dilluns, de desembre 31, 2007

El vi de dir missa intoxica?

Plantejo la pregunta del títol davant de l'exageració manifesta que significa dir que a la concentració que els bisbes van convocar ahir a Madrid hi havia dos milions de persones. De fet, més que exageració, és una autèntica animalada. Algú ha estat algun cop a la plaça de Colón? Jo sí i, sense necessitat de calcular els seus metres quadrats (operació que de totes formes es pot fer), tinc claríssim que, per dir-ho de forma elegant, o hi falta espai o hi sobra gent.

És més, com que no és el primer cop que en temps recents la dreta política o episcopal convoca manifestacions que comencen, acaben o passen per aquesta plaça, tenim l'evidència de les xifres contradictòries dels propis convocants. Simplement, no pot ser que la plaça rebenti pels descosits amb un milió de persones i que al cap de pocs mesos n'hi entrin dos milions.

Clar que els carrers adjacents també s'omplen. Però vaja, quan les manifestacions de la guerra d'Iraq o les de l'11-M, a Madrid van sortir al carrer dos milions de persones, presumptament, en cada cas. I van ocupar pràcticament tot el centre de la ciutat. És a dir, a banda que totes aquestes xifres estan inflades, per motius diferents però inflades, no quadren entre elles.

De vegades, em penso que alguns convocants de manifestacions es pensen que la gent som imbècils. Justificar la "gran" afluència en ordre a què hi havia 500 autocars... En fi, a 60 places com a molt per autocar, surten 30.000 persones. En falten unes quantes per arribar a dos milions.

Arribats a aquest punt, com que calculo que els bisbes observen el manament de no mentir, i per tant excloc la mala fe, he de concloure que tenen problemes de visió, problemes amb les matemàtiques o que el vi de dir missa distorsiona la perspectiva de les coses.

No obstant, a casa nostra tampoc hauríem de treure tant de pit. El mite del milió de persones que caben al Passeig de Gràcia s'aguanta tan poc com els dos milions a la plaça de Colón de Madrid. Si algú en té ganes, li explico. Però ja avanço que la justícia d'una causa no s'incrementa, ans el contrari, amb exageracions disparatades.

diumenge, de desembre 30, 2007

Polèmica amb els Pastorets de "Polònia"? Au, va!

L'arquebisbe de Barcelona està molest amb el programa de TV3 "Polònia" pels Pastorets que van muntar dijous passat. Em costa imaginar què li haurà vist el senyor cardenal a aquest programa, que si algun defecte tenia no era el seu contingut satíric, sinó més aviat que es notava que estava treballat com qualsevol altre capítol i no com un d'especial: és a dir, que es veia poc treballat tot i ser, no obstant, bastant bo.

Calculo que els trets deuen anar perquè la marededéu fos representada per un home. I que automàticament la sagrada família fos equiparada a un matrimoni gay. Que consti que ho dic per dir alguna cosa, ja què el senyor arquebisbe sabrà. La veritat és que fins i tot un ateu com jo se sent ofés de veure l'Acebes en el paper de la marededéu (o de qualsevol altra cosa). Però ja entendran que jo ho dic amb conya i l'arquebisbe, no.

Pel poc que conec a l'arquebisbe de Barcelona, no em quadra aquesta reacció seva. Tot i ser del morro fort en temes com l'avortament, més aviat és un personatge de formes suaus i que no es busca brega pel fet de buscar-se'n. Però escoltin, la mentalitat dels capellans i dels bisbes de vegades és ben rebuscada.

No cal que els recordi que aquest mateix arquebisbe no considera ofensives les declaracions del seu col·lega de Tenerife. Sí, aquell que justifica que els capellans abusin de nens perquè aquests van provocant. Bé, no sabem si Martínez Sistach ho considera ofensiu o no, però el que està clar és que no bada boca. I per cert, són molt més injurioses i indignants les paraules del bisbe de Tenerife que un sàtira tova sobre un conte popular.

divendres, de desembre 21, 2007

Un any més de croada contra el nadal




Aquest és el sisè any de la croada antinadal que quatre eixelebrats anem reiterant per aquestes dates. Un encara no ha descobert que tenen aquestes dates d'assenyalades, si no és per fer una mirada al món i agafar una emprenyada. Tampoc cal prendre un parell de bombes de mà i anar-se'n a fer justícia, com resava la lletra d'una cançó que acompanyava aquesta anti-nadala fa un parell d'anys. Però entre això i guardar silenci queda molt camí per córrer.

En particular, trobo que el millor que podem fer-ne és enfotre-nos del nadal i de tot el que l'acompanya. És un exercici saníssim, que et deixa noves les neurones, va bé per la salut i et fa fer més bona cara.

Constato amb alegria que el pensament antinadalenc va guanyant terreny, lentament però sense aturador. Enguany, uns quants blocaires s'han empescat una mena de xarxa contra el nadal. He buscat per Internet i he trobar fins i tot una colla gallega que proposa formar comandos per anar a carregar-se els llums de nadal, a cops de roc o com calgui. Potser no cal fer malbé el mobiliari urbà, certament, però si la cosa ha de servir perquè els pobles i ciutats es decideixin a no posar guarniments al carrer..., doncs igual no és tan mala idea. En tot cas, té molt de cívica la despesa insostenible i consumista que es fa en la il·luminació nadalenca?

Potser m'estic posant massa seriós, però és que en aquesta època de l'any jo sempre faig mala cara. I com em deia l'any passat el vendrellenc Jordi Beltran, el que s'ha fer amb el mal rollo és divulgar-lo.

Els que rebeu per primer cop aquesta antinadala potser no sabreu que des de la segona "edició" va acompanyada d'un tema musical. D'un tema antinadalenc, com us podeu imaginar. No sempre ha estat fàcil localitzar composicions adients, però el balanç és bastant positiu. Tot i que a vosaltres us n'han arribat mitja dotzena mal comptades, al meu Itunes hi tinc una llista de reproducció ben farcida, amb autèntiques perles que fa goig d'escoltar fins i tot a l'estiu. Si la SGAE no toqués tant la pera llimonera, en sortiria un bon disc, que potser ens faria guanyar la primera pela i tot.

El llistó està molt alt, desprès de la versió punk del "Santa Claus is coming to town", perpetrat per uns tals Wizo. O del gran descobriment d'uns molt coneguts a casa seva i que atenen per Eurosis, però que canten un sensacional "25, ya es navidad". Enguany no podíem baixar el nivell i a la vegada volíem ser interactius. Per això, deixem per a millor ocasió una versió reggae (i més porrera que la mare que la va parir) del "We wish you a Merry christmas", i recollim una petició molt reiterada en els darrers dos o tres anys per part d'algunes de les persones que reben aquest antinadala.

Ens referim al "Merry fucking christmas". Tot un clàssic, que oferim en la versió de la corrosiva sèrie d'animació South Park. L'una per l'altra. Ara que està tan de moda parlar de maridatges, aquí en tenim un exemple de manual. Poques poses resulten tan harmonioses anant juntes. Entre altres motius, perquè la lletra és bèstia com ella mateixa i reparteix contra el cristianisme, per motius evidents, però també contra la resta de les principals religions, ateus inclosos.

Si aneu a youtube trobareu un grapat de vídeos amb aquesta melodia i diferents animacions. Per afany de contradició, aquí poso una animació alternativa a la dels ninots de South Park.

No m'allargo més, que ja ho fet prou. No obstant, la causa s'ho mereix.

És evident que no us desitjo bon nadal.


P.S.– En aquest post la paraula nadal (o christmas) no surt en majúscula. No és cap problema tècnic, ni cosa de la blackberry. Ho posem en minúscula per coherència i perquè ens dóna la real gana.

diumenge, de desembre 16, 2007

Si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi!


Peu de foto: Perfecte Soler, davant del micròfon, explicant-nos que de dictadors ni en volem ni ens en fan falta.


Aquest matí he assistit al lliurament d'uns premis literaris a Calafell. Un dels guardonats ha estat Perfecte Soler, un manresà de 83 anys que, segons pròpia confessió, ha arribat a la literatura a partir de la jubilació. No sé si la literatura li dóna grans alegries, tot i que calculo que sí. El que sí ha demostrat avui el senyor Soler és que està en plena forma i que manté un esperit jove i, sobretot, un humor llampant.

Ha volgut explicar de què tractava el seu treball, que reivindica el sistema educatiu de la República i, en particular, la figura de Joan Puig i Elias, pedagog, continuador de Ferrer i Guàrdia i principal estendard de l'escola unificada. Com tantes altres coses, l'escola unificada va ser anul·lada el 1939. Per no fer-ho llarg, el senyor Soler es preguntava avui què hauria estat del país sense dictadura.

I és llavors que ha fet un al·legat en favor de les societats lliures que vull destacar aquí. Al·ludint possiblement, tot i que no de forma explícita, a les relacions entre Franco i l'església catòlica, el senyor Soler ens ha etzibat que "si Déu té algun dictador en la seva glòria..., que se'l quedi". Ha afegit, amb rotunditat, que "nosaltres no els volem" aquests possibles dictadors.

Perfecte Soler no podia ser més clar. En realitat, el seu nom de pila no podia ser més escaient per a aquestes manifestacions. Afirmacions molt oportunes en èpoques en què l'església catòlica, a més de molta altra bèstia viva, s'està desacomplexant en relació al franquisme.

dissabte, de desembre 15, 2007

Jo també aniré a la manifestació de Tortosa


Aquesta tarda, a Tortosa, hi ha convocada una manifestació per protestar contra les amenaces que planen sobre el territori de les Terres de l'Ebre. És una convocatòria que té tota la raó del món, perquè és normal que la gent es rebel·li contra una forma de fer segons la qual casa teva hagi de ser sempre l'abocador de tot allò que territoris més rics i ben servits no volen, o el subministrador de recursos naturals per a què els altres visquin bé, mentre tu no tens expectatives o has d'acabar marxant.

Es poden donar xifres objectives de com ha pujat el nivell de renda de les comarques que reben l'aigua del ministransvasament. Jo fa disset anys que visc a Tarragona, primer, i al Baix Penedès desprès, i, a banda els números, no parlo per parlar.

I si es desitja es pot fer demagògia, però fonamentada. Perquè el cementiri nuclear nuclear no el posen a les Rambles (i posats a fer, les nuclears a la plaça de Catalunya o el dipòsit de gas allà al Fòrum)?. No és a Barcelona on es consumeix més electricitat? És el mateix que passa amb les presons. On es cometen més delictes? A Sant Esteve Sesrovires?

És demagògia, és veritat. Però no és més demagògia que la solidaritat sempre en la mateixa direcció. És més, quan la solidaritat és imposada, deixa de ser solidaritat. El mínim que podria fer la resta de Catalunya és pagar-se el gust.

Però també vull recordar el que vaig escriure aquí un altre cop. Totes les amenaces per les quals avui hi ha una manifestació no arriben perquè sí. I en particular no arriben únicament perquè a fora de les Terres de l'Ebre no ens estimen. Se n'aprofiten, certament, però perquè sempre troben algú disposat a quedar-se el mort. És important tenir-ho present, perquè si no, el centralisme, o fins i tot la mera fatalitat, acaben sent pretextos per despistar el personal. Això de creure que l'enemic només està a fora i que els nostres mals mai són culpa nostra els és molt útils a aquells a qui els va bé que la gent s'equivoqui d'enemic.

Amb aquesta crida a l'autocrítica, que no menysté sinó que complementa i enriqueix el plantejament d'aquesta tarda, us convido a assistir a la manifestació. Jo també hi seré. Ja sé que visc a un lloc (a Calafell) on el minitransvasament em fa servei. Però les coses justes són les coses justes.

Hi portaré les meves filles. Vull que aprenguin un parell de coses. En particular que sàpiguen tot el que hi ha al darrera (injustícia, greuges territorials, desequilibri...) de l'innocent acte d'obrir l'aixeta a casa, a Calafell, i que hi surti aigua.

Fins al vespre!

dimarts, de desembre 04, 2007

"Vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa

Aquests darrers dies he tingut un interessantíssim "vis à vis" intel·lectual amb Daniel Closa, autor de centpeus, un dels meus blocs de capçalera. Li vaig demanar ajut científic en un tema que volia tractar al petit espai d'història que faig a Calafell Ràdio. Per resumir, és una història de romans i de les habilitats militars que van fer a Roma l'ama del món.

El tema és el de menys. A qui li importa a quina velocitat caminaven les legions romanes, per exemple? Però l'experiència ha estat molt gratificant. Jo he aprés un munt de coses, que no considero inútils en absolut. No ho dic perquè hagin de sortir a un programa de ràdio. És que la història sempre ensenya coses. Fins i tot quan no ensenya res, ajuda a posar les coses en perspectiva. Ens permet, per exemple, veure que hi ha coses a les quals donem una transcendència com si ens hi anés la vida i que resulta que ja els passaven als nostres pares, als nostres avis i als nostres avantpassats de fa vint segles, sense que ningú prengués mal o s'estripés les vestimentes.

La millor part ha estat comprovar com les noves tecnologies faciliten compartir la curiositat i el gaudi d'aprendre pel fet de saber. Simplement perquè sí. El que buscàvem se'ns ha resistit bastant, però aquest era l'al·licient. Emmig de les obligacions professionals i familiars i de la manca de temps per això o per allò, hem trobat raconets per satisfer la curiositat i, a la vegada, disfrutar com a animals mentre empaitàvem les dades que se'ns escapaven.

D'un fil inicialment molt prim, hem acabat compartint gairebé una visió panoràmica del món antic. No puc deixar d'admirar-me, malgrat no ser novetat, que tot plegat ho hem fet dues persones que només ens hem vist la cara una vegada (a la presentació del llibre del Daniel a Roquetes). Internet ens ho ha posat fàcil (potser per telèfon no hauríem arribat ni a trucar-nos, qui sap). Però cal dir que la societat del coneixement no és únicament la seva base tecnològica. És l'afany de saber, la curiositat inquieta, el no quedar-se amb la primera moto que t'intenten vendre...

D'aquí a uns dies, ja ho avisarem, el Daniel participarà en el programa d'històries curioses de Calafell Ràdio. Si ho escolteu (podeu fer-ho per Internet), ja us n'assabentareu de tota la pel·lícula. Jo, ara, només puc donar les gràcies al Daniel per les alegries que m'ha donat aquesta batalleta de coneixement que hem compartit.

dissabte, de desembre 01, 2007

El dia contra la sida i el valor dels símbols


Avui és el Dia Internacional de la Lluita contra la Sida i moltes persones ens hem posat un llaç vermell. Aquest símbol, ja universal, i que ha tingut una prolífica descendència (llaços de diferents colors, simbolismes i reivindicacions), té una interessant història al darrera, no exempta, per cert, de polèmica. Tenim el símbol adoptat i assumit (aquest és el seu èxit), però com passa en moltes altres coses ignorem d'on ve tot plegat.

Aquesta setmana m'he estat estudiant una mica la història del llaç vermell, per poder-ho explicar al programa de Calafell Ràdio en què col·laboro, parlant d'històries curioses. Buscar els orígens de les coses és un exercici molt interessant, en què al gaudi de satisfer la curiositat s'hi afegeixen descobriments insospitats.

Jo, aquesta setmana, m'he quedat parat en assabentar-me que el llaç que ha donat peu a tants altres llaços, no és una idea realment original i que s'inspirava en un llaç anterior. En concret, en un llaç de color groc que van començar a posar-se espontàniament els familiars dels soldats americans que van participar en la Guerra del Golf (1990-1991). La cosa no pretenia honorar els soldats morts, sinó expressar una actitud més de record fins i tot que de suport a les tropes en general.

Poc després, un grup d'artistes de Nova York especialment conscienciats pel tema de la sida, que actuaven sota el nom de Visual AIDS, van recollir aquesta idea i van tenyir el llaç de vermell. L'al·lusió a la sang no és imaginada: ells mateixos van dir que representava justament això.

El símbol del llaç vermell va tenir la partida de naixement el dia que es van lliurar els premis Tony de 1991. Aquests guardons premien els espectacles teatrals que es fan als Estats Units, en particular els de Broadway. Aquell dia, l'actor britànic Jeremy Irons en portava un a la solapa quan va pujar a l'escenari per llegir un dels veredictes. Interrogat desprès pels mitjans de comunicació sobre aquell símbol, va explicar de què es tractava i a partir d'aquí la cosa va començar a córrer.

Poques setmanes després, a principis de 1992, va començar la cursa per a les eleccions presidencials nord-americanes. Alguns candidats, sobretot dels que es presentaven a les primàries del partit demòcrata i van ser derrotats per Bill Clinton, van començar a aparèixer en públic lluint el llaç vermell. Els candidats del partit republicà no van trigar en imitar-los. D'aquí al dia d'avui, en què aquesta modesta tira de tela de seda vermella s'ha convertit en un símbol universal amb el qual ens podem sentir identificats tots.

No obstant, mai no ha faltat una certa polèmica a propòsit d'aquest llaç. Una polèmica compartida amb moltes altres bones causes. Entre els que pensen que un símbol, si bé no aporta solucions per ell mateix, ajuda a crear les circumstàncies en què les solucions són possibles. I els que pensen que aquesta mena de símbols només serveixen perquè la gent, un cop l'any, faci callar la mala consciència. O el que és pitjor, perquè moltes persones creguin que amb gestos com aquest, ineficaços des d'un punt de vista estrictament pràctic, ja han complert i que no calen altres demostracions de solidaritat.

He de reconèixer que aquest segon plantejament té el seu pes. En una societat tan mediàtica com la nostra, en què la gent cada cop té meys criteri propi i es mou (si ho fa) mimèticament segons la causa de moda, el risc és evident.

No obstant, jo sóc dels que encara li donen algun valor a la pedagogia i que pensa, a més, que a la guerra s'hi ha d'anar amb tot el que es tingui a mà. Per a fer front a la sida, i a qualsevol situació semblant, ens són més necessaris els convençuts de tot l'any que els convençuts d'un sol dia. Però jo no menysprearia als convençuts ocasionals. La seva aportació, per minsa que sigui, no fa nosa a ningú.

Parlo des d'un punt de vista pragmàtic, i per l'experiència que tingut partint-me la cara en alguna oenagé de periodistes. Als que tinguem guanyats per a la causa tots els dies de l'any, posar-se el llaç, la gorra o un mocador al coll, no significarà cap diferència. Els solidaris ocasionals només hi pensaran un cop l'any, però si bé no sumen realment res, tampoc resten. I si la cosa els arrossega, doncs tot això que guanyem. El que intento explicar és una mica enrevessat, ja ho sé, i espero haver-ho expressat prou bé.

En tot cas, els símbols tenen un valor afegit que no hem d'arraconar. És la capacitat d'explicar les coses d'una forma entenedora i accessible a tothtom. Jo no puc deixar d'admirar-me davant l'evidència que un modest bocí de tela, que té un cost econòmic irrisori, assoleixi un abast i una significació universals. No és que sigui la millor campanya publicitària que es pugui fer. És que és un prodigi que l'espècie humana produeix de tant en tant: dir el màxim amb el mínim.

dimecres, de novembre 28, 2007

Si aneu a Londres aquest pont...


El pont de la setmana vinent veurà un èxode viatger ja clàssic en els darrers anys. Londres és un destí habitual en aquestes dates. De fet, qualsevol època de l'any és bona per visitar la capital britànica. Prou que ho saben els que repeteixen la visita.

Londres té una cosa que és difícil d'explicar. No és una ciutat bonica, precisament. L'arquitectura dels anys seixanta va fer-hi més mal que els bombardeigs alemanys de la segona guerra mundial. És més, t'acull una climatologia molt peculiar: en ple estiu et pots trobar un dia... de ple hivern. I el mal temps és particularment desagradable. Sempre recordo una frase gloriosa de "Retorn a Bridshead". El protagonista deixa anar que abominar del clima anglès. Abominar, ni més ni menys. Ni l'avorreix, ni tan sols el detesta. L'abomina.

Però Londres té una gràcia que no tenen altres ciutats i que és difícil de descriure. Jo, al final, he acabat referint-m'hi amb un qualificatiu molt personal: estimulant. Londres, efectivament, és una ciutat que m'estimula. T'hi trobes a gust, sempre tens ganes de tornar-hi i no et cansa.

Un anglès il·lustre del segle XVIII, Samuel Johnson, la va clavar amb aquesta sentència: "Una persona cansada de Londres és una persona cansada de la vida, perquè a Londres hi ha tot el que la vida pot oferir".

Això no vol dir que Londres sigui barata. Tanta varietat i tant estímul té el seu preu. La fama de ciutat cara està justificada i, a més, s'han de tenir moltes hores de vol com a viatger per a encertar-la amb l'hotel. Però hi ha moltes compensacions. Les atraccions turístiques més populars són de franc. També ho són la major dels seus magnífics museus. És més, Londres és ple de racons seductors i absolutament gratuïts perquè no estan conceptuats com a atracció turística. A mi fa anys que em tenen el cor robat els jardinets dels col·legis d'advocats, annexos a la Royal Court of Justice.

El menjar és car si et vols entaular com fem aquí. Però hi ha opcions més econòmiques i no tot és menjar-se el fish&chips a peu dret al carrer. Una gran part d'aquesta sensació de queviures cars ve de la proliferació de botigues de conveniència. És el model que allà està funcionant. Un exemple de cosa relativament barata: la roba. Pots comprar roba a preus raonabilíssims i no cal anar als mercats per a turistes. És més, els que som grossos podem trobar talles grans a preus de talla normal.

En resum, la vida allà no és barata i, en el nostre cas, hi influeix el diferencial de la moneda. Però quan viatges una mica te n'adones que per casa nostra les coses no són tan barates com ens pensem. No és que a fora hagin baixat preus. És que aquí els han pujat i encara no sabem ben bé perquè.

Però Londres dóna de sí moltes alternatives a l'abast de qualsevol butxaca, inclosos, és clar, els capricis més extravagants i sofisticats. És l'avantatge de ser una ciutat tan diversa. En tot cas, ja que actualment s'hi pot anar i allotjar-s'hi amb fórmules força econòmiques, aconsello donar-se algun petit caprici. Tot considerant, també, que hi ha capricis fabulosos que poden aconseguir-se pel preu d'un te.

Si accepteu una recomanació, aneu a visitar la Tate Modern. És una antiga central elèctrica, situada al sud del Tàmesi, just a l'alçada de la catedral de Sant Pau. És un centre d'art contemporani bastant extremat. Si no us agrada aquesta mena d'art, és igual. Aneu a la cafeteria i podreu gaudir d'un finestral amb una vista panoràmica extraordinària. És la foto que hi ha al principi d'aquest post. Tot i ser d'un dia ennuvolat, ja dóna una idea del què. Si coincidiu amb un dia amb sol, és encara més espectacular.

L'entrada a la Tate Modern és gratuïta. I un petit secret: un parell de plantes per sota de la cafeteria, hi ha un altre mirador amb la mateixa vista i un bon sofà per seure i gaudir. Aquí trobareu més informació sobre la Tate Modern.

Ja ho explicareu si aneu.

Històries curioses a Calafell Ràdio

Tranquils, no és que passi res d'estrany a l'emissora municipal del meu poble. Això de les històries curioses és el títol un petit espai que un servidor hi fa. És una col·laboració que s'emet els dimarts i els dijous al matí, a les 9.35 , dins d'un magazín matinal amb un nom molt optimista: "Avui serà un gran dia".

La gràcia de la cosa, si en té alguna, és explicar episodis històrics poc coneguts i anècdotes, així com l'altra cara de fets i successos que ens han explicat d'una forma molt determinada i, sovint, incomplerta. No tinc pretensions d'historiador, ja que no ho sóc, però això d'assabentar-me de les coses i explicar-les no m'és desconegut com a periodista. I a més, si m'hi he vist en cor és perquè sóc un lector d'història d'una contumàcia i d'una voracitat que, si no fos jo, podria qualificar de digna d'elogi :-)

El conductor del magazín, Xavier Vilalta, i jo mateix, no busquem fer cap descobriment. Únicament expliquem el que qualsevol lector amb sentit crític pot concloure quan s'informa de les coses. Però a més, disfrutem moltíssim explicant-ho. Perquè la curiositat no és tan sols molt sana, sinó com diu el blocaire Daniel Closa un autèntic vici per gaudir-ne.

Perquè us en feu una idea dels continguts del programa: us heu plantejat que hi feia Kennedy a Dallas el dia que el van matar?; perquè el judici de Nuremberg es va fer a Nuremberg (i no a Berlín, per exemple)? sabieu que la cadira elèctrica es va crear com a mètode d'execució més humà que la forca i que va nèixer com a idea del departament de relacions públiques d'una de les primers companyies elèctriques?

Si voleu escoltar l'espai, ja sabeu cada dimarts i dijous a les 9:35 al 107.9 de l'FM. I per internet, www.calafellradio.com

I si voleu aportar idees, o si hi ha algun tema que us agradaria que tractem, ja sabeu: deixeu comentaris aquí o feu-me un correu.

dilluns, de novembre 26, 2007

Una alegria i una decepció



Comencem per les males notícies. El Diari del Votant Anònim, un dels meus blocs de capçalera, baixa la persiana. Hem d'acceptar les raons dels seus autors, que semblen ser la convicció relativa a una etapa superada i la voluntat de no repetir-se. Són raons de pes, a les quals potser podria afegir-se un cert grau de cansament, que no s’explicita en l’alto el foc que declaren, però que és fàcil de deduir.

Tots els que escrivim un bloc tenim temporades més actives que altres i sabem que no sempre la feina o la resta d’obligacions ens deixen el temps suficient per tenir el bloc al dia. No diguem si pretenem que allò que escrivim estigui més o menys ben pensat i que l’argumentació sigui consistent.

Tot això, naturalment no em consola de la desaparició d’un bloc que feia l’esforç de pensar i de no quedar-se amb la primera demagògia que passava pel carrer. Un dia que vaig recomanar la lectura del Diari del Votant Anònim, vaig dir que no sempre estava d’acord amb les seves opinions, però que fins i tot quan hi discrepaves havies de reconèixer que estaven ben fonamentades i argumentades.

Els autors anònims d’aquest bloc i jo hem coincidit moltíssim en alguns temes, i a la vista estan els comentaris que ens hem deixat respectivament. Aprofito per dir que discrepava radicalment del Diari del Votant Anònim en altres qüestions i que lamentava que en algun moment certes emocions haguessin enterbolit passatjerament una trajectòria bastant impecable. Però he mantingut l’enllaç des d’aquí, pensant que, malgrat tot, valia la pena. Costa tant trobar gent que usi el cap per pensar i no únicament per portar gorra... I m’entristirà retirar el vincle si el Diari del Votant Anònim acaba morint-se del tot.

L’alegria que he tingut és veure un comentari que m’ha deixat Clara Esmel Ferrando, neboda de Ramon Ferrando Adell, periodista tortosi traspassat l’any 1996, a qui vaig dedicar un post en dues parts la passada Setmana Santa. La veritat és que les linies de la Clara Esmel m’han emocionat, perque m’han permés comprovar que la família manté viva la flama de Ramon. Emmig de l’oblit injust de què Ferrando ha estat objecte en els últims anys, ha estat una glopada d’aire.

La cosa té un mèrit afegit. El meu post va ser escrit des de l’amistat, però a la vegada no renunciava a ser honest i era crític en recordar que Ramon Ferrando havia comés errors de calibre en la seva trajectòria professional com a periodista. L’agraïment de la família per aquest modest record a la memòria de Ferrando deu ser sincer de debó (no ho dubto pas), perquè el record s’ha de reconèixer que “apretava” bastant.

Però la comunicació de Clara Esmel també posa les coses en el lloc que toca. Més enllà de la seva feina i de què era tan bon periodista, si no més, com alguns dels que el criticaven en vida, sovint molt cruelment, Ramon Ferrando era una bona persona. Crec que és el millor record que podem conservar de Ramon, per damunt d’altres consideracions: una bona persona, amb errors (i qui no) però amb una alçada moral que altres que en presumeixen haurien de tenir.

dissabte, de novembre 24, 2007

Una solució radical per al monument franquista de Tortosa


Peu de foto: Pintar-lo de rosa serviria per a desdramatitzar-lo, però sobretot per a poder riure-nos-en cada vegada que passéssim per allí. Si ens en poguéssim riure (ja que no podem fer les coses serioses que caldria), la toia seria inofensiva.



Qui hagi seguit les quatre coses que he dit sobre el monument franquista de Tortosa, potser avui no entendrà res. He intentat plantejar les coses des d'un punt de vista seriós. Però un és conscient que, en alguns temes, la seriositat és equivalent a predicar en el desert. Tot el que puguem dir, totes les idees constructives que aportem, fins i tot les baixades de pantalons que fem per tal d'assolir consensos, s'estavellen sempre contra el franquisme sociològic. Bé, més aviat contra autèntics franquistes fora d'època als quals això del franquisme sociològic els va de primera per amagar la mà que tira la pedra.

No penso, malgrat tot, que cantar la canya i parlar clar sigui perdre el temps. Com a mínim serveix per a què no ens prenguin per beneits. O per a deixar clar que les rucades que s'arribin a fer en aquests temes les faran en nom propi, ja que amb nosaltres no poden comptar-hi. Si alguna cosa agraeixo al fet de viure lluny de Tortosa és poder parlar de determinats tabús amb llibertat i tranquil·litat. És un trist consol, però sovint l'únic de pràctic que s'aconsegueix.

Un cop dit tot l'anterior, he pres la decisió de riure-me'n una estona de tot plegat. És un exercici saníssim, que va molt bé per tot. Per això, avui plantejo una solució radical, i humorística, per al monument franquista de Tortosa. Ja sé que ningú en farà el més mínim cas, però vaja, tampoc fan cas a les propostes raonables. Només aspiro a fotre-me'n del tema, que és millor que soltar bilis per la boca.

De totes formes, la radicalitat de la idea que ofereixo aquí tampoc em sembla tan desencaminada. Si es tracta de desdramatitzar un monument feixista, de treure-li la càrrega ofensiva que té avui en dia..., doncs el podem pintar de rosa.

Que resti al mig del riu, amb tota la parafernàlia i simbologia. Fins i tot s'hi podrien restituir els elements més feixistes retirats als anys vuitanta. El fet d'estar pintat de rosa ho ridiculitzarà prou tot plegat.

No és per fer bonica una toia lletja com ella mateixa, que hauria de ser dinamitada per qüestions estètiques, més que per les històriques o polítiques. És per a què puguem passar per allà i riure-nos-en. Si això últim s'aconseguís, el monument passaria a ser absolutament inofensiu.

M'he permès la llibertat d'ensenyar com podria quedar. L'autor de la il·lustració és Jordi Beltran, un sensacional dibuixant vendrellenc. Si teniu una estona, aprofiteu per visitar el seu blog The Sentinel Illustrated. El Jordi és un jove compromés de moltes formes, també a través de l'art. Em consta que no el disgusta en absolut el qualificatiu d'antifeixista. Aquí hi deixa una prova senzilla, però exemplar.

Per acabar, aquesta idea no portarà enlloc, però com a mínim hem de ser capaços de parlar-ne amb llibertat i, si és possible, fins i tot amb humor.

divendres, de novembre 23, 2007

Si ve a un millonario tirarse por una ventana, salte tras él

La frase del titular pertenece al Tío Gilito, el pariente adinerado del Pato Donald, aunque algunos se la endosan a Groucho Marx, autor de no pocas sentencias parecidas. En traducción castiza, equivaldría a aquello de que hay que poner las barbas propias a remojar, cuando veamos las del vecino pelar.

El secretario de Estado de la Seguridad Social dice que él tiene su plan de pensiones. Quienes no hay tomado dicha medida precautoria, deberían, en aplicación del principio enunciado en la entrada, salir a escape hacia la sucursal bancaria más próxima. El millonario siempre sabe por qué hay que saltar por la ventana, tanto para lo bueno como para lo malo.

Este comentario es más que un simple chascarrillo. La evidencia de que nuestra futura situación de jubilados no puede quedar a expensas únicamente del Estado no nos es desconocida. El propio secretario de Estado nos sitúa en el calendario. Ya no cabe hablar de largo plazo. Medio plazo y cogido por los pelos.

Pero la anécdota tiene su valor. Queriendo tal vez desdramatizar lo inevitable, Octavio Granado da en el clavo. Además de mandarnos un mensaje suficientemente claro. No a todo el mundo le va a gustar, porque obliga a plantearse un montón de preguntas, todas ellas incómodas (para qué sirve el fondo de reserva, por ejemplo). Pero hay que agradecer la claridad.

Se trata, en todo caso, de un mensaje que ha calado en buena parte de la sociedad. Un elevado número de ciudadanos suscribe, por poco que pueda, un plan de pensiones. Poco importa que las rentabilidades sean menos que simbólicas, ya que se trata simplemente de guardar dinero, del concepto catalán de “fer-se un raconet”. Sin embargo, dicho mensaje no parece calar en la misma medida en las empresas. ¿Cuántas de ellas promueven planes de pensiones con sus trabajadores? Es más, ¿cuántas están por la labor de prescindir de las prejubilaciones (es decir, de despidir empleados pagando la Seguridad Social, que no de otra cosa se trata) y de apostar por la prolongación de la vida laboral o la jubilación escalonada?

dissabte, de novembre 17, 2007

Mantenim el monument fatxa? Però com? (i 2)

Insisteixo sobre un punt perquè no en quedi cap dubte: jo voto perquè el monument a la batalla de l'Ebre de Tortosa es tiri a terra i no em sabrà greu la part dels meus impostos que es dediqui a picolar-lo. Però ja que sembla que això és impossible i que cal buscar fórmules que generin el consens polítici i social per a poder "normalitzar" la situació d'aquesta toia, plantejaré els mínims que crec que la reconversió hauria d'observar.

Primera i principal. Ha de quedar perfectament clar que hi ha un abans i un desprès. És a dir, ha de quedar claríssim que el monument no va ser erigit per enaltir la reconciliació, sinó per aprofundir en les ferides de la guerra civil, per molta retòrica reconciliadora que es gastés. I que 40 anys desprès vam decidir donar-li una sortida digna a un monument feixista, traient-li tota la càrrega ofensiva que vam poder sense arribar a dinamitar-lo.

Això és una obligació que tenim no amb el passat, sinó amb el futur. El més important no és que el monument passi d'alguna forma a honorar els morts republicans, no ens confonguem. Allò vital és que d'aquí 100, 200 o 300 anys ningú pugui pensar que Franco era tan trempat i bona persona que fins i tot aixecava monuments en honor dels seus enemics vençuts.

És un risc tan remot? No. Si ara, amb els fets relativament recents s'arriben a dir tantes ximpleries, fins i tot que la guerra civil la va començar la República...

Segona condició que hauria de complir l'invent. El monument ha de convertir-se en una eina pedagògica. Ha d'ensenyar història, que és l'única excusa que permet salvar del picot un monument que és ofensiu per enaltir coses reprovables. Tampoc cal que ens embarquem en grans projectes de centres d'interpretació, que sovint només serveixen per a què certs historiadors es treguin un sobresou. Però com en el punt anterior, la cosa ha de quedar perfectament clara.

No donaré grans idees, perquè per això ja tenim uns quants historiadors aficionats a la moguda autoritària (d'aquests que volien fer-li un homenatge al salvatge del general Cabrera), que segur que es trobaran còmodes treballant-hi. Però em sembla que un argument possible serien els mecanismes d'autoidealització de les dictadures. O l'adulació com a motor de la vida pública en els règims dictatorials. El monument de Tortosa dóna molt de sí en aquestes matèries.

Tercer punt i controvertit, ho admeto d'entrada. Perquè no proposem traslladar el monument a un altre indret? L'enaltiment que fa un monument d'allò a què està dedicat ve precisament de la seva exhibició pública. I si el monument és ofensiu perquè enalteix quelcom reprovable, l'exhibició a l'engròs ofèn i molesta encara més.

No és un tema únicament de mides, perquè en aquestes qüestions els aspectes qualitatius són molt importants. És més aviat una qüestió de visibilitat. Un monument feixista petit i amagat en un racó no és que no molesti. És que molesta menys que un d'enorme i plantat al lloc més visible d'una ciutat. Creieu que el monument a la batalla de l'Ebre el van col·locar al mig del riu només per fer-li la pilota a Franco? O perquè era el lloc on més ens el podien passar per la cara?

No puc evitar pensar que el Valle de los Caídos, tot i el seu simbolisme, està a un lloc bastant recòndit. No és que estigui lluny de tot, que no ho està, però s'hi ha d'anar expressament. A Tortosa és difícil no veure el monument del riu dos o tres cops al dia, com a mínim. De vegades, aquestes gradacions d'intensitat feixista entre el Valle de los Caídos i la toia de Tortosa són certament curioses (vegeu-ne aquí un altre exemple).

Sóc conscient dels més que probables arguments en contra del trasllat del monument. Pel que fa al cost, només dic que és qüestió de fer números, perquè calculo que la restauració en l'actual emplaçament barata no serà tampoc. Clar que Tortosa té proritats més urgents i tal i tal. Però si la Generalitat té disponibilitat econòmica, com ens avança Jaume Forcadell, el camí serà més pla, no?

Potser és encara més complicat decidir on posaríem el monument. A mi no se m'acut cap idea i la veritat és que es fa difícil d'imaginar. En tot cas, un eventual nou emplaçament també hauria d'anar en la línia que explico aquí. És a dir: ha de deixar d'ofendre per estar en un lloc tan visible, però si volem que tingui alguna funció pedagògica tampoc pot estar tan i tan perdut. Això sí, a veure qui es queda la toia, tot i que no crec que el problema principal fos aquest.

En tot cas, pel que fa al cost i a la complicada decisió d'un nou emplaçament, podríem posar en marxa el procés ara mateix, però donar-nos un període de temps per culminar-lo. Un període generós, però en cap cas etern. Posem cinc anys?

En darrera instància, tinc claríssim que el trasllat del monument no assolirà mai cap mena de consens. Però també crec que ho hem de plantejar sense complexos. Voleu monument? D'acord, us ho acceptem, però amb una altra funció i a un altre lloc. Perquè el consens té més d'una direcció i no pot ser ni una excusa (la seva falta, en aquest cas, i si és provocada per un mateix encara menys) o un xec en blanc segons el qual per assolir-lo hem d'anar uns a róssec dels altres.

En tot cas, si alguna virtut tenen plantejaments agosarats com aquest és que obliguen a prendre partit i retraten a la gent. I això del trasllat no és el mateix que la voladura, sinó un terme mig que no hauria de donar problemes.

Mantenim el monument fatxa? Però com?

Fa uns dies tractàvem aquí mateix sobre el monument franquista a la batalla de l'Ebre, situat a Tortosa, i dels arguments (carregats de raó) per fer-lo a terra. Aquesta discussió, que és cíclica i apareix cada cert nombre d'anys, es feia també al blog del portaveu d'Iniciativa per Catalunya a l'Ajuntament de Tortosa, Jaume Forcadell.

La gent d'ICV està treballant per buscar una sortida viable a la situació d'aquest monument. En resum, la idea de Forcadell i els seus és cercar consens polític i social a partir d'una proposta de remodelació que, d'alguna forma, "normalitzi" el monument. És una idea que es planteja a partir de la constatació que no s'aconseguirà suport polític suficient per enderrocar la toia i, el que és més trist encara, aprovació social.

Tot i que la fórmula no és més que empassar-se el gripau a canvi que vagi acompanyat d'una mica de salsa que en faci possible la deglució, els arguments de Jaume Forcadell no són menyspreables. És el que té la política, al capdavall: que les solucions possibles són millors que les ideals.

Jo sóc partidari de fer a terra el monument pel que significa en realitat i perquè no crec que una cosa que va ser creada amb un propòsit tan explícit i definit pugui significar anys més tard ja no una altra cosa, sinó tot el contrari. Però he de reconèixer que la idea de Forcadell (segurament pensada a contracor i més amb el cap que amb altres vísceres) no és dolenta.

No obstant, també crec que per aquest camí no s'arribarà enlloc. La majoria política i social que advoca per no tocar el monument acceptarà, com a molt, algun petit canvi decoratiu. Si ara aquesta majoria ja està convençuda, per ignorància o mala fe, que el monument enalteix la reconciliació... Ep, canvis cosmètics si no els agafem en un dia en què hagin perdut del tot el sentit del ridícul i diguin que res de res, fent-nos passar a la resta de tortosins la vergonya de quedar, un cop més, com la ciutat més fatxa de Catalunya.

En realitat, si ho mirem des d'aquest punt de vista, gairebé millor no tocar res. Perquè si les ganes de marxa expressades en el paràgraf anterior arriben a les seves últimes conseqüències, no us extranyi que algú acabi manifestant que cal restablir els elements del monument retirats als anys vuitanta, amb motiu de la restauració que se'n va fer. Recordeu que un dels arguments principals dels "franquistes sociològics" per oposar-se a qualsevol reivindicació de la memòria històrica no és tant que és reobrin ferides, com que s'oculta la història. Elements retirats? Ja hi som, us n'adoneu?

Jo no diré noms, però poseu-vos la mà al cor i imagineu qui podria sortir amb una rucada així. Entre els elements pintorescos que poblen la fauna política tortosina (en actiu o retirats pels electors), no en trobarieu com a mínim un capaç d'això i de molt més?

Malgrat tot, estic disposat a deixar-me convèncer de les bondats d'una possible reconversió del monument. Sóc del tot escèptic sobre les possibilitats reals d'arribar a algun lloc, però com a mínim no hem de perdre l'oportunitat d'expressar les nostres opinions i, modestament, fer-ne una mica de pedagogia. Tot seguit, en un post posterior, explicaré les condicions en què penso que la continuïtat del monument podria ser acceptable.

divendres, de novembre 16, 2007

Superaria Jesucrist un procés de beatificació?

La pregunta del títol és de les que piquen. El teòleg Juan José Tamayo (teòleg rebel i bastant extramurs de l'església catòlica) planteja avui, en un article a El Periódico de Catalunya, que no, que no el passaria. Tamayo ho planteja a propòsit de les beatificacions a l'engròs, o les efectuades a tota velocitat, de beats que, simplificant-ho moltíssim, serien beats "de dretes", en comparació amb la lentitud i les traves (o el simple oblit) a aspirants a la beatitud "d'esquerres".
Ho planteja a propòsit de l'Opus Dei i de la teologia de l'alliberament, però també dels màrtirs de la Guerra Civil. L'article ens recorda que les tropes de Franco també van liquidar molts sacerdots, religiosos i religioses i seglars cristians. I que l'església catòlica no és que bàsicament només promogui l'ascens als altars del seu propi personal, ignorant el martiri d'altres creients "sense uniforme": és que oblida directament els que són incòmodes per a una forma d'entendre la vida i les coses des d'un punt de vista extremament conservador.

És un article que convida a la reflexió sobre temes de màxima actualitat. En recomano vivament la lectura.

dimecres, de novembre 14, 2007

L'IPC i la Disneylàndia de les estadístiques

L'Índex de Preus al Consum d'octubre ha vingut a confirmar que la inflació campa sense control, amb l'afegit del diferencial amb la resta d'Europa. I en el cas de Catalunya, amb un diferencial afegit en relació a l'Estat espanyol. És una gran paradoxa que la inflació estigui trencant des de fa anys la idea de que l'economia rutlla a tota màquina. La paradoxa resideix en el fet que aquesta idea es basa precisament en un món estadístic més proper a Disneylàndia que a la vida real.

Tots sabem que l'IPC és un indicador que reflecteix un cert terme mig i que, tècnicament, és un càlcul matemàtic irreprotxable. Una altra cosa és que la percepció de la realitat, que no la realitat mateixa, sigui una ciència exacta. Les famílies, o qualsevol consumidor individual, porten temps constatant que els diners arriben cada cop per menys.

Durant algun temps s'ha pogut creure de bona fe que l'augment dels preus era cosa de l'euro o del fet d'haver-nos convertit, encara no sabem exactament com, en la vuitena potència econòmica mundial. Perquè ens entenguem: els preus alts han pogut ser considerats com el peatge, incòmode però inevitable, del desenvolupament o la modernitat.

Però a aquestes alçades, tots tenim clar també que certs increments descontrolats de preus responen a altres factors molt més prosaics. factors de considerable heterodòxia fins i tot per a un sistema econòmic, el capitalista, que es basa en la consecució del màxim benefici possible, amb independència de qualsevol altra consideració.

Ningú se sorprèn ja de que els intermediaris inflin els preus dels productes alimentaris. I amb una mica de cultura econòmica es pot entendre com el preu del petroli puja i baixa per qüestions irrellevants, però que són aprofitades interessadament per a pujar la cotitzar del barril. Per això, perquè la gent no és tonta, o es pot informar, i està més o menys curada de mal d'espant, ningú no hauria d'intentar donar fantàstiques explicacions a certs comportaments dels preus.

Recorden la peregrina teoria que els cereals, i tot el que se'n deriva, inclosos la carn i els lactis, pujaven perquè els conreus s'estaven reconvertint massivament per a la producció de biocombustibles? Doncs resulta que els cereals, la carn i els lactis han pujat, però dels famosos biocombustibles no se n'ha sabut res més. Als que especulen amb els cereals en els mercats internacionals (o que han decidit vendre a Xina, potser més barat, però a centenars de milions de tones), no se'ls pot negar imaginació a l'hora de desviar l'atenció.

3.000 visites: vol dir alguna cosa?

El comptador que vaig posar fa uns mesos aquí al blog ha arribat a la xifra de 3.000 visites. Molts blocaires pengen comentaris relatius a la consecució de números rodons com aquest. No és aquesta la meva intenció, sinó la de reflexionar una mica sobre la importància que por tenir, o no, per a un bloc rebre més o menys visites.

En principi, una de les grans virtuts dels blocs és que permeten "publicar" a qualsevol persona. El que "publiquin" és del menys i si a un li dóna per penjar fotos o vídeos de la seva boda o per escriure sobre existencialisme o sobre teologia especulativa medieval, benvinguda sigui la seva dèria particular, però sobretot la possibilitat d'explicar-la. El gran mèrit d'Internet és el d'haver fet a terra les barreres (si més no, la immensa majoria) que dificultaven en altres temps la difusió d'informació o de les pròpies opinions.

La cosa, és clar, tindrà desprès les audiències que tindrà. Però em sembla que el nombre de visites no és l'objectiu fonamental d'un bloc. Al menys de blocs com la major part dels nostres, que tenim per comentar coses que ens interessen, si no directament per a desfogar-nos.

Un cop dit això, també penso que la interactivitat es demostra practicant-la. Jo penjo aquí les meves opinions perquè em ve de gust, però també per compartir-les. No canviaré les meves opinions perquè rebi més o menys visites, o perquè suscitin uns o altres comentaris. Però no em disgusta, ans tot el contrari, interactuar amb els lectors que vulguin compartir aquests comentaris. I el comptador és una eina útil en aquest sentit.

Això sí, moltes gràcies als 3.000 que heu entrat i, naturalment, gràcies també als que entraven abans que posés el comptador. Si la lectura d'aquestes opinions us ha servit per a alguna cosa, estaré molt content. Jo, de la meva banda, estic aprenent molt de l'experiència.

dimarts, de novembre 13, 2007

2.500 euros per nen i 3.000 per fer-ne broma




3.000 euros són una d'aquelles quantitats que ja fan una mica de respecte. Però hi ha vegades que llegeixes notícies de persones que han estat multades amb 70 euros per insultar algú altre i t'agafa la temptació de preguntar on es pot ingressar el corresponent a tres o quatre persones insultades, que així te'n vas tranquil a dir-los quatre coses, deixant el tema resolt per endavant i havent-li estalviat a la justícia un munt de paperassa.

De vegades em sembla que, en un país on els impostos i les multes de trànsit es paguen a contracor, no ens sabria greu pagar segons què per donar-nos el gust i treure tota la bilis de cop. Sempre que fos mòdic, clar, que ens pot anar la marxa, però no ser beneïts del tot. 3.000 pot ser no, però que temptadora seria una quantitat inferior que et permetés quedar-te descansat...

Als autors de la famosa portada de "El Jueves" els han caigut 3.000 euros de multa a cadascun. Comptant que els podia caure, al menys teòricament, una pena de presó, encara n'han sortit ben parats. No obstant, aquí el greu no és l'import de la multa, sinó que hi hagi una condemna per un simple acudit. És una mostra del país en què vivim: a la ràdio dels bisbes es pot fer terrorisme verbal i cridar pràcticament al colpisme i a la sedició sense que passi res, però les manifestacions d'humor han de ser reprimides si toquen determinats tabús.

És el que té ser la vuitena potència econòmica mundial, però no haver-se desenganxat encara d'aquell vell acudit de les tres potències mundials. A saber: Grècia, Portugal i Espanya.

No diré que calgui fer una col·lecta per reunir els diners de la multa als humoristes, que no crec que triguéssim gaire a aconseguir. El que cal és esperar que els recursos tinguin èxit i que aquesta justícia que no sap donar resposta a tantes situacions d'autèntica delinqüència, deixi de perdre el temps amb rucades.

L'humor és saníssim. És propi de les societats madures i té un munt de virtuts. Té límits? És clar. Però l'humor no serveix per a res si no es mou constantment a la vora mateix de la línia de demarcació. Altrament, és una mera excusa per fer veure que som una societat adultat. Aquí ens pensem que per fer quatre imitacions polítiques, o per haver caricaturitzat la monarquia de forma absolutament light, ja hem complert l'expedient i ens hem fet democràtes de pedigrí. I no.

diumenge, de novembre 11, 2007

Tres falsedats fonamentals sobre els monuments franquistes

Cada cop que es proposa fer a terra un monument franquista, o retirar una estàtua o una placa dels "caídos", s'activen automàticament tres menes de reaccions possibles. Totes elles falses per sí mateixes. El més fàcil és atribuir-ne la falsedat al franquisme sociològic, que acaba sent una mena d'excusa universal que fa que ningú se senti culpable personalment. I que permet amagar la mà als que tiren la pedra, és clar. Però el fet que sovint les emprin les mateixes persones, i de forma successiva com si fossin tres línies de defensa, ens indica que no tot és cosa de la ignorància o de l'error, sinó un fet intencionat i, per tant, amb mala fe.

Podem repassar totes tres falsedats, si voleu i teniu la paciència suficient, per posar de manifest la seva vacuïtat.

–La primera falsedat és que un monument franquista pot esdevenir un monument a la reconciliació. Això ja ho he explicat extensament en el post anterior d'aquest mateix bloc. Els monuments simbolitzen o enalteixen allò que van decidir simbolitzar o enaltir els que van erigir-los, no el que algú pretén més tard, a partir de petits canvis cosmètics o pel simple fet de dir-ho.

És més, sense negar completament la major, és a dir, que existeixin monuments reconvertibles (per mera de llei de probabilitats, algun n'hi deu haver), cal plantejar-se si es pot reconvertir coses que en el seu origen s'han retratat amb tanta claredat i de forma tan inequívoca. Cliqueu aquí per llegir el que es va dir el dia que es va inaugurar el monument a la Batalla de l'Ebre que hi ha a Tortosa i sortireu de qualsevol dubte.

–La segona falsedat és aquella que afirma que suprimint la simbologia fraquista s'oculta o es nega la història. Aquí es juga amb els conceptes i he de reconèixer que a mi m'agradaria poder donar una resposta molt més contundent que una explicació tècnica sobre el que simbolitzen les coses o la informació que aporten. És la meva opinió, però la crec prou motivada per compartir-la.

En essència, un monument o una estàtua no aporten informació per sí mateixos. Van ser concebuts per enaltir, no per informar. Perquè ens entenguem, un monument no és un museu, un llibre d'història o un documental de La 2 o de National Geographic, que sí han estat concebuts per informar. Per tant, retirar un monument no oculta ni nega res. És més, si allò que enalteix un monument és quelcom reprovable, i estarem d'acord que una dictadura entra dins d'aquesta categoria (perquè si no, ja ho podem deixar córrer), la seva presència a la via pública ofèn i molesta.

Una altra cosa és que un símbol franquista, tot i ser pensat per enaltir un règim dictatorial, no ensenyi algunes coses que puguin aprofitar-se i fins i tot ser útils. Però llavors el seu lloc no és el carrer, on continua ofenent i molestant, sinó un museu on es pot presentar en el context adequat. Un context en què el símbol més repugnant pot acabar sent inofensiu i complir una finalitat pedagògica.

D'això n'hi ha exemples a llocs que han tingut una història encara més trista que la nostra i que la miren de forma molt diferent. Alemanya n'és un exemple evident. M'agrada molt una frase de l'historiador britànic Antony Beevor sobre el restabliment moral d'Alemanya desprès del nazisme: "Cap altre país amb un llegat tan dolorós ha fet tant per reconèixer la veritat".

–La tercera falsedat és potser la més punyent, perquè porta una càrrega política i psicològica molt superior. És aquella que planteja que les víctimes de la repressió republicana durant la guerra també haurien de ser objecte d'homenatge i, subsegüentment, que a algun lloc han de tenir els famíliars d'aquelles víctimes per anar a plorar els morts.

Jo, amb això, tinc plantejaments bastant radicals, però no menys motivats que els expressats aquí anteriorment. Una afirmació d'entrada: no hi ha morts de primera ni morts de segona, les morts injustes són totes iguals i, en conseqüència, totes es mereixen un reconeixement públic.

Perquè s'entengui, a risc de simplificar en excés: haver matat algú perquè era de dretes i anava a missa és greu, però no ho és més que haver matat algú perquè era d'esquerres o pel simple fet de no anar a missa. Als dos bàndols enfrontats es van cometre salvatjades incomptables i és bo fer-ne memòria. No es pot recordar que la República, iniciada la guerra, no va ser casta i pura i que s'hi assassinava fins i tot més que a la zona franquista (afirmació que puntualment és certa), i oblidar a la vegada que a la reraguarda nacional les bestieses no es quedaven precisament curtes.

Si acceptem, doncs, que van haver víctimes per totes bandes i que unes no són millors que les altres, hem de recordar, llavors, que hi ha hagut morts que han pogut ser reconeguts durant un munt d'anys i altres que encara no. Han de rebre homenatge i reconeixement les víctimes de la violència republicana? És clar que sí. L'únic que dic és que, amb caràcter general i amb totes les excepcions individuals que vulgueu, han estat rebent homenatge i reconeixement durant els 40 anys de la dictadura i els 30 posteriors. Cal insistir-hi quan tantes víctimes de la violència del bàndol franquista encara no n'han rebut cap de reconeixement?

No em voldria posar marxista recordant que la justícia no és donar a tothom per igual, sinó donar de forma que es posi fi a la desigualtat. Però suposo que s'entén.

No nego que els republicans morts o exiliats han obtingut reconeixements parcials des de la mort de Franco ençà. Han estat rehabilitats mestres i funcionaris, s'han pagat pensions, s'han posat noms a alguns carrers... Però hi ha una diferència fonamental. El règim franquista es va abocar a rescabalar els seus, també amb totes les excepcions que em vulgueu dir. En canvi, el rescabalament que hi ha hagut en democràcia per als perdedors de la guerra ha estat molt sovint a pesar de l'Estat i no gràcies a l'Estat, per moltes lleis beintencionades que s'hagin fet.

Són al·lucinants les traves que en els darrers tres o quatre anys s'han posat per a l'excavació de fosses comunes de l'època de la guerra. No cal comparar-ho amb el "Cementerio Nacional" de Paracuellos del Jarama. És cosa de dir, simplement, que aquí tothom té dret a tenir un lloc on plorar els seus familiars morts.

És més, hi ha altres diferències importants. El reconeixement d'una part de les víctimes s'ha de demanar amb la boca petita o aguantat un xàfec indigne d'improperis i amenaces sobre els riscos de "reobrir" el passat. Mentrestant, l'altra part de les víctimes, la que sempre ha estat honorada , la que ens diuen que no es pot quedar sense llocs on els puguin plorar les famílies, continua sent-ho sense cap mena de complexes.

Com ens hem de veure: sentint-nos solidaris amb un Papa com Ratzinger, i amb la incomoditat amb què s'empassava una beatificació a l'engrós, perquè fins i tot ell pensa que amb els morts no se n'ha de fer de política...

divendres, de novembre 09, 2007

Pot un monument franquista esdevenir un símbol de reconciliació?


Peu de foto: És lleig com ell mateix i les consideracions històriques i polítiques no ens haurien de fer oblidar les estètiques. Si poso aquesta imatge és per situar als que no siguin de Tortosa.



Les polèmiques sobre el monument franquista de Tortosa, el que Franco va dedicar a la Batalla de l'Ebre, són periódiques. Els arguments són els de sempre. Hi ha qui s'entesta a conservar-lo amb la teoria que avui en dia representa els morts dels dos bàndols, basant-se en la supressió d'alguns elements realitzada fa vint anys. Altres insistim a recordar que un monument, sigui el que sigui, aquest o qualsevol altre, està dedicat a allò que el van voler dedicar els que el van erigir. Simbolitza o enalteix allò que van voler simbolitzar o enaltir els que el van aixecar, no el que algú hagi decidit o interpretat desprès.

Hi ha un exercici que recomano a tothom i que ajuda a sortir de dubtes (en el supòsit que en quedessin, és clar). Consulteu una hemeroteca: la que té Caixa Tarragona a la ciutat de Tarragona és fantàstica, ja que pots demanar online les pàgines de diari en què estiguis interessat i t'ho envien en pocs minuts per correu electrònic. Demaneu el Diario Español (actual Diari de Tarragona) del 22 de juny de 1966, l'endemà de la inauguració del monument. A banda de la crònica dels actes, hi trobareu transcrits els principals discursos d'aquella jornada, inclosa la tristament cèlebre homilia que el bisbe Manuel Moll va dedicar al dictador a la catedral.

Si algun dubte podia quedar sobre el significat de la frase "A los que hallaron gloria en la Batalla del Ebre", el que a aquella inauguració es va dir ho aclareix a la perfecció. El governador civil de Tarragona, Rafael Fernández Martínez, no va poder ser més clar. No ho dic tan sols per les constants al·lusions a la "Cruzada" i al "Ejército nacional", o per la justificació reiterada del 18 de juliol. És que posats a dedicar el monument, el va dedicar a totes les unitats de l'exèrcit franquista que van participar a la Batalla de l'Ebre, citant-les una per una fins al nivell de regiment i, en alguns casos, fins i tot al nivell de batalló.

Ja sé que és molt esperar que en aquesta relació d'unitats militars citades expressament hi figuressin les tropes republicanes comandades per Modesto, Líster o El Campesino. Però si la intenció dels que van encarregar i pagar el monument hagués estat la d'enaltir la reconciliació, s'haurien pogut limitar a dir-ho així. Tots sabem que els afanys reconciliadors de Franco eren pura ficció o propaganda. Però el seu règim, podent triar aquell dia un discurs més políticament correcte, més neutre o fins i tot més ambigu, va elegir mullar-se en un sentit molt determinat. En el seu sentit, ja m'entenen.

Era la marxa que els anava, lògicament, i hi ha altres elements d'aquella jornada d'inaguració que confirmen la intencionalitat política de tot plegat. Franco, sense anar més lluny, es va presentar vestit amb l'uniforme de "jefe nacional " del Movimiento. Això és quelcom més que una anècdota. Era un uniforme que Franco no es posava gaire sovint. En el dia a dia usava el de general de Terra i tenia afició a "disfressar-se" d'almirall (Paul Preston explica el perquè a la seva biografia del dictador). El del Movimiento l'usava en poques ocasions: sessions del Consejo Nacional, recepcions puntuals a falangistes i requetés...

És igual, la cosa és la mateixa. Podent posar-se l'uniforme o vestit que li hagués donat la gana, sense que cap responsable de protocol li obrís la boca, va triar la més polititzada de totes les indumentàries possibles. Franco va presidir la inauguració del Valle de los Caídos amb l'uniforme militar de general (ho podeu comprovar veient el NODO d'aquell dia a Youtube), però per al monument de Tortosa va preferir vestir-se amb l'uniforme del partit únic. Ja seria fort que, si més no en la parafernàlia externa que va acompanyar el seu naixement, el monument de l'Ebre fos més fatxa que el Valle de los Caídos.

Pot un monument creat en aquest context i amb aquestes intencions esdevenir un enaltiment de la reconciliació o fins i tot una mena de memorial democràtic? Jo crec que no. Reconvertir-lo, a partir d'uns petits canvis cosmètics, és impossible. Trobar-li alguna utilitat a títol de pedagogia històrica potser seria més raonable, tot i que caldria posar-hi molta imaginació. En tot cas, més tard escriure un altre post a propòsit d'això darrer.

dimarts, de novembre 06, 2007

Cercanías: ¿sólo nos queda encomendarnos a Dios?

Un conocido diario catalán ilustra la noticia del nuevo aplazamiento del restablecimiento del servicio de Cercanías con un calendario que incluye el santoral. Dada la histórica proximidad entre este medio y el partido que está en el Gobierno causante del caos, cabe colegir que la cosa no sólo va para largo, sino que tenemos que encomendarnos a Dios o a los santos para que al fin se encuentre una solución. Sobran comentarios.

Es imposible decir que la crisis de Cercanías ha tocado fondo, porque mañana mismo puede ocurrir cualquier cosa que empeore la situación. Tampoco es posible confiar en que la nueva fecha para el fin del calvario es la definitiva. La verdad es que la evolución de este desastre invita a todo menos al optimismo y no permite, por descontado, dar confianza alguna al Gobierno, si es que algún crédito le quedaba en este tema.

La incapacidad del ministerio de Fomento para dar soluciones al problema es clamorosa. ¿Qué argumentos le quedan a Zapatero para mantener en el gobierno a Magdalena Álvarez? ¿O a Víctor Morlán, el secretario de Estado enviado a Catalunya para ponerse al frente del caos y que sólo ha despuntado, con cierto mérito aunque con poco resultado práctico, en el arte de dar la cara?

¿Y qué opinión nos puede merecer el gobierno de la Generalitat? ¿Y los socialistas catalanes, que no saben como salirse de una situación que les puede pasar factura electoral, pero de la que no pueden huir por sus ataduras con el PSOE?

Todo ello por no hablar del Partido Popular, que no es precisamente inocente en todo este fregado. Claro que no toda la culpa es suya, ya que no está en el Gobierno desde hace casi cuatro años, tiempo suficiente para haber corregido muchas cosas. Pero no cabe olvidar que el origen primigenio del problema está en el proyecto que aprobó el ejecutivo popular presidido por Aznar y por el “modelo” de obra pública que se implantó en esa época.

Pues ya les ven ahora. Apuntándose a las campañas en contra del trazado por dentro de Barcelona que aprobaron ellos mismos. Si alguna disculpa le queda al PP es que quien más, quien menos intenta sacar tajada electoral. Pero sorprende, todavía, su desparpajo.

En realidad, a la crisis de Cercanías le ha pasado lo peor que le puede ocurrir a cualquier problema. Es decir, que acabe pudriéndose sin que se gaste otra cosa que palabras.

160.000 personas siguen “colgadas” cada día, la economía del país acusa ya los efectos de los retrasos, el colapso viario sobrevenido y el cansacio de miles de trabajadores. La nueva categoría del ciudadano cabreado (el català emprenyat) figurará pronto en los manuales de sociología, tras el diluvio de repetidas crisis en los servicios públicos. Por no hablar de la abstención que cabe esperar en las próximas citas electorales.

Pero ante todo eso, las autoridades, a las que hemos votado y a las que pagamos religiosamente, sólo saben convocar una rueda de prensa tras otra para disculparse, ya sin ningún estilo ni credibilidad, y para anunciar nuevas fechas que a los sufridores cotidianos de los servicios públicos les suenan ya a pitorreo.

Un gran discurs de progressisme immens




Tant de temps buscant coses que permetin recuperar alguna confiança en la cosa política (una mica només, que ja estem prou escarmentats) i amb pocs dies de diferència en trobem dues. L'altre dia, recollia aquí mateix el missatge d'una de les noves veus del socialisme francès i europeu, l'alcalde d'Evry, el català de naixement Manuel Valls. Ahir, un simple discurs de director d'institut, agraït per un premi, em va convèncer que no tot està perdut i que, per remota que sigui l'esperança, encara hi ha motius per a un mínim optimisme.

Va ser ahir al vespre, al Teatre Nacional de Catalunya. S'hi lliuraven els premis Catalunya d'Educació de 2007. L'Institut Camí de Mar de Calafell hi va recollir un guardó. Si voleu saber els motius que emparen la distinció, cliqueu aquí i així no caldrà que jo ho faci llarg.

Manuel Gómez Castro és el director de l'IES Camí de Mar. No sentireu ningú que parli malament d'ell. Hi ha persones que tenen aquesta gràcia. Ni tan sols els seus adversaris polítics, perquè Manolo Gómez no és, políticament, un àngel sense sexe. S'ha mullat en diferents etapes de la seva vida com a regidor del PSC i, personalment, penso que encara podria donar molta guerra en la política. Tot i que si hem de sincers, com a director d'institut no és que estigui aportant poc al servei públic.

A l'acte d'ahir es van escoltar més de mitja dotzena de discursos, inclosos el del conseller del ram, Ernest Maragall, i el del propi president de la Generalitat, José Montilla. He de dir que el millor de tots, i amb molta diferència, va ser el del Manolo. Els polítics es van cenyir al guió que podia esperar-se: això de la institucionalitat dels discursos és sovint un pretext per no dir res o, més ben dit, per no aportar res de nou als quatre tòpics habituals que es repeteixen de discurs en discurs.

Pero el Manolo va fer un immens discurs d'esquerres. Matiso: no va ser un discurs partidista en absolut ni va ensenyar, ni per casualitat, el carnet polític que porta a la cartera. Però una cosa no treu l'altra: va ser un gran discurs d'un progressisme immens. És més, el millor discurs que he sentit fer a ningú de Calafell en molts anys. Confio que els polítics calafellencs presents en prenguessin nota.

Què va dir Manolo Gómez que mereixi aquests elogis, que els asseguro que són del tot sincers? Si voleu veure el vídeo de l'acte i sentir el discurs del Manolo en la seva integritat, cliqueu aquí.
Jo em permeto triar tres o quatre idees que crec fonamentals:

–Davant dels canvis que viu la nostra societat, molts es resignen i com a molt intenten millorar el passat

–Verbs fonamentals per a encarar el futur: transformar-se i compartir

–L'educació és un puntal bàsic per garantir la cohesió social i millorar la convivència

–Els centres educatius no tan sols han de transmetre valors, sinó també fomentar la inquietud

–Igualtat d'oportunitats, equitat..., no han de ser meres paraules. I sobretot, assolir aquests conceptes no ha de ser cosa només dels polítics, sinó objectiu compartit de tota la societat.

Aviso que la tria és molt selectiva i que he llegit molt entre línies. Però ja sabeu que hi ha persones que tenim aquestes lletges manies. En tot cas, algú es plantejarà que té d'esquerres tot això i si, de fet, no són valors d'aquells que s'adjectiven com a "universals".

Jo només aporto un punt de vista que ja he expressat en altres ocasions i que no sé si compartirà, potser no, el Manolo Gómez. És el punt de vista que els mers discursos no serveixen per res, per molt ben intencionats que estiguin, si no es resolen els problemes pràctics. Això és una veritat sagnant en els discursos progressistes, perquè la dreta, com que no té complexos, tampoc té aquests problemes.

És més, quan l'esquerra s'ancora en el passat deixa el camí lliure i aplanat a la dreta, sinó directament a l'extrema dreta. La qual cosa, en el cas de l'extrema dreta, és per patir de debó. Per això crec importantíssim que ahir el Manolo ens recordés que continuar millorant el passat és una pèrdua de temps.

En acabar l'acte, al vestíbul del TNC, vaig intentar explicar-ho a algunes persones que em van demanar l'opinió sobre el parlament del Manolo. Vaig dir que havia estat un gran discurs d'esquerres i, davant l'estupefacció dels meus interlocutors, vaig precisar que les bones intencions fan molt bonic, però que no serveixen de res si no tenen repercussió en els pressupostos públics.

Dubto que m'entenguessin. Però no necessàriament per conservadurisme, sinó per una idealització de l'educació que la fa tan santa i virginal, que acaba sent una mera tecnocràcia. Una tecnocràcia que apuntala l'enunciació de grans conceptes, però també la buidor del seu contingut pràctic. És difícil reivindicar avui la política sana, perquè la insana pesa en excés. Però hi ha escletxes d'esperança.

Que un institut hagi recuperat el prestigi perdut i que hagi sabut transformar el desori en excel·lència és un símptoma que hi ha esperança. Això tampoc són meres paraules. Ho escriu un pare amb una alumna en aquest centre. Un pare partidari radical de l'ensenyament públic i de què als fills els hem de portar on toca, però que va dubtar, i molt, sobre les bondats d'aquest institut. Entenguem-nos, un té dret a saber on es posa i, lògicament, de no posar-se en pel·lícules de por.

Avui celebro que la meva filla gran (ja saben la blocaire jove que comença a cascar contra tot) estudiï a l'IES Camí de Mar i que la més jove pugui gaudir d'aquí tres o quatre anys d'un institut que serà segurament millor. Quan es tracta de coses tan importants com el futur dels nostres fills i filles, un no pot sentir millor satisfacció que la de no haver-se equivocat. Felicitats pel premi i, sobretot, gràcies a l'Institut per haver-se'n fet mereixedor.

divendres, de novembre 02, 2007

Una sàtira espectacular sobre el nazisme




Avui mateix explicava que es pot fer humor del bo a propòsit d'una dictadura i citava els vídeos hilarants sobre Hitler que es poden trobar a Youtube. Acceptant el risc que es malinterpreti i se'm tingui pel que no sóc ni per casualitat, goso penjar aquí un memorable número musical.

La cosa es diu "Springtime for Hitler". És gairebé impossible explicar-ho. S'ha de veure. Només algunes referències. Pertany a una pel·lícula titulada "The Producers". Mel Brooks en va fer la versió original el 1968. El vídeo que penjo aquí és del "remake" de 2005. Tots dos són a Youtube per si en voleu fer la comparativa. Personalment, opino que la interpretació del paper de Hitler és molt millor en el segon cas (de fet és impressionant).

No obstant, al propi Youtube trobareu altres escenes de la pel·lícula original que no es queden curtes en aquesta brutal i excepcional sàtira del nazisme. Cliqueu aquí, per exemple. És més, l'obra original de Mel Brooks té una incorrecció política saníssima i molt adient al tema. En canvi, la versió de 2005 és, tot i algunes puntades més corrosives, una mica menys subversiva en general. En tot cas, vosaltres mateixos.

Un últim consell. Si no sabeu prou anglès (al menys cantat), llegiu les lletres aquí. Encara que sigui amb l'ajut del diccionari, val la pena. Si no, es perd la major part de l'àcid sulfúric que tot plegat deixa anar a raig.

És evident que aquestes píndoles de gran humor no superen obres mestres com "El gran dictador", de Charles Chaplin, o "To be or not to be", d'Ernst Lubistch. La primera és pura poesia, la qual cosa té el seu mèrit sent un al·legat tan furibund contra les dictadures (o potser per això mateix). La segona, la millor sàtira que s'ha produït mai, si més no en cinema. Però els exemples que avui citem aquí són menys coneguts i, no obstant, val la pena fer-hi un cop d'ull.

dijous, de novembre 01, 2007

Els límits del humor ( i 2)

"Polònia" és un programa que dóna exemple cada setmana d'un humor polític intel·ligent. Un humor que pot ser contundent i fins i tot cruel, però sensible i molt elegant quan cal.

La setmana passada, vaig al·lucinar en quatricomia quan van començar un gag sobre l'alzheimer de Maragall, perquè penso que l'última cosa sagrada i intocable que ens queda és la salut, i no sempre. Darrerament, la rumorologia en el món polític sobre malalties i afeccions diverses ha estat francament repugnant i un ja s'espera gairebé qualsevol cosa. Però vist el gag en la seva totalitat, vaig tornar a al·lucinar que s'hagués pogut parir una escena d'humor a propòsit d'una malaltia greu sense que fos ofensiva, sinó tot el contrari. Cliqueu aquí per veure'l.

Em permetreu, abans d'acabar, que expressi la meva admiració pels gags que a "Polònia" protagonitza Manel Lucas imitant a Franco. Els considero una prova d'un humor surrealista absolutament excepcional. La setmana passada va ser fora de sèrie. Franco aplaudint la llei de memòria històrica, perquè ell té una trajectòria que vol reivindicar, i desautoritzant els que edulcoren la història, perquè ell, les tortures, els afusellaments i la repressió se'ls va "currar" molt... Feu un tomb per Youtube i veureu el que dóna de sí posar un dictador del passat a "comentar" l'actualitat.

No obstant, crec que aquest humor descontextualitzat té els seus riscos. No nego que la gràcia està precisament en la descontextualització. Un gag sensacional era aquell en què Franco es preguntava perquè calia fer eleccions i posava l'exemple de l'any 39: com que els polítics estaven o morts, o a la presó, o a l'exili "voluntari per suposat", no hi quedava ningú i s'hi va haver de posar ell. El gag és d'una brutalitat conceptual fora mesura. Però sense context i referències pot induir a error a les generacions que no ho van viure, que a l'escola no van arribar a aquest tema i que no s'han informat desprès.

Hi ha una darrera qüestió que, al fil de "Polònia", es pot plantejar. Es pot fer humor a propòsit d'una dictadura? No ho dic perquè les dictadures no tinguin un component intrínsec de ridícul, que el tenen, sinó per si es pot frivolitzar els aspectes que toquin a les víctimes d'una dictadura. Un exemple: el propi Franco de "Polònia" feia una conya sobre el cava català referint-se a que això era el que deien als que picaven al Valle de los Caídos, és a dir "cava, catalán".

Em temo que en aquestes qüestions hi ha una certa línia de demarcació, però l'humor, com amb qualsevol altra línia, ha d'estar probablement arran mateix, si no trepitjant-la o directament amb mig peu a l'altra banda. És difícil demanar respecte a una cosa que per naturlaesa és irrespectuosa, però entre la broma i l'escarni hi ha una diferència.

Torneu a anar a Youtube. Busqueu Hitler. Curiosament, hi trobareu milers de vídeos humorístics, molts d'ells en la vessant musical. És una experiència gairebé fascinadora (per no esperar-la, és clar). Però allà mateix apareix un vídeo d'un programa d'humor d'una televisió austríaca: no van tenir millor pensada que disfressar de Hitler un dels seus actors i d'enviar-lo pels carrers de Viena a empaitar jueus ortodoxos, fàcilment reconeixibles per la seva forma de vestir. La cosa va acabar amb la intervenció de la policia.

No sé explicar-ho teòricament, ja que se m'acaben les paraules davant de la cosa. No obstant això, l'exemple ho explica prou clar. Es pot fer broma fins i tot divertida del nazisme, però no burlar-se de les seves víctimes. Potser sí algun límit ha de tenir l'humor és el de no esdevenir befa.

Els límits del humor (1)

En aquest mateix bloc s'ha parlat altres vegades de si l'humor té algun límit. Hi ha barreres que mai no es poden traspassar? O no? El país porta uns anys amb certes "crisis d'opinió" periòdiques sobre aquesta qüestió. Algunes no són inofensives en absolut: a Valls encara hi ha persones imputades per un cartell de carnaval de fa uns tres o quatre anys que picava una mica, però sense justificar l'enrenou que es va produir.

Ramon Ferrando, un tortosí dedicat al periodisme i a la cultura en diverses de les seves manifestacions, traspassat l'any 1996, em va dir una vegada, a propòsit de la sàtira política, que el poder no tem l'humor per sí mateix, sinó per la independència de criteri que demostra. No hi puc estar més d'acord. Segurament per això el poder llença de quan en quan tocs d'atenció com el de Valls.

Allà, la guàrdia civil va a anar a buscar persones a la feina o a casa perquè declaressin en relació a l'autoria del cartell, com si no se'ls pugués fer arribar una citació per un conducte menys incòmode. Ja m'entenen: que els veïns o els companys de feina et vegin sortir acompanyat de la guàrdia civil... No els expliquis desprès que no anaves detingut. De passada, amb tot plegat el carnaval a Valls s'ha acabat. Bé, el carnaval fins llavors organitzat per entitats populars. Veuen el resultat?

Jo ja he expressat aquí i a altres llocs que, en el terreny de l'humor polític, hi ha molta hipocresia i doble moral. La sàtira política és saníssima i, en general, els països amb capacitat per riure-se'n d'ells mateixos són més madurs i no diré que s'hi visqui més bé, però sí que hi ha coses que no passen. Aquí, la conya sobre la política agrada tothom, sempre que el blanc de la sàtira sigui un altre. Però com som un país decoratiu (segons la brillant distinció entre països seriosos i decoratius que va empescar-se Kant), tenim tendència al pèndul, és a dir de passar d'un extrem a l'altre. I així, hem pogut veure com polítics que no eren imitats o caricaturitzats suplicaven la seva quota de martiri en l'humor radiofònic o televisiu.

dimecres, d’octubre 31, 2007

La sentència de l'11-M i Nuremberg ( i 2)

Quan he sentit l'absolució de l'Egipci, m'ha vingut al cap la sentència del judici de Nuremberg. Ja sé que els atemptats de Madrid tenen difícil parió amb el tribunal internacional que va jutjar els crims nazis. Però hi ha un paral·lelisme que he rumiat mentre anava conduint i escoltant la ràdio del cotxe.

L'Egipci ha estat absolt de l'autoria intel·lectual de l'11-M per falta de proves. En realitat, han estat declarades no vàlides per la discrepància entre traductors sobre la conversa telefònica incriminatòria. Però l'efecte és el mateix, ja m'entenen: una prova que no val és com si no hi fos. Si he pensat en Nuremberg és perquè aquell tribunal també va descartar acusacions importantíssimes per l'absència de proves.

He recordat el cas del gran almirall Raeder, comandant de la marina de guerra alemanya. Raeder va ser acusat de l'assassinat de presoners, en base al fet que els submarins a les seves ordres havien metrallat els nàufrags dels vaixells enemics enfonsats. El tribunal el va absoldre d'aquest càrrec perquè no es va trobar cap document signat per ell que donés aquesta ordre. Tanmateix, el mariscal Keitel i el general Jodl, també processats a Nuremberg, van veure com la imputació tirava endavant perquè les atrocitats comeses per les tropes a les seves ordres portaven, en alguns casos, la seva signatura escrita.

Raeder va ser comdemnat a cadena perpètua per altres acusacions, però absolt de l'acusació que li hauria significat la pena de mort. Pena que sí va recaure en Keitel i Jodl, precisament per la mateixa situació, a la inversa. Estic resumint en poques frases el que va passar a Nuremberg, però a risc de simplificar massa, crec que aquest exemple històric il·lustra la necessitat de fonamentar les decisions judicials en alguna cosa més que les impressions a primera vista o les emocions, per més justificades que estiguin.

Com deia en l'anterior post, tot plegat ens pot causar un mal de panxa impressionant. És difícil apel·lar a la serenitat i a la raó. Però precisament aquests són els elements que ens diferencien dels salvatges que avui han estat comdemnats i d'algun salvatge que ha quedat absolt.

La sentència de l'11-M i Nuremberg (1)

El titular més "polític" de la sentència de l'11-M és que d'ETA res de res i que de conspiracions tampoc. Pel que estic veient a la pràctica totalitat de mitjans de comunicació, però, sembla que la notícia principal és l'absolució d'aquest personatge a qui coneixem pel renom de l'Egipci. La veritat és que és una sorpresa relativa. El dia que es va posar en qüestió l'única prova que l'incriminava directament com a autor intel·lectual dels atemptats, ja es va intuir que la cosa acabaria així.

Una altra cosa és que l'absolució deixi un mal sabor de boca, com crec que és el cas. Tots podem tenir la sensació que l'Egipci s'ha escapolit per un tecnicisme. En el seu cas, la falta d'acord entre els intèrprets que van traduir una escolta telefònica realitzada per la policia italiana.

Una persona només pot ser declarada culpable si hi ha proves i, en el pitjor dels casos, si hi ha dubte s'ha de fallar en favor seu. Això és així des del dret romà ("in dubio pro reo"). Aquesta és una de les grandeses de l'Estat de dret i l'hem de saber acceptar encara que un cas concret, com el present, se'ns regirin els budells.

Sé que potser aporta poc consol aquella màxima que resa que és preferible que 100 culpables quedin sense càstig que castigar a un sol innocent. Però, en la línia de les discussions que he tingut amb alguns lectors en els darrers dies, hi ha coses que en una societat democràtica tenen fins i tot més importància que el legítim afany de fer justícia. La presumpció d'innocència és una d'elles. Comdemnar només si hi ha proves definitives i irrebatibles, per molt poderoses que siguin les sospites, n'és una altra.

Però això vol dir que no ens haguem de preguntar què ha passat i en què hem fallat, perquè l'Egipci hagi pogut evitar el càstig no per qüestions morals sinó per un tecnicisme. Entenguem-nos, jo no voldria ser comdemnat mai en base a una traducció equívoca i per això em veig obligat a defensar la decisió del tribunal. Una obligació que em produeix, això sí, un gran malestar.

11-M, abans de la sentència

Escric abans que es faci pública la sentència del judici per l'11-M. Potser més tard caldrà dir alguna altra cosa. Potser, segons com vagi el tema, diferent de la que escric aquí. A primera hora em quedo amb una opinió que avui recullen la major part de mitjans de comunicació. L'opinió d'una gran majoria de les víctimes dels atemptats que van sobreviure o dels familias de les víctimes que hi van deixar la vida. Esperen una catarsi. La sentència és, per a la majoria, l'esperança per passar pàgina.

No és que vulguin oblidar. És evident que no podran mai. Però avui tenen una oportunitat per tornar a la normalitat, per posar punt i final al circ mediàtic i per superar el dol permanent. En definitiva, per poder començar a mirar el futur de nou.

Destaco una afirmació d'una persona que va perdre la seva dona en els atemptats: "La presó no desmuntarà la fàbrica del terror. Els ideòlegs aprofitaran per ensinistrar a nous assassins i incubar l'odi en delinqüents comuns. Per això, desprès de superar el dolor, he d'obrir el cor i el coneixement. Mai he estat tan decidit a treballar per un món millor".

Tots sabem que moltes persones mai podran cobar sentiments com aquests. Sentiments que són escèptics, no ens enganyem, però que volen ser positius. El millor que pot quedar de tota aquella desgràcia de l'11-M és que hi hagi persones que pensin així, encara que siguin poques.

dilluns, d’octubre 29, 2007

Una reflexió moral necessària

L'agressió que un individu descerebrat (“iba borracho y punto, neng”) va perpetrar en un tren prop de Barcelona ha aixecat molta controvèrsia. Vegeu aquí la polseguera que va aixecar-se en un conegut bloc calafellenc sobre la situació d'aquest element. Els mecanismes de què disposa la societat per a corregir i prevenir aquesta mena de conductes han mostrat la seva ineficàcia, per dir-ho de forma elegant. I ho dic més per la incomprensible actualització de la fiscalia que per la llibertat que va decretar el jutjat, que tot i no compartir sóc capaç de racionalitzar.

Una part important de la polèmica es relaciona amb un element del ja famós vídeo gravat per una càmera de seguretat. Es tracta del jove que apareix en primer terme, que sembla no immutar-se davant l'agressió. És una imatge que pot entendre's fins a cert punt, ja que la por és lliure i no falten exemples de persones que han sortit malparades, i fins i tot han perdut la vida, en intentar intervenir en situacions d'aquestes característiques. Tot això, per no parlar de la inversió de la culpa que han patit algunes persones que, havent volgut ajudar, han acabat sent acusades judicialment.

La discussió ha tingut moments de gran visceralitat i no han faltat veus que confonien el deure d'auxili amb el fet de prendre's la justícia per la pròpia mà. Fins i tot amb la legítima defensa, que és un terreny molt delicat i que requeriria un comentari a banda i ben profund. Però com el debat s'ha plantejat també en termes morals, voldria fer algunes reflexions que crec necessàries.

Diré d'entrada que a ningú no se li pot exigir heroisme. És molt fàcil parlar, en fred, d'obligacions morals, de deures cap als altres. Caldria posar-se en la pell de qui es troba en mig d'un fet violent per a comprendre, si és possible, què ens pot passar pel cap en un moment així. Però posar-se en el lloc de l'espectador a la força serviria també per a determinar si la paràlisi és fruit de la por o de la indiferència.

Hi ha una gran distància entre no voler arriscar una plantofada, o alguna cosa pitjor, i no trucar a la policia perquè a l'animal del principi el puguin detenir a la propera estació. És més, la teoria de que no podem fer alguna cosa més que trucar, sense arriscar-nos, no sempre és veritat. De vegades, pot ser un simple pretext per no complicar-nos la vida amb tràmits, judicis...

Una conductora d'autobús de Barcelona denunciava l'altre dia a una emissora de ràdio que havia estat atacada per un individu mentre més de trenta passatgers miraven cap a una altra banda. L'agressor no portava cap arma que pogués fer mal a qui s'interposés. Per molt violenta que fos la seva actitud, no hauria resultat intimidat per la simple advertència verbal efectuada per 30 persones? Pot ser que no, s'ha d'admetre. El problema està en què ningú va trucar la policia, i això que a l'autobús hi havia tants mòbils com passatgers, potser més.

La clau d'aquesta qüestió moral radica precisament aquí. No podem exigir el màxim a ningú, però sí el mínim.

No voldria donar idees a un sistema judicial que sembla el d'una república bananera, tot i ser el de la vuitena potència econòmica mundial. Però cal recordar un episodi molt il·lustratiu ocorregut fa mitja dotzena d'anys. La fiscalia de Còrdova va "empaperar" dos reporters de la televisió andalusa per no interposar-se en una agressió a la via pública, a una zona particularment conflictiva. Tots dos periodistes van avisar a la policia, amb la qual cosa van complir el mínim moral indispensable. A més, van enregistrar els fets. La gravació va ser requerida, com a prova per acusar l'agressor, pel mateix fiscal en cap que recriminava als reporters per haver filmat els fets en comptes d'embolicar-se a bufetades.

Certament, els periodistes tenim el defecte de mirar només per la nostra notícia, però tampoc se'ns pot exigir un valor superior al de la resta de persones. Si cito aquest cas és a títol de mer exemple d'una altra mala costum molt freqüent a les nostres institucions, que és la de carregar la mà per ocultar errors propis o per treure enrabiades infantils. Perquè si algú entén al fiscal de Còrdova, o al d'ara a Barcelona, que m'ho expliqui. Li estaré molt agraït.

Aquest tema és prou seriós com per agafar-se'l com a tal. No sempre podem esperar la serenitat necessària de la gent normal i corrent, que té tendència a deixar-se a portar per les emocions en casos tan forts. Però si no proïsme, sí que podríem esperar prudència al menys dels responsables polítics. La fiscalia es va cobrir de glòria l'altre dia, però el ministre de Justícia no va lluir a major alçada.

diumenge, d’octubre 28, 2007

Ereccions complint ordres? Una revelació escruixidora

Estic veient el "30 minuts" de TV3. Acabo d'escoltar una revelació escruixidora. Tan escruixidora que no m'he pogut contenir de deixar-ne constància afegida aquí. Contava una víctima de la repressió de la dictadura argentina les violacions a què va ser sotmesa i, en particular, comentava l'habitual excusa dels torturadors en el sentit que complien ordres.

Pot un home tenir una erecció perquè l'hi ordenen? Pot tenir una erecció perquè compleix ordres? És la qüestió que ens han tirat a la cara. L'argumentació ha estat impecable i dolorosa. La violació deixa fora de tot dubte que la tortura era un acte del tot voluntari. En altres menes de tortura, podria quedar un dubte. En el de la violació, no.

És molt important que algú conservi la capacitat de raciocini, i la dignitat, de plantejar les coses d'aquesta forma. Podria ser un exemple molt útil per a contrarestar el món al revés que alguns estan plantejant aquí a propòsit del nostre passat recent.

dissabte, d’octubre 27, 2007

Les passions ofuscades que aixeca el general Cabrera

Fa un parell de dies que participo, aquí i a casa digital d'algú altre, en una interessant controvèrsia sobre el general Cabrera. En particular, sobre la glorificació i idealització d'un personatge que era un autèntic tros d'animal. He constatat que el tema aixeca algunes passions ofuscades. Ofuscades per falta d'informació fonamentalment, però també per actituds preocupants d'autoengany. Intentaré resumir aquí les opinions que he anat deixant per aquí i per allà i expressar-ne algunes de noves.

Les guerres carlines van ser bèsties per part de tothom. Cap bàndol en va sortir amb les mans netes. Les guerres són fets violents per naturalesa i no es pot esperar que no hi corri la sang. Però fins i tot en la guerra hi ha límits i el fet de traspassar-los és voluntari. Les espirals de repressàlies i contrarepressàlies no són pretext suficient per creuar les línies de la moralitat i de l'humanitarisme que existeixen fins i tot en la guerra.

Són mínims que a les guerres carlines es van tirar a l'esquena reiteradament uns i altres. Jo tinc l'opinió que Cabrera va superar la mitjana de bestialitat. Però acceptant que no fos així, que no hagués despuntat especialment en el seu salvatgisme, disculpa en alguna cosa al general Cabrera que els seus contemporanis fossin també uns bèsties?

És més, jo no ho plantejo tant en el sentit de qui va ser més animal, sinó de si avui podem honorar o tenir idealitzats tals personatges. Que ningú tingui el més mínim dubte que si es proposés un homenatge al general Espartero, posem per cas, també hi estaria en contra. Com que calculo que tothom sap qui és el general Espartero, o és capaç de buscar-ho pel google, no ho faré llarg explicant-ho.

Tots eren uns salvatges, és veritat, i la brutalitat, en la guerra i en la pau, és un patrimoni de totes les èpoques de la història. La diferència està en què alguns al general Cabrera li volen fer homenatges. Com ahir ens recordava la Comedianta tortosina, a un poble de València tenen el retrat de Felip V cap per avall, en memòria de la repressió que van patir a mans seves. Aquí, en canvi no posem de cap per avall el retrat de Cabrera. Muntem congressos d'història que, segons els seus organitzadors, són també un homenatge al personatge. O escrivim novel·les que contribueixen a la idealització d'un mite amb peus de fang.

Vull recordar que també he dit que no estic en contra ni dels congressos, ni dels centres d'interpretació, ni de les novel·les que parlin del carlisme, perquè la història ni s'ha de negar ni s'ha d'ocultar. Però m'oposo a què tals iniciatives esdevinguin homenatges o a què acabin edulcorant la cosa fins al punt que es digui el que no és.

He explicat també que la síndrome d'Estocolm que molts viuen amb Cabrera, i que provoca certes ofuscacions, té el seu origen en l'autoengany. Ahir ja vaig opinar que la falta d'expectatives pot fer que la nostàlgia ens jugui males passades. També reitero que és evident que algunes persones consideren que una barbaritat feta per algú de casa és com a més disculpable. Això no és només un símptoma de decadència, sinó d'absoluta immoralitat. Cadascú ha d'aprendre a portar el ciri amb dignitat. El ciri propi, el primer.

Una part de l'0fuscació que genera aquesta història tan lamentable es fa palesa en la descontextualització que s'arriba a fer de la qüestió. Hem pogut llegir defenses del carlisme en ordre a què va ser el bressol del catalanisme. Això és cert en bona mesura, però en tot cas explica el profund conservadurisme del nacionalisme català i de la facilitat amb què se li han trencat les cames al nacionalisme d'esquerres en les curtes èpoques en què aquest ha aixecat el cap.

No obstant, m'ha fet molta gràcia llegir que els carlins lluitaven contra el centralisme jacobí. Tots sabem que aquest centralisme té avui molt mala premsa, i justificada. Però hauríem de situar-nos precisament en el context de l'època. Descobriríem que el model centralitzat creat per la Revolució Francesa servia per garantir un mínim de drets per a tothom, per damunt de jurisdiccions i vassallatges medievals. Descobriríem també que el regionalisme o cantonalisme dels carlins era d'oportunitat. I és més, veuríem que la successió monàrquica per via masculina era una mera excusa per segar d'arrel les minses llibertats de l'època, tornar a un règim absolut i feudal i reinstaurar, de propina, la inquisició.

Com molt bé deia ahir l'Amable Pallisé: "ara els hi ha pegat per Cabrera, però si aquests carlins eren uns fatxes ...”. L'Amable la quadrava.