divendres, de juliol 27, 2012

Injeccions d'autoestima necessàries



Algú podria plantejar-se si saraus com la Festa del Renaixement són admissibles en èpoques de crisi tan dura com la present. No és tant el que costen celebracions així, que no és poc precisament, com si podem estar de xerinola quan tantes persones pateixen, i de valent. És més, si estem com estem és perquè hem estirat més el fraç que la màniga, amb alegria de nous rics o, de vegades, com aquell ric que s'ha arruïnat, entra al bar i crida que està tot pagat.

Però, més enllà del benefici econòmic que aquests esdeveniments també deixen, crec que en situacions tan difícils ens calen injeccions d'autoestima. Necessitem uns escenaris que poguem compartir i que ens ajudin a sentir orgull i reforçar el sentiment de pertinença. Això, que és bo sempre, sobretot en territoris que se senten abandonats i sovint desmoralitzats, és encara més útil quan van tan maldades. Les pèrdues que pugui generar una festa com la del Renaixement són una excel·lent inversió a llarg termini. I no parlo de promoció, sinó de fortalesa, convicció i confiança. És a dir, de valors imprescindibles per encarar els colls de mar de la vida i de crisis com aquesta.

Només cal veure com els tortosins parlen del Renaixement. És una il·lusió contagiosa que poc té a veure amb l'economia o la festassa. Són dies que la gent parla amb orgull de la seva ciutat, quan tantes dades objectives hi ha per al pessimisme. És cert que l'endemà hi haurà el lògic anticlímax i que el nucli antic de la ciutat, despullat del decorat renaixentista, tornarà a fer feredat. I rondinarem sobre la falta d'expectatives i el futur galdós que ens espera... Però haurem demostrat, un any més, del que som capaços quan ens ho proposem. Ah, si volguessim tot l'any, en comptes de només quatre dies... Que el victimisme, i el conformisme, fan més mal i tot que l'abandonament...

I tot això val tant per a Tortosa com per al conjunt de les Terres de l'Ebre. Hi ha un orgull que el Renaixement fa vibrar fora dels límits estrictes de Tortosa. Només certa ceguesa nècia, de localisme equivocat i ignorant, pot atrevir-se a negar-ho.

Sí, el valor afegit de la Festa del Renaixement és enorme, i no tan sols en termes materials. Per això enguany no m'ha agradat gens veure “mogudes” que no li fan cap mena de bé. No entraré en detalls perquè a un servidor, pel fet de viure fora, la política tortosina no li fa ni fred ni calent. I perquè tothom, per poc que llegeixi i sigui perspicaç, entendrà per on van els trets. Que és en més d'una direcció. Hi ha moltes formes de carregar-se un projecte. No dic que estiguem en aquest camí. Dic que és un camí que seria un error gravíssim transitar. I no hi ha forma més perillosa de començar a transitar-lo que aconseguint que la gent percebi la festa com una cosa que no és de tots, sinó dels que remenen les cireres. Amb les seves discussions partidistes i decisions preses amb el fetge.

Font: La Veu de l'Ebre (27-7-2011)

El tabú de la mobilitat laboral


L’altre dia, a la butaca del costat de la barberia, seia un aturat. Tot i ser a punt d’exhaurir les prestacions, es resistia a acceptar ofertes de feina de França, Suïssa i Alemanya, on guanyaria més del doble que aquí. No hi havia ni hipoteca ni obligacions familiars que el lliguessin. Ni tan sols barreres lingüístiques greus, perquè als pobles turístics de la costa els idiomes se saben de forma rudimentària, però suficient per navegar. Què feia aquest bon home que no sortia volant cap a la frontera? “És que com aquí no es viu enlloc”, va sentenciar.

La mobilitat laboral és un tabú que mai no ens atrevim a posar sobre la taula. I que ara hagi sortit a la superfície dins del tsunami retallador, tan carregat ell de mala fe i d’opcions ideològiques, no ens hauria de fer oblidar que és una qüestió que mereix, si més no, l’honor de la discussió. Perquè un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens ho haurem de replantejar.

Deixin-me dir per endavant que tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet tal opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme sovint és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda, malgrat els avantages que representa: tenir apamat el terreny i saber sempre d’on bufa el vent, disposar d’una xarxa familiar, complicar-se poc l’existència anant amunt i avall...

Però què fem quan no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, però molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Però si la mobilitat laboral ens fa tanta por, o ens resulta un obstacle tan insalvable, és perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. Aquest patró cultural inclou tant la mera comoditat com conceptes sobre la propietat immobiliària que la crisi ha fet palès que poden ser molt enganyosos.

És molt difícil combinar vida laboral i familiar sense suport i això d’aquí no és Suècia i el seu sistema de guarderies. Però també tenim obsolet el xip immobiliari. Assumirem algun dia que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%)? No és únicament qüestió de legislació i seriositat del mercat, sinó que la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

També ens cal fer-nos a la idea que ja no és que els llocs de treball no siguin per tota la vida, sinó que tampoc farem el mateix tipus de feina tota la vida. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.


Publicat a El 3 de Vuit (27-7-2012)