Ahir es va jubilar el tercer integrant de l'anomenat Trio de les Açores. Havia de passar un dia o altre per mera llei de vida, fins i tot més que per mera llei política. Però té el seu què. La foto havia simbolitzat una forma no d'entendre el món, sinó de manipular-lo amb mentides en favor d'interessos d'aquells que bategem com a inconfessables. Per això la "caiguda" dels tres que hi surten té també un valor simbòlic.
Amb la presa de possessió d'Obama, s'ha parlat molt que no tot està permés per molt que s'invoqui la democràcia o la llibertat. Hi ha raons morals de pes en tot plegat, però sospito molt, i fonamentadament, que les raons profundes són més prosaïques. I perilloses.
Podríem al·ludir, indubtablement, als interessos petroliers que s'ocultaven darrera de l'extraordinària faula de les armes de destrucció massiva. Podríem parlar de la xarcuteria del govern de Bush (allò d'aprofitar-ho tot, com del porc), que ha fet que sembli que la desgràcia de l'11-S els va caure del cel per retallar llibertats i muntar vergonyes com la de Guantánamo o per llençar càrregues de cavalleria per tot el món. En definitiva, hem descobert que hi ha una dreta perillosa, que fa que la dreta que s'autoatribueix el monopoli de l'eficàcia i la saviesa econòmica sembli inofensiva: una dreta que en comptes de ser pragmàtica s'ha convertit en una dreta visionària.
Per tant, hi ha un component de justícia en la jubilació del trio de la foto. La sensació de felicitat per la retirada de tres elements tan nefasts per al món actual és incompleta. Només a un l'han jubilat realment els electors, i encara va ser pels pèls i en el clima emocional extrem provocat per l'11-M. Tant a Bush com a Blair els van reelegir amb majories encara més àmplies, quan ja no enganyaven a ningú. En el que ha passat en el món en els darrers sis o set anys hi ha molt pocs innocents, com es pot comprovar.
Tot això no vol dir que el trio hagi passat a la categoria de jubilats afables que únicament molesten quan s'entesten a "dirigir" les obres que es fan al carrer. Només cal veure com passeja Aznar el seu ressentiment per mig món. I sort tenim que Blair ha passat olímpicament del "càrrec" de mediador al Pròxim Orient, per dedicar-se a fer-se ric pronunciant conferències i escrivint (és un dir) les seves memòries. Comptant que designar-lo per a aquesta missió era com enviar un piroman a apagar un foc..., millor que es faci mil·lionari. Bush ha deixat la Casa Blanca en la ignomínia i només cal confiar que complirà escrupolosament la seva promesa de dedicar-se a partir d'ara a fer-li cafés a la seva dona.
Però hem de recordar que la foto de les Açores no queda del tot saldada. El trio va ser en realitat un quartet. L'actual president de la Comissió Europea, Antonio Durao Barrosso, va ser l'amfitrió de la cimera, quan era primer ministre de Portugal. La foto va acabar circumscrita al trio principal, possiblement perquè els mitjans de comunicació van acabar "immortalitzant" la imatge "encaixada" de Bush, Blair i Aznar. Com que la cosa ha esdevingut un concepte o paradigma i no una mera imatge, no és extrany que les fotos en què apareixia Barroso hagin tingut molt poca circulació desprès dels dies immediats.
Per això val la pena rescatar les proves del delicte. Barroso corria per allí. Surt a totes les fotos i imatges televisives de les reunions a les Açores i al video que penjo en aquesta entrada també se'l veu en el posat a l'aire lliure en la qual es va captar la desprès cèlebre foto. No és mala llet. Es posar les coses en el seu lloc, ja que, llevat d'Aznar, que continua convençut de tot plegat, la resta s'han fet bastant el suec o han acabat reconeixent, amb la boca petita, que potser no afinaven tan com es pensaven. És més, la "presidència" europea li va caure a Barroso merament com a premi per haver estat amfitrió d'aquella trobada insigne de la diplomàcia mundial. I l'interessat és qui més es fa el boig.
Tampoc hauríem d'oblidar que a la guerra d'Iraq o a la d'Afganistan es van "pringar", voluntàriament i fins i tot amb entusiasme, països com Itàlia, Polònia o Austràlia. Una altra cosa és que als seus dirigents, potser per gats vells, ja els anés bé que no els convidessin a les Açores. Berlusconi és molt gran, ho hem de reconèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada