dimecres, de març 05, 2008

Un estil de vida que es va extingint


Amb una setmana de diferència s'han mort a Calafell el Joan Miracle i el Vicenç Papiol. Eren autèntics personatges d'aquells que, quan ens deixen, ens fan pensar ja no en el temps que s'escola, sinó en la desaparició gradual d'un estil de vida. D'una forma de viure als pobles suplantada per hàbits de ciutat o, com en el cas de Calafell, directament per una ciutat dormitori.

Que tots dos eren d'aquesta època que va extingint-se, ens ho recorda que tots dos eren més coneguts pels renoms familiars (de cal Ferranet i de cal Manco, respectivament) o per apel·latius més o menys carinyosos. Podies preguntar-li a qualsevol persona de Calafell per l'Onclu o pel Vicentet i tothom sabia a qui et referies. Bé, la senyal que les coses han canviat és que, avui, més de tres quartes parts dels 25.000 que som a Calafell no tenen ni idea dels renoms de cada casa, ni dels apel·latius personals, ni del fet que existeixin tals coses.

A la foto apareixen tots dos: a l'esquerra, l'Onclu, a la dreta, el Vicentet. Al mig hi ha el Joan Pons, de Cal Tomàs. Aquesta foto els la vaig fer l'any 2006, quan s'havia d'inaugurar la remodelació del Passeig de la Unió. Pels que no siguin de Calafell, aquest vial uneix, d'aquí el seu nom, els nuclis del Poble i de la Platja. El nom no és casual. Va ser un intent de superar les batalletes de campanar tan característiques de la vida de poble.

Eren rivalitats que avui gairebé fan gràcia: les baralles a cop de roc, els nois d'un barri que es plantaven a la porta del ball de la festa major perquè no hi entressin els de l'altre (poques noies que hi havia i amb el que costava ballar arrambat..., ja m'entenen), els que no pujaven o no baixaven si no hi ha havia cap altre remei o era cosa de vida o mort... Tot plegat era bastant estèril i pocasolta, però si més no tenia una ànima que avui es troba a faltar.

Hi ha més coses que es troben a faltar en aquesta societat tan moderna i avançada. En particular, la voluntat de fer coses perquè sí, de contribuir al teu poble desinteressadament ni que sigui des d'una posició molt modesta. També es troba a faltar una gran virtut: la de no tenir un "no" per res ni per ningú.

El Vicentent, des que es va jubilar de pescador, va estar més de 20 anys, fins que la malaltia el va començar a derrotar, encarregant-se d'obrir cada matí la confraria de pescadors. També ajudava a missa: em costa dir que encara feia d'escolà als vuitanta i escaig anys, però suposo que s'entendrà el sentit general de tot plegat. La confraria algú l'havia d'obrir, i no l'obria ningú més.

L'Onclu tenia una caràcter una mica més fort i potser per això no queia tan bé com el Vicentet, que també s'ha de dir que trencava la mitjana perquè era l'encarnació personal de la bondat. Però no es quedava enrera, en el seu cas col·laborant de molt diverses formes amb les entitats corals de Calafell. Músic professional jubilat, va estar una colla d'anys com a cantaire al Cor-Orfeó Calafellenc. Quan arribava l'època de caramelles i es formava una orquestrina, no calia buscar contrabaixista. Amb vuitanta anys llargs a les espatlles, el veies traginant la verra poble amunt, poble avall. Els dos darrers anys se'n va apartar una mica i només es dedicava ja al Cor Parroquial de la Santa Creu.

No són els únics casos de calafellencs traspassats en els darrers mesos que estaria bé de conservar en algun racó del disc dur de la nostra memòria. No fa gaire, va morir l'Antoniu Vernet. Era una de les ànimes de la conservació de les tradicions marineres de Calafell i el conservador i transmissor de les danses que els pescadors ballaven fa una pila d'anys.

Sóc conscient que tot això li serà igual a qui viu a Calafell únicament perquè pel preu d'un piset a Barcelona, aquí es pugui comprar un xalet. O perquè hi fa un temps de conya. En el fons, també els importa ben poc, encara que ho dissimulen amb llàgrimes de cocodril, als de tota la vida que s'han venut el poble a trossos i que, per tant, no són innocents dels canvis que s'han produït. Però són aquestes les coses, tan difícils de catalogar i no diguem de "protegir", que formen el patrimoni més ric d'un poble.

Jo no sóc de Calafell, però fa 12 anys que hi visc. Hi he pujat dues criatures i la meva vida i la meva feina estan aquí. He vist bona part de la transformació, negativa en molts aspectes, que ha fet aquest poble. El problema no és que ara Calafell sigui una ciutat. El problema és que, de moment i mentre no canviïn les coses, és una mala ciutat. Per això, i potser també per haver nascut en un poble (amb aires de ciutat, però poble en tota la resta), sento com una pèrdua personal el traspàs del Vicentet i de l'Onclu.

1 comentari:

MoNaLiTzA ha dit...

Una molt bona crònica de vida, malgrat l'orígen d'aquesta sigui la mort.

Vinc de cal Mèlich i ell també se'n fa ressò de la mort d'aquest home.

Jo sóc d'un poble molt similar al que va ser Calafell fa uns anys i ara estic veient com volen convertir-lo en una muntanya de totxo vora mar com han fet amb tants i tants altres pobles. Crec..., puc dir hores d'ara que, llevat del barri de les Cases d'Alcanar, el meu poble, l'Ametlla de Mar, és l'únic de la Costa Daurada pel que encara s'hi és a temps de reaccionar. Falta que ens deixin.