Una part del món elegeix amo del món

Ara fa quatre anys vaig viure amb una gran intensitat personal les eleccions presidencials dels Estats Units. Raons professionals que no fan al cas ni interessen ningú, i disculpeu. Aquella vivència no la vaig explicar gaire, perquè no sóc gens de fer exhibicions. I si no ho vaig explicar llavors, ara encara toca menys. Però sí que vaig escriure un seguit de comentaris i articles a diferents mitjans de comunicació i al meu bloc, que ara he recollit en aquesta entrada quan m'he plantejat escriure alguna cosa de nou amb motiu de les noves eleccions.

De fet, em vaig veure en cor fins i tot de fer una mena de seguiment de la nit electoral aquí al bloc. Segurament ara ho faria per Facebook i Twitter, però en aquell moment un servidor era molt de bloc, fins i tot per escriure flaixos breus i ràpids. Els comentaris van seguir en els dies posteriors a aquell 4 de novembre de 2008. I alguns van venir mesos després, quan la canonització en vida d'Obama va fregar el ridícul amb la concessió L'Óreal (porque yo lo valgo) del Premi Nobel de la Pau. No se m'han passat les ganes d'escriure sobre tot plegat en els darrers temps, si bé amb una altra intensitat. Rercentment, he escrit un altre article intentant explicar les claus de les eleccions d'aquest 2012.

He de confessar que em vaig entusiasmar bastant amb aquella campanya tan i tan bonica, dins del poc que jo m'entusiasmo per aquestes coses, que m'acostumo a mirar fredament i amb el cap seré. Però m'alegro d'haver conservat no sé si cert sentit de la mesura, o distància saludable, però sí un mínim tocar de peus a terra, adobat amb un puntet de cinisme, marca de la casa. Per això, en els comentaris que vaig escriure hi ha una advertència permanent sobre els riscs de les expectatives massa elevades.

Obama segurament ha defraudat les expectatives més optimistes, però la realitat és que se n'esperaven miracles impossibles. Se n'esperava fins i tot el que ell, en cap circumstància, mai no va prometre. Això dóna idea de les expectatives que s'havien aixecat, moltes d'elles volant literalment soles. També de quina situació venia el món el aquell moment, que requeria segurament una bona sacsejada. Però també ha acabat acreditant, a quatre anys vista, que s'havia de ser molt somniatruites per esperar segons què.

Demà els americans tornen a elegir president. És el que té la democràcia, que s'ha de renovar periòdicament. Sempre recordo Thomas Jefferson, un dels anomenats "pares fundadors" d'Estats Units, tercer president del país i autor material d'algunes de les idees més brillants de tot aquell procès. Jefferson deia que la gràcia no estava en poder elegir el govern cada cert nombre d'anys. La gràcia estava en poder-lo canviar. Ja sé que sembla el mateix, però per poc que hi reflexionem ens adonarem que no és exactament el mateix. Amb tots els seus defectes, que són incomptables (i per si hi havia dubtes, les eleccions presidencials de 2000 van fer-ho palès), la democràcia americana és un model a seguir en molts aspectes.

Per cert, el títol d'aquesta entrada és peculiar, però n'hi ha prou que cliqueu el segon dels següents enllaços. Hi trobareu l'explicació, que ja vaig escriure fa quatre anys. Sembla molt combativa, però bastant exacta, tot i el que està canviat el món darrerament.


Obama, a un paso de la historia
Una part del món elegeix amo del món
Coll avall per a Obama, segons la CNN
La muntanya russa de les nits electorals
La muntanya russa (2)
La muntanya russa (3)
Doncs ja ha guanyat
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic
Barack Obama: ahora que valga la pena
L'èxit d'Obama no és un èxit d'internet
"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"
Un discurs excepcional
Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic (2)
Els millors fragments del gran discurs d'Obama
Obama, ahora sí
La canonización en vida de Obama
El aterrizaje de un sueño
Si quieren guerra, la tendrán
És l'economia, estúpids?
No hi ha res com una crisi ben administrada

No hi ha res com una crisi ben administrada

Una màxima clàssica de la política, i no per això menys cínica, diu que no hi ha res com una crisi ben administrada. En campanya electoral, una desgràcia o una catàstrofe natural pot insuflar vida a un govern que va per darrera a les enquestes d'intenció de vot, o marcar la petita diferència suficient per trencar una situació molt igualda. Sempre que es gestioni bé, és clar.

Això d'Obama i el "Sandy" no és exactament nou. Fa una dècada, el canceller alemany Gerhard Schroeder va guanyar unes eleccions que tenia perdudes d'antuvi gràcies a unes inundacions. Schroeder va fer poc més que posar-se unes katiuskes i anar als llocs inundats. L'eficiència germànica no necessitava líders sobre el terreny, però les fotos van ser decisives en els comicis d'uns dies després.

També hi ha exemples històrics de crisis molt mal administrades que acaben de rematar al possible perdedor o que precipiten directament una derrota poc previsible. No cal anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, per trobar-ne.

Un discurs excepcional

M'he referit en diverses ocasions en els darrers dies al monumental discurs que Barack Obama va pronunciar l'altra nit a Chicago. És un dels millors discursos polítics que he sentit o llegit mai, i amb molta diferència. La capacitat oratòria d'Obama era coneguda, però aquí s'hi va lluir especialment. I no per la forma en què diu les coses, que també, sinó per les coses que diu.

És molt possible que el secret del tema estigui en un bon equip de col·laboradors i un excel·lent redactor de discursos. No obstant això, els discursos d'aquesta alçada tenen sempre, gairebé per definició, un important component personal. Els responsables de la campanya han pogut ajudar a donar-li forma a la cosa, sobretot si tenim en compte que el parlament, al capdavall, compleix al peu de la lletra els manuals de fer campanyes. Però mira, si més no, el resultat té la gràcia de ser electritzant i d'inflamar els esperits.

El cas és que me l'havia llegit en anglès i a fragments en espanyol, però ja que avui puc enllaçar a un bloc que el reprodueix íntegrament en català no he desistit d'oferir-ho als lectors que segueixen les tonteries que dic per aquí. És el bloc de Xavier Sabaté Ibarz, que a banda de les seves responsabilitats polítiques és un internauta de dilatada trajectòria. Si algú es pregunta qui hi havia per Internet fa una dotzena d'anys, li sortiran unes poques dotzenes de noms, entre ells el de Sabaté.

Només afegiré que, llegit en la meva pròpia llengua i amb tranquil·litat, em reitero en què és un discurs d'una alçada senzillament excepcional, tot i els peròs que aquí li he posat. Recomano no oblidar que és un discurs d'un president americà adreçat al poble americà. Feta aquesta salvedat, és un discurs amb el qual no resulta difícil sentir-se identificat. Potser això és un parany en el qual caiem molt fàcilment. És possible. No obstant, si algú té interès a dedicar-se a la política, o a l'ofici d'escriure discursos per a altres, que s'ho miri. N'aprendrà molt.

"Vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies"

Hem parlat molt d'Obama, però molt poc de John McCain, el candidat derrotat a les eleccions americanes de dimarts. És el que té la política. La victòria té un plus afegit. La derrota també, si bé en l'altre sentit, és clar. La presidenta de la Comunitat de Madrid, la inefable Esparanza Aguirre, se'n va encarregar d'il·lustrar-ho gràficament en el darrer congrés del PP madrileny. Per mortificar al seu rival Gallardón, va fer sonar la cançó d'Abba The winner takes it all, títol que no vol dir altra cosa que "El guanyador s'ho emporta tot". La lletra de la cançó continua explicant quelcom com que "el perdedor acota el cap, és el que toca". Visca el bon rollo!

Però el bon perdre sempre és un bon assumpte. No tan sols dóna mostra de la qualitat i vitalitat de la democràcia, sinó de la categoria personal. El discurs de reconeixement de la derrota de McCain potser no és una peça excepcional d'oratòria, però mereix ser recordat per la profunda convicció democràtica que deixa veure. No oblidem que aquestes coses no es demostren quan tot va de cara: és en l'adversitat quan es comprova que va de debò.

La major part d'assistents van xiular i van esguerrar una part de l'efecte. No oblidem tampoc que McCain es presentava pel mateix partit que l'any 2000 va protagonitzar una aixecada de camisa electoral espectacular, movent mans i mànigues per arrabassar la victòria aconseguida per Al Gore. El més trist, vist amb perspectiva històrica, no és que a la Casa Blanca hi arribés un irresponsable perillós com Bush. És que una maniobra que fàcilment podria ser considerada un cop d'Estat tingués èxit.

Per això, el gest de McCain acceptant la derrota, en els termes en què va fer-ho, potser ens obligaria a preguntar-nos si l'home no està equivocat de partit. O una cosa molt pitjor: si a les files del Partit Republicà dels Estats Units hi ha bones persones, la cosa encara fa destacar més la cara dura de la resta.

Fem un aclariment, però. McCain no és exactament innocent de les moltes animalades que es van dir durant la campanya. Seva va ser la decisió d'elegir a Sarah Palin com a número 2, amb l'única finalitat d'esvalotar el galliner i picar l'ullet als sectors més reaccionaris de la dreta americana. Però a McCain el salven, si és que això compensa d'alguna forma, el seu discurs final i les moltes xiulades que es va sentir dels seus propis seguidors en la major part d'actes de la seva campanya, quan defensava principis que haurien de ser tan sagrats com el respecte a l'adversari. Qui juga amb foc no pot queixar-se quan es crema, és veritat, però si més no McCain ha actuat amb una elegància personal que hauria de servir de mirall a molts polítics de la nostra pròpia collita.

I és més, la democràcia que va empassar-se el gripau de l'any 2000 ha demostrat ara tenir virtuts modèliques. No pel simbolisme d'haver elegit un president negre, tot superant fantasmes històrics, sinó per ser un exemple de funcionament, no sempre perfecte, és obvi, però millor que molts exemples propers que podríem posar.

Moltes coses que amb ulls europeus no entenem, passen a Estats Units per una concepció una miqueeeeta diferent d'aquest invent imperfecte, però impossible de millorar, que es diu democràcia. Tancada la campanya, que admet per naturalesa la controvèrsia i fins i tot les "apretades" fortes, les aigües tornen al seu lloc. Quina diferència, oi?

Certament, jo no vull una democràcia com la que va permetre allò ocorregut l'any 2000 a Estats Units. Però no em sembla tan malament la democràcia evidenciada aquest 2008. És més, ja se sap que l'exemple s'ha d'agafar de les coses positives i la gràcia està, si de cas, en tenir criteri per separar el gra de la palla. No voldria pecar d'un excès d'optimisme, ja que sóc un convençut del principi que resa que un pessimista és un optimista informat. No obstant, m'apunto a la idea de la blocaire Silvia en aquesta entrada al bloc La Bodeguita, que m'ha inspirat aquestes línies. Amb les salvedats que he fet en aquesta i altres ocasions, també vull una democràcia com la d'aquest país que suscita tantes manies.

L'èxit d'Obama no és un èxit d'Internet

El títol d'aquesta entrada és com altres que escric, deliberadament provocador. Per això no s'ha d'agafar en la seva literalitat, sinó en algun sentit una mica més profund, que no sempre sé explicar.

En realitat, Internet ha estat una eina fonamental en la victòria electoral de Barack Obama. Alguna cosa sé, modestament, de campanyes electorals i poso la mà al foc pel munt de llibres que s'escriuran sobre la campanya del nou president americà. De debó: qui vulgui dedicar-se al màrqueting polític no hauria de passar sense fer una immersió profunda en la campanya d'Obama. Perquè no es tracta únicament de l'ús d'unes eines determinades d'Internet, sinó de conceptes fonamentals del segle XXI, com la creació de xarxes de ciutadans absolutament transversals.

No hi ha canvi més imparable, i potencialment fructífer, que aquell que les persones fan seu. I a Estats Units n'acabem de veure un bon exemple.

Però si he posat el títol que he posat és perquè, al meu humil parer, l'èxit de la campanya d'Obama està en un altre lloc. Ara em direu líric, en el sentit pejoratiu que he emprat en anteriors entrades, però ja me'n faig el càrrec. S'ha parlat molt de l'oratòria electritzant d'Obama i de la seva capacitat per "arribar" a gent molt diversa i de forma molt efectiva. I és veritat. No sé si m'explicaré prou bé, però em fa la impressió, fonamentada, que el mèrit d'Obama és el mèrit de mirar a les persones als ulls i dir-los la veritat.

Sé que l'afirmació és rotunda i molt arriscada. Entre altres poderosos motius perquè això de què Obama deia la veritat és veurà precisament a partir d'ara. I és evident que resulta impossible materialment mirar als ulls a centenars de milions de persones. Potser la frase era massa poètica, però crec que se m'ha entés.

El mèrit afegit del president electe dels Estats Units és que ha estat capaç d'elevar aquesta mateixa mirada per damunt dels ulls. No tan sols perquè arribés a milions de persones, sinó per verbalitzar uns mínims comuns denominadors amb els quals es poden sentir identificades àmplies capes de la societat. El discurs de la victòria a Chicago és una d'una brillantor excepcional. A Europa mirem sovint per damunt de l'espatlla el patriotisme una mica infantil dels nord-americans. Però sense oblidar que aquest estil és el que funciona allà (no tot són flors i violes, sinó interés, és clar), no ens seria gens sobrera la lliçó de democràcia que s'hi va donar. Una lliçó la monumentalitat de la qual venia incrementada per la senzillesa de la seva exposició.

Obama és un comunicador extraordinari i per això ha estat un candidat d'excepció. Certament, les circumstàncies eren immillorables i segurament no s'haurien repetit mai, tal com també he intentat explicar en altres entrades d'aquest mateix bloc. Però Obama ha hagut de pujar igualment una muntanya molt alta i costeruda. I se n'ha sortit amb una campanya modèlica, però sobretot amb una personalitat pròpia que no té preu.

Ah. Si és que el nou president americà simplement actuava, hem de dir que estem davant d'un dels millors actors de la història.

Barack Obama: ahora, que valga la pena

Algunas personas podemos parecer aguafiestas profesionales, pero en realidad es que queremos que las cosas signifiquen algo de verdad. No le negamos valor a los símbolos, sino que le damos el que les correspone: es decir, mucho pero no absoluto. Además, cuanto más elevadas son las expectativas levantadas, más hay que exigir que no queden frustradas. Son reflexiones que se nos ocurren tras la histórica victoria de Barack Obama en las elecciones presidenciales norteamericanas.

Hay un acto de justicia de gigantescas proporciones en la elección del primer presidente negro de los Estados Unidos. Los abuelos de algunos afroamericanos aún vivos fueron esclavos. Es más, a penas hace medio siglo en muchos sitios de ese país las personas de raza negra debían levantarse en el autobús para ceder el asiento a los blancos. Y cuando se les abrieron las puertas de la enseñanza secundaria o de la Universidad, tuvieron que asistir protegidos por el ejército.

Con ese trasfondo histórico, hay muchos esperanzas y sueños depositados en Obama y sería injusto no reconocerlo. Pero también hay que decir que el nuevo presidente americano ha sido elegido, con una mayoría que no es abrumadora pero muy parecida a un mandato claro, para enfrentarse a unos problemas contemporáneos muy concretos. Podemos ponerle toda la lírica que queremos al tema, ya que disfrutar del momento es legítimo, pero también tenemos derecho a esperar algo más que alegría.

Obama ha dado una campanada sin precedente ni parangón en la historia, pero deberíamos juzgarle por su actuación a partir de ahora. Que se espere tanto de él posiblemente no le haga ningún favor, ya que el riesgo de no estar a la altura es más alto que con unas expectativas más moderadas. Y es más: Obama ha marcado un hito tan importante en la historia que difícilmente podrá superarlo. Es lo que tiene llegar tan alto, que uno sólo puede ir hacia abajo. Pero eso entra en el sueldo del cargo, sobre todo para quien ha perseguido el puesto con tanto ahínco.

En el nuevo presidente americano parece haber material y sustrato para la lucha contra los grandes problemas del mundo, que tienen su origen, pero también sus soluciones, en buena parte en ese país. Como mínimo, Obama parece encarnar un estilo diferente. A fin de cuentas, muchos votantes han confiado en él por considerarlo el menos “contaminado por el sistema” de los aspirantes.

Pero los discursos capaces de generar grandes movilizaciones electorales también tienen el defecto de ser demasiado genéricos y, por tanto, vagos e inconcretos. Obama ha precisado muy poco de sus proyectos e intenciones, más allá de unos enunciados generales, muy bonitos y con los que es imposible no estar de acuerdo, pero que solo el tiempo dirá si se convierten en realidades prácticas y concretas.

Es más, Obama ha ganado con el discurso más adecuado a los tiempos que corren y está por ver si su evidente pragmatismo cuadra o no con los elevados ideales que ha vendido. Por decirlo de una forma comprensible: no es lo mismo comunicar muy bien que se tienen convicciones que tenerlas. Decimos esto porque nada hay más falso que el supuesto izquierdismo o progresismo del presidente electo de Estados Unidos. A Obama no lo han votado millones de blancos conservadores por revolucionario, sino porque encarnaba el cambio necesario. Pero el justo e imprescindible para que las cosas se pongan otra vez en su sitio y vuelva la prosperidad, la tranquilidad y la paz.

Barack Obama ha hecho muchísimo y ha cubierto etapas cruciales hasta llegar a la cima. Pero ahora queda lo más difícil. Algo que todos los políticos, sean de donde sean, deberían tener en cuenta a la hora de otorgar valor a una victoria electoral. Es ese principio tan clásico, pero tan frecuentemente olvidado, de que ganar no es un fin en sí mismo, sino un medio. Un medio, claro, para construir un mundo mejor.

Obama aixeca una onada... de lirisme periodístic

Els titulars de premsa d'avui tenen un nivell líric com feia temps que no llegia o escoltava. I mira, he decidit fer-ne una petita recopilació que publicaré aquest matí més endavant. N'hi ha de gloriosos. De fet, només caldria que els periodistes s'esforcessin tant amb les notícies "normals" com ho estan fent amb aquesta. I no precisament per la poesia dels titulars.

Doncs ja ha guanyat

Foto: Reuters.


Avui llegirem i sentirem titulars èpics. D'aquella èpica no exempta de lirisme, fins i tot en la seva variant arrabatada. Per a mostra un botó: l'edició digital de "El Periódico de Catalunya" titula aquest matí "Ja no és un somni".

Ara que la democràcia contemporània més antiga del món ha fet les paus amb un dels seus fantasmes, arriba l'hora d'exigir realitats i resultats. És molt bonic el que està passant, sí, però hi ha coses que només el temps pot dir. I que com més aviat digui, millor.

A partir d'ara, Barack Obama no ha de ser únicament el primer president negre dels Estats Units. Ja ho és, ja ha passat a la història i està molt bé. No, ara ha de ser un excel·lent president. Pel seu país, lògicament, però sense oblidar que ahir una part del món elegia l'amo del món, com vaig titular aquesta entrada, tot recordant uns professors meus als quals escau a la perfecció la cançó "Cómo hemos cambiado", que cantava el grup Presuntos Implicados.

Potser avui ja podem dir, sense trencar l'ortodòxia que semblava regnar fora d'Estats Units, que Obama no és un polític d'esquerres. I que no és que sigui excepcionalment pragmàtic, és que no és el mateix comunicar bé que tens conviccions profundes que tenir-les. Ja m'entenen.

Algú em preguntarà si no m'alegro de la victòria d'Obama. És clar que sí, dins del poc que m'alegro jo en aquestes qüestions, que tinc tendència a viure amb òptica professional abans que amb les emocions. I és que el cap, quan el tens massa gran perquè et quedi bé cap gorra, ha de servir per a altres coses.

Em permeteu una confessió una mica perversa? M'alegro de la victòria d'Obama perquè fot als que tant deien esperar-la, però que ja tenien composats articles i comentaris per "glossar" la seva derrota. M'imagino (és fàcil) l'argumentari: s'ha demostrat que Estats Units no està preparat per elegir un negre (ui, perdó, un afroamericà) com a president, blablabla... Hi ha persones amb un antiamericanisme, heretat probablement de la seva joventut, capaç d'actuar d'una forma tan contradictòria. Això no vol dir que no hi hagi arguments sobrats per ser antiamericà, sobretot en els temps presents. Però hauríem de recordar que la coherència, que hauria d'excloure desitjar un desastre per tal de tenir tema per a criticar, sempre és un bon assumpte.

Ara ja només queda que un català sigui president del govern d'Espanya. Se'n recorden, oi, de l'acudit? Abans serà un negre president dels Estats Units que un català, president del govern d'Espanya. Doncs ja s'ha complert. Tot i que, ben mirat, em sembla que mentrestant el món ha donat una altra volta i avui potser ens hem de preguntar no per Montilla, sinó pel primer president que pugui tenir una Catalunya independent.

Els que tenim 40 i escaigs anys no ho veurem, gairebé amb tota seguretat. Potser els nostres fills o els nostres néts. Però per primer cop la possibilitat té un punt de versemblança. També és clar que somniar és de franc.

La muntanya russa (3)

I el que són les coses. El famós col·legi electoral que tria, en segona instància, el President, amb Obama pràcticament doblant volta a McCain. I, mentrestant, tots dos pràcticament empatats a vots populars...

La muntanya russa (2)

TV3 acaba de fer (passen cinc minuts de les 2) un "joc de mans" amb les xifres que il·lustra el que volia dir en l'entrada anterior. Han estat una bona estona ensenyant un 21-3 a favor de McCain, sense dir-nos que l'escrutini era de l'1 o del 2%. De cop i volta, la cosa ha passat a ser de 65-21 a favor d'Obama. El percentatge de vot (que hem de descobrir escoltant Ràdio Pirenaïca, és a dir, al web de la CNN, de la CBS o del Washington Post), continua per allà baix de tot. I tan lleugera i frívola era la primera xifra com ho és la segona. Perquè Obama, ni arrassant, triplicarà el resultat de McCain.

Tots som capaços d'entendre que una "nit electoral" té aquestes coses. Però em pregunto perquè cal marejar tant el personal, en base a dades tan minses i poc significatives. I escolteu, que no es refugien en arguments generals, de l'estil "encara és molt aviat", i que diguin el percentatge escrutat. No ve d'un número més i ens faríem càrrec de la realitat d'una forma molt més ajustada.

La muntanya russa de les nits electorals

Les nits electorals són un espectacle bàsicament mediàtic. I, per això, no és estrany que la cosa acabi d'una forma molt diferent a les apariències del principi. Una altra qüestió és que tot plegat sembli una muntanya russa.

Si haguéssim de fer cas als primers escrutinis, els "obamistes" s'haurien de posar automàticament de dol. Però l'embranzida inicial de McCain és més fictícia que real. L'aspirant republicà ha tirat milles allà on ja es preveïa de totes formes. I que coincideix amb alguns dels estats que tanquen urnes més d'hora.

A més, no oblidem que l'espectacle mediàtic obliga a valorar resultats pràcticament des de la primera papereta. Les moltes rucades que es poden arribar a dir, a banda de l'estultícia d'alguns opinadors professionals d'aquí i d'allà, es deuen en part al fet de treure conclusions d'escrutinis que de vegades no arriben ni a l'1% dels vots emesos.

Si hagués de dir com pinta la cosa, tot intentant no dir una rucada excesivament grossa, potser diria que Obama acabarà probablement guanyant, però el resultat anirà més just del que hom pensava. Hi haurà sorpresa? Les sorpreses, per definició, no es poden predir. Però sense excloure del tot la possibilitat, els resultats a tres quarts de dues de la matinada no permeten pronunciar-se en cap sentit. Més enllà, és clar, de dir que, en el fons, malgrat la migradesa de dades disponibles i encara que no ho sembli, s'estan confirmat la major part d'enquestes preelectorals.

Coll avall per a Obama, segons la CNN

M'he resistit a fer pronòstics d'unes eleccions que no són exactament com les nostres. A més, com que no conec pràcticament ningú que desitgi la victòria de McCain, el risc de confondre els desitjos amb la realitat és massa elevat. És més, s'han dit molts tòpics sobre les bondats de Barack Obama que només la realitat, si guanya, podrà confirmar, i s'ha donat per feta una victòria mesos abans d'obrir les urnes.

Però la temptació de comentar la jugada és forta. O sigui, que deixem-nos de manies i anem per feina. Segons l'Election Center de la CNN, Obama ho té tot coll avall. Segons la seva predicció de fa només una estona, el candidat del Partit Democràta no arrassa, però poc li falta. Ho calculen amb el nombre de compromissaris que tindrà cada candidat en el Col·legi Electoral que elegeix realment al President. I surt que Obama assoliria 291 vots (la victòria està taxada en 270), entre segurs i molt probables, per 157 McCain, abans de comptabilitzar els 90 que no estan clars.

És més, dels 291 pronosticats, Obama en tindria 210 de segurs, per només 121 del candidat del Partit Republicà.

El més significatiu és que a McCain no li sortirien els números de cap de les maneres. Ni sumant els 36 delegats que probablement aconseguirà tot i no tenir-los segurs, ni afegint-hi els 90 que estan del tot oberts, aconsegueix acostar-se al llindar de la victòria. És que fins i tot donant la campanada inàudita d'assolir els 90 que, en bona lògica, es repartirà amb Obama en proporcions que ja es veuran, es quedaria en 247.

No voldria fer un excessiu ball de xifres, la interpretació de les quals es complica pel fet de no estar comptant vots populars, sinó uns compromissaris elegits per sistema majoritari. Però amb la salvedat de la fórmula electoral, no deixa de ser com si elegíssim un congrés dels diputats o un parlament, al qual cal tenir majoria per esdevenir president.

Si algun mèrit té el pronòstic de la CNN és que en altres ocasions l'han clavat bastant. Això no és garantia de res, és clar. I ho deixo aquí perquè no em vull entusiasmar amb cap previsió de resultat. No perquè no pensi que, dins del què, és infinitament millor Obama. És perquè en el fons em rebenta molt no poder votar en unes eleccions que m'afecten molt.

Una part del món elegeix amo del món

No voldria recuperar el llenguatge marxista (el de veritat, no pas el de Grouxo), ni la retòrica dels seixanta, que encara cuejava a les assemblees de facultat de fa una vintena d'anys. Però avui me n'he recordat molt d'un parell o tres de professors que vaig tenir a l'Autònoma de Barcelona i que usaven sovint la idea del títol quan hi havia eleccions americanes en perspectiva.

No dic que la frase no sigui exacta i descriptiva, que ho és. El que m'ha xocat molt és constatar el canvi operat en aquell trio Guadalajara de professors, dels quals direm el pecat, però no el pecador. No obstant, qualsevol persona que estudiés Periodisme la segona meitat dels anys vuitanta podrà fer-se una composició de lloc bastant ajustada. Qui els ha vist i qui els veu.

Llavors, assistien a les assemblees d'estudiants com si fossin el Che Guevara i, en la pràctica, gairebé lideraven les revoltes estudiantils d'aquella època. Les propostes més tirades de la moto d'aquelles mogudes portaven la seva autoria intel·lectual: recordo la cara del rector el dia que se li va lliurar un document de reivindicacions, el primer punt del qual era la sortida d'Espanya de l'OTAN i la no incorporació de la dona a l'exèrcit. Un d'ells va arribar a proclamar en una assemblea que no suspenia mai ningú perquè el "sistema", culpable de tots els mals imaginables de la Humanitat, no volia que les classes proletàries gaudissin de títol universitari. Suposo que seria qualificat de reaccionari si gosés qüestionar aquella heroïca contribució a l'emancipació social o afirmés que per alguna cosa eren els professors amb més èxit a l'hora la matrícula (ja se sap, ràdio macuto, que és una de les eines més perverses de l'imperialisme).

Autèntics revolucionaris de saló, vaja. I en el sentit literal, ja que tenien una gràcia especial per no ser-hi mai quan la cosa acabava amb la intervenció de la policia, en una ocasió al menys amb un fart de garrotades. Avui la policia els aguanta oberta la porta del cotxe oficial. Perquè aquella avantguarda del proletariat està avui plenament integrada en el sistema que tan odiaven, si més no de paraula. El que són les coses: d'ideòlegs de la revolució proletària internacional a membres d'un govern burgés i revisionista.

Només es pot dir en favor seu que a l'hora d'instal·lar-se ho han fet en una de les opcions més "radicals" i "folloneres" de totes les opcions instal·lades en el sistema. Com a mínim, no han anat a raure al PP, o directament a Ciutadans, com altres "revolucionaris" de la mateixa facultat de Periodisme de la mateixa època.

Bé, tot plegat no deixa de ser una batalleta, contada amb cert grau de mala llet. Però volia escriure alguna cosa sobre les eleccions americanes d'avui, sense repetir les dotzenes de tòpics que se'n poden dir i que jo mateix ja he usat en anteriors escrits. I mira, a partir d'un enunciat correcte m'ha sortit una evocació de la joventut perduda i els ideals traïts. Ho deixo, m'estic posant massa transcendent.

Obama, a un paso de la historia

Barack Obama lo tiene todo de cara para hacer historia dentro de unos días. Pero quienes dan por supuesta su victoria deberían moderar su entusiasmo, porque el paso que queda por hacer es de una enormidad aplastante. Y además, más allá del simbolismo evidente, y hasta del acto de justicia, lo que necesitamos ahora es un presidente americano que, negro o blanco, tenga la fuerza para sacar al mundo del berenjenal en que se encuentra metido.

Obama manda en las encuestas, de cuyo liderazgo apenas se ha apeado, y ha recibido ya los placemenes de medio orbe. Pero no crean que los elogios europeos por anticipado, o que pidan el voto para él los principales periódicos americanos, le hacen mucho bien electoral. Estados Unidos será la primera potencia mundial, pero sus habitantes son muy suyos. No entenderlo es un error frecuente que cometemos el resto de mortales. Analizar unas elecciones americanas con ojos europeos significa que si la acertamos, será por carámbola.

Sin embargo, hay algunos indicios que apuntan a un deseo de cambio en la sociedad americana lo suficientemente fuerte como para vencer un tabú racial muy arraigado. Cuando Obama era un precandidato semidesconocido, a sus mítines casi no asistían personas de raza negra. Los oyentes mayoritariamente blancos no acudían por el color de la piel del candidato, sino posiblemente a pesar de ello.

La auténtica razón era la misma en la que se estrellaron todas las campañas sobre la inexperiencia de Obama. La cosa deberá confirmarse en las urnas, naturalmente, pero el fracaso de tales estrategias insinua con bastante claridad que al electorado americano no le disgusta un candidato que no tenga nada que ver, o la mínima relación posible, con un establishment político que ha llevado su país a la ruina, amén de embarcarlo en una guerra de la que no sabe como salirse y en un desprestigio internacional sin parangón.

Pero la medida del cambio que puede operarse en Estados Unidos es el elevado número de inscripciones para votar. Como es bien conocido, en ese país no existe un censo electoral en el que estén inscritos “de oficio” todos los ciudadanos susceptibles de ejercer ese derecho. Y muchos no se inscriben para evitarse molestias como ser designados miembros de un jurado, ya que el sorteo para dicha función cívica se realiza entre los listados de votantes. Es decir, que quien se apunta no es por si acaso, sino realmente para votar. Y por eso puede predecirse que la participación va a ser altísima. Y recordar que los grandes cambios se producen casi siempre con participaciones elevadas.

Obama no lo puede tener más fácil. Su órdago al racismo americano tiene visos de éxito por llegar tras uno de los peores gobiernos de la historia americana, tan quemado que a ninguno de sus miembros se le ocurrió, ni siquiera por error, postularse para la presidencia. John McCain es, sin duda alguna, lo mejor que podía pasarle al Partido Republicano, pese a sus errores de campaña y a su menor carisma, aunque sus perspectivas no son excesivamente halagüeñas. Pero al aspirante demócrata le queda lo más difícil: convertir en realidad una elevada expectativa. Porque Obama lo tiene todo de cara, sí, pero experiencias como la reelección de Bush en 2004, cuando ya no engañaba a nadie, nos dicen que en ese país, para lo bueno y para lo malo, cualquier cosa es posible. La capacidad de movilización de los sectores más conservadores de la sociedad americana no debería ser despreciada en absoluto.

Sin embargo, no se trata sólo de eso. Se puede entrar en la historia de muchas formas. A fin de cuentas hasta el actual presidente americano va a tener su rinconcito en ella. Otra cosa es la valoración que se le reservará, claro. Obama acaricia la presidencia americana en un momento especialmente difícil, pero ideal para el triunfo electoral de alguien con su discurso. La política americana se mueve en ciclos que alternan la exaltación del patriotismo y la política exterior con el retorno a la economía y la política interna, esa que, mal traducida del inglés, adjetivamos como doméstica. Como sucedió cuando Bill Clinton derrotó a Bush padre, sin ir más lejos.

Es más, quienes no somos norteamericanos no deberíamos olvidar que nada de lo que ocurra en este primer martes tras el primer lunes de noviembre, nos es indiferente. Como en tantas otras ocasiones, la actual gripe mundial comenzó con un resfriado en Estados Unidos. Dado lo que nos jugamos, y dado que no podemos participar en la toma de esa decisión, al menos hay que pedir a quienes sí pueden que lo hagan de la mejor forma posible. No vamos a recomendar el voto, claro. Si no lo hemos hecho con nuestros propios comicios abiertos, donde sí podemos votar...

Pero como mínimo nos gustaría confiar en que los electores norteamericanos transmitirán un mensaje muy claro a quien sea que decidan convertir en su presidente. Es ese mensaje tan sencillo de que ciertas cosas no deben repetirse.