Quan algú cobra, algú paga

Miguel de Unamuno aconsellava en certa ocasió la pràctica de senyalar amb el dit. Sí, aquella que les nostres mares ens prohibien, picant-nos fins i tot el dit. Escrivia Unamuno: “Ensopegueu amb un que menteix? Crideu-li a la cara: mentider! Trobeu a un que roba? Crideu-li: lladre! N’hi ha un que diu rucades a gent que l’escolta amb la boca oberta? Digueu-los estúpids!”.

La corrupció campa a plaer i resta generalment impune perquè és tolerada socialment. No parlo de les converses de café, on al caliu de la crisi es dispara a tort i a dret (bé, més aviat a tort que a dret), sinó de la nostra peresa per plantar-nos de debò. Com deia el mateix Unamuno, Espanya era un país ensenyat a “fugir de la veritat, transigir amb la injustícia i suportar l’opressió”.

Que no ens enganyin les mínimes mostres de rebel·lia que la corrupció està despertant entre una població a la qual la desesperació fa sortir, tímidament, al carrer. No és que trobi malament que la gent es manifesti a la porta de la seu d’un partit que presumptament s’ha finançat il·legalment. És un lloc molt apropiat per queixar-se, i més en aquest cas. No considero que s’alteri el funcionament normal de la democràcia, ja que qui l’altera, en realitat i per descomptat presumptament, és qui es finança per sota de la taula.

Però trobo que manifestar-se a les portes dels partits amb les mans brutes és quedar-se curt. Com ja deia en l’anterior article i remarco en el títol d’aquest, no hi hauria corruptes sense corruptors. Quan algú para la mà, sempre, però és que sempre, és perquè algú està disposat a pagar. Perquè no ens manifestem, doncs, davant de les portes de les empreses que compren favors a base de comissions? Seria lògic, no?

Certament, hi ha un problema d’identificació, derivat d’una qüestió de visibilitat. Sabem la cara que fan els polítics, perquè surten cada dia als diaris i als telenotícies. Quina cara fan els banquers que perdonen crèdits de campanya als partits? Com es diuen els responsables de les empreses que, segons sospitem sotto voce, els unten?

Difícil, sí, fora de dos o tres casos (que, a més, no vol dir que coincideixin amb els podrits). Però no impossible. El Tribunal de Comptes del Regne d’Espanya publica cada any un informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics. Ho fa, certament, amb set anys de retard (enguany es publicaran les dades de 2006), però la informació que se n’obté no és precisament menyspreable.

Hi surten retratats, en particular, els crèdits que els partits han rebut i que han deixat de pagar sense haver-los amortitzat. I sense que l’entitat financera que els va prestar els diners, els reclami, és clar. És el que té aquest peculiar sistema de finançament, que deixa rastre documental.

Ens hem d’escandalitzar per aquestes maniobres de dubtosa legalitat i d’innegable immoralitat? És clar que sí. Són una burla a tothom, en particular a qui ha de suar sang per aconseguir finançament per qualsevol cosa. Però estem segurs que no ens equivoquem si només disparem contra qui es beneficia del favor i no contra qui el fa? Contra qui rep i no contra qui dóna?

I no es creguin que ens sigui indiferent qui dóna. Perquè el favor se’l cobra, i a compte nostre. Però ja no és això, ni que siguem una societat malalta, o ensenyada a transigir amb la injustícia i a aguantar-ho tot. És que no obren la boca ni els perjudicats directament a la butxaca. Imaginin-se una junta general d’una entitat financera on un accionista s’aixequés, amb un exemplar de l’auditoria del Tribunal de Comptes, i demanés explicacions. Perquè va perdonar-se tal crèdit a tal partit? Perquè les pèrdues derivades de la condonació han de minvar el benefici i, per tant, el nostre dividend? Costa d’imaginar, veritat? Costa perquè no ha passat mai.

Publicat a e-noticies.cat (4-2-2013)

Morts de gana farts de menjar

La frase del títol hauria de dir-se en espanyol. Perquè s’usa a Castella (“Muertos de hambre hartos de comer”). I que, tot i que segur que té algun altre origen, em sembla molt apropiada per descriure els aficionats a això del poder que són els polítics.

Els polítics no són pas innocents del que està passant. No ho són, en particular, de la corrupció. Però hi ha més culpables: recordin, no hi ha corruptes sense corruptors. Quan algú cobra és que algú paga. Però com que corrompre’s no és de moment obligatori, els que cauen en les temptacions que nien en els contorns del poder, no tenen perdó de Déu.

Amb aquest argument no vull disculpar ningú, ni minimitzar cap responsabilitat. Però les coses com són. La culpa del que passa està molt repartida. En realitat, és culpa de tothom, fins i tot nostra, que els seguim votant com si res no passés. No obstant, no sóc gaire partidari de les culpes col·lectives. Saben perquè? Perquè quan una cosa és culpa de tothom, acaba no sent-ho de ningú. Per això, crec més intel·ligent plantejar-ho com que tots tenim culpa, sí, però amb graus diferents. Uns potser tenim una culpa equivalent a la d’una multa d’aparcament. Altres, equivalent a un assassinat amb agreujants. Lògicament, pel mig hi ha còmplices i cooperadors necessaris, tampoc innocents.

Perquè tota la culpa recau, doncs, en la política i en els polítics? Com explicava en un article anterior, perquè és més fàcil identificar un culpable que retratar-ne uns quants. Sobre aquest tema hi tornaré en un tercer article (valenta trilogia!) que espero que tinguin la paciència de llegir i aquest diari, que em deixa compartir amb vostès aquestes soflames, de publicar.

La realitat, tanmateix, és que la política i els polítics, tot i la seva pèssima reputació i la seva capacitat d’embolicar la troca, no són ni l’únic ni tan sols el principal problema. Hi ha unes oligarquies, els privilegis i la impunitat de les quals deixen les dels polítics a l’altura d’uns autèntics aprenents. Amb encert, aquestes oligarquies han estat batejades com a elits extractives. Hi qui pensa, legítimament, que els polítics en formen part. Jo crec que en són uns simples assalariats.

Des d’aquest punt de vista, la significació moral d’un corrupte no és pitjor que la d’un simple robagallines. El problema és que els polítics no s’aconformen amb un desastre normal i corrent si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És quan decideixen passar de robar gallines a atracar bancs. La naturalesa humana és cobdiciosa i qui es corromp mai no en té prou i és llavors quan es converteix en un mort de fam fart de menjar.

I com que són uns aficionats, molt mal acostumats però aficionats, de vegades els enxampen. No acostumen a pagar gaire les culpes i sempre hi ha l’indult. Però fixin-se en un detall. Va a la presó algú de les elits extractives? Doncs se’n coneixen pocs casos, la veritat. Banquers? Només Mario Conde, i perquè era un “outsider” que va saltar-se les regles del sistema. Tant per escombrar una part de la vella guàrdia financera amb la seva aventura a Banesto com per intentar triomfar a la política per la porta del darrera. En aquell cas, oligarquia econòmica i política van actuar conjuntament en defensa pròpia. Amb les coses de menjar...

Què no tots els polítics són iguals? És veritat. Tampoc són iguals totes les empreses que, com la meva, treballen per l’Administració pública (jo valoro tant el benefici com dormir tranquil i poder-me aguantar la mirada davant del mirall). Però no siguem cínics. No dubtin que hi ha “honrats empresaris”, fins i tot dels de missa diària, que somriuen per sota el bigoti quan senten parlar de corrupció. Com els “guiris” quan intenten enraonar amb els pagesos i pescadors del poble on estiuegen: “Mi no saber, mi no comprender”.

Publicat a e-noticies.cat (29-1-2013)

La bàssia plena i encara runa la tossina...

Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...

La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...

Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.

Una democràcia a trets?

Periòdicament ens sacsegen notícies sobre matances ocorregudes als Estats Units. I més que el fet en sí, ens escandalitza la facilitat amb què es produeixen.  Denver no és el Beirut dels mals temps. Ni un llogarret de Connecticut l’avinguda dels franctiradors de Sarajevo. Tot i que de vegades ho sembli.



És molt complicat d’aclarir perquè persones aparentment normals entren un dia a una escola, un cinema o un restaurant i maten unes dotzenes de conveïns. Més enllà d’exclamar que mai ningú no ho hauria dit, ningú sap ben bé què dir. Però no és consol, perquè molts d’aquests episodis no els protagonitzen persones inadaptades o conflictives. El dia que la fan, la fan grossa, però sovint no han donat cap pista prèvia i aquesta és una part important de la por que fa tot plegat.



Ara, que això sigui així no treu que hi hagi circumstàncies que faciliten aquestes tragèdies repetitives: em refereixo al dret a portar armes, que consagra la segona esmena de la Constitució d’aquell país. I això sí que és així. Si bé aquí una matança com aquelles no és impossible, sí que és més difícil. Tot i que els filtres de vegades són per riure, no són del tot inútils: per això hem tingut un Puerto Hurraco (se’n recorden?), però no un cada pocs mesos. És tan senzill com que aquí no podem entrar a una botiga i sortir amb una pistola, un fusell o una metralladora sota el braç, únicament pagant el seu import.



I al capdavall és això. Un negoci gegantí. En un país de 311 milions d’habitants, hi ha en circulació 270 milions d’armes de foc. Gairebé una per cap. Com pot ser? Doncs perquè n’hi ha prou de ser major d’edat. A alguns estats la identitat del comprador consta en un registre. A altres, ni això, per no parlar dels controls irrisoris quan la compra és per correu o internet. No es demana un document ni per assegurar-se de l’edat i, en molts llocs, és més fàcil comprar un fusell amb mira telescòpica que una ampolla de licor.



A més, les armes són més barates del que ens podríem imaginar. Perquè? Doncs perquè en tenir un mercat tan ampli, i sobretot tan actiu, poden amortitzar-se millor i oferir preus competitius. Una lògica absolutament repulsiva, però no gaire diferent de la lògica amb la qual et venen una hamburguesa a un fast-food.



Els grups de pressió a favor de la venda lliure d’armes són poderosíssims. Mouen una carretada de diners, perquè el negoci que pretenen preservar en mou encara més. L’objectiu és evitar, de totes totes, la derogació o modificació de la segona esmena. És una empara jurídica enorme que justifica que a un particular li venguin des d’un trabuc a un llançagranades, però que té una justificació feblíssima. Es basa en una decisió del 1791, que determinava que atès que calia establir alguna mena de milícia per garantir la seguretat, el dret del poble a portar armes no seria infringit. La redacció és confosa. Sembla que vulgui dir que, ja que els ciutadans poden ser cridats a files, millor que portin el fusell de casa. I si ja saben fer-lo servir, tot això que tenim avançat.



Un pot arribar a entendre que, a finals del segle XVIII, es pensés que la gent necessitava autoprotegir-se. Posem-nos en situació. Un país enorme, fins i tot el format pels tretze estats originals, amb escassa població urbana i la gent vivint bàsicament dispersa al camp... La seguretat efectiva que pogués proporcionar l’Estat devia ser molt minsa. Una altra cosa és si avui són vigents tals circumstàncies de fa més de 200 anys. Sense oblidar que els Estats Units són un país insegur (30.000 morts anuals en tiroteigs)..., perquè tothom pot dur armes per garantir la seva seguretat personal. Una paradoxa brutal...



Què pot fer-se? Obama fins ara ha fet la viu-viu. Cada cop que hi ha hagut una matança, ha fet bonics discursos. El darrer cop fins i tot se li van escapar unes llàgrimes. Però a les campanyes electorals hi ha passat de puntetes. Ara promet fer servir tota la seva autoritat. Però la solució no és posar vigilància armada a la porta de les escoles. Ni vendre motxilles escolars antibales (n’hi ha al mercat, a uns 400 dòlars). Obama ja no es presentarà més a president i pot dedicar-se a passar a la història. Té el valor suficient per fer el cop de cap?

Publicat a e-noticies.cat (7-1-2013)

Ai, diumenge...

Escriure un cop al mes de política i que et toqui publicar a 48 hores d’unes eleccions és una autèntica jugada. Sobretot si no ets del gremi que es guanya la vida pronosticant què passarà (i que completa el negoci explicant perquè ha passat una altra cosa). Si, a més, no tens un compromís polític declarat tampoc et dediques a demanar el vot. O si tenies un compromís, o si més no unes idees que es traduïen en un determinat vot, que la situació ha posat en qüestió.

Un servidor ja es va retratar fa unes setmanes amb una confessió independentista en aquestes mateixes pàgines. Però era una confessió racional i poc emocional. I sense preferència per cap sigla. Adobada, a més, per un gran escepticisme cap a l’independentisme convers en unes poques hores de la darrera Diada i per la sospita que la decepció pot ser de campionat. I amb lament incorporat perquè certa part de l’esquerra del país no hagi entés cap on van les coses. La veritat és que no sé què faré diumenge. Anar a votar, aniré. Suposo que triaré la papereta en un rampell allà mateix, al “no return point”...

Què més podria dir per omplir aquest espai que avui m’està costant tant? Doncs que estic d’acord amb qui es queixa que la independència ha robat del debat què volem exactament per combatre la crisi no en un Estat propi de data inconcreta, sinó en els propers mesos, ja que el problema és ara.

Però també que si vull la independència és per comptar amb els mitjans i els recursos per canviar les coses. Uns mitjans i recursos que ara no tenim perquè som un país que no gaudim de la riquesa que creem amb el nostre esforç i treball. Hem malgastat molt, és cert, però no ho és menys que el nostre gran pecat ha estat voler viure d’acord amb la riquesa que creàvem, no amb la que disposàvem realment.

Diria també que és positiu que la independència hagi presidit, monotemàticament, la campanya que avui acaba. La independència no es decideix ara, però del resultat electoral d’aquest diumenge depén que pugui haver-hi un referèndum, on sí que pugui prendre’s la decisió. La que sigui.

Per això, diria que la polarització és positiva, perquè aquestes eleccions plantegen una tria més o menys radical, una tria que, vulguem o no, ens agradi o no, ens obliga als votants a retratar-nos. Haurem de prendre partit, en el millor sentit de l’expressió. A partir d’aquesta “retratada”, cap força política podrà fer servir, en cap sentit, el suport d’una majoria silenciosa o d’una d’expressada al carrer, en una manifestació. Al meu poble diuen que cantin números i callin barbes. Serà molt sa que així sigui, sí.

També diria tres o quatre coses més, genèriques, sobre la independència. Una, i important, és que si l’aconseguim, no esperem miracles el primer dia. La independència és un objectiu a llarg termini, a més d’un pas amb totes les conseqüències i sense marxa enrera. Amb el caràcter tou dels catalans no se sap mai, però no podem tornar a trucar a la porta d’Espanya si l’invent no ens surt bé. No crec que sigui el cas, i hi ha raons per objectivar-ho, però tinguem les coses clares.

Seria fantàstic que s’aprofités per fer net. De la corrupció de la política o de les oligarquies econòmiques que manen realment. Però que això és molt difícil que passi, per més desitjable que resulti. I que el que hem de valorar és què guanyem i no autoflagel·lar-nos i engegar-nos trets al peu per coses que ja passen ara de totes formes. En definitiva, no és que tingui pressa, és que no vull esperar uns segles a veure si canvia la naturalesa humana.

Sí, hi ha problemes que són ara. Però que ni ara ni mai ens resoldrà Espanya, ni podem resoldre nosaltres, si més no tal com estem. Això de diumenge només és un prolegomen, el primer assalt d’un combat molt llarg. Amb alguns partits no s’hi pot comptar. De fet, alguns, a més, han de trobar-se ells mateixos i decidir que volen ser quan siguin grans. Amb els altres pots confiar-hi més o menys, segurament menys que més i, tant si és que sí com si és que no, molt probablement per coses que res tenen a veure amb la independència. Res per tirar coets. Però és el material que tenim. Potser no serà suficient, però seria il·lús confiar en res més.

Publicat a El 3 de Vuit (23-11-2012)

L'economia i quatre coses més

Barack Obama ha estat reelegit president dels Estats Units. Contra els pronòstics més negatius per ell o, si més no, aconseguint trencar l’empat en els sondeigs d’intenció de vot que hi havia fins pocs dies abans de les eleccions. Ha estat l’economia, com escrivíem aquí mateix fa dues setmanes. Però també quatre coses més que, si tenen ganes i paciència, podem repassar.

Ha estat l’economia, sí. La llarga campanya ha girat principalment entorn de la crisi, la seva continuació quatre anys desprès, i els avenços o retrocessos ocorreguts. I els electors nord-americans han conclòs que, si bé Obama no se n’ha sortit del tot, més els van portar a l’hort els d’abans. Si prefereixen que els ho expliqui amb dades objectivables, en comptes de frase brava, cap problema. Eren més els nord-americans que, tot i pensar que les coses no van bé, creuen que en els darrers anys han millorat. Més que els que pensen que han empitjorat (la diferència és de deu punts).

Hi ha hagut un suport, més implícit que explícit, a les polítiques d’estímul econòmic, malgrat l’endeutament i el dèficit, en detriment d’una pretesa austeritat, que no era altre que tornar al liberalisme més salvatge. I tal dia farà un any i quan peti ja s’ho trobarà algú. En definitiva, el que ha influït en l’electorat és imaginar com podria estar la situació, tot i acceptar que ara no està per tirar coets.

Quines són les altres quatre coses que han fet guanyar Obama? N’hi ha una que és estrictament de com han anat els resultats allà on es decidien les coses. En un escenari d’empat virtual, uns pocs estats on tot estava obert havien de decidir-ho tot. L’aspirant republicà, Mitt Romney, tenia possibilitats reals de guanyar, però necesstiva un resultat rodó en aquests escrutinis tan estratègics. No es podia permetre una sola punxada i va punxar a gairebé tots. En canvi, Obama podia permetre’s el luxe de punxar a un o dos, i no va fallar a cap.

L’huracà Sandy ha tingut també el seu paper. Ha vingut a confirmar que no hi ha res com una crisi ben administrada per donar oxígen a un govern acollat a les enquestes. No cal una guerra, amb una petita catàstrofe natural n’hi ha prou. Sempre que es gestioni bé, perquè una crisi també pot rematar el possible perdedor o precipitar directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Obama, en canvi, va gestionar hàbilment la situació i l’huracà ha estat l’empenta que necessitava per trencar l’empat.

Tercera cosa, i significativa segons el meu parer. Els electors han premiat la moderació, davant dels extremismes del Tea Party. En aquesta campanya s’han sentit autèntiques animalades, que tenen òbviament la seva parròquia, i nombrosa per aquells paratges, però que és lògic que espantin les persones normals.

I quarta qüestió, de naturalesa demogràfica i també important. Estats Units és un país més divers cada quatre anys. El Partit Republicà domina l’electorat blanc, i amb diferència. Però això no és suficient per guanyar. De la seva banda, els demòcrates tenen més penetració en els sectors encara minoritaris però emergents de la societat americana. A més, la campanya per la reelecció d’Obama ha tingut èxit a l’hora mobilitzar les seves bases electorals en nivells semblants als de fa quatre any. La cosa no ha tingut la mateixa èpica que llavors ni de bon tros. Aquelles circumstàncies tan excepcionals en tants sentits no es repetien. Però Obama ha entomat molt eficaçment la diferència.

I ara què? Seria un error esperar miracles de Lourdes, com ja va passar fa quatre anys. Això sí, Obama té un avantatge per tirar endavant coses que en el seu primer mandat no ha pogut. No pot tornar-se a presentar. I a Estats Units diuen que el primer mandat és per aconseguir la reelecció i el segon, per passar a la història.

 
Publicat a El 3 de Vuit (9-11-2012)
 

Una part del món elegeix amo del món

Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

No hi ha res com una crisi ben administrada

Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.

Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.

També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.

Blocs electorals als mitjans públics, la mateixa cantarella de sempre

El 23 de febrer de 2008 vaig escriure aquí mateix al meu bloc una entrada sobre els blocs d'informació electoral als mitjans de comunicació públics. Era en vespres de les eleccions generals que van donar la reelecció a Zapatero. Llavors em manifestava amb el cor dividit sobre la qüestió dels blocs. Ha passat una legislatura i es podria dir pràcticament el mateix, d'aquestes i de les altres eleccions que s'han convocat en l'interval. Tant és així que reproduiré a continuació el que vaig escriure llavors. No tinc pretensions de clàssic, que és allò que resisteix el pas del temps i continua admetent el mateix plantejament. És que el que no ha canviat són les circumstàncies.

Només afegiria que la cantarella dels presentadors ens pot semblar repetitiva i pesada, però no està mancada de fonament. El problema és que el periodisme és una professió jeràrquica i els mitjans tenen propietari (o al menys, tenen qui hi mana). Això sense comptar els periodistes que o fan mèrits per prosperar, o li agraeixen tota la vida el lloc a qui els va col·locar. Aquesta és també una part del problema.

Finalment, en aquestes qüestions qui més parla és qui més hauria de callar. Alguns que van a la junta electoral a reclamar, sempre des de l'oposició, no eren un model a seguir quan governaven. Molta doble moral és el que hi ha.

Aquí va la cosa.


Blocs electorals, cor dividit

Aquests dies de campanya tornem a veure a les televisions i ràdios públiques els blocs d'informació electoral. I la queixa dels seus professionals, expressada en no signar aquestes informacions. Es queixen de no poder explicar la campanya amb criteris informatius i no a partir d'espais de durada taxada per la junta electoral.

Jo, personalment, tinc el cor dividit davant d'aquesta qüestió. D'una banda, em sembla fantàstic que la informació electoral sigui realitzada per professionals seriosos i rigorosos. I que els criteris siguin periodístics i no els que vulgui donar per bons la junta electoral. De l'altra, tinc els meus dubtes que els mitjans públics, que depenen dels governs, puguin garantir ja no la seriositat i el rigor, que se'ls hauria de donar per suposats, sinó l'equanimitat que els correspon pel fet de ser públics.

Quan feia de periodista, vaig treballar tant a mitjans públics com a mitjans privats. I els puc assegurar que els privats no són cap model de neutralitat informativa. La diferència és que els primers els paguem els contribuents i això crea algunes obligacions afegides. Que no es compleixen pràcticament mai, per cert.

Hi ha exemples més que suficients, passats i presents, de control governamental sobre els mitjans públics: podríem dir manipulació i intoxicació, però deixem-ho en control; s'entén prou. I la temptació és encara més gran en època electoral. Podem confiar en la neutralitat d'un govern que es juga la reelecció?

I no ho dic pels governs actuals, de la Generalitat o de l'Estat, sinó com a reflexió general. La temptació d'usar la televisió pública com a instrument de propaganda és bastant transversal. No tots els governs són iguals, és veritat. Alguns no tenen manies. Altres ho fan amb prou dissímul i fins i tot és possible que sigui per una resta de mala consciència. Per mera llei de probabilitats, algú deu anar pel món amb el lliri a la mà, pensant-se que la BBC no és un canal de bodes, bateigs i comunicacions, sinó un model a seguir. En tot cas, les garanties d'una societat democràtica estan també per prevenir certa mena de temptacions.

I ja que esmentem la BBC, sovint posada com a paradigma universal, cal no oblidar que no és només una qüestió de model formal, sinó de la cultura política que hi ha darrera del model.

A casa nostra acabem de veure-ho recentment. Hem reformat els mitjans públics de la Generalitat, amb la idea de confiar la seva administració a un consell professionalitzat. La cosa, però, ha acabat com era de preveure: amb els partits repartint-se els seients del consell per quotes de partit i col·locant-hi, per part de tothom, tota mena de compromisos. Incloses jubilacions de luxe per a militants de llarga trajectòria.

La BBC és la BBC perquè la cultura política que hi ha al darrera del model és molt diferent. No obstant, no cal quedar-se només amb l'exemple britànic. Anem, si voleu, a Israel. Sabeu qui va "aixecar" la informació sobre assetjament sexual que li va costar el càrrec a l'anterior president del país? La televisió pública. En una situació de guerra pràcticament permanent, que permetria argumentar la censura, la televisió pública no és que sigui lliure. És que pot informar tan lliurement que és capaç de fer caure el cap de l'Estat. Us imagineu una situació semblant a casa nostra?

Però anem també a Estats Units. Al paradís de la comunicació privada, descobrirem que hi existeix una televisió pública. I que, passada la sorpresa que pot produir aquest descobriment, resulta ser un model molt vàlid i interessant. Creada en l'època de Kennedy i del seu successor, Lyndon B. Johnson, ha resistit els intents d'asfíxia econòmica promoguts pels posteriors presidents del Partit Republicà. Avui és una referència de televisió al servei de l'educació i d'equanimitat informativa. La cobertura que ha fet de la guerra d'Iraq explica perquè Bush s'ha esforçat tant a aconseguir que no la vegi ningú.

Però tot i així, ens adonem que el govern nord-americà no pot fer altra cosa amb la seva televisió pública que tancar-li l'aixeta pressupostària. Però considerant que, llei en mà, la podrien militaritzar i tot, em meravella que a la Casa Blanca no decideixin amb què s'obren cada dia els telenotícies.

Potser amb un model i amb una cultura política diferents, podrien fer-se les coses com d'altra banda és lògic que es facin.

Elecciones o elecciones

El llamado curso político empieza cargado de ambiente electoral. A las elecciones catalanas a celebrar en noviembre, se le suma la posibilidad de un anticipo de los comicios generales, si Zapatero no consigue aprobar los presupuestos del Estado para el año próximo. Pero incluso si el Gobierno salva sus cuentas para 2011, su precariedad no podrá ser más manifiesta.

Comencemos por Catalunya. La victoria corresponderá más que probablemente a Convergència  i Unió. Hasta las encuestas del gobierno catalán le auguran a la federación nacionalista una mayoría que roza la absoluta. Siempre hay que ser prudentes ante un resultado electoral, por mucho que digan los sondeos, pero no es casual que el tripartito presidido por José Montilla haya optado por apurar los plazos al máximo. Su última esperanza parece ser algún tropezón de CiU, o que Zapatero les eche algún cable a propósito del esquilmado Estatut. En todo caso, las sorpresas, o los milagros, no son, por su propia naturaleza, predecibles.

Es una incógnita qué resultado pueden conseguir las nuevas fuerzas independentistas, sobre las que hay más ruido mediático que expectativas objetivables. No se sabe nunca, pero no parece que sus posibilidades sean para tirar coetes. Las urnas lo dirán.

Y pasemos ahora a la situación política general en España. Zapatero necesita imperiosamente aprobar un presupuesto para 2011. No puede recurirr a prorrogar el de 2010, expediente que un sector del Gobierno y del PSOE no descartaban, porque se ve obligado a introduir nuevas reducciones del gasto público. Debe hacerlo obligado por el plan de rescate del euro, aprobado meses atrás, y que ya provocó en su momento el célebre “recortazo”. Como ya dijimos entonces, lo de plan de rescate del euro era un eufemismo para disimular que se trataba de una intervención en la práctica de la economía española, a cargo de nuestros socios europeos, que exigieron medidas severas a cambio de su compromiso de salvarnos si llegaba lo peor.

¿Y con qué apoyos cuenta Zapatero para aprobar las cuentas de 2011? Por su izquierda ha perdido toda ayuda, por irrelevante que fuera en número de votos. Y CiU ha anunciado por activa y por pasiva que no apuntalará más al Gobierno, ni siquiera con su abstención, como cuando la convalidación del “recortazo”. A Zapatero le queda únicamente hacerse con el voto del Partido Nacionalista Vasco. Un voto favorable que, por mucho que haya ocurrido en Euskadi, no es descartable en absoluto.

En cualquier caso, nos encontramos ante dos escenarios posibles. Por una parte, el Gobierno no consigue aprobar el presupuesto en las Cortes y no tiene más remedio que convocar elecciones, para que pueda aparecer una mayoría (hasta la fecha, es casi seguro que será del Partido Popular) que saque adelante las cuentas del Estado. Por otra parte, que Zapatero salve la situación por los pelos y sobreviva al envite. Pero incluso en este segundo caso, su cada día más manifiesta debilidad y soledad rozan también la inviabilidad de cualquier proyecto político digno de tal nombre.

Como ocurre en el caso catalán, los manuales electorales recomiendan avanzar elecciones si uno cree que las va a ganar, jamás para darse una torta. Zapatero necesita desesperadamente tiempo para que la crisis remonte algo y haya algún fruto de las medidas tomadas que pueda vender. Sin embargo, el descontento que produce su gestión crece de día en día, incluso entre la misma militancia socialista, y no es por casualidad que hasta le salgan dirigentes respondones. Las primarias del PSOE en Madrid van a ser un test muy interesante: no es nada improbable que los afiliados socialistas madrileños le propinen a Zapatero un puntapié en el trasero de Trinidad Jiménez.

El trio de les Açores ja està jubilat, però falta Barroso

Ahir es va jubilar el tercer integrant de l'anomenat Trio de les Açores. Havia de passar un dia o altre per mera llei de vida, fins i tot més que per mera llei política. Però té el seu què. La foto havia simbolitzat una forma no d'entendre el món, sinó de manipular-lo amb mentides en favor d'interessos d'aquells que bategem com a inconfessables. Per això la "caiguda" dels tres que hi surten té també un valor simbòlic.

Amb la presa de possessió d'Obama, s'ha parlat molt que no tot està permés per molt que s'invoqui la democràcia o la llibertat. Hi ha raons morals de pes en tot plegat, però sospito molt, i fonamentadament, que les raons profundes són més prosaïques. I perilloses.

Podríem al·ludir, indubtablement, als interessos petroliers que s'ocultaven darrera de l'extraordinària faula de les armes de destrucció massiva. Podríem parlar de la xarcuteria del govern de Bush (allò d'aprofitar-ho tot, com del porc), que ha fet que sembli que la desgràcia de l'11-S els va caure del cel per retallar llibertats i muntar vergonyes com la de Guantánamo o per llençar càrregues de cavalleria per tot el món. En definitiva, hem descobert que hi ha una dreta perillosa, que fa que la dreta que s'autoatribueix el monopoli de l'eficàcia i la saviesa econòmica sembli inofensiva: una dreta que en comptes de ser pragmàtica s'ha convertit en una dreta visionària.

Per tant, hi ha un component de justícia en la jubilació del trio de la foto. La sensació de felicitat per la retirada de tres elements tan nefasts per al món actual és incompleta. Només a un l'han jubilat realment els electors, i encara va ser pels pèls i en el clima emocional extrem provocat per l'11-M. Tant a Bush com a Blair els van reelegir amb majories encara més àmplies, quan ja no enganyaven a ningú. En el que ha passat en el món en els darrers sis o set anys hi ha molt pocs innocents, com es pot comprovar.

Tot això no vol dir que el trio hagi passat a la categoria de jubilats afables que únicament molesten quan s'entesten a "dirigir" les obres que es fan al carrer. Només cal veure com passeja Aznar el seu ressentiment per mig món. I sort tenim que Blair ha passat olímpicament del "càrrec" de mediador al Pròxim Orient, per dedicar-se a fer-se ric pronunciant conferències i escrivint (és un dir) les seves memòries. Comptant que designar-lo per a aquesta missió era com enviar un piroman a apagar un foc..., millor que es faci mil·lionari. Bush ha deixat la Casa Blanca en la ignomínia i només cal confiar que complirà escrupolosament la seva promesa de dedicar-se a partir d'ara a fer-li cafés a la seva dona.

Però hem de recordar que la foto de les Açores no queda del tot saldada. El trio va ser en realitat un quartet. L'actual president de la Comissió Europea, Antonio Durao Barrosso, va ser l'amfitrió de la cimera, quan era primer ministre de Portugal. La foto va acabar circumscrita al trio principal, possiblement perquè els mitjans de comunicació van acabar "immortalitzant" la imatge "encaixada" de Bush, Blair i Aznar. Com que la cosa ha esdevingut un concepte o paradigma i no una mera imatge, no és extrany que les fotos en què apareixia Barroso hagin tingut molt poca circulació desprès dels dies immediats.






Per això val la pena rescatar les proves del delicte. Barroso corria per allí. Surt a totes les fotos i imatges televisives de les reunions a les Açores i al video que penjo en aquesta entrada també se'l veu en el posat a l'aire lliure en la qual es va captar la desprès cèlebre foto. No és mala llet. Es posar les coses en el seu lloc, ja que, llevat d'Aznar, que continua convençut de tot plegat, la resta s'han fet bastant el suec o han acabat reconeixent, amb la boca petita, que potser no afinaven tan com es pensaven. És més, la "presidència" europea li va caure a Barroso merament com a premi per haver estat amfitrió d'aquella trobada insigne de la diplomàcia mundial. I l'interessat és qui més es fa el boig.

Tampoc hauríem d'oblidar que a la guerra d'Iraq o a la d'Afganistan es van "pringar", voluntàriament i fins i tot amb entusiasme, països com Itàlia, Polònia o Austràlia. Una altra cosa és que als seus dirigents, potser per gats vells, ja els anés bé que no els convidessin a les Açores. Berlusconi és molt gran, ho hem de reconèixer.