divendres, de juliol 27, 2012

El tabú de la mobilitat laboral


L’altre dia, a la butaca del costat de la barberia, seia un aturat. Tot i ser a punt d’exhaurir les prestacions, es resistia a acceptar ofertes de feina de França, Suïssa i Alemanya, on guanyaria més del doble que aquí. No hi havia ni hipoteca ni obligacions familiars que el lliguessin. Ni tan sols barreres lingüístiques greus, perquè als pobles turístics de la costa els idiomes se saben de forma rudimentària, però suficient per navegar. Què feia aquest bon home que no sortia volant cap a la frontera? “És que com aquí no es viu enlloc”, va sentenciar.

La mobilitat laboral és un tabú que mai no ens atrevim a posar sobre la taula. I que ara hagi sortit a la superfície dins del tsunami retallador, tan carregat ell de mala fe i d’opcions ideològiques, no ens hauria de fer oblidar que és una qüestió que mereix, si més no, l’honor de la discussió. Perquè un dia o altre (més aviat que tard, em temo) ens ho haurem de replantejar.

Deixin-me dir per endavant que tenir feina allí on has decidit viure, o al poble on has nascut, està molt bé. Hi ha qui pensa que és una autèntica sort i també qui en fa una opció de vida, sacrificant possibilitats professionals de prosperar. Jo no he fet tal opció i no me n’avergonyeixo: tinc una mica de mala consciència, però poca, perquè el romanticisme sovint és un luxe poc pràctic. Això no m’impedeix reconèixer el mèrit dels que fan aquesta aposta, no sempre fàcil i còmoda, malgrat els avantages que representa: tenir apamat el terreny i saber sempre d’on bufa el vent, disposar d’una xarxa familiar, complicar-se poc l’existència anant amunt i avall...

Però què fem quan no és possible? Quan on vivim no hi ha feina o s’acaba la que hi havia? És una pregunta potser antipàtica, però molt pertinent. No crec que la resposta (diguin-me neocon si volen) sigui demanar que ens facin llocs de treball allí mateix, com si nosaltres no tinguéssim res a veure amb el fet de trobar feina. Si més no, no és l’única resposta que hauria de ser possible.

Però si la mobilitat laboral ens fa tanta por, o ens resulta un obstacle tan insalvable, és perquè organitzem encara les nostres vides d’acord amb un patró cultural que dificulta els trasllats. Aquest patró cultural inclou tant la mera comoditat com conceptes sobre la propietat immobiliària que la crisi ha fet palès que poden ser molt enganyosos.

És molt difícil combinar vida laboral i familiar sense suport i això d’aquí no és Suècia i el seu sistema de guarderies. Però també tenim obsolet el xip immobiliari. Assumirem algun dia que els països que funcionen, fins i tot els que se n’estan sortint més bé de la crisi, són els que tenen una majoria d’habitatge en règim de lloguer (a Alemanya, frega el 60%)? No és únicament qüestió de legislació i seriositat del mercat, sinó que la mobilitat és un fet assumit. Potser no desitjat, però ben digerit com a imprescindible.

Hi havia coses que eren per sempre, però aquests temps han passat i segurament no tornaran

També ens cal fer-nos a la idea que ja no és que els llocs de treball no siguin per tota la vida, sinó que tampoc farem el mateix tipus de feina tota la vida. De la mobilitat funcional no se n’escaparan, temps al temps, ni els funcionaris. Un ha pogut guanyar unes oposicions per ser auxiliar administratiu a un hospital i trobar-se, passats uns anys, que ha d’empènyer lliteres a urgències. I pot ser que l’alternativa estigui entre passar a fer la segona feina (digníssima, per cert) o ser inclòs en els ERO que l’Administració acabarà fent a tot arreu i en totes les categories o nivells.

El panorama no és per tirar coets, però seria ingenu pensar una altra cosa. El temps en què certes coses eren possibles, i podien ser per sempre, han passat i no tornaran. Acceptada aquesta premissa potser sigui millor tenir a l’abast alternatives que poguem controlar i gestionar nosaltres mateixos, més que no imposicions que ens “gestionin” altres.


Publicat a El 3 de Vuit (27-7-2012)