diumenge, d’agost 26, 2012

La foto del rei i els sindicats



La foto (no era altra cosa) del rei d’Espanya amb els líders sindicals m’ha portat a la memòria un episodi de la Segona Guerra Mundial. Va sobre l’autoritat dels governs i el paper que fan de vegades els monarques en exercici, per més simbòlic que sigui el seu càrrec.

La història va de l’exrei britànic Eduard VIII. Aquell que va abdicar per casar-se amb una divorciada americana, Wallis Simpson. Des de l’abdicació, els festeigs de la parella amb el règim nazi d’Alemanya i amb el partit feixista britànic van ser constants, si no coses més lletges, incloses sospites d’espionatge. Començada la guerra, el govern anglès temia que l’exrei, conegut llavors amb el títol de duc de Windsor, no estigués col·laborant encobertament amb els alemanys a canvi de recuperar la corona. Després de diversos episodis que feien de tot llevat de bonic, la gota que va fer vessar el got van ser unes declaracions públiques derrotistes, en el moment més delicat de la guerra, el juliol de 1940.

El govern, encapçalat per Winston Churchill, va decidir allunyar el duc de Windsor de l’escena. Aprofitant que era oficial en actiu de l’exèrcit (en començar la guerra li van canviar el rang honorífic per un d’efectiu) el van destinar a les Bahames. Però l’interessat, refugiat a Lisboa, s’hi va negar repetidament. Vist el panorama, el govern va decidir arrestar-lo i sotmetre’l a consell de guerra amb totes les conseqüències. Abans de procedir, però, Churchill va intentar una última gestió amb el nou rei, Jordi VI, germà del rebel.

Churchill era monàrquic fins al moll de l’os. Fins i tot era dels pocs polítics que havia estat al costat d’Eduard VIII quan la crisi de l’abdicació. Però també sabia el que estava en joc. Així que li va dir al rei: “Majestat, la desobediència en temps de guerra és un delicte molt greu. Sàpigue que el govern està decidit a afusellar el seu germà”. La resposta del rei va ser: “Em dóna unes hores? Potser no caldrà arribar a tant”.

Aquell mateix dia, el rei va trucar Churchill: “Senyor primer ministre, ja està. Em torna a trucar per dir-me on s’ha de presentar?”. I Churchill, prolongant l’acte d’autoritat, va contestar que l’interessat estigués a punt l’endemà a primera hora, que ell ja s’encarregava de fer-lo anar a buscar.
Així va ser, i el duc de Windsor va passar la resta de la guerra al Carib, on no va parar d’incordiar i conspirar, però de forma bastant inofensiva.

Sembla un tema menor, una simple foto. Però el govern ha demostrat que no té cap autoritat.

Disculpin la historieta i la seva longitud. Però és que em sembla il·lustrativa de l’autoritat que correspon als governs, que no oblidem que representen la voluntat popular gràcies a la seva majoria parlamentària. És igual que un no hagi votat el govern de torn o que li caigui gros. O que sigui un govern manifestament incompetent o que no dialoga amb ningú, com és el cas (més el segon que el primer fins i tot). O encara que els sindicats puguin tenir raó. A un país democràtic qui té l’autoritat, amb totes les salvaguardes al cas, és el govern.

El que ha de fer un govern com cal, davant la foto amb els sindicats, és fer-li saber al rei una cosa molt senzilla. És a dir, que si algú li demana audiència per parlar de política o reclamar referèndums, faci el favor de contestar que s’adreci al govern.

El rei d’Espanya no és d’esquerres en absolut. Però sí un supervivent nat. Més enllà dels darrers problemes de la seva família, que també queden tapats en part amb la foto amb sindicalistes, ell o els seus assessors es veuen a venir la possibilitat que la crisi econòmica desemboqui en una crisi política i institucional. I prenen el que creuen una precaució. No sé que hi guanyen els sindicats amb la maniobra, que beneficia més la monarquia que no pas a ells. Però el que queda clar és que el govern no té autoritat. I això que la crisi podria tenir l’utilitat de carregar-se alguns mites, sense justificació, provinents de la Transició...

Publicat a El 3 de Vuit (24-7-2012)