Solucions amb ideologia

Europa va a la deriva en la que diuen que és la crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial. Potser caldria retrocedir més enrera, però com en aquestes qüestions porta la veu cantant la cancellera alemanya, Angela Merkel, donem per bona l’afirmació. Però fins i tot la identificació del que estem intentant salvar presenta dificultats. No està clar que volguem posar en marxa de nou l’economia, encara que ho manifestem així. Si més no, no com a primera prioritat. De moment, estem entretinguts provant de salvar les nostres finances públiques.

En tot cas, que l’ús de la primera persona del plural no ens confongui. Això ho han decidit altres i s’espera de nosaltres que obeïm com a xais que van directe al sacrifici.

El mal va de lluny. La prosperitat dels darrers anys es basava en un seguit de ficcions. Una d’elles era que l’euro constituïa una garantia implícita per al deute de cada país. Així, ho entenien, si més no, els mercats. Fins i tot ho ha reconegut el director de l’agència de qualificació Fitch. Però quan la crisi va posar en tensió les finances públiques i els estats es van plantejar reestructurar el seu deute (la qual cosa significava quitances i moratòries) es va veure que tal garantia no existia. Bé, això va entendre, si més no, aquest ens incorpori que anomenem mercats.

Aquests mercats no s’aconformen que els apaivaguem amb rescats o oferint-los en sacrifici un govern rera d’un altre. I diuen molt clar el que volen, que no deixa de ser sorprenent: una unió fiscal de l’eurozona o bé l’emissió conjunta d’eurobons.

Cal admetre que no hi ha cap garantia que aquesta demanda sigui autèntica o la darrera que presenten. Ni que els sadolli la set de sang (perdó, de sang ben bé no, de benefici, més ben dit).Però si resulta sorprenent és perquè no es correspon amb les teràpies econòmiques que la dreta europea s’entesta a aplicar. El tàndem Merkel-Sarkozy pretén curar la malaltia limitant-se a tractar-ne els símptomes. Les seves propostes són crear un gran fons de rescat, recapitalitzar els bancs i realitzar uns ajustaments brutals que facilitin complir el pacte d’estabilitat europeu per la via ràpida.

No hi ha solucions “tècniques” a la crisi, 
només solucions polítiques

Però hi ha una altra solució, la progressista, que proposa mesures polítiques i que si està inèdita és per l’escàs pes actual del centresquerra a les institucions del Vell Continent. Es tracta de reformar els tractats per crear una Europa federal, o gairebé federal, que tingui una única política econòmica i fiscal i un bo europeu amb garantia conjunta i solidària.

Sobre aquesta base sòlida podria superar-se la crisi del deute i sentar les bases de la recuperació econòmica, sense renunciar per complet a les polítiques que han fet d’Europa el lloc menys dolent del món per viure-hi.

El problema de la solució conservadora és si serà suficient, fins i tot al preu d’enderrocar l’Estat del benestar. El punt feble de la solució progressista és que cal una altura de mires que no té cap dels actuals líders europeus. I això val tant pels d’esquerres com per als de dretes, per molt que aquests darrers portin la veu cantant, que no la batuta.

Encara que les reticències d’Alemanya són comprensibles, davant de tant engany comptable i engany del normal i corrent, Merkel hauria de tenir present que sense la resta d’Europa (on ven la majoria dels seus productes), no va enlloc. Dit d’altra forma: ni que sigui per motius tan prosaics com aquest, o ens salvem junts o ens enfonsem junts. Que l’enfosament sigui per fases o per països individuals, tal com ens l’estan executant, no ha de fer-nos equivocar: no hi ha solució “tècnica” possible, només solucions polítiques que no hauríem de retardar més.

Altrament, continuarem fent-nos autocops d’Estat que no serviran per a res més enllà de les primeres 24 hores, com escrivia un servidor la setmana passada.

Publicat a El 3 de Vuit (9-12-2011)