divendres, de març 23, 2012

Una metàfora sobre la crisi

Els bancs, i uns polítics porucs sinó còmplices, són els principals responsables de l’actual crisi. Bé, també unes 400 persones que, llevat d’algun cas puntual, no sabem la cara que fan, però que són l’encarnació física de l’especulació. Ells i uns quants milers d’acòlits que els fan la feina quotidiana, és clar.

Però que aquests siguin els principals no vol dir que no hi hagi altres culpables, potser en un grau inferior. La gent, les persones normals, no som del tot innocents del que està passant. Hem viscut anys immersos en una ficció que ens venia algú altre, però que compràvem amb deler. Amb els resultats que eren de preveure i que el temps ha confirmat, perquè en aquesta vida poques hi ha més perilloses que creure’s ric.

Els paranys d’aquesta ficció han estat diversos: les hipoteques inflades, la creença que la propietat immobiliària era un patrimoni que es revaloritzaria indefinidament o el fet de viure per damunt de les nostres possibilitats de forma estructural, gràcies al crèdit presumptament barat. Però avui els voldria contar una petita faula sobre el perill de creure’s ric. Una faula real que és una de les millors metàfores sobre la crisi que conec.

El meu poble (Calafell) és un dels que més va viure la bogeria immobiliària d’anys enrera. Va haver-hi un moment en què estaven obertes 200 agències immobiliàries, quan, per exemple, només hi havia 96 botigues d’alimentació. I no és que a Calafell no mengem, és que molta gent sense antecedents, formació o experiència va voler pujar al carro d’un negoci que reportava grans beneficis. Volien fer-se rics, ni més ni menys. De vegades, sense cap altre fonament que una mescla de contemplació de l’entorn i enveja de la vairant insana: si el veí havia aconseguit tocar calers, nosaltres no podíem ser menys.

Hem viscut en una ficció de riquesa. I no hi ha res més perillós que creure’s ric

Moltes persones que tenien un negoci el van reconvertir al nou manà providencial. I el cas que els explicaré no és únic, però sí molt il·lustratiu del que pretenc explicar-los. És el cas d’un petit empresari d’un altre sector a qui les coses li anaven raonablement bé, amb un local de propietat situat per a sort seva en un lloc immillorable. Quan vaig veure que despenjaven el rètol original vaig dubtar si la cosa havia fet fallida o si era algú altre que es deixava emportar per la temptació del diner fàcil. Era la segona opció, com podran imaginar-se.

La immobiliària resultant va ser com tantes altres que van sortir com a bolets en aquella època no tan llunyana. Dues taules, quatre cadires i un expositor al minúscul aparador. Poc més que un “xiringuito”.

Però això no és el pitjor. El tema és que el propietari no havia venut encara un sol pis que ja s’havia comprat un cotxe espectacular. Més ben dit, l’havia finançat a compte de la futura riquesa. Van abundar altres manifestacions d’aquesta versió particular del compte de la lletera. Com podia un flamant empresari immobiliari viure a un ritme que no fos aquest?

El final de la faula és previsible. Estava escrit en el seu mateix inici. Les immobiliàries autènticament professionals van saber recular a temps: potser per això són les que han sobreviscut. Al protagonista d’aquesta faula, la crisi li ha passat pel damunt, com a tants altres. Ja fa dies que el cotxe va ser embargat pel banc. El local, que valia una petita fortuna gràcies al seu emplaçament, també. El rètol encara hi és, com el recordatori que presideix la porta de l’infern (abandoneu tota esperança els que entreu aquí).

I el nostre home? Doncs arruïnat i devent moltíssim al banc. Però encara amb sort perquè tenia un ofici que ha pogut tornar a exercir. Això sí, a un local de lloguer de mala mort i guanyant molt menys que abans de deixar-se dur pel que ha acabat sent un malson. Sí, és una bona metàfora que ajuda a entendre què ens ha passat. Inclòs el final.

Publicat a El 3 de Vuit (23-1-2012)   

dissabte, de març 17, 2012

El tabú de la mobilitat laboral

 
Vagi per endavant que no estic a favor de les retallades. Ni per elles mateixes, ni per les formes, ni per la reiteració de globus sonda destinats a acoquinar el personal i aplanar el camí a altres mesures que colen com a més toves. No nego que la situació és greu i que potser calen mesures dramàtiques, però no necessàriament les que s’encaparren a presentar com a única fórmula possible. La via cap a la recuperació de la dreta europea porta de moment al que porta: més recessió i més atur, sense resoldre realment la fallida de les finances públiques. I ja en veurem els resultats a llarg termini, tot i que els efectes ja s’insinuen ara mateix. Tenim mala peça al teler, sí.

Però algunes qüestions que surten a la superfície dins del tsunami retallador crec que mereixen, si més no, l’honor de la discussió. Que es plantegin amb mala fe no vol dir que no siguin temes que caldria pensar-se. El més evident em sembla que és la mobilitat geogràfica dels treballadors. Sóc conscient que poso sobre la taula un autèntic tabú, però que un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens haurem de replantejar, i no tan sols al sector public.

Tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant fins i tot possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet aquesta opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme de vegades és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit i el valor, fins i tot l’heroïcitat, dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda.

Però què fem quan això no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, de les que trepitja ulls de poll, però penso que molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

La mobilitat laboral és una bèstia innombrable a casa nostra. Tant la geogràfica com la funcional, més potser la geogràfica. I fins a cert punt és comprensible, perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. En particular, ens calen canvis profunds en la nostra mentalitat immobiliària. I assumir que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%). Entre altres motius, a banda lleis favorables als inquilins i seriositat general del mercat, perquè la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

També ens calen altres canvis. Per exemple, hem d’anar-nos fent a la idea que les feines ja no són per tota la vida. Ni al mateix lloc on vam començar a treballar, ni la mateixa mena de feina. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i segurament no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.

dilluns, de març 12, 2012

He tornat a fer de periodista després de més de quinze anys

Fa molts anys que vaig deixar el periodisme, per dedicar-me als gabinets de premsa i, després, a la meva empresa d'assessoria de comunicació. Hi ha vells companys que no entenen que em consideri antic periodista (i actual consultor de comunicació). Pensen que continuo sent periodista i que, encara que no treballi pels lectors, oients o espectadors, sinó pels clients que em paguen, no deixo de fer una mena de periodisme. Alguns caps de premsa es consolen pensant que són "periodistes de font", un eufemisme que no comparteixo.

I saben perquè? Perquè tot i que uso eines periodístiques, també en faig servir moltes que no en són. Quan ajudo a preparar el qüestionari d'una enquesta d'opinió, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan organitzo una campanya publicitària o dissenyo un anunci, què hi té a veure això amb el periodisme? Quan aconsello un client com ha de menar la seva relació amb els mitjans de comunicació, què hi té a veure això amb el periodisme?

I encara que usi eines periodístiques, no és per fer periodisme. Un col·lega de fatigues va explicar-m'ho un cop amb una metàfora més o menys entenedora. Una cosa és engegar-li un tret a algú, i una de molt diferent ser el cirurgià que extreu la bala i cus la ferida. Tot té a veure amb la bala, sí, però les professions no poden ser més diferents.

Els explico tot això perquè he tornat a fer de periodista per un moment. I perquè continuaré fent-ho amb caràcter puntual en els propers temps. Aquest divendres passat, vaig publicar al setmanari de Tortosa "La Veu de l'Ebre" una entrevista. Una entrevista autèntica, amb un periodista que pregunta i un entrevistat que contesta. I mentre res no es torci en faré una al mes. Els entrevistats seran, en principi, persones nascudes a les Terres de l'Ebre que estan "exiliades" professionalment a altres llocs del país o, fins i tot, de l'estranger. Al damunt de tot, la imatge mostra la primera.

M'ha agradat molt tornar a exercir la professió original que vaig elegir. Ni que sigui per unes hores, he recuperat l'alegria (era una alegria, sí) d'explicar coses. Una part de l'alegria ve del fet que he tornat a exercir el periodisme en la publicació on vaig començar a escriure notícies, fa ja trenta anys (com passa el temps) quan era un adolescent que pràcticament encara no s'afaitava.

La premsa no passa per bons moments, i la comarcal encara menys. La crisi s'acarnissa especialment amb mitjans modestos, que no tenen el mateix coixí financer ni la influència (capaç de generar ingressos) dels grans mitjans de masses. Però igual que necessitem qui ens expliqui què passa al món, ens cal també algú que ens expliqui què passa al costat de casa. Una altra cosa és que haguem de canviar les formes d'explicar-ho i els canals a usar, tot sabent també que avui el consumidor d'informació no necessita obligatòriament intermediaris.

La meva contribució és modesta (una entrevista al mes), però ara que calen moltes mans per apuntalar les coses, aquí estan les meves per ajudar en la mesura del possible. No obstant, més enllà d'aquestes consideracions, el que volia compartir són les emocions que m'ha produït tornar als orígens. Per moltes voltes que faci el món, i per lluny que ens hagi portat la vida, oblidar d'on venim és imperdonable. Diuen que de vegades el romanticisme és un luxe i que s'ha de ser pràctic. Però hi ha moments que creus, i sents, que no.

diumenge, de març 11, 2012

El bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa, l'escola pública més antiga de Catalunya, arriba a les 400.000 visites



Una de les experiències digitals més peculiars dels darrers temps a les Terres de l’Ebre, el bloc dels exalumnes de la Mercè de Tortosa acaba d’assolir 400.000 visites. La fita s’ha superat quan falten pocs dies perquè el bloc compleixi quatre anys de presència a la xarxa (els complirà el proper 5 d’abril). Són 400.000 visites comptabilitzades en termes de pàgines vistes. L’estadística de visites úniques (que resumeix en una totes les que faci un usuari en el termini d’una hora) se situa en les 135.000.

Nascut arran de la gran trobada d’exalumnes que va celebrar-se el 7 de juny   de 2008, el bloc ha esdevingut un punt de trobada de moltes persones amb independència que passessin o no per les aules de la que és l’escola pública més antiga de Catalunya. La recuperació i salvaguarda de fotos antigues de l’escola, que la responsable última de la gran eclosió d’aquest bloc, és avui la principal activitat d’aquest espai d’internet.

Un terç de les visites van produir-se en els primers mesos, al caliu de la trobada d’exalumnes i de les emocions que va despertar poder trobar-se amb companys que potser feia trenta anys a qui no es veia. En poques setmanes el bloc va multiplicar per cinc les visites que tenia el de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en una època de mobilitzacions per les “captacions temporals” per la sequera.

Això no treu cap valor a la defensa de l’Ebre, és clar. Només vol dir que l’internet que coneixem com a 2.0, o amb el nom de xarxes socials, permet fer grans coses i que mobilitzen molta gent des d’iniciatives molt modestes i sense cost econòmic. I el que més singular és que els protagonistes d’aquesta experiència eren en origen persones de més de 40 anys, analfabets digitals en bona mesura i   residents a un territori amb una escletxa digital molt acusada.

El bloc va néixer com a bloc cooperatiu. És a dir, un bloc on pengen continguts diverses persones. Ha arribat a tenir 80 autors simultanis. Actualment, hi ha un grup de col·laboradors més reduït, que es dedica bàsicament a la recerca i documentació d’imatges escolars. Entre les joies gràfiques que el bloc ha publicat en aquests quatre anys, la més antiga, publicada aquest mateix mes de març, data del 1895. Una selecció d’aquestes imatges va convertir-se ara fa dos anys en una exposició itinerant que ha recorregut tota Tortosa i altres municipis de les Terres de l’Ebre i que ara encara un camí a altres indrets de Catalunya.

La recuperació de la memòria escolar és una contribució a la memòria històrica local. Les fotos que hem anat a buscar a casa dels pares o dels avis retraten socialment diferents èpoques de la història de Tortosa del darrer segle i escaig.

I no tan sols això. El bloc és la principal eina amb què treballen els ex-alumnes de la Mercè en el seu objectiu de donar suport a l’actual escola. Un exemple recent ha estat la participació en la campanya per recollir llibres per la biblioteca del centre.

dissabte, de març 03, 2012

Prou hipocresies amb això d'Eurovegas

No estic a favor del projecte Eurovegas (és pa per avui i gana per demà), però crec que hauríem de deixar-nos d'hipocresies. Ja concedim, via sicav, exempcions fiscals del 99% als grans capitals i patrimonis.  A Port Aventura ja vam expropiar terrenys per a un negoci privat. Tenim una reforma laboral que ja ha "relaxat" els convenis i facilitat l'acomiadament a bon preu. I donem tracte fiscal preferent a certs treballadors estrangers (o si no, Hisenda mira cap a una altra banda), com futbolistes o alts executius.

L'Estat ha avalat un munt de projectes empresarials fracassats o que han estat deslocalitzats un cop amortitzat el regal de les finances públiques. La prostitució no tan sols està permesa, sinó que tolerem el proxenetisme (que sí que està penat) perquè els prostíbuls es treuen llicència municipal com a hotels. No ens agrada la ludopatia, però som el segon país de tot el món en despesa en joc.

Ens escandalitzem que els menors puguin entrar als casinos, però dissimulem quan entren a les places de bous. I pel que fa al tabac, tenim una llei molt radical i que, miraculosament, funciona prou bé; però l'anterior era una llei antitabac tan fantàstica que permetia fumar a tot arreu.

Per tant, què vol dir ara que ens sembli una immoralitat això de Las Vegas? Si la immoralitat aquest país la practica cada dia des de fa un munt d'anys.