He tornat a fer de periodista després de més de quinze anys

Fa molts anys que vaig deixar el periodisme, per dedicar-me als gabinets de premsa i, després, a la meva empresa d'assessoria de comunicació. Hi ha vells companys que no entenen que em consideri antic periodista (i actual consultor de comunicació). Pensen que continuo sent periodista i que, encara que no treballi pels lectors, oients o espectadors, sinó pels clients que em paguen, no deixo de fer una mena de periodisme. Alguns caps de premsa es consolen pensant que són "periodistes de font", un eufemisme que no comparteixo.

I saben perquè? Perquè tot i que uso eines periodístiques, també en faig servir moltes que no en són. Quan ajudo a preparar el qüestionari d'una enquesta d'opinió, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan organitzo una campanya publicitària o dissenyo un anunci, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan aconsello un client com ha de menar la seva relació amb els mitjans de comunicació, què hi té a veure això amb el periodisme?

I encara que usi eines periodístiques, no és per fer periodisme. Un col·lega de fatigues va explicar-m'ho un cop amb una metàfora més o menys entenedora. Una cosa és engegar-li un tret a algú, i una de molt diferent ser el cirurgià que extreu la bala i cus la ferida. Tot té a veure amb la bala, sí, però les professions no poden ser més diferents.

Els explico tot això perquè he tornat a fer de periodista per un moment. I perquè continuaré fent-ho amb caràcter puntual en els propers temps. Aquest divendres passat, vaig publicar al setmanari de Tortosa "La Veu de l'Ebre" una entrevista. Una entrevista autèntica, amb un periodista que pregunta i un entrevistat que contesta. I mentre res no es torci en faré una al mes. Els entrevistats seran, en principi, persones nascudes a les Terres de l'Ebre que estan "exiliades" professionalment a altres llocs del país o, fins i tot, de l'estranger. Al damunt de tot, la imatge mostra la primera.

M'ha agradat molt tornar a exercir la professió original que vaig elegir. Ni que sigui per unes hores, he recuperat l'alegria (era una alegria, sí) d'explicar coses. Una part de l'alegria ve del fet que he tornat a exercir el periodisme en la publicació on vaig començar a escriure notícies, fa ja trenta anys (com passa el temps) quan era un adolescent que pràcticament encara no s'afaitava.

La premsa no passa per bons moments, i la comarcal encara menys. La crisi s'acarnissa especialment amb mitjans modestos, que no tenen el mateix coixí financer ni la influència (capaç de generar ingressos) dels grans mitjans de masses. Però igual que necessitem qui ens expliqui què passa al món, ens cal també algú que ens expliqui què passa al costat de casa. Una altra cosa és que haguem de canviar les formes d'explicar-ho i els canals a usar, tot sabent també que avui el consumidor d'informació no necessita obligatòriament intermediaris.

La meva contribució és modesta (una entrevista al mes), però ara que calen moltes mans per apuntalar les coses, aquí estan les meves per ajudar en la mesura del possible. No obstant, més enllà d'aquestes consideracions, el que volia compartir són les emocions que m'ha produït tornar als orígens. Per moltes voltes que faci el món, i per lluny que ens hagi portat la vida, oblidar d'on venim és imperdonable. Diuen que de vegades el romanticisme és un luxe i que s'ha de ser pràctic. Però hi ha moments que creus, i sents, que no.