dijous, de gener 31, 2008

La cadira de la mala estrugança porta cua


Això dels blocs, i Internet en general, té un gran què. De vegades s'inicia un fil que va creixent i fent-se gran. No sempre saps on vas a parar i si el resultat final valdrà del tot la pena. En el pitjor dels casos, s'ha de saber disfrutar (si es pot) del camí fet. Aquí mateix n'hem parlat altres vegades, referint-nos a qüestions molt diferents de la que estem tractant, però amb un procés equivalent i igualment plaent.

Suposo que recordeu, de fa tres o quatre dies, la sensacional història d'una cadira que dóna mala estrugança. Sí, aquella cadira de l'Ajuntament de Calafell a la qual tothom li ha agafat mania perquè la gent que hi ha segut (tant alcaldes com tècnics) ha acabat perdent el càrrec o la feina.

Aquest matí he passat per allà, armat amb la càmera fotogràfica, per poder satifer alguns xafarders que volien veure la fila que fa aquest moble maleït per la pitjor de les sorts. Però una mica més i no ho aconsegueixo. La cadira no estava al lloc habitual que ocupava en els darrers temps. Però l'he localitzat a un altre despatx. Què havia passat? El nou titular del despatx on aquesta cadira dictava sentència en els darrers anys, es deuria agafar seriosament el meu relat i ha tirat milles, pel procediment de fer un canvi d'aquells que es fan quan ningú no mira. Ja vam dir que seria una llegenda, però amb fonament. I per si de cas..., ja m'entenen.

La cadira l'he trobat al despatx contigu, on fins a les eleccions hi havia hagut el gabinet de premsa. Ara és una mena de despatx que usa tothom quan no n'hi ha d'altres lliures, la qual cosa vol dir que el nombre de víctimes propiciatòries creixerà en progressió geomètrica, en comptes d'aritmètica. Ja hi he vist asseguda una persona, però avui no he tingut valor d'explicar-li el mort que li han col·locat. Pobre home, té família i paga hipoteca i no s'imagina que, tard o d'hora, deixarà de prestar servei a aquella casa.

En fi, no em negareu que la història té el seu què. Un autèntic Poltergeist en una administració local. Inexplicable, perquè al menys a la mili hi havia piscines, camions i fins i tot pedres, arrestats. Per haver provocat accidents i incidències diverses, i de vegades per pures llegendes de la caserna. Però tot i no ser retirats del pas i continuar allà a perpetuïtat (imaginin-se, un roc arrestat lleva rera lleva), al menys eren inofensius gràcies al "mal fario".

dimarts, de gener 29, 2008

Més sobre la cadira de la mala estrugança

Algunes persones m'han demanat si puc penjar la foto de la cadira de la mala estrugança de Calafell, de la qual parlava fa uns dies. Tan bon punt pugui fer la foto, la penjaré, no patiu. Si us fa morbo veure-la..., doncs no hi ha problema. Això no deixa de ser una anècdota, però fa gràcia explicar-la. No sempre hem d'estar tan seriosos.

Aprofito per dir que, per descomptat, podeu fer servir el correu associat a aquest bloc (gallardo.toni@gmail.com) per comunicar-vos amb mi, però que no hi ha cap problema a deixar comentaris aquí mateix.

diumenge, de gener 27, 2008

Ens calen corcons, però els corcons no sempre serveixen

A un altre lloc d'Internet, que ara no fa al cas, defensava avui la necessitat dels corcons. És a dir, aquelles persones que no fan altra cosa que tocar la pera. No aporten mai solucions, si més no solucions possibles o viables, però a qualsevol societat li fan falta. Ni que sigui per fer de mala conciència, per exemple.

És com si vols fer un pla d'emergència: busca't un pessimista dels que saben trobar la pitjor situació possible. No arreglen mai res, però aquesta habilitat de posar-se en el pitjor és útil.

No obstant, els corcons tenen alguns defectes molt habituals, que, mutatis mutandis, fan que a la vegada no serveixin per a res. Potser el seu defecte més acusat sigui el de no pair que una idea la tingui un altre. Tampoc porten gens bé compartir el monopoli de la raó o la veritat.

Poseu-vos la mà al cor (o al lloc que cregueu oportú) i penseu en algun personatge del vostre poble. Segur que trobeu a algun d'aquests sabuts de poble, que no passen d'aquesta categoria per molta "intel·lectualitat" que vulguin desplegar o per molt boques que siguin.

dissabte, de gener 26, 2008

Perquè textos tan curiosos com l'anterior

Aquest bloc és una mica bigarrat pel que fa als temes que tracta. Moltes vegades s'hi tracten qüestions molt generals. D'altres, particularitats que sovint són fruit de l'observació quotidiana. De tant en tant, apareixen textos com l'anterior, que algú es deu preguntar fins i tot si escric realment jo.

La realitat és que l'obligació professional em fa tocar temes molt diversos i, a la vegada, especialitzats. No és que em complagui el paper d'expert en tot, però de vegades t'hi trobes. Al menys, intento escriure amb prou coneixement de causa i callar si no en sé prou.

El que sí faig és penjar aquí al bloc alguns d'aquests textos produïts per a altres finalitats. Sempre que la simultaneïtat sigui compatible, és clar. Per això veieu sovint alguns textos sobre economia i escrits en castellà. Motu propio, estarien en català, per començar. No obstant, tampoc faig qüestió de vida o mort l'idioma del bloc. Fins i tot en alguna ocasió m'he atrevit a fer de traductor accidental de l'anglès.

En tot cas, ara ja ho sabeu.

La picaresca de los vales de restaurante

Tras largos meses de polémica sobre los vales de restaurante, Hacienda sigue teniendo la necesidad de acotar las condiciones en que dichos medios de pago pueden desgravarse. No es que la normativa no esté clara. Es que las grandes empresas del sector hacen horas extraordinarias buscándole los tres pies al gato, porque la picaresca existente resulta muy rentable, ya no para los usuarios, sino para las empresas emisoras.

El importe del vale que permite acogerse a la desgravación a penas da hoy en en día para sufragar un modesto menú del día. Pero la desgravación no se inventó para cubrir grandes comilonas, sino para compensar a las empresas que ofrecían un servicio de comedor a sus trabajadores por una vía externa. Dicha compensación se fundamente en que las empresas que disponen de comedor propio ya se descuentan el gasto de forma directa en el impuesto de sociedades.

La ventaja fiscal tampoco se ideó para que los beneficiarios de los vales los acumularan para gastarlos en comidas de fin de semana, para tomarse copas o incluso para comprar regalos. Los establecimientos que acceptan este medio de pago son muy variados y esa diversidad tampoco es una mala idea comercial, pero la desgravación no tiene por qué cubrir cualquier cosa. Digámoslo de otra forma: si alguien quiere pagarse los gastos que sea con vales de restaurante está en su derecho a hacerlo, pero no a beneficiarse fiscalmente de ello.

No queremos buscar culpables. Pero el abuso, que es muy diferente del uso, es fruto de muchas complicidades. La menor de las cuales no es la de ofrecer encubiertamente una retribución en especie, que debería declararse.

Podrá discutirse que la empresa deba vigilar los abusos, como ocurre con tantas otras cosas en que los empresarios hacen el trabajo que debería efectuar Hacienda. Pero la empresa que reparte vales a sus trabajadores no siempre es inocente al 100%. Existiendo métodos efectivos de control, renunciar a ellos no hace lo que se dice bonito, por mucho que sea una carga impuesta.

No obstante, tampoco son inocentes al 100% los trabajadores que tiran de picaresca. En un país en el que la conciencia fiscal está, pese a recientes avances, a años luz de los países serios, la cosa es contemplada como un pecadillo menor que sólo no cometen los que no pueden, en una variante de la envidia particulamente insana. No va a ser fácil erradicar dicha picaresca porque en ella influyen razones de idiosincrasia. Esto es como quien un día se cuela en el tren no porque no tenga dinero para pagarse el billete, sino por el placer de la gamberrada.

Pero hay buenas razones para cortar con la picaresca de unos y la complacencia de otros. Entre otros motivos, por simple justicia hacia quienes hacen buen uso de este instrumento o hacia la inmensa mayoría de trabajadores que se pagan diariamente su comida.

Caso aparte es la actitud de las empresas que comercializan los vales, que vienen manteniendo una dura pugna con Hacienda. Se entiende a la perfección que deseen el mínimo de controles, ya que su negocio está en vender vales con independencia de su uso. Y la posibilidad de acumularlos o de destinarlos a otros fines les sale muy a cuenta, porque el atractivo de este procedimiento, por muy pícaro que pueda ser, es innegable.

También se entiende que no deseen la implantación de sistemas de tarjetas, que serían el método más fácil y sencillo de controlar la emisión y el uso. Ello les obligaría a transformar su negocio y a invertir para implantar la base tecnológica del nuevo medio de pago. Es más, temen que con un sistema de tarjetas podrían introducirse en su sector otros operadores sin experiencia directa en esta actividad, pero con las plataformas tecnológicas ya creadas y en funcionamiento. El espectro de la banca o de las grandes superficies comerciales es un espectro real, suponiendo que queramos llamarlo espectro.

Sin embargo, la historia y la experiencia enseñan que acabarán siendo las mismas empresas emisoras de vales quienes acabarán creando sistemas de tarjetas. Tienen el mercado y la experiencia. Otra cosa es que consideren que el mercado no está lo suficientemente maduro para sus intereses. O que les convenga sacarle el último jugo al sistema tradicional. Un sistema que, dicho sea con todos los respetos, peca de anticuado y obsoleto, aunque en el terreno práctico siga funcionando bastante bien.

divendres, de gener 25, 2008

El comerç tradicional m'ha resolt una demanda que el comerç modern ha estat capaç de satisfer

Avui he estat a Barcelona i he aprofitat per anar a comprar un complement per la càmera de fotos. No cal entrar en detalls, només dir que és un adminicle professional, en el sentit que dubto que pocs aficionats el deuen usar, per no dir els milions de persones que han accedit a la fotografia mitjançant una petita digital compacta. La reflexió, si de cas, ve del fet que portava dies intentant comprar-me aquest artefacte per Internet, tot visitant els webs de grans magatzems, cadenes especialitzades i fins i tot les botigues virtuals de les marques. Res de res.

Avui he anat a raure, finalment, a un lloc on sabia, o m'imaginava, que m'arreglarien el problema. És a dir, a una botiga de tota la vida. Pensava anar a Jordi Bas, al carrer Pelai, però he passat pel davant de Salvador Serra, al Passeig de Gràcia, i ja he resolt la qüestió. He marxat amb el traste sota el braç. Calculo que, si no l'haguessin tingut en estoc, me l'haurien buscat i trobat.

És el que té el comerç tradicional. Sobretot el comerç en què al darrera del taulell hi ha una persona que no només coneix el producte que ven, sinó que l'estima. Dubto que a la botiga Salvador Serra arribin a llegir aquest comentari, però si es donés el cas que sàpiguen que avui s'han guanyat un client habitual en comptes d'esporàdic. I que felicitin de part meva l'empleat que m'ha atès.

La reflexió no seria completa si no expliqués l'escena que m'he trobat a l'hora de pagar a la caixa. Davant meu, hi havia un senyor rus, acompanyat de dos nens, que s'havia comprat una vintena llarga de reproductors mp3. Més que tenir molta família, devia ser un caprici, perquè en compraven un de cada model i marca que hi havia en oferta a la botiga. L'estampa no podia ser més curiosa.

És evident que el comerç tradicional, sobretot si és al centre d'una ciutat, no pot renunciar a aquesta mena de clients. No ho dic per una qüestió de simple supervivència, que també. És que deu ser l'única forma de poder mantenir una oferta comercial més clàssica, no diguem ja si és especialitzada, que possiblement no seria rendible per sí mateixa.

Aquest plantejament el podríem explicar en catorze volums. I evidentment es mereix més que un comentari en un bloc. Però no he volgut estalviar l'explicació bàsica d'allò ocorregut aquesta tarda.

dijous, de gener 24, 2008

Una cadira que dóna mala estrugança a l'Ajuntament de Calafell

Ara explicaré una història curiosa que fa temps que tinc ganes d'escriure. La cosa no passa de la categoria d'anècdota, però té la seva gràcia. És una història d'una cadira. D'una cadira que forma part del mobiliari de l'Ajuntament de Calafell.

Conec el cas pels anys que vaig treballar a aquella casa i pel vincle professional extern que hi conservo. De fet, sembla que tinc assignat el paper d'explicar als nous usuaris d'aquesta cadira la mala estrugança que l'acompanya. La cosa va començar cap al 1998, quan l'àrea d'alcaldia va ser remodelada. Es va crear una sala de reunions nova de trinca, a la qual l'alcalde tenia una cadira que es diferenciava de la resta pel fet de tenir rodes. Entre 1998 i 2003 a aquesta cadira s'hi van seure fins a tres culs diferents, alguns de repetits, arran de l'agitada vida política d'aquells anys.

L'any 2003, el llavors convergent Joan M. Triadó va recuperar l'alcaldia i una de les seves primeres decisions va ser canviar el seient. L'home li havia agafat mania a la cadira. Deia que portava mala sort i que els que hi seien, tard o d'hora saltaven. Si més no en això últim no li faltava la raó. Ell mateix havia perdut l'alcaldia desprès de seure-hi i als seus dos successors, Jordi Sánchez (aquest dos cops) i Josep Parera, els havia passat el mateix.

La cadira no va ser llençada a les escombraries, sinó transferida a l'ús dels tècnics que treballen a l'alcaldia. Us voleu creure que els tres o quatre tècnics que l'han usada des de 2003 ençà han acabat saltant de l'Ajuntament? La gràcia és que la cadira l'acaben col·locant sempre a tècnics que venen de fora, perquè els que ja són a la casa no en volen saber res.

Avui he coincidint amb el nou ocupant del despatx on hi ha la cadira maleïda i li he explicat aquesta llegenda. Al principi no s'ho ha cregut. Però quan li he fet la relació dels culs que hi han passat al llarg de 10 anys i que ja no hi són, no ha fet gaire bona cara.

És normal. Serà una llegenda, però té un fonament bastant irrebatible.

La reunió del govern va ser alguna cosa més que una excursió?

El govern de la Generalitat es va reunir l'altre dia a Tortosa. L'ocasió era més o menys simbòlica, però poca cosa més des d'un punt de vista pràctic. Sobre aquesta qüestió i sobre alguns tractaments periodístics de l'esdeveniment, s'ha aixecat una certa polèmica al bloc La Marfanta. M'ha agradat molt participar en la controvèrsia, però com els comentaris haurien de ser per definició breus, m'agradaria resumir aquí les meves opinions al respecte.

–En primer lloc, a mi no em sembla malament que el govern de la Generalitat es reuneixi a Tortosa. És més, hi ha molts territoris escampats arreu de Catalunya que també s'ho mereixen i confio veure-ho aviat. Una altra cosa és si tals reunions serveixen per a alguna cosa pràctica pel fet de fer-se a un lloc a un altre, a banda del simbolisme que se li vulgui donar.

–Sense negar el valor històric de l'invent, jo prefereixo que totes les reunions es facin a Barcelona si d'això en surt una excel·lent obra de govern que beneficiï tots els territoris del país.

–Què vull dir amb això? Que el fet de celebrar-se el consell executiu a Tortosa no ha tingut una major repercussió pràctica a les Terres de l'Ebre. Es van aprovar algunes mesures que, pel que sembla, beneficiaran a la Terra Alta. I també resulta que s'hi va anunciar un "nou impuls" a projectes "històrics", que, no obstant, fa anys que haurien d'estar resolts. Per no parlar de la neteja de l'embassament de Flix, que ens continuen venent com si fos una inversió de caràcter positiu, quan la cosa és el que és.

–Tot i que el balanç és magre, em sembla fantàstic. Entre poc i res..., oi? Això sí, em costa molt veure aquesta reunió com un abans i un desprès en la història d'aquest territori perifèric i maltractat, per usar els adjectius de Gustau Moreno.

–Als simbolismes fonamentals d'un país no se'ls ha de treure importància. Sovint no passen de la categoria de les bones intencions. Però, tot i així, s'hi han d'esmerçar els esforços que calgui i aguantar les crítiques que se'n puguin derivar. Això sí, tinc els meus dubtes que una reunió amb poc resultat pràctic superior al de la foto aconseguida sigui una qüestió de símbols fonamentals. Per això plantejo també si una mera foto es mereix la despesa i el rebombori ocasionats.

–El plantejament periodístic, per anomenar-lo d'alguna forma, que n'ha fet La Vanguardia té una doble cara i potser per això algunes persones pensen que em contradic. Jo no trobo malament que es discuteixi el fet que una simple foto surti tan cara, perquè és una discussió raonable si es planteja en aquests termes. El que no s'entén és la croada que La Vanguardia va muntar sobre les emissions de CO2 de la comitiva de vehicles oficials. Allò de la gimnàstica i la cansalada es podria aplicar aquí a la perfecció

–El centralisme dels mitjans de comunicació de Barcelona no és nou per ningú. Però és evident que La Vanguardia va aprofitar que el Pisuerga passa per Orense, o per on carall passi, per cascar contra el tema dels 80 km/h. Vaig treballar en una època de la meva vida a la premsa de Barcelona, la major part del temps a aquest diari, i em fa la impressió que la cascada no és ni tan sols per centralisme. S'hauria d'investigar si a algun directiu d'aquella empresa li han posat alguna multa últimament per saltar-se els ditxosos 80 km/h. Una de les lliçons que vaig aprendre en aquella etapa professional és que en els mitjans hi ha moltes decisions que es prenen amb l'estòmac per qüestions així.

–Si voleu centralisme, o desori, no us oblideu de la televisió pública que depén del govern que es reunia a Tortosa. Quan van voler explicar els acords adoptats en relació al medi rural, ho van il·lustrar amb imatges de la Segarra i de l'Anoia. No és que la cosa fos incorrecta, ja que els plans aprovats també incloïen aquests comarques. Però en fi, ja m'enteneu...

–Tinc una altra sensació. La de que a la sessió del govern a Tortosa se li va donar a priori una importància desmesurada. Això potser explicaria algunes actituds de decepció que s'han donat a posteriori. I tot i que l'actuació de La Vanguardia és incomprensible, i gairebé impresentable, no hauríem de liquidar-ho tot fent-la culpable de la poca cosa que ha estat tot plegat.

dimarts, de gener 22, 2008

La Bolsa y Platón

El batacazo que las bolsas se han dado esta semana, y el funcionamiento de los mercados en general, podría ser explicado en las escuelas de filosofía como un eficaz sucedáneo de Platón y sus mitos, particularmente el de la caverna. La afirmación es rotunda, pero justificada, ya que corremos el riesgo de engañarnos a nosotros mismos a partir de meras sensaciones.

Ciertamente, la Bolsa dio un bajón como hacía muchos años que no se veía. Pero a la mañana siguiente, las empresas volvieron a abrir y los trabajadores se reintegraron a sus puestos de trabajo. No había colas en las puertas de los bancos para retirar los fondos, ni nadie saltó por la ventana como en 1929. Tal vez por eso recurrimos al anglicismo “crash”, porque por “crack” entendemos otra cosa.

Y aunque no se puede negar que existen un montón de indicadores económicos negativos, no podemos evitar preguntarnos si esta crisis, como tantas otras crisis económicas, es más psicológica que real. En toda crisis, sea del género que sea, los factores psicológicos tienen una importancia fundamental. Más todavía cuando el sujeto de la crisis no es algo real, sino un conjunto de sensaciones, la mayor parte acientíficas.

Parece un contrasentido hablar así de algo que, como la economía, se asienta en los números. Pero pocas cosas hay más evanescentes que la Bolsa. Donde no olvidemos que no compramos la propiedad de las cosas, sino una mera expectativa. Pero si exageramos el valor de dicha expectativa, corremos el riesgo de considerar como una catástrofe lo que no es más que un vaivén normal y corriente o una incidencia de las que cabe esperar.

De la misma forma que un par de jornadas seguidas de buenos resultados bursátiles, o alguna decisión psicológica para insuflar ánimo, pueden hacernos creer que el fondo de las cosas ha quedado resuelto.

dijous, de gener 17, 2008

Una lección práctica de mal rollo


Si no aciertan a definir con precisión el moderno concepto de mal rollo, basta con dar una ojeada a lo ocurrido esta semana en las filas del Partido Popular. La exclusión de Ruiz Gallardón de las listas electorales ha dado la medida real de este partido y, de paso, se ha cargado el efecto del fichaje de Manuel Pizarro, al que almenos hay que agradecer que por fin haga política donde toca hacerla. Pero no crean que el mal rollo está en la marginación del alcalde de Madrid. Que va.

Efectivamente. El mal rollo no está en que en el PP se haya impuesto el ala más derechista. No lo está en la derrota de las posiciones más abiertas dentro del principal partido de la oposición, porque para eso habría que certificar de alguna forma si el talante de Gallardón es algo más que una fachada cuidadosamente mantenida. Tampoco en que al alcalde de Madrid le hayan hecho la cama con excusas de mal pagador, apelando a una normativa interna que tiene más excepciones que cumplimiento.

No. El auténtico mal rollo reside en que no se trata de ir o de no ir en las listas, sino de quedar más o menos bien situado para la más que probable sucesión de Rajoy si éste pierde las elecciones. De ahí a desear que el partido de uno se dé un batacazo, para que se produzca las circunstancias en las que relevar al líder derrotado, hay un trecho muy corto. Y de los propósitos ocultos a los hechos perpetrados a la luz del día, el recorrido no es mucho más largo.

Con su pan se lo coman, evidentemente. Y si el PP se esfuerza tanto en perder las elecciones, puede que lo acabe consiguiendo. Esa famosa base electoral inconmovible (sí, esos diez millones de votos que no cambian de opinión ni a tiros) puede que no les falle y hasta es probable que Esperanza Aguirre sea una excelente jefa de la oposición. Pero de momento le están haciendo gratis la campaña a Zapatero.

dilluns, de gener 14, 2008

Es busca lletra per a himne (vídeo humorístic)






La Monalitza, visitant i comentarista d'aquest bloc, m'ha deixat un enllaç que mena a un extraordinari gag de "Polònia" sobre la lletra de l'himne espanyol. El poso aquí. No s'hi pot afegir gaire. S'ha de veure.

Una mala feina

M’acaba de passar un cas d’aquells que em fa dubtar del funcionament i dels criteris dels mitjans de comunicació. Cada any, per Nadal, envio per correu electrònic una felicitació en un to molt peculiar. És un al·legat contra aquestes celebracions, fet amb força humor i amb alguna dosi de mala intenció (no escric mala llet, perquè possiblement m’ho censurarien i més endavant ja veuran perquè). És un text privat que envio a algunes amistats i coneixences. Aquest any he tingut la gosadia de penjar-ho aquí al bloc, però això, en contra del que es pugui creure, no ho converteix automàticament en un document públic. I menys en un document que algú altre pugui usar per a una finalitat diferent a l’original.

Això és el que m’ha passat amb el “Diari del Baix Penedès”, un setmanari que s'edita aquí a la comarca on visc. Vaig enviar la felicitació als seus redactors, als que conec des de fa una colla d’anys i amb els quals tinc una relació que, sense ser d’amistat, no és tampoc estrictament professional. La meva sorpresa ha estat veure publicat el text de la nadala a les pàgines d’opinió d’aquest setmanari.

Aquest text no havia estat escrit per ser publicat enlloc i no és legítim que algú el publiqui, sense ni tan sols preguntar-ho. Admeto la meva part de culpa per haver enviat el text a unes adreces de correu electrònic de la feina. Però no tocava i en prenc nota per no repetir aquest error en el futur.

No obstant, tot l’episodi diu molt de com funcionen els mitjans de comunicació. Perquè a sobre de publicar com a article d’opinió un text que no ho era, el “Diari del Baix Penedès” es va prendre la llibertat de suprimir-ne una part. No van ser qüestions d’espai, sinó perquè s’hi deia una frase perfectament innocent i jocosa, però que sóc conscient que a alguna ànima de càntir li podia semblar malsonant. L’únic que es pot dir és que si t’apropies d’un text per tapar un forat de pàgina, el mínim que podries fer és apropiar-te’l amb totes les conseqüències.

No insisteixo més en aquest punt és perquè, com a periodista, conec prou bé com funciona una redacció i sé que aquesta mena de coses no són exactament culpa de ningú. Però sí que reivindico el dret a decidir si els textos que escric els faig públics en un mitjà de comunicació o els mantinc en l’àmbit d’una correspondència privada. No creguin que ho dic perquè els meus articles d’opinió siguin habitualment molt seriosos i en la meva “antinadala” em mostri festiu i i fins i tot frívol. Ho dic perquè tinc perfecte dret a mostrar-me seriós o frívol en les situacions que vulgui i sempre a la meva única i exclusiva elecció.

El que ha passat segurament no és més que un error, pel qual, també vull dir-ho, el “Diari del Baix Penedès” m’ha demanat disculpes. Tanmateix, és bo que se sàpigue com han estat les coses. La crítica (i l’autocrítica) han d’ajudar a evitar problemes que, de fet, són molt fàcils de resoldre.

dissabte, de gener 12, 2008

Viva España?

Jo no acostumo a exterioritzar gaire els sentiments patriòtics. Però quan em toquen el crostó més del que és tolerable, o quan es pensen que els catalans som rucs, acostumo a dir-ne alguna de fresca. Serveix de poc, és veritat, però al menys va bé per netejar el fetge. Potser el que diré a continuació em situarà dins d'algun terreny polític. Però sàpiguen tot vostès que la meva militància està reduïda a la lluita contra les aixecades de camisa i contra els atemptats a la intel·ligència.

No sé si aquesta introducció escau gaire a un comentari sobre la lletra per a l'himne espanyol. Bàsicament, perquè és una qüestió que em deixa bastant indiferent. Al meu país ja en tenim d'himne. I deixin-me dir-los que, a mi, Els Segadors és un himne que no m'agrada excessivament. És un himne musicalment avorrit i amb una lletra carregada de mal rollo: tampoc demano una xaranga, tot i que sí que desitjaria una lletra positiva perquè seria senyal d'una història més normal i menys desgraciada.

Però és l'himne del meu país i si algú diu que els catalans som uns "plastes" per tenir un himne així, sempre li contestaré que els catalans som com volem i que tenim l'himne que ens dóna la gana.

Ho dic perquè em sembla que el principal problema de la lletra proposada per a l'himne espanyol no és que sigui carrinclona, que ho és i molt. És que l'himne espanyol és com és (i no tenir lletra és una de les seves característiques) i se suposa que els espanyols n'haurien d'estar orgullosos. Al capdavall, és un país molt més nacionalista que els nacionalismes que tant denosten (aquells que anomenen "perifèrics").

Però que no acabin d'estar conformes amb els seus símbols diu molt en el terreny de la psicologia política. Viuen en un país tan meravellós que l'han d'imposar als països del seu entorn, però a l'hora de la veritat no s'acaben d'agradar. És normal. Catalunya va convertir en himne una cançó popular, a l'estil de la Marsellesa, de la mateixa forma que la bandera no neix de fets històrics demostrats, però sí d'una llegenda molt arrelada. En canvi, quan es van "inventar" Espanya al segle XVIII, i van tenir necessitat de dotar-la de símbols, van tirar de la bandera que feien servir els vaixells de guerra per reconèixer-se i no disparar-se canonades entre ells, i d'una marxa que es tocava quan el rei apareixia per algun lloc. La història també ensenya aquesta mena de lliçons.

En tot cas, ja s'ho faran i si troben trist que els jugadors de futbol no puguin cantar l'himne abans dels encontres internacionals, doncs no saben la sort que tenen. Altres països ho tenim bastant més complicat perquè les nostres seleccions puguin no cantar l'himne abans dels partits, sinó disputar encontres internacionals.

dijous, de gener 03, 2008

Un problema sorprenent a la farmàcia

Porto uns dies amb un encostipat considerable. Ahir al vespre ja no vaig poder més i vaig anar a urgències, on per cert els que hi érem pel mateix sumàvem una bona colla. Em van receptar un antibiòtic i, en anar a buscar-lo a la farmàcia de guàrdia, em vaig trobar que s'havia exhaurit. L'empleada em va comentar que hi havia hagut una gentada amb la mateixa recepta i que se'ls havien acabat les provisions.

L'episodi reflecteix cert grau d'imprevisió del sistema sanitari o, si més no, bastanta descoordinació entre els centres d'atenció primària i les farmàcies. Com pot ser que davant d'una passa de la malaltia que sigui, no es reforci el provisionament dels medicaments necessaris? Potser és que els metges no consideren necessari donar cap avís anticipat als farmacèutics. Però aquests darrers també són professionals sanitaris i no simples botiguers. No sé qui té la culpa i, de fet, si hi ha culpa d'algú. En tot cas, és evident que successos com aquest indiquen que les coses es podrien fer millor. I que si hi ha alguna mena de protocol, cosa que desconec, no funciona.

No obstant, la visita a la farmàcia em va donar encara una altra sorpresa. L'empleada em va informar que l'antibiòtic no estava disponible en sobres, tal com me l'havien receptat, però sí que en tenia en forma de xarop. No obstant, no podia servir-me'l perquè no podia "convertir" la dosi prescrita d'una presentació a l'altra.

Em vaig quedar bastant parat, però no vaig discutir gaire, ja que era evident que la culpa no era la treballadora i en tot cas jo era al carrer, amb un fred de nassos i plovent i no era cosa d'empitjorar l'encostipat. Però m'he quedat amb un dubte sobre aquest extrem de la història.

Descarto (potser equivocadament) que els farmacèutics no puguin fer aquest "càlcul" o "conversió", ja que per exemple estan facultats per substituir el medicament receptat per un altre d'equivalent. I és més, la "conversió" de sobres o píndoles en xarop deu ser merament matemàtica, suposo. Ja es veu que toco d'oïda, o ni això.

Potser la cosa està en què les guàrdies les fan els empleats de la farmàcia, que no tenen titulació que els habiliti per resoldre aquesta mena de problemes. O serà que els farmacèutics poden substituir un medicament, però no intervenir en les dosis. No ho sé i si algú em pot il·lustrar li estaré molt agraït.

És evident que no estem davant un problema major, però en una societat desenvolupada com la nostra conceptes com la qualitat de vida o el benestar tenen la seva base precisament en detalls com aquest. A molts llocs del món voldrien poder fruir d'un servei d'urgències i de disposar de medicaments l'endemà de ser receptats, és veritat. Però trobo que el servei que vaig rebre anit, pagat amb l'esforç fiscal de tots, no va ser del tot bo. També volia dir-ho.

dimarts, de gener 01, 2008

El Suprem encara l'embolica més en l'ús d'Internet a la feina

El Tribunal Suprem ha unificat doctrina sobre els controls que poden fer les empreses de l'ús dels equips informàtics. Es trobava a faltar alguna mesura que evités sentències judicials contradictòries i fins i tot disparatades. Però la satisfacció que pot sentir-se perquè per fi hi hagi alguna cosa clara, només és parcial. La doctrina que senta el Suprem recull merament allò que ja dictava el sentit comú i deixa obertes les qüestions més delicades.

La sentència inclou una recomanació a les empreses, que és la seva principal aportació pràctica. En resum, s'ha d'establir un protocol que determini quins usos poden tenir els equips informàtics i, en general, als recursos telemàtics o béns virtuals de l'empresa. Lògicament, el quid de la qüestió és si s'autoritza alguna mena d'ús personal als equips, que són propietat de la companyia, i en quines condicions es pot produir.

La sentència no al·ludeix a la possibilitat d'un pacte entre empleats i empleadors, com de vegades s'ha suggerit des dels sindicats. Tampoc es tanca aquesta via de forma explícita, ja que, un cop dit que cal un protocol, el Suprem diu que cadascú s'organitzi com li plagui. Però sí que queda bastant clara que és l'empresa qui ha de prendre la iniciativa i fixar les regles. És més, la sentència deixa un marge molt ampli a l'empresa per organitzar aquest tema com estimi oportú, sempre que informi adequadament als treballadors.

En resum, la sentència ve a dir que els instruments que l'empresa posa a disposició dels treballadors són propietat seva (de l'empresa) i que els empleats no poden esperar desenvolupar àmbits d'intimitat o privacitat sobre béns aliens. A més, els treballadors han de ser conscients que, vist que es tracta de mitjans de treball, se'n fiscalitzarà l'ús. N'hi ha prou d'informar-ne adequadament per a què aquest procediment tingui plena eficàcia jurídica.

No és la millor de les solucions, però en el pitjor dels casos estableix una forma de fer determinada, que era allò que la situació demanava a crits des de feia com a mínim cinc anys. Calien regles clares, les que fossin. Fins i tot si es donaven atribucions a les empreses per a restringir qualsevol ús personal d'Internet a la feina. No era quelcom desitjable, però al menys era un criteri.

Tanmateix, la satisfacció que pot produir aquesta unificació de doctrina és incompleta. La sentència, tan clarificadora fins ara, deixa penjant a l'aire l'aspecte més delicat. És a dir, si els controls efectuats per l'empresa vulneren o no la intimitat o el secret de les comunicacions dels treballadors.

No és cap rucada, perquè fins avui la vulneració de drets ha estat el cavall de batalla de totes les disputes judicials que hi ha hagut en aquesta matèria. Mai no s'ha considerat l'abús per sí mateix o el seu contingut, sinó si l'empresa s'havia extralimitat o no al revisar el correu o els webs visitats pels seus empleats. El plantejament no és dolent del tot, ja que els drets fonamentals fan de mal veure supervisats per particulars: les coses com són, també.

Però el problema és que d'això n'han sortit sentències molt florides. Per exemple, que un simple acudit, no necessàriament verd, hagi estat avalat com a causa de comiat, mentre que greus infidelitats laborals, incloses autèntiques campanyes de desprestigi, no hagin merescut retret judicial ni cap conseqüència per a l'autor de la malifeta.

La qüestió no és fàcil i la sentència del Suprem poc aporta per aclarir-la, tot i que aquesta era presumptament la finalitat d'una unificació de doctrina. Els jutges mantenen que l'accés a àmbits privatius dels treballadors només estarà justificat quan existeixin indicis raonables que hi ha un il·lícit laboral. L'enunciat sona bé, però té parany, ja que és exactament el mateix criteri que els tribunals han vingut mantenint fins ara, amb els resultats esmentats. A partir d'ara, podran citar al Suprem..., per a una cosa i per a l'altra.

És més, personalment no veig clar que aquesta unificació de criteris resolgui prou bé la qüestió de l'abús, que és precisament la que pot merèixer alguna mena de rebuig, i no l'ús en sí. Ja hem vist que no cal fer-la gaire grossa per pagar-ne les conseqüències. Però és que a més a més l'abús sovint està format per moltes petites coses, imperceptibles aïlladament, però que sumen i sumen.

Perquè es facin una idea de com s'ho manegaven els jutges i magistrats fins ara, només cal tenir present que es van haver d'empescar una teoria de la proporcionalitat per veure si la "invasió" de les empreses als ordinadors usats pels seus treballadors era correcta o no. Aquesta proporcionalitat res tenia a veure amb la gravetat de l'abús en sí, com hem dit abans. No. Simplement el de l'acudit es passava hores i hores enganxat a xats i al messenger i de fet si mereixia el comiat era per no treballar. El problema és que el de les injúries contra l'empresa ho va fer un sol dia en un parell de minuts i l'actuació de l'empresa, segons docta sentència, era desproporcionada.

No cal dir que la dificultat afegida d'aquestes qüestions rau en què aquests plantejaments, encara que sorprenents, tampoc estan del tot equivocats.