divendres, d’agost 31, 2007

Calen actes presencials en una societat en xarxa?

Aquesta tarda he estat a Roquetes, a la presentació del llibre del Daniel Closa. Érem gairebé en família. Això és habitual en molts actes culturals, la qual cosa no li treu interès al tema evidentment. Tots sabem el difícil que sovint és combinar-se les hores per anar als llocs. I en tot cas em sembla una paradoxa, positiva però paradoxa, que un dia que els bits passen al paper imprès, com era avui, els de la colla digital no ens moguem de casa. Positiva? Sí. L'acte d'avui calculo que s'explicarà en una dotzena de blogs, com a mínim. I ja es tracta d'això, no?

A l'acabar, hem estat parlant amb l'alcalde de Roquetes, Paco Gas, i Miquel Accensi, el meu mestre quan tenia set anys i ja deia que de gran volia ser periodista. La conversa ha anat sobre el valor dels actes presencials en una societat en xarxa. Diguem que el fet que jo m'hagi desplaçat expressament des de Calafell per a aquest acte ha servit de combustible del diàleg.

Als meus interlocutors se'ls feia estrany que algú faci unes tres hores de cotxe, entre anar i tornar, per assistir a un acte d'una horeta justa. No he pogut evitar contestar que si l'acte hagués estat dedicat al flabiol i al tamborí no m'hi haurien vist el pèl. Hi he assistit perquè el tema m'interessava. I m'interessava prou com per voler gaudir-lo directament. En una societat que anomenem del coneixement és normal, al menys així ho crec, que invertim diners i temps en coses com aquestes.

La conversa ha evolucionat cap a la forma que tenim de relacionar-nos a l'empresa amb els col·laboradors que participen en el projecte i amb els clients. És una relació que es fa en xarxa en aproximadament en un 90%. Les reunions personals es reserven per a aquelles qüestions que no es poden resoldre d'altra forma. O per a aquelles en què aquesta fórmula sigui preferible perquè aporti alguna cosa. Tots hi sortim guanyant, perquè evitem desplaçaments prescindibles i perquè, desenganyem-nos, en aquest país no sabem fer reunions i no les aprofitem. Tenim un parell de clients que si estàs menys de dues hores amb ells sembla que els hagis estafat. Poc els importa que l' "ordre del dia" s'hauria pogut despatxar eficaçment en tres quarts d'hora.

Però al final, la conversa ha tingut una derivada interesantíssima cap al que està ocorrent a França. Allí, desprès d'una temporada en què les videoconferències han estat molt de moda, es tornen a implantar les reunions presencials. Les empreses amb seu París i moltes delegacions escampades pel país han descobert que amb bitllets de TGV des de 19 euros el trajecte, el viatge resulta molt més barat que llogar o amortitzar equips de videoconferència.

A França han creat un país en xarxa amb una política de transport públic molt intel·ligent. Fa anys que no ens arriben notícies d'avenços de la societat digital de l'altre costat dels Pirineus. No sembla normal en un país que va inventar precursors de l'Internet que coneixem avui com el Minitel. Però és que estaven construint trens de gran velocitat, capaços d'anar de punta a punta del territori en poc més de tres hores, i concebuts amb criteris d'autèntic servei públic, no com a transport per a privilegiats, com passa aquí.

Em direu que la videoconferència estalvia les hores que es passen al tren. I és veritat. Però quan es pot anar d'Hendaya a París i tornar tranquil·lament el mateix dia per 19 euros el trajecte, la valoració és una altra. El que cal situar en els respectius platets de la balança és el dia "perdut" dels que han de viatjar i els avantatges de què la reunió es faci cara a cara. Cadascú decidirà el que més li convingui, evidentment, però el cost material del sistema a distància o presencial ha deixat de formar part de l'equació.

També s'ha de dir, per acabar, que això passa a un país en què els principals serveis públics (inclosos el ferrocarril i les telecomunicacions) continuen en mans de monopolis estatals. Però de monopolis que funcionen de primera. França és l'únic país del món que conec on s'han organitzat manifestacions amb milions de participants per oposar-se a les privatitzacions d'aquestes serveis. L'èxit d'aquestes convocatòries no és perquè funcionin malament, és clar. Com ens hem de veure i quina vergonya haurien de passar alguns.

dijous, d’agost 30, 2007

El bloc de la criatura i l'orgull de pare

Permeteu-me que em caigui la baba una estoneta. La filla gran ha començat un bloc. I s'ha de veure la canya que dóna amb només 12 anys.

Ahir va anar a Barcelona amb tren i li va tocar una de les noves unitats de rodalies que s'han estrenat per mirar de d'aturar les protestes. Resulta que el disseny és tan sofisticat que oblida quelcom tan bàsic com la facilitat d'accés: de l'andana a la plataforma hi ha més de mig metre d'alçada i feina rai per pujar-hi. Doncs va la criatura i ho explica al bloc, tot preguntant-se si per agafar el tren caldrà saber tècniques d'escalada.

Un altre post del morro fort. És aficionada al Harry Potter, però encara no ha pogut anar a veure l'última pel·lícula. Ahir mira la cartellera dels diaris i s'adona que cadascuna publica una edat recomanada diferent. No ho troba lògic (jo tampoc és clar) i agafa i ho explica al bloc.

Consti que el meu orgull de pare, i la baba que em cau, no ve tant del bloc com del sentit crític que demostra la bestiola. M'he esforçat molt per inculcar-li valors com la capacitat de crítica i la curiositat universal i, avui, em sento feliç.

Clar que és jove i encara porta el lliri a la mà en moltes coses (diu que vol ser periodista, com si a casa no n'hi hagués prou amb un). Però ja es farà gran i de moment apunta maneres.

Si voleu fer un cop d'ull a les aventures blocaires de la criatura, visiteu emmagallardo.blogspot.com

dimecres, d’agost 29, 2007

La inversió més gran de la història ja és suficient?

Diu el president de la Generalitat que no hem de ser pessimistes pel que fa a les infraestructures de Catalunya. I que mai s'ha invertit tant com ara. Són dades objectives, ens recorda. Segur que sí, no ho discutirem. Però que la inversió actual sigui la major de la història vol dir que sigui suficient? Ja compensa els anys d'abandonament? Perquè, objectivament, amb els 18.000 milions d'euros que s'estan invertint entre Estat i Generalitat no n'hi ha ni per a començar.

¿Encerrar de por vida a los violadores?



De Francia nos llega una idea que demuestra cómo se puede perseguir la solución a un problema real por una vía nefasta. No es tanto la castración química de los violadores, como el proyecto para recluir a estos delicuentes en supuestos hospitales al término de sus condenas. Nadie duda de que muchos violadores reincidirán al volver a la calle, pero si quieren encerrarlos de por vida, que reinstauren la cadena perpetua, que dentro de lo mala que es resulta mejor que la detención decidida por el Estado sin garantía ni control judicial.

Según la propuesta del presidente francés, Nicolas Sarkozy, los violadores a punto de cumplir condena serían sometidos a una valoración médica. Si se determinara un altísimo riesgo de reincidencia, los condenados pasarían de la cárcel a un hospital. Allí permanecerían mientras un comité de médicos no decidiera su curación o rehabilitación. Dado lo frecuente que es la reincidencia en este tipo de delito, el encierro sería poco menos que de por vida.

Reconociendo que existe un problema grave y de muy difícil solución, la alternativa ofrecida por el presidente francés es enormemente preocupante. No lo decimos por ningún tipo de simpatía hacia los violadores, claro está. Lo que ocurre es que en un sistema democrático hay cosas que son de muy mal llevar.

Puede que las penas sean insuficientes o, en todo caso, que no sirvan para su presunto fin de rehabilitar al delincuente. Pero ¿cómo se come que alguien pueda continuar privado de libertad después de cumplir su condena? Y no con acusaciones a la carta, como ocurrió en nuestros pagos con el terrorista De Juana Chaos, sino con una detención administrativa que supervisarán médicos y no jueces. Es una mala fórmula y un precedente gravísimo.

No es que a una persona patológicamente violenta no se la pueda ingresar en un psiquiátrico por orden judicial. Es que es esa coletilla de la orden judicial lo que le da al asunto las garantías imprescindibles. Hace muchas décadas que las sociedades democráticas decidieron que para obligar a alguien a hacer algo en contra de su voluntad se requerían normas y procedimientos creados con carácter general y que se aplicaran mediante un poder independiente de los gobiernos para evitar arbitrariedades y asegurar derechos.

Por eso, la orden de ingreso en un hospital es correcta y razonable si la emite un tribunal. Pero no si es decidida por el gobierno o por médicos que pueden determinar ciertamente si alguien está “curado” o no, pero que no deberían decidir, al menos de forma directa, si va a seguir privado de libertad.

Creemos haber señalado, modestamente, una vía posible para vestir al santo con cierto sentido del decoro jurídico. Pero si lo que pretende el presidente de Francia es encerrar a los violadores de por vida que no recurra a argucias contrarias ya no a la ley sino a la simple inteligencia. Que abogue por la reimplantación de la cadena perpetua. No es que nos parezca una buena solución, pero como mínimo tan drástica pena se señalará, aplicará y supervisará por un tribunal de justicia.

Nos dirán que la cadena perpetua niega la misma base del sistema penal como instrumento de rehabilitación. Ello no tiene porque ser así. En los países en que aún se aplica, la cadena perpetua puede ser con posibilidad de remisión o sin ella. Incluso la modalidad sin remisión, destinada a delitos especialmente graves, no significa necesariamente morirse en la cárcel. Tanto menos la cadena perpetua con posible remisión.

Nos sentimos incómodos argumentando en pro de la cadena perpetua. Pero es preferible a su equivalente arbitrario y sin garantías. En todo caso, no olvidemos que las garantías no están pensadas para que se beneficien de ellas los que incumplen la ley, sino para protegernos a todos. Esa debería ser la lección que sacaramos de este asunto. Puede que un violador reincidente no ser merezca vivir en libertad, pero el recorte de derechos que se le aplique, tarde o temprano nos afectará a todos.

dissabte, d’agost 25, 2007

Porno amb seu a Catalunya que cotitza a la Borsa de Nova York

Els periodistes no sempre parlem de futbol o de dones (o d'homes si és el cas), com tenim fama. De vegades ens dóna per temes profunds, com la internacionalització de l'economia catalana. Que discutim sobre aquestes qüestions a taula no implica necessàriament que ens haguem intoxicat amb algun dels productes líquids que acompanyen el menjar. Més aviat deu ser per compensar el baix nivell argumentatiu amb què sovint treballem.

Siguin com siguin les coses, fa poc he tingut una conversa amb altres col·legues en què intentàvem esbrinar quin és el sector de l'economia catalana que més ha aconseguit transcedir les fronteres del país. Un servidor ha trencat l'aparent unanimitat existent sobre la indústria del cava. Qui hagi seguit aquest blog mínimament, haurà comprovat el meu pensament al respecte. El sector cavista salva els mobles any rera any venent la meitat de l'anyada a preu de sangria de tetrabrik Pirineus enllà, i viu instal·lat en la ficció de què les coses li van bé en termes d'ampolles venudes i no de facturació, com seria lògic.

Tot i que els catalans viatgem més que mai, tampoc hem pogut concloure que el turisme ocupi el paper de sector més internacionalitzat de la nostra economia. Som un país netament receptor de turisme, que representa més de l'11% del PIB català. Però els viatges que fem fora, si de cas, repercuteixen en el PIB dels llocs visitats.

En fi, hem estat donant voltes a idees com aquestes fins que hem coincidit sobre una dada que no sabem si és per riure o per plorar. L'única empresa amb seu a Catalunya que cotitza al Nasdaq és una productora de continguts pornogràfics.

Una empresa catalana de porno cotitzant a l'índex de nous mercats de la Borsa de Nova York? Doncs sí, però hauríem de precisar una mica. Estem parlant de la multinacional Private, que l'any 1995 es va de traslladar des de Suècia al nostrat municipi de Sant Cugat del Vallès. A banda que a casa nostra hi fa més bon temps que a Estolcom (que s'hi visqui millor és més discutible), la segona generació de la família Milton, fundadora d'aquest empori del porno, va arribar fugint de la hisenda sueca.

Una altra cosa és si podem considerar els continguts de Private com a porno català. En realitat, és bastant dubtós. La seu de Sant Cugat acull alguna activitat de producció, pel que sembla, però és bàsicament una seu administrativa. Per dir-ho d'alguna forma, la producció en aquest sector està bastant deslocalitzada. I és més, no consta, que sàpiguem, cap relació ni mercantil ni conceptual amb la indústria pornogràfica autòctona.

A més, es podria discutir fins a quin punt Private és una empresa catalana. Però en el pitjor dels casos, té la seu a Catalunya i paga els impostos aquí. Bé, això últim és relatiu, perquè un negoci d'aquestes característiques està molt diversificat geogràficament, però si més no l'Ajuntament de Sant Cugat li cobra l'IBI, l'IAE i suposo que els rebuts de l'aigua i de la brossa. I no era català tothom que vivia i treballava a Catalunya?

Una altra cosa és com agafar-nos que l'única empresa amb seu a Catalunya i amb la presència més rellevant als mercats internacionals sigui una que es dedica a la pornografia. No ho dic des de cap punt de vista moralista. Ho dic des del punt de vista del pagats que estem de nosaltres mateixos, molt sovint sense cap dada objectiva que ho sustenti. Que els continguts pornogràfics siguin el sector més internacional de la nostra economia..., quina vergonya per a més d'un.

divendres, d’agost 24, 2007

El Saló dels Penjats, un bloc una mica refrescant

A l'empresa ens dediquem bàsicament a la comunicació política, bàsicament en l'àmbit local. Arran de les darreres eleccions municipals, ens hem passat gairebé un any aïllats del món i dedicats a parir campanyes, eslògans i paperassa diversa, gràcies a la qual paguem la hipoteca a final de mes i donem satisfacció al vici de menjar calent cada dia, i a sobre tres cops. Que és un vici maligne, perquè si poguéssim passar menjant calent un parell de vegades al mes ens podríem prostituir bastant menys.

Serveixi aquest prefaci per dir que se'ns va passar per alt (i hem descobert ara) un blog que elaboren a Tarragona una colla de periodistes, que donen la cara i que expliquen les mil i una del món periodístic i de la política. La cosa es diu Saló dels Penjats, en referència a una sala de l'ajuntament de Tarragona que es coneix amb aquest nom pels tarragonins il·lustres que hi són "penjats" en forma de retrat, i a la qual se celebren moltes rodes de premsa. Podeu trobar el blog a salodelspenjats.blogspot.com.

Hi podreu trobar moments molt inspirats i xafarderies d'aquelles que, tot i que aportin poc, sempre fan de bon llegir. La torna és que, tractant-se de periodistes, la cosa té també moments d'autocomplaença que freguen gairebé la masturbació intel·lectual o que expressen uns rampells d'enveja francament insana. Això per no parlar de les entrevistes a alguns polítics electes el 27-M que semblen els qüestionaris Proust que fèiem a una revista que editàvem en ciclostyl els de 7è de bàsica del Col·legi de la Mercè de Tortosa per allà l'any 1978. Deu ser que no s'hi pot fer més.

S'hi fa una defensa més o menys encesa de la dignitat de la professió periodística i hi ha cert grau de combativitat laboral. La situació de les empreses informatives a Tarragona s'hi presta bastant, però pel meu gust hi ha un to corporativista massa evident i, si bé la defensa d'alguns bons professionals recentment acomiadats està més que justificada, en determinats moments també es defensa a certs personatges de la professió que no s'ho mereixen i que ningú ploraria (ans aplaudiria) si es quedessin ells a l'atur.

En resum, com a blog de bugada mediàtica i política no està malament del tot, però no explica cap història realment sucosa. Al menys té el mèrit d'anar més enllà de les preteses seccions confidencials d'alguns mitjans de la zona, que només expliquen xafarderies de cafè i sense gràcia. Ni que sigui per aquesta comparativa, el considerem una bloc refrescant i que mereix una visita.

dimecres, d’agost 22, 2007

La nova portada de "El Jueves", no fos cas que la segrestin de nou



Potser és posar-se la bena abans que la ferida, però en la democràcia bananera en què vivim no ens ha d'extranyar res. "El Jueves" surt aquesta setmana amb una nova portada dedicada a la monarquia espanyola. Aquí queda penjada pel que pugués passar. S'ha de ser molt gamarús o actuar amb mala fe per veure en aquesta mena de caricatures una injúria a la corona. Sobretot quan el resultat és que el presumpte infractor fa el negoci de la seva vida amb la denúncia i a sobre queda com a màrtir i heroi de la llibertat d'expressió. Que no els ensenyen la virtut de l'oportunitat a les escoles de fiscals i jutges?