dijous, d’octubre 18, 2012

És l'economia, estúpids?



Eleccions americanes del 1992. L’aspirant demòcrata, Bill Clinton, li va etzibar al president republicà, George Bush pare, una píndola que va fer molta fortuna: “És l’economia, estúpid”. Sempre m’ha quedat un dubte sobre si l’èxit de la frase va ser per la contudència i l’exabrupte, o perquè la clavava en el diagnòstic.

El més probable és que fos una mescla dels dos factors. La lectura de la situació per part de Clinton no podia ser més exacta. I, a més, va tenir la gràcia de resumir-la en quatre paraules comptades.

L’any 1992 el món vivia una crisi. Petita comparada amb la d’avui, però que tocava molt la pera (com ho fan totes les crisis). El balanç que presentava Bush pare en aquelles eleccions era digne de “Hazañas bélicas”: la Guerra del Golf, l’alliberament de Kuwait, els herois del desert... Tot això havia quedat molt bé vist per la CNN en el seu moment, però l’efecte propagandístic va ser més aviat efímer. Un any i mig després, la gent estava preocupada per l’atur, el tancament d’empreses... I la sensació que estaven malament, però que el pitjor encara estava per arribar. I que fes el que fes el govern, allò no remuntava ni a trets. Els deu sonar molt, oi?

George Bush pare parlava del paper internacional d’Estats Units. Bill Clinton, de posar ordre i fer net a casa. Es va emportar la victòria de carrer. Simplement perquè els electors volien solucions en comptes de batalletes.

Hi ha qui encara creu que al primer Bush el va perjudicar un tercer candidat, Ross Perot, que va aconseguir el 18,9% del vot (pressumiblement republicà en la seva majort part). És una dada no desencaminada, però que n’oblida una altra de ben significativa: en les 21 eleccions presidencials celebrades fins llavors al llarg del segle XX, els governs sortints havien aconseguit la reelecció en la majoria de casos..., sempre que coincidís amb una bonança econòmica.

El proper 6 de novembre (ja saben, allò tan romàntic del primer dimarts després del primer dilluns..., que, si volen, un dia els ho explico) hi ha eleccions presidencials als Estats Units. I la crisi, com difícilment podia ser d’una altra manera, protagonitza el debat i la polèmica. És normal. I no perquè els seus indicadors econòmics siguin dels que provoquin pànic, sobretot si els comparem amb els d’aquí: l’atur és tres vegades inferior i he decidit no escriure quina és la seva prima de risc perquè no se la creurien.

El problema és que d’aquesta equació hi forma part una dreta asilvestrada que fa alguna cosa més que treure punta d’allà on pot (per exemple, que, tot i la irrisòria prima de risc, el dèficit en relació al PIB és com el de l’arruïnada Espanya). I que malda tot el que pot per retrocedir a la política econòmica d’anys enrera, el liberalisme més cru, deixar fer i campi qui pugui. I algú ja ho arreglarà quan peti. Perquè acaba petant, tard o d’hora, malgrat que mentrestant sembla que tot vagi bé.

El que resulta fascinant (variant fascinació perversa) és que l’aspirant Mitt Romney, encarnació vivent fins i tot personalment d’aquest llegat econòmic, tingui serioses possibilitats de derrotar el president sortint, Barack Obama. No és tant qüestió que Obama ja no sigui el candidat que va ser fa quatre anys (que bonic que va ser tot allò) i que hagi frustrat una part important de les expectatives aixecades llavors. És més aviat que la crisi s’està emportant per endavant la immensa majoria de governs, siguin del color que siguin. Encara que la responsabilitat de la situació no fos seva i hagin fet tot el possible per redreçar-la. L’angoixa que viuen els electors no premia els resultats parcials i menys les bones intencions.

El balanç econòmic d’Obama no és menyspreable, però falla en alguns punts sensibles. Ensenya jugular a l’ullal de l’adversari, per dir-ho d’una forma il·lustrativa. Per això Obama fa una campanya agressiva i d’allò més tradicional, ben diferent de la de fa quatre anys. És el que prescriuen els manuals de fer campanyes per a aquests casos. Però quan veig Obama treient a passejar el cadàver de Bin Laden no puc evitar pensar en 1992. Sí, és l’economia de nou. Tot depén de si l’electorat mira més enllà dels darrers quatre anys i decideix qui l’ha portat més a l’hort, si els d’ara o els d’abans.

Publicat a El 3 de Vuit (26-10-2012)