divendres, d’octubre 26, 2007

La ceguesa amb el general Cabrera (1)

Ahir es va iniciar una interessant controvèrsia als comentaris del bloc de Gustau Moreno, La Marfanta, a propòsit del general carlí Ramon Cabrera Griñó. Un servidor de vostés va comentar que Cabrera era el producte més semblant a Hitler que havien parit les Terres de l'Ebre al llarg de tota la història, i això va provocar que dues o tres persones em saltessin d'immediat a la jugular. Es pot seguir l'intercanvi dialèctic subsegüent clicant aquí.

Jo mateix he explicat en diferents ocasions els motius que fan absolutament inexplicable aquesta mena de síndrome d'Estocolm que alguns tortosins tenen amb el general Cabrera. I vull afegir un matís important que també he fet anteriorment. Jo no estic en contra dels congressos d'història o dels centres d'interpretació del carlisme, en el quals Cabrera ha de tenir un lògic protagonisme. Estic en contra que tals iniciatives esdevinguin homenatges a un salvatge.

Em fa la impressió que el bon crèdit de què gaudeix el general Cabrera, encara avui en dia i fins i tot entre persones joves i d'un progressisme bastant radical, és fruït de la ignorància. N'hi ha prou d'informar-se sobre les autèntiques "gestes" de Cabrera per sentir-ne vergonya i per desterrar, per sempre més, qualsevol consideració positiva que ens pugués despertar el personatge. Jo he fet aquest exercici, saníssim, i no em sento acomplexat per compartir-lo.

Ho diré en un titular perquè s'entengui més clar: que el general Cabrera fos tortosí no és un motiu per encobrir les seves salvatjades, sinó per a sentir vergonya.

També vull reiterar que és possible que, a més de la ignorància, la glorificació del general Cabrera es degui a l'autoengany. És raonable pensar que una ciutat que ha tingut un passat bastant esplendorós, però que pateix un present galdós i un futur incert, busqui referents amb què reivindicar-se. Però la desesperació és mala consellera. La falta d'expectatives pot fer que la nostàlgia ens jugui males passades.

El cas de Cabrera no pot ser més evident. L'autoestima col·lectiva toca fons quan s'ha de recórrer a funestos personatges com aquest. I un no pot evitar preguntar-se si no hi ha altres persones que mereixin molt més un homenatge o ser convertides en estendard del que calgui. És més: és molt millor no tenir res a commemorar (que no és el cas, precisament), que commemorar a energúmens com Cabrera.

Una ciutat que ha estat exemple històric de convivència entre religions, o que ha donat investigadors mèdics que han fet descobriments que han salvat milions de vides, ha de tirar de beta d'un protofeixista? No sé si això és carlisme sociològic, però segur que és un símptoma molt preocupant d'alguna cosa que és més que decadència.