dijous, de novembre 27, 2008

¿Nacionalismo económico a estas alturas?


La posible venta del 30% de Repsol a la petrolera rusa Lukoil ha puesto muchas vergüenzas al aire. No porque una empresa privada no pueda venderse a quien quiera comprarla, sino porque todos los participantes en la obra han quedado perfectamente retratados en sus miserias y contradicciones. En realidad, tan curioso es ponerle bandera al dinero como aceptar un supuesto favor poniendo tú el dinero.

Empezemos por los políticos. El Gobierno ha ido de vaivén en vaivén, como casi siempre que le toca bailar con la más fea. Inicialmente, pareció aprobar la operación, aunque con las habituales diferencias de un gobierno que, a veces, no se pone de acuerdo consigo mismo ni para tomar café. Pero tan pronto el PP sacó la bandera, Zapatero comenzó a modular el mensaje. Y cuando uno quiere conciliar imposibles le sale lo que le sale. Por ejemplo, ese “curioso” mix de que Repsol puede estar en manos de quien sea, siempre que los directivos sean españoles.

No ha lucido a mayor altura el PP. Que el partido que privatizó la mayoría de grandes empresas públicas españolas ahora se rasgue las vestiduras porque esas compañías completamente privadas cambien de manos... Claro que no se privatizó sin razones, pero el PP, como el Gobierno, haría bien en aclararse. Porque no deja de ser paradójico que el partido que prefería una Endesa alemana antes que española, variante catalana claro, ahora se oponga a que Repsol acabe en manos extranjeras. Claro que mejor en manos alemanas que rusas. Porque lo de Lukoil, y lo de los antiguos monopolios rusos privatizados en general, no es un caso normal.

Sorprendre, además, que a los dos principales partidos españoles les haya dado de repente semejante interés por la geopolítica y la estrategia energética mundial. ¿Será como consecuencia de miserias diplomáticas previas como la foto de las Azores o la más reciente de Washington? Mucho nos tememos, sin embargo, que la controversia no pasa de la categoría de carrera de nacionalismo español a la que aludimos recientemente.

En lugar de plantearnos tonterías como las precedentes, deberíamos hacernos las preguntas auténticamente sagaces. Por ejemplo, ¿cómo es que un comprador que sabe que el vendedor está con el agua al cuello le dice amén a la primera de cambio, cuando le bastaría con esperar un poco, sin ni siquiera presionar, para conseguir un precio mejor? ¿Tan generosa es Lukoil? ¿Tanta prisa tiene que está dispuesta a aceptar condiciones onerosas? ¿Qué competidor acecha en el horizonte, cuando el problema añadido es precisamente que no hay financiación, excepto en este caso? ¿Hay truco?

Pues sí, hay truco. Es algo tan sencillo como que Lukoil no pondrá ni un euro sobre la mesa. Bien, ni un euro de sus propios fondos, ya que la adquisición se la financiarán los bancos de los que es acreedor no Repsol, sino uno de sus principales accionistas, la constructora Sacyr. No olvidemos que Repsol no se vende a sí misma, sino que es Sacyr quien vende su paquete, al mismo tiempo que la Caixa el suyo, en un movimiento desinversor en absoluto aislado que ya da qué pensar.

En todo caso, las cosas como son. Los bancos entrampados con la gigantesca deuda de Sacyr van a prestarle hasta el último céntimo a unos rusos que se quedan con la participación de la constructora en Repsol. Cabe imaginar que la garantía con que Lukoil avalará el crédito serán las propias acciones, al inimitable estilo de los grandes pelotazos de la España de los primeros años noventa, cuyos protagonistas se forraron sin tener que rascarse el bolsillo. Suerte todavía que, posiblemente por mero decoro, se exigirán y se darán otras garantías, aunque está por ver cuales podrían ser.

Pero preguntémonos qué ocurriría si nosotros tuvieramos una deuda equivalente comparativamente a la de Sacyr. Tal vez podríamos convencer al banco de que no nos embargara, que nos permitiera vender los bienes que garantizaban la operación. Incluso podría ser que aceptara que el adquiriente se subrogara la deuda existente. ¿Levantaría un nuevo crédito para tapar el anterior? En el actual panorama, es absolutamente seguro que no. Pero también está claro que, si eres Sacyr, no existe mayor problema.

Sinceramente, nos da la impresión de que Lukoil solo está de paso por aquí y que los bancos acabarán cobrándose la broma el día en que se queden con Repsol. Pero en lugar de intentar cuadrar círculos, ¿no sería más sencillo que se quedarán directamente con Repsol ahora, sin fases intermedias y sin organizar una película de miedo en la escena internacional?

Aquí no acostubramos a estar de acuerdo ni con el PP ni con sus altavoces mediáticos, pero al final van a tener razón cuando denuncian que el auténtico favor de este montaje es el que el Gobierno le hace a Sacyr. Se trataría, en definitiva, de que la constructora saliera lo mejor parada posible de sus serios problemas actuales. De ahí tanta triangulación y camino indirecto.

Es una teoría que al menos tiene el valor de ser muy verosímil. Zapatero es sin duda persona agradecida y Sacyr le ha sacado de dos embrollos de los gordos en los dos últimos años. El primero, cuando con el líquido del que disponía tras años de vacas gordas compró el dichoso paquete de Repsol, poco menos que a instancias del Gobierno, para asegurar la “españolidad” de la petrolera. El segundo, cuando Sacyr se volcó para sacar al ministerio de Fomento del brete en que se había metido con la llegada del AVE a Barcelona.

No menos verosímil resulta preguntarse si es que los bancos van a hacerle ahora el favor al Gobierno a título gratuito. Está claro que no. Pero dado que no hay liquidez, cabe preguntarse de dónde van a sacarse los miles de millones de euros necesarios. ¡Ah! Que ahora el Tesoro Público está inyectando líquido al sistema financiero... Por qué no habríamos caido en esta obviedad.

Sólo nos queda la duda de si el auténtico leit-motiv de esta complicada historia no será la nacionalización encubierta de Repsol. Es una pregunta muy pertinente dado que, en última instancia, quien está poniendo el dinero en realidad es el mismo Estado. Si fuera así, que lo digan abiertamente. Igual se sorprenderían del resultado, que no sería necesariamente negativo. Como dijimos en otra ocasión, ya estamos bastante asustados ante la enormidad de la crisis y aceptaremos lo que venga. No hace falta que nos mientan.

dimecres, de novembre 26, 2008

El bloc dels exalumnes de la Mercè supera les 250.000 visites

Fa vuit mesos va néixer el bloc dels exalumnes del col·legi la Mercè de Tortosa. Aquest passat cap de setmana, vam superar les 250.000 visites (pàgines vistes). Hem tingut 61.500 visites úniques. És un bloc cooperatiu, que ha arribat a tenir, en els moments àlgids, 80 autors actius, que han introduït fins avui 484 entrades. Moltes corresponen al rescat de material gràfic històric.

En les dates prèvies al 7 de juny, quan se va celebrar una gran trobada d'exalumnes, es va arribar a les 10.000 visites diàries. A l'estiu la cosa va estar molt parada, però fins i tot llavors es mantenia una mitjana diària de 900-1.000 visites.

El bloc s'ha resituat molt bé desprès d'una explosió insòlita que encara avui no ens podem creure els que vam posar en marxa l'invent. Ara mateix, el bloc serveix de punt de contacte entre generacions d'alumnes, de mural de convocatòria per a noves trobades i per continuar recuperant la petita memòria d'una escola emblemàtica de Tortosa.

Els homes ens hem de mullar contra la violència masclista


Ahir era el 25 de novembre. El Dia Internacional contra la Violència Masclista. Altres vegades he criticat la fórmula dels dies mundials perquè no resolen el problema, si bé permeten fer un "reset" a la consciència, i resulten molt perillosos perquè molta gent (generalment, la de la consciència que es tranquil·litza) acaba pensant que sí que resolen el problema. Però també he afegit que quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la resulta difícil rebutjar les mans que s'ofereixin. Fins i tot en el cas que sigui contraproduent.

Serà per això, o perquè tinc una època en què la meva habitual fredor i insensibilitat pateix un cert desglaç, que m'he embarcat en la moguda que a Calafell hi ha entorn del 25 de novembre. Perquè? No és perquè sempre comparteixi el llenguatge de nova creació que s'han empescat els i les professionals que han aparegut al voltant de les qüestions de gènere. Un llenguatge que genera més antipatia que adhesió. I no ho dic perquè un tema tan greu hagi d'explicar-se de forma simpàtica, sinó perquè penso que, de vegades, ens coarta una mica als homes que ens hi afegiríem més de ple si no fóssim considerats presumptes culpables per persones extremistes, que tenen tota la raó del món en el que diuen, però no afinen tant en la forma en què sovint ho diuen.

En definitiva, no estem parlant d'un tema per ser simpàtics o fer amics, però jo intentaria no espantar ningú que pugui compartir la mateixa causa. Serà que m'agrada el màrqueting positiu. És possible.

Un cop dit això (que he dit amb el màxim respecte, però evidentment perquè tenia ganes de dir-ho), també crec que l'important és la substància i no tant la forma. Ja s'haurà vist que no estic del tot d'acord amb aquesta darrera afirmació. Però pel mateix principi d'urgència que expressava en dir que quan cau una paret no es poden rebutjar mans, també tinc clar que no ens entretindrem amb punyetes quan hi ha persones mortes sobre la taula. I ja entomarem amb tranquil·litat i bonhomia els possibles excessos verbals.

Per no fer-ho més llarg. Comparteixo plenament la idea que la lluita contra la violència masclista es començarà a guanyar el dia que ens hi sumem una majoria d'homes. I com que el moviment es demostra caminant (la física ens recorda que no, però ja ens entenem), aquí em poso mans a la feina amb aquest post, igual que m'hi he posat participant en l'exposició "Desdèmona", que han organitzat al meu poble.

És una exposició que recull pintures, escultures i fotografies d'una colla de calafellencs, dones i homes, que, segons el catàleg, resulta que fem "un manifest gràfic de rebuig als actes de caràcter sexista i discriminatori en què el fet de ser dona és un factor de risc". Estic d'acord en la segona part de l'enunciat, però potser no calia tanta floritura. De fet, és tan fàcil dir com que ens retratem en públic, ens planten i diem que no.

Pel que fa a la resta d'elogiosos qualificatius que el catàleg ens dedica, només diré que a mi em consta molt identificar-me com a artista. No és casual que la meva col·laboració amb el "fregado" sigui mitjançant unes fotografies, que és l'única "manifestació artística" visual en què em sento còmode. I ja us en podeu fer un compte. Admiro molt a les persones que la natura ha dotat per a la pintura, l'escultura, la música..., per la senzilla raó que un no ha rebut tal do, però sap apreciar-lo en els altres.

I com que les fotos que faig per motius professionals acostumen a ser una mica avorrides, em sembla que el dia que vull fer una cosa diferent me'n vaig a extrems oposats, no necessàriament divertits. És més, el tema de l'exposició admetia poca lírica, em sembla. Quina visió amable es pot donar d'un tema així? Al final no sé si l'he encertat o s'entén el que volen dir les tres imatges que figuren a l'exposició, que són les tres que encapçalen aquesta entrada. Podeu criticar.

És fàcil consolar-se pensant que cadascú té la seva mirada de les coses. És una fantàstica excusa per colar qualsevol rampoina. Si hi ha qui es veu amb cor de comparar qualsevol espectacle contemporani a base de batucada amb Mozart o Beethoven (em rebenta posar només exemples masculins, però una part del problema que tractem és també aquest), doncs qualsevol cosa és possible. I ho diu un fanàtic de la percussió, que contra les batucades no hi té absolutament res.

Allò important, no obstant, és la retratada. I no ho dic des de l'acepció merament fotogràfica del terme. Així queden clares moltes coses. Es diu en públic en quin bàndol estem, a quin costat de la línia. No em penjaré cap medalla ara, evidentment. Estem parlant d'actituds decents, res més.

Podeu visitar l'exposició fins al proper 8 de desembre a la sala d'exposicions de les dependències municipals de la Platja de Calafell, al carrer Sant Pere 29-31. Obre de dilluns a divendres de 18 a 20 hores, el dissabte, d'11 a 14 i de 18 a 20 hores, i el diumenge, d'11 a 14 hores. Aneu-hi. Recordeu que la paret cau i falten moltes mans.

dimarts, de novembre 18, 2008

Si certes coses són de rutina, en quin país vivim?

Hi ha situacions que ens obliguen a preguntar-nos en quin país vivim. O més ben dit, quina Disneylàndia virtual existeix darrera de les declaracions oficials efectuades per dissimular els problemes o les qüestions desagradables.

Ahir al migdia estava al Vendrell, fent coses meves. Baixava pel carrer del Mar, on hi ha la seu d'un dels jutjats de primera instància i instrucció. L'entrada a l'edifici estava presa literalment pels Mossos d'Esquadra amb un desplegament que el mínim qualificatiu que mereix és el d'espectacular. Una bona dotzena d'agents. Tots amb armilla antibales i roba de campanya, que a banda la comoditat té una funció intimidatòria, ja que és menys "amable" que l'uniforme normal. Alguns amb la cara tapada. Tres o quatre amb armes llargues, fusells i subfusells. I el més sorprenent, un parell amb les pistoles a la mà.

Això darrer té més importància de la que sembla. Els fusells i els subfusells s'han de portar per força a la vista: és una qüestió de dimensions. Però els Mossos són un dels cossos policials que té més regulat l'ús de les armes curtes (les pistoles). No únicament pel que fa a les situacions en què poden disparar, sinó el simple fet de treure l'arma de la funda. És tan estricta aquesta norma, i hi dediquen tantes hores a l'escola de policia, que veure un mosso d'esquadra amb la pistola a la mà és més rar que veure'l portant un fusell (que és una mesura molt més contundent que tampoc s'ha de sovintejar).

És evident que al jutjat en qüestió alguna en passava. Alguna de grossa, vull dir. L'evidència no pot ser més clara: el batalló de policies armats fins a les dents que hi havia a la vista, més el que era de preveure a l'interior de l'edifici, no hi van anar a portar un robagallines.

Per això, la resposta que el gabinet de premsa dels Mossos va donar als periodistes que es van interessar per la qüestió no pot ser més sorprenent. Un trasllat rutinari. Sí, tal com ho sentiu. Rutinari. A Catalunya, o si més no al Vendrell, els policies amb la cara tapada i amb les armes apuntant en totes direccions deuen ser cosa de cada dia. I ves per on, no ens n'havíem adonat.

És clar que no vivim al país més segur del món. I a la comarca del Baix Penedès hi ha mogudes delictives bastant exòtiques i complicades. No parlo tant dels delictes contra la propietat, que tenen èpoques i darrerament s'han fet molt violents, com d'històries perilloses de debó. És el que té combinar una posició molt estratègica en el mapa i el fet de conservar encara una certa tranquil·litat, que permet passar despistats a tota mena de personatges.

Però em sembla que la sorprenent afirmació dels portaveus dels Mossos té més a veure amb una rucada de comunicació que amb una possible constatació que El Vendrell és com el Chicago de fa un segle. És evident que, pels motius que sigui, ahir no interessava divulgar què estava passant. Pot ser que fos per motius fins i tot legítims que recomanaven no fer més soroll que l'imprescindible, que ja era bastant. Però seria bo que tals motius no fossin realment excuses, que també podria ser.

Jo no sóc ningú per dir als portaveus dels Mossos d'Esquadra què han de fer i dir. Però com que em dedico professionalment a la comunicació (i sóc conscient de la dificultat que de vegades té aquesta feina), penso que hauríem de revisar protocols, com es diu ara, i posar al dia els tòpics que es venen utilitzant des de quan Larra escrivia allò de "Vuelva usted mañana". Ja sé que això dels tòpics per dissimular regira els budells a qualsevol. Però si no en podem prescindir, com a mínim hem d'exigir que els tòpics tinguin cert nivell, no?



Ah, m'hauria agradat fer una foto de la moguda perquè es pogués valorar si el desplegament era o no espectacular. Però com que ja no em dedico al periodisme, no tinc necessitat de buscar-me problemes en pro de la notícia. Per això, el relat de la pel·lícula d'ahir és únicament verbal.

diumenge, de novembre 16, 2008

El Codi Penal, aplicat a la crisi. Perquè no?

Que la crisi no ha estat obra de l'atzar és una evidència tan palesa com que els culpables de provocar-la escaparan sense cap mena de càstig. Que es tindrien més que merescut, perquè una cosa és que a algú li surti malament un negoci perquè s'ha equivocat o no en sap més i una de molt diferent robar a consciència, pretenent-nos fer creure que en realitat ho fan pel nostre bé. Cap dels causants de la crisi acabarà davant d'un tribunal, com a molt hi farà cap algun cap de turc que fins i tot sortirà voluntari, però què temptadora és la idea...

Avui, José Antonio Martín Pallín, magistrat jubilat del Tribunal Suprem espanyol, posa el dit a la nafra en un article a "El Periódico de Catalunya" (aquí en català) de lectura absolutament obligatòria. Em quedo amb dues idees. Una, el paper que els mitjans de comunicació han tingut en tot plegat, enaltint uns comportaments immorals com el súmmum de la saviesa financera. I el més greu, sense ignorar que es tractava d'una simple ficció (i d'una enganyifa, per tant). L'altra idea: les maniobres que han portat on han portat havien estat calculades per vorejar les lleis i escapolir-se de responsabilitat penal, però resulta que totes i cadascuna d'elles podrien perseguir-se per tipus delictius clàssics i tradicionals.

Com que jo no puc explicar-ho millor que Martín Pallín, ho deixo aquí i em limito a recomanar la lectura d'un article que paga molt la pena.

dissabte, de novembre 15, 2008

Ja tenim la foto de Washington (i res més)


Doncs sí, ja se l'han feta. I ara a una altra cosa. Es tornaran a trobar a Londres al mes d'abril. Es tornaran a fer la mateixa foto. Hi haurà algun canvi. Bush ja estarà jubilat i al seu lloc hi sortirà Obama. Pot ser que algun altre dels de la foto hagi passat a millor vida política, mentrestant. No crec que siguin gaires, però no se sap mai.

En tot cas, que es facin les fotos el més ràpid que puguin i que tornin pitant als seus despatxos i llocs de comandament, que fa temps que se'ls ha girat feina i no se la treuen de sobre ni a trets.

Parlo en aquests termes perquè desprès d'haver llegit unes dues dotzenes de cròniques de la cimera ja acabada, en mitjans de les dues bandes de l'Atlàntic, concloc que la cosa ha acabat com era esperable. Filosofia San Miguel. Sí, 0,0.

Alguns titulars elegits a l'atzar, amb comentaris entre parèntesi:

–El G-20 aposta per major regulació i transparència del sistema financer (això ja van dir-ho abans).
–Els líders mundials es comprometen a reformar el sistema financer (no havien anat a Washington a fer-ho?).
–Acord per a estimular l'economia (porten sis mesos estimulant-la cada dia, pobreta).
–Reformes per a una crisi que serà llarga (té el mèrit de la sinceritat, si més no).
–L'important és que s'ha reconegut a Espanya (i Zapatero ja està content i a una altra cosa).

En definitiva, que no calia, tot això s'ho haurien pogut dir per videoconferència, o directament per correu electrònic o fins i tot per sms, si molt m'apureu. Ens haurien pogut estalviar la despesa i el show.

Si era aquesta la foto, ja està


Si era aquesta la foto que buscava Zapatero, doncs ja està i ja pot tornar de Washington. Com que part d'aquesta moguda té motius psicològics, sembla ser que un dels quals és un exorcisme relacionat amb la retirada de les tropes espanyoles d'Iraq, doncs la foto ja fa el paper. No li cal esperar que el convidin a posar els peus damunt de la taula, fumar havans i parlar en texà en la intimitat (estamos trabajandou en ellooouuuu). Vinga, va, José Luis, ja has cobert l'expedient, agafa l'avió i torna que aquí hi ha problemes que sí que et toquen.

No obstant, tothom pot imaginar-se que encara queda per fer la foto de família de tots els que són a la capital americana explicant que hi van a canviar el món. Cosa que no es creuen ni ells, perquè a la força han de ser més conscients que ningú que tot plegat és un gest de cara a la gal·leria, per fer veure que fan quelcom.

Dia Mundial de la Diabetis: molta necessitat d'informació

Aquest 14 de novembre s'ha "celebrat" el Dia Mundial de la Diabetis. És lògic que el verb celebrar hagi aparegut entre cometes. Estem parlant d'una nova epidèmia sanitària que crec que no valorem en la seva justa mesura, per una qüestió de mala consciència. Diguem-ho clar: l'enorme expansió de la diabetis és una epidèmia del benestar. Més ben dit, dels excessos del benestar. Amb la fam que hi ha al món, resulta difícil parlar d'un problema de mals hàbits d'alimentació, que tenen més a veure amb l'excés que amb la qualitat, tot i que també.

Però en el meu bloc sobre la diabetis, que escric com a diabètic recentment diagnosticat, s'ha dit molt sovint que el problema ja està creat i que ignorar-lo no porta enlloc. No, més ben dit, ignorar-lo porta a poblemes de salut molt importants. Avui en dia, la diabetis està en l'origen d'una de cada vuit defuncions i si la dada no sempre es veu reflectida fefaentment en les estadístiques sanitàries és perquè les morts s'atribueixen a la causa immediata (atac de cor, accident cerebrovascular, fallada renal greu...). Tot això per no parlar de les complicacions greus que la diabetis pot produir.

I el principal problema és que, per una raó o una altra, la major part de persones que pateixen diabetis no ho saben. Per això cal molta informació i molta difusió. Perquè una diabetis controlada permet fer una vida perfectament normal i evitar les complicacions. Però una diabetis sense controlar és gravíssima, i és evident que difícilment es pot controlar una diabetis que es desconeix. Jo ha he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme sobre la fórmula dels dies internacionals i similars. Però també he dit que a la guerra s'hi va amb tot el que es té a mà i que quan falten mans per aguantar una paret que cau, no se'n pot rebutjar cap. Per això avui intento des de la modèstia d'aquest blou ajudar a fer la bola grossa.

Podeu llegir els orígens d'aquest dia a la web de l'Organització Mundial de la Salut, tot clicant aquí. També trobareu informació a la web de la Fundación para la Diabetes, que ens recorda que enguany la jornada està dedicada a l'afectació de la malaltia en els nens i adolescents.



Enllaços del Dia Mundial de la Diabetes

Generalitat de Catalunya. (notícia en català)

Dia Mundial de la Diabetis
. Campanya de la Federació Internacional de la Diabetis (en anglès)

Organització Mundial de la Salut (en espanyol)

Fundación para la diabetes
(en espanyol)

Informació molt útil del departament de Salut de la Generalitat (en català)

American Diabetes Association
(en anglès)

Associació de Diabètics de Catalunya
(en català)

Diabetic Gourmet
(en anglès)

Children with diabetes (en anglès)

divendres, de novembre 14, 2008

Doncs era una foto i prou

L'entossudiment de Zapatero per assistir a la cimera de Washington és difícil d'interpretar. Potser no és més que una mera cursa de nacionalisme espanyol amb el Partit Popular. Si no, no s'entén. Arriscar una trompada internacional, per no dir un ridícul majúscul, per aconseguir el que no serà més que una foto... Perquè si algú creu que aquesta reunió de potències mundials servirà per a alguna cosa real, va llest.

Això de refundar el capitalisme, que sona a brindis al sol, hauria d'indicar-nos l'abast real de tan magne encontre mundial. Refundar el capitalisme? Algú que no tingui el cap avariat pensa que a Washington es reescriuran les lleis i normes que han regit l'economia mundial durant més de mig segle, simplement perquè uns polítics tinguin la necessitat de traslladar a les seves respectives opinions públiques que fan alguna cosa? Ja els donaran permís per fer algun mínim gest els poders econòmics davant dels quals tots els governs mundials porten mesos baixant-se els pantalons?

És més, que el convocat d'aquest fòrum sigui un dels principals responsables de l'embolic és poc menys que una burla. Com us agafarieu que a l'acusat se'l posés a presidit el tribunal? Ens pensaríem que ens prenen per alguna cosa lletja. Doncs això, ni més ni menys que això, passa aquests dies a Washington. A la vista de tothom, i sense cap vergonya, com queda demostrat pels cops de colze que hi ha hagut per apuntar-se a la foto.

Al final, el president del govern espanyol se n'ha sortit i ha tret pit pel que ha venut com un èxit ressonant de la políica exterior d'Espanya. Però no ens enganyem, la cosa no passa d'una foto. I, en tot cas, si la presència a la cimera de Washington marca un abans i un desprès de la recent història diplomàtica espanyola, Zapatero s'hauria de preguntar llavors quin balanç pot presentar en aquesta matèria. A veure si al final tenia raó el PP quan parlava de la "diplomàcia bananera" de Zapatero. I ho dic després d'haver defensat a Zapatero l'any 2004 quan va retirar les tropes d'Irak, perquè a banda de la injustícia d'aquesta guerra i els enganys que la van "justificar", les promeses electorals estan per complir-les.

No obstant, tampoc és que el PP tingui gaire autoritat moral per parlar de la diplomàcia de Zapatero. Seria molt fàcil recordar la foto de José María Aznar, la de les Açores, i el cacau en què ens va ficar. Potser és demagògic i tot, però les coses també són com són. I si tot es redueix a fotos, les que no serveixen per a res tenen si més no el valor de ser inofensives.

Tampoc hem d'oblidar que si Espanya no està en determinats fòrums internacionals és perquè Aznar va creure que n'hi havia prou amb la seva amistat personal amb Bush. És veritat que els grups ad hoc, com el G-7, el G-20 o el G-3459, no figuren en el Dret internacional i, per tant, tothom és lliure de crear-ne i de convidar qui vulgui. Però no és menys veritat que Aznar no hi va posar major esmerç, i això que l'amistat amb Bush deuria posar-ho fàcil. I és que, fins i tot en matèria de fotos, Aznar va preferir altres imatges.

Aquesta línia argumental podria allargar-se preguntant-nos, per exemple, perquè a Zapatero li dolen tant les invectives del PP sobre política exterior que necessita rescabalar-se'n com sigui, fins i tot amb gests buits com aquest que ens ocupa. Però és innecessari. Ja s'haurà entés que tot aquest assumpte és d'una vacuïtat gratuïta i insultant. La política es mou massa sovint per ficcions d'aquesta mena, que pot ser que entenguin els polítics, però gairebé ningú més.

En tot cas, si alguna crítica raonada se li pot fer a Zapatero es l'escassa convicció europeïsta que està demostrant. Pensa el govern que la Unió Europea no representa prou a Espanya? Clar que llavors la mateixa lògica podria aplicarse a Franca, al Regne Unit o Alemanya, que han anat a Washington a títol individual. Però també és evident que és molt millor que a un el representi la Unió Europea que els havans que s'hagi fumat, amb els peus damunt de la taula, mentre es parla en texà en la intimitat.

dimecres, de novembre 12, 2008

Els millors fragments del gran discurs d'Obama


He fet una petita tria de les millors frases del discurs de Barack Obama a Chicago, la nit del 4 de novembre, quan es va proclamar la seva victòria. La tria respon al meu criteri, és clar, però si algú vol llegir el text íntegre en català pot clicar aquí. No obstant, crec que la selecció justifica sobradament que qualifiquem d'excel·lent aquest discurs.

No ens hem d'enganyar. A Obama l'hem de començar a jutjar no per la seva històrica victòria (que hauríem d'anar pensant a conceptuar com a aigua passada) sinó pel que faci a partir d'ara. I seríem il·lusos si penséssim que aquest enorme discurs va ser improvisat sobre la marxa. Deixem-ho en què molta gent va participar en la seva redacció. Però també he dit aquí mateix que les intervencions d'aquesta alçada acostumen a ser molt personals i que a l'orador li poden donar pràcticament fet, però que és ell al final qui, al parlar, en fa una gran ocasió o no.

Certament, els americans viuen a una altra galàxia. Però la seva democràcia, tan imperfecta com la que més, encara pot donar moltes lliçons als europeus que ens les donem de gats vells d'això de la política i de la història. Trobo especialment interessant la referència al candidat perdedor: igualet que aquí, per entendre'ns...

Ah! Si a algú no li agrada que es parli d'aquests temes, ja sap què ha de fer: no seguir llegint. Mentre Blogger no em tanqui la parada, continuaré escrivint del que em vingui de gust. Faltaria més, i al capdavall jo no em queixo (em limito a no llegir) dels que tenen un bloc per fer-se l'enfant terrible i dir caca, cul, pet i pipi (era així?).

Aquí va:

"Si hi ha algú que encara dubta que Amèrica és el lloc on tot és possible; que encara es pregunta si el somni dels nostres fundadors és viu entre nosaltres, que encara qüestiona el poder de la nostra democràcia, aquesta nit és la seva resposta".


"És la resposta que han donat les cues al voltant de les escoles i les esglésies en quantitats que aquesta nació mai no havia vist; la resposta que ha donat la gent que ha esperat tres i quatre hores -molts d’ells per primera vegada a la seva vida- perquè han cregut que aquest cop havia de ser diferent i que la seva veu podia ser la diferència".


"Acabo de rebre ara mateix una trucada molt cordial del Senador McCain. Ha lluitat llargament i durament en aquesta campanya, i ha lluitat encara més llargament i més durament pel país que estima. Ha patit per Amèrica sacrificis que molts de nosaltres no podríem ni imaginar, i nosaltres som avui millors gràcies al servei que ens ha ofert aquest coratjós i generós líder.


"Mai no oblidaré a qui pertany de veritat aquesta victòria: us pertany a vosaltres. Jo mai no vaig ser el candidat amb més possibilitats per obtenir aquest càrrec. No vàrem començar ni amb massa diners ni amb massa suports públics. (...) Va ser construïda per homes i dones treballadors que, malgrat els pocs estalvis que poguessin tenir, van gratar-se la butxaca per donar-li a aquesta causa cinc dòlars i deu dòlars i vint dòlars".


"Una campanya que va créixer enfortida per gent jove que va rebutjar el mite sobre l’apatia de la seva generació (...), per milions d’americans que van fer-se voluntaris, es van organitzar i van demostrar que més de dos-cents anys després, un govern del poble, pel poble i per al poble no s’ha extingit en aquesta Terra".


"Aquesta és la vostra victòria. Sé que no heu fet això només per guanyar unes eleccions. I sé que no ho heu fet per mi. Ho heu fet perquè enteneu l’enorme embalum de la tasca que ens espera. Perquè encara que avui ho celebrem, sabem que els reptes que vindran demà són els més grans de la nostra vida: dues guerres, el planeta en perill, la pitjor crisi financera del segle".


"A aquells que es demanen si el far dels Estats Units encara il·lumina tan intensament, aquesta nit hem demostrat, una vegada més, que la força autèntica de la nostra nació prové no del poder de les nostres armes, ni de la magnitud de la nostra riquesa, sinó del poder permanent dels nostres ideals: la democràcia, la llibertat, l’oportunitat i l’esperança ferma".


"Aquest és el nostre moment. Aquest és el nostre temps: posar la nostra gent a treballar una altra vegada i obrir les portes de l’oportunitat per als nostres fills; restablir la prosperitat i promoure la causa de la pau; reclamar el somni americà i reafirmar aquesta veritat fonamental: que entre molts, en som un; que mentre respirem, esperem; i que allí on ens trobem amb la desconfiança, amb el dubte i amb aquells que ens diuen que no podem, nosaltres respondrem amb aquesta fe eterna que convoca l’esperit de la gent: Sí podem".

dimarts, de novembre 11, 2008

Mapa amb tots els grups de Facebook de poblacions de les Terres de l'Ebre.

Mapa amb tots els grups de Facebook de poblacions de les Terres de
l'Ebre.

Blocaires Ebrencs i Atictes presenten http://www.facebook.com/l.php?u=http://facebook.ebresfera.cat

Per qui encara no ho conegui Facebook és una Xarxa social per
Internet. Normalment per buscar feina i ampliar el grup d'amistats o
socis per negocis recorrem als amics dels nostres amics i mos toca
dependre de la intermediació dels nostres amics. Amb facebook podem
accedir de forma directa. La gent de les Terres de l'Ebre durant
aquest 2008 està descobrint que pots recuperar el contacte amb gent
que fa temps que no veus (amics del col·legi, de l'institut, de la
feina, gent del poble que ara és a ciutat...)

Facebook és una pàgina d'internet on pots posar el perfil, la foto,
aficions, història personal i llavors pots posar enllaços, vídeos i
demés informació que es vulgui deixar d'un mateix. Podem tindre la
nostra agenda de contactes que s'actualitza automàticament (renovant
la foto o afegint informació actualitzada). També podem estar
informats d'activitats culturals o simplement apropar-nos a gent que
viuen lluny, però cada vegada més estan havent contactes del nostres
pobles per la xarxa social i es poden trobar punts en comú amb els
teus amics que no s'haguera pogut saber per una altra banda.

Una de les primeres coses que fas a Facebook és buscar el teu municipi
a veure si hi han veïns teus. Amb aquest projecte es permet trobar de
forma fàcil la gent del municipi d'on ets i dels pobles veïns i així
afegir-te al grup o trobar la gent que coneixes d'una manera fàcil.
També hi pots trobar l'aplicació de moda, que envia regals ebrencs als
teus contactes de Facebook.

dilluns, de novembre 10, 2008

Si ha de ser català, ha de ser el millor del món




Una colla d'amics de la professió ens trobem a dinar de tant en tant. Són trobades tan gastronòmiques com dialèctiques. És a dir, gaudim de la bona taula i de l'amistat, però aprofitem per posar el món de volta i mitja (no pretenem "arreglar-lo", en tenim prou de posar el dit dins de l'ull amb cert grau de mala llet). Potser recordareu que fa un temps explicava en una entrada que havíem estat analitzant quin era el sector més internacionalitzat de l'economia catalana i que, contra tot pronòstic esperable, resultava ser la indústria pornogràfica.

Aquest és el to general d'aquestes reunions al voltant d'una taula: fugir de l'evidècia més immediata. De vegades hi ha el risc que parlem massa del sexe dels àngels i que algú ens prengui per uns rucs que no toquen de peus a terra o que viuen en una altra dimensió. A banda que podria ser, he de dir que dels tòpics a l'ús ja en parlem prou en el dia a dia i que si alguna gràcia té trobar-se és la de parlar de coses diferents. Encara que semblin un acudit. Però com que no tenim ínfules de think tank ens és igual.

Havent esmentat això dels acudits, potser algú s'agafarà a broma el tema de la darrera conversa-dinar, però... En definitiva, volíem parlar de com ens imaginàvem una Catalunya independent. Diguem per anticipat que la possibilitat és versemblant potser per primer cop. Com recorda sovint Joan Puigcercós, la feina no serà fàcil. Però el consens en pro de la independència ha guanyat molts punts en un temps relativament curt. Segurament coincidirem que el creixement independentista té més a veure amb el cap que amb el sentiment. Dit d'altra forma, més amb la butxaca que amb el cor. En tot cas, sembla evident que un nombre de catalans cada cop més elevat s'està convencent que amb Espanya no hi ha res a fer. Encara no en som prous per reeixir en un referèndum, però la tendència no pot ser més clara.

Intentant mirar com seria el país arribat el cas, ens hem imaginat moltes coses. Però al final la discussio s'ha centrat en un aspecte que no sé si havíem calculat al planejar la discussió. La qüestió és si una Catalunya (o Països Catalans) independent hauria de tenir exèrcit. Com a criteri general, hem conclós que no caldria. És més, la independència hauria de ser una oportunitat no únicament de ser lliures sinó de començar les coses amb uns altres planejaments.

Hem recordat que els Estats Units van néixer, segons els seus fundadors, per fer un país millor, no únicament per alliberar-se del jou britànic. Això, comptant fins i tot que la Revolució americana va començar per una mera qüestió fiscal, i encara secundària. Quan a les pel·lícules americanes de judicis, sentiu dir a un advocat allò que resa "Aquest país es va crear per...", doncs és l'estricta i literal veritat, amb independència del supòsit, real o pretés, que s'estigui al·legant. Les moltes rucades que els Estats Units han fet al llarg de la seva història no han aconseguit desmentir aquest principi fundacional.

Així doncs, la independència ens oferiria el plus afegit de començar com un país consagrat a la pau, que renuncia voluntàriament a l'ús de la força, més enllà de l'estrictament interior exercit per les forces de policia. La cosa també té un sentit pràctic. Perquè ens cal un exèrcit? I de qui ens hem de defensar?

També hem discutit molt sobre els símbols que ha de tenir un Estat. Una part de la taula ha discutit amb energia la renúncia militar. Han argumentat que no hem d'estar acomplexats i que si som un Estat ho hem de ser amb tots els ets i uts, per a allò bo i per allò dolent. Ja saben, alguns amics independentistes pensen que hauríem de poder ser tan dolents com Espanya. Jo no hi estic d'acord, però no pas per correcció política. És que si pot ser lliure i, a més, millor, doncs què més volem demanar?

Per això, també hi hagut molta discussió sobre el model d'exèrcit que hauríem de tenir arribat el cas. Els partidaris d'un exèrcit petit i professional ens hem quedat en franca minoria. He comprovat que l'esperit de somatent és ben viu, ja que han estat majoria els partidaris d'unes forces armades a l'estil d'Israel o Suïssa, que són exemples de "nacions en armes".

La discussió ha acabat amb una derivada que confirma que ens les podem donar molt d'intel·lectuals però que som uns freakies acabats. Algú ha plantejat que si no tenim exèrcit com ens ho farem per participar a missions internacionals de pau. I és veritat, però també s'ha discutit si aquestes missions són tan útils o eficaces com de vegades qüestionen tot d'ONGs. No obstant, com que a la taula dominava un ambient "bel·licista", hem estat d'acord que per separar a dos que estan en guerra o aturar segons quines salvatjades no n'hi ha prou amb bona voluntat. Només la intimidació, o quelcom més contundent, fa efecte.

Hem trobat un consens curiós. Podríem participar a missions internacionals sense tenir forces armades, perquè hi podríem enviar els Mossos d'Esquadra. No és qüestió d'armar amb tancs la nostra policia. És que una missió d'aquestes característiques requereix també la intervenció de forces policials. A banda la intimidació sobreentesa dels canons i els fusells, cal gent que investigui delictes, garanteixi una seguretat en termes menys contundents o que ajudi a formar la nova policia local. I si estem convençuts que el model policial català és bo, més encara en situació d'independència, demostraríem que ens ho creiem.

Però el freakisme ha tocat sostre, o fons, quan algú ha plantejat com rebríem als caps d'Estat estrangers sense tropes per retre honors. La discussió ha estat viva, tot i que hem arribat a un fàcil consens. En primer lloc: és imprescindible rebre visitants amb una tropa formada? No formaria part del país millor canviar un protocol de la "noche de los tiempos" i rebre a la gent sense armes a la mà? Doncs sí. Qui pot estar-hi en desacord.

Però també hem conclós que si hem de rebre dignataris amb gent d'uniforme i banda de música pel mig, els Mossos d'Esquadra poden fer perfectament aquest paper. Una secció de Mossos vestits de gal·la és més que suficient. Hi ha hagut certa controvèrsia sobre la música que s'hauria de tocar, perquè un país amb la tradició militar interrompuda durant molts segles no té música militar pròpia i no és qüestió de tocar "Soldadito español" o "Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda". Un altre dia explicaré (avui no em veig amb cor de burxar més en la ferida) els idees que hem tingut per fornir música de desfilada als Mossos. Només puc dir que hi hem hagut de posar molta imaginació.

També cal desmentir la idea que Catalunya no tingui tradició militar i que una altra cosa és que quedés estroncada fa més de 500 anys. No hauríem d'oblidar que l'expansió medieval per la Mediterrània no es va fer únicament amb diplomàtics o comerciants, que al més gran dels nostres reis el coneixem amb el renom de "Conqueridor" i que els almogàvers són una de les millors tropes d'infanteria lleugera de la història.

La conclusió final és que si considerem inevitable rebre autoritats amb una formació militar a càrrec dels Mossos, aquesta ha de ser la formació més marcial i elegant que hi hagi al món mundial. Dit d'una altra forma: si en podem prescindir, millor, però si toca, o si així ens hem de sentir desacomplexats com a Estat, ja podem enviar la secció de gal·la dels Mossos a entrenar-se a Londres al canvi de guàrdia de Buckingham Palace. És el lloc on, no sense discussió, hem conclòs, tot i no ser experts en la matèria, que es desfila millor del món.

Em direu que aquesta colla estem tocats del bolet i segurament no us falta raó. Però mireu, hem rigut d'allò més i durant un parell d'hores no hem tingut el cap ni a la crisi, ni al finançament, ni a la cimera del G-3459, ni en l'Obama ni en la mare que els va parir a tots plegats. I com que el wifi dóna força marge per navegar per Internet estigues on estigues, fins i tot hem cercat al Youtube alguna mostra del que volíem explicar. És el vídeo que surt al principi.

Ja sabem que tot plegat servirà de molt poc. Però si el nostre govern ens vol contractar com a assessors en la matèria, ens oferim per un mòdic preu. Al capdavall, molts dels nostres dirigents, especialment els més independentistes, no han fet la mili, amb el comprensible argument que era fer-la a un exèrcit espanyol.

diumenge, de novembre 09, 2008

20.000 visites, 300 entrades

Només a títol de fer balanç, aporto algunes xifres rodones d'aquest bloc que han pràcticament coincidit en el temps. Hem arribat a les 20.000 visites (pàgines vistes) i a les 300 entrades (aquesta és de fet la 302). El bloc ha tingut molts d'altibaixos. Creat al 2005, no va arrencar realment fins a principis de 2007. Des de llavors ha fet molt més camí, tot i que jo sóc dels de text llarg publicat més de tant en tant, que no d'aquells que escriuen quatre o cinc entrades curtes cada dia. L'experiència és satisfactòria i, mira, el mínim que podem fer és donar les gràcies a les persones que tenen la santa paciència d'entrar a veure les tonteries que escric.

Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)

El recull de titulars poètics sobre la victòria d'Obama progressa adequadament. Si algú té alguna perla, pot deixar-la als comentaris i l'afegiré. Gràcies.



"La gent que és al carrer no està celebrant exactament l'arribada d'Obama sinó la marxa de Bush". Diana Negre, a la tertúlia d'"Els Matins" de TV3.

"Ja no és un somni". El Periódico de Catalunya

Obama cambia el color de la historia. El Mundo

Obama culmina el sueño de cambio
. El País

With Obama win, America changes course. Usa Today

Invitación a soñar. Editorial d'El País

La victòria de l'esperança. Editorial d'El Periódico de Catalunya

El mundo entero reconoce la histórica victoria de Obama. El Economista

Yes, we can. Avui

Obama cambia el color de la política y la historia de EEUU
. Periodista digital (Aportat per Jordi Voltà)

El cambio ha llegado. ABC

Barack Obama entra en la historia al ser elegido el presidente negro de Estados Unidos. Expansión

La victoria de la América real. Editorial d'ABC

Obama fa història. e-noticies.cat

Victoria de Obama transciende la raza. Houston Chronicle (Estats Units)

Barack Obama cumple el sueño. Siglo XXI (Guatemala)

La autopista de la información lleva a Obama a la Casa Blanca
. El País

Obama logra histórico sueño. Correo del Caroní (Veneçuela)

És l'any dels afros. e-noticies.cat

Obama Sweeps to Victory in History-Making Election. Washington Post (Estats Units)

Change has come to America
. CNN (Estats Units)

Obama Makes History. Washington Post (Estats Units)

Racial Barriers Falls as Voters Embrace Call for Change
. The New York Times (Estats Units)

La nueva Jackie
. Elle

Estados Unidos abre una nueva era con Obama
. La Vanguardia

Obama ja ha guanyat. Bloc de Saül Gordillo

Obama barre a McCain y pulveriza los últimos registros demócratas. ecodiario.es

Barack Obama aconsegueix la presidència dels Estats Units amb una victòria clara i històrica. Vilaweb.

Estados Unidos pudo
. El Periódico de Catalunya

Passi-ho bé, Mr. Bush! e-noticies.cat

El president més influent a les nostres vides no l'elegim nosaltres. Bloc Calafell 2008

Yes, they can! Obama hace el sueño realidad. El Economista

La receta del éxito. El Mundo

El tío lo ha conseguido. Público

Next up after Obama win, governing
. Northeast Mississipi Daily Journal. (Aportat per Jordi Voltà)

Obama afronta la tarea de cumplir los sueños de los americanos. Efe

That is the true genius of America. Los Angeles Times

Obama's big night. Chicago Tribune

Obama's Big Win: As It Happened. Sky News (aportat per Jordi Voltà).

Obama Sweeps to Historic Victory. The Wall Street Journal

Obama moves America beyond racial politics. International Herald Tribune

Mr. President. ABC News

Dirigentes de todo el mundo piden a Obama que haga realidad el cambio. El Periódico de Catalunya

El Rey, en la Casa de la razón. La Razón, a tota portada, però referint-se al rei d'Espanya i a ells mateixos.

Bush qualifica d'històrica la victòria d'Obama. Vilaweb (Aportat per Lourdes)

El triunfo de Obama abre un horizonte de esperanza en las relaciones entre España y EEUU
. ABC (Aportat per Joan)

Pajín dice que la visión del mundo de Obama es "muy parecida" a la de Zapatero y augura una buena relación con EEUU. Europa Press

Obama gana y abre una nueva era. elconfidencial.com

EEUU entra en una nueva era
. El País

¿Cuánto les va a durar a los progres españoles la "obamitis"? Periodista digital

'Con Obama todo serás más fácil'. Article de Carlos Carnicero a El Periódico de Catalunya

Dimarts negre. Diari del Baix Penedès, referint-se a aquest bloc en la secció de xafarderies El Tothosap.

"De Lincoln a Obama, pasando por JFK". Article de Francisco G. Basterra a "El País"

"El país donde todo es posible". Article de Lluís Bassets a "El País"

"El chamán". Article de Moisés Naím a "El País"

El himno de Estados Unidos conmueve en la era Obama. El País

Tengo un mail de Obam@. Bloc de Antoni Gutiérrez-Rubí.

La victòria de l'esperança. Bloc de Xavier Sabaté Ibarz.

"Y sin embargo, se puede". Artículo de Diego Petersen Farah, en Milenio.com

La noticia más importante del martes no es Obama, ni siquiera el paro. Artículo de S. McCoy en cotizalia.com

dissabte, de novembre 08, 2008

Un discurs excepcional

M'he referit en diverses ocasions en els darrers dies al monumental discurs que Barack Obama va pronunciar l'altra nit a Chicago. És un dels millors discursos polítics que he sentit o llegit mai, i amb molta diferència. La capacitat oratòria d'Obama era coneguda, però aquí s'hi va lluir especialment. I no per la forma en què diu les coses, que també, sinó per les coses que diu.

És molt possible que el secret del tema estigui en un bon equip de col·laboradors i un excel·lent redactor de discursos. No obstant això, els discursos d'aquesta alçada tenen sempre, gairebé per definició, un important component personal. Els responsables de la campanya han pogut ajudar a donar-li forma a la cosa, sobretot si tenim en compte que el parlament, al capdavall, compleix al peu de la lletra els manuals de fer campanyes. Però mira, si més no, el resultat té la gràcia de ser electritzant i d'inflamar els esperits.

El cas és que me l'havia llegit en anglès i a fragments en espanyol, però ja que avui puc enllaçar a un bloc que el reprodueix íntegrament en català no he desistit d'oferir-ho als lectors que segueixen les tonteries que dic per aquí. És el bloc de Xavier Sabaté Ibarz, que a banda de les seves responsabilitats polítiques és un internauta de dilatada trajectòria. Si algú es pregunta qui hi havia per Internet fa una dotzena d'anys, li sortiran unes poques dotzenes de noms, entre ells el de Sabaté.

Només afegiré que, llegit en la meva pròpia llengua i amb tranquil·litat, em reitero en què és un discurs d'una alçada senzillament excepcional, tot i els peròs que aquí li he posat. Recomano no oblidar que és un discurs d'un president americà adreçat al poble americà. Feta aquesta salvedat, és un discurs amb el qual no resulta difícil sentir-se identificat. Potser això és un parany en el qual caiem molt fàcilment. És possible. No obstant, si algú té interès a dedicar-se a la política, o a l'ofici d'escriure discursos per a altres, que s'ho miri. N'aprendrà molt.

"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"



Hem parlat molt d'Obama, però molt poc de John McCain, el candidat derrotat a les eleccions americanes de dimarts. És el que té la política. La victòria té un plus afegit. La derrota també, si bé en l'altre sentit, és clar. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Esparanza Aguirre, se'n va encarregar d'il·lustrar-ho gràficament en el darrer congrés del PP madrileny. Per mortificar al seu rival Gallardón, va fer sonar la cançó d'Abba The winner takes it all, títol que no vol dir altra cosa que "El guanyador s'ho emporta tot". La lletra de la cançó continua explicant quelcom com que "el perdedor acota el cap, és el que toca". Visca el bon rollo!

Però el bon perdre sempre és un bon assumpte. No tan sols dóna mostra de la qualitat i vitalitat de la democràcia, sinó de la categoria personal. El discurs de reconeixement de la derrota de McCain potser no és una peça excepcional d'oratòria, però mereix ser recordat per la profunda convicció democràtica que deixa veure. No oblidem que aquestes coses no es demostren quan tot va de cara: és en l'adversitat quan es comprova que va de debò.

La major part d'assistents van xiular i van esguerrar una part de l'efecte. No oblidem tampoc que McCain es presentava pel mateix partit que l'any 2000 va protagonitzar una aixecada de camisa electoral espectacular, movent mans i mànigues per arrabassar la victòria aconseguida per Al Gore. El més trist, vist amb perspectiva històrica, no és que a la Casa Blanca hi arribés un irresponsable perillós com Bush. És que una maniobra que fàcilment podria ser considerada un cop d'Estat tingués èxit.

Per això, el gest de McCain acceptant la derrota, en els termes en què va fer-ho, potser ens obligaria a preguntar-nos si l'home no està equivocat de partit. O una cosa molt pitjor: si a les files del Partit Republicà dels Estats Units hi ha bones persones, la cosa encara fa destacar més la cara dura de la resta.

Fem un aclariment, però. McCain no és exactament innocent de les moltes animalades que es van dir durant la campanya. Seva va ser la decisió d'elegir a Sarah Palin com a número 2, amb l'única finalitat d'esvalotar el galliner i picar l'ullet als sectors més reaccionaris de la dreta americana. Però a McCain el salven, si és que això compensa d'alguna forma, el seu discurs final i les moltes xiulades que es va sentir dels seus propis seguidors en la major part d'actes de la seva campanya, quan defensava principis que haurien de ser tan sagrats com el respecte a l'adversari. Qui juga amb foc no pot queixar-se quan es crema, és veritat, però si més no McCain ha actuat amb una elegància personal que hauria de servir de mirall a molts polítics de la nostra pròpia collita.

I és més, la democràcia que va empassar-se el gripau de l'any 2000 ha demostrat ara tenir virtuts modèliques. No pel simbolisme d'haver elegit un president negre, tot superant fantasmes històrics, sinó per ser un exemple de funcionament, no sempre perfecte, és obvi, però millor que molts exemples propers que podríem posar.

Moltes coses que amb ulls europeus no entenem, passen a Estats Units per una concepció una miqueeeeta diferent d'aquest invent imperfecte, però impossible de millorar, que es diu democràcia. Tancada la campanya, que admet per naturalesa la controvèrsia i fins i tot les "apretades" fortes, les aigües tornen al seu lloc. Quina diferència, oi?

Certament, jo no vull una democràcia com la que va permetre allò ocorregut l'any 2000 a Estats Units. Però no em sembla tan malament la democràcia evidenciada aquest 2008. És més, ja se sap que l'exemple s'ha d'agafar de les coses positives i la gràcia està, si de cas, en tenir criteri per separar el gra de la palla. No voldria pecar d'un excès d'optimisme, ja que sóc un convençut del principi que resa que un pessimista és un optimista informat. No obstant, m'apunto a la idea de la blocaire Silvia en aquesta entrada al bloc La Bodeguita, que m'ha inspirat aquestes línies. Amb les salvedats que he fet en aquesta i altres ocasions, també vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies.

divendres, de novembre 07, 2008

L'èxit d'Obama no és un èxit d'Internet

El títol d'aquesta entrada és com altres que escric, deliberadament provocador. Per això no s'ha d'agafar en la seva literalitat, sinó en algun sentit una mica més profund, que no sempre sé explicar.

En realitat, Internet ha estat una eina fonamental en la victòria electoral de Barack Obama. Alguna cosa sé, modestament, de campanyes electorals i poso la mà al foc pel munt de llibres que s'escriuran sobre la campanya del nou president americà. De debó: qui vulgui dedicar-se al màrqueting polític no hauria de passar sense fer una immersió profunda en la campanya d'Obama. Perquè no es tracta únicament de l'ús d'unes eines determinades d'Internet, sinó de conceptes fonamentals del segle XXI, com la creació de xarxes de ciutadans absolutament transversals.

No hi ha canvi més imparable, i potencialment fructífer, que aquell que les persones fan seu. I a Estats Units n'acabem de veure un bon exemple.

Però si he posat el títol que he posat és perquè, al meu humil parer, l'èxit de la campanya d'Obama està en un altre lloc. Ara em direu líric, en el sentit pejoratiu que he emprat en anteriors entrades, però ja me'n faig el càrrec. S'ha parlat molt de l'oratòria electritzant d'Obama i de la seva capacitat per "arribar" a gent molt diversa i de forma molt efectiva. I és veritat. No sé si m'explicaré prou bé, però em fa la impressió, fonamentada, que el mèrit d'Obama és el mèrit de mirar a les persones als ulls i dir-los la veritat.

Sé que l'afirmació és rotunda i molt arriscada. Entre altres poderosos motius perquè això de què Obama deia la veritat és veurà precisament a partir d'ara. I és evident que resulta impossible materialment mirar als ulls a centenars de milions de persones. Potser la frase era massa poètica, però crec que se m'ha entés.

El mèrit afegit del president electe dels Estats Units és que ha estat capaç d'elevar aquesta mateixa mirada per damunt dels ulls. No tan sols perquè arribés a milions de persones, sinó per verbalitzar uns mínims comuns denominadors amb els quals es poden sentir identificades àmplies capes de la societat. El discurs de la victòria a Chicago és una d'una brillantor excepcional. A Europa mirem sovint per damunt de l'espatlla el patriotisme una mica infantil dels nord-americans. Però sense oblidar que aquest estil és el que funciona allà (no tot són flors i violes, sinó interés, és clar), no ens seria gens sobrera la lliçó de democràcia que s'hi va donar. Una lliçó la monumentalitat de la qual venia incrementada per la senzillesa de la seva exposició.

Obama és un comunicador extraordinari i per això ha estat un candidat d'excepció. Certament, les circumstàncies eren immillorables i segurament no s'haurien repetit mai, tal com també he intentat explicar en altres entrades d'aquest mateix bloc. Però Obama ha hagut de pujar igualment una muntanya molt alta i costeruda. I se n'ha sortit amb una campanya modèlica, però sobretot amb una personalitat pròpia que no té preu.

Ah. Si és que el nou president americà simplement actuava, hem de dir que estem davant d'un dels millors actors de la història.

dijous, de novembre 06, 2008

Barack Obama: ahora, que valga la pena


Algunas personas podemos parecer aguafiestas profesionales, pero en realidad es que queremos que las cosas signifiquen algo de verdad. No le negamos valor a los símbolos, sino que le damos el que les correspone: es decir, mucho pero no absoluto. Además, cuanto más elevadas son las expectativas levantadas, más hay que exigir que no queden frustradas. Son reflexiones que se nos ocurren tras la histórica victoria de Barack Obama en las elecciones presidenciales norteamericanas.

Hay un acto de justicia de gigantescas proporciones en la elección del primer presidente negro de los Estados Unidos. Los abuelos de algunos afroamericanos aún vivos fueron esclavos. Es más, a penas hace medio siglo en muchos sitios de ese país las personas de raza negra debían levantarse en el autobús para ceder el asiento a los blancos. Y cuando se les abrieron las puertas de la enseñanza secundaria o de la Universidad, tuvieron que asistir protegidos por el ejército.

Con ese trasfondo histórico, hay muchos esperanzas y sueños depositados en Obama y sería injusto no reconocerlo. Pero también hay que decir que el nuevo presidente americano ha sido elegido, con una mayoría que no es abrumadora pero muy parecida a un mandato claro, para enfrentarse a unos problemas contemporáneos muy concretos. Podemos ponerle toda la lírica que queremos al tema, ya que disfrutar del momento es legítimo, pero también tenemos derecho a esperar algo más que alegría.

Obama ha dado una campanada sin precedente ni parangón en la historia, pero deberíamos juzgarle por su actuación a partir de ahora. Que se espere tanto de él posiblemente no le haga ningún favor, ya que el riesgo de no estar a la altura es más alto que con unas expectativas más moderadas. Y es más: Obama ha marcado un hito tan importante en la historia que difícilmente podrá superarlo. Es lo que tiene llegar tan alto, que uno sólo puede ir hacia abajo. Pero eso entra en el sueldo del cargo, sobre todo para quien ha perseguido el puesto con tanto ahínco.

En el nuevo presidente americano parece haber material y sustrato para la lucha contra los grandes problemas del mundo, que tienen su origen, pero también sus soluciones, en buena parte en ese país. Como mínimo, Obama parece encarnar un estilo diferente. A fin de cuentas, muchos votantes han confiado en él por considerarlo el menos “contaminado por el sistema” de los aspirantes.

Pero los discursos capaces de generar grandes movilizaciones electorales también tienen el defecto de ser demasiado genéricos y, por tanto, vagos e inconcretos. Obama ha precisado muy poco de sus proyectos e intenciones, más allá de unos enunciados generales, muy bonitos y con los que es imposible no estar de acuerdo, pero que solo el tiempo dirá si se convierten en realidades prácticas y concretas.

Es más, Obama ha ganado con el discurso más adecuado a los tiempos que corren y está por ver si su evidente pragmatismo cuadra o no con los elevados ideales que ha vendido. Por decirlo de una forma comprensible: no es lo mismo comunicar muy bien que se tienen convicciones que tenerlas. Decimos esto porque nada hay más falso que el supuesto izquierdismo o progresismo del presidente electo de Estados Unidos. A Obama no lo han votado millones de blancos conservadores por revolucionario, sino porque encarnaba el cambio necesario. Pero el justo e imprescindible para que las cosas se pongan otra vez en su sitio y vuelva la prosperidad, la tranquilidad y la paz.

Barack Obama ha hecho muchísimo y ha cubierto etapas cruciales hasta llegar a la cima. Pero ahora queda lo más difícil. Algo que todos los políticos, sean de donde sean, deberían tener en cuenta a la hora de otorgar valor a una victoria electoral. Es ese principio tan clásico, pero tan frecuentemente olvidado, de que ganar no es un fin en sí mismo, sino un medio. Un medio, claro, para construir un mundo mejor.

dimecres, de novembre 05, 2008

Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic

Els titulars de premsa d'avui tenen un nivell líric com feia temps que no llegia o escoltava. I mira, he decidit fer-ne una petita recopilació que publicaré aquest matí més endavant. N'hi ha de gloriosos. De fet, només caldria que els periodistes s'esforcessin tant amb les notícies "normals" com ho estan fent amb aquesta. I no precisament per la poesia dels titulars.

Doncs ja ha guanyat

Foto: Reuters.


Avui llegirem i sentirem titulars èpics. D'aquella èpica no exempta de lirisme, fins i tot en la seva variant arrabatada. Per a mostra un botó: l'edició digital de "El Periódico de Catalunya" titula aquest matí "Ja no és un somni".

Ara que la democràcia contemporània més antiga del món ha fet les paus amb un dels seus fantasmes, arriba l'hora d'exigir realitats i resultats. És molt bonic el que està passant, sí, però hi ha coses que només el temps pot dir. I que com més aviat digui, millor.

A partir d'ara, Barack Obama no ha de ser únicament el primer president negre dels Estats Units. Ja ho és, ja ha passat a la història i està molt bé. No, ara ha de ser un excel·lent president. Pel seu país, lògicament, però sense oblidar que ahir una part del món elegia l'amo del món, com vaig titular aquesta entrada, tot recordant uns professors meus als quals escau a la perfecció la cançó "Cómo hemos cambiado", que cantava el grup Presuntos Implicados.

Potser avui ja podem dir, sense trencar l'ortodòxia que semblava regnar fora d'Estats Units, que Obama no és un polític d'esquerres. I que no és que sigui excepcionalment pragmàtic, és que no és el mateix comunicar bé que tens conviccions profundes que tenir-les. Ja m'entenen.

Algú em preguntarà si no m'alegro de la victòria d'Obama. És clar que sí, dins del poc que m'alegro jo en aquestes qüestions, que tinc tendència a viure amb òptica professional abans que amb les emocions. I és que el cap, quan el tens massa gran perquè et quedi bé cap gorra, ha de servir per a altres coses.

Em permeteu una confessió una mica perversa? M'alegro de la victòria d'Obama perquè fot als que tant deien esperar-la, però que ja tenien composats articles i comentaris per "glossar" la seva derrota. M'imagino (és fàcil) l'argumentari: s'ha demostrat que Estats Units no està preparat per elegir un negre (ui, perdó, un afroamericà) com a president, blablabla... Hi ha persones amb un antiamericanisme, heretat probablement de la seva joventut, capaç d'actuar d'una forma tan contradictòria. Això no vol dir que no hi hagi arguments sobrats per ser antiamericà, sobretot en els temps presents. Però hauríem de recordar que la coherència, que hauria d'excloure desitjar un desastre per tal de tenir tema per a criticar, sempre és un bon assumpte.

Ara ja només queda que un català sigui president del govern d'Espanya. Se'n recorden, oi, de l'acudit? Abans serà un negre president dels Estats Units que un català, president del govern d'Espanya. Doncs ja s'ha complert. Tot i que, ben mirat, em sembla que mentrestant el món ha donat una altra volta i avui potser ens hem de preguntar no per Montilla, sinó pel primer president que pugui tenir una Catalunya independent.

Els que tenim 40 i escaigs anys no ho veurem, gairebé amb tota seguretat. Potser els nostres fills o els nostres néts. Però per primer cop la possibilitat té un punt de versemblança. També és clar que somniar és de franc.

La muntanya russa (3)

I el que són les coses. El famós col·legi electoral que tria, en segona instància, el President, amb Obama pràcticament doblant volta a McCain. I, mentrestant, tots dos pràcticament empatats a vots populars...

La muntanya russa (2)

TV3 acaba de fer (passen cinc minuts de les 2) un "joc de mans" amb les xifres que il·lustra el que volia dir en l'entrada anterior. Han estat una bona estona ensenyant un 21-3 a favor de McCain, sense dir-nos que l'escrutini era de l'1 o del 2%. De cop i volta, la cosa ha passat a ser de 65-21 a favor d'Obama. El percentatge de vot (que hem de descobrir escoltant Ràdio Pirenaïca, és a dir, al web de la CNN, de la CBS o del Washington Post), continua per allà baix de tot. I tan lleugera i frívola era la primera xifra com ho és la segona. Perquè Obama, ni arrassant, triplicarà el resultat de McCain.

Tots som capaços d'entendre que una "nit electoral" té aquestes coses. Però em pregunto perquè cal marejar tant el personal, en base a dades tan minses i poc significatives. I escolteu, que no es refugien en arguments generals, de l'estil "encara és molt aviat", i que diguin el percentatge escrutat. No ve d'un número més i ens faríem càrrec de la realitat d'una forma molt més ajustada.

La muntanya russa de les nits electorals

Les nits electorals són un espectacle bàsicament mediàtic. I, per això, no és estrany que la cosa acabi d'una forma molt diferent a les apariències del principi. Una altra qüestió és que tot plegat sembli una muntanya russa.

Si haguéssim de fer cas als primers escrutinis, els "obamistes" s'haurien de posar automàticament de dol. Però l'embranzida inicial de McCain és més fictícia que real. L'aspirant republicà ha tirat milles allà on ja es preveïa de totes formes. I que coincideix amb alguns dels estats que tanquen urnes més d'hora.

A més, no oblidem que l'espectacle mediàtic obliga a valorar resultats pràcticament des de la primera papereta. Les moltes rucades que es poden arribar a dir, a banda de l'estultícia d'alguns opinadors professionals d'aquí i d'allà, es deuen en part al fet de treure conclusions d'escrutinis que de vegades no arriben ni a l'1% dels vots emesos.

Si hagués de dir com pinta la cosa, tot intentant no dir una rucada excesivament grossa, potser diria que Obama acabarà probablement guanyant, però el resultat anirà més just del que hom pensava. Hi haurà sorpresa? Les sorpreses, per definició, no es poden predir. Però sense excloure del tot la possibilitat, els resultats a tres quarts de dues de la matinada no permeten pronunciar-se en cap sentit. Més enllà, és clar, de dir que, en el fons, malgrat la migradesa de dades disponibles i encara que no ho sembli, s'estan confirmat la major part d'enquestes preelectorals.

dimarts, de novembre 04, 2008

Coll avall per a Obama, segons la CNN

M'he resistit a fer pronòstics d'unes eleccions que no són exactament com les nostres. A més, com que no conec pràcticament ningú que desitgi la victòria de McCain, el risc de confondre els desitjos amb la realitat és massa elevat. És més, s'han dit molts tòpics sobre les bondats de Barack Obama que només la realitat, si guanya, podrà confirmar, i s'ha donat per feta una victòria mesos abans d'obrir les urnes.

Però la temptació de comentar la jugada és forta. O sigui, que deixem-nos de manies i anem per feina. Segons l'Election Center de la CNN, Obama ho té tot coll avall. Segons la seva predicció de fa només una estona, el candidat del Partit Democràta no arrassa, però poc li falta. Ho calculen amb el nombre de compromissaris que tindrà cada candidat en el Col·legi Electoral que elegeix realment al President. I surt que Obama assoliria 291 vots (la victòria està taxada en 270), entre segurs i molt probables, per 157 McCain, abans de comptabilitzar els 90 que no estan clars.

És més, dels 291 pronosticats, Obama en tindria 210 de segurs, per només 121 del candidat del Partit Republicà.

El més significatiu és que a McCain no li sortirien els números de cap de les maneres. Ni sumant els 36 delegats que probablement aconseguirà tot i no tenir-los segurs, ni afegint-hi els 90 que estan del tot oberts, aconsegueix acostar-se al llindar de la victòria. És que fins i tot donant la campanada inàudita d'assolir els 90 que, en bona lògica, es repartirà amb Obama en proporcions que ja es veuran, es quedaria en 247.

No voldria fer un excessiu ball de xifres, la interpretació de les quals es complica pel fet de no estar comptant vots populars, sinó uns compromissaris elegits per sistema majoritari. Però amb la salvedat de la fórmula electoral, no deixa de ser com si elegíssim un congrés dels diputats o un parlament, al qual cal tenir majoria per esdevenir president.

Si algun mèrit té el pronòstic de la CNN és que en altres ocasions l'han clavat bastant. Això no és garantia de res, és clar. I ho deixo aquí perquè no em vull entusiasmar amb cap previsió de resultat. No perquè no pensi que, dins del què, és infinitament millor Obama. És perquè en el fons em rebenta molt no poder votar en unes eleccions que m'afecten molt.

Una part del món elegeix amo del món

No voldria recuperar el llenguatge marxista (el de veritat, no pas el de Grouxo), ni la retòrica dels seixanta, que encara cuejava a les assemblees de facultat de fa una vintena d'anys. Però avui me n'he recordat molt d'un parell o tres de professors que vaig tenir a l'Autònoma de Barcelona i que usaven sovint la idea del títol quan hi havia eleccions americanes en perspectiva.

No dic que la frase no sigui exacta i descriptiva, que ho és. El que m'ha xocat molt és constatar el canvi operat en aquell trio Guadalajara de professors, dels quals direm el pecat, però no el pecador. No obstant, qualsevol persona que estudiés Periodisme la segona meitat dels anys vuitanta podrà fer-se una composició de lloc bastant ajustada. Qui els ha vist i qui els veu.

Llavors, assistien a les assemblees d'estudiants com si fossin el Che Guevara i, en la pràctica, gairebé lideraven les revoltes estudiantils d'aquella època. Les propostes més tirades de la moto d'aquelles mogudes portaven la seva autoria intel·lectual: recordo la cara del rector el dia que se li va lliurar un document de reivindicacions, el primer punt del qual era la sortida d'Espanya de l'OTAN i la no incorporació de la dona a l'exèrcit. Un d'ells va arribar a proclamar en una assemblea que no suspenia mai ningú perquè el "sistema", culpable de tots els mals imaginables de la Humanitat, no volia que les classes proletàries gaudissin de títol universitari. Suposo que seria qualificat de reaccionari si gosés qüestionar aquella heroïca contribució a l'emancipació social o afirmés que per alguna cosa eren els professors amb més èxit a l'hora la matrícula (ja se sap, ràdio macuto, que és una de les eines més perverses de l'imperialisme).

Autèntics revolucionaris de saló, vaja. I en el sentit literal, ja que tenien una gràcia especial per no ser-hi mai quan la cosa acabava amb la intervenció de la policia, en una ocasió al menys amb un fart de garrotades. Avui la policia els aguanta oberta la porta del cotxe oficial. Perquè aquella avantguarda del proletariat està avui plenament integrada en el sistema que tan odiaven, si més no de paraula. El que són les coses: d'ideòlegs de la revolució proletària internacional a membres d'un govern burgés i revisionista.

Només es pot dir en favor seu que a l'hora d'instal·lar-se ho han fet en una de les opcions més "radicals" i "folloneres" de totes les opcions instal·lades en el sistema. Com a mínim, no han anat a raure al PP, o directament a Ciutadans, com altres "revolucionaris" de la mateixa facultat de Periodisme de la mateixa època.

Bé, tot plegat no deixa de ser una batalleta, contada amb cert grau de mala llet. Però volia escriure alguna cosa sobre les eleccions americanes d'avui, sense repetir les dotzenes de tòpics que se'n poden dir i que jo mateix ja he usat en anteriors escrits. I mira, a partir d'un enunciat correcte m'ha sortit una evocació de la joventut perduda i els ideals traïts. Ho deixo, m'estic posant massa transcendent.