dijous, de gener 20, 2011

Societats tecnològiques vulnerables

Un volcà, o l’enèsima vaga dels controladors aeris, posa contra les cordes el trànsit aeri mundial. Si deixem al marge la crisi i totes les seves derivades, no em semblaria un mal resum de 2010. La història de les cendres del volcà té el seu punt exòtic (un simple volcà, va titular un diari madrileny, extranyat com la majoria de nosaltres, suposo), però no és en absolut una anècdota, perquè fa palesa l’extrema vulnerabilitat d’unes societats modernes basades cada dia més en els avenços tecnològics. Els exemples són abundants.

Basem la nostra economia en produir on sigui barat (i en consumir a qualsevol altre lloc), però un temporal fa intransitables unes autopistes i carreteres convertides en artèries vitals perquè tot funcioni. Comptem amb tota mena de comoditats a casa nostra, però un tall de subministrament elèctric les converteix en rampoines inútils. Hem crat sistemes de transport que ens permeten anar pràcticament a tot arreu, però una vaga d’un col·lectiu minoritari ens deixa penjats en el racó de món més inoportú.

Hi ha paradoxes sorprenents de veritat. La informatització i automatització d’alguns serveis se suposa que havia de servir per a no dependre del factor humà. Però llavors estem en mans d’uns pocs tècnics que gestionen aquests sistemes. No cal que es declarin en vaga. N’hi ha prou amb uns quants casos de grip (no de la que agafen els controladors espanyols i que es cura miraculosament via Guàrdia Civil).

O això si no passa com aquella gran apagada a Barcelona de fa uns anys, quan les xarxes que han d’encaixar i amortir les incidències, en realitat van propagar l’avaria fins convertir un desastre normal i corrent en una autèntica catàstrofe.

Tenim una dependència absoluta dels subministraments energètics i dels conflictes laborals. Però episodis com aquell del volcà, o el del tsunami de fa uns anys, ens recorden que també estem a precari davant de fenòmens naturals. O d’alguns causats per la malícia humana, com els incendis forestals provocats. És molt dutbós que la nostra imprevisió davant de situacions així es degui a la ignorància. Més aviat es deu a una idea errònia sobre el fet que l’excepcionalitat de determinades circumstàncies fa que resulti caríssim prevenir-les. O preferible abordar-les (sovint malament) el dia que es produeixin.

Però si alguna lliçó hem de treure de qüestions com el canvi climàtic és que el que abans passava molt de tant en tant, ara pot ocórrer en qualsevol moment i de forma freqüent. Naturalment, aquest plantejament no pot obviar que hi ha una manca d’inversió en les xarxes de les quals depenem tant, que explica molt més que el mal temps i altres històries el que realment passa.

Publicat a www.calafell21.cat

dilluns, de gener 10, 2011

Herois que ens acompanyen

Fa dos o tres mesos, vaig escriure (disculpin l’autocita) sobre una professional de les emergències que plorava després de patir la derrota més amarga que pot tenir-se en aquest ofici: que se’t mori un pacient a les mans. I deia que aquelles llàgrimes eren, dins de la tristesa del moment, un bon senyal. Un senyal que a la persona d’aquella foto no li era indiferent, que no era una mera qüestió de feina i de cobrar a final de mes. En definitiva, que tenia sentiments i que això salvaria moltes vides (aquell dia no va poder ser), perquè aquests sentiments serien el motor i l’energia d’altres lluites que tindrien èxit. Per això no em va semblar indigne fer-li la foto a aquella xicota, a qui no conec, i publicar-la en aquest espai.

Voldria afegir, i d’això va l’article d’avui, que hi ha molts més altres herois que lluiten a diari per evitar la desgràcia. I potser els que més mèrit tenen, pel desgast personal que per a ells i elles ha de significar, són els que treballen en àmbits on la mort del pacient és el pa nostre de cada dia i no una possibilitat que tant pot passar com no.

És el cas, també, d’una feina particularment difícil: la d’acompanyar els familiars d’un difunt en els moments més immediats al traspàs. Un sap de què parla perquè ha passat per la situació de perdre la parella. No es pot explicar el que s’arriba a sentir i a pensar en moments així. Només dic que s’ha de viure per poder-ho entendre: si no s’ha viscut, merament parlem. Però en aquelles tristes circumstàncies vaig tenir la immensa sort de trobar una professional que ens va portar de la mà.
Jo no sabia com explicar a les meves filles que la seva mare es moria. I havia de fer-ho i ningú més que no fos jo podia fer-ho. Un s’ha de menjar les llàgrimes pròpies i posar el seu dolor en segon lloc. Ho és tot llevat de fàcil. I ja veuen, tant que garlem aquí (sovint de nicieses de tercera regional) i a l’hora de la veritat, quan el que hem de dir compta de debò..., no sabem què fer ni què dir.

La pregunta més intel·ligent que he fet a la vida és si a l’hospital hi havia algú que sapigués com encarar tals qüestions. Em van posar en mans d’una persona que ha elegit fer una tasca voluntària, en un tema tan complicat com aquest. La mort és tabú, diguem-ho clar, i no estem preparats per afrontar-la. I més que la mort, les implicacions per als supervivents. Era a l’Hospital General de Catalunya (em diuen que és l’únic que ho té instaurat) i el servei, gratuït.

Gràcies a aquesta excel·lent professional, no és que es fes fàcil el difícil, però amb els seus consells vaig poder reeixir del que, sense cap mena de dubte, ha estat el més difícil que m’ha tocat fer a la vida. Tant, que puc dir que, després, tot m’ha semblat sorprenentment senzill.

Però la meva sorpresa va ser gran quan vaig comprovar que continuaven contactant amb mi, per telèfon i correu electrònic, per saber com anava tot, per si ens feia falta alguna cosa. I és que la professional, de qui ara direm el nom, ha creat una ONG que continua el treball. Mai ens ha faltat el seu suport quan l’hem necessitat, i l’hem necessitat molt sovint, creguin-me.

I aquesta és la conclusió: tenint motius sobrats per malfiar del sistema, m’hi he pogut reconciliar en part gràcies a la de la noia de la foto i altres professionals que demostren que, com deia en l’article anterior, el sistema pot ser molt insensible, però no està mancat de bones persones. Per fortuna del propi sistema.

Continuo sense saber com es deia la professional de les emergències, i ho lamento: no puc agrair-li amb noms i cognoms el que va fer. La professional de l’Hospital General es diu Xusa Serra. La seva ONG, Gestdol. Per cert, si sabessin el que cobra al seu hospital es doblegarien del riure. Però no conec gaire gent que sigui millor persona. Aquestes línies són poca cosa, però li devia.


Publicat a "El Tres de Vuit", el 24 de desembre de 2010