos, es ahora un boomerang peligrosísimo. Garantizar todos los depósitos hasta 100.000 euros por persona, cuenta y entidad, es comprometerse con el 98% de los ciudadanos, incluso aunque se diera el caso de que el 2% restante tenga más dinero que todos los demás.

En su día, dijimos que se trataba de un brindis al sol porque ya quisiera esa inmensa mayoría del 98% tener 100.000 euros en el banco que hubiera que garantizar. Pero hoy el problema es mayor. La garantía del Estado puede encajar una intervención. Puede que encaje dos, tres, cuatro o media docena. Pero hay que preguntarse cuántas de estas situaciones pueden encajarse. El drama está en que el sector financiero no está dispuesto a sanearse por sí mismo, pese a ser el principal culpable de lo que ocurre, y de momento, por mucho que algunos se propongan refundar el capitalismo, sin los bancos no vamos a ninguna parte.

Les llàgrimes d’una víctima de la crisi són per mi el titular de l’any

Estic passant les festes de Nadal a Londres. No és que no em toqui la crisi. A banda el meu enamorament de la capital britànica, que reconec que acaba sent agobiant quan l’explico i que em fa prioritzar viatjar-hi sempre que puc davant d’altres formes de lleure, tenir-hi família i els vols de baix cost ajuden molt.

Tinc una mania de quan feia de periodista, que em fa anar pel món amb el radar sempre engegat. Sento una sirena i no puc evitar girar el cap per veure què passa. Quan s’està produint un gran esdeveniment mundial el segueixo tot el que puc i fins i tot trobo a faltar ser en una redacció al peu del canó (tot i que això de ser en una redacció ho vaig deixar estar fa anys i no sense bons motius). I la mania té derivades francament molestes, per exemple, la d’etiquetar les coses en forma de titulars. Aquesta darrera, al menys, em serveix per controlar (gestionar, en diríem ara) una gran quantitat d’informació sense parar boig.

Tenia ganes d’escriure alguna cosa a títol de resum de l’any. La veritat és que enguany no era fàcil. Bé, més ben dit, era tan fàcil que resultava difícil. Sé que això que dic sembla una contradicció. Però les coses com són: era molt senzill recórrer a la crisi per bastir un titular únic, però es deixaven al marge una immensitat de fets que van fer córrer rius de tinta, hores audiovisuals i tones de bits.

Hi ha vida més enllà de la crisi? Doncs sí, per molt que costi de creure. I, en tot cas, es podria explicar la pròpia crisi des d’algun altre punt de vista? També. I no dic que la crisi es pugui contar amb alguna forma d’optimisme o amabilitat. No ens enganyem a aquest respecte. Però crec que sí que podem explicar-la des del punt de vista de les seves víctimes i no tant des de les grans decisions globals que no signifiquen gaire en la pràctica i poc propòsit d’esmena demostren.

Aquí a Londres he trobat l’estampa necessària. Una estampa que m’ha dolgut, i en el més profund per les seves circumstàncies, però que és prou il·lustrativa com per compartir-la amb qui vulgui llegir-la. No sé si coneixereu l’existència d’una cadena comercial britànica anomenada Woolworths. Si no heu anat mai a aquest país, ja no en tindreu l’oportunitat. Tanquen la barraca d’aquí a uns dies. Woolworths responia a un model comercial que s’havia quedat antiquat ja feia temps i que ha perdut el favor dels consumidors. Fracassada l’enèsima operació de salvament, l’empresa tancarà definitivament, deixant enrera un segle d’història i, com era d’esperar, milers d’aturats (uns 30.000).

Woolworths era una d’aquestes empreses britàniques que no saps si realment són privades o una institució del país. És com el banc-asseguradora Lloyds o la petroliera Shell. A Woolworths l’havia “salvat” el govern britànic en ocasions anteriors gràcies a aquesta realitat pràctica de l’economia d’aquest país. Però aquesta vegada, quan més ho necessita, Woolworths ha estat sacrificada perquè els recursos de l’Estat ara només arriben per salvar banquers irresponsables.

Els últims dies de la companyia són com eren de preveure. Els seus establiments estan fent una liquidació d’existències. Vistos els preus, podríem dir que la liquidació és a la desesperada. Es tracta de rematar com sigui els estocs que queden. I com també era d’esperar, ara els compradors que entren als Woolworths es compten per milers. Ho he comprovat en persona aquí a Londres i m’he fet una pregunta amb molt mala intenció. La mateixa que ens fem a certs funerals molt concorreguts, en els quals no podem evitar preguntar-nos com és que el difunt va morir en la més absoluta soledat, si tenia tants amics i coneguts.

Però és més, la gentada que omple aquests dies els Woolworths hi acudeix animada no tant per les gangues d’última hora com per un autèntic esperit de saqueig. Ho dic perquè, no contents amb quedar-se a preu de saldo els pocs articles que queden als prestatges, es passegen pels passadissos de la botiga com en aquella dita de l’elefant en una exposició de porcellana. Agafen una cosa, la miren, se l’emproven si és el cas, i si no els convenç la tiren literalment a terra.

M’he quedat bastant sorprès d’aquesta actitud. No tant pel fet en sí, que no és inhabitual en un país molt educat en altres coses però no gaire en els hàbits a l’hora d’anar a comprar, com per la llenya que s’està fent de l’arbre caigut. Podríem preguntar-nos on estaven aquestes legions de compradors quan Woolworths encara es podia salvar. O no. Però segur que és pertinent plantejar-se el perquè d’aquestes escenes gairebé de pillatge, tot i que no incloguin cap mena de furt o robatori.

El titular no és aquest, però. El titular l’he trobat a un passadís de la botiga on una empleada intentava, amb ràbia continguda i llàgrimes als ulls, retornar els productes als seus prestatges. L’esforç era inútil, tant perquè no donava a l’abast com perquè és dubtós que alguí li pugués recriminar algun incompliment laboral en el clima de desfeta que es viu, a simple vista, a aquesta cadena. Perquè ho feia, doncs? És probable que per mera ràbia. Postser per la tensió de saber-se a l’atur en el termini de pocs dies i, vista la seva edat, amb moltíssimes dificultats per tornar a trobar feina mai més. També per impotència i per una resta de dignitat, que penso que és el més probable.

L’escena és la descripció més crua i directa que he pogut trobar de la crisi actual, desprès de molts de mesos de buscar i de pensar-hi. Moltes vegades oblidem que una feina no és una simple forma de guanyar-se la vida. Que fins i tot per a qui només aspira a anar menjant i fregint, el sou és la garantia d’un mínim de somnis i d’esperances. A banda, és clar, del combustible imprescindible per a una vida amb un mínim dignitat. Material, per descomptat, però no únicament. A casa nostra hi ha molta gent que li posa galtes a l’atur per a poder viure (jo diria més aviat anar passant) sense treballar. Però no hauríem d’ignorar als que sí volen treballar i no poden: el sentiment de sentir-se inútils, més que el de sentir-se rebutjats, és colpidor. És allò de la doble victimització de la violència de gènere, aplicat a un altre camp.

Els que pensen que al sistema li cal una bona purga, opinió que mantenen gairebé sempre des d’una posició còmoda i segura, no se’n recorden dels drames personals que provoquen els remeis bèsties. No és que la purga no estigui indicada, sinó tot el contrari. El sistema necessita soltar llast, si més no per prevenir la repetició de certs errors greus. El problema està en quines càrregues alleugerim i qui paga la broma.

M’hauria agradat agenollar-me al costat de la pobra dependenta de Woolworths i ajudar-la a recomposar les quatre rampoines que eren per terra. No ho he fet perquè la situació era molt tensa i he temut que la cosa fos malinterpretada. En un altra època de la meva vida ni se m’hauria passat pel cap la idea: em creia tant la virginitat del periodisme que hauria pensat que la meva obligació era explicar-ho, no intervenir-hi. Era veritat, però no tota la veritat. No sé si és per a bé o per a mal, però en això he canviat.

Quan feia de periodista hauria sentit igualment un nus a la gola, que consti, però hauria racionalitzat la stituació i m’hauria consolat pensant que el millor servei que podia fer-li a aquella senyora era explicar el seu cas. Avui, no. Però sentint-me coartat per la por de no empitjorar les coses, he decidit que a la pobra dependenta li estalviaria l’única indignitat que podia estalviar-li, que era la de fer-li una foto en aquell moment tristíssim per ella. És el mínim que podia fer, considerant que, a fi de comptes, tenia clar que ho explicaria per escrit.

Així és la crisi. Com totes les anteriors. Les víctimes són les de sempre. Els culpables, com a molt marxaran amb una jubilació daurada. No tenen cap llàgrima a contenir ni cap dignitat per la qual lluitar.