Una metàfora sobre la crisi

Els bancs, i uns polítics porucs sinó còmplices, són els principals responsables de l’actual crisi. Bé, també unes 400 persones que, llevat d’algun cas puntual, no sabem la cara que fan, però que són l’encarnació física de l’especulació. Ells i uns quants milers d’acòlits que els fan la feina quotidiana, és clar.

Però que aquests siguin els principals no vol dir que no hi hagi altres culpables, potser en un grau inferior. La gent, les persones normals, no som del tot innocents del que està passant. Hem viscut anys immersos en una ficció que ens venia algú altre, però que compràvem amb deler. Amb els resultats que eren de preveure i que el temps ha confirmat, perquè en aquesta vida poques hi ha més perilloses que creure’s ric.

Els paranys d’aquesta ficció han estat diversos: les hipoteques inflades, la creença que la propietat immobiliària era un patrimoni que es revaloritzaria indefinidament o el fet de viure per damunt de les nostres possibilitats de forma estructural, gràcies al crèdit presumptament barat. Però avui els voldria contar una petita faula sobre el perill de creure’s ric. Una faula real que és una de les millors metàfores sobre la crisi que conec.

El meu poble (Calafell) és un dels que més va viure la bogeria immobiliària d’anys enrera. Va haver-hi un moment en què estaven obertes 200 agències immobiliàries, quan, per exemple, només hi havia 96 botigues d’alimentació. I no és que a Calafell no mengem, és que molta gent sense antecedents, formació o experiència va voler pujar al carro d’un negoci que reportava grans beneficis. Volien fer-se rics, ni més ni menys. De vegades, sense cap altre fonament que una mescla de contemplació de l’entorn i enveja de la vairant insana: si el veí havia aconseguit tocar calers, nosaltres no podíem ser menys.

Hem viscut en una ficció de riquesa. I no hi ha res més perillós que creure’s ric

Moltes persones que tenien un negoci el van reconvertir al nou manà providencial. I el cas que els explicaré no és únic, però sí molt il·lustratiu del que pretenc explicar-los. És el cas d’un petit empresari d’un altre sector a qui les coses li anaven raonablement bé, amb un local de propietat situat per a sort seva en un lloc immillorable. Quan vaig veure que despenjaven el rètol original vaig dubtar si la cosa havia fet fallida o si era algú altre que es deixava emportar per la temptació del diner fàcil. Era la segona opció, com podran imaginar-se.

La immobiliària resultant va ser com tantes altres que van sortir com a bolets en aquella època no tan llunyana. Dues taules, quatre cadires i un expositor al minúscul aparador. Poc més que un “xiringuito”.

Però això no és el pitjor. El tema és que el propietari no havia venut encara un sol pis que ja s’havia comprat un cotxe espectacular. Més ben dit, l’havia finançat a compte de la futura riquesa. Van abundar altres manifestacions d’aquesta versió particular del compte de la lletera. Com podia un flamant empresari immobiliari viure a un ritme que no fos aquest?

El final de la faula és previsible. Estava escrit en el seu mateix inici. Les immobiliàries autènticament professionals van saber recular a temps: potser per això són les que han sobreviscut. Al protagonista d’aquesta faula, la crisi li ha passat pel damunt, com a tants altres. Ja fa dies que el cotxe va ser embargat pel banc. El local, que valia una petita fortuna gràcies al seu emplaçament, també. El rètol encara hi és, com el recordatori que presideix la porta de l’infern (abandoneu tota esperança els que entreu aquí).

I el nostre home? Doncs arruïnat i devent moltíssim al banc. Però encara amb sort perquè tenia un ofici que ha pogut tornar a exercir. Això sí, a un local de lloguer de mala mort i guanyant molt menys que abans de deixar-se dur pel que ha acabat sent un malson. Sí, és una bona metàfora que ajuda a entendre què ens ha passat. Inclòs el final.

Publicat a El 3 de Vuit (23-1-2012)