El títol d'aquesta entrada és com altres que escric, deliberadament provocador. Per això no s'ha d'agafar en la seva literalitat, sinó en algun sentit una mica més profund, que no sempre sé explicar.
En realitat, Internet ha estat una eina fonamental en la victòria electoral de Barack Obama. Alguna cosa sé, modestament, de campanyes electorals i poso la mà al foc pel munt de llibres que s'escriuran sobre la campanya del nou president americà. De debó: qui vulgui dedicar-se al màrqueting polític no hauria de passar sense fer una immersió profunda en la campanya d'Obama. Perquè no es tracta únicament de l'ús d'unes eines determinades d'Internet, sinó de conceptes fonamentals del segle XXI, com la creació de xarxes de ciutadans absolutament transversals.
No hi ha canvi més imparable, i potencialment fructífer, que aquell que les persones fan seu. I a Estats Units n'acabem de veure un bon exemple.
Però si he posat el títol que he posat és perquè, al meu humil parer, l'èxit de la campanya d'Obama està en un altre lloc. Ara em direu líric, en el sentit pejoratiu que he emprat en anteriors entrades, però ja me'n faig el càrrec. S'ha parlat molt de l'oratòria electritzant d'Obama i de la seva capacitat per "arribar" a gent molt diversa i de forma molt efectiva. I és veritat. No sé si m'explicaré prou bé, però em fa la impressió, fonamentada, que el mèrit d'Obama és el mèrit de mirar a les persones als ulls i dir-los la veritat.
Sé que l'afirmació és rotunda i molt arriscada. Entre altres poderosos motius perquè això de què Obama deia la veritat és veurà precisament a partir d'ara. I és evident que resulta impossible materialment mirar als ulls a centenars de milions de persones. Potser la frase era massa poètica, però crec que se m'ha entés.
El mèrit afegit del president electe dels Estats Units és que ha estat capaç d'elevar aquesta mateixa mirada per damunt dels ulls. No tan sols perquè arribés a milions de persones, sinó per verbalitzar uns mínims comuns denominadors amb els quals es poden sentir identificades àmplies capes de la societat. El discurs de la victòria a Chicago és una d'una brillantor excepcional. A Europa mirem sovint per damunt de l'espatlla el patriotisme una mica infantil dels nord-americans. Però sense oblidar que aquest estil és el que funciona allà (no tot són flors i violes, sinó interés, és clar), no ens seria gens sobrera la lliçó de democràcia que s'hi va donar. Una lliçó la monumentalitat de la qual venia incrementada per la senzillesa de la seva exposició.
Obama és un comunicador extraordinari i per això ha estat un candidat d'excepció. Certament, les circumstàncies eren immillorables i segurament no s'haurien repetit mai, tal com també he intentat explicar en altres entrades d'aquest mateix bloc. Però Obama ha hagut de pujar igualment una muntanya molt alta i costeruda. I se n'ha sortit amb una campanya modèlica, però sobretot amb una personalitat pròpia que no té preu.
Ah. Si és que el nou president americà simplement actuava, hem de dir que estem davant d'un dels millors actors de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada