dijous, de febrer 07, 2013

Quan algú cobra, algú paga

Miguel de Unamuno aconsellava en certa ocasió la pràctica de senyalar amb el dit. Sí, aquella que les nostres mares ens prohibien, picant-nos fins i tot el dit. Escrivia Unamuno: “Ensopegueu amb un que menteix? Crideu-li a la cara: mentider! Trobeu a un que roba? Crideu-li: lladre! N’hi ha un que diu rucades a gent que l’escolta amb la boca oberta? Digueu-los estúpids!”.

La corrupció campa a plaer i resta generalment impune perquè és tolerada socialment. No parlo de les converses de café, on al caliu de la crisi es dispara a tort i a dret (bé, més aviat a tort que a dret), sinó de la nostra peresa per plantar-nos de debò. Com deia el mateix Unamuno, Espanya era un país ensenyat a “fugir de la veritat, transigir amb la injustícia i suportar l’opressió”.

Que no ens enganyin les mínimes mostres de rebel·lia que la corrupció està despertant entre una població a la qual la desesperació fa sortir, tímidament, al carrer. No és que trobi malament que la gent es manifesti a la porta de la seu d’un partit que presumptament s’ha finançat il·legalment. És un lloc molt apropiat per queixar-se, i més en aquest cas. No considero que s’alteri el funcionament normal de la democràcia, ja que qui l’altera, en realitat i per descomptat presumptament, és qui es finança per sota de la taula.

Però trobo que manifestar-se a les portes dels partits amb les mans brutes és quedar-se curt. Com ja deia en l’anterior article i remarco en el títol d’aquest, no hi hauria corruptes sense corruptors. Quan algú para la mà, sempre, però és que sempre, és perquè algú està disposat a pagar. Perquè no ens manifestem, doncs, davant de les portes de les empreses que compren favors a base de comissions? Seria lògic, no?

Certament, hi ha un problema d’identificació, derivat d’una qüestió de visibilitat. Sabem la cara que fan els polítics, perquè surten cada dia als diaris i als telenotícies. Quina cara fan els banquers que perdonen crèdits de campanya als partits? Com es diuen els responsables de les empreses que, segons sospitem sotto voce, els unten?

Difícil, sí, fora de dos o tres casos (que, a més, no vol dir que coincideixin amb els podrits). Però no impossible. El Tribunal de Comptes del Regne d’Espanya publica cada any un informe de fiscalització dels comptes dels partits polítics. Ho fa, certament, amb set anys de retard (enguany es publicaran les dades de 2006), però la informació que se n’obté no és precisament menyspreable.

Hi surten retratats, en particular, els crèdits que els partits han rebut i que han deixat de pagar sense haver-los amortitzat. I sense que l’entitat financera que els va prestar els diners, els reclami, és clar. És el que té aquest peculiar sistema de finançament, que deixa rastre documental.

Ens hem d’escandalitzar per aquestes maniobres de dubtosa legalitat i d’innegable immoralitat? És clar que sí. Són una burla a tothom, en particular a qui ha de suar sang per aconseguir finançament per qualsevol cosa. Però estem segurs que no ens equivoquem si només disparem contra qui es beneficia del favor i no contra qui el fa? Contra qui rep i no contra qui dóna?

I no es creguin que ens sigui indiferent qui dóna. Perquè el favor se’l cobra, i a compte nostre. Però ja no és això, ni que siguem una societat malalta, o ensenyada a transigir amb la injustícia i a aguantar-ho tot. És que no obren la boca ni els perjudicats directament a la butxaca. Imaginin-se una junta general d’una entitat financera on un accionista s’aixequés, amb un exemplar de l’auditoria del Tribunal de Comptes, i demanés explicacions. Perquè va perdonar-se tal crèdit a tal partit? Perquè les pèrdues derivades de la condonació han de minvar el benefici i, per tant, el nostre dividend? Costa d’imaginar, veritat? Costa perquè no ha passat mai.

Publicat a e-noticies.cat (4-2-2013)

dilluns, de febrer 04, 2013

Morts de gana farts de menjar

La frase del títol hauria de dir-se en espanyol. Perquè s’usa a Castella (“Muertos de hambre hartos de comer”). I que, tot i que segur que té algun altre origen, em sembla molt apropiada per descriure els aficionats a això del poder que són els polítics.

Els polítics no són pas innocents del que està passant. No ho són, en particular, de la corrupció. Però hi ha més culpables: recordin, no hi ha corruptes sense corruptors. Quan algú cobra és que algú paga. Però com que corrompre’s no és de moment obligatori, els que cauen en les temptacions que nien en els contorns del poder, no tenen perdó de Déu.

Amb aquest argument no vull disculpar ningú, ni minimitzar cap responsabilitat. Però les coses com són. La culpa del que passa està molt repartida. En realitat, és culpa de tothom, fins i tot nostra, que els seguim votant com si res no passés. No obstant, no sóc gaire partidari de les culpes col·lectives. Saben perquè? Perquè quan una cosa és culpa de tothom, acaba no sent-ho de ningú. Per això, crec més intel·ligent plantejar-ho com que tots tenim culpa, sí, però amb graus diferents. Uns potser tenim una culpa equivalent a la d’una multa d’aparcament. Altres, equivalent a un assassinat amb agreujants. Lògicament, pel mig hi ha còmplices i cooperadors necessaris, tampoc innocents.

Perquè tota la culpa recau, doncs, en la política i en els polítics? Com explicava en un article anterior, perquè és més fàcil identificar un culpable que retratar-ne uns quants. Sobre aquest tema hi tornaré en un tercer article (valenta trilogia!) que espero que tinguin la paciència de llegir i aquest diari, que em deixa compartir amb vostès aquestes soflames, de publicar.

La realitat, tanmateix, és que la política i els polítics, tot i la seva pèssima reputació i la seva capacitat d’embolicar la troca, no són ni l’únic ni tan sols el principal problema. Hi ha unes oligarquies, els privilegis i la impunitat de les quals deixen les dels polítics a l’altura d’uns autèntics aprenents. Amb encert, aquestes oligarquies han estat batejades com a elits extractives. Hi qui pensa, legítimament, que els polítics en formen part. Jo crec que en són uns simples assalariats.

Des d’aquest punt de vista, la significació moral d’un corrupte no és pitjor que la d’un simple robagallines. El problema és que els polítics no s’aconformen amb un desastre normal i corrent si poden aconseguir una autèntica catàstrofe. És quan decideixen passar de robar gallines a atracar bancs. La naturalesa humana és cobdiciosa i qui es corromp mai no en té prou i és llavors quan es converteix en un mort de fam fart de menjar.

I com que són uns aficionats, molt mal acostumats però aficionats, de vegades els enxampen. No acostumen a pagar gaire les culpes i sempre hi ha l’indult. Però fixin-se en un detall. Va a la presó algú de les elits extractives? Doncs se’n coneixen pocs casos, la veritat. Banquers? Només Mario Conde, i perquè era un “outsider” que va saltar-se les regles del sistema. Tant per escombrar una part de la vella guàrdia financera amb la seva aventura a Banesto com per intentar triomfar a la política per la porta del darrera. En aquell cas, oligarquia econòmica i política van actuar conjuntament en defensa pròpia. Amb les coses de menjar...

Què no tots els polítics són iguals? És veritat. Tampoc són iguals totes les empreses que, com la meva, treballen per l’Administració pública (jo valoro tant el benefici com dormir tranquil i poder-me aguantar la mirada davant del mirall). Però no siguem cínics. No dubtin que hi ha “honrats empresaris”, fins i tot dels de missa diària, que somriuen per sota el bigoti quan senten parlar de corrupció. Com els “guiris” quan intenten enraonar amb els pagesos i pescadors del poble on estiuegen: “Mi no saber, mi no comprender”.

Publicat a e-noticies.cat (29-1-2013)

dissabte, de febrer 02, 2013

La bàssia plena i encara runa la tossina...

Hi ha una frase feta usada a Castella que defineix a la perfecció els corruptes: "Muertos de hambre hartos de comer". És a dir, són aquells que no es conformen amb estar uns anys (alguns més de mitja via), cobrant un bon sou i gaudint d'altres avantatges, com anar amunt i avall amb tot pagat, i amb una feina que és més aviat de poc doblegar l'esquena. I com l'orgull i la satisfacció del servei públic, a més de les bones condicions laborals, no són prou, s'han de fer un raconet a Suïssa o aconseguir que algú (que no fa el favor desinteressadament) els faci regals cars o els pagi els aniversaris i les comunions dels fills...

La cobdícia, ja se sap, que forma part de la naturalesa humana... Però una cobdícia d'autèntics aficionats al poder. Que t'enxampin per un Jaguar, encara ho entenc, és un senyor cotxe. Però que t'enxampin pels globus d'una festa infantil... Sento dir-ho d'aquesta forma, però cauen a l'estil d'Al Capone, per una minúcia secundària i irrellevant. Sí, morts de gana farts de menjar...

Un amic meu de l'Ampolla (Baix Ebre), Guillem Comí, em recorda un refrany del seu poble: "La bàssia plena i encara runa la tossina". Traduït a un dialecte de la civilització occidental, vindria a voler dir que la truja està farta, però que mai no en té prou i no para de protestar i voler-ne més. Doncs sí, això mateix.