El Tribunal Suprem ha unificat doctrina sobre els controls que poden fer les empreses de l'ús dels equips informàtics. Es trobava a faltar alguna mesura que evités sentències judicials contradictòries i fins i tot disparatades. Però la satisfacció que pot sentir-se perquè per fi hi hagi alguna cosa clara, només és parcial. La doctrina que senta el Suprem recull merament allò que ja dictava el sentit comú i deixa obertes les qüestions més delicades.
La sentència inclou una recomanació a les empreses, que és la seva principal aportació pràctica. En resum, s'ha d'establir un protocol que determini quins usos poden tenir els equips informàtics i, en general, als recursos telemàtics o béns virtuals de l'empresa. Lògicament, el quid de la qüestió és si s'autoritza alguna mena d'ús personal als equips, que són propietat de la companyia, i en quines condicions es pot produir.
La sentència no al·ludeix a la possibilitat d'un pacte entre empleats i empleadors, com de vegades s'ha suggerit des dels sindicats. Tampoc es tanca aquesta via de forma explícita, ja que, un cop dit que cal un protocol, el Suprem diu que cadascú s'organitzi com li plagui. Però sí que queda bastant clara que és l'empresa qui ha de prendre la iniciativa i fixar les regles. És més, la sentència deixa un marge molt ampli a l'empresa per organitzar aquest tema com estimi oportú, sempre que informi adequadament als treballadors.
En resum, la sentència ve a dir que els instruments que l'empresa posa a disposició dels treballadors són propietat seva (de l'empresa) i que els empleats no poden esperar desenvolupar àmbits d'intimitat o privacitat sobre béns aliens. A més, els treballadors han de ser conscients que, vist que es tracta de mitjans de treball, se'n fiscalitzarà l'ús. N'hi ha prou d'informar-ne adequadament per a què aquest procediment tingui plena eficàcia jurídica.
No és la millor de les solucions, però en el pitjor dels casos estableix una forma de fer determinada, que era allò que la situació demanava a crits des de feia com a mínim cinc anys. Calien regles clares, les que fossin. Fins i tot si es donaven atribucions a les empreses per a restringir qualsevol ús personal d'Internet a la feina. No era quelcom desitjable, però al menys era un criteri.
Tanmateix, la satisfacció que pot produir aquesta unificació de doctrina és incompleta. La sentència, tan clarificadora fins ara, deixa penjant a l'aire l'aspecte més delicat. És a dir, si els controls efectuats per l'empresa vulneren o no la intimitat o el secret de les comunicacions dels treballadors.
No és cap rucada, perquè fins avui la vulneració de drets ha estat el cavall de batalla de totes les disputes judicials que hi ha hagut en aquesta matèria. Mai no s'ha considerat l'abús per sí mateix o el seu contingut, sinó si l'empresa s'havia extralimitat o no al revisar el correu o els webs visitats pels seus empleats. El plantejament no és dolent del tot, ja que els drets fonamentals fan de mal veure supervisats per particulars: les coses com són, també.
Però el problema és que d'això n'han sortit sentències molt florides. Per exemple, que un simple acudit, no necessàriament verd, hagi estat avalat com a causa de comiat, mentre que greus infidelitats laborals, incloses autèntiques campanyes de desprestigi, no hagin merescut retret judicial ni cap conseqüència per a l'autor de la malifeta.
La qüestió no és fàcil i la sentència del Suprem poc aporta per aclarir-la, tot i que aquesta era presumptament la finalitat d'una unificació de doctrina. Els jutges mantenen que l'accés a àmbits privatius dels treballadors només estarà justificat quan existeixin indicis raonables que hi ha un il·lícit laboral. L'enunciat sona bé, però té parany, ja que és exactament el mateix criteri que els tribunals han vingut mantenint fins ara, amb els resultats esmentats. A partir d'ara, podran citar al Suprem..., per a una cosa i per a l'altra.
És més, personalment no veig clar que aquesta unificació de criteris resolgui prou bé la qüestió de l'abús, que és precisament la que pot merèixer alguna mena de rebuig, i no l'ús en sí. Ja hem vist que no cal fer-la gaire grossa per pagar-ne les conseqüències. Però és que a més a més l'abús sovint està format per moltes petites coses, imperceptibles aïlladament, però que sumen i sumen.
Perquè es facin una idea de com s'ho manegaven els jutges i magistrats fins ara, només cal tenir present que es van haver d'empescar una teoria de la proporcionalitat per veure si la "invasió" de les empreses als ordinadors usats pels seus treballadors era correcta o no. Aquesta proporcionalitat res tenia a veure amb la gravetat de l'abús en sí, com hem dit abans. No. Simplement el de l'acudit es passava hores i hores enganxat a xats i al messenger i de fet si mereixia el comiat era per no treballar. El problema és que el de les injúries contra l'empresa ho va fer un sol dia en un parell de minuts i l'actuació de l'empresa, segons docta sentència, era desproporcionada.
No cal dir que la dificultat afegida d'aquestes qüestions rau en què aquests plantejaments, encara que sorprenents, tampoc estan del tot equivocats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada