3.000 euros són una d'aquelles quantitats que ja fan una mica de respecte. Però hi ha vegades que llegeixes notícies de persones que han estat multades amb 70 euros per insultar algú altre i t'agafa la temptació de preguntar on es pot ingressar el corresponent a tres o quatre persones insultades, que així te'n vas tranquil a dir-los quatre coses, deixant el tema resolt per endavant i havent-li estalviat a la justícia un munt de paperassa.
De vegades em sembla que, en un país on els impostos i les multes de trànsit es paguen a contracor, no ens sabria greu pagar segons què per donar-nos el gust i treure tota la bilis de cop. Sempre que fos mòdic, clar, que ens pot anar la marxa, però no ser beneïts del tot. 3.000 pot ser no, però que temptadora seria una quantitat inferior que et permetés quedar-te descansat...
Als autors de la famosa portada de "El Jueves" els han caigut 3.000 euros de multa a cadascun. Comptant que els podia caure, al menys teòricament, una pena de presó, encara n'han sortit ben parats. No obstant, aquí el greu no és l'import de la multa, sinó que hi hagi una condemna per un simple acudit. És una mostra del país en què vivim: a la ràdio dels bisbes es pot fer terrorisme verbal i cridar pràcticament al colpisme i a la sedició sense que passi res, però les manifestacions d'humor han de ser reprimides si toquen determinats tabús.
És el que té ser la vuitena potència econòmica mundial, però no haver-se desenganxat encara d'aquell vell acudit de les tres potències mundials. A saber: Grècia, Portugal i Espanya.
No diré que calgui fer una col·lecta per reunir els diners de la multa als humoristes, que no crec que triguéssim gaire a aconseguir. El que cal és esperar que els recursos tinguin èxit i que aquesta justícia que no sap donar resposta a tantes situacions d'autèntica delinqüència, deixi de perdre el temps amb rucades.
L'humor és saníssim. És propi de les societats madures i té un munt de virtuts. Té límits? És clar. Però l'humor no serveix per a res si no es mou constantment a la vora mateix de la línia de demarcació. Altrament, és una mera excusa per fer veure que som una societat adultat. Aquí ens pensem que per fer quatre imitacions polítiques, o per haver caricaturitzat la monarquia de forma absolutament light, ja hem complert l'expedient i ens hem fet democràtes de pedigrí. I no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada