El tabú de la mobilitat laboral

 

Vagi per endavant que no estic a favor de les retallades. Ni per elles mateixes, ni per les formes, ni per la reiteració de globus sonda destinats a acoquinar el personal i aplanar el camí a altres mesures que colen com a més toves. No nego que la situació és greu i que potser calen mesures dramàtiques, però no necessàriament les que s’encaparren a presentar com a única fórmula possible. La via cap a la recuperació de la dreta europea porta de moment al que porta: més recessió i més atur, sense resoldre realment la fallida de les finances públiques. I ja en veurem els resultats a llarg termini, tot i que els efectes ja s’insinuen ara mateix. Tenim mala peça al teler, sí.

Però algunes qüestions que surten a la superfície dins del tsunami retallador crec que mereixen, si més no, l’honor de la discussió. Que es plantegin amb mala fe no vol dir que no siguin temes que caldria pensar-se. El més evident em sembla que és la mobilitat geogràfica dels treballadors. Sóc conscient que poso sobre la taula un autèntic tabú, però que un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens haurem de replantejar, i no tan sols al sector public.

Tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant fins i tot possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet aquesta opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme de vegades és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit i el valor, fins i tot l’heroïcitat, dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda.

Però què fem quan això no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, de les que trepitja ulls de poll, però penso que molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

La mobilitat laboral és una bèstia innombrable a casa nostra. Tant la geogràfica com la funcional, més potser la geogràfica. I fins a cert punt és comprensible, perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. En particular, ens calen canvis profunds en la nostra mentalitat immobiliària. I assumir que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%). Entre altres motius, a banda lleis favorables als inquilins i seriositat general del mercat, perquè la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

També ens calen altres canvis. Per exemple, hem d’anar-nos fent a la idea que les feines ja no són per tota la vida. Ni al mateix lloc on vam començar a treballar, ni la mateixa mena de feina. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i segurament no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.