dilluns, de març 31, 2008

El microones és una conquesta social?

Podríem continuar el post anterior sobre les pallassades de les dictadures referint-nos a les primeres mesures de "liberalització" del nou president de Cuba, Raúl Castro. Alguns comentaristes les han definit de "tímides". Jo les qualificaria de còmiques, si no directament de befa. Vegem-ho.

El primer gran què va ser autoritzar els cubans a poder comprar ordinadors, telèfons mòbils i microones. El segon, permetre els autòctons d'allotjar-se als hotels reservats fins ara als turistes estrangers. No nego que a Cuba hi hagi demanda de béns i serveis com els aquí enunciats. Però si prou ridícul era considerar un microones com una arma de l'enemic imperialista, la pretesa llibertat ara concedida és esperpèntica.

Telèfons, ordinadors, hotels i microones estan del tot fora del poder adquisitiu de la immensa majoria de cubans. En realitat, el preu de qualsevol d'aquests aparells o d'una nit d'hotel superarà el sou mig mensual, que en feines bones i qualificades ronda més o menys l'equivalent a trenta euros.

Perquè ens entenguem: és com si aquí el govern decidís que tothom podrà comprar-se un Ferrari, un pis de 1.000 metres quadrats al Passeig de Gràcia o un helicòpter privat. Què bonic, no? Però qui s'ho pot pagar? Això sí, per decret hauríem ingressat en la categoria dels països que lliguen els gossos amb llonganissa. O aquells on la inflació no "existeix" perquè ha estat prohibida.

És més, l'apertura dels hotels als cubans té un esperpent afegit. Perquè és una mesura que fomentarà molt directament la prostitució i el turisme sexual. Qui no ho sàpigue, que s'informi, però aquí podem avançar que la possibilitat d'emportar-se nois o noies autòctons a l'habitació era una demanda molt insistent de certa mena de turistes que arriben a l'illa caribenya. En realitat, la prohibició havia creat una indústria paral·lela d'allotjaments on es pot anar acompanyat o acompanyada sense cap dificultat.

Però fins i tot en això el règim castrista no ha pogut evitar històricament la cua de palla còmica. Motius moralistes? És possible. Però jo em quedo amb una entrevista sensacional que fa una vintena d'anys li va fer "La Vanguardia" a Fidel Castro. El titular reflectia la frase més al·lucinant de les moltes xarlotades que hi sortien: "Nuestros jóvenes no se prostituyen por necesidad, lo hacen por la alegría natural del cubano". Ni per gana, ni per lliure ús del propi cos, ni per altres històries pseudoprogres: prostitució per alegria natural. Calen més comentaris?

diumenge, de març 30, 2008

Les pallassades de les dictadures

Fa tres o quatre anys em vaig delectar amb una lectura sensacional. L'historiador britànic Hugh Trevor-Roper plantejava, en una de les seves obres de referència sobre el nazisme, una reflexió intel·ligentíssima sobre les dictadures.

Suggeria Trevor-Roper que no ens hem de fixar en com acaben la major part, sinó en com comencen, perquè aquí està l'autèntic perill que es repeteixin certs episodis històrics. Apuntava que, al principi, alguns règims autoritaris poden resultar molt eficaços i fins i tot arribar a representar, en un moment donat, la voluntat popular. Personalment, discrepo bastant.

El propi Trevor-Roper acabava concloent que les dictadures tenien una naturalesa intrinsicament ineficaç i que aquesta ineficàcia estava en la mateixa arrel de la seva caiguda. Jo afegiria, si se'm permet la immodèstia, que les eficàcies que no tenen en compte com s'arriba als resultats no sempre són desitjables. I que moltes vegades és millor fruir d'una mica menys de benestar i estalviar-se la vergonya.

Pel que fa a la "representativitat" d'una dictadura, he de reconèixer que es pot donar el cas, per mera llei de probabilitats, que n'hi hagi alguna que realment representi el sentiment o la voluntat popular. Però considero que l'única forma de mesurar si un govern representa la voluntat del poble és mitjançant unes eleccions democràtiques. Perquè, és clar, una cosa és dir-ho i una de molt diferent, demostrar-ho. No és un mètode perfecte, però sí el menys dolent, com ja sabrà qualsevol lector.

He recordat aquestes idees aquest cap de setmana, mentre llegia alguns reportatges sobre les eleccions a Zimbabwe. No ho dic perquè sigui un exemple de manual de com una dictadura mata la intel·ligència política (concepte també de Trevor-Roper) fins al punt de portar a la misèria un país ric en recursos naturals. Ho dic per algunes pallassades del règim de Robert Mugabe, que farien riure si no fossin tan greus.

Sembla que algunes dictadures (potser totes, en realitat?) tenen una derivada cap a l'esperpent. El súmmum del règim de Zimbabwe ha estat decretar la prohibició de la inflació. Això és com votar per majoria que Déu no existeix. Entre altres motius, perquè Zimbabwe té una inflació del 100.000% anual. Hi ha dies que els preus es multipliquen per deu o per cent del matí a la tarda. El bitllet més petit és de 10.000 milions de dòlars de Zimbabwe, per no parlar d'un atur del 80% o la caiguda de l'esperança de vida fins als 37 anys...

Tot plegat, recorda aquelles escenes de l'Alemanya dels anys vint en què s'havia de portar un carretó ple a vessar de de bitllets per comprar una barra de pa. Però al país africà no passa ni això, perquè l'economia ha fet tal col·lapse i és tal la distància entre la realitat i la versió oficial, que les botigues estan literalment buïdes. Això sí, per al govern la inflació no existeix. Està prohibida. Que vigili la inflació, no sigui que l'afusellin un dia d'aquests.

Però cap règim autoritari té l'exclusiva d'aquesta mena de pallassades. No fa gaire, l'inefable Hugo Chávez va decidir que l'hora a Veneçuela s'havia d'avançar o retardar trenta minuts, no per hores completes. Poc importava el sistema horari internacional. Es tracta de crear un horari bolivarià. El propi Chávez va fer marxa enrera del despropòsit alguna estona que devia tenir el cap clar.

M'imagino que si ens hi posem, la llista de "xarlotades" comeses per dictadors no s'acabaria mai. Si els lectors ho desitgen poden deixar comentaris explicant les que coneguin.

dilluns, de març 24, 2008

Semana Santa con la mitad de muertos en la carretera


Las muertes en accidente de tráfico han caido prácticamente a la mitad en la Semana Santa que acaba de terminar. El dato es reseñable, porque se añade a anteriores descensos significativos del número de siniestros (un 35% menos en 2007). Pero sería negativo y contraproducente que las autoridades de tráfico se recrearan en los laureles. Entre otras razones, porque el efecto disuasorio de la mano dura acostumbra a ser más bien efímero.

El bajón de accidentes mortales en Semana Santa tiene su mérito, dados los millones de desplazamientos concentrados en unos pocos días y el temporal acaecido durante la operación retorno. El ministro del Interior y el director general de Tráfico han explicado el descenso en términos positivos, aludiendo tanto a las medidas oficiales como a la responsabilidad de los conductores. Sin embargo, ha atribuido también la mejora al efecto de la reforma del Códifo penal en materia de tráfico.

Es evidente que una pena de cárcel, aunque sea de las que no se cumplen, asusta bastante más que una multa o la pérdida de puntos del permiso. Es más, el método de juicio rápido tiene una eficacia superior, por su inmediatez, que una retirada de permiso que tarda como mínimo seis meses en aplicarse.

Pero no debería olvidarse que, como ya ocurrió precisamente con el carnet por puntos, el propósito de enmienda es breve. Tras un tiempo en que los conductores parecen adaptarse a la nueva situación, la cabra vuelve a tirar al monte. Es, en el fondo, una cuestión de educación cívica.

No debería olvidarse, además, que la red viaria sigue necesitando importantes inversiones para eliminar puntos negros y mejorar en general su estado de conservación. Y que España tiene el índice de atropellamientos más alto de Europa. O que bajan los accidentes mortales, pero no el número de accidentes por sí mismo (aunque que no sean mortales ya es un avance). O que los accidentes “in itinere”, es decir durante el desplazamiento al puesto de trabajo, experimentan un preocupante incremento, camuflado en las estadísticas de siniestros laborales para que no aparezca en las de tráfico.

La situación ha mejorado mucho y justo es reconocerlo. Pero el triunfalismo está fuera de lugar.

dijous, de març 20, 2008

Economia, economia i economia

La tranquil·litat que el PSOE i Zapatero han aconseguit a les eleccions hauria de servir perquè el Gobern oferís majors resultats que fins ara. Encara que el PP torni a aixecar el cap en el sentit de la passada legislatura, l'extrema crispació no pot constituir-se en excusa. I, a més, l'economia hauria de convertr-se en la primera prioritat.

Ja no val recitar de memòria estadístiques positives. Ni contestar les entrevistes televisives amb una ganyota perquè l'entrevistador no es rendeix d'admiració davant de "les millors xifres de la història". Entre altres raons perquè ja ni els beneïts percentatges dissimulen que hi ha crisi.

Cal aclarir un parell de coses. Estem vivint una crisi que, en gran part, és més psicològica que una altra cosa: com totes les crisis, per cert, però aquesta potser per damunt del promig. D'altra banda, conservem el record de com van ser algunes crisis passades i ens consta reconèixer que les xifres, malgrat el freqüent maquillatge que se'n fa, són dolentes, però no pèssimes.

Però d'aquí a pensar que estem al paradís, o alguna cosa semblant, hi ha un bon tros. Tampoc serveixen de pretext la conjuntura internacional o la cada cop menor autonomia econòmica dels estats (ja se sap que a Brussel·les només se li fa cas quan interessa, però és una gran excusa). Quan els indicadors apunten reiteradament una tendència negativa, s'ha d'agafar el toro per les banyes i començar a prendre mesures.

El canvi de cicle era inevitable i només persones il·luses podien creure que la bonança duraria sempre. No és tan sols perquè l'economia no funciona així. És també, i sobretot, per que les bases del creixement dels darrers anys eren febles. L'Estat espanyol ha seguit una política econòmica bastant afortunada. No ha corregit els problemes de fons (poca competitivitat i productivitat, la dependència de la totxana...), però l'estabilitat ha donat un marge per encaixar la trompada.

Però aquest marge no és ilimitat. Com més es trigui a reaccionar, més empinada serà la costa cap amunt.

diumenge, de març 16, 2008

Això per fi sembla Andalusia

Ahir al migdia anava en cotxe pel nou tram d'autovia que han obert entre Vila-seca i passat Cambrils. S'ha de reconèixer que, tot i que l'alegria dura poc, l'avenç és important. Ja ens sabíem de memòria les cases, les botigues i fins i tot el mobiliari urbà de la travessia de Cambrils, de tant de fer-hi cua. I la gràcia evident és que és de franc. L'alternativa de peatge ja la teníem de gairebé tota la vida.

Quan portàvem dos o tres quilòmetres per la nova autovia, la persona que m'acompanyava ha deixat anar un comentari sorprenent: "Això per fi sembla Andalusia". Però passada la sorpresa inicial, he hagut de donar-li la raó. Per bé que molt limitadament (des de l'altre costat de Tarragona seran una trentena escassa de quilòmetres), allò començava a semblar un país amb autovies lliures de peatge. Com a mínim amb la doble oferta autopista pagant-autovia de franc.

La reflexió de què això per fi semblava Andalusia m'ha fet recordar una vivència personal de quan els Jocs Olímpics de Barcelona. La torxa olímpica va passejar-se per tota la península. Quan feia nit a alguna ciutat andalusa, no era estrany que al matí, la corporació municipal fes tard per anar a acomiadar la comitiva. Entre altres motius, perquè aquesta sortia puntual a les 8 del matí. Els comentaris, però, eren d'admiració: "Sort que aquests Jocs els organitzen els catalans".

Avui, com sabem, l'opinió que hi ha a Espanya sobre Catalunya és ben diferent. Animats per la demagògia d'alguns polítics, no pocs espanyols (no tots de bona fe) es creuen que Catalunya els roba. Aquí, en canvi, sabem algunes coses a banda el desori de Rodalies. Per exemple, que mentre tenim encara un miler de barracons a les escoles, a Extramadura cada nen té un ordinador al pupitre. O que tenim el menor nombre de quilòmetres d'autovies gratuïtes i, a la vegada, ens hem de sentir dir el nom del lladre pels peatges. Viure per veure.

No m'estranya que no vulguin fer públiques les balances fiscals. El benestar actual de bona part d'Espanya no ve únicament dels fons europeus, com de vegades se'ns vols fer creure. Solidaritat, diuen? Més enllà del fet que la solidaritat a la força s'anomena fiscalitat, tenim arguments sobrats per anar amb la cara ben alta. Lladres? Au, va!

dissabte, de març 15, 2008

Ens pengen dos cartells a una exposició


L'Espai Francesca Bonnemaison és un centre creat per la Diputació de Barcelona per impulsar, segons pròpia descripció, la participació activa de les dones en tots els àmbits, impulsar les polítiques d'igualtat d'oportunitats i promoure els drets de les dones.

Aquests dies, acull una exposició titulada "La igualtat de gènere en cartell – Cartells per a la igualtat". Es tracta d'un recull de cartells creats per ajuntaments de la província de Barcelona, amb la intenció de mostrar l'evolució de les polítiques d'igualtat durant els darrers vint anys.

Més enllà de la retòrica i els tòpics a l'ús, si cito aquest esdeveniment és perquè a l'exposició s'hi poden veure dos cartells que a l'empresa vam elaborar per a l'Ajuntament de Corbera de Llobregat, un dels nostres clients més antics. Són els dos que apareixen a dalt de tot.

El de l'ull blau el vam fer per anunciar els actes del dia internacional contra la violència de gènere de l'any passat. Anècdota curiosa: ara ens hem trobat que hi ha qui identifica la imatge amb la campanya en què algunes persones imitaven amb els dits la forma de les celles de Zapatero. Nosaltres tenim bastant clar (ves qui ho ha de saber, no?) que simplement és una al·lusió al fet de mirar-se la violència masclista de reüll. I que si, de cas, la forma triangular recorda el triangle format amb les dues mans que simbolitza la lluita feminista. L'altre cartell correspon a una campanya de 2006 contra les joguines sexistes i bèl·liques.

No són obres mestres de disseny, precisament, però comuniquen el que havien de comunicar. No preteníem guanyar premis, o acabar en una exposició, però lògicament ens ha alegrat veure que aquesta modesta feina rebia un reconeixement públic.

No podem deixar d'agrair a l'Ajuntament de Corbera de Llobregat la confiança que ha anat dipositant en la nostra tasca des de l'any 2002 ençà. És un client que no sempre ens ha deixat tirar del tot de la moto, però que també ens ha deixat arriscar bastant. Fins i tot quan et discuteixen els resultats, és molt d'agrair tenir clients que et donen marge.

Deixeu-me acabar fent un incís personal. Quan vaig saber la inclusió d'aquests cartells en una exposició vaig pensar en els meus professors de dibuix de l'escola i de l'institut. Deien que era un inútil i un negat i ho deien amb raó. El que són les coses. Al cap dels anys, amb l'obra penjada a una exposició. Insisteixo que els cartells no són cap obra mestra, però algú els haurà trobat alguna gràcia. També el nostre agraïment per qui fos que prengués la decisió.

dijous, de març 13, 2008

Algunas reflexiones postelectorales


Zapatero volverá a ser presidente del Gobierno, tras la victoria socialista en la s elecciones del pasado domingo. Fue una victoria clara, pero no rotunda. Ello nos lleva a hacer algunas consideraciones sobre el resultado y sobre el escenario político que se abre a partir de ahora.

–El triunfo socialista se ha debido más a una hábil campaña sobre el peligro de la derecha que al balance de gobierno, que no siendo pobre tampoco daba para muchas alegrías.

–Recurrir a asustar a la gente tiene mucho de injusto y hasta de demagógico. Pero el PP debería preguntarse qué ha puesto de su parte para que este tipo de campaña haya tenido éxito.

–El PP ha demostrado que tiene suelo electoral, pero que no va a pasar de ahí si no cambian mucho las cosas. Las primeras cabezas que han comenzado a rodar parecen indicar que el principal partido de la oposición ha comprendido que debe soltar ciertas amarras con el pasado reciente

–Sólo el tiempo dirá si se trata sólo de un gesto de cara a la galería y si el PP ha asumido realmente que el resentimiento y el mal perder son malos consejeros.

–Zapatero tiene cuatro años por delante de relativa tranquilidad, sobre todo si el PP abandona la estrategia de tensión extrema de la pasada legislatura. Puede que así se le vean más frutos a la gestión del Gobierno socialista.

–Zapatero puede gobernar perfectamente en minoría, con pactos puntuales para cuestiones concretas. El resultado le da para ello. Sin embargo, tras la agitación de los últimos cuatro años, parece querer blindarse mínimamente la tranquilidad.

–Ello no significa necesariamente que entren otros partidos en el Gobierno. Zapatero, que durante la campaña proclamó por activa y por pasiva que quería un ejecutivo monocolor, parece querer únicamente conseguir un apoyo externo que no deba negociar en cada ocasión.

–Pero puede optar por la menor si el precio a pagar resulta demasiado alto. A fin de cuentas, los acuerdos con los pequeños partidos del Congreso pueden serle más asumibles y cómodos que ciertas ententes con repercusiones en otras instituciones, leáse Catalunya.

–CiU debe aclarse sobre si pretende entrar el Gobierno o influir desde fuera. Y no dejarse llevar por la abstinencia de poder, que también es mala consejera.

–Zapatero no va a complicarse la vida “entregando” la Generalitat de Catalunya a quien pudiera convenir. Pero no por consideración hacia el PSC, al que sacrificaría sin dudar si de ello dependiera su reelección, sino porque no lo necesita. Tiene alternativas más sencillas.

–El PSC, no obstante, se está poniendo la venda antes que la herida. No lo hace, ciertamente, porque su espectacular resultado haga difícil plantearle ciertas exgiencias. Lo hace porque el traspié de ERC crea un escenario en el que no es disparatado imaginar un adelanto electoral en Catalunya.

–Esas hipotéticas elecciones, que no llegarían como mínimo hasta después del verano, podrían proporcionar encajes que por ahora parecen inviables. De ahí las alarmas despertadas en el sento del tripartito.

–Del resto del resultado poco puede comentarse aparte la cuasi-desaparición de Izquierda Unida del panorama político español. Estamos ante una fuerza que resulta perjudicada objetivamente por el bipartidismo y por la fórmula proporcional vigente. Pero que tampoco ofrece una alternativa al voto útil.

dimecres, de març 12, 2008

Estic callat a causa de la feina

Fa uns dies que no dic res. Com ja m'ha passat en altres ocasions, es deu a una trompada de feina que em té ocupades totes les hores del dia i part de les de la nit. Intentaré escriure alguna valoració de les eleccions de diumenge abans no acabi aquesta setmana. Però suposo que tothom entendrà que si no es pot combinar, primer sigui la feina, que és del que mengem calent cada dia i paguem la hipoteca a final de mes.

diumenge, de març 09, 2008

Seguiment de la jornada electoral per Twitter

Ja sé que el Twitter és instantani i breu i que, per tant, permet penjar-hi cosetes tothora. Suposo que jo, que sóc d'escrit llarg més de tant en tant, m'hi ha d'acabar d'acostumar. Però em sembla que això del Twitter també és una bona eina per comentar, bastant punt per punt, algun esdeveniment d'actualitat.

L'altre dia, vaig acabar comentant per Twitter el segon debat Zapatero-Rajoy (o Rajoy-Zapatero pels primmirats). La cosa va sorgir gairebé sobre la marxa, però l'experiència va resultar molt satisfactòria. Avui faré el mateix amb el desenvolupament de la jornada electoral. Suposo que la majoria de comentaris sorgiran cap al vespre. De fet, ara mateix marxo a fer un tomb pels col·legis electorals de Calafell i no tornaré ben bé fins al migdia. És un encàrrec professional: la web de l'Ajuntament farà un seguiment del desenvolupament de les eleccions al municipi.

No obstant, ara mateix deixo el primer comentari i si, durant el matí, tinc un moment per alliberar-me de la feina, intentaré dir alguna cosa més.

Ja sabeu, podeu llegir les entrades aquí al costat. O si no, cliqueu aquí.

divendres, de març 07, 2008

Es veia a venir

ETA ha apostat per rebentar la campanya en el darrer moment. Un ja fa temps que ha renunciat a entendre quines "estratègies" poden existir darrera de les accions dels grups terroristes. Matar avui a un exregidor basc no porta enlloc i l'única explicació (que no justificació) que admet aquest fet és la dels que pensen que "cuanto peor, mejor".

El problema és que alguna salvatjada com aquesta, comesa en el darrer moment, es veia a venir de feia dies. Algunes informacions que apareixien a publicacions confidencials apuntaven, però, a que l'objectiu podia ser la gent del PP, però sense negar la major. És a dir, que no era improbable que ETA ho intentés.

En realitat, tan se val cap on es disparin els trets. L'important és enterbolir l'ambient, remoure la merda, liar-la tot el que es pugui. Si avui s'han carregat un exregidor és perquè era un atemptat "bueno, bonito y barato", i ho dic sense cap mena de frivolitat: una persona ja retirada de la política, que no portava escorta i que ves què havia de témer.

Tanmateix, no ens confoguem en una cosa. Agafar una pistola i matar algú no requereix més esforç que les ganes de fer-ho i quan es fa en les circumstàcies d'avui resulta molt fàcil. Però que el blanc elegit fos fàcil no vol dir que ETA no sigui capaç de fer una altra cosa. Des que fa uns anys ETA va començar a assassinar regidors, al principi indefensos, vaig tenir una cosa molt clara: matar persones normals i corrents fa molta més por. Terrorisme deriva de terror, no ho oblidem.

dijous, de març 06, 2008

Algunes reflexions preelectorals (2)

Entrem ja en matèria. Un no ha recomanat mai el vot per cap conducte. Sí que ha intentat interpretar el que estava en joc en cada cas, analitzant els balanços i les noves propostes. Des d'aquest punt de vista, un es pot permetre el luxe de dir que aquesta vegada, com en altres d'anteriors, la campanya ha estat pobra i el pronòstic, encara que les enquestes apunten en general a una nova victòria socialista, és relativament incert.

Si alguna novetat ha ofert aquesta campanya és la tensió. No la tensió per ella mateixa, ja que la política té un component intrínsec de polèmica i confrontació, que s'esvalota en època electoral. De fet, potser seria més ajustat a la realitat dir que la política és "follonera" per naturalesa. El que aquesta vegada hem pogut constatar és l'ús deliberat de la tensió no com a quelcom accessori o fins i tot connatural, sinó com a l'estratègia principal.

Tot plegat té el seu origen en el fet que, en realitat, aquestes eleccions són una mena de segona volta de les de fa quatre anys. Consti que a mi sempre m'ha disgustat aquest plantejament, però si l'introdueixo no és perquè els principals aspirants a presidir el govern d'Espanya s'hagin llençat l'11-M pel cap, amb esmerç digne de millor causa. És que en aquestes qüestions electorals, mal que ens pesi, quan es confirma si una cosa és una tendència de fons o simplement flor d'un dia, és a les següents eleccions. Sobretot si les eleccions que hi hagi pogut haver pel mig no han ajudat a aclarir-ho mentrestant.

Fa quatre anys, la gestió de la crisi dels atemptats duta a terme per l'anterior govern del PP va indignar un nombre de ciutadans en quantia suficient per empènyer Zapatero a la presidència del Govern. Es va discutir molt en el seu moment si el PSOE havia retallat ja molta distància amb el PP en els dies previs als atemptats i si, per tant, aquella onada va ser més imaginària que real. Però serà ara quan es comprovi si el resultat de 2004 s'ha assentat o si, efectivament, va ser producte d'unes circumstàncies molt concretes i especials.

La sociologia electoral espanyola fa la resta. El PP té una bse de vots molt ferma, que ho aguanta tot. L'11-M ho va demostrar amb rotunda claredat. Aquests 10 milions de vots no són fàcils de superar. I per això el PSOE crida a derrotar a la dreta i, en general, a presentar-la com un perill públic. Per a fer por? És clar. Per fer por i mobilitzar molts votants que, motu propio, es quedarien a casa.

Aquesta és una altra característica de la sociologia electoral espanyola que condiciona aquesta campanya i aquestes elecciones. Com que els comportaments electorals ja estan molt assentats, ara no es tracta de robar-li vots a l'adversari sinó de mobilitzar els votants potencials que s'abstenen. Es tracta de convocar els electors més desenganyats. Per això s'ha de pujar el to i fer sonar la campana d'incendis o de cridar a somatent. Ve la dreta? Sí, però no ve sola. A més d'Acebes i Zaplana, ve acompanyada per la COPE, els bisbes..., i no es posen bíblics perquè seria un contrasentit conceptual, però si no apel·len a les set plagues d'Egipte és perquè no se'ls ha acudit. S'entén el que vull dir?

Però el mateix es pot dir del PP. Espanya es trenca? Algú que regeixi es creu que a Catalunya es persegueix la llengua castellana? Els indicadors econòmics no serien més o menys els mateixos amb un govern que amb l'altre, considerant que les respectives polítiques econòmiques són pràcticament clòniques? Si Zapatero menteix sobre ETA, menteix més o menys que el PP quan l'11-M? Qui la diu més grossa sobre immigració?

Bona part d'aquestes estratègies basades en el retret i l'acusació gruixuda es deuen també a l'estretor del marge existent entre els dos partits principals. S'han d'esgarrapar dècimes de punt, perquè la diferència és de de poquíssims punts (de vegades, la diferència es menor que el marge d'error de les enquestes). Com deia fa uns dies aquí mateix, és com quan a la Fòrmula 1 s'inventen el que calgui per fer una volta en dues dècimes de segon menys. Quan els temps es mesuren en mil·lèssimes, dues dècimes son la diferència entre guanyar i arribar l'últim. D'aquí a desitjar que el dia de les eleccions plogui o faci fred (o a plantejar debats a vida o mort), hi ha una passa.

Naturalment, tot això pot tenir efectes negatius sobre l'ànim dels votants. Quan es tiba tan la corda, fins i tot la formulació de propostes, que és quelcom que sempre reclamem els electors, esdevé també una arma llencívola contra l'adversari. En el millor dels casos sembla una subhasta, de vegades indecent. És més, tanta crispació pot ser que allunyi més votants de les urnes dels que pugui convocar-hi.

Algunes reflexions preelectorals (1)

M'agradaria dir alguna cosa davant les eleccions de diumenge. No es tracta de recomanar el vot. Cadascú és ben lliure de fer el que vulgui i jo, potser pel meu passat com a periodista, me'n guardo prou d'explicar-ho quan pretenc fer comentaris d'actualitat.

De fet, n'hi hauria prou amb ser honrat. I si estiguéssim a Estats Units, l'honradesa estaria en explicar què voto jo i a continuació comentar el que fos. Així tothom podria posar en perspectiva allò que afirmés i en cap cas podria fer-ho passar com a veritat de fe. Ja saben, allò del bou i la bèstia grossa. Però el factor cultural no és menyspreable. Aquí, dir què voto m'encasellaria automàticament i les meves protestes d'honradesa no les escoltaria ningú. Deu ser que allò que, a banda d'honrat s'ho ha de semblar, ve de la nostra cultura mare.

Si d'alguna cosa serveix, només puc al·legar en la meva defensa que el meu esperit crític es manifesta més que mai en les meves creences (o en la seva falta, altrament anomenada escepticisme). Si algú es pren la molèstia de repassar els textos d'aquest bloc, ja haurà observat que tinc relativament poques manies. No obstant, suposo que les persones que ens embarquem en aquestes qüestions ja tenim assumides un seguit de coses. I si no, pitjor per a nosaltres.

Escric sovint sobre política perquè m'agrada i perquè sospito que trobo a faltar escriure-hi als diaris. Tot i que en una etapa de la meva vida com a periodista vaig arribar a avorrir la informació política, ara he retrobar el gust per la cosa. Però gràcies a que Internet em permet la possibilitat de dir el que penso de cada cosa, sense cap altre límit que el que em vulgui posar jo. No saben vostès la felicitat que això representa. I com deia fa un parell de dies, com que no visc d'aquest bloc, m'importa l'alegria que em dóna esciure'l i no l'audiència que pugui tenir.

La introducció és llarga, però valia la pena fer-la. També és una forma de posar en perspectiva el que diré en la segona part d'aquest post.

dimecres, de març 05, 2008

Un estil de vida que es va extingint


Amb una setmana de diferència s'han mort a Calafell el Joan Miracle i el Vicenç Papiol. Eren autèntics personatges d'aquells que, quan ens deixen, ens fan pensar ja no en el temps que s'escola, sinó en la desaparició gradual d'un estil de vida. D'una forma de viure als pobles suplantada per hàbits de ciutat o, com en el cas de Calafell, directament per una ciutat dormitori.

Que tots dos eren d'aquesta època que va extingint-se, ens ho recorda que tots dos eren més coneguts pels renoms familiars (de cal Ferranet i de cal Manco, respectivament) o per apel·latius més o menys carinyosos. Podies preguntar-li a qualsevol persona de Calafell per l'Onclu o pel Vicentet i tothom sabia a qui et referies. Bé, la senyal que les coses han canviat és que, avui, més de tres quartes parts dels 25.000 que som a Calafell no tenen ni idea dels renoms de cada casa, ni dels apel·latius personals, ni del fet que existeixin tals coses.

A la foto apareixen tots dos: a l'esquerra, l'Onclu, a la dreta, el Vicentet. Al mig hi ha el Joan Pons, de Cal Tomàs. Aquesta foto els la vaig fer l'any 2006, quan s'havia d'inaugurar la remodelació del Passeig de la Unió. Pels que no siguin de Calafell, aquest vial uneix, d'aquí el seu nom, els nuclis del Poble i de la Platja. El nom no és casual. Va ser un intent de superar les batalletes de campanar tan característiques de la vida de poble.

Eren rivalitats que avui gairebé fan gràcia: les baralles a cop de roc, els nois d'un barri que es plantaven a la porta del ball de la festa major perquè no hi entressin els de l'altre (poques noies que hi havia i amb el que costava ballar arrambat..., ja m'entenen), els que no pujaven o no baixaven si no hi ha havia cap altre remei o era cosa de vida o mort... Tot plegat era bastant estèril i pocasolta, però si més no tenia una ànima que avui es troba a faltar.

Hi ha més coses que es troben a faltar en aquesta societat tan moderna i avançada. En particular, la voluntat de fer coses perquè sí, de contribuir al teu poble desinteressadament ni que sigui des d'una posició molt modesta. També es troba a faltar una gran virtut: la de no tenir un "no" per res ni per ningú.

El Vicentent, des que es va jubilar de pescador, va estar més de 20 anys, fins que la malaltia el va començar a derrotar, encarregant-se d'obrir cada matí la confraria de pescadors. També ajudava a missa: em costa dir que encara feia d'escolà als vuitanta i escaig anys, però suposo que s'entendrà el sentit general de tot plegat. La confraria algú l'havia d'obrir, i no l'obria ningú més.

L'Onclu tenia una caràcter una mica més fort i potser per això no queia tan bé com el Vicentet, que també s'ha de dir que trencava la mitjana perquè era l'encarnació personal de la bondat. Però no es quedava enrera, en el seu cas col·laborant de molt diverses formes amb les entitats corals de Calafell. Músic professional jubilat, va estar una colla d'anys com a cantaire al Cor-Orfeó Calafellenc. Quan arribava l'època de caramelles i es formava una orquestrina, no calia buscar contrabaixista. Amb vuitanta anys llargs a les espatlles, el veies traginant la verra poble amunt, poble avall. Els dos darrers anys se'n va apartar una mica i només es dedicava ja al Cor Parroquial de la Santa Creu.

No són els únics casos de calafellencs traspassats en els darrers mesos que estaria bé de conservar en algun racó del disc dur de la nostra memòria. No fa gaire, va morir l'Antoniu Vernet. Era una de les ànimes de la conservació de les tradicions marineres de Calafell i el conservador i transmissor de les danses que els pescadors ballaven fa una pila d'anys.

Sóc conscient que tot això li serà igual a qui viu a Calafell únicament perquè pel preu d'un piset a Barcelona, aquí es pugui comprar un xalet. O perquè hi fa un temps de conya. En el fons, també els importa ben poc, encara que ho dissimulen amb llàgrimes de cocodril, als de tota la vida que s'han venut el poble a trossos i que, per tant, no són innocents dels canvis que s'han produït. Però són aquestes les coses, tan difícils de catalogar i no diguem de "protegir", que formen el patrimoni més ric d'un poble.

Jo no sóc de Calafell, però fa 12 anys que hi visc. Hi he pujat dues criatures i la meva vida i la meva feina estan aquí. He vist bona part de la transformació, negativa en molts aspectes, que ha fet aquest poble. El problema no és que ara Calafell sigui una ciutat. El problema és que, de moment i mentre no canviïn les coses, és una mala ciutat. Per això, i potser també per haver nascut en un poble (amb aires de ciutat, però poble en tota la resta), sento com una pèrdua personal el traspàs del Vicentet i de l'Onclu.

dimarts, de març 04, 2008

Una experiència fantàstica amb el Twitter

He començat sense proposar-m'ho. De fet, fins que un amic no m'ha instat per sms a continuar, els comentaris que anava fent a Twitter, reproduïts aquí a la dreta, no pretenien ser res més que les impressions que m'anava causant el debat electoral. Vull dir que probablement no n'hagués fet més de quatre o cinc.

Però al final m'he animat i els comentaris han passat de la dotzena. Els podeu llegir aquí. He de dir que ha estat una experiència fantàstica. Jo m'he incorporat molt recentment a Twitter. Si heu llegit aquest bloc haureu vist que jo sóc de text llarg publicat amb certa separació en el temps. Però la prova amb aquest sistema de comentaris brevíssims i instantanis ha estat fascinant.

Naturalment, la gràcia no està en els comentaris concrets, que reflecteixen impressions del moment, sense anàlisis més aprofundides. La gràcia autèntica està en la possibilitat que qualsevol persona pugui fer un seguiment al minut de qualsevol cosa i tingui la possibilitat de "publicar-la" de franc i sense cap mena de dificultat tècnica.

Coses com aquestes estaven reservades fins fa molt poc a uns quants. Gràcies a Internet, avui és a l'abast de tothom. Poca audiència, diuen? Jo no visc del meu bloc. L'escric per l'alegria que em dóna. Avui me n'ha donat molta.