"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"

Hem parlat molt d'Obama, però molt poc de John McCain, el candidat derrotat a les eleccions americanes de dimarts. És el que té la política. La victòria té un plus afegit. La derrota també, si bé en l'altre sentit, és clar. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Esparanza Aguirre, se'n va encarregar d'il·lustrar-ho gràficament en el darrer congrés del PP madrileny. Per mortificar al seu rival Gallardón, va fer sonar la cançó d'Abba The winner takes it all, títol que no vol dir altra cosa que "El guanyador s'ho emporta tot". La lletra de la cançó continua explicant quelcom com que "el perdedor acota el cap, és el que toca". Visca el bon rollo!

Però el bon perdre sempre és un bon assumpte. No tan sols dóna mostra de la qualitat i vitalitat de la democràcia, sinó de la categoria personal. El discurs de reconeixement de la derrota de McCain potser no és una peça excepcional d'oratòria, però mereix ser recordat per la profunda convicció democràtica que deixa veure. No oblidem que aquestes coses no es demostren quan tot va de cara: és en l'adversitat quan es comprova que va de debò.

La major part d'assistents van xiular i van esguerrar una part de l'efecte. No oblidem tampoc que McCain es presentava pel mateix partit que l'any 2000 va protagonitzar una aixecada de camisa electoral espectacular, movent mans i mànigues per arrabassar la victòria aconseguida per Al Gore. El més trist, vist amb perspectiva històrica, no és que a la Casa Blanca hi arribés un irresponsable perillós com Bush. És que una maniobra que fàcilment podria ser considerada un cop d'Estat tingués èxit.

Per això, el gest de McCain acceptant la derrota, en els termes en què va fer-ho, potser ens obligaria a preguntar-nos si l'home no està equivocat de partit. O una cosa molt pitjor: si a les files del Partit Republicà dels Estats Units hi ha bones persones, la cosa encara fa destacar més la cara dura de la resta.

Fem un aclariment, però. McCain no és exactament innocent de les moltes animalades que es van dir durant la campanya. Seva va ser la decisió d'elegir a Sarah Palin com a número 2, amb l'única finalitat d'esvalotar el galliner i picar l'ullet als sectors més reaccionaris de la dreta americana. Però a McCain el salven, si és que això compensa d'alguna forma, el seu discurs final i les moltes xiulades que es va sentir dels seus propis seguidors en la major part d'actes de la seva campanya, quan defensava principis que haurien de ser tan sagrats com el respecte a l'adversari. Qui juga amb foc no pot queixar-se quan es crema, és veritat, però si més no McCain ha actuat amb una elegància personal que hauria de servir de mirall a molts polítics de la nostra pròpia collita.

I és més, la democràcia que va empassar-se el gripau de l'any 2000 ha demostrat ara tenir virtuts modèliques. No pel simbolisme d'haver elegit un president negre, tot superant fantasmes històrics, sinó per ser un exemple de funcionament, no sempre perfecte, és obvi, però millor que molts exemples propers que podríem posar.

Moltes coses que amb ulls europeus no entenem, passen a Estats Units per una concepció una miqueeeeta diferent d'aquest invent imperfecte, però impossible de millorar, que es diu democràcia. Tancada la campanya, que admet per naturalesa la controvèrsia i fins i tot les "apretades" fortes, les aigües tornen al seu lloc. Quina diferència, oi?

Certament, jo no vull una democràcia com la que va permetre allò ocorregut l'any 2000 a Estats Units. Però no em sembla tan malament la democràcia evidenciada aquest 2008. És més, ja se sap que l'exemple s'ha d'agafar de les coses positives i la gràcia està, si de cas, en tenir criteri per separar el gra de la palla. No voldria pecar d'un excès d'optimisme, ja que sóc un convençut del principi que resa que un pessimista és un optimista informat. No obstant, m'apunto a la idea de la blocaire Silvia en aquesta entrada al bloc La Bodeguita, que m'ha inspirat aquestes línies. Amb les salvedats que he fet en aquesta i altres ocasions, també vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies.