dijous, de maig 28, 2009

Europa no conecta (1)

Falta poco más de una semana para las elecciones europeas y la triste constatación es que la victoria va a corresponder a la abstención. Quienes pronostican sólo el 60% de abstención son unos optimismas de mucho cuidado, o más bien elementos partidarios que, haciéndose pasar por expertos en demoscopia, intentan animar el cotarro para salir menos perjudicados del desastre. Europa no motiva más que a una pequeña fracción de europeos, pero, como de costumbre, quienes se dedican profesionalmente a estos temas son los que menos hacen para reconducir un camino errático.

Naturalmente, la noche de las elecciones oiremos muchos lamentos. Se harán llamamiemtos floridos a la reflexión. Algo tenemos que hacer, nos dirán. Y luego, como pasa siempre, los lágrimas de cocodrilo se secarán más rápido de lo que tardan en derramarse y los llamamientos harán eco en el vacío. Y no harán nada, salvo tal vez constituir un grupo de trabajo o de expertos que se reunirá durante meses y meses, costará un pico y acabará concluyendo que algo hay que hacer. Puede incluso que sugieran algunas medidas (no esperen mucho más que cuatro tópidos ya oídos), que nunca se convertirán en algo práctico.

Así de cruda es la realidad de las cosas.

Evidentemente, los votantes no tenemos perdón de Dios. Somos nosotros quienes nos abstenemos, a fin de cuentas. Quienes decidimos que la playa es una alternativa más atractiva que las urnas. O que eso de que Bruselas nos cae muy lejos y, a veces con mucha razón, que todavía ahora no sabemos para qué sirve. Y cabe preguntarse si eso de que los partidos no consiguen hacernos vibrar la fibra (que no lo hacen) no es un pretexto comodón.

Pero aunque los votantes no seamos inocentes, no es gratuito recordar que quienes peor se lo montan son quienes, en teoría, deberían estar más interesados. Aunque como ciudadanos seamos unos impresentables, que encima nos quejaremos de que por los resquicios de la abstención se nos cuele de refilón la extrema derecha, quienes deberían estar más preocupados son unas cuantas docenas de profesionales de la política, los partidos y las instituciones. Dado que no lo están más que retóricamente, es que no les importa ni siquiera a título de mantener en pie su negocio. Pésima señal, si las cosas comienzan por aquí.

divendres, de maig 22, 2009

"Anatomía de un instante", gran lectura

Ja vaig acabar fa dies la lectura de "Anatomía de un instante", l'última obra de Javier Cercas, i tenia pendent de completar el comentari que vaig fer després de les primeres pàgines. La feina no em deixa gaire temps per escriure i, a sobre, estic embarcat en altres guerres digitals. Però aquí va el que em vaig comprometre a explicar.

Continuo sense tenir clar com m'he de referir a una obra que no és un llibre d'història ni una novel·la. El mateix autor, que al principi de l'invent reconeix no tenir-ho clar, acaba al final apostant per dir que és una novel·la i que una novel·la era la millor forma d'explicar coses que van passar aquell 23-F, que no el 23-F mateix. Sincerament, de ficció n'he trobat poca en aquest llibre o no l'he sabut detectar, que també podria ser. Si em veig obligat a adscriure "Anatomía de un instante" a un gènere, diria que es tracta d'una crònica o d'un assaig, escrit, això sí, amb floritures literàries de nivell. No cal confondre-ho amb un dels molts llibres d'investigació i de pseudoinvestigació que al llarg dels anys s'han publicat sobre el 23-F. És una cosa diferent, que mescla una interessant anàlisi psicològica d'alguns dels protagonistes d'aquella jornada nefasta, especialment dels que van ser-ho sense voler, amb una autèntica autòpsia de les rucades comeses per pràcticament tothom entre 1979 i 1981, que van desembocar en el cop d'Estat d'uns eixelebrats.

Per oferir un resum, em quedo amb tres idees principals:

–"La placenta del golpe". El títol del primer capítol no pot ser més clar i autoexplicatiu. La pràctica totalitat dels que pintaven alguna cosa a Espanya en aquells anys es va lliurar a aventures polítiques que van propiciar el resultat final. Hi havia tanta gent intentant salvar Espanya, que al final van sortir al carrer, pistola en mà, els que sempre la volen salvar per la via bèstia.

–El paper del Rei. Jo mai m'he acabat de refiar de la versió heroïca sobre el paper de Joan Carles de Borbó aquella nit. Però he de reconèixer que Cercas la clava amb un argument que em desarma. El Rei va fer també molt el ruc en els temps previs al cop i, per usar les paraules del autor, potser va permetre, o no va impedir, que algú donés per suposat que avalava alguna solució rara a la greu crisi política, econòmica i social d'aquell moment. Però Cercas ens recorda que si el Rei hagués estat a favor del cop, aquella nit n'hauria tingut prou amb deixar fer. Els militars l'haurien obeït igual i fins i tot amb més alegria. I és veritat.

Em continua quedant el dubte, però, de si l'elecció reial d'aquella nit era realment entre deixar fer o ser l'heroi de la democràcia (arriscant l'afusellament), o més bé entre continuar al cotarro durant molts anys o ser un rei amb tots els poders durant sis mesos (i tenir sort de sortir-se'n només amb un exili).

–El retrat excepcional de Suárez. De fet, la pràctica totalitat del llibre gira a l'entorn de la imatge del llavors president del govern restant assegut al seu escó, mentre els guàrdies civils disparen i els diputats (excepte Carrillo, Gutiérrez Mellado i el mateix Suárez) es tiren a terra. Cercas busca explicar aquest gest i aquí és quan "Anatomía de un instante" és converteix en un gran llibre. Potser la conclusió més descarnada és que en aquell moment un franquista de pedra picada com Suárez era, a l'hora de la veritat, el més demòcrata de tots.

Plantejaments com aquest darrer són potser la principal aportació de "Anatomía de un instante". Javier Cercas no descobreix res ni aclareix els punts encara foscos d'aquelles trames. Però diu clar i en veu alta certes coses que molt rarament s'han dit amb tanta claredat. El 23-F s'ha "ornamentat" amb un munt de mites sense base. I ara que els anys han passat i se suposa que allò és molt díficil que es repeteixi, per no dir impossible, està molt bé recordar que en aquells anys, per dir-ho de forma elegant, molta gent es va equivocar molt. I que certes pel·lícules explicades desprès no eren per covardia o per una major o menor convicció democràtica, sinó per tapar jocs de mans que evidenciaven una "tonteria" que a tots aquests se'ls va passar de cop amb els primers trets.

Tampoc estic del tot d'acord amb la defensa de la Transició que fa Cercas. L'autor reconeix que va ser imperfecta i que no tot es va fer bé. No hi puc estar més d'acord. Anava a escriure que no subscrivia la tesi de l'autor, segons la qual avui no ho faríem millor. Però després d'haver escoltat la major part del recent debat de política general al Congrés (em van els vicis durs, com es pot comprovar), i de llegir els diaris cada dia, no sé ben bé què pensar.

Em quedo amb un últim argument en pro del llibre. Cercas ens recorda que Suárez era mirat amb menyspreu per molta gent, pel seu passat franquista, els seus orígens humils o la seva escassa formació. Els que es veien amb cor de portar la democràcia a Espanya i consolidar-la eren legió. Suárez, amb mètodes atropellats i caòtics, però d'una eficàcia excepcional, ho va fer en onze mesos. No li perdonaven els que una mica més i es carreguen la democràcia que tant defensaven.

És en aquest punt que Cercas ens recorda que la tasca política requereix d'unes virtuts que no sempre es troben en la formació universitària, el pedigrí ideològic o en venir de casa bona. En definitiva, el polític té la funció de conciliar allò que és irreconciliable, segons l'autor (i ja és això, sí). I conclou que fer això, en aquelles circumstàncies requeria estar fet d'una pasta especial. I en particular tenir un coratge que altres que en presumien, no tenien en realitat.

Cito una excel·lent frase per acabar: hi ha qui ho sap tot, però no entén res. Suárez era dels que sabia poc, però entenia les coses. I va començar a caure en picat el dia que va voler saber i va deixar d'entendre. Estic d'acord amb la metàfora de Cercas, que és molt més que un mer joc de paraules.

No cal dir que recomano la lectura de "Anatomía de un instante". Potser no passarà a la història de la literatura, però és una lectura més que agradable i interessant. Jo em posaré el llibre a la maleta aquest estiu, quan marxi de vacances, per tornar-me'l a llegir amb tranquil·litat.

dilluns, de maig 11, 2009

La multa a Ascó: ni una rascada a la pintura

Tornen a trompetejar els mitjans de comunicació la música de la multa més alta de la història. Estem parlant d'Ascó 1 i de l'increïble episodi d'una fuga de partícules radioactives i dels més increïbles silenciament i ocultació. De vegades, un es pregunta què s'ha de fer en aquesta vida perquè les coses tinguin conseqüències. Conseqüències reals i significatives, no teòriques sancions espectaculars que no constitueixen ni una rascada a la pintura dels responsables.

No ho dic perquè el ministeri d'Indústria ja hagi rebaixat de 22 a 15 milions d'euros l'import de la sanció que proposava el Consell de Seguretat Nuclear. Ni ho dic per les rebaixes que hi haurà, fruït dels recursos administratius i judicials. Ni tan sols pel percentatge de la facturació del benefici de l'empresa explotadora (l'Associació Nuclear Vandellòs-Ascó) que signifiqui la sanció, sigui quin sigui el seu import final.

És que n'hi ha prou de repassar els beneficis que van tenir el passat 2008 les empreses propietàries d'aquesta associació: el benefici net d'Endesa va ser de 7.169 milions d'euros i el d'Iberdrola, de 2.860 milions. No he volgut treure el percentatge perquè no m'agafi mal de panxa, però qualsevol persona, armada amb una calculadora, pot arribar a les conclusions pertinents. Sort que la crisi ha fet caure el consum elèctric.

El que deia al principi: ni una rascada a la pintura. Poc més es pot dir.

dissabte, de maig 09, 2009

El "Guggenheim" que volen aixecar a Tortosa



L'altre dia vaig anar a Tortosa i a la fira Expoebre vaig poder veure la maqueta i algunes imatges del projecte de seu dels serveis territorials de la Generalitat a les Terres de l'Ebre. L'edifici s'ha d'aixecar al carrer Montcada, on hi havia la meva escola, el col·legi de La Mercè, els exalumnes del qual portem un any de moguda intensa. Poc hi ha a dir de l'ús del solar, atès que de l'antic casalici poc se'n podia salvar. I si més no, s'acabarà aquella espècie de "forat de la vergonya" que dol als que el recordem com un punt ple de vida.

És més, la recuperació dels nuclis històrics en decadència també es fa amb mesures com aquesta. Potser no tothom té l'obligació d'apostar per anar a viure al nucli antic, sobretot quan la seva degradació ha arribat a determinats nivells. Però sí que podem esperar que l'Administració hi faci alguna cosa. Ni que sigui, és clar, per esmenar l'error, aquest sí històric, d'haver-lo deixat malaguanyar.

Tampoc tinc res en contra de l'arquitectura ultramoderna, tot el contrari. Moltes vegades no n'hi ha prou amb instal·lar un gran equipament públic per regenerar una zona. Convé també que l'impuls sigui en totes les direccions possibles i l'arquitectura contemporània és una eina habitual en aquests processos de regeneració. L'exemple del Guggenheim de Bilbao, amb el que alguns tortosins s'han referit al projecte de la Generalitat, no pot ser més evident.

És més, no sóc especialista en la matèria, però el meu criteri és el següent: o la novetat s'integra molt ben integrada en l'entorn, de forma que no es noti, o, si no, ha de "cantar", ha de significar un contrast que, aleshores sí, ha d'estar ben a la vista.

Tortosa no és Bilbao. Les situacions no són exactament les mateixes, tot i que hi ha una mínima coincidència de recuperació d'espais urbans degradats. Tampoc tinc clar si unes oficines administratives poden equiparar-se a un museu com el Guggenheim pel que fa a trencar les dinàmiques de gueto que acaben produint-se en barris que han estat marginalitzats. Dic tot això, perquè constato que hi ha certa controvèrsia sobre el projecte arquitectònic.

Allà mateix a Expoebre, vaig presenciar una discussió bastant encesa (molt educada, però d'alta intensitat) entre un partidari i un detractor del "Guggenheim tortosí". No és que estiguessin en desacord sobre l'estètica de l'edifici. No, que va, més aviat els agradava a tots dos. El problema radicava en el plantejament que l'arquitecta autora del projecte, Carme Pinós (vegeu aquí la seva web) fa de l'edifici. Segons la seva docta opinió (ho dic sense cap ironia), cal que el nou edifici tapi tot el possible la imatge de degradació del seu voltant.

I cal dir que sí, que l'estampa que ofereix tota aquella zona és feridora. Però no creu la senyora Pinós, arquitecta de renom internacional i reiteradament premiada, que el problema no s'arregla dissimulant-lo? No creu que si l'entorn ofén a la vista el que cal fer és posar-lo al dia, salvant el que s'hi pugui salvar i sacrificant el que ja no té remei?

I em sorprén perquè sóc un modest i moderat admirador del treball d'aquesta arquitecta, molta obra de la qual es pot trobar passejant a Barcelona, al districte de Ciutat Vella, on ha ajudat a recuperar espais també molt degradats. I igual no ho he sabut entendre, però més aviat m'havia fet l'efecte que la senyora Pinós era partidària de fer córrer l'aire, d'obrir espai perquè el nou edifici no tapés res, sinó que si de cas irradiés nova vida a l'entorn. Insisteixo que igual m'equivoco, segurament és això, però m'havia semblat entendre que aquesta era la idea del seu projecte a la Boqueria. Igual és que la part del darrera del mercat, que va remodelar, ja li van donar aplanada i neta d'allò que feia mal a la vista. Igual.

No tinc res en contra del projecte. Tot el contrari, a primera vista m'agrada. Però no puc compartir la idea que s'hagi de tapar res. A aquestes alçades tindrem vergonya? De què? D'haver marxat de viure del nucli antic, com va fer la meva família quan jo era encara petit? De no haver-hi tornat quan ens vam independitzar (alguns directament vam marxar de Tortosa)? D'haver deixat perdre un barri on, amb totes les seves limitacions, encara feia goig viure? De no haver conservat un patrimoni històric i monumental que seria un argument turístic de primera? D'haver fomentat des de l'Ajuntament nous eixamples als anys vuitanta quan la població no mantenia ni el creixement vegetatiu, tot precipitant que el barri es buidés literalment de gent? Potser per això ara ens consolem amb la idea que la degradació del nucli antic ja va començar quan es van tirar a terra les muralles?

Tampoc es tracta de fer aquí cap diatriba sobre la història recent de Tortosa, ni vull posar més en evidència la meva ignorància arquitectònica. Però sí que diré que, tot i que m'agrada l'edifici i considero encertada l'aposta per revitalitzar el nucli antic, com a cortina la trobo francament una mica cara.