diumenge, de setembre 02, 2007

Estem maleïts, però algú deu tenir la culpa, no?

Ahir a la tarda vaig tenir una interessant controvèrsia, mitjançant els comentaris del bloc La Marfanta, a propòsit del pregó de la festes de la Cinta. En concret, sobre l'afirmació del pregoner, el poeta Gerard Vergés, que devem ser un territori maleït pels múltiples projectes que han constituït o poden constituir una agressió per a les Terres de l'Ebre.

Vaig discrepar obertament de la idea de què tot sigui fruït de la fatalitat o de l'acció unilateral de governs que, siguin del color que siguin, no ens estimen i ens volen tots els mals. La tesi que mantenia, i que reitero aquí, és que si els diferents governs s'han vist amb cor d'anar-nos col·locant els morts que ningú no vol és perquè aquí mai no han faltat classes dirigents disposades a quedar-se'ls. En alguns casos, per no tenir més intel·ligència política que la de dir "sí, senyor". En altres, per mirar només pels interessos propis i no pels generals.

Els antecedents històrics es remunten a molt abans del Pla Hidrològic. Vaig citar el projecte de refineria dels anys 70, que es va acabar construint a Tarragona, però pel qual va lluitar amb ungles i dents el franquisme tortosí. Sort que no se'n van sortir. No obstant, no oblidem que aquell desastre que es va evitar no pretenia realment ni el progrés econòmic ni la creació de llocs de treball, sinó la venda d'uns terrenys molt determinats.

Podríem citar també el minitransvasament. A mi, a Calafell sí que me'n fa de servei, i disculpin-me que ho digui tan clar. Quan estic a Tortosa, no sé trobar-li la gràcia a les sèquies i als canals pavimentats. Sense negar la transcendència econòmica general que té l'agricultura a la zona, de tot això només se n'han beneficiat uns quants. Bàsicament els que sempre es beneficien de les coses.

Per no fer-ho llarg, ahir acabava recomanant que cal més autocrítica i més senyalar amb el dit als enemics de casa. Perquè si no, la fatalitat, o fins i tot el centralisme, esdevenen pretextos per despistar al personal sobre la responsabilitat de cadascú. Que la gent normal ens creguem que a fora no ens estimen els va de primera als que volen dissimular que no són precisament innocents en tot plegat.

Com ja hi estic acostumat, no em va sorprende que algun "personajillo" (serà personatge quan deixi l'anonimat) desautoritzés les meves opinions pel fet de viure (jo, no ell) a Calafell. L'opinió és lliure, però penso que comentaris com aquest retraten més al que els fa que al destinatari. En tot cas, a mi l'intent m'importa ben poc i em deixa indiferent. Si el comento és perquè el crec representatiu d'una mentalitat molt negativa. De la mateixa mentalitat que fa possible que creguem que l'enemic només està a fora i que els nostres mals mai són culpa nostra.

Vaig posar l'exemple del que ha passat a Calafell en els anys que fa que hi visc, per il·lustrar el meu pensament. Vaig arribar a Calafell fa onze anys i érem uns 8.000. Avui, passem dels 25.000. Sense comptar l'estiu, és clar, quan la cosa arriba als 200.000. El poble està destrossat, el paisatge és un miratge del que era, ens hem convertit en una ciutat dormitori a la qual gairebé no li queda ànima, tenim el pitjor de viure a una ciutat, però res de la part bona... I per a molts calafellencs de tota la vida la culpa és dels de fora que han vingut a viure aquí.

Quin valor! O quina barra. Aquest creixement esbojarrat no ha estat decidit per la divina providència un dia que tenia una mala estona. Té responsables molt concrets. I no són només l'Ajuntament i la seva política urbanística o la voracitat de les promotores immobiliàries. És que, com a tot arreu, si les constructores poden comprar terrenys per edificar és perquè algú els ven.

Els que ara tant es lamenten són els mateixos que s'han anat venent el poble a trossos. Ploren desprès d'haver fet caixa. Però la culpa, desprès, és dels de fora que venen aquí a comprar-se un pis. És un estat d'opinió generalitzat, que comparteixen persones de bona fe que no saben ni que vol dir el verb especular. Però a alguns els ve molt bé que la gent en general s'equivoqui d'enemic.

Tot això que he dit sobre Calafell és només un exemple il·lustratiu. Qualsevol persona que el vulgui llegir sense perjudicis (en particular, sense perjudicis sobre bons o mals tortosins, o tortosins que viuen fora), sabrà extreure'n les conclusions oportunes. No falten precisament exemples de com funcionen aquestes coses a les Terres de l'Ebre, al Penedès o a qualsevol racó de Catalunya.

2 comentaris:

el Mèlich ha dit...

Hola Toni. Estic d'acord en els teus plantejaments.
Penso com tu, i ho practico, que l'autocrítica és la clau.Em refereixo a la crítica que pregunta allò de'n Kenedy :"Què has fet tu per al teu poble".
Però tu ja saps que parlar clar i dir algunes veritats elementals costa car. El poder no les suporta i el poble no les escolta.

Del tema de l'aigua de l'Ebre, un dia en vaig parlar amb una amiga de la meva filla que compartia pis a Barleona.

Va ser un plantejament elemental.
Ella és tortosina i detractora afèrrima del trasvassament.
Li vaig plantejar, simplement: "Tu has vingut aquí des de Tortosa. Vius a Barcelona tot l'any. Has portat els 100 litres i escaig d'aigua diaris que necessites?" (La xicota es dutxava dos cops al dia, Mitja hora d'aigua a doll).
"Com que tu no els has portat algú ho ha de fer no? i d'on els ha de treure?"

Em va endinyar tota aquella parafernalia demagògica dels impostos, dels seus drets, de les obligacions dels polítics...etc.
Però no em va dir d'on ha de treure l'ajuntament de Barna, l'aigua que ella balefia (de l'argot de l'Argentera que vol dir malgasta)

Sense més comentaris.
Salut!!
J.Mèlich

Toni Gallardo ha dit...

El tema del tranvassament, i altres de semblants, és bastant més complex del que sembla. I els propis opositors al Pla Hidrològic van saber-se adonar que amb determinats arguments no anaven enlloc.

Pel que fa a dir la veritat i a practicar l'autocrítica, què t'he de dir que tu no sàpigues. En realitat a pobles com el nostre no cal ni tan sols burxar dins de la ferida: n'hi ha prou amb intentar treballar correctament i decentment per a fer-te segons quins enemics.

No obstant, també penso que certes trompades acaben sent beneficioses. Potser dolen en el seu moment, però resulta que a llarg termini no és que ens haguem fet persones més formes, sinó que som més feliços. Això de que el temps posa a tothom en el seu lloc és una gran veritat.

Per acabar sobre el tema de l'autocrítica: l'honradesa intelectual és una disciplina molt difícil i posar-se-la a la boca no vol dir practicar-la realment. A Calafell també tenim molts bocamolls, amb una memòria molt selectiva sobre les seves accions i covardies, però que pretenen viure tota la vida de la renda d'un dia que van posar els collons damunt la taula.