dissabte, de desembre 24, 2011

Què hi fem a l'Afganistan?

Periòdics incidents ens recorden de tant en tant que el món occidental, des de fa deu anys, continua immers a l’Afganistan en una guerra molt difusa i misteriosa. Més que la d’Iraq, que ens diuen que ha anat de baixa, sense que poguem comprovar, més aviat el contrari, que així és. I, per tant, és legítim preguntar-nos què hi fem exactament per aquella contornia.

Diré d’entrada que no estic en desacord en escampar pel món la democràcia i les seves moltes virtuts.  Tot el contrari. Si ho raonem bé, ni tan sols estic en contra d’escampar-la a canonades, fins i tot a qui no la vulgui. Però en aquest cas, cal fer-se dues preguntes. A saber: Quina democràcia estem escampant? I perquè no l’escampem, a bones o a males, a les moltes dictadures que deixem excloses de tan noble política, potser perquè ens surt més a compte tenir-les com a amigues?

La segona pregunta és contesta ella mateixa. La primera, en canvi, genera una nova pregunta: quina mena de democràcia és la que té guanyador fixe, sabut per anticipat abans que obri la primera urna? Perquè les coses funcionen així, i sota l’atentíssima mirada dels ocupants occidentals.

Arribats aquí, si a l’Afganistan les canonades no asseguren la llibertat més que de blablabla, hem de repetir la pregunta inicial: què hi fem exactament allà? Se m’acuden dos pretexts. Estem lluitant contra el terrorisme i/o estem fent que els afganesos visquin millor. Totes dues qüestions mereixen també un breu comentari.

Lamento dir que això de la lluita contra el terrorisme s’assembla cada cop més a la broma de les armes de destrucció massiva d’Iraq. Cal reconèixer que és molt difícil lluitar, en el seu propi terreny, contra un enemic tan inconcret que fins i tot classifiquem en franquícies (!). La força militar tradicional, llençada contra aquesta mena d’enemic, no té blancs fàcils: on estan, per exemple, les divisions blindades d’Al Qaeda? Però un cop aclarit això, és raonable preguntar-se si volem realment  resoldre el problema o si ens convé més aviat que el problema s’eternitzi, perquè així tenim l’excusa de continuar allí. Desprès explicaré perquè.

Desprès de deu anys de guerra podem concloure que estem davant d’una mera ocupació colonial

Pel que fa a millorar la vida dels afganesos, què volen que els digui. L’informe diari de guerra de Kabul no és molt diferent del de Bagdad. Potser el món occidental va creure’s que les coses havien canviat perquè en els primers dies de l’“alliberament” els homes es van afaitar la barba, obligatòria durant el règim talibà, o unes poques dones es van treure la burka, obligatòria gairebé sempre. Però a la vista dels esdeveniments, va ser una creença il·lusa.

Afganistan ha estat sempre el mateix: un territori perdut emmmig de no res, en el qual no impera cap llei ni ordre, si més no equiparable al que entenem per tal al món occidental. Tothom que s’ha volgut posar en aquest vesper de clans tribals, senyors de la guerra i altres herbes, incloses les fumables, n’ha sortit amb la cua entre les cames.

Què queda, llavors, si estem escampant una democràcia sui géneris, la lluita contra el terrorisme és un pretext i no millorem la vida dels afganesos? Doncs quelcom tan senzill com que la situació geogràfica de l’Afganistan ha passat a ser estratègica per portar els recursos energètics de l’Àsia Central als ports de mar més propers. Si més no, als ports de mar controlats pel món occidental, de forma directa o a través de dictadures amigues. Dit d’una altra forma, el que fem a l’Afganistan és, clar i ras, assegurar una ruta comercial.

I quan es conclou tal cosa, no podem qualificar l’aventura militar si no és com una guerra colonial pura i dura. D’una mera ocupació per aconseguir recursos naturals o garantir-ne el seu trànsit. Això sí, en ple segle XXI i transmesa, a estones, per la CNN o Al-Jazeera.

Publicat a El 3 de Vuit (23-12-2011) 

dimecres, de desembre 14, 2011

L'escola de la Mercè fa una crida a tota Tortosa per ampliar el fons de la bibliotca del centre

 Presentació de la campanya, a la biblioteca de l'escola.


L'escola pública de la Mercè ha engegat una campanya per aconseguir ampliar el fons de llibres de la seva biblioteca. El centre fa una crida a tota la societat tortosina perquè faci donacions de llibres i jocs didàctics adequats a alumnes de 3 a 12 anys. La iniciativa es desenvoluparà aquests mesos de desembre i gener.

La campanya compta amb el suport de l’Associació de Mares i Pares de la Mercè, l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco de Tortosa, l’Institut de l’Ebre i el col·lectiu d’exalumnes del centre. També té el suport de la direcció territorial del departament d’Ensenyament de la Generalitat.

La donació de llibres i jocs didàctics pot fer-se directament a l’escola (carrer Providència 11-15) i també a l’Institut de l’Ebre (avinguda Cristòfol Colom 34-42), en horari escolar del 15 al 22 de desembre i del 9 al 20 de gener. Una altra fórmula és comprar un llibre a diferents establiments tortosins, com La 2 de Viladrich, Centre del Llibre i del Paper El Cid, Ebrebooks, Parereria Cris, Didó i altres. Els establiments faran arribar després les donacions a l’escola.

La setmana passada, l’Ampa ja va promoure un mercadet al pati de l’escola, per tal de recaptar fons per comprar llibres: es van aconseguir 400 euros. També poden fer-se donacions econòmiques al local de l’Ampa, situat a la mateixa escola i amb accès directe des del carrer.

En la presentació de la campanya, aquest 13 de desembre de 2011, la directora de l’escola, Aurèlia Subirats ha recordat “el valor de la lectura en la formació de les persones” i ha remarcat la importància que a l’escola hi hagin els recursos bibliogràfics necessaris. En aquest mateix sentit s’ha pronunciat el director territorial d’Ensenyament, Antoni Martí, qui ha destacat que “iniciatives com aquesta s’emmarquen perfectament dins del projecte del departament de fomentar la lectura; per això aquesta campanya tindrà el nostre suport”.

De la seva banda, la presidenta de l’Ampa, Anna Cid, ha explicat que “la Mercè té una bona biblioteca, àmplia i amb bon equipament de mobiliari i fins i tot amb una bona col·lecció d’obres de consulta, però li falten llibres de lectura”. Sobretot falten llibres de lectura per a les joves generacions d’avui. La Mercè atresora alguns llibres que són autèntiques joies, per ser el retrat de diferents èpoques, “però no són adients per donar-los a llegir avui i que el que hem de fer-ne és conservar-los en benefici de la memòria històrica”, ha dit la directora de l’escola.

Toni Ponts, de l’Associació d’Amigues i Amics de la Unesco ha indicat que “l’objectiu és que tota Tortosa pugui implicar-se en aquesta campanya, fins i tot les Terres de l’Ebre”. “Perquè la idea que volem transmetre”, ha afegit, “és que tots som Mercè”.

I Toni Gallardo, representant del col·lectiu d’antics alumnes, ha compromès la participació d’aquest grup a la campanya “perquè un dels nostres objectius és donar suport a l’actual escola, en agraïment pel molt que aquesta ens va donar quan en vam ser alumnes”. Els exalumnes posen a disposició de la campanya el seu bloc (http://exalumnes-lamerce-tortosa-blogspot.com), un espai 2.0 de relació obert a tothom que suma més de 384.000 visites, amb una mitjana diària de 300.

dilluns, de desembre 12, 2011

Solucions amb ideologia

Europa va a la deriva en la que diuen que és la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial. Potser caldria retrocedir més enrera, però com en aquestes qüestions porta la veu cantant la cancellera alemanya, Angela Merkel, donem per bona l’afirmació. Però fins i tot la identificació del que estem intentant salvar presenta dificultats. No està clar que volguem posar en marxa de nou l’economia, encara que ho manifestem així. Si més no, no com a primera prioritat. De moment, estem entretinguts provant de salvar les nostres finances públiques.

En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.

El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.

Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.

Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.

No hi ha solucions “tècniques” a la crisi, 
només solucions polítiques

Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.

Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.

El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.

Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.

Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.

Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011) 

diumenge, de desembre 11, 2011

Una mort menys gratuïta


Que es mori la persona amb la que havies volgut compartir la teva vida és duríssim. Poc importa que el temps hagués fet estralls en els sentiments i que la relació estigués acabant-se. La mort són paraules majors, definitives. S’ha d’haver viscut una situació així per saber el que és. Mai et recuperes del tot, per molt que la vida continuï endavant. Un professional d’aquestes qüestions em va aconsellar que més que superar-ho, havia d’acostumar-m’hi. Consola poc, sí, però és una recomanació molt pràctica.

S’ha d’haver viscut per conèixer els moments dificilíssims que et toca viure. En el meu cas, una malaltia sobtada i rapidíssima: tres dies amb prous feines. Sucessius pronòstics d’extrema gravetat. Que et diguin que et vagis preparant per al pitjor i que et convidin a acomiadar-te, si vols fer-ho, sense entretenir-te gaire. Afrontar que els metges et plantegin deixar-ho estar perquè els esforços ja són inútils..., i pensar que, malgrat totes les teves conviccions sobre la mort digna, si tu dius prou, hi ha una persona que, per molt sentenciada que estigui, morirà de forma pràctica. Sortir mentalment sa d’aquesta muntanya russa és gairebé una proesa.

I el més difícil de tot: explicar a les teves filles que la seva mare es moria. Ningú més podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. No sé si ho vaig fer bé. És impossible saber-ho, perquè simplement no estem preparats. Només sé que és el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que desprès m’ha semblat tot sorprenentment fàcil. De vegades tant, que no sempre he reaccionat bé a les dificultats normals de la vida.

De tota la corrua de moments difícils i trists que ens va tocar viure, només un element ens va aportar cert consol. No alegria, perquè no era el cas, però sí consol. Haver donat els òrgans ens va permetre pensar que una mort gratuïta no era gratuïta del tot. Ens va permetre pensar que la persona que ens deixava continuaria vivint, d’alguna forma, a través d’altres persones. Que les meves filles no tindrien mai més la seva mare, però que algunes famílies podrien estalviar-se el nostre tràngol i la nostra tristesa.

Va ser la decisió més fàcil. No vam trair ningú, ni vam faltar al respecte, com de vegades diuen alguns de la donació d’òrgans. Tot el contrari, estic segur (n´havíem parlat de vegades) que, si hagués pogut, s’hagués alegrat de saber que altres persones tindrien una oportunitat de començar de nou. La seguretat definitiva la vaig tenir mesos desprès, quan les meves filles, encara petites, van voler saber què passa exactament amb el cos dels difunts: escoltar que estaven orgulloses que la seva mare hagués ajudat a salvar-se altres persones ha estat de les emocions més intenses que m’han regalat.

I quelcom important. Vam donar tots els òrgans i teixits que fossin transplantables. També vam donar per a fins d’investigació els que, pel motiu que fos, no poguessin aprofitar-se per transplantar. Hi ha problemes greus que es resolen de forma immediata amb un transplantament. Però altres problemes només tenen possibles solucions a llarg termini i la convicció i l’altruïsme també ens hi ha d’arribar. Haver passat tres dies terribles a una UCI, veient que la nostra no era ni de bon tros l’única desgràcia, resulta molt alliçonador. La cosa, tanmateix, no té cap mèrit. Era l’única opció decent.

Pèrdues tan doloroses ens ensenyen que hem de viure la vida amb plenitud, però sobretot que hem de ser més bones persones. Hi ha una fórmula molt senzilla d’exercir la bondat: donar els òrgans. No cal esperar a morir-se. La donació pot fer-se voluntàriament en vida. Jo ja ho he fet i educo les meves filles, ara que em toca fer-ho a mi sol, en la idea que han de ser bones persones i que la bondat es demostra amb gests tan senzills com aquest.

Es poden dir moltes coses bones de la Marató que cada any organitza TV3. La sento com a pròpia des de les primeres edicions, perquè crec que és un model exemplar d'exercici de la solidaritat. Però em permetran que digui amb la d’enguany, dedicada al transplantament i regeneració d’òrgans i teixits, sento una implicació emocional molt especial.


Publicat a la web de La Marató (9-12-2011)