Aquest Sant Jordi m'he comprat l'últim llibre de Javier Cercas, "Anatomía de un instante". No és que m'hagi deixat emportar per l'ambient, sinó que el gratíssim record que em va deixar "Soldados de Salamina" em fa tenir interés per llegir qualsevol cosa de l'autor, inclosos els seus articles de premsa.
Aquesta passada nit he començat el llibre sobre el 23-F. He trobat una mica embolicada la presentació i autojustificació de l'obra que en fa el propi autor. Cercas no és historiador, sinó novel·lista, però aquesta darrera obra no és ben bé una novel·la, tot i que tampoc un llibre d'història. És un híbrid molt complicat, com el propi autor reconeix en les primeres pàgines, i no em formaré una opinió sobre el resultat fins que passi la darrera pàgina.
No obstant, he començat a fruir de la forma d'escriure de Cercas. "Soldados de Salamina" em va captivar per un estil que al principi sembla molt indirecte, però que va pujant d'intensitat fins arribar a moments literaris excepcionals. Tinc la sensació que hi ha una tècnica repetida: començar el llibre explicant com (més que perquè) ha estat escrit. No sé si és una ressonància d'Umberto Eco, que va començar "El nom de la rosa" explicant les fictícies circumstàncies en què havia començat a tramar aquella brillant història sobre l'Edat Mitjana. Literatura sobre literatura. Molt d'Eco, sí. En tot cas, a Cercas li funciona bastant bé l'esquema.
Tinc també la sensació, o si més no això espero, que "Anatomía de un instante" tindrà el crescendo que tenia "Soldados de Salamina". L'escriptura de Cercas va enganxant de mica en mica. No ho notes al principi, però al final quedes atrapat en una xarxa que et fa difícil deixar la lectura. Un professor meu de literatura de fa molts anys, Manel Ollé, explicava la diferència entre conte i novel·la amb un símil de boxa: a la novel·la es guanyava per punts; a un conte s'havia de guanyar per KO. L'experiència de "Soldados..." em va demostrar que és possible anar marcant punts un a un, com qui no vol la cosa, però acabar amb un KO espectacular, una traca final d'altíssima intensitat. Que ningú es confongui, però, amb això de la traca: intensitat no és el mateix que efectisme i Cercas també n'és un bon exemple.
En "Anatomía de un instante", si més no, la cosa, com dic, arrenca molt semblantment. I ja des de la pàgina 14 o 15, es veu que la història va guanyant força. No sé si arribarà al nivell de "Soldados de Salamina", perquè la seva culminació, d'una intensitat excepcional sense la qual potser no seria tan una gran novel·la, és difícil de superar. Aquelles darreres pàgines són del millor que he llegit mai, i no serà que no hagi llegit coses.
Potser ho fa que "Soldados..." era una fabulació al voltant d'un episodi històric, discutit, però relativament menor, que en tot cas aguantava molt bé una ficció detectivesca sobre les seves circumstàncies. No sé si el 23-F aguantarà igual de bé una novel·la que, com el mateix autor, reconeix, no és ben bé una novel·la. Ni ben bé cap altra cosa, de fet, i si ho dic amb aquesta contundència és perquè el propi autor no ho té clar i no s'està de confiar-nos els seus dubtes i temences sobre el resultat de tot plegat.
De moment, però, tot plegat promet. Ja n'explicaré el balanç final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada