diumenge, de febrer 27, 2011

Els impostos tenen sexe

El mes passat vaig escriure sobre el copagament sanitari i, entre altres perles, posava en qüestió que a aquestes alçades de la pel·lícula la sanitat universal i gratuïta es pogués considerar una conquesta social. No m’han dit fatxa els meus amics sindicalistes, com em temia. La crítica m’ha vingut d’un economista que, en contra del que podria fer pensar la seva professió en els temps que corren, és d’esquerra. I de la varietat de pedra picada.

En la seva opinió, l’Estat del benestar serà una conquesta social mentre la fiscalitat sigui progressiva. És el que un servidor també escrivia: la base de l’invent és que els serveis ens igualin, mentre que la contribució al seu manteniment depén de la capacitat de cadascú. I que sigui progressiu significa que no contribuim en un percentatge igual per a tothom, sinó que a més renda, major percentatge. En fi: món occidental, socialdemocràcia i altres solfes com aquestes.

Però com també deia, tot plegat és més teòric que real. Ho és en el cas dels serveis. No hi ha millor exemple que l’escola concertada, on l’aportació pública per plaça és superior a la del propi sistema públic. Però resulta sagnant en el cas de la fiscalitat. Hi ha arguments sobrats per defensar que la fiscalitat ha perdut progressivitat coincidint amb l’onada neoliberal (de liberalisme bèstia) que postula que el mercat és com el pare d’aquell anunci d’una asseguradora, que ho arreglava tot, tot i tot.

Seria fàcil despatxar-ho recordant que el gruix del PIB (les grans fortunes, perquè ens entenguem) tributa a un simbòlic 1%, gràcies a l’engany del rap de les sicav. Però la cosa va més enllà de la confessió d’un fracàs (o de la renúncia voluntària) que són les sicav.

L’afany populista per reduir l’IRPF ha matat la seva ànima progressiva. Ha baixat per a tothom, sí, però el factor significatiu és la proporció en què ha baixat per cada segment de renda, netament beneficiosa per a les rendes més altes.

Unes rendes que també “rasquen” de la supressió de l’Impost de Patrimoni i  de la desaparició en combat del de Successions. Que tothom pagui menys en general, com en el cas anterior, és un fals consol. Les rendes altes tenen vies d’optimització (així en diuen) que no són a l’abast dels simples mortals i el seu resultat, el que cal esperar en conseqüència. Tot dins de la més estricta legalitat, per a més escarni. Recentment m’ha tocat pagar Successions per la mort de la meva dona. I saben què? Que m’he arribat a sentir mil·lionari fins que ho he pensat bé i m’he sentit imbècil.

Ho remata el traspàs de càrrega fiscal de la imposició directa a la indirecta, que és linial per a tothom. L’IVA no distingeix entre rics i pobres, o classes mitjanes. Ja sé que ho saben i no pretenc donar-los lliçons fiscals, sinó mostrar una paradoxa. La renda disponible (la que ens podem gastar en vicis com menjar, vestir-nos o tenir sostre) depén sempre dels impostos, perquè és la renda bruta sense aquests. Però que una fiscalitat progressiva accentui les diferències socials, ni que sigui a l’hora de poder consumir..., té el seu què “neocon” i segur que fa feliços elements (dir-los persones és un oxímoron) com Xavier Sala Martín.

I com que no ens aconformem amb un desastre normal i corrent, si podem aconseguir una autèntica catàstrofe, com combatem el dèficit fiscal? Doncs pujant l’IVA (o els impostos especials sobre certs productes de consum) sense tocar l’IRPF ni la resta d’imposició directa.

Sovint es diu que els pressupostos públics tenen ideologia. Ho recordaran: és allò que al pressupost és on es concreten les prioritats i sensibilitats de cadascú. Però la fiscalitat també en té d’ideologia. Hi ha una fiscalitat d’esquerres i una de dretes. El principal problema és que avui sigui pràcticament impossible distingir-les. Alguns són de dretes sense saber-ho o pensant-se fins i tot que són d’esquerres. Però això ja és una altra història.

dijous, de febrer 24, 2011

Quatre coses sobre el 23-F (i 2)

Tenia catorze anys, però em sembla que no era com els nascuts després de 1981 que avui han entrevistat a un canal de televisió: un ha confòs el colpista del tricorni i el bigoti amb l'actor Fernando Tejero. Per aquella època un servidor ja havia participat en alguna pintada i havia ajudat a penjar alguna pancarta. Quan d'adult algú m'ha atribuït idees conservadores o ser de dretes, hauria d'haver-li explicat el contingut de tals pintades i pancartes. Però és que fa molt que no desmenteixo coses que no són certes. Els desmentits no sol·licitats, que volen dir el que volen dir, ja se sap...

Els meus pares tampoc eren precisament de dretes. Els meus records més matiners sobre l'ambient polític a casa era sentir-los a la mitjanit escoltant les notícies en espanyol de Ràdio París. A l'estiu amb una calor espantosa, perquè calia tancar el balcó i les finestres, no fos cas que l'emissió se sentís des de fora. Eren anys en què s'havia de fer el que s'havia de fer, però navegant molt i sense buscar-se més problemes dels que ja hi havia.

I la batalleta que ells mai no expliquen i que es mereixeria un reconeixement, vist que la Creu de Sant Jordi va tan barata: quan van obrir el seu negoci l'any 1967 a Tortosa, li van posar el nom i el rètol en català. Situem-nos en l'espai i en el temps, si us plau. Les pressions perquè rectifiquessin van ser bèsties. En realitat, l'Ajuntament els va amenaçar amb no donar-los el permís d'obertura si no li posaven el nom a l'establiment en castellà. Pensin que es tractava d'un sant (era el del que donava nom al carrer), però ni així afluixava la burocràcia franquista local.

Només puc dir que van aguantar i que se'n van sortir (i orgullosíssim que n'estic). Durant prop de quinze anys, fins bastant després de la mort del dictador, al carrer Sant Pere de Tortosa van conviure unes plaques municipals que identificaven la via com a "calle San Pedro" i un local que, sense complexos, retolava la seva entrada com a "Bar Sant Pere".

L'episodi de l'obertura va passar quan alguns nacionalistes apareguts un cop mort Franco, a casa parlaven en castellà i en general gaudien d'una vida confortable sense mullar-se per la democràcia (d'això no se'n pot estar orgullós, però allà ells, mentre no enganyin ningú).

De la tarda d'aquell 23 de febrer, recordo que estava fent deures de l'Institut. Érem a casa la meva germana i jo i una tia que vivia amb nosaltres. Els meus pares eren al negoci. Se m'ha borrat bastant com vam tenir coneixement del que passava a Madrid. Crec que va ser que algun client els ho va dir als meus pares i aquests van engegar immediatament la ràdio. I sembla que la meva mare va pujar a casa (vivíem tres portes més enllà) i ens ho va dir.

Llavors vam ser nosaltres (la meva germana i jo) qui vam engegar la ràdio i la tele de casa, però allà poca informació se sentia. La tele (l'única de l'època) era ocupada militarment i donaven documentals i música. El dial radiofònic era pràcticament un desert. A Tortosa se sentien les emissores que se sentien i aquestes tampoc van ser un prodigi d'informació, si més no les que captàvem amb el nostre aparell. Ja sé que ara tothom va escoltar-ho en directe per la SER, però crec que cal posar l'afirmació en certa quarantena: moltíssima gent assegura que va veure-ho per televisió en el mateix moment que passava, quan aquella votació que va acabar com el rosari de l'aurora no es transmetia en directe. Però aquesta "elaboració" posterior dels fets és molt comú en successos que colpegen emocionalment les persones, sobretot a partir de l'entrada en l'equació dels mitjans de comunicació.

Recordo alguns patiments que hi havia a casa. Els meus pares no van tancar el bar fins que va ser l'hora habitual. No recorden que baixés l'afluència de clients. És a dir, tot bastant normal dins de les circumstàncies. Això sí, les converses no tractaven d'altra cosa. Però l'endemà la meva mare i la meva germana havien d'anar a Tarragona perquè a la meva germana li fessin unes proves mèdiques. La meva germana, amb 11 anys, no parava de preocupar-se per si no podien tornar i es quedaven penjades a Tarragona. Al final no va passar res i tant l'anada com la tornada van ser del tot normals.

El 24 de febrer al matí, un servidor va anar cap a l'institut Joaquín Bau de Tortosa, on estudiava primer de BUP. Valent nom el del centre, per cert: el del cacic local per excel·lència, l'home de la dictadura de Primo de Rivera a Tortosa, i destacat dirigent del règim franquista des del primer govern de Burgos.

També feia primer de BUP, si bé en una altra classe, una filla d'un dels militars colpistes, el capità de la Guàrdia Civil Francisco Acera Martín, que comandava la caserna de Tortosa. La veritat és que no recordo amb claredat si la noia va anar a classe aquell dia, però crec que sí. No es tracta de posar-se amb ella pel que va fer el seu pare, però atés que la mossa publicava poemes al diari "El Alcázar", no diria que se'n sentís orgullosa, però gaire fàstic tampoc no li devia fer. Episodis posteriors confirmarien aquesta impressió. Tampoc tinc ganes de tenir un mal sopar aquest dissabte vinent: fem una trobada d'antics alumnes i me la trobaré a taula, segons veig a la llista d'assistents confirmats.

El meu petit acte de rebel·lia d'aquell dia va ser escapar-me de classe per anar a comprar un diari. Al quiosc que hi ha a la plaça Joaquín Bau (ja veuen que a Tortosa el tema és recurrent). Em vaig comprar l'AVUI. Que el diari fos en català (de fet, l'únic que hi havia en català a l'època) formava part d'aquella declaració d'intencions. Quan tens 14 anys potser no tens recursos per raonar adequadament perquè fas les coses, però de vegades, deixant-se portar pels impulsos, expliques molt més que amb tres milions de paraules.

Aquell dia vaig decidir també que em faria periodista. Sembla ser que des que tenia set anys havia dit que m'agradava aquesta professió i a setè d'EGB vaig arribar a muntar una revista a la meva escola: una edició única, perquè no hi havia recursos per estirar-ho, però també perquè a l'escola predemocràtica no podia demanar-se-li més. Però com tot infant vaig canviar moltes vegades de decisió. Potser hauria estat un bon metge o un bon advocat (professions amb les que vaig festejar algunes temporades), però no hauria estat tan feliç. Ho dic amb retrospectiva i assumint que fa anys que vaig deixar el periodisme, per una espècie de succedani emparentat que és la consultoria de comunicació: eines molt semblants, però objectius moooooooolt diferents.

Aquell 23-F, sense arribar a explicar-m'ho jo mateix com he pogut fer després, vaig entendre, o si més no intuir, que la informació és vital per a una democràcia. Thomas Jefferson, el tercer president dels Estats Units, deia que preferia una dictadura amb diaris que una democràcia sense. Bé, ho trobo un pèl exagerat i possiblement un mer joc de paraules (Jefferson també deia que l'única veritat que publicaven els diaris eren els anuncis, i no sempre). Però hi ha un significat profund en la sentència, que vaig llegir per primer cop anys després de 1981, quan estudiava Periodisme a l'Autònoma, que em sembla vàlid.

Ara no treballo ni en pro de la veritat ni per als meus lectors o espectadors, sinó per als clients que em paguen (i miro de ser un mercenari bo, si és que això no és un contrasentit). Però em queda un cuc a dintre que mato dedicant temps i diners, fins on puc arribar, a ajudar la causa de la llibertat d'informació. No és mala consciència per no fer de periodista, sinó un ofici una mica més mesquí. És que continuo pensant que, com vaig escriure una vegada (perdonin l'autocita), la llibertat d'expressió és comestible.

Molt sovint, quan els polítics, els sindicalistes o els intel·lectuals estan silenciats (de vegades a l'exili o al cementiri), qui denuncia les dictadures o les corruptel·les del poder són uns pocs periodistes, que adquireixen la categoria d'herois fent simplement la seva feina, que no és altra que la de contar el què passa i per què passa. És el que vaig aprendre aquell 23-F de forma intuïtiva, però que el coneixement posterior d'aquella història i el raonament m'han confirmat després. Qui es va mullar aquella nit per la democràcia? Qui va donar la cara de veritat? Mentre uns fugien o amagaven arxius, o esperaven esdeveniments per decantar-se, uns pocs sindicalistes de CCOO van voler sortir als carrers de Catalunya i encara els van parar. A més, alguns periodistes se la van jugar amb edicions especials amb titulars de portada contra el cop d'Estat. Ara sabem que no van ser tots i que alguns que se les donen de ser els periodistes més influents d'Espanya (paraules pròpies) aquella nit no van parar de posar excuses. Un tema d'ous, pel que hem sentit aquests dies.

dimecres, de febrer 23, 2011

Quatre coses sobre el 23-F

En fa trenta anys, que és una xifra rodona, però no un aniversari rodó (25, 50...). Però sembla que ens hagi agafat a tots unes ganes de recordar-ho que no m'acabo d'explicar sinó és per l'afany dels mitjans de comunicació que tenen l'ocasió de fer-ne reportatges, inclosos els de lluïment. No tinc clar que venguin més diaris o que aconsegueixin més oients, televidents o lectors a internet per aquestes publicacions. Però ja em sembla bé. És un material informatiu que agreixo i que fa de bon llegir, encara que en aquest trenté aniversari les "novetats" reals siguin escassíssimes i pertanyents a un anecdotari més o menys irrellevant.

Tots sabem què va passar el 23-F. Ho hem vist tantes vegades per televisió, ho hem llegit en tants de llibres i en tants de reportatges "commemoratius" que ens queden pocs dubtes, tot i sospitar que alguna cosa deu quedar encara per explicar. Per això, cal esperar que de tant en tant apareguin llibres com el de Javier Cercas, "Anatomía de un instante", que si més no té la valentia, o l'atreviment, de posar sobre la taula tres o quatre coses de les que piquen, no tant sobre els fets com sobre les seves causes últimes. Entre elles, si el paper dels polítics del moment va ser tan heroïc com de vegades es vol fer creure. I no ho dic perquè s'amaguessin sota l'escó: em sembla que, enfrontats a ràfegues de metralleta, ho hauríem fet tots. De fet, el rar és que el pànic, comprensible i justificable, no hagués provocat alguna desgràcia.

No, si Cercas punxa en alguna cosa és en el fet de recordar que la major part d'allò que en diuen "classe política" (quina expressió més horrorosa) va fer molt el ruc a partir de les eleccions de 1979 i va tenir moltes idees que, sent generosos per no carregar la mà però amb tota justícia, podríem qualificar de pintoresques. La situació prèvia al 23-F era difícil i fins i tot dramàtica, però els invents que circulaven com a solucions màgiques per posar-hi remei no podien portar res de bo. Quan l'assalt al Congrés dels Diputats, alguns dels presents devien pensar que la idea tan pretesament bonica d'un govern de concentració amb un militar de prestigi al capdavant (De Gaulle i tot allò) els havia acabat petant a les mans de la pitjor forma possible. Ja sé que és molt bèstia el que diré ara, però l'acoquinament d'aquelles hores de segrest va ser un càstig molt apropiat per als desvaris previs d'alguns dels segrestats.

No ho faré més llarg, perquè tampoc cal oblidar que en aquesta vida es pot donar un cop d'Estat, però que en absolut és obligatori. Els culpables van ser els colpistes i que quedi clar. Una altra cosa és que usessin com a coartada el clima de catàstrofe que fins i tot des de dins de la UCD s'havia sembrat per carregar-se a Suárez. Això no vol dir ser un colpista, però quan un vol forçar un canvi de govern i diu que al preu que sigui, és quan sorgeixen els Tejeros i altres espontanis, més o menys organitzats. De moment, però, la irresponsabilitat política, encara que sigui extrema, no figura en el Codi Penal.

En una entrada posterior, explicaré quatre coses de com vaig viure-ho jo.

dimarts, de febrer 01, 2011

Que no li diguin copagament

És un fantasma que treuen a passejar de forma cíclica. Però només n’ensenyen la punteta i, al final, tot queda en no res. Perquè el fantasma, que atén per copagament sanitari, és molt impopular. I no és impopular perquè siguem uns desagraïts que no sabem valorar el molt que es preocupa el sistema per nosaltres, sinó perquè les premisses amb què justifiquen l’invent són falses. I de tota falsedat.

Consti que no estic en contra d’un pagament simbòlic (un euro la visita) per tal de posar ordre. Seria una mesura suficient per dissuadir els que van al metge a passar l’estona. Que tristament n’hi ha, com demostra el fet que quan juga el Barça l’afluència a urgències cau en picat. Però també dic que una mesura així pot aplicar-se el dia que l’atenció bàsica no sigui una presa de pèl (no poden donar-te hora per quan la malaltia ja s’haurà resolt sola, en el sentit que sigui), que no et deixa més alternativa que “abusar” del sistema i anar a urgències.

Però el plantejament que ens ha fet el nou conseller de Salut no és exactament aquest.  Segons l’honorable Boi Ruiz, rebem molt a canvi de 1.200 euros anuals (calculo que serà la quota mitja) i potser ens ho hem de pensar. Però el supòsit es desmenteix ell mateix. La Seguretat Social es finança només en un 10% de les quotes que cobra. Però el 90% restant no surt de Lourdes ni de la màquina d’imprimir bitllets del Banc d’Espanya. Surt, com qualsevol persona s’imaginarà, dels nostres impostos. I el que passa és que, com a qualsevol país civilitzat i/o occidental, tothom rep els mateixos serveis, si més no en teoria, i contribueix al seu finançament segons la seva capacitat econòmica.

Per tant, com tothom pot entendre també, ja copaguem de fet. Amb la quota i amb els impostos. O “tripaguem”, si considerem la quota patronal com un element diferenciat de la quota obrera. Que no li diguin, doncs, copagament. Per això, si el conseller de Salut m’envia la “factura informativa”, jo faré el mateix que el 1995, quan al lloc on vivia llavors van fer una prova pilot: li contestaré amb una còpia de les meves declaracions tributàries i una carta en la qual, molt educadament això sí, li demanaré que no em perdoni més la vida.

Sí senyors, l’Estat no ens regala res. El sistema de protecció universal i gratuïta no és una concessió graciosa de ningú, ja que el paguem fins a l’últim cèntim de les nostres butxaques. La qual cosa fins i tot fa dubtar (els meus amics sindicalistes em tornaran a dir fatxa) que se’n pugui parlar com a una conquesta social, si més no amb propietat.

Dit això, reconec que, tot i que es tracta d’una qüestió de concepte, no ens podem quedar en l’epidermis de la denominació. Perquè, un cop deixat clar tot l’anterior, continuem tenim un problema de dèficit que no resolem canviant-li el nom a les coses.

Però cal dir que de feina en poden fer molta, sense anar a allò aparentment fàcil. La despesa sanitària es pot reduir a nivells més raonables que els actuals. I no es tracta d’excloure’n immigrants (un altre dia parlarem de la hipocresia sobre aquest tema), com també se suggereix. No, podríem començar examinant què costen les coses a la sanitat catalana. Els recomano la lectura dels informes anuals de la Sindicatura de Comptes. Sé que són documents feixucs, però contenen petites perles que justifiquen l’estona invertida. Per exemple, la de descobrir que hem privatitzat la prestació d’alguns serveis per estalviar i que la cosa, per aquells misteris inexplicables de la vida, ens acaba costant més calers. O que certs equips li costen a la Generalitat un 20% més que a la sanitat andalusa. Del mateix fabricant, del mateix model i marca i fins i tot del mateix proveïdor. I no és que la sanitat andalusa sigui un model de contenció i responsabilitat. Sociovergència sanitària, em diuen? Ja podria ser, sí.

Publicat a El 3 de Vuit