Els homes ens hem de mullar contra la violència masclista

Ahir era el 25 de novembre. El Dia Internacional contra la Violència Masclista. Altres vegades he criticat la fórmula dels dies mundials perquè no resolen el problema, si bé permeten fer un "reset" a la consciència, i resulten molt perillosos perquè molta gent (generalment, la de la consciència que es tranquil·litza) acaba pensant que sí que resolen el problema. Però també he afegit que quan una paret està caient i falten mans per aguantar-la resulta difícil rebutjar les mans que s'ofereixin. Fins i tot en el cas que sigui contraproduent.

Serà per això, o perquè tinc una època en què la meva habitual fredor i insensibilitat pateix un cert desglaç, que m'he embarcat en la moguda que a Calafell hi ha entorn del 25 de novembre. Perquè? No és perquè sempre comparteixi el llenguatge de nova creació que s'han empescat els i les professionals que han aparegut al voltant de les qüestions de gènere. Un llenguatge que genera més antipatia que adhesió. I no ho dic perquè un tema tan greu hagi d'explicar-se de forma simpàtica, sinó perquè penso que, de vegades, ens coarta una mica als homes que ens hi afegiríem més de ple si no fóssim considerats presumptes culpables per persones extremistes, que tenen tota la raó del món en el que diuen, però no afinen tant en la forma en què sovint ho diuen.

En definitiva, no estem parlant d'un tema per ser simpàtics o fer amics, però jo intentaria no espantar ningú que pugui compartir la mateixa causa. Serà que m'agrada el màrqueting positiu. És possible.

Un cop dit això (que he dit amb el màxim respecte, però evidentment perquè tenia ganes de dir-ho), també crec que l'important és la substància i no tant la forma. Ja s'haurà vist que no estic del tot d'acord amb aquesta darrera afirmació. Però pel mateix principi d'urgència que expressava en dir que quan cau una paret no es poden rebutjar mans, també tinc clar que no ens entretindrem amb punyetes quan hi ha persones mortes sobre la taula. I ja entomarem amb tranquil·litat i bonhomia els possibles excessos verbals.

Per no fer-ho més llarg. Comparteixo plenament la idea que la lluita contra la violència masclista es començarà a guanyar el dia que ens hi sumem una majoria d'homes. I com que el moviment es demostra caminant (la física ens recorda que no, però ja ens entenem), aquí em poso mans a la feina amb aquest post, igual que m'hi he posat participant en l'exposició "Desdèmona", que han organitzat al meu poble.

És una exposició que recull pintures, escultures i fotografies d'una colla de calafellencs, dones i homes, que, segons el catàleg, resulta que fem "un manifest gràfic de rebuig als actes de caràcter sexista i discriminatori en què el fet de ser dona és un factor de risc". Estic d'acord en la segona part de l'enunciat, però potser no calia tanta floritura. De fet, és tan fàcil dir com que ens retratem en públic, ens planten i diem que no.

Pel que fa a la resta d'elogiosos qualificatius que el catàleg ens dedica, només diré que a mi em consta molt identificar-me com a artista. No és casual que la meva col·laboració amb el "fregado" sigui mitjançant unes fotografies, que és l'única "manifestació artística" visual en què em sento còmode. I ja us en podeu fer un compte. Admiro molt a les persones que la natura ha dotat per a la pintura, l'escultura, la música..., per la senzilla raó que un no ha rebut tal do, però sap apreciar-lo en els altres.

I com que les fotos que faig per motius professionals acostumen a ser una mica avorrides, em sembla que el dia que vull fer una cosa diferent me'n vaig a extrems oposats, no necessàriament divertits. És més, el tema de l'exposició admetia poca lírica, em sembla. Quina visió amable es pot donar d'un tema així? Al final no sé si l'he encertat o s'entén el que volen dir les tres imatges que figuren a l'exposició, que són les tres que encapçalen aquesta entrada. Podeu criticar.

És fàcil consolar-se pensant que cadascú té la seva mirada de les coses. És una fantàstica excusa per colar qualsevol rampoina. Si hi ha qui es veu amb cor de comparar qualsevol espectacle contemporani a base de batucada amb Mozart o Beethoven (em rebenta posar només exemples masculins, però una part del problema que tractem és també aquest), doncs qualsevol cosa és possible. I ho diu un fanàtic de la percussió, que contra les batucades no hi té absolutament res.

Allò important, no obstant, és la retratada. I no ho dic des de l'acepció merament fotogràfica del terme. Així queden clares moltes coses. Es diu en públic en quin bàndol estem, a quin costat de la línia. No em penjaré cap medalla ara, evidentment. Estem parlant d'actituds decents, res més.

Podeu visitar l'exposició fins al proper 8 de desembre a la sala d'exposicions de les dependències municipals de la Platja de Calafell, al carrer Sant Pere 29-31. Obre de dilluns a divendres de 18 a 20 hores, el dissabte, d'11 a 14 i de 18 a 20 hores, i el diumenge, d'11 a 14 hores. Aneu-hi. Recordeu que la paret cau i falten moltes mans.