La frase del títol hauria de dir-se en espanyol. Perquè s’usa a Castella (“Muertos de hambre hartos de comer”). I que, tot i que segur que té algun altre origen, em sembla molt apropiada per descriure els aficionats a això del poder que són els polítics.
Els polítics no són pas innocents del que està passant. No ho són, en particular, de la corrupció. Però hi ha més culpables: recordin, no hi ha corruptes sense corruptors. Quan algú cobra és que algú paga. Però com que corrompre’s no és de moment obligatori, els que cauen en les temptacions que nien en els contorns del poder, no tenen perdó de Déu.
Amb aquest argument no vull disculpar ningú, ni minimitzar cap responsabilitat. Però les coses com són. La culpa del que passa està molt repartida. En realitat, és culpa de tothom, fins i tot nostra, que els seguim votant com si res no passés. No obstant, no sóc gaire partidari de les culpes col·lectives. Saben perquè? Perquè quan una cosa és culpa de tothom, acaba no sent-ho de ningú. Per això, crec més intel·ligent plantejar-ho com que tots tenim culpa, sí, però amb graus diferents. Uns potser tenim una culpa equivalent a la d’una multa d’aparcament. Altres, equivalent a un assassinat amb agreujants. Lògicament, pel mig hi ha còmplices i cooperadors necessaris, tampoc innocents.
Perquè tota la culpa recau, doncs, en la política i en els polítics? Com explicava en un article anterior, perquè és més fàcil identificar un culpable que retratar-ne uns quants. Sobre aquest tema hi tornaré en un tercer article (valenta trilogia!) que espero que tinguin la paciència de llegir i aquest diari, que em deixa compartir amb vostès aquestes soflames, de publicar.
La realitat, tanmateix, és que la política i els polítics, tot i la seva pèssima reputació i la seva capacitat d’embolicar la troca, no són ni l’únic ni tan sols el principal problema. Hi ha unes oligarquies, els privilegis i la impunitat de les quals deixen les dels polítics a l’altura d’uns autèntics aprenents. Amb encert, aquestes oligarquies han estat batejades com a elits extractives. Hi qui pensa, legítimament, que els polítics en formen part. Jo crec que en són uns simples assalariats.
Des d’aquest punt de vista, la significació moral d’un corrupte no és pitjor que la d’un simple robagallines. El problema és que els polítics no s’aconformen amb un desastre normal i corrent si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És quan decideixen passar de robar gallines a atracar bancs. La naturalesa humana és cobdiciosa i qui es corromp mai no en té prou i és llavors quan es converteix en un mort de fam fart de menjar.
I com que són uns aficionats, molt mal acostumats però aficionats, de vegades els enxampen. No acostumen a pagar gaire les culpes i sempre hi ha l’indult. Però fixin-se en un detall. Va a la presó algú de les elits extractives? Doncs se’n coneixen pocs casos, la veritat. Banquers? Només Mario Conde, i perquè era un “outsider” que va saltar-se les regles del sistema. Tant per escombrar una part de la vella guàrdia financera amb la seva aventura a Banesto com per intentar triomfar a la política per la porta del darrera. En aquell cas, oligarquia econòmica i política van actuar conjuntament en defensa pròpia. Amb les coses de menjar...
Què no tots els polítics són iguals? És veritat. Tampoc són iguals totes les empreses que, com la meva, treballen per l’Administració pública (jo valoro tant el benefici com dormir tranquil i poder-me aguantar la mirada davant del mirall). Però no siguem cínics. No dubtin que hi ha “honrats empresaris”, fins i tot dels de missa diària, que somriuen per sota el bigoti quan senten parlar de corrupció. Com els “guiris” quan intenten enraonar amb els pagesos i pescadors del poble on estiuegen: “Mi no saber, mi no comprender”.
Publicat a e-noticies.cat (29-1-2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada