diumenge, de setembre 28, 2008

Vandellòs no tiene derecho a quejarse

El Ayuntamiento de Vandellòs se está mobilizando para conseguir que la central nuclear situada en su municipio cambie su nombre. Aduce su alcalde que los constantes incidentes de esta instalación perjudican la imagen turística. Pero siendo ésto verdad, Vandellòs no tiene derecho a quejarse ahora.

Vandellòs ha estado casi cuatro décadas beneficiándose de esa vecindad ahora incómoda. El Ayuntamiento ha recibido dinero a espuertas tanto por vía fiscal como por las compensaciones extraordinarias que reciben los municipios con centrales nucleares en su territorio. No ha sido menor el maná caido del cielo en forma de gastos que las eléctricas asumen para tener contento al personal y que incluye desde las fiestas mayores a la construcción de piscinas. Y es más, Vandellòs, como todas las localidades en su situación, han desconocido durante más de una generación lo que es el paro.

No estamos en contra de todo ello. Si alguien debe sacrificarse por el interés general, asumiendo en primera línea una actividad con riesgo potencial, merece ser recompensado adecuadamente. Pero cuando uno se ha beneficiado tanto de algo, al punto de convertirse en su principal abanderado ante el mundo, no puede decir que la cosa no va con él cuando surgen las dificultades.

Que nadie se confunda sobre lo que queremos decir. El Ayuntamiento y los ciudadanos de Vandellòs tienen perfecto derecho a exigir la máxima seguridad. Incluso la obligación, si mucho nos apuran. Pero precisamente ahí es donde cabe hacerles la principal crítica, porque anteponen la imagen a la seguridad. No hablan de resolver el problema, sino de maquillarlo. En definitiva, quieren lo mejor de ambos mundos. Y por ello hay que considerarles no como desagradecidos, sino como irresponsables.

dissabte, de setembre 20, 2008

Així les gasta Esperanza Aguirre




Llegeixo a un parell de diaris digitals l'anècdota principal del congrés del PP de Madrid. L'aparició d'Alberto Ruiz Gallardón, el gran rival d'Esperanza Aguirre (no explícitament, però tampoc cal, ja s'entén), ha estat saludada amb l'emissió per megafonia de la cançó The winner takes it all, una composició d'ABBA. Anava a dir que era un dels seus temes més populars, però hi ha algun tema del grup suec que no sigui popular?

La selecció musical seria el de menys si no fos per la lletra del tema en qüestió. I en particular per la guerra soterrada que Gallardón i Aguirre es porten entre ells es de fa anys i panys. La lletra, entre altres perles, conté una frase que resa textualment: "El guanyador s'ho emporta tot, el perdedor s'encogeix davant de la victòria, aquest és el seu destí".

Que l'elecció d'aquest tema tenia molt mala intenció, o si més no que podia ser molt mal interpretada, no és un invent dels adversaris del PP. El congrés madrileny de la colla de Rajoy n'anava ple. Aguirre, com és costum en ella, va tirar pilotes fora, sense que mai sapiguem si realment ha tirat la pedra o no. En tot cas, davant de certa mena de coses, i a la vista dels antecedents, tenim bastanta llibertat de pensar el que vulguem.

I jo ja no sé si sorprendre'm de la malícia d'alguns personatges, i de fins on l'arriben a portar, o meravellar-me de l'habilitat per a la guerra psicològica, feta fins i tot amb certa gràcia innegable.

diumenge, de setembre 14, 2008

Què hauríem d'esperar de l'escola

Voldria aprofitar l'inici del curs, demà dilluns, per dir unes poques coses sobre el que hauríem d'esperar de l'escola a aquestes alçades de la pel·lícula. Qui pensi que parlaré de l'absurd calendari escolar o dels horaris decimonònics, o que esperi alguna diatriba sobre els papers que corresponen a l'escola i a la família, no cal que segueixi llegint. Tot i tenir opinions fermes al respecte, són discussions que ja no em motiven, bàsicament perquè un es cansa de lluitar contra actituds immobilistes i de conveniència i comoditat, per molt que vinguin embolcallades amb l'excusa perfecta d'allò que és millor per als nostres fills i filles.

No. Posats a no sortir-me'n, prefereixo mirar una mica per damunt de l'horitzó i buscar, si de cas, una línia d'atac que no sigui la frontal. De fer servir el cap per a alguna cosa més que portar gorra, ara, en llenguatge políticament correcte, se'n diu reflexionar. No sé si això meu són reflexions o algunes idees més o menys connexes, que se m'acuden com si fos el jenet d'un cavall desbocat. Però si algú vol compartir-les, aquí van.

Què hauriem d'esperar de l'escola del segle XXI, doncs? Doncs alguna cosa més del que habitualment n'esperem, que, diguem-ho tot, s'acaben resumint en un seguit de tòpics pobres en qualitat (tipus l'escola forma, és la família qui ha d'educar) i quantitat (no arriben ni a la mitja dotzena).

He de reconèixer que en aquestes qüestións estic bastant inspirat per un sensacional discurs que va pronunciar, aviat farà un any, el director d'un institut de Calafell. Ho vaig explicar en el meu bloc personal i si a algú li interessa pot llegir-ho clicant aquí. La meva inspiració ve del fet que el director, que atén per Manolo Gómez, va tenir l'excepcional habilitat de reunir en una breu intervenció una colla de conceptes importantíssims, explicats de la forma més senzilla i accessible possible. Però no va ser un mer resum dels tòpics a l'ús. El Manolo Gómez va saber donar algunes claus fonamentals sobre aquesta escola que hauria de ser del segle XXI i que en tants aspectes és encara la del XIX.

Em costa resumir en una frase la tesi principal d'aquell gran discurs. Més aviat he preferit extractar algunes idees fonamentals i adobar-les amb les meves opinions:

–Davant dels canvis que viu la societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat. És una qüestió cabdal, que no pot ser més sagnant si considerem que la tendència a continuar allà enrera és molt viva a l'escola, tot i les freqüents apel·lacions (retòriques?) a la renovació.

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir. No pot ser més evident. La societat que està naixent permet, potser per primer cop a la història, que els canvis siguin possibles des de la iniciativa pròpia, sense esperar revolucions ni altres mandangues, i de fer fàcilment la bola grossa compartint el coneixement.

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud. No hi puc estar més d'acord. Està molt bé que els nostres infants pugin amb referents morals, però això no hauria de ser excusa per formar futurs ciutadans obedients i acrítics. En un moment en què tot és superguai (supersolidari, supersostenible...) fins al punt de no voler dir ben bé res, no hauríem d'oblidar que també ens calen persones inquietes, curioses i crítiques. Perquè al final, si ets de les persones que es queden amb la primera moto que et venen, és indiferent que la moto sigui políticament correcta.

–Igualtat d'oportunitats, equitat, cohesió social, millora de la convivència..., no han de ser meres paraules. Dit en plata, les bones intencions no serveixen per a res si no figuren en els pressupostos públics. És una argumentació que m'arriba directament al cor. És una reflexió (ja m'ha sortit la paraula de marres) que comencen a fer veus preclares de la nova esquerra europea. Són els que diuen que l'esquerra no ha de deixar el discurs de l'eficàcia com a patrimoni exclussiu de la dreta. O que reclamen que no s'ha de dir una cosa des de l'oposició i una altra des del govern: suposo que aquesta idea sonarà molt als lectors antitransvasistes d'aquest bloc. O que la generositat verba no resol els problemes pràctics, o sigui el que deia al principi d'aquest punt.

Ja sé que sembla que hagi parlat més de política que d'educació, i últimament la política cotitza molt a la baixa. Però és evident que una part del problema que està per resoldre correspon a la política. No tota, és clar. Si alguna conclusió final en treia el Manolo Gómez és que aquestes objectius haurien de ser compartits per tota la societat.

Un bon article que posa el dit dins de l'ull de la crisi

Xavier Salvador és un periodista econòmic del diari "El Periódico de Catalunya" que escriu articles d'opinió que llegeixo freqüentment i amb delit. Joaquín Romero és un col·lega seu que treballa a la mateixa secció al qual també segueixo de tant en tant. Però he de reconèixer que Salvador em té una mica enganxat. Els seus comentaris sobre l'actualitat econòmica tenen la gran virtut de ser comprensibles per al públic general. I, a més, pot ser que allò que es diu estigui dit amb molta elegància i finor, però gairebé sempre tira amb bala.

Aquest diumenge, Salvador publica un article que recomano vivament. El podeu llegir en castellà clicant aquí, o en català, aquí. La tesi que hi manté és tan senzilla com demolidora. Tots els que ara criden per la intervenció de l'Estat perquè els tregui les castanyes del foc, són si fa o no fa els mateixos que, en època de vaques grasses, abominen de l'Estat i pensen que només fa nosa. En resum, liberalisme d'oportunitat.

Les crisis són situacions en què afloren aquesta mena de plantejaments. El pànic els agafa sobretot als que anaven més sobrats. És clar que, més que d'espant, és una qüestió de cara dura. Ja saben, és allò de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. I és que són capitalistes, però no rucs.

dissabte, de setembre 13, 2008

Nos lo ponen fácil para la demagogia

Si nos diera por ahí, no podríamos tenerlo más fácil para un poco de demagogia. Sería tan fácil vincular la desfachatez con que los partidos se han repartido los asientos en el nuevo Consejo General del Poder Judicial, con la irrisoria multa al juez del caso Mariluz... Sin embargo, puede que la demagogia esté en los hechos.

Los medios otrora palmeros del actual Gobierno, los que ahora lo tildan de patético, han calificado de desfachatez el cambio de cromos acordado. Casi lo único bueno que puede decirse del Gobierno en este tema es que la desfachatez ha sido cosa de todos los partidos que han conseguido meter baza.

A alguno de los nuevos consejeros no se les conoce otro mérito jurídico relevante que la posesión del carnet de su partido. Y algunos lo han reconocido con sorprendente franqueza. Ello, por no hablar del pago por los servicios prestados a magistrados relacionados con las más delirantes tramas conspiratorias sobre el 11-M: lo mínimo que puede decirse es que los rebolcones sufridos por sus sagaces investigaciones permiten dudar de su prestigio y capacidad profesional.

En definitiva, quienes todavía intentan comprender las raíces profundas de la abstención electoral podrían pescar en estas pantanosas aguas. La designación por cuotas partidistas de los organismos presuntamente independientes del Estado hace que muchos ciudadanos se pregunten para qué hace falta ir a votar, si luego los partidos van a mercadear con el apoyo recibido.

Mientras los partidos se dedican al compadreo para repartir altos cargos del Estado entre amigos y conocidos, la Justicia sigue avergonzándonos casi a diario. Incapaz de sacarse de encima los casos pendientes, nos sonroja además de tanto en tanto con auténticos esperpentos. La multa irrisoria al juez que no dictaba orden de encarcelamiento para sus propios condenados es una burla a la decencia.

¿Una cosa no tiene que ver con la otra? Puede parecerlo, pero no es así. En el país en que vivimos, que algo esté escrito en una ley y publicado en el Boletín Oficial del Estado no significa necesariamente nada. Y la designación de órganos del Estado con procedimientos de república bananera es plenamente coherente con los resultados que cosechan dichos órganos en su labor diaria.

divendres, de setembre 12, 2008

Sobre les exageracions disparatades i les 2.000 abdominals diàries d'Aznar

Que José María Aznar està en bona forma física és una evidència que salta a la vista. No cal veure'l en banyador, per exemple en les fotos que avui publiquen alguns mitjans de comunicació. Es nota fins i tot quan va vestit de carrer. Que l'esport practicat sigui "pijo" no li treu mèrit als beneficis de practicar-lo. Aznar fa exercici regularment i per això als 55 anys es conserva molt bé. No diré que sigui l'encarnació de la salut (ja té "palmeros" que ho fan, com veurem a continuació en aquesta entrada), però si el personatge no fos tan antipàtic es podria tirar d'ell com a exemple, fins i tot publicitari, de com madurar de forma activa i saludable.

Però no hi ha cap necessitat d'exagerar, ni de caure en el ridícul. L'afirmació, en boca del seu entrenador personal, que Aznar fa 2.000 abdominals diàries no pertany a la categoria d'exageració típica de caçadors o de pescadors, per citar la casuística més habitual. No. Pertany a la categoria de l'exageració disparatada. A aquella mena d'exageració que, fins i tot en el remot supòsit que fos veritat, no se la pot creure ningú. No és estrany que el mitjà de comunicació que ha aixecat aquesta "exclusiva", sense renunciar a publicar-la fins i tot amb certs honors, se n'hagi rigut a base de bé.

La veritat és que a mi això de les 2.000 abdominals diàries m'ha recordat quan Franco caçava milers de pardals o de conills en una sola sessió de cacera. O quan pescava tonyines que pesaven tones i tones. Als panegiristes del dictador no els importaven algunes evidències molt senzilles: per exemple, que el canó de l'escopeta s'hauria fos per rescalfament de tant de disparar molt abans d'assolir el récord, o que l'Azor hauria fet aigües pel pes de tanta tonyina. Ja sé que la comparació entre Aznar i Franco té molt mala llet. Però en realitat és una comparativa no tant entre animals com entre animalades.

dijous, de setembre 11, 2008

Que Air Berlín se n'assabenti del poc rendible que és el català


La companyia aèria Air Berlín porta temps negant-se a usar el català. Avui, coincidint amb la Diada (només una coincidència?), aquesta aerolínia ha anunciat als quatre vents que el català no és rendible. No s'han quedat contents amb això, sinó que els seus responsables a Espanya s'han embrancat en una discursiva inexplicable (podeu llegir aquesta notícia d'Europa Press clicant aquí).

Llegint les manifestacions del director per Espanya i Portugal d'Air Berlín, que atén per Álvaro Middelmann, m'ha vingut a la memòria el numeret de l'expresident d'Endesa, Manuel Pizarro, el dia que va sortir amb la Constitució a la mà a oposar-se a una OPA. No ho entenc. Si Pizarro o Middelmann deien i diuen parlar com a empreses privades, perquè carall s'han d'embolcallar amb banderes? Perquè no es poden limitar a defensar el que creguin que hagin de defensar, sense necessitar d'insultar la intel·ligència de ningú?.

No obstant, crec que als catalans se'ns presenta una immillorable oportunitat de demostrar-li a Air Berlín que, efectivament, som un mercat molt poc rendible. "Nadie obliga a volar con Air Berlín. El que no quiera, que no vuele", proclama el director hispànic d'aquesta aerolínia. Doncs bé, és molt fàcil. Jo no hi penso volar.

No es creguin vostès que faig cap acte heroic. Ni tan sols estic disposat a posar uns euros més per donar-me el gust. I no és per falta de convicció. És que no cal. Una ràpida recerca m'informa de les següents dades, que poso a la disposició de qui li pugui interessar. Per anar aquest cap de setmana (anada divendres, 12; tornada, diumenge 14) a Berlín, des de Barcelona, la companyia Air Berlín ens demana 518 euros per persona en l'opció més econòmica. El mateix trajecte en les mateixes dates i condicions (perquè sigui comparable, és clar) costa 414,98 euros amb Easyjet, companyia que, a més a més, ens permet comprar el bitllet en una web en català.

És que fins i tot és més barat anar amb Lufthansa (314,16 euros), que certament no ens atén en català, però tampoc no toca el que no sona ni fa discursos incendiaris.

Ja veuen el fàcil que és. Jo dubtava de qualsevol campanya d'aquesta mena si als catalans ens tocaven la butxaca. Però, vaja, si donar-nos el gust de no viatjar amb Air Berlín encara ens pot sortir més barat, i a sobre viatjant amb una companyia que sí que ens atén en català..., doncs no sé que més es pot demanar.

dimarts, de setembre 09, 2008

Té propòsit d'esmena el PP?

Qui esperava alguna cosa de la renovació del Consell General del Poder Judicial era un autèntic il·lús. Al final, la cosa ha funcionat, com sempre, pel repartiment de quotes de seients entre els principals partits. Més enllà de la vergonya aliena que han provocat en els darrers anys aquest i altres organismes de l'Estat elegits per aquesta mena de procediments (o com han anat les coses a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals), tinc la sensació que moltíssimes persones no entenen aquests canvis de cromos.

Es podrà racionalitzar, com moltes coses en aquesta vida, però fa de mal pair. Desprès l'abstenció es veu alimentada, si més no en part, per la falta d'opcions ben diferenciades, que són substituïdes per tripijocs d'aquesta mena. I hi ha qui encara s'estranya que la gent pensi que perquè cal anar a votar.

En tot cas, totes les malvestats que es puguin dir del nou Consell del Poder Judicial queden reflectides en l'editorial que avui ha publicat el diari "El País". Si voleu llegir-la, podeu clicar aquí i no cal que jo ho faci més llarg. El titular no pot ser més expressiu: "La desfachatez". Hi estic completament d'acord.

Però si he titulat aquesta entrada al·ludint al propòsit d'esmena del PP és perquè una de les seves designacions és per al·lucionar en quatricomia i dolby-stereo. Gemma Gallego és la jutgessa que va "instruir" el cas de l'àcid bòric, la més delirant de les trames conspiratòries inventades al voltant de l'11-M. Aquesta història de no dormir va fer córrer, per usar el tòpic, rius de tinta, sense oblidar hores i hores d'antena radiofònica i televisiva, o carretades de bits. I al final va quedar en no res. Els policies que van ser jutjats van quedar absolts. Ni el fiscal que acusava es va atrevir a recórrer l'absolució.

Tot això, per no recordar la desautorització major de totes les teories conspiratòries que va fer la sentència del sumari principal de l'11-M. Tot i el malestar que provocava que el presumpte cap dels terroristes quedés lliure per un defecte de forma, la sentència, desprès ratificada pel Suprem, era claríssima: ni ETA, ni conspiracions, ni res de res. És a dir, que la senyora Gallego, per no ser desautoritzada un cop en les seves sagaces investigacions, en va ser desautoritzada dos.

Considerant la gravetat dels assumptes (no era una multa de trànsit mal posada), té aquesta jutgessa el prestigi professional que la Constitució i la llei orgànica del CGPJ requereixen als seus integrants?

No. Tots tenim clar, em sembla, que la designació de la senyora Gallego és un pagament pels serveis prestats. I si no és això, l'alternativa és encara més curiosa: un acte de rebequeria del PP, de passar-los per la cara al PSOE a una candidata que no és probable que vegin amb bons ulls, però que s'hauran d'empassar. D'empassar a canvi de col·locar als seus, és clar.

Tot i considerar que en la vergonya de la renovació del CGPJ no hi ha ningú innocent, no puc evitar pensar on deuen estar els propòsits d'esmena del PP en relació a l'11-M. Si és que n'han tingut alguna vegada, és clar.

D'altra banda, avui mateix s'ha sabut que el jutge del cas Mari Luz, aquell que no comprovava si els seus propis comdemnats complien la pena, ha estat castigat amb la irrisòria multa de 1.500 euros. Gairebé prefereixo acabar perquè no sé si acabaria fent demagògia o ofegant-me amb la fel que em puja per la gola.

diumenge, de setembre 07, 2008

Lo peor que puede pasarle a una crisis ( y 2)

Que la situación está mal es una evidencia. Que está fuera de control, una triste constatación. Lo peor, sin embargo, no es la falta de cintura para reaccionar, la bendita ignorancia o el recurso a medidas antiguas como si fueran nuevas. No. El peor síntoma del descontrol es que en el propio Gobierno los ministros comienzan a ir a su aire. Nos quedaría algún consuelo o esperanza si se tratara de mera descoordinación. El problema es que las contradicciones y desmentidos de unos a otros, en medio de crecientes rumores de cambios en el Gobierno, parecen responder al más descarnado “Sálvase quien pueda”.

Debemos reconocer que igual estamos equivocados. Podría ser que tras esas contradicciones se oculte una estrategia sagaz que no hemos sabido detectar. Podría ser. De hecho, hasta podría ser que el Gobierno, que a día de hoy ha actuado mal y comunicado peor, estuviera lanzando globos sonda para ver como sopla el viento. Dado que incluso quienes eran sus palmeros le han tildado de patético, puede ser que Zapatero quiera pisar sobre seguro. Hasta sería de agradecer, y el método podría disculparse, si por fin el Gobierno hiciera algo. Uno de los factores que más alarma de la presente crisis es que el Gobierno parece estar contra las cuerdas, sin capacidad de reacción.

Pero si realmente se tratara de hacer algo, aunque fuera por caminos indirectos, en esto el Gobierno también se lo monta fatal. Casi echamos de menos, con nostalgia no demasiado irónica, el arte con que los ejecutivos del PP manejaban la política del globo sonda. De todos los que lanzó, que fueron muchos, ni la mitad de la mitad se vieron luego reflejados en el Boletín Oficial del Estado. Pero al menos la habilidad de Aznar y compañía para desvanecerse en la niebla, o en el humo que ellos mismos habían levantado, era proverbial.

Ahora vemos que Zapatero no se contenta con intentar resolver el problema a base de palabras, sino que debe recurrir a auténticos recursos de emergencia para desviar la atención. Los anuncios relativos a la ampliación de la ley del aborto o a la regulación del suicidio asistido, sólo pueden ser interpretados así. Con independencia de la justica o necesidad de ambos proyectos, que merecerían un debate bastante más digno que el que van a tener, el momento elegido para lanzarlos a los cuatro vientos no puede ser más sospechoso. No se habló para nada de ello en la última campaña electoral, de la que no hace ni seis meses... Por decirlo sin embudos: el Gobierno, a sabiendas, está encendiendo fuegos para desviar a la atención.

Todo ello refleja el grado a que ha llegado la desesperación y la impotencia de Zapatero. Pero todavía no es lo peor que podía pasar, ya que se trata de actitudes que tienen enmienda y líneas de acción reversibles. Lo peor sucede cuando los nervios se convierten en pánico. No sabemos si ese es el caso, pero vemos síntomas poco tranquilizadores. Que el Gobierno haya dejado de hablar con una sola voz es el más evidente.

En honor a la verdad, una parte de este problema no tiene nada que ver con la crisis económica, sino con, triste consuelo, faltas de sintonía preexistentes. En el ejecutivo presidido por Zapatero hay personalismos que ya afloraron incluso antes de la toma de posesión. Al parecer, hay también ministros que, tras su experiencia como alcaldes incontestados, no acaban de acostumbrarse a no ir por libre. En realidad no sabemos si todo esto es mejor o peor que la desaparición en combate de una buena media docena de integrantes del Gobierno. Pero el conjunto no hace lo que dice bonito.

Y como la situación no mejora sola, y va a tardar bastante en hacerlo, y el PP aprieta en las encuestas, Zapatero no deja de buscar conejos para sacar de la chistera. Agotado el margen que le daban los presupuestos públicos, y agotada (dicho sea de paso) la imaginación, la última idea luminosa parece ser un cambio de Gobierno. A medio año escaso de una victoria electoral muy reseñable, que se plantee siquiera la posibilidad también es un síntoma claro de donde estamos.

Por lo demás, que Solbes apareza en las listas de posibles cesantes indica hasta donde llega el pánico. El vicepresidente económico no está por encima del bien y del mal, como a veces parece, e igual que el mérito si fuera el caso, su responsabilidad sólo está por debajo de la del propio presidente del Gobierno. Pero que se piense en él como chivo expiatorio, cuando fue la única voz que reclamó que el margen de maniobra de que disponía el Gobierno se guardara para mejor fin que el del cheque-bebé o los famosos 400 euros, indica hasta donde está dispuesto a llegar Zapatero para salvarse a sí mismo.

La veteranía de ministros como Solbes o Rubalcaba ha sido agua bendita cuando el Gobierno ha estado noqueado, y lo ha estado en varias ocasiones durante cuatro años y medio. Y si Solbes ha hecho frecuentemente de abuelo regañón ha sido porque ese fue el papel que le encomendaron. La política es ingrata y de poco valen en ella las glorias pasadas. Pero si hablamos así es porque el problema de Zapatero no es un problema de caras. Sin negarle valor a la sangre nueva, y aceptando incluso que en ocasiones se necesita un gesto dramático para enderezar la situación, el problema del Gobierno es de ideas.

No podemos acabar, en este sentido, sin recordar que Zapatero se equivoca de problema. Aun habiendo reconocido, a regañadientes y tras exóticas maniobras semánticas, que hay crisis, el presidente del Gobierno sigue empeñado en resolver lo que cree un problema exclusivamente político. Si por algún azar o milagro el PP se diera alguna torta en los sondeos de intención de voto, posiblemente no haría ni eso. Preocuparse ante este curso de acción no es un acto antipatriótico, sino lo más normal del mundo.

Lo peor que puede pasarle a una crisis

El final del verano llega cargado de negros nubarrones. Por seguir la metáfora, no se trata de dificultades entrevistas en el horizonte, sino realides presentes aquí y ahora que, en todo caso, tienden más bien a empeorar. Ya saben, estamos en un túnel a oscuras, sin el consuelo de esa lucecita del fondo que indica que, aunque falte, nos vamos acercando a la salida. Todo ello ocurre, lirismos a parte, porque a la actual crisis le ha pasado lo peor que le puede pasar a cualquier crisis: que se nos escape completamente de las manos.

Y no es porque ahora lo diga Rajoy. Que a Zapatero se la ha ido la crisis de las manos es una conclusión a la que hace meses que ha podido llegar cualquier espectador desapasionado. Bien es verdad que no toda la culpa del Gobierno. La economía no solo es global, sino que hemos cedido soberanía económica, no sin buenas razones, y el margen de maniobra es más limitado. Hoy, por ejemplo, son imposibles medidas de política monetaria que no eran sino recursos socorridos, pero cuya eficacia todavía sorprende muchos años después.

Tampoco hay que obsesionarse con la cascada de malos datos económicos. Ciertamente, desayunarse cada día con otro mal dato contribuye a esa sensación de que la cosa va a peor y no se le ve final. Y también es evidente que cada indicador con resultado negativo da para las correspondientes pedradas. Pero si decimos que no hay que obsesionarse, que no quiere decir no preocuparse, es porque la acumulación de malas noticias es consustancial a cualquier crisis.

No, el problema no es que el margen sea escaso, porque ese terreno de juego no es de ayer, ni que las crisis sean más psicológicas que reales. El problema es que no se tenga cintura para afrontar el problema. Es difícil valorar objetivamente si el tiempo que perdió el Gobierno con maniobras semánticas para negar que hubiera crisis ha influido en la marcha de las cosas. Decirlo es más fácil que demostrarlo. Pero en esta vida hay infinidad de cosas, como no reaccionar a tiempo ante un problema, que puede que no estén mal, pero que sin duda no hacen bonito.

Tampoco sirve de consuelo recordar que un período electoral, como el de hace unos meses, no era el más apropiado para que se reconociera la existencia de una crisis y se tomaran las medidas oportunas. Sin embargo, eso mismo podría decirse de cualquier partido que estuviera en el gobierno en un momento delicado y, por lo tanto, mucha de la palabrería arrojada contra Zapatero es de un cinismo sonrojante.

Zapatero, como hemos dicho en otras ocasiones, no es tan mal gobernante como algunos se empeñan en querer demostrar. Sin embargo, es notoria su incomodidad, por llamarla de alguna forma, en las dificultades. Pero en el gobierno se está a las duras y a las maduras y es en las primeras donde se muestra que se tiene liderazgo.

El PSOE ganó las elecciones con claridad y, dadas las singulares características de la anterior legislatura, no se trató de una simple victoria más. Hoy, ese capital político ganado en las urnas está poco menos que dilapidado en su integridad, incluso en lo que pudiera representar fuera de las fronteras de España. Zapatero nunca ha disfrutado de una gran imagen internacional, pero la forma en que ha sido crucificado por la prensa extranjera, con un grado de crueldad y hasta de desprecio que nunca se había visto hasta ahora. Y es más, no puede ser más significativo que los medios españoles más cercanos al partido socialista hayan calificado de patética la actuación del gobierno ante la crisis.

No obstante todo lo expresado aquí, el auténtico problema no es que el gobierno no tenga margen de maniobra ni que se lo haya gastado en medidas populistas. Ni siquiera que prefiera, como todo hijo de vecino, las situaciones cómodas. El auténtico problema es que Zapatero sigue pensado, pese a un mínimo propósito de enmienda, que lo que tiene por resolver es un problema político y no uno económico.

Hasta la fecha, el presidente de Gobierno sólo ha reaccionado al compás de las encuestas electorales, no de los indicadores negativos. Y tal vez por querer resolver el problema a base de palabras ha presentado como nuevas algunas propuestas tan viejas como nuestra democracia. En definitiva, no es que Zapatero no sepa resolver el problema. Es que se equivoca de problema.

dimarts, de setembre 02, 2008

I Speak English, I learn it from a book


Aquest bloc és massa seriós de vegades i necessita elements desengreixants. La fabulosa lliçó d'Emilio Botín sobre la inutilitat de saber anglès té aquí un fantàstic complement. No sé si se'n recordarà tothom de la sèrie televisiva britànica Fawlty Towers. TV3 la va emetre fa una colla d'anys i no sé si encara es pot veure per algun canal digital. Potser el Gustau Moreno, que està molt informat de la cosa televisiva, ens en podria fer cinc cèntims.

El cas és que un dels personatges de la sèrie era un cambrer espanyol, immigrant al Regne Unit. De nom Manuel, era originari de Barcelona, tot i que si no recordo malament aquest detall s'amagava en el doblatge al català de la sèrie. Manuel no era mexicà en la versió catalana? I quan la van emetre a Espanya no el van convertir en italià? Potser em traeix la memòria, però el que sí recordo és que la procedència barcelonina del tal Manuel la vaig descobrir a través de la família que tinc a Anglaterra, que coneixien la sèrie de quan la BBC la va emetre, en dues etapes, als anys setanta. D'això n'estic absolutament segur.

Fawlty Towers era una comèdia d'embolics típicament britànica. Les dificultats de Manuel amb l'anglès, que parlava amb prous feines i en el millor dels casos molt a l'estil de Botín, eren la font de constants gags. En el seu moment, es va arribar a acusar la sèrie de xenòfoba per fer una presumpta befa dels immigrants. En realitat, el que es ridiculitzava eren els prejudicis anglosaxons contra la immigració en general i contra la de determinats origens en particular.

Avui em sembla que ens en podem riure amb tranquil·litat. No era una burla contra els immigrants, sinó una sàtira contra el racisme. El problema és que no sempre és fàcil de distingir una cosa de l'altra.

Garzón entra en la memòria històrica: quina por


El jutge Baltasar Garzón ha entrat amb el seu estil en la memòria històrica. He estat a punt d'escriure que ho ha fet amb el seu inimitable estil, però el problema és que la "garzonitis" és una epidèmia més o menys escampada. El ressó mediàtic ja ha estat aconseguit per un personatge que ha convertit l'habilitat per sortir a les portades i obrir els informatius en un autèntic art. Que la cosa acabi en alguna cosa (ja no dic positiva, simplement en alguna cosa) ja és una altra qüestió.

Jo no crec que no s'hagi de judicialitzar la història i potser remo contra corrent, a la vista i a l'oïda del que aquest matí veig i sento en boca de la major part d'opinadors professionals. És evident que a la història li correspon el judici històric. I no oblidem que el pacte de l'oblit de la Transició es basava, entre no gaires temes més, en la no exigència de responsabilitats als botxins i torturadors. Si llavors, que era quan tocava, es va optar per girar full...

Però em direu que allò que planteja Garzón és donar una empenta a la recuperació de la memòria històrica, que, com és sabut, es troba amb un munt d'entrebancs. Hi estic d'acord. Hi ha coses que no caldria haver de discutir. Tanmateix, hi ha molta mala fe i molta gent, no únicament del PP, que semblen encantats de "preservar" la memòria franquista. Potser no del tot conscientment, però si d'una forma de facto molt eficaç. Fins i tot per part de gent jove (si més no relativament jove, considerant que parlem de fets de fa més de 70 anys) i d'un grau considerable de progressisme. És una mena de síndrome d'Estocolm absolutament incomprensible.

No. Si crec que n'hi ha per sentir-se preocupat és perquè l'enrenou que provocarà Garzón encendrà ànims (que si anem a mirar és el de menys) sense cap resultat pràctic. Garzón és un especialista de les "causes perdudes", tot i que seria més ajustat dir que és especialista dels titulars de premsa. Però els seus resultats pràctics són més aviat decebedors. Això no ocorre únicament perquè es posi en afers com aquest de la memòria històrica, que per molt bé que surtís sempre tindria efectes incomplerts i parcials. És que Garzón és el jutge espanyol que més delinqüents internacionals, terroristes, mafiosos i similars ha detingut... i el que menys condemnes reals ha aconseguit.

Garzón és molt conegut per dominar els contactes amb els mitjans de comunicació i per instruir pèssimament les causes que li corresponen... o les que s'autoadjudica pel seu compte i risc. No voldria que un tema seriós com la memòria històrica acabés ni en mans incendiàries, ni en un simple titular ni en una idea lluminosa cobada durant el "panxing" de les vacances.

dilluns, de setembre 01, 2008

És tan important saber anglès?





Cada any, en aquesta època, una de les urgències històriques que li agafa a molta gent és aprendre anglès. O reaprendre'n, perquè hi ha persones que porten tota la vida estudiant-ne. No es pot dir gaire cosa nova sobre la necessitat de saber anglès. Només afegir que jo a les meves filles, que tenen la immensa sort de tenir l'anglès com a llengua materna i el problema resolt, les animo a aprendre altres idiomes. La gran ja ha aprofitat que al seu institut els ofereixen francès com a optativa. El dia que em poso transcendent amb les criatures, però, les animo a aprendre xinès o àrab, perquè és evident que alguna n'ha de petar en anys a venir en aquests dominis lingüístics.

En tot cas, aquesta entrada és més irònica que seriosa, ja que vull plantejar si no estem una mica massa obsessionats amb això d'aprendre anglès. Ho dic per un sensacional vídeo, penjat a Youtube, que he descobert gràcies al blocaire ebrenc Jordi Perales. És un enregistrament d'Emilio Botín, president del Santander, fent una presentació per al públic britànic (recordem que el Santander té una important presència per aquells paratges). L'anglès que hi parla Botín és horroròs. Perales el qualifica de pseudoidioma i no puc estar-hi més d'acord.

I arribats aquí sorgeix una pregunta inquietant: si una persona com Botín ha arribat a ser qui és parlant aquest anglès espantós, és realment necessari saber anglès? És evident que es tracta d'una pregunta retòrica per seguir la conya. Una persona amb els diners que té Botín no en té cap de necessitat de saber anglès. Vagi on vagi, serà sempre ben rebut i atès en l'idioma que calgui. Una persona que viatja en avió privat i en espectaculars cotxes blindats, o que es gasta en una corbata el que menja una família durant sis mesos, es pot donar el caprici de parlar en swahili, en alguna èxotica llengua extingida... o fins i tot en català.

La reflexió, si de cas, és que parlar anglès és bastant imprescindible per anar pel món, però que de vegades ens hi capfiquem massa. A fi de comptes, per anar de turistes a Londres tampoc és que calgui saber gaire anglès. A la capital britànica el que costa és trobar angloparlants, si més no angloparlants d'origen.

Per acabar amb un altre somriure als llavis, poso aquí una altra prova documental del nivell d'anglès d'Emilio Botín. No obstant, permetin-me tancar trencant una llança en pro del senyor Botín: en realitat està fent un servei als que no parlen anglès, ja que se li entén tot encara que no sapiguem ni que vol dir yes.





En definitiva, és molt fàcil criticar, per exemple, Zapatero perquè no sap anglès, però no hauríem d'oblidar l'horripilant pseudoidioma que usa, amb atreviment sense límits, Aznar. Bé, de fet, l'expresident és un autèntic políglota, ja que a banda de català en la intimitat, se li han sentit "pinitos" en italià i en alemany (no menys espantosos) i fins i tot en "texà". Se'n recorden, no? Estamouus trabajando en elloouuu... Oh my god.

Alguns blocs i blocaires deplorables

He aprofitat el mes d'agost (la primera meitat de vacances, la segona meitat de feina a mig gas) per posar-me al dia en matèria de blocs. Tenia una llista llarguíssima de llocs per visitar o revisitar. Ja saben, cases digitals de gent que només has pogut veure un moment i t'has proposat tornar-hi algun dia per una estada més llarga i amb un deteniment major. O cases digitals que no et motiven el suficient interès per anar-hi cada dia, però t'aporten alguna cosa que et fa entrar-hi de tant en tant. Com passa sempre en aquests casos, tant en uns com en els altres, al final se't va acumulant la feina i has d'aprofitar vacances o ponts llargs per donar-hi una empenta.

Tot això em passa, naturalment, perquè Internet és un vici que tinc. Un vici molest, ja ho sé, que s'ha agreujat amb els blocs. Però també és sabut que cadascú té els vicis que vol, o més ben dit els que pot, i escriure un bloc, parlant clar i fins i tot amb certa dosi de mala llet, no ho prohibeix ni el codi penal ni el catecisme. De moment.

Anem al gra. Aquesta exploració estiuenca de la blocosfera m'ha produït una considerable decepció. He constatat la proliferació de blocs d'un estil francament deplorable. Ja es poden imaginar que tots pertanyen a la categoria de blocs anònims. Però si els crec deplorables no és perquè siguin anònims, sinó per l'ús que fan de l'anonimat.

Sobre l'anonimat a Internet n'he parlat tantes vegades que no voldria cansar innecessàriament a la parròquia. No obstant, és imprescindible fer-ne un resum per situar al possible lector. A mi l'anonimat no em sembla malament..., per la senzilla raó que no és dolent per ell mateix. Permet, per exemple, que molta informació pugui veure la llum quan d'altra forma no podria. Què li han d'explicar a un que ha estat periodista la major part de la seva vida! Però no hauríem d'oblidar que l'anonimat també pot emparar les més grans rucades o les misèries més absolutes.

No obstant, que Internet sigui usat per fer-se palles mentals, per fer guerra bruta o per saldar comptes personals, tampoc és que sigui una novetat. Però també cal dir que s'ha de ser una autèntica ànima de càntir per no adonar-se'n de quan darrera d'un bloc hi ha una mà que tira la pedra. I que no es confongui ningú pensant que defenso els polítics que són freqüent blanc d'aquesta mena de maniobres. No, que va. Aquí mateix tinc escrit que, quan un polític se't queixi de l'anonimat a Internet, cal facilitar-li les adreces de les pàgines anònimes que manté el seu partit.

No. Tampoc em preocupen aquesta mena de misèries de tercera regional. El que em produeix cert disgust és veure com alguns dels anònims més lamentables es presenten, a més, com a poc menys que màrtirs de la llibertat d'expressió. També en alguna ocasió anterior he manifestat, i per tant no sonarà a nou, el meu menyspreu per certa mena de personatges que se les donen d'herois de la llibertat en règim de Juan Palomo. Només afegiré que no me'n fio gaire de qui va amb l'escala preparada sota el braç per poder-se enfilar a algun pedestal.

No obstant, la sevícia que he pogut detectar aquest agost en certs paratges digitals obliga a dir-ne alguna cosa més. El més lamentable no és que algú tingui d'ell mateix una opinió molt superior a l'objectivable. No. El més trist són les pel·lícules de ciència ficció amb què s'embolcallen alguns per autojustificar-se com a màrtirs o herois ningú sap ben bé de què.

He llegit a una bona mitja dotzena de blocs entrades escrites pels seus autors "denunciant" que són pressionats, perseguits i fins i tot amenaçats. Ningú no els pressiona, ningú no els persegueix i ningú no els amenaça i la millor prova que això no ocorre és que continuen publicant a diari ja no rucades sinó material que entra directament en l'àmbit del codi penal.

Tot això no vol dir que les pressions, les persecusions i les amenaces no existeixin. El poder no tolera fàcilment la discrepància i té moltes formes d'enviar avisos. Però en general els que en són víctimes no ho expliquen. Si més no, no ho expliquen amb tanta insistència. I, per descomptat, no tenen necessitat de "demostrar" la persecució, com els passa a alguns màrtirs d'ocasió.

Que algú se senti obligat a justificar-se quan ningú no li ho ha demanat és bastant indicatiu de per on van els trets. Però fins i tot això es podria fer sense caure en el ridícul. Com que el guió de la pel·lícula és bastant feble, els màrtirs recorren a fantàstiques explicacions tècniques. Explicacions que no tan sols són falses de tota falsedat, sinó que resulten patètiques.

Malgrat tot, fins aquí podríem ignorar completament a personatges tan nefastos i maliciosos. Certament, la seva actitud és una befa per als autèntics repressaliats o amenaçats per exercir la llibertat de dir el que pensen. Però tot plegat no ens ha de treure el son ni alterar-nos la digestió. El que resulta intolerable, no obstant, és que a sobre pretenguin donar lliçons, que també és el cas, i especialment que practiquin allò que denuncien.

Seria molt fàcil despatxar aquesta darrera qüestió esmentant que tals subjectes parlen sovint de les mitges veritats dels altres, quan ells són els primers a usar-ne. I una mitja veritat, que és una mitja mentida o una gran mentida com ells mateixos ens recorden, és mal assumpte vingui de qui vingui. I, en tot cas, això de les mitges veritats ja forma part de les misèries que es ventilen en aquests blocs. També seria molt fàcil fer memòria dels casos en què els màrtirs anònims critiquen l'anonimat dels altres o reclamen que les cantades de canya vagin signades amb nom i cognoms. L'acudit és sensacional i fa gràcia i tot.

No. Allò realment sagnant és que els màrtirs de la llibertat d'expressió, els perseguits, els censurats en definitiva, practiquen ells mateixos la censura amb una barra digna de millor causa. No m'ho han explicat, ho he vist amb els meus propis ulls. Tinc el lleig costum de llegir-me, de vegades, els comentaris que els lectors deixen a les entrades. I és curiós comprovar com són esborrats tots aquells que posen en evidència al màrtir de torn. De vegades, no cal ni això, ja que són comentaris que simplement porten una mica la contrària, sense entrar en gran polèmica. No sempre és constatable el fet, ja que els màrtirs semblen disposar de força temps per vigilar constantment el seu racó d'internet, però en ocasions s'obra el miracle.

Ja veuen com són les coses. Ja veuen la cridòria que fan els que més haurien de callar. I és una llàstima, perquè hi ha casos en què el que es diu als blocs està molt bé, però queda arruïnat per unes actituds tan deplorables i, en definitiva, puerils.

Hi ha una cosa en tot plegat que no aconsegueixo entendre: com persones que han patit problemes per dir el que pensen poden solidaritzar-se, i fins i tot confraternitzar, amb aquests usos tan matussers de la llibertat d'expressió. No ho entenc perquè també tinc la mania de pensar que ser demòcrata no és sinònim de parar l'altra galta.

Però de vegades l'afany de protagonisme fa adoptar curioses actituds, als pobles potser més que a les ciutats. I tampoc caldria confondre el proïsme amb la poca feina, que possiblement és la raó profunda de tot plegat.


P.S.– S'equivocarà greument qui pensi que aquesta entrada està dedicada al meu poble. És evident que a Calafell passen coses d'aquestes, potser més que a altres llocs pel peculiar folklore polític local. Però el mal està escampat per tot arreu i jo m'he volgut referir tothora a un problema general.